Situació i presentació
La comarca del Bages ocupa una superfície de 1 299,08 km2 i s’estén per un dels extrems orientals de la Depressió Central Catalana. És la comarca més cèntrica de Catalunya. Pel que fa a la seva situació respecte a les altres comarques catalanes, el doctor Joan Vilà i Valentí ha escrit que el Bages “queda equidistant de la muntanya, de les terres inferiors occidentals, del front litoral i de les comarques meridionals. S’hi endevina un possible paper d’encreuament o cruïlla”.
El Bages limita administrativament amb les comarques del Solsonès (W-NW), el Berguedà (N), Osona (NE), el Vallès Oriental (E), el Vallès Occidental (SE-S), el Baix Llobregat (S) i l’Anoia (SW-W).
Aquests límits administratius sovint es corresponen amb una barrera natural. Partint de la serra de Fornells, el límit natural de la comarca travessa els plans de Bergús i el torrent del Rovelló que, en el seu curs baix i fins a desguassar al Cardener, fa de partió natural entre el Bages i el Solsonès. El límit travessa el riu i segueix en direcció E tot vorejant el torrent de Sant Grau i l’aigua d’Ora, que forma part del límit amb la comarca del Berguedà. Deixa enrere el serrat del Remei i s’escola entre els contraforts septentrionals de la serra de Castelladral i els plans de Serrateix. El límit continua vorejant els contraforts de la serra de Sant Pere i el serrat de la Pasquina fins al Llobregat. Remunta el curs del riu fins a l’aiguabarreig amb la riera de Merlès, que fa de límit fins a trobar l’església de Sant Miquel de la Cortada. Vorejant la serra de la Llobeta arriba al pla de Pinós per, tot seguit, dibuixar una curiosa escletxa amb vèrtex al coll de Comadoms. En direcció E, novament, el límit (ja amb Osona), travessa el curs de la riera de Relat i la carretera que uneix Avinyó amb Prats de Lluçanès, per acabar envoltant el nucli del poble de Sant Feliu Sasserra i prendre direcció S tot seguint el curs del torrent de Traveria i fins a tocar amb el coll de Segalers. Des d’aquest punt el límit retorna a prendre direcció E envers el puig de Fontfreda tot travessant la riera de Segalers i vorejant la vall de la riera d’Oló fins al pla de l’Alou. El límit acaba seguint, en direcció S, les graonades costaneres que formen els altiplans del Moianès passant pel torrent de la Pinosa, el coll d’Abelloles, el torrent de Postius, el Puig Espeltós, el puig de Degollats, el torrent del Gomar i el torrent de Santa Coloma. Fent frontera amb el Vallès Oriental, el límit, ara en direcció W, es creua novament amb la riera de Santa Coloma i amb el torrent de la Griolera o de les Umbertes, el torrent de la Fàbrega del Masot i la riera del Molí, fins a tocar de la capella de Santa Magdalena (Moià). Prop d’aquest punt el límit pren direcció S i travessa la riera de la Golarda o de Marfà, el Colljovà, la riera del Criac i el torrent de la Roca. Poc abans de travessar la carretera que uneix Sant Llorenç Savall amb Monistrol de Calders, el límit forma partió amb el Vallès Occidental; aquest sector és conegut com la serra dels Tres Senyors. Des d’aquest punt el límit davalla uns 3 km en la mateixa direcció fins al cim de Montcau, el coll d’Eres, la carena del Pagès i el pla dels Ginebrons. Resseguint les terres meridionals de Mura el límit passa pel coll de Prunera i el torrent del Cellerot, i acaba entrant a la serra de l’Obac. El barranc de la Font de la Cansalada forma part del límit natural, igual que el torrent de les Pasteres. Davalla envers el S tot travessant la riera de Rellinars i la riera de Sanana i, ja en el flanc més meridional, per la serra del Coll de la Portadora ascendeix al coll de les Bruixes. A l’altura de l’aeri de Montserrat davalla fins al Llobregat, que travessa per a enfilar-se pel torrent de Santa Maria fins a Sant Jeroni, dins el massís de Montserrat. Aquest sector més meridional, entre l’aeri i Sant Jeroni, és l’únic sector del Bages que limita amb la comarca del Baix Llobregat. Des d’aquest punt la comarca es posa en contacte amb les terres de l’Anoia seguint una direcció W-NW. El límit segueix la carena de Montserrat pels Ecos i els Frares Encantats i pel puig de les Agulles. Després de vorejar el pla de Roldors, ascendeix al puig d’Arboç i, travessant diverses torrenteres (Sant Miquel, Maians Vell, Sant Feliu i Can Jorba), arriba al puig de l’Aguilera. El límit va a trobar la fita del puig dels Tres Batlles, la serra del Soler i la serra de Castelltallat, que travessa prop de la costa de Governa. Tot just després de travessar la riera de Coaner el límit forma novament partió amb les terres del Solsonès. Buscant novament la serra de Fornells, el límit travessa el cim de Ca l’Ase Negre, la riera de Vallmanya i la riera de Salo o de Matamargó.
L’origen del topònim
El topònim Bages és documentat almenys des del segle X. Es troba escrit exactament així el 978, o bé amb diverses formes similars (Bagia, el 913, Bagas, Baies, Baias, Bacas...), durant aquesta centúria i la següent. Aquest topònim es feia servir per a fer referència a les terres de Manresa, Santpedor, Sant Fruitós de Bages i Sant Joan de Vilatorrada. El cas és que Bages servia al segle X per a identificar unes terres planes en l’interfluvi del Cardener i el Llobregat. També algunes parròquies o nuclis rurals afegiren el topònim Bages al nom de la seva advocació. Així al segle XI apareixen: Sant Fruitós de Bages, Sant Iscle i Santa Victòria de Bages, Sant Genís de Bages o el monestir de Sant Benet de Bages. La denominació de Bages ja apareix com a tal al llibre de Pere Gil i figura en el mapa realitzat pel flamenc Joannes B. Vrints (1600).
Quant a l’etimologia, hi ha qui creu que el mot Bages és d’origen cèltic, si bé altres li atribueixen antecedents romans. D’aquesta manera, Bages vindria de Bacasis —nom que Ptolemeu donava a una ciutat del país dels lacetans, que tal vegada podria ésser Manresa—, o bé de la forma llatina decadent Bassia —amb la qual cosa voldria dir “llocs baixos”—. Cal remarcar que aquells primitius topònims documentats fan referència justament a indrets baixos, del fons de la comarca. L’etimologia llatina fou defensada per mossèn Josep Guitart. Si el mot derivés efectivament de la Bacasis ptolemaica, ens trobaríem en el cas d’una simbiosi comarca-ciutat. A títol anecdòtic s’ha relacionat també el topònim amb la divinitat romana de Bacus —el déu pagà del vi— pel motiu “de l’abundor i la fertilitat de les vinyes d’aquest indret”.
Les divisions administratives
Al llarg dels segles la comarca del Bages ha sofert diverses divisions administratives en funció de les circumstàncies polítiques i econòmiques del moment. Una de les primeres referències documentals sobre aquesta temàtica data del segle X, quan en diferents documents apareix el terme comtat de Manresa, encara que aquesta denominació tenia un valor més geogràfic que polític. L’organització d’aquest territori es degué a la progressió del veí comtat d’Osona, el qual s’anà estenent cap a ponent com a conseqüència de l’impuls de repoblament començat pel comte Guifre el Pelós. El nom comtal perdura en la documentació fins ben entrat el segle XII.
El desenvolupament de Manresa potencià la creació d’un ordre polític i jurídic dels seus dominis. Així, tal vegada acabada la Reconquesta, Manresa fou designada capital de vegueria. L’any 1304 el territori del veguer de Manresa era molt més extens que el que ocupa la comarca actual, si bé tampoc no integrava totes les zones que avui la comprenen. En aquest any no formaven part de la vegueria de Manresa els territoris dels Cardona ni l’àrea de Moià. Per contra, sí que ocupava la xarxa fluvial de la Gavarresa i part de la comarca natural del Lluçanès. El 1359 la vegueria era denominada de Manresa, Berga i Berguedà. Al llarg dels anys el territori del veguer de Manresa sofrí diverses reorganitzacions; així, es constata la creació de la sotsvegueria del Lluçanès l’any 1611. La capital d’aquesta sotsvegueria era el nucli de Sant Feliu Sasserra. Una nova visió de la vegueria manresana és la que es transmet en l’obra de Josep Aparici, Descripción y Planta del Principado de Cataluña, escrita el 1708. En aquesta obra es descriu la vegueria com un territori que s’estenia des del Moixeró fins a l’estret del Cairat, entre Monistrol de Montserrat i Olesa de Montserrat. La Vall de Lord i tota la vall del Cardener fins a Súria en restaven excloses, però els territoris a partir del terme de Sant Mateu de Bages, excepte Coaner, Castelltallat, Salo i Claret, restaven inclosos dins la vegueria de Manresa. La divisió continuava pel sector de llevant de la serra de Castelltallat i entre les rieres de Fonollosa i Rajadell, de tal manera que els pobles de Fals, Fonollosa i Camps, quedaven inclosos en la vegueria veïna de Cervera, Boixadors a la sotsvegueria dels Prats de Rei i Aguilar, Sant Amanç, Castellar i Rajadell formaven part de la de Manresa. Les serres del Soler, de Castellfollit i de Montserrat feien de partió entre la vegueria de Manresa i la de Vilafranca del Penedès i la sotsvegueria d’Igualada. La muntanya de Montserrat juntament amb la serra de l’Obac la separava de la vegueria de Barcelona, i restaven inclosos en la primera els pobles de Rellinars i Vacarisses. Tanmateix, l’altiplà del Moianès quedava integrat dins la vegueria de Barcelona. Finalment, les serres del Catllar i de Mogrony separaven la vegueria de Manresa de la de Vic, de la de Camprodon i de la de Puigcerdà. D’aquesta manera, l’altiplà del Lluçanès restava inclòs en la vegueria de Manresa.
Amb el decret de Nova Planta (1716), Felip V dividí Catalunya en dotze corregiments, un dels quals era el de Manresa. Aquestes unitats administratives rebien el nom de la ciutat que n’era la capital. El corregiment de Manresa comprenia tot el Berguedà actual amb Palmerola i sense la Vall de Lord ni Sant Llorenç de Morunys; el Bages exceptuant els dominis dels Cardona; la contrada del Moianès fins a Castellcir i Ferrerons; l’altiplà del Lluçanès fins a Perafita i Sant Agustí, i les terres de Rellinars, Vacarisses i Granera. En la reorganització administrativa del mariscal Augereau (1810-12), Manresa es presentava com la capital d’un sotscorregiment dependent del de Barcelona.
El 1834 el govern estatal instaurà la nova divisió en províncies com a nova estructuració territorial, que comportà paral·lelament la formació d’unes entitats menors: els partits judicials. Segons la divisió provincial Manresa es consolidava com a capital d’un partit judicial centrat al Pla de Bages i els municipis del seu entorn. El partit judicial de Manresa comprenia els actuals municipis de la comarca del Bages a excepció del de Cardona, que n’era exclòs, i el de Granera, que hi pertanyé fins el 1932.
L’empenta del moviment catalanista, un dels punts reivindicatius del qual era promoure les comarques com a divisió natural de Catalunya enfront de la imposició de les províncies, va fer que des del darrer quart del segle XIX comencessin a sorgir diferents projectes de divisió comarcal de Catalunya. El 1897, Norbert Font i Sagué presentà la comarca del Pla de Bages, la qual no comprenia ni els pobles del Moianès ni els del Lluçanès, considerats en comarques a part, ni tampoc Cardona. Un dels intents de delimitació de la comarca de Manresa fou representat per mossèn Josep Guitart. En aquesta delimitació, presentada pel president del Centre Excursionista de la Comarca del Bages, intervingueren persones tan rellevants com el botànic Pius Font i Quer. El resultat dels treballs de mossèn Guitart foren publicats el 1922: presentava una comarca de 1150 km2, que comprenia la part central de la comarca i algunes àrees annexes. Restaven excloses de la comarca les terres del municipi de Cardona, part del de Sant Mateu de Bages, Aguilar de Segarra, Sant Feliu Sasserra, Moià i Gaià. Hom hi integrava, però, el municipi de Granera i altres del sector del Moianès. El 1936 s’aplicà la divisió comarcal de la Generalitat de Catalunya, en la qual apareix la comarca del Bages formada per 35 municipis i amb capital a la ciutat de Manresa, la qual, al mateix temps, també era la capital de la Regió VII que comprenia les comarques de l’Anoia, el Bages, el Berguedà i el Solsonès. Finalment, el 1987 el Parlament de Catalunya aprovà la Llei d’organització comarcal de Catalunya, que recuperava com a divisió administrativa la comarca del Bages, composta pel total dels 35 municipis que ja formaven part de la comarca establerta el 1936.
El marc físic
El relleu
Des del punt de vista geològic, la comarca del Bages forma part de la Depressió Central Catalana i és situada al sector NE d’aquesta depressió. El relleu actual del Bages és, en bona part, producte de l’erosió de la xarxa fluvial. Tot i així, hom troba algunes serres d’origen tectònic al NW i al S del Bages. Segons la història geològica, al començament de l’era terciària l’actual territori del Bages era cobert per la mar. En el fons d’aquesta mar, s’hi dipositaven materials que transportaven els rius procedents del Massís Catalanobalear. La formació dels Pirineus féu que aquesta mar restés enclotada i es convertís en un gran llac interior que a poc a poc s’anava assecant per evaporació, encara que continuava rebent els dipòsits dels rius: les sorres i argiles fines es barrejaren amb la calç de la mar i originaren les margues i calcàries margoses; d’altra banda, els materials més pesants (còdols i graves) restaven dipositats als deltes i formaren les grans masses de conglomerats que hom troba avui a Montserrat i Sant Llorenç del Munt.
Des del punt de vista litològic, la comarca, doncs, és formada per materials terciaris, tot i que hom pot trobar alguns materials quaternaris sobreposats. Els materials terciaris pertanyen sobretot a l’època eocènica i oligocènica. Les roques formades a l’Eocè són, però, les dominants a la comarca —bàsicament margues, argiles i gresos—. Els materials quaternaris, còdols, graves i sorres arrossegats pel corrent i dipositats per gravetat, es troben únicament als costats dels rius formant terrasses: tot seguint el curs del Cardener (a excepció del sector de riu que hi ha entre Súria i Cardona) i a prop de la confluència de la Riera Gavarresa amb el Llobregat.
