Banc Comercial de Barcelona (1924-1942)

L’enterrament de les despulles volia dir liquidar els actius del banc i aplicar els diners obtinguts a la cancel·lació dels bons de realització. Aquests bons —com s’ha dit— corresponien a l’import del crèdit pendent dels dipositants del Banc de Barcelona, un cop deduïda la part del deute cancel·lada amb el lliurament de les accions del nou banc. Entre el 1924 i el 1928 es feren pagaments als seus titulars, equivalents al 31% del valor dels bons de realització. Després, els administradors no pogueren fer nous pagaments, ja que no devia quedar res per liquidar.

Pel que fa als accionistes, el Banc Comercial havia creat 32 000 cèdules de fundador, sense valor fix, que es lliuraren als accionistes del Banc de Barcelona i que havien de cobrir en teoria la pèrdua del valor nominal de les accions, no compensada pel lliurament d’accions del nou banc. Els seus Estatuts preveien que es liquidarien, a compte dels seus beneficis, però després que s’hagués abonat, amb caràcter prioritari, un dividend de: 10% al Consell d’Administració, 10% a un fons de previsió i reserva, 6% als nous accionistes.

El primer Consell d’Administració (1924) del Banc Comercial de Barcelona fou:

• President – Joaquim Cabot i Rovira
• Vicepresident – Ferran Mercè i González
• Secretari – Miquel Barella i Arraut
• Vocals – Josep Bach i Escofet, Lluís Escayola i Vallhonrat, Lluís Jover i Castells, Pere Pahissa i Nogués, Ferran Pallarès i Delsors, Francesc Piella i Surerols, Lluís Vila i Miralles

El Banc Comercial de Barcelona no aconseguí pagar mai el 6% d’interès als seus accionistes, de manera que els titulars de les cèdules de fundador no veieren ni una pesseta.

El Consell d’Administració, conscient del llast que suposava l’herència del Banc de Barcelona, i ateses les dificultats de recuperació de nous actius, aconseguí un acord, aprovat per una Junta extraordinària d’accionistes, reunida el 27 de febrer de 1935. En ell es cancel·laven tots els bons de realització i cèdules de fundador en els termes següents:

• Els bons (dels quals quedava per liquidar el 69% del seu valor) seran cancel·lats per un títol de crèdit del mateix Banc Comercial de Barcelona per un import equivalent a l’1% dels bons, a pagar en un termini màxim de dos anys.
• Les 32 000 cèdules de fundador es cancel·laran amb el pagament de 14 pessetes a cada cèdula (448 000 pessetes en total), de forma immediata.

L’alegria de l’enterramorts (1924-1936)

Els homes i l’organització

Els presidents del Banc Comercial de Barcelona foren dos:

• 1924-1936 – Joaquim Cabot i Rovira
• 1939-1942 – Josep Bach i Escofet

Des del primer moment, fou un banc sense alegria. No hi havia autèntics professionals de les finances en el seu Consell d’Administració, sinó creditors del Banc de Barcelona. El fantasma del Banc de Barcelona es mantingué viu fins el 1935, any en què es liquidà el passat. Massa tard, però, per a començar una vida nova, perquè de seguida esclatà la Guerra Civil Espanyola.

El primer president del banc fou Joaquim Cabot i Rovira. Havia nascut a Barcelona el 1861. La seva família, procedent de Mataró, tenia un negoci de joieria, un dels primers de Barcelona, a la plaça de Catalunya, núm. 17, que funcionava amb la denominació Viuda i Fills de Francesc Cabot. Al marge del negoci familiar i de les seves activitats econòmiques, Joaquim Cabot es dedicà a la política i fou un important promotor cultural. Afiliat a la Lliga Regionalista, fou diputat per aquest partit a les Corts espanyoles entre el 1911 i el 1913 i col·laborà en la creació de la Mancomunitat de Catalunya. Com a promotor cultural, fou un dels fundadors del diari “La Veu de Catalunya” i president del Centre Excursionista de Catalunya (1899) i de l’Orfeó Català (1909). En l’exercici d’aquest darrer càrrec patrocinà la construcció del Palau de la Música Catalana.

Cèdula de fundador del Banc Comercial de Barcelona.

