La constitució
La Banca Mas Sardà, com altres bancs comercials, també intentà crear el seu propi banc industrial o de negocis. Ho féu tard i quan aquesta figura començava a difuminar-se per l’acció legislativa, que apropà les distintes modalitats financeres, i per la crisi industrial, més present a Europa que a Espanya en un primer moment. Però no ho féu com a Banca Mas Sardà, sinó a través d’uns quants dels seus accionistes i empresaris més representatius, que hi prengueren una participació.
Els components del primer Consell d’Administració (1975) del Banc d’Expansió Industrial foren:
- President – Josep Maria Raventós i Blanc, de Codorniu SA
- Vicepresident delegat – Josep Maria Fabregat i Piferrer, industrial
- Vicepresidents – Josep Pujadas i Domingo, industrial del sector químic, Josep Jané i Solà, catedràtic
- Vocals – Josep Lluís Francesch i Casanovas, de Rocalla SA, Llorenç Gascón i Fernández, de CECSA —televisors i electrònica—, Sergio Piedrafita Ramon, de Constructora General de Válvulas SA, de Saragossa, Francesc Raventós i Rosell, de Raventós SA —decoració—, Antoni Riera i Cortés, de Metalarte SA —llums—, Manuel Sanjurjo Aranaz, de Funditesa, a Vigo, Josep Terés i Gorgues, d’Agemo SA
En un primer moment, la petició d’autorització per a constituir el banc es féu sota la denominació de Banc Industrial de l’Exportació i per un capital de 700 milions de pessetes (1974). Però l’autorització no arribà fins que els peticionaris es comprometeren a subscriure un capital de 1 600 milions de pessetes. Poc després, demanaren canviar el nom pel de Banc d’Expansió Industrial SA, ja que consideraven que l’anterior hauria creat confusió amb altres entitats financeres espanyoles.
Oficines a la Via Laietana de Barcelona (Memòria, 1978). El Banc d’Expansió Industrial va ser promogut per accionistes de la Banca Mas Sardà.
El banc fou autoritzat el 23 d’abril de 1975, i amb el seu nom definitiu, el 21 de maig del mateix any. El mes d’octubre obria les que havien de ser les seves oficines a Barcelona, al núm. 160 de la Via Laietana —actualment Pau Claris—. El seu primer exercici, per tant, el del 1975, correspon a unes poques setmanes d’activitat.
El capital estava relativament repartit, ja que hi havia 2 000 accionistes i aquests pertanyien a 28 províncies espanyoles, segons explica la primera Memòria del banc. Però hi havia una majoria d’empresaris catalans.
Els homes i l’organització
La majoria dels membres del primer Consell d’Administració estaven estretament vinculats a la Banca Mas Sardà. Eren industrials que creien que es trobarien més còmodes en un banc de negocis que en un de comercial.
El primer president, Josep Maria Raventós i Blanc, deixà el càrrec el 1978, per raons de salut, i retornà al Consell de la Mas Sardà. El nou president fou el seu germà Manuel.
Anunci (Banca Española, 1975). El Banc d’Expansió Industrial acabà a les mans de RUMASA i va ser expropiat.
El poder executiu estava en un primer moment en mans de Josep Maria Fabregat, com a vicepresident conseller delegat, però el 1976 deixà el banc i el grup Mas Sardà. Josep Jané i Solà, també vicepresident des de la fundació de l’entitat, es féu càrrec de la Conselleria Delegada, encara que sis mesos més tard abandonà els dos llocs, al desembre del 1976, amb la idea de fundar el Banc de la Petita i Mitjana Empresa. Aleshores, el conseller Llorenç Gascón assumí les funcions de director general, un càrrec que no existia abans, però que havia estat exercit de fet pel mateix Josep Jané i Solà. Gascón dimití el càrrec de conseller-director general al final del 1978 en passar a ser director general de La Seda de Barcelona SA. El successor de Gascón fou Jordi Segarra i Pijuan.
Expansió
L’autorització per a constituir-se establia que no podria obrir una segona oficina fins al cap de dos anys. Just quan es complia aquest termini el banc obrí la sucursal de Madrid, el 1977, al carrer Diego de León, núm. 45. El 1978 n’obrí la tercera i última, a Bilbao.
Fons propis i resultats
El banc es constituí amb un capital subscrit de 800 milions de pessetes i unes reserves de 800 milions més. Però el capital desemborsat era inicialment de 400 milions. Els 400 milions restants foren desemborsats dos anys després. El 1981, el banc tenia uns recursos propis de 1 815 milions de pessetes. Havia creat 215 milions de reserves.