El fet més remarcable de la morfologia comarcal és que una superfície que originàriament era relativament plana es converteix per l’acció erosiva dels rius i rieres en una superfície força retallada: d’una banda, els cursos que han seguit els estrats han format valls encaixades que s’enfonsen de 200 a 500 m sota els relleus tabulars que assenyalen l’antic nivell de la superfície; d’altra banda, als interfluvis menys atacats per l’erosió fluvial apareixen relleus tabulars, en els quals les capes de roques dures (calcàries i gresos) recobreixen les capes de roques toves (margues i argiles). Aquestes plataformes poden aparèixer de forma aïllada o bé inclinades segons la disposició dels estrats; aquest segon cas rep el nom de relleu en cuesta. Finalment, les àrees encerclades per costes i serrats que han estat buidades per l’acció de l’aigua són el que anomenem conques d’erosió.
A l’últim, cal remarcar que els relleus de la comarca formats per l’acció tectònica de plegaments o corriments de materials no són gaire espectaculars. Els principals plegaments s’han donat als sectors on hi ha capes salines, les quals presenten una gran plasticitat. Així els anticlinals de Cardona, Súria o Sant Feliu Sasserra i els sinclinals de Salo, Sallent i Navars són, doncs, el producte de bombament de les capes salines del seu subsòl. Els estrats salins han provocat també curioses falles de compressió en aquest sector NW de la comarca. Finalment, un altre fenomen tectònic que hom troba a la comarca són els encavalcaments rocosos, visibles a la serra de Castelltallat o a la serra de Pinós.
El Bages es presenta com un territori amb una alçada mitjana de 500 m i, en conjunt, la comarca forma part d’un territori muntanyós on unes poques alçades sobrepassen els 1 000 m, com és el cas del pic de Sant Jeroni (1 224 m), el cim del Montcau (1 053 m) o el Puig-rodó (1 057 m). Si hom mira la comarca des del seu bell mig té la sensació de trobar-se en un pla tot vorejat de terres més elevades. Des de dalt les costes, la comarca s’ofereix com un terreny alt, amb planes a vegades inclinades o trencades formant graons. De fet, plana i muntanyes es combinen per formar el que avui és el Bages. El relleu actual de la comarca comprèn una plana central i una sèrie de formacions muntanyoses que envolten aquesta plana. Les formacions que envolten la plana són bé altiplans produïts per l’erosió fluvial, bé serres d’origen sedimentari o serres de formació tectònica.
La plana
El Pla de Bages és una conca d’erosió, d’uns 125 km2 i d’una altitud aproximada entre els 200 i 300 m, situada al mig de la comarca. Aquest relleu és producte de l’acció erosiva de les aigües del Llobregat i el Cardener sobre les seves margues i gresos eocènics. El pla és omplert de materials detrítics d’origen al·luvial i col·luvial i en alguns indrets s’observa l’aparició de les terrasses fluvials que testimonien l’enfonsament del terreny i l’aportació de materials dels rius. Com un apèndix del pla més estricte hom troba el pla de Sant Vicenç, una notable conca d’erosió que s’estira fins al congost de Castellbell. Uns altres plans, d’extensió inferior, però de naturalesa diferent, són els de Fals i de Camps, situats a ponent de la comarca, o l’ondulat planell de Serraïma i el de Serra-sanç, que es troben a l’esquerra del Llobregat.
Els relleus d’origen fluvial: els altiplans
Com a resultat de l’erosió diferencial de la xarxa fluvial sobre els materials terciaris es configura a la comarca un tipus de relleu que anomenem altiplans. La forma externa dels altiplans és força característica, ja que la mateixa resistència diferencial de les roques a l’erosió de l’aigua és l’agent que configura les diferents plataformes tabulars. Al Bages, aquestes plataformes tenen una certa inclinació i presenten una major alçada al sector meridional. Els cursos d’aigua de la comarca han donat lloc a un nombre important d’aquest tipus de relleu, entre els quals caldria destacar: l’altiplà del Moianès, el del Lluçanès, el de Pinós, el de la serra de Castelladral, el de la serra de Pinós, el de la serra de les Garrigues i el de la serra de Rubió.
L’altiplà del Moianès es reparteix al Bages pels termes de Calders, l’Estany, Moià, Monistrol de Calders i Santa Maria d’Oló, però s’estén també per terres d’Osona i del Vallès Oriental. L’altiplà és constituït per gresos i margues rogenques i argiles, amb intercalacions de guixos, calcàries i lignits, i es caracteritza per ésser format per una sèrie de cuestas amb un cabussament generalitzat cap al NW. Aquesta circumstància és la que ha condicionat que les aigües d’aquest altiplà formin part de la conca del Llobregat. La màxima alçada de l’altiplà en terres del Bages s’assoleix al Puig-rodó (1 057 m). Les típiques cuestas han originat una sèrie de graderes que es van succeint de S a N, moltes de les quals tradicionalment han estat anomenades serres.
L’altiplà del Lluçanès ocupa una reduïda superfície a la comarca, i s’estén àmpliament per la subcomarca osonenca que li dóna nom. Els termes del Bages que resten dins aquest sector són Sant Feliu Sasserra, Avinyó i part de les terres de Santa Maria d’Oló. Aquest altiplà és constituït per margues i sorres de l’oligocè, amb intercalacions de roques calcàries i guixos. L’altiplà és molt baix a les contrades del Bages i tan sols es poden destacar el pla d’Oliva a Avinyó i el Puig (637 m) a Sant Feliu Sasserra.
L’altiplà de Pinós és situat al sector septentrional de la comarca, al límit amb el Berguedà, per on també s’estén i on assoleix les màximes alçades. S’estén a la comarca pel terme de Gaià i en part per les terres de Navars, Balsareny, Sallent de Llobregat i Avinyó. L’altiplà és format per gresos i margues rogenques, entre els quals s’intercalen calcàries i conglomerats.
L’altiplà de la serra de Castelladral se situa al sector més septentrional del Bages i s’estén pels termes de Navars, Súria, Castellnou de Bages i Balsareny. Format per margues i gresos, l’altiplà presenta un clar cabussament envers el sector N. Les principals fites són la serra de la Baga Negra (700 m), la serra de Sant Pere, la serra de la Pasquina amb el cim de Sant Genís (565 m) i el cim de Torre Pinasses (626 m).
L’altiplà de la serra de Pinós s’estén a la comarca per un sector del terme de Cardona com a llenca extrema que penetra des del Solsonès. Aquesta serra se situa sobre el vessant septentrional de l’anticlinal de Cardona. L’altiplà és format per gresos, margues i argiles, i les màximes alçades es troben als plans de Bergús (715 m) i a la serra de Fornells (731 m).
L’altiplà de la serra de les Garrigues es distribueix pels termes de Cardona, Navars i Sant Mateu de Bages. Les margues i els gresos rogencs de l’oligocè són els materials que forneixen aquesta formació. Les màximes alçades del sector es donen al cim de Vilaseca (665 m) a Cardona i al puig de Comabella (645 m) a Navars.
Finalment, l’altiplà de la serra de Rubió s’estén pels termes d’Aguilar de Segarra, Castellfollit del Boix, Rajadell i Sant Salvador de Guardiola. Aquest altiplà es caracteritza pel seu cabussament cap al NW i perquè és format per gresos i margues, entre els quals es disposen conglomerats i lignits. La màxima alçada es troba a Castellfollit del Boix a la serra de Can Torre, amb el cim del Cogulló de Can Torre (877 m).
Els relleus d’origen sedimentari
Els relleus d’origen sedimentari són al sector meridional de la comarca. La gènesi d’aquestes formacions són els sediments pesants que els rius anaren dipositant als deltes de la mar interior al llarg de l’era terciària. Aquests sediments foren elevats per moviments epirogènics i els posteriors processos d’erosió configuraren l’actual fesomia. Al Bages, els principals relleus que es corresponen amb aquesta gènesi són la serra de l’Obac, la serra de Sant Llorenç del Munt i Montserrat.
Les serres de l’Obac i de Sant Llorenç del Munt es troben al sector SE de la comarca, a tocar de les terres del Vallès. Els materials detrítics d’aquestes dues serres tenen una composició calcopissarrosa i presenten un cabussament envers el NW. La màxima alçada de la serra de Sant Llorenç del Munt dins les terres del Bages és el Montcau (1 053 m) al terme de Mura. D’altra banda, el cim més alt de la serra de l’Obac al Bages és el tossal del Llop (924 m), també al terme de Mura.
Els relleus d’origen tectònic
Tot i que la comarca del Bages és un sector poc afectat per moviments tectònics, hom destaca al sector N i NW una successió de sinclinals i anticlinals. Els anticlinals d’origen diapíric tenen la seva gènesi en l’ascensió de materials salins per sobre d’altres materials de major densitat. Al Bages hom troba dues serres que tenen aquesta tipologia: la serra de Sant Salvador i la serra de Castelltallat.
La serra de Sant Salvador és situada sobre l’anticlinal de Súria, a l’E del Cardener. Els materials que la formen són gresos, margues i materials salins. El cim més alt d’aquesta serra és l’anomenat de Sant Salvador (515 m).
Finalment, la serra de Castelltallat és la principal formació d’origen tectònic. La serra se situa sobre l’anticlinal de Súria i constitueix una important cadena que arriba a prop dels mil metres d’alçada al puig de Governa (922 m), a Puigdellívol (906 m) i al Garrigal (891 m).
Les aigües
Diversos corrents d’aigua han afaiçonat el Bages. Vistos damunt del mapa presenten la imatge d’una forma arborescent, amb un tronc principal gros i rectilini, del qual arrenquen nombroses branques grans i petites a cada costat.
L’eix fluvial de la comarca és el Llobregat. Hi entra, baixant del Berguedà, per Navars, i se n’acomiada en l’estret del Cairat, al peu del massís montserratí, des d’on penetra a la comarca del Baix Llobregat. El seu recorregut travessa la comarca de N a S i té una llargada aproximada de 40 km. El Llobregat rep les aigües de diversos afluents grans i petits, de corrent pràcticament continu. Per la dreta, a més del Cardener, hi aboquen la riera de Marganell, el riu d’Or, la riera de Castellet, la riera de Conangle i la riera del Mujal. Per l’esquerra hi vessen les rieres de Rellinars, de Gaià, de Sant Esteve, de Santa Creu, de Mura, de Calders, Gavarresa, i de Cornet. Vora el Llobregat sorgiren els pobles i les viles de Navars, Balsareny, Sallent de Llobregat, Cabrianes, Olzinelles, Navarcles, el Pont de Vilomara, Sant Vicenç de Castellet, Castellbell i Monistrol de Montserrat. Les aigües del Llobregat han estat llargament aprofitades per l’home; la construcció de la sèquia de Manresa és una de les obres més notables i antigues.
El Cardener és l’altre riu important de la comarca i l’afluent principal del Llobregat. Correspon al Bages el curs inferior del seu recorregut. Entra a la comarca per Cardona, un xic més avall de Clariana, i desguassa al Llobregat, uns 8 km, al S de Manresa, al lloc anomenat el Confon (Castellgalí). Mentre recorre les terres del Bages, rep l’aigua, per la dreta, de les rieres de Salo (dita també de Matamargó), de Coaner, de Fals, de Rajadell i de Guardiola (o de Cornet), i per la riba esquerra, l’aigua d’Ora i les rieres de Navel i d’Hortons, de Tordell (o d’Argençola) i la riera de Vallverd o de les Feixes. Hom anomena aquest riu, de Cardona en amunt, amb el seu nom propi de Cardener —derivat del baixllatí Cardasner, Cardisnarius o Cardenarius—; en canvi, els pobles de més avall li diuen Cardoner, com volent expressar des d’on davallen les aigües.
Els rius o rieres de Rajadell, Gavarresa i de Calders, oberts com un ventall de ponent a llevant, respectivament, són afluents secundaris, però que mereixen menció especial, puix que configuren altres conques menors amb llurs afluents corresponents. La riera de Rajadell és formada per diversos torrents del vessant oriental de l’altiplà de Calaf. Entra a la comarca pel terme d’Aguilar de Segarra, rep les aigües de la riera de Castellfollit del Boix (o de la Vallformosa) i desguassa al Cardener aigua avall de Manresa. La Riera Gavarresa és, en el seu bressol i en la meitat del seu curs, un riu del Lluçanès. Penetra al Bages per l’angle NE de la comarca, pel terme de Santa Maria d’Oló, i aflueix al Llobregat, poc més amunt del Pont de Cabrianes, havent-se nodrit de les rieres bagenques de Relat, d’Oló (o de l’Estany) i de Malrubí. La riera de Calders neix i mor dintre els confins del Bages. Es forma a l’indret de Monistrol de Calders per la unió dels diversos corrents que drenen l’altiplà del Moianès decantat a migjorn: rieres de Marfà o de la Golarda (alimentada per les aigües del Passerell, les Graus i Fontscalents), de Rubió o de Sant Joan i de l’Om. La riera de Calders s’aboca al Llobregat, a Navarcles.
Des de sempre, s’han aprofitat els passos oberts pels cursos fluvials per fer-ne pas de comunicacions entre les terres centrals i la costa. Els principals rius de la comarca i alguns dels seus afluents han tingut un paper important en el procés d’industrialització del Bages. Però, malauradament, també aquests rius han estat els causants de greus inundacions, degudes als aiguats que es produeixen al llarg de la tardor, el darrer dels quals es desencadenà l’any 1982, tot i que no es pot oblidar el del 12 d’octubre de 1907.
Com a fenomen curiós, vinculat amb l’antiga hidrografia, hi ha l’endorreisme que es produïa al centre de l’alta vall de l’Estany, on s’entollaven les aigües que no tenien sortida natural i originaven un petit llac o estany, documentat des del principi del segle X, i dessecat al segle XVI. També hom destaca el fenomen càrstic de circulació subterrània, relacionat amb el Torrent Mal, que formà les coves del Toll.
