El Vallès és una de les comarques històriques del Principat, situada dins la Catalunya Vella, a la regió de Barcelona, emmarcada per les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat, el Bages, Osona, la Selva i el Maresme. Vallès significa ‘vall’: la comarca és compresa dins una gran vall que s’estén a llevant de Catalunya, entre les serralades Litoral i Prelitoral, fins a arribar al mateix Montseny.
Aproximadament, els límits per la banda de ponent coincideixen amb els del bisbat de Barcelona.
El topònim Vallès respon a un fet d’una notable significació geològica i estructural, és a dir, a l’existència de la Depressió Prelitoral Catalana o depressió del Vallès-Penedès. Les ciutats de Terrassa, Sabadell i Granollers es troben al bell mig d’aquesta depressió.
El Vallès és una regió ben definida per la natura, que li ha donat uns límits geogràfics clars, i té un nom descriptiu de la zona que ocupa. El nom que ha pres la comarca del Vallès té un origen força antic i hom el pot considerar de tradició llatina, originat en el temps de la romanització.
Abans del domini romà no es pot parlar d’aquesta comarca com a unitat territorial organitzada per l’activitat humana. Els centres urbans primitius, dels segles anteriors a la romanització, eren aplegaments d’habitatges rudimentaris fortificats en punts de difícil accés per a mantenir-se contra una situació que devia ser notòriament bel·licosa. Això fa que sigui difícil de plantejar una consciència d’unitat territorial entre els grups ètnics d’època ibèrica, i tampoc no és clara l’homogeneïtat d’aquests grups.
Si les colonitzacions orientals i les estacions gregues no van afectar a penes el règim tribal preromà, la civilització de Roma va comportar unes transformacions decisives en la configuració d’aquella societat primitiva, i molts nuclis de població existents adquiriren caràcter d’autèntiques poblacions urbanitzades.
Durant l’època republicana, l’ocupació romana fou una simple implantació del domini militar, però ja en temps del primer emperador, August, es va realitzar una divisió administrativa important, en la qual tota la futura Catalunya formava part de la província tarraconense. Sense entrar en el detall de l’organització interna de les províncies romanes, i deixant de banda les ulteriors modificacions administratives de l’Imperi, el Vallès quedà, fet i fet, ben configurat en aquest període, entorn d’alguns centres destacats. Aquests centres eren ciutats romanes de tercer ordre, però són origen de moltes de les poblacions actuals i transmissores de les institucions romanes; la romanització significà l’ocupació organitzada de tot el Vallès i l’origen de la civilització medieval, dintre la qual se situa el naixement pròpiament dit de Catalunya i de la consciència de la unitat comarcal.
L’organització territorial romana es perpetuà especialment a través dels organismes eclesiàstics, que l’assumiren i que coneixem sobretot a través de les actes dels concilis visigòtics. En aquesta època, el Vallès tenia un centre capdavanter que sembla clar: el municipi d’Ègara, en el qual s’instituí a mitjan segle V una seu episcopal.
El segle VIII representa el període més fosc, tot i que l’ocupació dels àrabs no significà una transformació radical de l’estat anterior, sinó més aviat la causa d’una desintegració del món occidental que afectà també el nostre país.
Quan els francs ocuparen Barcelona, que continuava essent centre principal de la regió (any 801), el Vallès quedà també sostret al domini musulmà, i el castell de Terrassa es constituí en fortalesa principal de la comarca, per la seva situació fronterera. Continuaven vigents les demarcacions tradicionals, originàries segurament del període visigòtic, o de la darrera època del Baix Imperi: els comtats. El Vallès formava part del comtat de Barcelona, i en el seu interior nasqué una distribució territorial intermèdia, els castra o castells termenats, el més important dels quals fou el de Terrassa, que tingué un terme extens com gairebé tot el Vallès Occidental dels nostres dies. Ègara, que constà com a seu episcopal fins al segle IX, tot i que sembla que no tenia prelat des de segles abans, desaparegué, com altres ciutats, de manera poc coneguda, però principalment a causa del despoblament de les terres baixes. El Vallès quedà, així, dins la jurisdicció del comtat i bisbat de Barcelona. L’administració eclesiàstica tingué molta importància en la repoblació i la reactivació de la comarca, a través de les noves parròquies i monestirs, amb llurs dominis territorials.
