La constitució
Logo del banc.
El projecte del banc nasqué al voltant del Servei de Comerç Exterior de la Indústria Tèxtil Cotonera —SECEA— i de qui era el seu director, Manuel Ortínez, després director del Banco de Bilbao a Barcelona. El sector tèxtil català encara tenia un pes important a l’economia catalana. El projecte s’obrí a altres sectors industrials. S’hi adheriren el Banc Comercial Transatlàntic, el Banc de Sabadell i Banca Catalana, tots disposats a donar-li suport, si bé amb diferent grau d’entusiasme i de convenciment. Ho féu també Joan Sardà i Dexeus, economista de reconegut prestigi i aleshores director del Servei d’Estudis del Banc d’Espanya, responsable de les línies mestres del que havia estat el Pla d’Estabilització del 1959.
El banc es constituí el 25 de juny de 1965 a Barcelona, i fou inscrit el 7 de setembre al Registre de Bancs i Banquers amb el número 31 –IN de la banca de categoria nacional. L’acte de constitució fou multitudinari, perquè eren 1 800 els accionistes fundadors. La demanda d’accions superà molt l’oferta, de tal manera que els promotors augmentaren el capital nominal fundacional previst de 500 milions fins a 750 milions de pessetes. Banca Catalana es distingí a l’hora de collocar les noves accions entre la seva clientela, ja que hi aportà 900 dels 1 800 accionistes. L’origen dels recursos captats fou el següent:
El gran industrial de Catalunya (1965-1975)
Els homes i l’organització
La Presidència i tres vicepresidències es reservaren al grup promotor. El president fou Josep Maria Bultó, cotoner —d’Indústries Marqués SA— que també pertanyia al Consell de la SA Cros, la primera empresa química catalana. El conseller delegat i vicepresident, Antoni Forrellad, era un industrial sabadellenc, president de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Els altres dos vicepresidents eren Andreu Ribera, industrial del metall i vocal de la Cambra d’Indústria, i l’economista Joan Sardà.
El primer Consell d’Administració (1965) tenia quatre representants del Banc Comercial Transatlàntic —Euwens, Marimon, Carceller i Biosca—, quatre de Banca Catalana —Carner, Rossell, Pujol i Carrasco— i dos del Sabadell —Baciana i Garriga—. El director general era Manuel Ortínez.:
- President – Josep Maria Bultó i Marqués
- Vicepresident-conseller delegat – Antoni Forrellad i Solà
- Vicepresidents – Andreu Ribera i Rovira, Joan Sardà i Dexeus
- Vocals – Ricard Baciana Sampere, Antoni Biosca i Carbonell, Eugeni Borés i Calsamiglia, Demetri Carceller i Coll, Raimon Carrasco i Azemar, Josep Capelo i Portabella, Jaume Carner i Suñol, José Euwens Delleman, Joaquim Garriga i Brutau, Frederic Marimon i Grifell, Enric Massó i Vázquez, Jordi Pujol i Soley, Jesús Raventós i Fatjó, Francesc Recasens i Musté, Antoni Rossell i Ballester, Jaime de Semir Carroz, Oleguer Soldevila i Godó, Jaume Terradas i Company
El banc comptava amb l’assessorament d’una entitat creada per Joan Sardà i vinculada a l’entitat, SAFESA —Servei d’Anàlisi Financer i Estudis Econòmics SA—, que tenia com a president el mateix Sardà i com a director Antoni Serra i Ramoneda.
El banc va començar malament, a causa de dos fets: la dimissió del president Bultó, per a poder ocupar la Presidència de la SA Cros, i la del director general, Manuel Ortínez, que només exercí durant tres mesos, ja que fou nomenat director general de l’IEME —Instituto Español de Moneda Extranjera—, dependent del Ministeri d’Hisenda.
Andreu Ribera i Rovira, president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, fou el president del banc des del 1967 (Cambra de Barcelona).
El segon president fou Domingo Valls i Taberner, un altre cotoner de prestigi, que exercí el càrrec durant poc temps, perquè el 1967 fou substituït per Andreu Ribera. Amb ell, els tres vicepresidents foren: Raimon Carrasco, Antoni Forrellad —que havia deixat el càrrec de conseller delegat— i Enric Massó.