El clima
La comarca del Bages, tot i la seva proximitat a la franja litoral, no es beneficia de la influència temperadora que proporciona la mar, ja que la Serralada Prelitoral Catalana apareix com una barrera natural que impedeix l’entrada dels vents de component marí a les contrades centrals del país, i que condiciona d’aquesta manera el clima de la comarca. En general, hom pot parlar d’un clima mediterrani de muntanya mitjana, que es caracteritza per una oscil·lació tèrmica anual bastant acusada i una pluviositat, llevat d’alguns llocs, força escassa. Tanmateix hom pot parlar de diferents topoclimes o climes locals, els quals influeixen directament en la vegetació. Les temperatures i les precipitacions varien molt en funció de l’orografia. D’altra banda, el relleu de planes encaixonades per parets muntanyoses provoca en molts indrets la condensació de boires baixes, és a dir, fenòmens d’inversió tèrmica.
Quant a les precipitacions, gairebé tot el territori del Bages resta inclòs dins el que hom anomena la Catalunya seca, ja que la mitjana anual de pluges no supera els 600 mm en molts indrets. Les úniques contrades que es troben per damunt de la mitjana comarcal són Montserrat i el sector del Moianès. En aquests indrets es poden donar mitjanes de 800-900 mm. Pel que fa a la distribució de les pluges, les èpoques més plujoses es corresponen amb els equinoccis de primavera i tardor, caracteritzats per uns màxims mensuals al maig i al setembre. A la tardor, però, plou menys dies en comparació amb la primavera, si bé el nombre de pluges és similar, un fet que s’explica pel caràcter més tempestuós de les pluges tardorenques. Durant l’estiu, l’estació més seca, les precipitacions es poden donar en forma de calamarsa. Alhora, cal precisar un mínim hivernal força acusat, amb precipitacions fins i tot inferiors a les del mes de juliol. Aquest fet, però, cal relacionar-lo amb les condicions d’estabilitat atmosfèrica, que són provocades per les baixes temperatures i les freqüents inversions tèrmiques.
Pel que fa a les temperatures, la mitjana anual és de 14°C, tot i l’amplitud de les temperatures mitjanes del mes més càlid i del més fred. Les màximes al juliol assoleixen els 24°C, mentre que al gener hom constata mitjanes de 4°C. Les temperatures força extremes donen uns hiverns rigorosos i uns estius força calorosos. Aquestes temperatures solen ser lleugerament més baixes al llarg de l’any als sectors més perifèrics de la comarca.
La vegetació i la fauna
El paisatge vegetal del Bages és de caràcter mediterrani boreal, a excepció del paisatge del Moianès, que és de tipus submediterrani. La vegetació climàcica, que en estat natural cobriria les terres el Bages, es correspondria amb tres tipus de bosc diferents, cadascun indicador d’un conjunt de condicions ambientals específiques.
En una gran part del Pla de Bages i a les costes que conformen el límit occidental de la comarca el bosc natural seria el carrascar (Quercetum rotundifoliae) dominat per l’alzina de fulla curta o carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia), que donaria lloc a un alzinar dens, sense gaire sotabosc, assimilable al carrascar de les terres interiors de la Península Ibèrica.
Al S de Manresa l’alzinar s’enriqueix cada vegada més en arbusts i lianes i es transforma gradualment en un alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale). Aquest tipus d’alzinar, exuberant, és molt ben representat a Montserrat i també apareix a les muntanyes que fan de partió amb el Vallès. Una variant amb boix i amb altres plantes de roureda ocupa una extensió notable a Montserrat per damunt de 500-600 m. El domini de l’alzinar amb marfull correspon al territori d’influència marítima, que també pot ésser delimitat aproximadament, com diu Font i Quer (1915), emprant l’àrea de distribució de l’estepa blanca (Cistus Albidus). La distribució d’aquesta estepa també dibuixa l’àrea de sòls calcícoles.
L’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum), finalment, és un bosc d’alzina en el qual els arbusts termòfils s’han fet rars, substituïts en part per espècies herbàcies de l’Europa central, moltes de les quals, acidòfiles. Com que el Bages és una comarca generalment calcària, aquesta mena d’alzinar hi és molt rara. Només pot ésser observada a prop dels cims de Montserrat, del Montcau, de Sant Llorenç del Munt o de l’Obac.
La vegetació de l’altiplà del Moianès és ben diferent de la de la resta del Bages. En estat natural l’altiplà seria cobert de bosc de roure martinenc amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis), continuació del que hi hauria potencialment a les terres d’Osona, en especial als vessants ponentins del coll de la Pollosa a Collsuspina (Osona), a Castellterçol (Vallès Oriental) i vers l’Estany. També són remarcables els boscs de pins, especialment el pi roig (Pinus sylvestris). Al terme de Castellterçol hi ha la zona de contacte entre el pi roig i el pi blanc (Pinus halepensis) amb el pi pinyer (Pinus pinea). Són notables algunes pinedes com les de la Fàbrega i la del sector de Marfà. En alguns indrets hi ha boscs d’alzines, especialment vers l’Estany i en els punts de contacte entre el pi roig i el pinyer, per bé que la seva presència es remarca en molts altres indrets. Més curiosa és encara la presència de faigs (Fagus sylvatica) en alguns punts aïllats de les margeres de la riera de Fontscalents (Castellcir, Vallès Oriental). Entre les plantes que formen el sotabosc es pot destacar el boix (Buxus sempervirens).
Claps de bosc submediterrani semblant a la roureda del Moianès, amb roure martinenc (Quercus pubescens) o amb pi roig, apareixen als racons més frescals de les muntanyes del SE, del Montcau a Montserrat. Però, així com al Moianès la roureda era la vegetació principal, en aquestes muntanyes és una comunitat vegetal permanent limitada a petites superfícies, que no representen de cap manera l’ambient normal del país, sinó ambients extrems, acusadament ombrívols i frescals.
També a les terres del carrascar, més continentals, els obacs poden portar boscs de caràcter submediterrani, però en aquest cas no hi sol dominar el roure martinenc ni el pi roig, sinó la pinassa (Pinus nigra) i el roure valencià (Quercus faginea), espècies més resistents a la secada, que dominen en una comunitat de vegetals submediterranis particular, el Violo-Quercetum fagincae, de matís ibèric continental.
La majoria dels alzinars del pla han desaparegut i, si deixem de banda l’altiplà del Moianès i les zones superiors de les muntanyes del SE, l’arbre més important del Bages és el pi blanc (Pinus halepensis), que cobreix de bosc esclarissat la major part de les terres no conreades. Sota les seves capçades s’hi sol fer un matollar poc dens d’arbusts de fulla petita, sovint linear, com el romaní (Rosmarinus officinalis) o el bruc d’hivern (Erica multiflora). En els indrets més frescals aquest matollar o brolla calcícola (Rosmarino-Ericion) sol ésser substituït per una pastura seca de fenàs de marge i jonça (Aphyllanthion), on en general són abundants les mates. Els cims rocosos porten moltes vegades una garriga compacta sense arbres, dominada per les masses fosques i espinoses del garric (Quercus coccifera).
La vegetació de ribera sol ésser més aviat pobra, atès que el nivell de les aigües oscil·la molt i a l’estiu acostuma a ser baix. El bosc de fulla caduca és una albereda a la vora dels rius importants o una omeda en terres d’humitat més irregular. Però aquests boscs han estat destruïts en la seva major part. Ara al fons de les valls hi ha moltes vegades fenassars, jonqueres i claps de bardissa o, als indrets més humits, canyissars. Al Moianès, la destrucció de les rouredes provoca l’aparició d’una gespa densa de caràcter mediterrani muntanyenc: la comunitat de jonça i plantatge mitjà (Plantagini-Aphillanthetum).
En aquestes terres predominen les espècies de fauna mediterrànies. Dins dels mamífers, trobem la geneta (Genetta genetta), l’eriçó (Erinaceus sp.) o el porc senglar (Sus scrofa). A les zones més septentrionals poden aparèixer espècies eurosiberianes, com la musaranya (Sorex minutus). Quant als rèptils, cal remarcar l’existència del dragó rosat (Hemidactylis turcicus), i pel que fa als amfibis, destaca el tritó verd (Triturus marmoratus). A part les aus migratòries, com la grua (Grus grus), la majoria d’ocells són mediterranis, encara que a la tardor o a l’hivern poden aparèixer espècies pròpies del Pirineu, com el pinsà borrener (Pyruhula pyrrubiula).
Montserrat
El massís de Montserrat correspon a la Serralada Prelitoral Catalana. Situat a migjorn de la comarca i a la dreta del Llobregat, es decanta en direcció SW. Té uns 10 km de llargada en el sentit EW, i només 5 km d’amplada. El perímetre total, de forma quasi el·líptica, és d’uns 25 km. Els seus punts extrems són el congost del Cairat, a tocar del Llobregat, a l’E, el coll de Can Maçana que el separa de la serra de la Guàrdia, a l’extrem W, la vall de Marganell i l’altiplà de Collbató, mentre que el Bruc limita la muntanya al N i al S, respectivament. Els municipis de Monistrol de Montserrat i Marganell, del Bages, i el Bruc i Collbató, de l’Anoia i del Baix Llobregat respectivament, es reparteixen el territori montserratí. Tots aquests límits municipals coincideixen al cim de Sant Jeroni.
Els dos vessants principals de la muntanya presenten una configuració de gran contrast: penya-segats altíssims solcats per canals verticals, al costat N, i torrents allargats i amples graonades descendents, al vessant meridional.
El coll de Migdia, situat entre els dos cims més alts de Montserrat —Sant Jeroni (1 224 m) i els Ecos (1 112 m)— i flanquejat pel característic fitó de les Talaies, divideix la muntanya en dues parts, de llargada aproximadament igual: la part oriental, que va fins al Llobregat, i l’occidental, vers Can Maçana. La primera se subdivideix en dos sectors, separats pel torrent de Santa Maria, que drena el sector més alt de la muntanya i seguint la direcció E s’aboca al Llobregat. El sector situat a la dreta del torrent és l’anomenat de Santa Magdalena, amb les serres Llarga, de Sant Joan i de les Paparres, els plans de les Taràntules i de Sant Miquel i les roques del grup de les Gorres —la Gorra Frígia, la Gorra Marinera— i dels Pollegons, entre altres. A l’esquerra del torrent de Santa Maria, el sector dit de Sant Salvador s’inicia amb el grup de cims dels Flautats i arriba, per la serra de les Lluernes, fins al Cavall Bernat. En aquest sector hom troba altres roques en què la imaginació popular ha vist, per exemple, la Mòmia, la Panxa del Bisbe, la Prenyada o el Cap de Mort.
Més enllà del coll de Migdia, la part occidental de la muntanya comprèn tres sectors ben diferenciats: els Ecos, els Frares Encantats i les Agulles, separats entre si pels passos de coll de Port i del Portell. Alguns dels monòlits d’aquest sector tenen noms ben coneguts: el Lloro, el Cilindre, les Bessones, la Tri-roca, i les Portelles Gran i Petita. En el mateix sector s’escau la Roca Foradada i la Cadireta. La fantasia del poble ha vist retratats als penyals montserratins moltes fesomies humanes, d’animals o d’objectes inanimats, com ara el Gegant Encantat, el Bisbe, la Monja, el Sentinella, el Faraó, el Camell, la Salamandra, el Cap de Gat, la Trompa d’Elefant, la Caputxa, la Trumfa, l’Albarda, el Setrill i els Plecs del Llibre. Les roques, formades per conglomerats de còdols, principalment calcaris, lligats per un ciment natural de calç i argila, manifesten amb evidència llur origen sedimentari. Uns corrents d’aigua, de gran cabal i fort desnivell, des dels inicis del període eocè abocaren en aquest racó extrem de la Depressió de l’Ebre els materials arrossegats del muntanyam catalanobalear d’on procedien.
La base meridional és entre 570 i 590 m, d’altitud mitjana, mentre que pel cantó N arrenca de la riera de Marganell, que desguassa al Llobregat a només 140 m d’altitud. L’extraordinari desnivell entre el cim de Sant Jeroni (1 224 m), per exemple, i la profunda vall de la riera que corre als seus peus o l’altitud mitjana del Pla de Bages (250 m) produeix l’efecte d’una altíssima muralla vertical, característica visió del vessant N del massís de Montserrat, amb parets reals de més de 300 m d’alçada en aquest sector.
Montserrat és pobre d’aigua. Les pluges rellisquen ràpides per les altes parets de roca i l’aigua embassada als planells superiors no penetra tampoc en el dur conglomerat. Les fonts cal cercar-les als baixos del vessant bagenc, encarat al N (fonts dels Monjos, de les Guilleumes, del Llum, del Moro, de la Teula), i també hi ha les que alimenten la riera de Marganell (fonts del Bisbal, de la Jaia, del Casot i la Font Gran). L’única font important al nivell del santuari és la llegendària del Portal o del Miracle. És significatiu que els únics corrents d’aigua —i no pas amb cabal continu— que solquen Montserrat són els torrents anomenats de Santa Maria i Tortuguer —antigament dit Riu Sec, un nom ben significatiu—, que desguassen al Llobregat, a N i S de Monistrol de Montserrat, respectivament.
Algunes de les coves montserratines han donat el testimoni més antic de presència humana a la muntanya. El museu arqueològic del monestir conserva exemplars interessantíssims de ceràmica cardial i altres peces de l’art neolític, trobats a la Cova Gran, a la Cova Freda i altres, de la façana meridional, pròximes al poble de Collbató. També hi ha indicis de poblament humà, de cultures i èpoques posteriors.
El Parc Natural de la Muntanya de Montserrat
El Parc Natural de la Muntanya de Montserrat va ser creat al gener de 1987 mitjançant el Decret de la Generalitat 59⁄1987 amb la finalitat de protegir-ne la singularitat del relleu, preservant-ne els valors naturals, mantenint l’estructura funcional dels seus ecosistemes i restaurant-los en cas de degradacions. El parc natural ocupa una superfície de 3 630 ha.
A l’interior del parc natural es defineix una reserva natural parcial, amb la finalitat de protegir d’una manera absoluta les formacions geomorfològiques i de preservar estrictament la riquesa de la flora i la fauna.
