Banc d'Europa (1973-1994)

La constitució

El 24 de juny de 1972, el grup promotor del banc presentà la sol·licitud al Banc d’Espanya i al Ministeri d’Hisenda. Aquest n’autoritzà la creació el 22 de gener de 1973, i el 15 de març de 1973 es constituí la societat anònima Banc d’Europa SA, a Barcelona. El 26 del mateix mes s’inscriví en el Registre de Bancs i Banquers amb el núm. 171 LC de la Banca Local Espanyola. La LC corresponia a Local Comercial, categoria compartida per tots els bancs d’aquesta naturalesa creats aleshores. Els promotors tingueren problemes perquè els fos acceptada la denominació, ja que les autoritats monetàries consideraven que hi havia una desproporció entre el nom i el volum inicial del banc, però defensaren la seva identificació amb el que representava Europa per a ells: un esperit, una mentalitat i una manera de fer, oberts i progressius (Memòria del 1973). Un esperit i una mentalitat que tenia Carles Ferrer i Salat, l’ànima del banc i el seu primer president.

Carles Ferrer i Salat (Cambio 16, juny del 1978). Carles Ferrer i Salat va ser el promotor i president del Banc d’Europa, el 1973.

Carles Ferrer i Salat nasqué a Barcelona el 1931. El 1953 havia estudiat enginyeria química, ciències econòmiques i filosofia i lletres. Aquell mateix any creava Ferrer Internacional —de productes farmacèutics— i guanyava el títol de campió d’Espanya individual de tennis. El 1958 era el primer president del Cercle d’Economia de Barcelona. Fou un dels qui donaren un suport més efectiu a la reunificació de la Cambra de Comerç i Navegació amb la d’Indústria de Barcelona, el 1967. El 1972 demanà l’adhesió d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea. Elegit president del Foment del Treball Nacional (1977-78), la primera patronal catalana, impulsà la creació de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials —CEOE—, organisme que presidí (1978-84). Membre del Comitè Olímpic Internacional (1981), detingué el càrrec de vicepresident del Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. No totes les seves iniciatives empresarials tingueren un bon final, com va ser el cas d’EYSSA —Enclavamientos y Señales SA—. En el terreny financer, fou conseller del Banc Industrial de Catalunya. Morí el 1999.

Fou Ferrer i Salat, principalment, qui reuní els accionistes. El Consell d’Administració del banc estava format per amics:

President – Carles Ferrer i Salat
Vicepresident – Joaquim Boixareu i Gimó, d’Acers Boixareu SA
Vocals – Romà Jesús Belloc i Escuté, d’Indústries Reycon SA —indústria auxiliar de l’automòbil—, Jordi Ferrer i Batlles, de Laboratoris Ferrer SA-Ferrer Internacional, Antoni Gallardo i Ballart, de Laboratoris Almirall SA, Ferran Espiau i Seoane, d’Ince, Enric López i Llorens, de Laboratoris Llorens SA, Josep Manau i Balagué, de Manau acers calibrats, Joan Mas i Cantí, Rogeli Raichs i Mill, d’Adaibra SA

La societat es constituí amb 1 449 accionistes fundadors.

Un banc universal petit (1973-1986)

Els homes i l’organització

Carles Ferrer i Salat presidí el banc des del primer dia.

Al Consell d’Administració es produïren diverses altes i baixes:

— 1974. La primera Junta general d’accionistes nomenà consellers Josep Vilarasau i Salat i Enric Balcázar i Granda —compravenda de pells—. El primer era cosí de Carles Ferrer i director general de Campsa en aquell moment. Vilarasau dimití el 1976 en ser nomenat director general de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears.

— 1975. Entrà al Consell el director general José-Acacio Gómez Vigo, conseller delegat des del 1978.

— 1976. Es nomenà secretari conseller Antonio Polo i Díez, advocat i catedràtic de Dret Mercantil.

— 1981. Ramon Sanahuja i Pons, del sector de la construcció i immobiliari, entrà al Consell arran de la mort de Josep Manau.

— 1983. Es nomenaren dos consellers no catalans: José Miguel Isidro-Rincón, un discutit empresari paperer, que no arribà a ocupar el càrrec, i Fernando Arrieta San Miguel.

— 1984. Hi entrà un nou conseller: Luis Rodríguez Castellà, amb domicili a Madrid.

— 1985. Fou nomenat conseller Jordi Belloc i Díaz, de Ralusa —accessoris per a automòbils—.

— 1986. Morí Romà Jesús Belloc i Escuté.

— Des del 1975 funcionà un Comitè Executiu, format per Carles Ferrer, Joaquim Boixareu, José-Acacio Gómez Vigo i Ferran Espiau i Seoane, al qual s’incorporà Josep Vilarasau durant la seva curta estada al Consell del banc. El banc tenia Consell d’Administració, Comitè Executiu i conseller delegat, un fet no gaire corrent, i a partir del 1981 s’hi afegí un director general, Pedro Bernad Herrando. Però aquest dimití el 1984, de manera que, el 1986, Gómez Vigo assumí al mateix temps la Conselleria Delegada i la Direcció General.

— Des del 1981 el balanç del banc fou auditat per auditors externs.