Els moviments en el Consell d’Administració estigueren especialment relacionats amb els canvis accionarials. El 1968, els homes del Banc Comercial Transatlàntic vengueren totes les seves accions a Banca Catalana, que es configurà com el principal banc comercial amb un cert pes, però totalment minoritari. El grup promotor i Banca Catalana hagueren de fer front a una jugada especulativa d’un grup que s’havia introduït en el capital del banc —Martínez-Fortún, Monzó, Muñoz—. Altres empresaris catalans entraren en el capital i en el Consell.
Les altes i baixes en el Consell foren les següents:
— 1966. Altes de Josep Baró i Travé —empresari lleidatà—, Jaume Mercadé i Bertrán —Pinsos Hen SA— i Antoni Puig i Planas —perfumeria—.
— 1967. Baixes de Ricard Baciana, Eugeni Borés i Jesús Raventós i altes de Julio Martínez-Fortún Soler, Joaquim Monzó i Lasala i Joaquín Muñoz Aristizábal.
— 1968. Baixes de Julio Martínez–Fortún, Joaquim Monzó i Joaquín Muñoz, per haver-se venut les accions. Pel mateix motiu es donaren de baixa els representants del Banc Comercial Transatlàntic: Antoni Biosca, Demetri Carceller, José Euwens i Frederic Marimon. I per motius particulars o com a conseqüència de la nova Llei d’Incompatibilitats Bancàries ho feren: Josep Capelo, Joan Sardà, Jaime de Semir i Domingo Valls i Taberner.
Altes de Pere Corberó i Comas —electrodomèstics—, Carles Ferrer i Salat —productes farmacèutics—, Joan Huguet i Picart —construcció—, Emili Moragas i Badia —exdirector general—, Manuel Raventós i Blanc —Codorniu SA— i Carles Socias i Raventós —Alcohols Montplet SA—.
— 1970. Baixa de Josep Baró, per defunció, i nomenament de Francesc Cabana —Banca Catalana—.
— 1971. Dimissió d’Antoni Rossell, per raons d’edat.
— 1972. Dimissió de Carles Ferrer per aplicació de la Llei d’Incompatibilitats.
— 1973. Cessament d’Enric Massó en ser nomenat alcalde de Barcelona.
— 1975. Altes d’Andreu Colomer i Munmany —empresari del sector pell— i Juan Luis Heredero Martí —Piher SA, electrònica—, i cessament de Jordi Pujol.
Portada d’un fullet informatiu del Banc Industrial de Catalunya. El BIC es constituí el 1965 a Barcelona. Els accionistes fundadors van ser 1 800, amb participació minoritària del Banc Comercial Transatlàntic, Banc de Sabadell i Banca Catalana.
El director general, Manuel Ortínez, fou substituït per Emili Moragas, director adjunt i secretari del Consell. El 1968 Moragas s’incorporà al Consell i deixà la Direcció General, que fou ocupada per Joan Martí i Mercadal, fins aleshores director del Banc d’Expansió Comercial. El 1975 Esteve Renom i Francesc Constans foren nomenats directors generals adjunts.
El 1975, el banc tenia 784 empleats i 19 063 accionistes.
Un cop constituïda la societat, el banc s’instal·là provisionalment en unes oficines d’un pis del passeig de Gràcia —Hotel Majestic—. El 1966 es comprà l’edifici del passeig de Gràcia, núm. 45 —xamfrà Aragó—, destinat a l’oficina principal, serveis centrals i domicili social.
El 1972, els serveis centrals passaren a la rambla de Catalunya, núm. 98 bis, mentre s’estudiava la construcció d’un nou edifici.
Presidència del banc amb motiu de la Junta general d’accionistes del 3 d’abril de 1975 (“Destino”, 17 d’abril de 1975). El Banc Industrial de Catalunya va fer una important inversió en empreses industrials.
El 1975 es reforçà la col·laboració amb el grup de Banca Catalana, pel que fa a operacions, especialment en l’àmbit internacional, el de mecanització i el d’estudis industrials, així com a la coordinació de la política financera. Però l’autonomia de gestió era total.
El 1975, el banc era el “Gran industrial de Catalunya”, tal com el presentava la seva publicitat.
Serveis
SAFESA, la societat d’estudis presidida per Joan Sardà, donà el seu assessorament mentre l’economista es mantingué vinculat al banc. Després, el Banc Industrial de Catalunya creà el seu propi Servei d’Estudis.