Característica molt remarcable de la flora montserratina és la seva riquesa i la gran varietat. Hom diu que hi són representades més de la meitat de les tres mil espècies de plantes que creixen a Catalunya. La diversitat de condicions climatològiques, degudes a les diferents altituds, al contrast entre la part solana i l’ombriva, els llocs arrecerats i els paratges ventejats i la situació de frontera entre la Depressió Central i la Prelitoral, que participen del clima d’ambdues, expliquen aquest fenomen curiós. Resulta encara més sorprenent la riquesa vegetal de Montserrat entremig de tanta roca àrida, amb torrenteres vertiginoses i ni una font a penes als alts de la muntanya.
El bosc característic de Montserrat és l’alzinar típic mediterrani, format per un nombre d’arbustos i lianes que el fan gairebé impenetrable, i un estat herbari pobre. Però els alzinars montserratins no són uniformes, i hom pot trobar variants com ara l’alzinar amb boix, a les obagues i indrets ombrius, l’alzinar muntanyenc, propi dels indrets més humits i amb sòl descalcificat, que es caracteritza per una reducció notable de l’estrat arbustiu i un augment de les herbes nemorals, i l’alzinar amb arboç que se situa en els indrets una mica degradats i es distingeix per un estrat arbori baix i discontinu, i per l’abundància de l’arboç i espècies pròpies dels indrets més oberts.
A Montserrat, les rouredes són escasses i formen petites clapes enmig d’alzinars més humits. Les teixedes es localitzen solament al fons de les canals més ombrívoles. Les pinedes de pi blanc són abundoses a les parets baixes del massís, molt més explotades tradicionalment per l’home. Les pinedes de pinassa formaven petites clapes a les obagues més occidentals del massís, però resultaren destruïdes pels incendis i pràcticament han desaparegut. Els sòls secs i no gaire profunds, especialment abundants al vessant solell, es recobreixen de garrigues, brolles de romaní i bruc d’hivern i prats. De totes maneres, si hom vol descriure la vegetació actual de Montserrat, no pot deixar de banda la transformació causada pels focs del 1986, que afectà més del 60% de la muntanya, tot i que després de l’incendi s’inicià la regeneració natural de la vegetació.
Les singularitats, certament excepcionals, del massís montserratí l’han convertit en centre d’activitats excursionistes i camp d’experimentació alpinista i espeleològica. És famosa la primera i discutida ascensió de Josep Costa al Cavall Bernat, el 27 d’octubre de 1935. Els espeleòlegs han realitzat importants exploracions a l’avenc dels Pouetons (-140 m), situat a la regió de les Agulles, al de Costadreta (-125 m), a Collbató, i altres coves de la muntanya. Les coves de Collbató o del Salnitre, de més de 500 m de recorregut, han estat explotades turísticament. El refugi Vicenç Barbé, al peu i entremig de les Agulles, facilita la pràctica dels esports muntanyencs en aquesta regió tan rica d’al·licients.
El Moianès
El Moianès és una regió o subcomarca de nom i de capitalitat ben clara i definida però d’àmbit imprecís. D’això és causa tant la dificultat de delimitar amb precisió la plataforma o altiplà que la constitueix, situat entre les depressions de la Plana de Vic i del Bages, com la manca d’un antic suport històric i tradicional que li assigni una rodalia concreta i homogènia. El problema de l’àmbit del Moianès ha estat plantejat des de principi del segle per diferents autors, en especial Cèsar A. Torras (1924), Llogari Picanyol (1962) o Bover i Argeric (1975).
El Moianès, per la manca de precisió històrica esmentada, per la seva petitesa i la seva situació entre tres grans comarques ben caracteritzades com són el Bages, Osona i el Vallès Oriental, fou esquarterat en la divisió comarcal del 1936. Dels termes que aquí se li assignen pertanyen al Bages els de Moià, l’Estany i els sectors de Calders i de Santa Maria d’Oló, a Osona el de Collsuspina, i al Vallès Oriental els de Castellterçol, Granera, Castellcir i Sant Quirze Safaja.
El Moianès forma un altiplà limitat al N per la serra que separa la riera de Segalers de la d’Oló, que és seguida pel traçat de la carretera de Vic a Avinyó, tomba a ponent passat el mas de Vilanova de Terrassola i segueix fins a trobar el límit de l’Estany i el ponentí de Moià, inclou el sector oriental del terme de Calders, amb la població, i per Sant Amanç segueix vers el serrat de Baiones, travessa la Riera Golarda i per Colljubà, el collet de Sant Llogari i la serra de l’Orellet fins a arribar a Granera; al S inclou el límit de Granera i continua per la carenada del Carner, les Pujades, el collet dels Tres Termes i el coll de Poses, d’on baixa vers el torrent de la Font Morta, que s’aboca a aquesta riera a l’indret del Gorg Negre, i segueix la riera de Tenes fins a Sant Miquel del Fai; pel costat de llevant comença al torrent del Rossinyol, que deixa en trobar el límit municipal de Sant Martí de Centelles, d’allà s’enfila fins sobre Barnils i el Fabregar i pel límit de Castellcir segueix fins després Sauva Negra per a agafar, a les envistes del mas Pujalt, els límits de Collsuspina; la resta del límit llevantí és format pel rodal de Collsuspina, que termeneja amb Moià, i continua vers el límit de l’Estany, passat Montjoia, i per Postius va seguint la serra fins a Fontfreda, on es troba amb l’esmentada carretera de Vic a Avinyó, que assenyala el seu límit septentrional.
L’altitud mitjana del Moianès oscil·la entre els 600 i els 700 m i tota la regió és com una gran conca d’erosió suaument inclinada vers el Llobregat, cap on s’escolen la major part de les seves aigües. Els punts més alts són vers el sector NE, prop de la costa que marca la seva separació amb la Plana de Vic. En aquest sector hi ha una sèrie de puigs que sobrepassen els 1 000 m, com el Puig-rodó (1 057 m), el puig de l’Oller (1 061 m) o Puigdegollats (1 004 m), mentre que els que marquen la frontera de ponent depassen de poc els 600 m, com el puig de Peguera (664 m), el serrat de Baiones (661 m) o la serra de l’Orellet (655 m). El punt més alt d’aquest sector és el Pedró, sobre Granera (843 m). Al límit S cal destacar la serra trencada que va del Carner a les Pujades, amb cims que van dels 850 als 945 m.
Com que el Moianès no té cap pantalla o barrera de muntanyes, la seva pluviositat és menor que la de la Plana de Vic, bé que un xic superior a la del Bages. Les precipitacions registrades a Moià assenyalen una mitjana de 570 mm anuals. L’altitud de la contrada fa que les temperatures siguin molt baixes a l’hivern i altes a l’estiu.
Les comunicacions
La primera referència històrica de les vies de comunicació del Bages data de l’època romana i fa referència a calçades secundàries que travessen la comarca, com la que provenia de Cervera, passava per Minorisa Rubicata i anava cap a Vic i Girona, o la que provinent de Martorell anava fins a Berga tot seguint el curs del Llobregat. També d’aquesta època és l’anomenat camí de la sal que des de Barcelona anava per Martorell cap a Manresa, Cardona i Solsona. Es documenta ja en aquesta època un eix N-S antecedent dels actuals eixos del Llobregat i el Cardener i també una via E-W, que demostra la conveniència d’una via transversal. Aquesta xarxa bàsica va patir poques variacions al llarg dels segles posteriors a la colonització romana.
A l’alta edat mitjana el camí més important que travessava la comarca era el camí de França, Strata Francisca, que unia els comtats d’Osona, Manresa i Urgell. El camí entrava a la comarca per Collsuspina i passant per Moià es dirigia cap a Calders i Navarcles, on es podia seguir vers Manresa o bé vers Santpedor per a anar a trobar el camí de Cardona i Solsona. A la baixa edat mitjana el camí més important de la comarca era el camí ral de Barcelona. El camí sortia de Manresa en direcció a les Escodines, travessava el Llobregat pel Pont de Vilomara, seguia cap a Vallhonesta (Sant Vicenç de Castellet) i pel coll d’en Daví anava cap a la Barata (Matadepera), seguia el curs de la riera de Rubí (dita també riera de les Arenes) fins a Terrassa, on enllaçava amb el camí de Barcelona. En aquesta època destaca que molts dels camins seguien les carenes de les serres i no pas les valls dels rius.
El segle XVIII fou sobretot una època de projectes. Els camins del segle XVIII continuaven essent els ja existents i, a més, els nous que dibuixaven en els seus mapes el comte de Darnius i Josep Aparici: el camí de Manresa a Terrassa per Castellgalí, Vacarisses i el coll de Cardús; el camí de Manresa a Moià per Olzinelles, el Pont de Cabrianes i Calders; el camí de Manresa a Calaf i als Prats de Rei; el camí de Manresa a Berga per Sant Iscle de Bages, l’ermita de Santa Anna de Claret (Santpedor), Sallent de Llobregat i Balsareny; el camí de Manresa a Cardona per Callús i Súria; i el camí a Igualada que anava per Sant Salvador de Guardiola i el coll de Gosem.
A mitjan segle XIX l’única via apta per a carros era la carretera de terra de Can Maçana; la resta de camins encara eren de ferradura, aptes només per a cavalleries i caminants. Pascual Madoz parlava de nous projectes de camins carreters, els quals havien d’unir Manresa amb Vic, Berga, Cardona, Calaf i Cervera. Aquestes carreteres es començaren a construir segons el pla del 1848 de la Junta de Carreteres de Catalunya. Així, el 1851 es construïa la carretera de Manresa a Cardona per Súria i el 1853 la de Manresa a Vic. La nova llei estatal de carreteres de l’any 1877 i el pla provincial de Melcior de Palau (1878) donaren una nova empenta a la construcció de les carreteres de la comarca. En aquests anys es construí la carretera d’Esparreguera, la de l’antic camí de Berga per Sallent de Llobregat i Balsareny i la de Manresa a Santpedor, i es començà a fer la carretera de Manresa a Igualada fins a Maians.
Entre el 1914 i el 1925 la Mancomunitat de Catalunya donà un nou impuls a la rectificació d’antics camins i a la seva transformació en carreteres, a més de continuar alguns dels projectes fins aleshores inacabats. En aquests anys es construí la carretera de Manresa a Fonollosa, restà acabada la carretera d’Igualada i es féu la nova carretera que unia Manresa amb el Pont de Vilomara. El 1932 l’enginyer Francesc Izard presentà un projecte d’autovia que unia Barcelona amb Manresa per Sabadell i Terrassa. Aquesta idea es va incloure en el Pla General de Camins de Catalunya (1935) elaborat per Victòria Muñoz Oms. La idea es va mantenir en els projectes de carreteres del Segon Pla de Desenvolupament, però la millora de les comuniciacions entre el Bages i el Vallès no fou possible fins el 1975, any en què s’inaugurà la carretera que unia la Bauma amb Terrassa per Torreblanca. L’altra infraestructura important que es realitzà en aquesta època fou la construcció de la nova carretera que per Monistrol de Montserrat i Olesa entronca a Abrera amb la A-2.
Actualment travessa la comarca l’autopista de Terrassa-Manresa (1989). Té 33,5 km i 5 enllaços que permeten connectar amb les xarxes viàries de l’entorn a Sant Vicenç de Castellet, Castellbell i el Vilar, el Pont de Vilomara, Manresa i Sant Fruitós de Bages, i l’enllaç amb la comarcal C-55. L’element més destacable de la transformació de la xarxa viària actual ha estat l’obertura del túnel del Cadí, que ha connectat la vall del Llobregat amb la Cerdanya. Aquest Eix del Llobregat té com a finalitat establir una línia de comunicació viària entre Barcelona i Tolosa de Llenguadoc.
Pel que fa a les carreteres estatals, només una travessa la comarca: la C-25, denominada tradicionalment com l’Eix Transversal. Aquest eix es perfila a la ciutat de Cervera, des d’on continua fins a Calaf, travessa el Bages per Rajadell i després des de Manresa segueix vers Sant Fruitós de Bages, Calders i Moià i arriba a Osona després de travessar el coll de la Pollosa. Pel que fa a la xarxa de carreteres comarcals cal destacar la C-55 que uneix Manresa amb Callús, Súria, Cardona i Solsona; la C-16, que és la continuació de l’Eix del Llobregat i que d’una banda uneix Manresa amb Sant Vicenç de Castellet, Olesa de Montserrat i Abrera, on entronca amb l’autovia de la A-2, i de l’altra, seguint el curs del Llobregat, arriba fins al Berguedà després de travessar Sallent de Llobregat, Balsareny i Navars; la C-37 uneix el Bages amb l’Anoia. Hi ha també un nombre important de carreteres locals que enllacen els pobles del pla amb els dels altiplans i les serralades. Al Lluçanès, s’hi entra per Sant Feliu Sasserra amb la carretera dita de Prats. La comarca d’Osona resta lligada amb la del Bages per la vella carretera que travessa per Avinyó en direcció a Santa Eulàlia de Riuprimer. Pot entrar-se al Vallès des de Moià, Monistrol de Calders o Mura, i per la carretera de la Bauma a Terrassa o per les velles de Rellinars i de Vacarisses. Per a anar a l’Anoia es pot travessar el coll de Can Maçana. Finalment, pel portell del Cairat o enfilant-se per Collbató hom pot anar del Bages al Baix Llobregat.
El ferrocarril de Barcelona a Saragossa per Manresa i Lleida ha estat durant molts anys la principal línia fèrria que travessava la comarca. Aquest tren arribà a Manresa l’any 1859, i es continuaren seguidament les obres en direcció a Lleida. Un altre ferrocarril és la línia Barcelona-Manresa per Martorell dels Ferrocarrils Catalans, inaugurada el 1924 i que disposa de sis estacions en servei al llarg del seu curs bagenc per les valls del Llobregat i del Cardener.
El ferrocarril, o tramvia econòmic de Manresa a Berga i Guardiola, fou inaugurat en el seu primer tros fins a Santpedor el 1883. En la segona meitat del segle XX aquest eix ferroviari començà a ser desmantellat, ja que el 1963 es clausurà la línia del Clot del Moro a Guardiola, el 1974 deixà de funcionar el tram de Manresa a Berga, i restà només en servei el petit trajecte de Manresa a Sallent de Llobregat amb funcions de ferrocarril miner. Amb aquesta mateixa utilitat per al transport de la potassa, el tren de Manresa a Súria (1924) completa el panorama ferroviari de la comarca. El cremallera de Monistrol a Montserrat, inaugurat el 6 d’octubre de l’any 1892, va ser possible gràcies a Romà Macaya i Ròmul Bosch i Alsina. La línia fou encarregada a tècnics suïssos i el cremallera de Montserrat va ser el primer de les seves característiques a funcionar a l’estat espanyol. La construcció de la línia suposà la realització d’un pont de ferro sobre el Llobregat, i la construcció de dos túnels, el de l’Àngel, a la sortida de l’estació de Monistrol, i el dels Apòstols, aquest ja al capdamunt del recorregut.