El nom Vallès sembla que és molt antic, com ho indica una referència d’Eginard referent als esdeveniments de la rebel·lió d’Aissó del 827, quan aquest, amb l’ajuda dels àrabs del Segrià i de l’emir ‘Abd al-Raḥmān II va arrasar el Vallès i va assetjar sense èxit Barcelona i Girona. La documentació més antiga conservada referent a Marata (895, 940 etc.), l’Ametlla (906), Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera (908), Palou (924...), Sant Sadurní de la Roca (932, 953...), el Fou i Rifà (941), Caldes (944, 957...), Lliçà d’Avall (946), Palau-solità (955), Gallecs (956), Llerona (957), etc., sempre esmenta aquests llocs o rodalies situades en el Vallense o Valleses. Tots aquests llocs i molts altres que es documenten al llarg de la resta del segle X són del sector de l’actual Vallès Oriental i els primitius documents mai no precisen que pertanyessin al Vallès els indrets de l’actual Vallès Occidental primerament documentats, com Terrassa (844 i següents), el lloc d’Octavià o Sant Cugat (953) o els de Castellar (955), ni d’altres com Matadepera o Arraona. Aquests s’esmenten com a situats en el terme del castell de Terracia o Terracense o in pago Barchinonense. No és fins a la fi del segle X i principi de l’XI que s’especificà la pertinença al Vallès de llocs situats a l’altra banda del Ripoll, com Santiga, Palacio Auzid o Ripollet i fins Sant Cugat del Vallès; la seva extensió vers Terrassa i la seva rodalia és encara més tardana.
El topònim Vallès sembla, doncs, originat en el Vallès Oriental, en el sector situat entre el Ripoll i la Tordera i, més en concret, a la vall procedent del Congost, puix que el Congost, origen del Besòs, és anomenat el 924 rio Valese, el 985, alveo Vallense; i el 1004, , flumen que dicunt Vallense L’existència d’aquesta marcada divisió inicial, que creiem que té antecedents anteriors a la restauració carolíngia, sembla que és avalada també pel fet que no tot el Vallès pertanyia al seu deganat eclesiàstic històric i és sabut que les divisions religioses acostumen a reflectir sempre divisions molt arcaiques. El deganat del Vallès començava al Ripoll i tenia com a capital Caldes de Montbui, mentre que el sector ponentí del Ripoll pertanyia a l’oficialat o demarcació dependent de la ciutat de Barcelona. Els deganats es fixen al segle XII i es reestructuren el 1324, però corresponen a divisions administratives més velles.
Alguns documents escadussers, en concret dos del 968, fan servir les expressions Vallese comitatu o comitatu que dicitur Vales, però són expressions locatives i no expressen cap realitat concreta, puix que el Vallès sempre va formar part del comtat de Barcelona i els seus comtes mai no s’intitularen comtes del Vallès, ni l’expressió passà mai a la denominació popular del territori, com és el cas de Manresa. El Vallès va conservar sempre, però, una consideració territorial i administrativa pròpia segons es va concretar amb la creació de la sotsvegueria del Vallès, dintre la vegueria única de Barcelona i el Vallès. Els veguers residien a Barcelona, però a Caldes de Montbui, la primitiva capital del Vallès, residia un sotsveguer, que tenia en aquesta vila la seva cúria i les presons.
Fora d’aquests trets comuns o genèrics dels primers temps i de la primitiva organització de la comarca o regió vallesana, és a dir, de la seva constant unió al comtat de Barcelona i més tard a la seva vegueria i de la pertinença al bisbat de Barcelona i al deganat del Vallès, i això encara no tot el Vallès actual, es fa molt difícil de sintetitzar uns trets comuns que defineixin o precisin la seva trajectòria històrica.