El 1970 s’establí el Servei d’Estranger.
Expansió
La sucursal de Lleida fou la primera del Banc Industrial de Catalunya (Memòria, 1971).
Els bancs industrials tenien dret a quatre oficines, des del moment de la seva posada en marxa. Després de la de Barcelona, la segona, tercera i quarta oficines del Banc Industrial de Catalunya foren les de Lleida, Madrid i València, respectivament. Augmentades a sis les oficines autoritzades, en vingueren d’altres. I quan el 1975 s’implantà la pràctica llibertat per a obrir sucursals se’n crearen més, fins a l’establiment d’una xarxa de 18 oficines aquell mateix any.
S’obriren tres oficines de representació a l’estranger, conjuntament amb Banca Catalana: Nova York (1973), París (1974) i Londres (1974).
Oficines obertes pel Banc Industrial de Catalunya entre 1966 i 1975:
- 1966 – Lleida
- 1970 – Madrid, València
- 1971 – Saragossa
- 1972 – Bilbao, Múrcia
- 1975 – Logronyo, Sant Sebastià, Sevilla, Tarragona, Còrdova, Palma, Jerez, Vitòria, Girona, Alacant, Barcelona. Agència Diagonal
Fons propis i resultats
Banc Industrial de Catalunya. Rendibilitat de l'acció, 1951-1975.
El desemborsament del capital, previst en la constitució, fou lent, ja que els fons propis resultaven excessius en relació amb els recursos de tercers captats. Els 750 milions fundacionals no es feren efectius fins el 1969. Les ampliacions de capital es reprengueren el 1971, per dues raons: la necessitat de manteniment del coeficient de garantia —relació entre fons propis i recursos de tercers— i l’existència de bons convertibles en accions. Les ampliacions es feren a la par, al 200, 300 i 350%, segons la cotització de l’acció a Borsa.
El 1975, el banc tenia un capital de 2 776 milions de pessetes i unes reserves de 1 760 milions.
Les accions cotitzaren a la Borsa de Barcelona des del 29 de novembre de 1966; a la Borsa de Madrid, des del juny del 1971, i a la de Bilbao, el 1973. El 1975, el banc tenia 19 063 accionistes.
Recursos de tercers
Els bons de caixa foren el principal instrument de captació de recursos del BIC (“Banca Española”, 1976).
El banc es proposava “promoure l’estalvi, oferint l’orientació i remuneració que imposa la nostra necessitat de capitals” (Memòria del 1965). Com tots els bancs industrials, els dipòsits captats ho foren sobretot sota la forma de dipòsits a termini d’un any o més, sobre els quals es podien emetre els certificats de dipòsit, endossables. Era un dels privilegis de la banca industrial. El 1974 s’estengué a tota la banca la facultat d’emissió de certificats de dipòsits, al mateix temps que s’alliberaven els tipus d’interès a imposicions a més de dos anys. El privilegi havia desaparegut i els bancs industrials es trobaren competint directament amb la banca comercial, molt més poderosa.
El 1966 es va fer la primera emissió de bons de caixa, per 500 milions de pessetes. El 1975 s’havien fet 16 emissions i el seu volum superava per primera vegada el dels dipòsits.
Inversió
El principal objectiu dels fundadors era “promoure i finançar a mitjà i llarg termini activitats industrials o vinculades, partint del principi que siguin competitives per elles mateixes o puguin contribuir a la reducció de costos de tot el complex productiu” (Memòria del 1965). Els promotors i gestors del banc eren en bona part industrials, bons coneixedors de la realitat industrial catalana.
TABASA, Túnel de Vallvidrera (Fullet, 1975).
El Banc Industrial de Catalunya demostrà un especial interès per aquelles participacions relacionades amb problemes d’infraestructures i aquelles que permetessin cobrir els dèficits d’una política industrial catalana. El 1966 es creà Polígons Industrials de Catalunya SA, una empresa en la qual també participaven Unió Industrial Bancària i SA La Ribera. El 1967 es constituí Infraestructures SA, incorporada posteriorment a TABASA —participada per Unió Industrial Bancària—, que guanyà el concurs per a la construcció i explotació dels túnels del Tibidabo.