La població
Els primers testimonis de presència humana a la comarca són els trobats a les coves del Toll i de les Toixoneres, al Moianès, i daten del paleolític mitjà. Dins del neolític hi ha abundants vestigis de poblament a la comarca, a partir dels jaciments de grups de sepulcres de fossa i monuments megalítics. Ara bé, la primera manifestació important de poblament és la formada pels poblats ibèrics, dels quals el més estudiat és el del Cogulló, situat prop de Sallent de Llobregat i que fou habitat fins al segle III, ja en plena romanització. Pel que fa a l’empremta dels romans, cal esmentar el sepulcre de la torre del Breny o les ruïnes de la vil·la romana de Boades.
Després de l’enfonsament de l’imperi Romà i la posterior vinguda de visigots i àrabs, les terres de la Catalunya central patiren una forta despoblació. Si als segles X-XI, hom calcula una població relativa de 8 a 10 h⁄km2, a la fi del segle XII havia pujat a 15 h⁄km2. Al segle XIV —després de la gran mortaldat produïda per la Pesta Negra del 1348— la població del Bages era de 2 800 focs, és a dir, entre 12 000 i 14 000 h, que serien uns 9-11 h⁄km2. Manresa a part, les viles més grans eren Cardona i Santpedor amb un miler de persones cadascuna, mentre que Moià, Sallent de Llobregat i Monistrol de Montserrat arribaven tot just a la meitat.
A la fi del segle XV i els primers decennis de la centúria següent foren temps negres a la comarca i la despoblació no fou pas l’únic mal, sinó més aviat símptoma o conseqüència d’altres problemes, als quals s’afegia ara el dels bandolers. Això no obstant, dins el mateix segle XVI ja s’observa una certa represa, com ho demostren les dades del cens del 1535. Al final del segle XVII s’havia doblat la població de cent anys abans. Una immigració de gent d’Occitània s’havia establert, mentrestant, en viles, pobles i masos abandonats de la comarca. La gran empenta de redreçament s’iniciaria, però, amb el segle XVIII. L’any 1718, després de la guerra de Successió, el Bages assolia la xifra de 18 913 h, que significava el 4,7% del total de la població catalana. A la fi de segle, el cens de Floridablanca, del 1787, donava un resultat de 31 359 h, equivalent al 3,4% del total català. Aquest augment demogràfic va paral·lel a un creixement agrícola, ramader i manufacturer. Amb l’augment de població s’incrementaren també els conreus, particularment de la vinya als grans municipis rurals, i l’activitat manufacturera en aquells pobles de tradició menestral.
El segle XIX va ser el de la industrialització, bàsicament durant la segona meitat, i el de la continuació del creixement agrícola, sobretot de la vinya, fins que a les acaballes del segle la fil·loxera va desfer aquesta situació. L’aparició de les colònies tèxtils i la creació de nous barris, que canviaren la morfologia de molts pobles de la comarca, afavorí una gran allau immigratòria cap a la fi de segle. Malgrat tot, es produïren fluctuacions poblacionals, ja que la indústria tèxtil va patir diferents alts i baixos deguts a la guerra de Cuba i a la pèrdua del mercat colonial. Així, entre el 1840 i el 1857, la població va augmentar notablement i de manera generalitzada, i arribà als 58 021 h. Entre els censos del 1860 i del 1877 la població de la comarca cresqué l’11,6%, però aquesta creixença sols era real a les terres industrials riberenques. En 1887-1900, però, el creixement del Bages només marcà l’1,8%. En aquest període es pot parlar ja d’una clara tendència a la concentració, sobretot a Manresa, ciutat que arribà a concentrar el 34% de la població comarcal, i segons les dades resultants del cens del 1897 era la quarta ciutat més poblada de Catalunya després de Barcelona, Reus i Tarragona.
Durant el segle XX, hom pot distingir unes grans etapes de població al Bages, molt relacionades amb les diverses etapes immigratòries que ha sofert la comarca. L’etapa que va des del començament de segle fins al 1920 es caracteritza per un fort creixement industrial. Tot i això, els deu primers anys del segle es deixà entreveure en la població un cert estancament. Tot el contrari sembla endevinar-se en la dècada següent. Entre el 1910 i el 1920 la població cresqué a un ritme del 14,8%. Aquest creixement s’entén pel nombre important de persones immigrades que arribaren a la comarca atretes per una conjuntura econòmica més favorable a la que es donava en altres zones de l’estat. Sens dubte la conjuntura econòmica que es creà a redós de la Gran Guerra, de la construcció del ferrocarril del Nord fins a Manresa i del dipòsit de màquines a Sant Vicenç de Castellet fou suficient per a atreure un nombre important de gent a la comarca. Molts obrers aragonesos, castellans i també valencians vinguts a treballar en aquelles obres descobriren en les fàbriques de filats i teixits de la comarca llocs de treball.
En 1920-36 es produí una etapa de bonança econòmica com a conseqüència de la instal·lació de noves indústries i l’inici de les explotacions mineres de Súria i Cardona. La segona gran empenta immigratòria començava pels volts de l’any 1925 amb l’inici de les explotacions potàssiques a Súria, la construcció del ferrocarril miner i la construcció de la línia dels Ferrocarrils Catalans de Martorell a Manresa.
Posteriorment, ja en plena crisi econòmica mundial —que ací coincidí amb els anys de la República—, l’obertura de les mines de Sallent de Llobregat dugué a la comarca moltes famílies del SE de l’estat espanyol —d’Almeria sobretot—, afectades pel tancament de les mines que s’explotaven a la regió murciana, i encara més per la situació del camp andalús i fins i tot com a conseqüència de la crisi de treball dels alts forns de Sagunt i de les mines de França, que temporalment els havien acollit.
Com a resultat d’aquestes favorables conjuntures la comarca cresqué entre el 1900 i el 1936 un total de 33 969 h, i passà a ser la quarta més poblada de Catalunya, després del Barcelonès, el Vallès Occidental i el Maresme.
La tercera etapa coincideix en el temps amb els anys de la guerra de 1936-39 i la postguerra, fets que per si mateixos ja impliquen una davallada dels contingents demogràfics com a torna de les baixes de guerra, majoritàriament masculines, i del redreçament del nombre de naixements. Els més de 100 000 h que s’havien censat al Bages el 1936 no es tornaren a recuperar fins el 1950. El ritme de creixement de la comarca entre el 1936 i el 1950 fou només de l’1,4%. Els anys que engloben l’etapa de 1950-75 són anys de millora econòmica. La immigració iniciada durant la dècada del 1960 provocà importants transformacions urbanístiques amb l’aparició de nous barris obrers i un fort creixement de les ciutats i els pobles amb tradició industrial. Entre el 1950 i el 1965 la comarca cresqué a un ritme del 32,2%, és a dir, el Bages creixia cada any, de mitjana, uns 2 207 h. Aquesta immigració significà una gran aportació de persones procedents majoritàriament de les terres d’Andalusia, que essent obrers no qualificats ajudaren amb el seu treball a la recuperació econòmica del país.
El moviment immigratori es deturà de manera clara amb les primeres repercussions de crisi industrial al final de la dècada de 1970, ja que el tancament de moltes empreses produí una disminució de la possibilitat de trobar feina. Entre el 1975 i el 1991 la població del Bages cresqué un total de 3 921 h, si bé hom pot parlar d’una petita davallada durant el quinquenni de 1981-86.
El 2005 el Bages tenia un total de 169114 h i era la vuitena comarca de Catalunya després del Barcelonès, el Vallès Occidental, el Baix Llobregat, el Maresme, el Vallès Oriental, el Tarragonès i el Segrià. Manresa i la seva rodalia concentraven prop del 60% de la població comarcal. Respecte a la població ocupada, el 2001 es trobava al voltant del 40%. Per sectors, l’1,8% es dedicava a feines relacionades amb el sector primari (5,4% el 1975), el 37,5% treballava en el sector industrial (65,6% el 1975), el 10,9% en la construcció i el 51,6 (29% el 1975) en els serveis.
L’economia
L’agricultura
El Bages ha estat tradicionalment una comarca vitivinícola. El conreu de la vinya és conegut i apareix documentat a la comarca almenys des de l’edat mitjana, si bé aconseguí una notable expansió al llarg del segle XVIII. La presència de la vinya o de les oliveres serví en altre temps per a delimitar fisiogràficament la comarca. Des dels documents medievals als records més allunyats de la gent gran, passant pels vestigis que el mateix paisatge ens ofereix, la importància que tenia la vinya s’evidencia en els nombrosos testimonis. Si els pergamins de l’arxiu de Sant Benet donen tothora raó d’aquest fet, per a molta gent de comarques veïnes els pobles del Bages eren coneguts només com a proveïdors del vi que consumien, i no hi tenien sovint cap altra mena de relació. Ja ho constatava, a la fi del segle XVIII, el viatger F. de Zamora, que deia que el Pla de Bages era “muy conocido en los Pirineos porque se surten en él de mucho del vino que necesitan”. No és menys curiosa la relació de Jaume Caresmar (1780), que es lamenta de la desaparició dels boscos del corregiment de Manresa, que “se atribuye al exceso de plantación de viñas, asegurándose que el término de su capital apenas ay un palmo de tierra que no esté cultivado y ocupado con viñas”.
L’artigatge fou tan intens que fins i tot canvià la fesomia física del país. Segons els censos de finques del 1860, la vinya ocupava el 63,5% de la superfície conreada, seguida dels cereals (29,4%) i l’olivera (3,8%). Les terres més conreades eren aquelles que es trobaven a prop dels indrets més poblats, és a dir, el Pla de Bages i les valls del Llobregat i el Cardener. La producció de vi s’incrementà fins ben entrada la dècada del 1880, tot coincidint amb la demanda francesa. Així, tot just quan es donà la crisi de la viticultura a França, el Bages assolí el primer lloc entre les comarques de la província de Barcelona pel que fa a producció de vi (462 400 hl el 1890). Les fassines o destil·leries d’aiguardent sorgiren una mica pertot arreu i les estacions ferroviàries de la línia Barcelona-Saragossa van tenir, per aquest motiu, uns quants anys de tràfic d’exportació molt notable. Després vingué la fil·loxera, que ho anorreà tot. La fil·loxera va entrar tard al Bages si comparem la comarca amb altres on la plaga també afectà. Les primeres notícies són de l’any 1890, si bé no serà fins el 1893 que començarà a estendre’s. El 1895 la fil·loxera ja afectava tots els conreus de vinya de la comarca. La restauració de les vinyes, replantades amb cep americà, renovà només una petita part de les velles explotacions.
La crisi de la fil·loxera féu retrocedir el nombre d’hectàrees que ocupava el conreu de la vinya a la comarca, el mateix que succeí a tot Catalunya. A les terres planes de la comarca la vinya començà a ésser substituïda pel conreu de cereals. El blat de panificació fou el cereal més plantat en aquests anys. En alguns indrets propers a nuclis de població hom introduí els ametllers. La vinya, però, no fou totalment abandonada en aquests primers anys. D’una banda, la substitució dels ceps morts per ceps americans s’escaigué en aquelles hisendes més riques o en aquells indrets on es desenvolupà una certa indústria tèxtil. Això succeí, principalment, al sector del Pla de Bages i a les valls fluvials. La indústria tèxtil permetia el treball de les dones a casa i suposava un sou segur per a les famílies. Finalment, als indrets on la vinya es plantava en terrenys de força pendent i a base de petits bancals aquesta desaparegué totalment i en el seu lloc aparegueren bosquines i matollars amb un estrat arbori dominat pel pi blanc.
La substitució definitiva dels conreus de vinya pels de cereals s’esdevingué ja en els primers anys que seguiren a la Guerra Civil Espanyola, però s’accentuà amb la reindustrialització autàrquica. Al començament de la dècada del 1960 la vinya ocupava unes 3 000 ha, mentre que la superfície destinada a cereals era de 12 194 ha. El 47,1% d’aquesta superfície cerealística era ocupat per blat, el 30,8% per ordi, el 16,4% per civada i la resta es repartia en conreus de blat de moro i sègol. La dedicació cerealística també va ser afavorida per la mecanització del camp. Els anys posteriors, en subordinar-se l’agricultura a les necessitats de la ramaderia, hi hagué un canvi del tipus de cereals majoritaris: el 1973 l’ordi ocupava un total de 9 000 ha mentre que el blat tan sols en representava una tercera part. Aquest any la vinya ocupava un total de 1 700 ha de la comarca.
Ben entrada la dècada del 1980 la viticultura comarcal es reorientà vers una producció de qualitat, i al final del 1995 fou concedida la denomimació d’origen als vins de la comarca del Bages, que utilitzen, entre altres varietats, macabeu, chardonnay, parellada i picapoll, aquesta darrera autòctona del Bages.
L’actual panorama agrícola de la comarca no té res a veure amb el que es dibuixava ara fa un segle. El 24,1% de la superfície agrària de la comarca són terres llaurades, el 2,4% són prats permanents, el 61,3% és superfície forestal i la resta es dedica a usos diversos. Els municipis amb una major dedicació a les tasques del camp són Sant Joan de Vilatorrada, Santpedor, Artés i Sant Fruitós de Bages, situats al sector del Pla de Bages, a les terrasses fluvials de les valls del Cardener i el Llobregat. Pel nombre d’hectàrees que s’hi dediquen, les terres de Sallent de Llobregat, Moià, Fonollosa, Aguilar de Segarra, Cardona, Castellfolit del Boix, Avinyó i Manresa representen quasi la meitat de les terres llaurades al Bages, tot i que municipalment representen una superfíce entorn del 20 i del 40%. El blat és el conreu més representatiu a bona part dels municipis de la comarca, juntament amb l’ordi.