El 1919, Joaquim Cabot fou elegit president de la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona. Quan el Banc de Barcelona suspengué pagaments es trobà, en la seva qualitat de president de la Cambra, convertit en moderador de les parts i en president de l’Associació de Creditors del banc. La solució final la dirigí ell, i aquest fet li comportà la Presidència de la nova entitat bancària. Entre la suspensió de pagaments del Banc de Barcelona i la solució del conflicte, Cabot va estar molt ocupat per la situació política. El 13 de setembre de 1923, Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, donà el seu cop d’estat, que posà fi a una fràgil democràcia, a la qual els conflictes socials i la guerra a l’Àfrica feien trontollar. Cabot fou un dels representants de les institucions econòmiques catalanes que, amb més autoritat i amb més insistència, demanaren al militar que posés fi a la situació de guerra social oberta que hi havia als carrers de Barcelona. Després, mostrà la seva decepció per haver ajudat a obrir la porta a la Dictadura.

Hem de suposar que els restants membres del Consell d’Administració eren accionistes o dipositants de l’extingit Banc de Barcelona. L’únic de tots ells que tenia una certa experiència financera era Lluís Escayola i Vallhonrat, conseller de la Banca Marsans. Hi hagué una certa rotació en el Consell, amb altes i baixes. Entre les primeres, la de Josep Armenteras —comerciant i successor de Joaquim Cabot a la Presidència de la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona—, Ignasi de Caralt, Antoni Massó i Josep Ensesa —industrial gironí i promotor de S’Agaró el 1923—.

Xec del Banc Comercial de Barcelona.

El director general —director gerent— fou Ernesto Carpi Gentilli. Havia estat nomenat per la Junta de Govern del Banc de Barcelona per a gestionar els actius del banc, després de la suspensió. De nacionalitat italiana i personalitat tèrbola, havia arribat a Barcelona durant els anys de la guerra europea i se’l vinculava a moviments d’espionatge. El seu caràcter autoritari l’enfrontà aviat al Consell d’Administració, que li havia atorgat un contracte laboral de 20 anys. Oficialment, va dimitir el 1933 “por motivos particulares”, però es digué que el Consell havia resolt de rescindir-li el contracte, mitjançant el pagament d’una forta indemnització, en no estar d’acord amb la seva gestió. No es nomenà cap altre director general, sinó un conseller delegat, un càrrec que recaigué en Lluís Escayola.

El banc inicià el seu camí amb la Dictadura de Primo de Rivera. El 1931 veié la proclamació de la República. La Memòria ho menciona, com també els seus efectes econòmics negatius: “El cambio de régimen que, si es cierto fué incruento,... produjo un estado de expectación y alarma... del cual fueron palmarios efectos la retraccion de capitales extranjeros, la emigración de nacionales, el atesoramiento de billetes y finalmente la paulatina paralización de la actividad bursátil con la inevitable y cuantiosa depreciación de los valores mobiliarios en España.” (Memòria del 1931.)

El banc tingué les seves oficines centrals a la que havia estat l’agència urbana número 1 del Banc de Barcelona, als núm. 3 i 5 del passeig de Gràcia.

Expansió

Un cop establert i assegurat el seu funcionament, el banc inicià una política d’expansió, tal com corresponia al caràcter de comercial que s’havia atorgat.

Banc Comercial de Barcelona. Rendibilitat de l’acció, 1925-1935.

El 1926 es féu càrrec de la liquidació del Banc Comercial de Tarragona, i, al mateix temps, obria una oficina en aquesta ciutat. L’any següent feia el mateix amb la Caixa de Crèdit i Estalvi del Vendrell, controlada per l’anterior. Eren uns bancs que disposaven ja d’una petita xarxa d’oficines, que el banc incorporà. Després de les oficines de les comarques tarragonines, n’obrí algunes més a les del nord de Catalunya. L’any 1931 integrà les oficines del Banc de Préstecs i Descomptes, filial del Banc de Barcelona. Era previsible que ho fes i no hi hagué cap duplicitat amb les existents.

Entre el 1934 i el 1936 obrí algunes oficines més. Quan esclatà la Guerra Civil, el Banc Comercial de Barcelona en tenia 38 a Catalunya i Balears, a més de la central a Barcelona, al passeig de Gràcia.