Abans que la conjuntura econòmica canviés de signe i que l’economia catalana entrés en una de les més serioses crisis industrials del segle XX, el Banc Industrial de Catalunya féu les principals inversions en el capital d’aquestes empreses:
– 1973. Marasia, Tauste Ganadera, Corberó, Construccions Padrós, Laboratoris Ferrer, MAI, Fibroquímica, Autopista de Catalunya i Aragó.
– 1974. Montefibre Hispania, Etilsa, Domar, Alts Forns de Catalunya, Riviere, Ticsa, Polígons industrials a Picassent i Baix Ebre.
– 1975. Chasyr, Productora Tocinera, Flamagas, Torras Ferreria i Construccions.
Sota el pes de les inversions industrials (1976-1981)
Els homes i l’organització
Des del 1976 es mantingué la “progressiva coordinació amb Banca Catalana i bancs vinculats” (Memòria del 1976), però sempre conservant la plena autonomia de gestió, perquè la participació de Banca Catalana en el seu capital no passava del 15%. Durant els primers anys d’aquest període, més aviat foren els homes del banc industrial —Antoni Forrellad i Joan Martí, especialment— els qui tingueren un protagonisme en les decisions de Banca Catalana.
La crisi industrial i la desaparició dels privilegis de la banca industrial afectaren la moral i el compte de resultats del banc. La crisi industrial suposà per a moltes de les empreses participades la reducció dels beneficis o l’aparició de pèrdues. La desaparició dels privilegis de la banca industrial posà en evidència el finançament del banc amb recursos cars —els bons de caixa, els certificats de dipòsit—, que difícilment podien competir amb la banca mixta espanyola. El banc es veié obligat a revisar la seva estratègia. Per una part amb “la incorporació del banc en el procés de desespecialització bancària que a efectes legals i també pràctics està experimentant d’uns anys ençà el sistema financer espanyol” (Memòria del 1980). Per l’altra, buscant el suport de Banca Catalana, que tenia uns actius més líquids i més sanejats. El 1980, Banca Catalana passà a tenir el 50% del capital del BIC, després d’una ampliació de capital d’aquella i l’intercanvi d’accions.
Andreu Ribera es mantingué com a president del Consell. Andreu Ribera era el president (1967-77) de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, reunificada, i una de les figures centrals i amb més autoritat de l’economia catalana. Raimon Carrasco i Antoni Forrellad romangueren com a vicepresidents. El 1977 es creà una estructura central de gestió en el grup bancari amb el nomenament de Joan Martí, que era director general del Banc Industrial, com a conseller executiu d’aquest i de Banca Catalana. En aquells moments, la crisi econòmica encara no era evident i el Banc Industrial mantenia taxes de creixement superiors a les de Banca Catalana.
Edifici a la Diagonal, pensat per a ser la seu social del BIC, però que es convertí en la seu del grup Banca Catalana (Fullet informatiu del Departament Immobiliari del grup Banca Catalana, 1977).
El 1977 es comprà el terreny i el 1978 es començà l’edificació del que havia de ser la nova seu social del Banc Industrial de Catalunya, a la Diagonal de Barcelona, xamfrà Carles III. Amb el canvi de conjuntura econòmica es convertí en la seu social del grup de Banca Catalana. El 1981 el banc tenia 865 persones en plantilla.
El moviment en el Consell d’Administració fou el següent:
– 1976. Cessaren Francesc Recasens i Manuel Raventós i es nomenà vocal Martí Rossell i Barbé. Joan Martí, que era conseller-director general, es convertí en conseller executiu del Banc Industrial de Catalunya i de Banca Catalana.
– 1977. Morí Jaume Terrades.
La Direcció General, ocupada per Joan Martí fins el 1976, passà a les mans d’Esteve Renom, que era director general adjunt. El 1979, en ser nomenat director general de Banca Catalana, Renom fou substituït per Joan Brat i Sales.
Serveis
El banc mantingué un alt nivell de publicacions en el seu Servei d’Estudis. Cal destacar la presentació en forma de llibre del Grup Industrial el 1977, la “Revista Econòmica”, iniciada el 1973 i que es publicà fins el 1979, i també nombrosos estudis sobre l’economia de les regions o comunitats on el banc obria oficina. Des del 1980, les publicacions es feren conjuntament amb Banca Catalana.
Els serveis bancaris estigueren sempre coordinats amb els de Banca Catalana: Departament Internacional i d’Estranger, targetes de crèdit, etc.