El 96,6% de les terres llaurades a la comarca són de secà, mentre que les restants són ocupades pel regadiu, que es localitza al costat dels rius i a l’horta manresana. La producció del regadiu es basa principalment en conreus industrials, hortalisses i fruiters. El secà s’estén arreu de la comarca. La producció de secà es basa en l’explotació de cereals, principalment ordi, farratge, vinya, ametllers i oliveres. La importància cada dia més elevada del sector ramader augmenta contínuament la superfície dedicada als farratges, mentre que l’olivera ha anat sofrint un retrocés que l’ha portada a la quasi desaparició. Les gelades de 1956-57 i les de 1962-63 malmeteren un nombre important d’arbres. Quelcom semblant es pot dir del conreu d’ametllers. Hom troba indicis d’antigues oliveres i camps d’ametllers a la part ponentina del terme de Moià. El Moianès continua essent, avui dia, un país essencialment agrícola amb masies envoltades de camps de conreu, sobretot cerealistes. El seu regular sistema de pluges afavoreix també el conreu de farratge, patates i blat de moro. És particularment fèrtil el pla de l’Estany, on, a causa del seu sòl argilós i de la facilitat d’entollament de les aigües, el terreny necessita poca pluja per a donar bones collites.
Dins d’aquest marc agrícola cal destacar les diferents cooperatives que hom troba a la comarca i que han complert un paper important en el desenvolupament del sector al Bages. Algunes d’aquestes cooperatives sorgiren al llarg dels primers anys del segle XX i altres tenen una evolució més recent. Cal destacar, entre d’altres, el Celler Cooperatiu d’Artés (1908), la Cooperativa Agrícola Ramadera Sant Isidre de Sant Joan de Vilatorrada (1923), el Celler Cooperatiu de Salelles de Manresa (1926), la Cooperativa Agrícola Comarcal del Bages de Manresa (1931) —l’actual Cambra Agrària del Bages—, la Cooperativa d’Agricultors de Cardona i Comarca (1965), la Cooperativa Agrícola Ramadera de Santpedor (1968), la Cooperativa Agropecuària de Balsareny (1970), la Cooperativa Agrícola el Terrós de Moià (1979) i la Cooperativa de Pinsos i Subministraments de Sant Vicenç de Castellet.
Les explotacions pageses s’han transformat pràcticament totes en mixtes, sovint com a mitjà d’autodefensa econòmica, garantint així els nuclis rurals o les masies més grans. L’origen d’indústries paral·leles ha estat la conseqüència de l’increment de les explotacions agropecuàries. En general, hom pot parlar d’un domini de petites explotacions, fet que en part es pot explicar per l’alt grau d’urbanització. Les explotacions més grans de la comarca apareixen al sector meridional i ponentí de la comarca. Als municipis situats entre les valls dels rius i els altiplans, les explotacions petites es troben a la vall del riu, prop de la vila, mentre que les explotacions grans són als serrats. La mitjana de superfície total per explotació és d’unes 36 ha. Pel que fa al règim de tinença de la terra, el 84% de les terres es treballa sota règim directe de propietat, mentre que l’arrendament és més important que no pas la parceria.
La ramaderia
La ramaderia ha estat, sens dubte, una activitat complementària important de l’economia bagenca. Entre el 1950 i el 1960 s’introduí a la zona central de la comarca la cria de pollastres, però ràpidament aquesta producció va quedar desplaçada per les granges dedicades a l’engreix de porcs. La ramaderia d’integració comportà la creació d’una xarxa agroindustrial que va des de l’elaboració de pinsos fins a la creació d’escorxadors i fàbriques de derivats carnis.
La producció ramadera representa prop del 70% de la producció total del sector primari. Per sectors, el porcí ocupa el primer lloc i es concentra a Moià, Cardona i Navars. L’oví és el segon sector ramader, important a Santpedor, Manresa i Moià. El boví és el tercer sector ramader i destaca a Sallent de Llobregat, Santpedor i Artés. La cria de conilles sobresurt a Cardona, Sant Mateu de Bages i Manresa. La major producció d’aviram es dóna als termes de Navars, Calders i Súria, mentre que el sector cabrú, que no té gaire pes en el conjunt de la producció ramadera, es destaca a Navars, Manresa i Cardona.
Els municipis que concentren una major funció ramadera són Manresa, Cardona, Moià, Santpedor, Sallent de Llobregat i Sant Mateu de Bages. D’altra banda, han desaparegut els gran ramats que, aprofitant la vella carrerada que baixava dels Pirineus travessant el Moianès i el Lluçanès i que seguia la direcció Sant Bartomeu del Grau-Moià-Sant Feliu de Codines, sovint sojornaven llargues temporades pel Moianès o hivernaven en alguna de les seves masies. A aquest moviment de bestiar responia l’antiga fira moianesa de Sant Llorenç documentada des del 1152.
L’aprofitament del bosc
El bosc com a recurs econòmic ha estat molt més important a la comarca en altre temps que no pas avui. Els boscos han estat explotats per a produir energia, per a la construcció o per a fer mobles. La degradació dels boscos va ser molt important al segle XIX a causa de l’extracció de carbó, en especial els boscos d’alzina, i per l’expansió de la vinya.
Com hem dit, la superfície forestal representa el 61,3% de les terres de la comarca. La importància d’aquest percentatge és donada pel nombre de boscos que hi ha arreu dels municipis que són integrats dins els sectors de les serres. Els termes de Sant Mateu de Bages, Moià, Mura, Santa Maria d’Oló, Navars i Castellfollit del Boix engloben el 45% del total de la comarca. Aquest fet constata l’existència d’un major nombre de terres boscades als municipis de l’altiplà del Moianès i als de les serres de Sant Llorenç del Munt, de les Garrigues, de Castelltallat i Rubió i de Montserrat. D’altra banda, els termes que exploten una major part de la seva superfície municipal són Mura, Castellnou de Bages i Talamanca.
La mineria
En el conjunt industrial català, el Bages és la principal comarca minera de Catalunya, especialitzada en mineria potàssica. A l’època romana ja s’explotà el salí de Cardona, car l’anticlinal, fallat i erosionat, havia deixat al descobert l’existència d’aquest mineral. Aquest anticlinal és el que hom coneix com la muntanya de sal (o el salí de Cardona). La sal fou explotada posteriorment pels mateixos senyors de Cardona i a l’època moderna l’explotació estigué a càrrec de l’estat, que acabaria arrendant les mines a companyies privades.
L’explotació moderna de les mines tingué i té un paper socioeconòmic important. La nova indústria extractiva, amb els importants treballs de preparació d’instal·lacions, construcció del ferrocarril, i altres infraestructures, produí una de les grans immigracions col·lectives a la comarca. Actualment, però, només s’exploten els jaciments de sal potàssica de Súria i de Sallent de Llobregat-Balsareny.
L’existència de salins era coneguda des de sempre, però el descobriment a Súria de la sal potàssica (1912) féu que es comencessin a realitzar diversos sondatges a la conca del Cardener. El resultat d’aquests sondatges efectuats al llarg de la dècada del 1920 per les empreses Solvay i Fodina, i més tard per l’Instituto Geológico y Minero, deixà al descobert una àmplia àrea de sals potàssiques. D’aquests estudis es conclogué que la zona compresa entre Súria, Sallent de Llobregat i Balsareny era la més adequada per a ser explotada industrialment.
El primer jaciment que entrà en funcionament fou el de Súria. A Súria l’existència de sals es coneixia i s’explotava. La falla de la riera de Tordell (o riera de Sant Cugat) també havia deixat al descobert l’existència de sal comuna. Aquesta sal era exportada per alguns petits empresaris en forma de boles per a la nutrició del bestiar oví i boví. El 1918 començaren els preparatius per a extreure’n la potassa. El 1925 s’inicià l’explotació dels jaciments a càrrec de l’empresa Solvay, una companyia belga que, amb el nom de Minas de Potasa de Suria, fou la propietària de les mines fins que el 1989 aquestes van ser adquirides per l’INI, el qual creà la societat Súria K. El 1998 les mines foren comprades per la societat Iberpotash (60% de Dead Sea Works, 20% de La Seda de Barcelona i 20% de Tolsa), que les explota actualment. Les mines de Súria són dividides en dos grups i quatre pous: el grup de les Cabanasses és situat al sector N i explota l’anticlinal de Migmón que s’estén des de Balsareny a Castellfollit de Riubregós; el grup meridional explota una cúpula amb plecs en forma de N. La profunditat de les galeries de la mina és de 500-700 m.
La mina de Sallent de Llobregat començà a ser explotada l’any 1933 a càrrec de l’empresa Potasas Ibéricas, empresa de capital hispanofrancès. Al municipi de Sallent de Llobregat, l’enginyer de mines Enrique Vilate disposava d’una concessió minera de prop de 1 000 ha. Aquesta concessió fou traspassada a l’empresa explotadora l’any 1929. Les instal·lacions de Sallent de Llobregat són situades al S de la vila, als indrets dits de la Botjosa (a la dreta del Llobregat) i del torrent del Solà (a l’esquerra del riu), al peu del Cogulló i del turó del Castell, respectivament. Les explotacions de Sallent de Llobregat van quedar unides a les de Balsareny el 1970, amb el nom de Potasses del Llobregat, que passaren a ser propietat de l’empresa Unión de Explosivos Río Tinto, companyia que anys més tard es convertiria en Ercros. De la mina de Balsareny, se sap que en tenia concessions el Kalisyndicat alemany, però l’explotació real no començà fins el 1945 i les instal·lacions definitives són del 1954. La mina de Balsareny va començar a ser explotada per l’empresa Explotaciones Potásicas. El camp d’explotació de la mina actual és el sinclinal que des de Calaf es dirigeix cap a Vilafruns. Així, el pou de Vilafruns (Balsareny) i el pou del Guix (Sallent de Llobregat), a banda i banda del Llobregat, resten units per galeries interiors. Les capes de sals potàssiques de la mina es troben gairebé en posició horitzontal, la qual cosa en facilita l’explotació i abarateix els costos. La profunditat de l’explotació és d’uns 500 m. El 1991 l’INI comprà a Ercros les mines de Sallent de Llobregat-Balsareny, però el 1998 foren comprades per Iberpotash, de manera que totes les mines de potassa que hi ha a la comarca pertanyen a aquesta empresa.
La mina de Cardona començà a ser explotada l’any 1923. En aquesta data l’empresa Unión Española de Explosivos comprà els terrenys del salí al duc de Medinaceli. La mina de Cardona és situada al N de l’anticlinal de Cardona sobre un diapir erosionat. Les sals afloren a la Riera Salada formant un conjunt rogenc i blanquinós en ésser barrejades sals i argiles. La mina de Cardona té dos pous que tenen una profunditat de 720 m, però es pot arribar als 1 000 m mitjançant contrapous i plans inclinats. Les capes de mineral potàssic en aquesta mina són disposades de forma vertical, la qual cosa en fa difícil l’explotació. El 1990 fou tancada definitivament la mina, quan formava part de l’empresa Ercros, i a hores d’ara sols es manté l’explotació de sal comuna.
Cal incloure igualment entre les indústries extractives l’explotació de les pedreres. Sant Vicenç de Castellet i la seva població veïna de Castellgalí són els principals centres comarcals d’aquesta activitat industrial, que també té importància a Monistrol de Calders i, en escala inferior, a Sant Fruitós de Bages.
La indústria i les fonts d’energia
L’evolució de les activitats industrials
Si hom pogué dir que, tradicionalment, les activitats econòmiques als pobles del Bages eren de caràcter mixt —les feines agrícoles i alguns treballs de caràcter menestral—, des del segle XIX ençà predominen, en volum de dedicació i com a element productor de riquesa, les de tipus industrial. Els petits pobles de pagesos i paraires es transformaren en centres eminentment fabrils, i l’antiga dedicació agrícola restà com una activitat complementària dels treballadors de les fàbriques i de llurs famílies o exclusiva dels habitants dels nuclis rurals i de les pagesies disperses.
A hores d’ara el Bages és una de les comarques industrials amb més bagatge històric. Una coincidència de factors diversos —d’ordre tècnic i d’ordre humà— motivaren l’aparició i l’esplet de la indústria moderna al Bages. Però fou el desenvolupament de la indústria cotonera, a partir del quart decenni del segle XIX, el fet més rellevant de la història econòmica de la comarca.
Hom constata cinc característiques que expliquen el perquè d’aquest desenvolupament industrial del Bages: en primer lloc, es donà una derivació de l’antiga activitat menestral de paraires, dobladors i teixidors manuals a Manresa, Sallent de Llobregat, Moià i Cardona, entre altres nuclis, els quals van ser els primers assaigs de filatura i teixits per procediments mecànics. El primer teler mecànic va funcionar a Sallent de Llobregat entorn de l’any 1828. En segon lloc, les fàbriques bagenques van ser pioneres de l’aprofitament industrial dels rius catalans. Les aigües del Llobregat, el Cardener i la riera de Calders —també de la Gavarresa, de la sèquia manresana i, fins i tot, del torrent de Sant Ignasi— atragueren vora seu la instal·lació de fàbriques. En tercer lloc destaca la gran aportació de l’excedent humà del sector rural, i en quart lloc, les vies de comunicació. Potser, però, l’aspecte que cal destacar més del procés d’industrialització al Bages és que va ser realitzat primordialment per iniciativa i amb recursos locals.
Els rius Llobregat i Cardener foren aprofitats al màxim. En els sectors mitjà del Llobregat i baix del Cardener —i sempre que ho permetien les condicions topogràfiques de llurs cursos— aparegueren fàbriques, rescloses, canals i colònies. L’abundor de colònies fabrils és una característica del paisatge de la comarca, de les vores del Llobregat i del Cardener, i també de la riera de Calders. Aquests pobles nous creats a peu de fàbrica conserven a vegades el topònim de l’indret en què van ser construïts —els Comdals (Manresa), la Bauma (Castellbell i el Vilar), Vilafruns (Balsareny), el Manganell (Calders) o Antius (Callús), en són alguns exemples—; altres proclamen el cognom de llurs constructors o dels primers propietaris, com ara la colònia Burés (Castellbell i el Vilar), Borràs (Castellbell i el Vilar), Soldevila (la Quar), o bé Gomis (Manresa). L’any 1997 hi havia a la comarca del Bages 2 030 establiments industrials.