Resumint, aquestes foren les sucursals obertes del Banc Comercial de Barcelona entre el 1926 i el 1936:

• 1926 – Tarragona
• 1927 – L’Arboç, El Morell, Torredembarra, Vila-seca, El Vendrell, Móra d’Ebre, Amposta, Tortosa
• 1928 – La Seu d’Urgell, Gandesa, Ripoll, Olot
• 1929 – Valls, Montblanc, Santa Coloma de Queralt, Puigcerdà
• 1931 – Vic, Lleida, Manresa, Igualada, Palma, Girona, Berga, Santa Coloma de Farners, Portbou, Badalona, Sant Feliu de Guíxols, Granollers, Tàrrega, Figueres, Inca, Manacor
• 1934 – Barcelona —Agència urbana Plaça Palau—
• 1935 – Barcelona —Agència urbana c/ Fivaller (Ferran)—
• 1936 – Tarragona —Agència urbana—, Puigcerdà —Agència urbana Estació—, Martorell

Fons propis i resultats

El banc es creà amb un capital important, però amb uns mínims recursos en efectiu. Dels 25 milions desemborsats,16 s’aportaren en forma de crèdit contra el Banc de Barcelona, transformat en accions. Els 9 restants devien ser en efectiu, perquè corresponien a diners de la Junta de Govern del Banc de Barcelona.

El capital es mantingué inamovible. Només la creació d’unes reserves per un import d’1,4 milions de pessetes en forma de fons de previsió i de reserva modificaren els fons propis. Els resultats del banc foren modestos. Amb tot, quan arribaren els anys dolents —els anys trenta— el banc donà beneficis i pogué repartir dividend, gràcies, sense cap dubte, a la seva especialització comercial.

Dipòsits

Cartell presentant el compte d’estalvi del Banc Comercial de Barcelona.

Un banc comercial ha d’anar a la captura de recursos de tercers, en forma de comptes corrents i d’estalvi. El Banc Comercial de Barcelona tingué un èxit relatiu en aquesta captació, ja que tancà amb 21,5 milions de pessetes el primer exercici complet i acabà el 1935 amb 40,8 milions. La seva evolució permet veure com el creixement de dipòsits estigué relacionat amb la creació de la xarxa d’oficines. Aquesta influència es veu especialment durant el període republicà, en què tots els bancs anaren perdent dipòsits, mentre que ell els mantingué o augmentà. I és que havia incorporat les oficines que eren del Banc de Préstecs i Descomptes.

El comentari que es podria fer, en tot cas, és que, tenint en compte les 39 oficines, la xifra de dipòsits no aconseguí duplicar els fons propis, i mantingué una proporció totalment impròpia dels bancs comercials.

El banc feia força publicitat dels seus serveis i dels interessos que pagava als diversos comptes: del 2% en compte corrent a la vista, del 4% en comptes d’estalvi, també a la vista, i fins del 4,5% en imposicions a un any.

Inversió

Banc Comercial de Barcelona. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de ptes.), 1925-1941.

Tot i definir-se com un banc comercial, els seus balanços demostren que les operacions sobre valors tenien una gran importància. És una llàstima que els comptes de resultats no especifiquin si els ingressos corresponen a operacions de descompte i crèdit ordinari, o a comissions per a la col·locació de valors per finestreta. En el capítol de crèdits hi ha operacions de dobla i comptes corrents d’efectes o de valors, al costat d’altres de descompte comercial.

A la cartera de valors, destaquen els valors públics, un fet que no ens ha de sorprendre, si tenim en compte d’on venia el banc. Els fons públics representaven una garantia de liquiditat i la seva tinença era mostra de prudència. Però la cartera de valors privats també és important. I les Memòries destaquen algunes participacions en empreses i nombroses operacions de col·locació de noves emissions. Demostren una gran satisfacció en publicar a totes les seves Memòries la relació de les empreses amb les quals han col·laborat. Es tracta d’emissions públiques —deute de l’estat, d’ajuntaments catalans i no catalans— i d’empreses privades, tant pel que fa als seus títols de renda fixa —bons i obligacions—, com de renda variable. Reproduïm aquestes darreres en el quadre de la pàg. 182. Però el que es desprèn per a qualsevol coneixedor del mercat borsari barceloní és que el Banc Comercial de Barcelona mai no encapçalava aquestes operacions i que acceptava participar, com un de més, en operacions projectades i llançades al mercat per la Banca Arnús, la SA Arnús-Garí o el Banc de Catalunya.