Expansió
La xarxa de 18 oficines del 1975 es transformà en una de 46 oficines el 1982. L’estratègia inicial d’obrir sucursal a les grans ciutats espanyoles es mantingué fins que se sentiren els primers efectes de la crisi, ja que aleshores les sucursals foren substituïdes per agències urbanes a Barcelona, Madrid, Saragossa i València, preferentment, unes oficines amb menys cost d’instal·lació i més capacitat de captació de recursos.
Oficines obertes pel Banc Industrial de Catalunya entre 1976 i 1982:
- 1976 – Badajoz
- 1977 – La Corunya
- 1978 – Oviedo, Madrid. Agència urbana, Barcelona. Agència urbana
- 1980 – Barcelona. Nou agències urbanes, Madrid. Tres agències urbanes, Saragossa. Dues agències urbanes, València. Agència urbana
- 1981 – Barcelona. Cinc agències, Gandia, Torrent
- 1982 – Barcelona. Agència Rosselló
Fons propis i resultats
Banc Industrial de Catalunya. Rendibilitat de l’acció.
Les ampliacions foren diverses. El 1976 se’n realitzaren dues en forma d’accions alliberades amb càrrec a les reserves. El 1977, el capital augmentà 137 milions com a conseqüència de la conversió en accions de bons de caixa. Aquestes ampliacions per conversió continuaren el 1978 per un valor de 214 milions, als quals cal afegir una ampliació ordinària de 318 milions. El capital resultant de 4 258 milions de pessetes ja no experimentà variació. Sí que ho feren les reserves, de manera que el 1981 el banc tenia 8 575 milions de pessetes de fons propis, 4 258 dels quals en forma de capital i 4 317 milions com a reserves.
El compte de resultats i el dividend als accionistes es mantingué en un bon nivell fins el 1978, en què el descens fou notable. El 1980 i el 1981, el Consell acordà no repartir cap dividend i aplicar la totalitat dels beneficis disponibles a reserves.
Recursos de tercers
Els bons de caixa només superaren dos anys —el 1976 i el 1977— la xifra de dipòsits, mentre augmentà relativament el paper de les imposicions i certificats de dipòsit. El 1981, amb 77 329 milions de pessetes de recursos de tercers, els bons de caixa representaven només el 30% del total.
Inversió
El 1976 encara es mantingué el ritme de compra de participacions industrials, per exemple les que es prengueren a Piher, Dirsa i a la Cia. Roca Radiadors. El 1977 es produí ja una frenada general d’aquestes inversions. Però les existents exigien suport creditici i, molt sovint, ampliacions de capital per a mantenir-se en el mercat. Les participacions, amb poques excepcions, eren de caràcter minoritari, sense assumir compromisos de gestió, i al costat dels gestors de l’empresa.
El 1981, la cartera de valors industrials s’havia estabilitzat, un fet que suposà desinversió en alguns casos. Però també desinvertir resultava difícil, si tenim en compte la pèssima conjuntura industrial i de la Borsa.
MAISA, equips elèctrics a Valls (Memòria, 1973).
El punt més alt d’inversió industrial per empreses es donà el 1977, quan es publicà el seu llibre sobre el Grup Industrial del banc. Les més importants figuren en la llista següent:
Alimentació i begudes:
- Agrupació de Productors Agrícoles de la Comarca del Segrià (APRACOSA), a Almenar
- Central Hortofrutícola del Llobregat SA —cambres de fred—, a l’Hospitalet de Llobregat
- Explotacions Agrícoles i Ramaderes Ausona SA (EXPLASA) —escorxador—
- Productora Tocinera SA, fàbrica a Tona i participació de Brooke Bond Liebig de España
- Tauste Ganadera SA, a Tauste (Saragossa)
Química:
- Empresa Nacional de Petróleo SA (EMPETROL). Participació procedent de la que tenia a ENTASA —refineria de petroli de Tarragona—
- Laboratoris Ferrer SA —productes farmacèutics—
- Fibroquímica SA –Aiscondel SA– Brilén SA
- Montefibre Hispania SA —domicili a Barcelona i fàbrica de fibra artificial a Miranda de Ebro—
- Sinorgan SA, amb Kao Soap (Japó) i ICI (Gran Bretanya)
Metall:
- Alts Forns de Catalunya SA —siderúrgia—, a l’Hospitalet de Llobregat
- Foneries Miquel Ros SA, a Sant Vicenç dels Horts
- La Farga Casanova SA —peces forjades—, amb fàbrica a Campdevànol
- Rivière SA —trefilatge d’acer—, amb l’empresa belga N.V. Bekaert. Fàbriques a Cerdanyola i Pamplona
- Torras, Ferreria i Construccions SA —siderúrgia no integral—, al Poblenou (Barcelona) i després a Castellbisbal
- Trenes i Cables d’Acer SA (TYCSA), amb fàbrica a Santa Maria de Barberà.