Les oficines del Banc d’Europa s’instal·laren al carrer del Rosselló de Barcelona (Memòria, 1973).

Les activitats bancàries s’iniciaren el 16 d’abril de 1973 en oficines provisionals al carrer del Rosselló, núm. 214-214 bis, prop de la rambla de Catalunya. Cinc mesos després —el 25 de setembre de 1973— s’hi inauguraven les oficines definitives i la seu central.

El 1975, la Memòria del banc confirma la seva naturalesa de banc comercial, però es manifesten a favor de la desespecialització bancària i creuen en un futur de banca universal en el qual totes les necessitats financeres i fiduciàries es podran satisfer en el mateix centre. Amb l’aprovació definitiva del banc (1975) i l’atribució de funcions delegades per part de l’Institut Espanyol de Moneda Estrangera, es posà en marxa el Departament d’Estranger, com també un Departament d’Estudis, Màrqueting i Informació, dirigit per Josep Maria Muntaner i Pascual.

Expansió

Anunci (Fomento de la Producción, 1980). La xarxa d’oficines del Banc d’Europa es concentrà a Catalunya i País Valencià.

El banc tenia una clara vocació expansionista, de manera que aprofità les normes liberalitzadores del 1974 per a obrir nombroses oficines. Aquestes es concentraren en un primer moment a Catalunya, València i Palma, amb dues úniques excepcions: Madrid i Sevilla. El 1980 s’aturà l’obertura de noves sucursals, quan la xarxa estava formada per 27 oficines.

Oficines obertes pel Banc d’Europa entre 1975 i 1986:

1975 – L’Hospitalet de Llobregat, Palma, Madrid, Mataró, Santa Coloma de Gramenet, Girona, Badalona, Sevilla, Sant Joan Despí, Tarragona, Sabadell, Terrassa
1976 – València, Lleida, Alacant, Bilbao (tancada posteriorment), Màlaga, Saragossa, Múrcia
1978 – El Masnou (tancada posteriorment), Mataró. Agència urbana
1979 – L’Hospitalet de Llobregat. Agència urbana (tancada posteriorment), Barcelona. Agència Bori i Fontestà, Còrdova, Premià de Mar
1980 – Pont d’Inca—Marratxí (tancada posteriorment), Granollers
1986 – Barcelona. Agència Balmes, Barcelona. Pau Claris

Abans del 1986 se’n van tancar quatre, tot i que les Memòries no hi fan referència: el Masnou, Pont d’Inca-Marratxí, l’agència urbana de l’Hospitalet i la de Bilbao.

Fons propis i resultats

Banc d’Europa. Rendibilitat de l’acció, 1973-1986.

El banc es constituí amb un capital subscrit de 1 800 milions de pessetes, dels quals n’hi havia 900 de desemborsats. Els restants 900 milions es desemborsaren el 1975, dos anys després, d’acord amb el que estava previst en el primer moment. El capital no es modificà.

El 1987 tenia uns fons propis de 2 657 milions de pessetes: 1 800 milions de capital i 857 milions de reserves, procedents per meitat de regularització d’actius i de beneficis no repartits.

El banc donà resultats positius des del primer any. Però la política del Consell fou l’aplicació de la major part d’aquests beneficis a reserves i amortitzacions. Als accionistes se’ls abonà un dividend, que qualificaven de simbòlic.

El capital estava força repartit. El 1986 hi havia 2 437 accionistes, dels quals no n’hi havia cap amb una participació igual o superior al 10%.

Recursos de tercers

Anunci (Banca Española, 1976).

D’acord amb la seva definició de banc comercial, el Banc d’Europa captava dipòsits en forma de compte corrent, d’estalvi i amb imposicions a termini. El 1974 emeté certificats de dipòsit sobre imposicions a un i dos anys, quan aquests deixaren de ser una modalitat exclusiva dels bancs industrials.

El creixement dels dipòsits fou bo. El 1986 havia captat 35 514 milions de pessetes en recursos de tercers. Als dipòsits estrictes cal afegir altres modalitats, introduïdes aquells darrers anys, com la cessió temporal d’actius financers —12 546 milions el 1986—, i 1 000 milions de pessetes, corresponents a una emissió de bons de Tresoreria feta aquell any.

Inversió

La inversió es concentrà en crèdits, cartera d’efectes i fons públics. Aquests darrers, per exigències legals. La cartera de valors privats era petita i realitzada en dues empreses: Investing SA —gestora d’inversions—, creada abans que el mateix banc, i Europa d’Inversions i Leasing SA. La primera promogué, el 1974, la creació d’Europa d’Inversions SA —una societat de cartera— i, vista la demanda d’accions, dues noves societats de valors mobiliaris: Europa d’Inversions-2 SA i Europa d’inversions-3 SA, el mateix any. A Europa d’Inversions i Leasing SA la participació era minoritària (26% el 1983). Les dues societats tenien en el seu actiu accions del Banc d’Europa que oscillaven entre el 2 i el 3% del capital social.

El 1985 es creà una tercera filial, Brokinvest SA, i una de nova amb participació minoritària, Leasing Turístico SA (13%), mentre mantenia la d’Europa d’Inversions SA (7,5%).