Banc d’Expansió Industrial. Rendibilitat de l’acció, 1976-1981.
La societat donà beneficis tots els anys, però no repartí dividend als accionistes fins el 1978. Ho féu dos anys més, per xifres modestes —recordem l’alt nivell dels tipus d’interès d’aquells anys—. No obstant això, l’acció es cotitzà amb importants plusvàlues en un primer moment.
Dipòsits
Com tots els bancs industrials, els seus principals instruments de captació de recursos foren els certificats de dipòsit —imposicions a més de dos anys— i l’emissió de bons de caixa.
El 1980, els dipòsits assoliren la xifra de 5 327 milions de pessetes, les 3/5 parts dels quals eren en forma de certificats de dipòsit.
El 1976 féu una primera emissió de bons de caixa per 1 000 milions de pessetes, 800 dels quals eren convertibles en accions d’Exbank al 300%, els titulars de les quals adquirien el dret a comprar accions de la Banca Mas Sardà al canvi del 585%. El 1977 llançà una segona emissió de 1 000 milions, també parcialment convertibles en accions d’Exbank. La tercera fou el 1978, al 13% anual d’interès per 500 milions, i una quarta i última el 1979, per 500 milions més. En total, s’emeteren 3 000 milions de pessetes.
Serveis
Exbank es distingí pels seus estudis i publicacions, presentats sovint conjuntament amb la Banca Mas Sardà. Per a fer honor al seu nom d’entitat promotora d’exportacions, publicà una sèrie de llibres sobre l’economia dels països de l’Amèrica Llatina.
El banc constituí el que anomenava clubs financers, formats per inversors que es proposaven la collocació de l’estalvi en tota mena d’actius, amb excepció de valors mobiliaris cotitzats a Borsa. Aquests quedaven sota el guiatge i gestió de la Mas Sardà.
Inversions
La primera partida de l’actiu fou la de crèdits, el volum dels quals augmentà ràpidament fins els 6 251 milions el 1980. Però, com a banc industrial, cal veure la seva cartera de valors privats.
Durant el seu primer exercici complet (1976), el banc invertí en:
- Dogi SA —teixits elàstics—, amb fàbrica al Masnou.
- Rocalla SA —fibrociment per a la construcció—, amb fàbriques a Castelldefels i Còrdova.
- Tradex International SA —empresa exportadora—.
- Sefinnova (Societat Espanyola de Finançament de la Innovació S), una empresa de capital risc o venture capital.
- Promotora Turística del Pirineu SA (Protupisa) —estació d’esquí a la vall de Boí—.
- Furmanite Ibérica SA.
Pel que fa al 1977:
- Central Hortofrutícola Llobregat SA —cambres frigorífiques—, a l’Hospitalet de Llobregat.
- Companyia General de Tabacs de Filipines SA, amb la Banca Mas Sardà.
- Española de Placas de Yeso SA, a Quinto de Ebro (Saragossa), conjuntament amb Uralita i el grup Enrich.
- Vives Vidal SA —llenceria i vestits de bany—, a Igualada.
- Ribas i Pradell SA —construcció—.
I el 1978:
- Cida Hidroquímica SA —depuració i tractament d’aigua—.
- Security de España SA (un 20% del capital, cedit per la Banca Mas Sardà).
- Matepiq SA —instal·lacions i maquinària per a la indústria química lleugera—.
El 1979 es feren les primeres desinversions: Española de Placas de Yeso i Furmanite.
La venda a Miquel Grau (RUMASA)
Com tots els bancs industrials, Exbank tingué problemes de compte de resultats, des del moment en què la crisi industrial s’estengué i les empreses d’aquesta naturalesa en patiren les conseqüències.
Al final del 1981, accions del banc que representaven el 51% del seu capital foren venudes a Manuel Grau i Villa que havia estat el primer executiu del Banc Comtal, quan aquest cedí el seu control a RUMASA. Els compradors, representats per Grau, eren societats anònimes. Els 408 milions nominals en accions foren venuts per 1 300 milions de pessetes, pagats en part amb immobles.
El banc fou expropiat el 1983 amb el conjunt del grup RUMASA, un cop aclarida la personalitat del titular real de les accions.
Més tard passà a l’òrbita de la banca oficial, i acabà, com aquesta, a Argentaria, que li canvià el nom pel de Banco Directo. Finalment, desaparegué el 1999.