- Corberó SA-Domar SA —electrodomèstics—
- Flamagas SA —encenedors de gas—
- Mecanismos Auxiliares Industriales SA (MAISA), a Valls
- Tallers Casals SA —eines elèctriques—, a Ripoll
- Unitat Hermètica SA —compressors per a frigorífics—, a Sabadell
Construcció i materials de construcció:
- Companyia Roca Radiadors SA —sanitaris, calefacció i aire condicionat—
- Promotora del Vallés SA (PROVASA), amb la Caixa d’Estalvis de Sabadell
- Construccions Padrós SA, de Badalona
- Barri Gaudí SA, a Reus, segons projecte de Ricard Bofill
- Ceex SA, projecte de l’arquitecte Ricard Bofill, a Sant Just Desvern
- Prominca SA, promotora de polígons industrials a Celrà, Santa Margarida i els Monjos, Valls, Picassent, Tortosa, Marratxí (Mallorca) i Còrdova
Energia
- Forces Elèctriques de Catalunya SA (FECSA)
Transport marítim
- Marasia SA —línies regulars de transport de mercaderies—, amb Banca Catalana
Comerç i distribució
- Europrix SA —grans magatzems—, a Catalunya i Andalusia
Tèxtil
- Tybor SA —teixits de punt—, a Massanes
Serveis financers
- Financing SA —col·locació de valors i assessorament financer—
- Rentequipo SA, de lísing —arrendament financer—
Altres
- Autopistes de Catalunya i Aragó, Concessionària espanyola SA —del Vendrell a Saragossa—
- Emte SA —muntatge d’instal·lacions elèctriques—, a Esplugues de Llobregat
- Enginyeria i Gestió SA (INGEST)
- Seresco SA —serveis d’informàtica—
- Infraestructures–TABASA (Túnels i Autopistes de Barcelona)
Electrònica
- Enclavaments i Senyals SA (EYSSA)
- Piher SA —components electrònics—, a Badalona
- Telesincro SA —miniordinadors—, amb Secoinsa —Telefònica, Fujitsu—
La crisi
SINOR KAO SA, a Mollet del Vallès (Fullet, 1975). El 1980 el BIC quedà sota el control de Banca Catalana (Memòria, 1979).
El Banc Industrial de Catalunya es veié afectat per la crisi de Banca Catalana el mes de juny del 1982. I seguí el mateix camí. El Banc d’Espanya suspengué el seu Consell d’Administració i nomenà nous administradors, en representació del Fons de Garantia de Dipòsits, nou gestor de l’entitat.
Una Junta extraordinària d’accionistes, celebrada el 6 de desembre de 1982, aprovà una operació “acordió”: la reducció del valor de les accions de 1 000 a una pesseta i una posterior ampliació de capital per 4 500 milions, que fou coberta totalment per Banca Catalana, també gestionada pel Fons de Garantia. En ser venuda aquesta al consorci bancari, el Banc Industrial de Catalunya passà igualment a dependre d’aquest, primer, del Banco de Vizcaya, després, i del BBV, en darrera instància.
Els principals actius del banc —participacions industrials i immobles que tenien un valor real, tal com es veurà més tard— foren malvenuts pel Fons de Garantia, com en tots els casos en què aquest intervingué, pel preu de cost, i en moments en què la crisi econòmica i la industrial començaven a veure el canvi de conjuntura. Amb algunes petites excepcions, tots els compradors d’actius entre el 1982 i el 1984 feren operacions excel·lents.
DOMAR SA, fabricant dels productes New Pol (Memòria, 1974).
Presidents del Banc Industrial de Catalunya des del 1965 fins al 1982
- 1965 – Josep Maria Bultó i Marqués
- 1966-1967 – Domingo Valls i Taberner
- 1967-1982 – Andreu Ribera i Rovira