Els sectors i la seva localització
Fins al final del segle XX, la indústria bagenca ha estat eminentment tèxtil i cotonera. La indústria tèxtil ha estat el motor de l’economia i l’activitat que arrossegava la resta de sectors. El tèxtil incentivà el pes econòmic de la comarca, impulsà les noves inversions i féu augmentar les inversions en infraestructures i equipaments urbans. El desenvolupament d’aquesta indústria facilità el naixement d’una indústria dedicada a la fabricació de la maquinària tèxtil, i en conseqüència d’una indústria metal·lúrgica auxiliar. Hom pot constatar que, encara l’any 1970, el sector tèxtil era predominant en el panorama industrial de la comarca, tant pel nombre d’empreses com de treballadors. Cal advertir que la crisi econòmica, iniciada durant la dècada del 1970, tingué una forta incidència en el ram tèxtil i trasbalsà profundament el panorama tradicional. L’actual marc fabril del tèxtil no té res a veure amb el que hi havia abans de la crisi. Les grans fàbriques familiars han anat desapareixent o s’han desmembrat.
Tot i que les fàbriques de filats i teixits són escampades per tota la comarca, Manresa ha estat i és el centre principal d’aquesta indústria. El 1986 es concentrava a Manresa el 27,5% dels treballadors d’aquest sector. La indústria tèxtil, però, es continua concentrant entorn dels cursos del Llobregat i el Cardener i al vessant oriental de la comarca, a tocar d’altres comarques de tradició tèxtil, com ara el Vallès i el Baix Llobregat. Pel que fa a les activitats, es destaca a la comarca la fabricació de gases i cinteria. Manresa és el centre més important de l’estat en fabricació de cintes de cotó i de material sintètic. Les cintes es destinen a la confecció: cordons, cinturons de seguretat, cinta elàstica o cinta d’enquadernació de llibres. Pel que fa a la fabricació de gases per a usos sanitaris, aquest sector és un dels menys afectats per la crisi econòmica ja que la seva demanda és constant.
El sector metal·lúrgic té una llarga tradició a la comarca. La indústria metal·lúrgica aparegué com un sector auxiliar del ram tèxtil. La crisi que patí el sector tèxtil al primer quinquenni de la dècada del 1960 portà molts empresaris a introduir-se en altres camps. Així, començaren a aparèixer empreses metal·lúrgiques relacionades amb el sector de l’automòbil, la fabricació de comptadors de gas, bolquets i maquinària diversa. La indústria metal·lúrgica es concentra a Manresa i als municipis de la rodalia i a Sallent de Llobregat.
El sector de la indústria química i del cautxú es concentra en una única empresa: Pneumàtics Pirelli sorgí al principi de la dècada del 1920 de l’absorció de Pneumàtics Nacional. Pirelli és una empresa de capital bàsicament italià situada a Manresa. A més d’aquesta empresa cal destacar-ne d’altres que produeixen sals de zinc, clorurs, dissolvents i perfums.
La indústria de la fusta, molt important en altre temps —serradores, pals, torneria i altres productes manufacturats—, ha anat sofrint una forta regressió. Actualment encara hi ha empreses de primera transformació on es fabriquen palets i pals. El grup d’indústries de segona transformació està molt lligat a la construcció i als mobles.
Les indústries alimentàries tenen també llur representació a la comarca, tant les de la carn —escorxadors i botifarreries— com les derivades dels cereals —farines, galetes i pinsos— o les del vi. Hom constata una elevada dependència d’aquest sector respecte de les activitats agropecuàries. El sector va aparèixer a partir de la transformació i la comercialització dels excedents agraris comarcals. És, però, un sector molt fraccionat amb un predomini de la mitjana i petita indústria.
El sector de les arts gràfiques es troba actualment en expansió gràcies a les innovacions tecnològiques i al constant reciclatge dels treballadors i la maquinària. La indústria del paper es localitza en pocs municipis on predomina la petita empresa.
Al Bages té més importància el sector d’acabats que no pas l’adobament de les pells. Destaquen a la comarca la fabricació de bosses i articles de viatge de pell i la fabricació de pells adobades. La confecció d’articles de pell és una activitat que té tendència a expandir-se si bé és un sector amb molta competència submergida.
La localització de la indústria al Bages d’una banda té una explicació històrica i tradicional i d’altra banda té un caràcter més recent. Els municipis més industrials són aquells que es troben al llarg dels cursos del Cardener i el Llobregat: L’oferta de sòl industrial és àmplia a la majoria d’aquests municipis de la comarca. La demanda de sòl industrial, en bona part provocada per l’obertura de ràpides comunicacions (túnel del Cadí i autopista de Terrassa a Manresa) i per les iniciatives de suport de les diferents administracions, ha generat a la comarca una proliferació de polígons industrials. L’any 1995 la comarca disposava d’un total de 76 àrees industrials entre polígons, zones i sectors industrials que ocupaven un total aproximat de 900 ha.
El comerç, les finances i el turisme
Al Bages, i especialment a Manresa, el comerç ha estat una activitat econòmica important, en part potenciada per la situació geogràfica de la comarca com a lloc de pas entre les terres interiors i les litorals. El comerç al detall mitjançant botigues és un fenomen que s’estén a partir del segle XIX. Així, Manresa, al segle XIX ja s’havia convertit en el principal centre comercial de la comarca i de bona part de les contrades properes. El 1890 hi havia a Manresa un total de 205 comerços. El comerç manresà, a poc a poc, anà mostrant una clara diversitat i especialització estretament relacionada amb els canvis econòmics esdevinguts al llarg de tot el segle XIX. L’exemple més representatiu de la modernització del comerç de la capital fou la fundació dels Grans Magatzems Jorba (1904).
Al llarg del segle XX els canvis que s’han produït en el sector comercial han estat més palpables a partir de la dècada del 1960, moment en què aparegueren els supermercats i es tancaren algunes de les petites botigues de queviures. Molt més especials, però, han estat els canvis succeïts en la dècada del 1980 arran de l’aparició de galeries comercials i hipermercats. Les grans superfícies posen a l’abast productes alimentaris, de vestir i mobiliari i d’altres dins d’un mateix àmbit.
El primer mercat de la comarca del qual hi ha notícia escrita és el de Cardona. Aquest mercat resta documentat a la carta de repoblació del comte Borrell II datada l’any 986. Sembla que al segle X es feia també mercat a Manresa i en algun lloc situat al mig del Pla de Bages entre Santpedor i Sant Fruitós de Bages. Al segle XII els comtes de Barcelona concediren el privilegi de fer mercat i fira a Moià i a Santpedor, i al començament del segle XIV els fou concedit a Sallent de Llobregat i Artés. L’any 1283 el rei Pere III concedia a Manresa el privilegi de celebrar fira anual coincidint amb les festes de l’Ascensió del Senyor. El 1311 fou Jaume II qui li atorgà el privilegi de fer fira anual el dia de sant Andreu. D’aquesta manera, la ciutat de Manresa aconseguí de tenir dues fires anuals que coincidien amb l’anada i vinguda dels ramats a la primavera i a la tardor. Als segles XVIII i XIX es destacaren les fires d’Artés, Cardona, Moià, Sallent de Llobregat i Santpedor. A més de les fires anuals, els mercats setmanals d’algunes d’aquestes viles eren prou concorreguts. Actualment se celebren més d’una vintena de mercats al llarg de tota la setmana. Cal destacar els mercats de Cardona, de Moià i de Manresa, sense oblidar els de Sant Vicenç de Castellet, Súria, Sant Joan de Vilatorrada, Sallent de Llobregat, Artés, Castellbell i el Vilar, Navarcles, Navars, Sant Salvador de Guardiola, Balsareny, Monistrol de Montserrat, el Pont de Vilomara i Rocafort, Santpedor, Sant Fruitós de Bages, Callús, Sant Feliu Sasserra i Avinyó.
Un dels elements, però, que s’han anat consolidant són les diferents fires, entre les quals destaquen: al març, a Navarcles, la Fira-mercat (1980); a l’abril, a Artés, la fira d’Artés (1960) i, a Navars, la fira de Primavera (1933); al maig, a Manresa, ExpoBages (1981); al juny, a Cardona, la fira de Pentecosta (1947); al setembre, a Moià, la Fira-mercat (1954); a l’octubre, a Santpedor, la fira de Sant Miquel, i, a Cardona, la fira de la Llenega (1994); al novembre, a Manresa, l’Expo-neu (1986), i, a Monistrol de Montserrat, la fira de la Coca i el Mató (1994).
En l’àmbit financer, la primera entitat del Bages dedicada exclusivament a guardar i deixar diners va ser la Taula de Comuns Dipòsits de Manresa, que funcionà entre els anys 1603 i 1763. Amb la finalitat de promoure l’estalvi de la classe treballadora es creà el 1863 la Caja de Ahorros y Montepío Manresano. La Caixa d’Estalvis de Manresa es consolidà entorn de l’any 1929, quan es va inagurar la primera sucursal. Pel que fa a les entitats bancàries, entre el 1881 i el 1885 hi havia el Banc de Manresa. En aquests darrers anys del segle també funcionava la Banca Alberni, entitat corresponsal del Banc d’Espanya. Aquesta banca passarà a ser anys més tard la Casa Padró Hermanos. També al llarg dels primers anys del segle XX es fundà la Casa Sol, Raurich i Companyia, que fou absorbida el 1917 pel Banc de Terrassa. Aquest mateix any s’instal·là a Manresa la primera oficina de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, que s’estengué arreu de la comarca i obrí oficines a Moià, Cardona, Súria, Sallent de Llobregat i Artés. Els anys que antecediren la Guerra Civil Espanyola també funcionaren a la comarca la Banca Arnús, el Banc Central, el Banc de Préstec i Descomptes, la Banca Garriga Nogués, el Banc Urquijo Català i el Banc Hispano-Colonial, que posteriorment es convertirà en el Banc Hispano-Americà i absorbirà el Banc Urquijo. Cal destacar, també, la Banca Meix i Perarnau. Acabada la guerra els grans bancs estatals absorbiren molts dels petits bancs locals o regionals.
Els serveis es concentren majoritàriament a la capital i cobreixen àrees que traspassen la pròpia comarca. Centrem-nos en la sanitat i l’ensenyament, els serveis més relacionats amb el benestar dels ciutadans. El Bages és una de les comarques amb un índex més alt d’assistència sanitària. En l’àmbit hospitalari hi ha cinc centres, tots ells situats a Manresa: la Clínica Sant Josep, l’Hospital General de Manresa, el Centre Hospitalari-Unitat Coronària de Manresa, l’Hospial Sant Andreu i el Centre Sociosanitari Mutua de Manresa. Pel que fa a l’ensenyament 14 dels 35 municipis de la comarca cobreixen fins al batxillerat. A aquesta oferta cal afegir els centres d’ensenyament superior, situats a Manresa.
Pel que fa al turisme, la comarca es presenta d’una banda com una comarca de pas, i de l’altra com una comarca amb un important atractiu monumental, com als municipis de Cardona i Manresa, amb estímul comercial (Manresa, Cardona, Artés o Moià), un paisatge interessant i una història notable, lligada al desenvolupament industrial.
La cultura i el folklore
Les activitats culturals
La major part de les institucions que hi ha a la comarca del Bages es concentren a la ciutat de Manresa, encara que els nuclis de Moià, Súria, Sallent de Llobregat i Sant Vicenç de Castellet tenen un nombre important de grups amb una certa tradició.
Les associacions de caràcter cultural són les que tenen una major ressonància, si bé les corals, els grups sardanistes i els centres excursionistes també són força representatius. No són menys destacables les agrupacions relacionades amb altres activitats com ara el teatre, la literatura, la defensa del medi ambient i els serveis socials. Hom destaca la Societat Coral Sant Josep (1877), la Societat Coral Unió Manresana (1882), l’Orfeó Manresà (1901), el Centre Excursionista de la Comarca del Bages (1905) i l’Agrupació Cultural del Bages (1907), tots a Manresa; la Lliga de Defensa de l’Arbre Fruiter (1904) de Moià; el Centre Catòlic Sallentí (1885) i l’Ateneu Català (1890), de Sallent; la Societat Coral l’Estrella (1888) de Sant Vicenç de Castellet; o la Societat Coral la Llanterna (1889) de Súria.
Cal destacar en el conjunt de la comarca un nombre important de casals i centres de reunió, a més d’altres espais oberts, com ara sales d’exposicions i conferències.
La dinàmica esportiva de la comarca fa que hi hagi una sèrie d’instal·lacions mínimes com ara camps de futbol, piscines i pistes poliesportives a bona part dels muncipis, i nombroses entitats esportives, relacionades amb esports més populars com ara el futbol o el bàsquet, tot i que també cal esmentar l’existència de societats de caçadors, pescadors i ocellaires, penyes ciclistes i clubs d’esquí, tennis, handbol, natació, petanca i atletisme, entre d’altres.
El bàsquet és l’esport amb més renom a la comarca, ja que el Club de Bàsquet RICOCH Manresa milita a la segona categoria de l’ACB, i juga al pavelló del Nou Congost. Dins de la mateixa ciutat de Manresa cal esmentar altres clubs esportius, com ara el Club Atlètic Manresa (1922) o el Club Natació Manresa (1932).
Al llarg dels segles XIX i XX a la comarca havien existit algunes temptatives periodístiques com ara el “Diario de Manresa” (1808), “La Antorcha Manresana” (1857), “El Manresano” (1861), “El Pla de Bages” (1904) o la “Gazeta Manresana” (1942). Totes aquestes publicacions periòdiques tenien la seu a Manresa, ciutat on també té la seu la que és la publicació periòdica més important de la comarca: “Regió 7” (1978).
La dotació museística de la comarca és diversa. A Manresa hi ha el Museu Comarcal de Manresa (1896), el Museu Històric de la Seu (1934), el Museu de Geologia Valentí Masachs (1980) i el Museu de la Tècnica de Manresa (1991). La resta de museus de la comarca que cal anomenar són: el Museu Pere Faura (1983) a Artés, el Museu del Castell de Balsareny, el Museu de la Sal (1935) a Cardona, el Museu del Monestir de Santa Maria de l’Estany, el Museu de Moià, el Museu del Monestir de Montserrat (1913) a Monistrol de Montserrat, el Museu de Rocafort (1986) al Pont de Vilomara i Rocafort, el Museu de Rajadell (1979), i les Col·leccions Municipals dels Faes, la Casa Natal de Sant Antoni Maria Claret (1920) i la Casa-Museu Torres Amat (1981), tots tres a la població de Sallent de Llobregat.
