Vida
Alternà els estudis de dret i professorat mercantil amb els seus primers treballs cinematogràfics com a meritori i ajudant de producció en films dirigits per Rafael Gil a Aspa Films. El 1957 ja fou cap de producció i seguí treballant per a Aspa (Vicent Escrivà) i altres productores. Realitzà dues produccions pròpies, Se vive una vez (1963, Arturo González Jr.) i La Araucana (1970, Juli Coll), i el 1969 fou designat conseller delegat de Profilmes. Aquesta empresa barcelonina era filial de MPI, grup de societats de Joan Palomeras (Banc de Navarra i Banc de Valladolid), i Pérez Giner hi desenvolupà, en col·laboració amb Ricardo Muñoz Suay, una línia de producció basada en films de baix pressupost que conjugaven el terror i l’erotisme. Produïren obres de Carlos Aured (El espanto surge de la tumba, 1972; Los ojos azules de la muñeca rota, 1973); León Klimovsky (La rebelión de los muertos, 1972; La saga de los Drácula, 1972; El mariscal del infierno, 1974); Miquel Iglesias (Tarzán y el misterio de la selva, 1973; La diosa salvaje, 1974; Kilma, reina de las amazonas, 1975; Desnuda inquietud, 1976) i Joan Bosch (Exorcismo, 1974). També propicià els debuts de joves realitzadors com ara Jordi Cadena, amb L’obscura història de la cosina Montse (1976-77), i Francesc Bellmunt, amb Robin Hood nunca muere (1974), i els documentals musicals La Nova Cançó (1975-76) i Canet-Rock (1975-76). Guanyaren molts beneficis i prestigi amb la coproducció dirigida per Joseph Losey, Las rutas del sur / Les Routes du Sud (1977) i amb treballs de Jaime Camino com el documental La vieja memoria (1978) i de Manuel Gutiérrez Aragón, Sonámbulos (1978). Però la firma suspengué les seves activitats a conseqüència de la fallida espectacular del Banc de Navarra i de MPI. Posteriorment fou cofundador de Figaró Films (1977) amb Antoni Baquer i Pepón Coromina, i conseller delegat de Prozesa, branca cinematogràfica del Grupo Zeta. Des d’aquesta plataforma mediàtica produí títols representatius dels anys de la transició a la democràcia que aborden diverses facetes socials o polítiques fins llavors inèdites a la pantalla: Ocaña, retrat intermitent (1977-78, Ventura Pons); El diputado (1978, Eloy de la Iglesia); L’orgia (1978, F. Bellmunt); Perros callejeros II: Busca y captura (1979, José Antonio de la Loma); Companys, procés a Catalunya (1978-79, Josep Maria Forn), i La muchacha de las bragas de oro (1979, Vicente Aranda). A partir del 1982 fou conseller delegat d’Òpal Films i prosseguí una línia de producció similar amb films d’E. de la Iglesia (Colegas, 1982; El pico, 1983; El pico II, 1984); F. Bellmunt (Pà d’àngel, 1983; La ràdio folla, 1985), i les coproduccions Barroco (1988-89) i Latino Bar (1990), totes dues de Paul Leduc. El 1995 elaborà per a la Generalitat de Catalunya un nou pla d’ajudes a la cinematografia i els dos anys següents fou delegat de producció de Filmax. Paral·lelament, creà les empreses Plot Films, amb seu a Madrid, i Els Quatre Gats Audiovisuals, a Barcelona, des de les quals impulsà el debut de nous realitzadors, com ara Elio Quiroga (Fotos, 1996). També recuperà veterans com Josetxo San Mateo amb Báilame el agua (2000); Joaquim Jordà amb Un cos al bosc (1996) i el documental Mones com la Becky (1999); José Briz amb el documental Sara, una estrella (2001), i Carles Balagué amb el documental La Casita Blanca. La ciutat oculta (2001-02). Presidí l’Agrupació de Productors de Catalunya i exercí com a professor de l’ESCAC i a les universitats Pompeu Fabra i Ramon Llull de Barcelona. El 2004, amb motiu dels cinquanta anys en la professió, la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya li reté un homenatge.
Bibliografia
CÒDOL, C: Entrevista, "El Temps", 04.10.2004, p. 92-95.