El Vallès ha estat subjecte a diverses divisions administratives. Al segle XIII constituí una sotsvegueria dependent de la vegueria de Barcelona, i el seu centre fou establert primerament a Caldes de Montbui. El sotsveguer del Vallès tingué la seva seu a Granollers des de mitjan segle XIV fins a la dissolució de les vegueries i de totes les altres institucions catalanes imposada pels decrets de Nova Planta de l’any 1716.
A partir de la Nova Planta, el Vallès passà a dependre del corregiment de Mataró i de l’alcaldia major de Granollers: aquesta vila continuava d’aquesta manera essent la capital del Vallès, per bé que la dependència immediatament superior havia passat de Barcelona a Mataró.
El primer terç del segle XIX fou prolífic en projectes i decrets de distribució administrativa del territori català: l’administració napoleònica integrà Catalunya a l’imperi Francès; les Corts constitucionals de 1813 i 1814 dividiren Catalunya en tres províncies; pel 1822 es decretava una altra divisió, en quatre províncies, que quedà aviat sense efectes amb la restauració dels corregiments. Finalment, l’any 1833 es decretà la divisió en les quatre províncies que avui dia encara són vigents. El Vallès, que constituïa l’alcaldia major de Granollers, sota el corregiment de Mataró, quedà dins la província de Barcelona, amb l’excepció de Riells de Montseny i Breda, que foren atribuïts a la província de Girona, i tampoc no formarien part del Vallès en la divisió territorial decretada per la Generalitat l’any 1936. A part aquesta distribució de la Generalitat, que és punt de referència obligat encara ara, les altres divisions venien imposades des de fora i no responien ni poc ni gaire a la realitat de les comarques, que a la fi del segle XIX ja es consideraven representatives del sentit autòcton català.
L’any 1834 es decretava una divisió en partits judicials que distribuí el Vallès en dues parts. D’una banda, el partit judicial de Terrassa, que comprenia tot el Vallès Occidental de la divisió del 1936, afegint-hi Olesa de Montserrat i excloent-ne Caldes de Montbui (del partit de Granollers) i Montcada i Reixac (del partit dels afores de Barcelona); també es vincularen a Terrassa i al seu partit Rellinars i Vacarisses, que pertanyien al corregiment de Manresa. D’altra banda, el partit judicial de Granollers quedà constituït al Vallès Oriental de la divisió del 1936, fora de la conca alta de la Tordera, que formà part del partit d’Arenys de Mar; respecte als anteriors corregiments, s’incorporaven al partit de Granollers: Castellterçol, del corregiment de Manresa, Sant Quirze Safaja i Aiguafreda, del corregiment de Vic. Posteriorment se segregà del partit de Terrassa el nou partit judicial de Sabadell, l’any 1883, del qual se separà alguns anys després el municipi de Sant Cugat del Vallès, que tornà a formar part del partit de Terrassa; Montcada i Reixac s’integrà també al partit de Sabadell.
El 27 d’agost de 1936, la Generalitat promulgà la divisió del territori català de què hem parlat abans, basada en regions i comarques. El Vallès fou dividit en dues comarques, més per raó de la densitat de població que no pas per l’extensió territorial. El Vallès Oriental, amb capital a Granollers, comprenia el partit judicial d’aquesta ciutat, amb l’annexió dels municipis de la rodalia de Sant Celoni, que formaven part del partit d’Arenys de Mar, i els termes de Granera i Castellcir, del partit judicial de Manresa i de Vic, respectivament. El Vallès Occidental, amb capital a Sabadell, era format pels partits de Sabadell i Terrassa, amb l’annexió de Caldes de Montbui, del partit de Granollers, i l’exclusió d’Olesa de Montserrat, del partit de Terrassa, integrada a la comarca del Baix Llobregat. El 1987 el Parlament de Catalunya, en la divisió del territori català en comarques, restablí les dues comarques tal com foren aprovades el 1936. Posteriorment, durant la dècada del 1990, s’introduïren els darrers canvis municipals: Caldes de Montbui passà del Vallès Occidental al Vallès Oriental, s’oficialitzà la doble capitalitat del Vallès Occidental en les ciutats de Terrassa i Sabadell i es creà (1994) el municipi de Badia del Vallès, fruit de la segregació de part dels termes de Cerdanyola i Barberà.