El 1925 prengueren una participació en el Banco Internacional de Industria y Comercio, on hi havia la Banca Marsans. El seu gerent, Ernesto Carpi, s’incorporà al Consell i el banc —amb central a Madrid i sucursals a Andalusia, Múrcia i País Valencià— aparegué com un “Banco aliado” a la publicitat de l’entitat. El 1926, l’actuació del banc en el mercat li permeté entrar en el Consell de L’Auxiliar de la Construcció SA —Sanson—, de ciment, i el 1927, en el consell de la Cooperativa de Fluid Elèctric SA.

El 1929 “el Banco ha establecido una conexión de intereses con la Banca Marsans SA, tomando una participación en su capital... y adecuada representación en el Consejo de dicha entidad” (Memòria del 1929). El conseller comú, Lluís Escayola, sembla que fou el motor de l’operació.

Banc Comercial de Barcelona. Valors privats.

Col·locació d’emissions (valors privats) del Banc Comercial de Barcelona:
Compañía Telefónica Nacional de España SA
Tramvies de Barcelona SA
Sociedad Hullera Española SA
L’Auxiliar de la Construcció SA —Sanson—
Cooperativa de Fluid Elèctric SA
Ferrocarrils de Muntanya a Grans Pendents SA
Cinematogràfica Nacional Espanyola —CINAES—
Banco Exterior de España SA
Ford Motor Ibérica SA
Compañía Española de Petróleos SA
Companyia General del Suro SA
Compañía Nacional de Colonización Africana SA —ALENA—
SA Successora de Quadras i Prim
Hidroeléctrica Española SA

La desaparició (1939-1942)

Hi ha molt poca informació sobre el banc en aquests anys de postguerra. Abans que es publiqués el seu primer balanç —que hauria correspost al 1942—, ja havia estat absorbit pel Banc Hispano-Colonial, conjuntament amb la Banca Marsans.

Els tres anys de guerra es tancaren amb fortes pèrdues: 9,4 milions de pessetes, un resultat extraordinàriament negatiu i difícil d’explicar. Es pot pensar en alguns valors devaluats o en crèdits concedits a les autoritats republicanes o autonòmiques que van ser declarats fallits. En qualsevol cas, el 1939 havia perdut el 38% dels fons propis. Els dos anys següents es tancaren amb beneficis, però modestos. El Banc Comercial de Barcelona, que mai no s’havia distingit pel seu excés de confiança, ara devia estar força deprimit.

El 1932 la premsa barcelonina havia parlat d’una possible fusió entre el Banc Hispano-Colonial, la Banca Arnús, la Banca Marsans i el Banc Comercial de Barcelona. Pel que fa a aquests dos darrers bancs, hem de recordar que Lluís Escayola i Vallhonrat era secretari de la Banca Marsans i conseller delegat del Comercial de Barcelona, i que les dues entitats participaven en el Banco Internacional de Industria y Comercio, de Madrid.

De l’estat depressiu dels bancs catalans s’aprofità el Banco Central, que patrocinà l’absorció el 1942 de la Banca Marsans i del Banc Comercial de Barcelona pel Banc Hispano-Colonial (vegeu Banc Hispano-Colonial, vol. III, pàg.147-193). El mateix 1942, el Banc Comercial de Barcelona feia la impressió de tenir ganes de tirar endavant, ja que absorbí la casa de banca d’Antoni Sicart, a Sant Feliu de Llobregat, i obrí una agència urbana a Sants. Però per als coneixedors es tractà simplement dels moviments d’un peó, a les ordres del Banco Central, que començava la seva gran operació bancària a Catalunya.

L’1 de desembre de 1942 el Banc Comercial de Barcelona traspassà tot el seu actiu i passiu al Banc Hispano-Colonial. El seu darrer president fou Josep Bach, un metge amb diners.

Darrer Consell d’Administració del Banc Comercial de Barcelona (1942):

• President – Josep Bach i Escofet
• Secretari – Miquel Barella i Arraut
• Vocals – Ignasi de Caralt i Sala, Josep Llaudet i Soler, Ferran Pallarès Delsors, Lluís Vila i Miralles, Santiago de Armenteras y Codina
• Director gerent – Lluís Figueras-Dotti