Hom disposa, a més, de diferents arxius de caràcter comarcal i local, com l’Arxiu Històric Comarcal de Manresa, l’Arxiu Capitular de la Seu de Manresa, l’Arxiu Històric de Cardona, l’Arxiu Monàstic i Parroquial de l’Estany, l’arxiu municipal de Calders i l’arxiu històric i local de Santpedor.
El folklore
Les festes i les fires són els dos elements que centren l’activitat festiva i folklòrica de la comarca del Bages.
Al llarg del cicle de Nadal cal destacar les representacions de Pastorets que es fan a tota la comarca, i el Pessebre Vivent de Fals (Fonollosa). Al gener, la festa de Sant Sebastià té força tradició, i els nuclis de Súria, Santa Maria d’Oló, Rajadell, Moià i Monistrol de Montserrat, on es balla el ball del Bo-bo, la tenen com a festa major d’hivern. El diumenge abans de Carnaval destaca la festa dels Traginers a Balsareny. Al febrer se celebra, el dia 21, la festa de la Misteriosa Llum a Manresa i al llarg del mes les festes de Carnestoltes de Cardona i l’Arròs de Sant Fruitós de Bages. Per Pasqua són tradicionals les caramelles de Navarcles, Callús i Súria. A l’abril hom hi celebra, el dia 27, la diada de la Mare de Déu de Montserrat. Al juny, tot coincidint amb el Corpus, a Sallent de Llobregat se celebra la festa de les Enramades i a Manresa es fa el ball de l’àliga. A primers de maig uns quants municipis celebren la festa del Panet, i a l’agost és tradicional la festa de la Invenció del Cos de Sant Esteve a Sallent de Llobregat. Al setembre la tradició més arrelada a la comarca és el correbou de Cardona, que coincideix amb la festa major de la vila.
A més d’aquestes festes que congreguen l’ambient festiu de la comarca, cal destacar les festes majors. Amb un caràcter a vegades religiós i sempre mantenint l’esperit tradicional dels cors i les danses hom hi fa al llarg de l’any diferents aplecs i concentracions.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
La regió del Moianès brinda els testimonis més remots de presència i activitat humanes a la comarca. La cova del Toll, situada a la riba dreta del Torrent Mal o de les Umbertes i descoberta l’any 1948, i la cova de les Toixoneres han esdevingut uns dels jaciments prehistòrics més importants i estudiats de Catalunya. Les restes arqueològiques que hom ha trobat —indústries lítiques pertanyents al període mosterià— corresponen al paleolític mitjà, és a dir, entre 100 000 i 22 000 anys aC. Del període epipaleolític s’han identificat algunes restes a la balma del Gai.
Cal arribar al tercer mil·lenni aC per a trobar els primers vestigis de poblament humà continuat al Bages. Els grups de sepulcres de fossa, del ple període neolític, són relativament abundants a la comarca, tant al pla com a l’alt Bages. Nombroses peces ceràmiques i lítiques, de l’aixovar d’aquests enterraments, es poden veure als museus de Manresa, Montserrat, Moià i Solsona.
També la cultura megalítica és ben representada al Bages, sobretot a la zona septentrional de la comarca, definint el límit inferior central del megalitisme pirinenc, però molt especialment als sectors extrems NE i NW, és a dir, a les subcomarques moianesa i cardonina. Fora d’aquests dos verals, hom ha localitzat dòlmens a Castelltallat, Coaner, Sant Salvador de Torroella, Monistrol de Calders i Cornet —dels més meridionals— i només un menhir, a Aguilar de Boixadors. D’altra banda, dels megàlits eneolítics del Bages en destaquen els sepulcres de Puig-rodó (Moià), Can Pregones (Sallent de Llobregat) i Castelltallat (Sant Mateu de Bages). Les construccions enllacen la zona de la Plana de Vic pel Moianès amb el Solsonès. En general, arreu, aquests tendeixen a ocupar punts alterosos o serralades, fugint de les planes. També a aquesta època pertanyen les balmes dels Ossos (Sallent de Llobregat), del Cau de la Guineu (Sant Mateu de Bages) i del Racó dels Ossos (Navars).
La primera manifestació important de poblament estable i organitzat són els poblats ibèrics, dels quals tenim indicis més o menys notables a la comarca. El més estudiat és, ara com ara, el Cogulló, situat al planell superior de la muntanya d’aquest nom (472 m), molt a prop de Sallent de Llobregat, a mà dreta del Llobregat. Sembla que fou habitat entre els segles V aC i fins a la fi del segle III de la nostra era, ja en plena romanització. Hom ha descobert altres poblats ibèrics als turons estratègics que, a l’edat mitjana, donaren lloc als castells de Cardona, Balsareny i Sallent de Llobregat, i també a Gaià, a Collbaix, a l’extrem de la península que domina l’aiguabarreig del Llobregat i el Cardener, i a l’esplanada de Puigcardener, a Manresa, emplaçament actual de la Seu i nucli original de l’urbs manresana en els temps històrics. La situació geogràfica, la continuïtat de població i la funció de centre comarcal i de centre de comunicacions que ha exercit des de sempre, més que no pas els vestigis arqueològics insuficients, abonen aquesta suposició. No tots els poblats ibèrics eren construïts en llocs enlairats. També n’hi havia segurament a la terra baixa, per exemple a Santpedor, a Cornet o a Boades.
Des del punt de vista arqueològic, la presència o la influència romanes no són gens espectaculars al Bages. Resta, això no obstant, un monument notable, un dels sepulcres romans més grans de la Península Ibèrica, tot i que en bona part destruït: l’anomenada Torre del Breny. Ben a prop seu, hi ha un altre monument funerari i les ruïnes de la vila romana de Boades. A part això, només la part baixa del Pont Vell de Manresa, la petita necròpoli de Puigcardener, un parell d’ares i algunes inscripcions lapidàries —de Rajadell, Vilatorrada i Artés— recollides als museus són els documents monumentals de la romanitat al Bages. La romanització, però, d’altra banda, és patent en diversos topònims, i en la tradició d’uns camins que pujaven per les valls dels rius i facilitaren l’explotació intensa del salí de Cardona.
L’edat mitjana
L’any 798, Lluís el Piadós havia subdelegat al comte Borrell d’Urgell-Cerdanya l’execució de la voluntat del seu pare Carlemany de restaurar els castells del Bages, però la veritable recuperació de la comarca no arribà fins un centenar d’anys després. Amb gent lluçanesa i berguedana, el comte Guifre repoblà el Moianès i el Pla de Bages i establí la línia de frontera al ponent de la comarca, des de Montserrat per les serres de Rubió i Castelltallat fins a Cardona i més amunt. La restauració de la diòcesi de Vic unificà el territori bagenc amb el de l’antiga Ausa —lacetans i ausetans— en un mateix bisbat i comtat, del qual constituí la marca sud-occidental. Aviat, a mesura que progressava la conquesta, aquest territori fou anomenat comtat de Manresa, amb un sentit essencialment geogràfic, però segurament també d’utilitat militar i organització administrativa. Ja l’any 906 es parlava d’aquest comtat i el seu nom perdura en els documents fins ben enllà del segle XII, quan la seva extensió havia arribat fins a les portes de Lleida, comprenent terres de les actuals comarques de l’Anoia, la Segarra i l’Urgell.
Els segles X i XI són els de la colonització intensa de la comarca, tot i que, a cavall del canvi de segle, el Bages fou devastat per l’última ràtzia musulmana conduïda per Almansor o pel seu fill ‘Abd al-Malik. En l’obra de reconstrucció i colonització del país correspongué representar papers transcendentals a dues institucions, la importància de les quals es concreta en dos tipus d’edificis diferents: castells i monestirs, és a dir, la senyoria feudal i les fundacions monàstiques. Pel que fa als castells, la restauració d’edificis precedents —com en el cas de Cardona— o la construcció de noves edificacions al llarg dels camins de penetració obeí generalment al resseguiment dels corrents fluvials: de Callús a Torroella, al Cardener; de Castellbell a Sallent i Gaià, sobre el Llobregat; de Rocafort, Artés, Avinyó, Oló i Calders, vigilant les valls dels rius secundaris. I encara els castells de la línia fronterera de ponent: de Cardona a Montserrat passant per Castelltallat, Boixadors, Castellar, Castellfollit i la Guàrdia.
Una tasca de protecció més espiritual i de promoció col·lectiva fou l’obra civilitzadora de les comunitats monacals, establertes des de mitjan segle X i durant dues centúries: Santa Maria i Santa Cecília de Montserrat, Sant Benet de Bages, Sant Pere del Mont, i les canòniques de Sant Vicenç de Cardona, Santa Maria de l’Estany i Santa Maria de Manresa.
Signe d’estabilitat i de progrés de la població és la creació de noves parròquies, durant el segle X i els següents. En el territori bagenc comprès en el comtat de Manresa, hom troba més de cinquanta esglésies documentades al segle X, i gairebé vint l’existència de les quals consta des del segle XI. Això demostra la consolidació i el creixement demogràfic dels nuclis de població, que no sempre constituïen agrupaments urbans, sinó que moltes vegades eren uns grups de masos aïllats cosa que donava a la comarca l’aspecte que, a través de la història, s’ha mantingut com a característica bagenca, exemple de poblament concentrat i dispers alhora. De les 319 parròquies del bisbat de Vic, conegudes per unes llistes d’abans de la meitat del segle XII, 75 corresponen al Bages.
En l’organització del bisbat en deganats, durant el segle XIII, correspongueren al deganat de Manresa o del Bages vint parròquies, i dotze al de Moià.
Aproximadament pel mateix temps, les recentment creades vegueries donen una primera idea d’organització administrativa estable del territori del Bages. La vegueria de Manresa, que subsistí fins al segle XVIII, era constituïda essencialment per aquesta comarca, amb la inclusió o exclusió a tongades de les sotsvegueries de Moianès, de Lluçanès i àdhuc de Berga. En la delimitació del 1304 se li adjudicaven efectivament aquelles dues subcomarques ben senceres. La línia de demarcació anava de Montserrat, per Vacarisses, cap al Montcau, d’aquí a Collsuspina, comprenent els termes dels castells de Granera i Castellcir, i pujava fins al terme de Duocastella a l’extrem N del Lluçanès, passava el Llobregat per Puig-reig i arribava a la serra de Pinós, seguint per les de Boixadors, Castelltallat i Rubió fins a la Guàrdia de Montserrat. Aquesta muntanya quedava tota sencera dintre la vegueria, però n’era exclosa la zona que pertanyia al vescomtat de Cardona.
L’edat moderna
La concreció definitiva dels límits comarcals —de la qual fou confirmació la substitució de la vegueria pel corregiment de Manresa, creat pel decret de Nova Planta el 1716— demostra una situació de fet, a la qual s’arribava després del llarg esforç de repoblament, restauració i colonització del país. Manresa havia esdevingut centre indiscutible del Bages, nus de comunicacions i mercat principal, amb unes viles satèl·lit al seu entorn que celebraven mercat i fires —Moià, Santpedor, Cardona—, que tenien una activitat menestral important —a més d’aquelles, Sallent de Llobregat o Monistrol—, fins i tot alguna de les quals amb categoria de capitalitat política —la sotsvegueria de Moià—, però a les quals llur inferior pes demogràfic i una posició excèntrica en el mapa comarcal, o bé la dependència d’un domini senyorial —el cas de Cardona, Sallent de Llobregat, Artés, Monistrol o Súria— atorgava un paper secundari, sempre subordinat al de la ciutat capital.
El segle XIX
El segle XIX fou el dels grans canvis. La realitat —urbana, social, econòmica— actual del Bages n’és conseqüència directa i ben vistent. Amb la perspectiva de cent anys, hom s’adona de la importància del que s’esdevingué a la comarca entre el 1840 i el 1900. Fou l’hora de la industrialització, però igualment la de l’explotació màxima del camp fins a límits que ara semblen inconcebibles. Amb el canvi de fesomia del paisatge agrari, del qual la vinya esdevingué senyora i majora, coincidí la transformació de l’aspecte extern de pobles i masies. Els pobles de vora els rius van créixer i veieren sorgir entre ells la novetat de les colònies fabrils. Ferrocarrils i carreteres solcaren la comarca i es renovà també la gent que vivia i treballava al camp i als pobles.
Els primers anys de la centúria no foren pas gens falaguers. Més aviat cal parlar d’uns anys dolents: invasió napoleònica, lluites civils, inestabilitat política i crisis econòmiques. Les coses no van canviar fins després de la primera guerra Carlina, a partir del 1840, amb l’inici d’una autèntica revolució industrial al Bages, que presentà un dels principals aspectes d’aquest fenomen renovador en l’àmbit dels Països Catalans.
El procés industrialitzador tèxtil fou curiosament paral·lel amb una intensificació dels conreus vitícoles, i això produí, pràcticament durant tot el segle, un cert equilibri entre els pobles riberencs i la població rural, que persistia en el seu ambient tradicional i augmentava també de volum. A les acaballes de la centúria, la fil·loxera desfaria aquesta situació.
L’aprofitament dels recursos hidràulics —del Llobregat i del Cardener, sobretot, però també de les rieres Gavarresa i de Calders— va ser el principal factor determinant de la localització i del desenvolupament de la indústria tèxtil a la comarca, i, de retop, de l’increment dels nuclis de població situats arran dels rius, de la formació de barris i de l’aparició d’aquest nou fenomen urbanisticoindustrial de les colònies, tan característiques d’aquesta contrada.
La indústria reclamava noves vies de comunicació. Aquestes vies fomentaren la indústria i van fer créixer algun poble. La situació apartada dels corrents fluvials impedí la industrialització i restà importància demogràfica a viles com Moià i Santpedor, mentre que altres viles de la comarca —Sallent de Llobregat i Cardona, per exemple— reberen un fort impuls. El fet de la industrialització i de la creació de centres de treball produí un moviment immigratori amb el punt de partença en els pobles de l’alt Bages i de comarques muntanyoses com les de l’alt Berguedà.