El Barcelonès

Situació i presentación

El Barcelonès, format per cinc municipis, té una superfície comarcal de 144,72 km2, molt per sota de qualsevol altra comarca catalana. Comprèn el territori estès entre la Mediterrània i la Serralada Litoral, en el tram de la serra de Collserola. Limita al S i a l’W amb el Baix Llobregat, al NW i al N amb el Vallès Occidental, també al N amb el Vallès Oriental, al NE amb el Maresme, i al sector de llevant amb la mar.

Barcelona, "cap i casal de Catalunya", la ciutat "de riu a riu estesa", com ja la veia Verdaguer, el principal motor impulsor de la realitat catalana, és també cap de la comarca a la qual ha donat nom. Segles enrere la ciutat de Barcelona es trobava acompanyada de poblacions veïnes (Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Horta, Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, Sarrià, les Corts de Sarrià i Sants), però quan les va absorbir, des del 1897 al 1921, la ciutat es va trobar sola i macrocefàlica, comprimida entre la serra de Collserola i la mar, sense rerepaís, bé que oberta per tots costats i a tothom. Barcelona era ja aleshores, com ho és ara, una ciutat que estenia la seva influència a tot Catalunya, que és en realitat el seu rerepaís.

Per tot això, en promulgar-se l’any 1936 la Divisió Territorial de Catalunya, es va crear una primera regió que comprenia les comarques de Barcelona (el decret no empra el mot Barcelonès), el Vallès Oriental, el Vallès Occidental, el Baix Llobregat i el Maresme, amb la capital a Barcelona. Anys més tard la Comissió d’Ordenament Provincial de Barcelona, que va començar a funcionar el 1947 i va acabar la seva tasca el 1953, va delimitar una nova "comarca" per a Barcelona integrada per 27 municipis en la qual s’incloïen els 7 municipis de la Divisió Comarcal de 1932-36 i nous municipis del Baix Llobregat, del Vallès i del Maresme. Finalment, davant la manca d’aplicació del Pla Comarcal del 1953, el 1960 la Comissió d’Urbanisme de Barcelona va iniciar un estudi, acabat el 1966 però que no es va publicar fins el 1972, que preveia l’ordenació d’una gran Àrea Metropolitana de Barcelona, que integrava els 27 municipis de la comarca del 1953, 101 municipis de la resta del Baix Llobregat, Vallès Occidental, Vallès Oriental i Maresme, que quedaven dintre l’àrea d’acció immediata del nou Pla i 34 municipis de les comarques del Penedès i de Garraf que restaven en l’anomenada àrea d’acció diferida.

Tots aquests estudis sempre han estat un conjunt de bones intencions, més que realitats pràctiques, però que posen en evidència que és difícil d’assenyalar un marc geogràfic concret a la ciutat de Barcelona, puix que aquesta és en tots els aspectes una realitat supracomarcal. Segons la divisió comarcal de Catalunya del 1936 i la del 1987, el Barcelonès era format per set municipis: Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat i Sant Just Desvern, que pertanyen geogràficament al Pla del Llobregat, i els de Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Adrià de Besòs. L’any 1990 es va modificar la divisió comarcal de Catalunya del 1987 i Esplugues i Sant Just se segregaren del Barcelonès i s’agregaren al Baix Llobregat.

Poc abans de la unió de Sarrià amb Barcelona, aquesta vila havia integrat el municipi de Vallvidrera i alguna partida del de Santa Creu d’Olorda. Aquests termes són situats més enllà de la serra de Collserola, de manera que no són, de fet, geogràficament del Pla de Barcelona i antigament pertanyien al de Sant Feliu de Llobregat. L’antic terme de Santa Creu d’Olorda, repartit majoritàriament entre Molins de Rei i Sant Feliu de Llobregat, és més vinculat amb el Baix Llobregat, sobretot a través de Molins de Rei, encara que la vella parròquia d’Olorda sigui en un enclavament que pertany a Barcelona.

De tot això resulta evident que el Barcelonès no és una comarca natural, és en realitat una gran ciutat a la qual es van voler aplicar els mòduls de la divisió comarcal per a no deixar-la com una illa enmig de les grans comarques veïnes.

El marc físic

El relleu

Des del punt de vista de la morfologia, és fàcil d’identificar al Barcelonès dues grans unitats encara que amb particularitats: la serra de Collserola i el Pla de Barcelona.

La serra de Collserola, que forma part de la Serralada Litoral, limita al N amb el sector central de la Depressió Prelitoral, o sigui el Vallès. A llevant, la serra comença, sobre el Besòs, al turó de Roquetes (305 m). Més enllà, després del Pas del Rei i el Forat del Vent (o del Coll de la Ventosa), per on passava el camí que unia Horta amb les terres de Cerdanyola, baixant per Valldaura, s’eleva el turó de Valldaura (422 m), al sud del qual es troba el coll Serola (la seva importància donà nom a la serra), collada pregona per on travessava la carena la ruta principal de Sant Genís a Sant Cugat, passant per Sant Medir. Després s’aixeca el cim culminant, el Tibidabo (512 m), que abans també s’havia conegut com a Puig Aguilar. El Tibidabo, cap al SW, és separat per l’actual Puig Aguilar (382 m) i el coll de Vallvidrera del puig de Sant Pere Màrtir, que voreja els 400 m. Aquest turó fou conegut, fins a temps moderns, com a Mont d’Óssa. Més enllà, la carena descendeix cap a les terres planes del Llobregat, tot i que, per Olorda, la Serralada Litoral continua el seu traçat general. És curiós d’observar que, a ambdós extrems de la serra, els passos o colls existents rebin el mateix nom: Finestrelles, sota mateix de Sant Pere Màrtir, que ha donat nom a un petit barri, i Finestrelles, topònim ja citat al segle XI ("in terminum pugiolo que dicunt Finestrellas"), sota el turó del seu nom, al N de Sant Andreu.

Aquesta serralada és composta de llicorelles silurianes assentades en un basament granític. La socolada emergeix sovint i aleshores apareixen les clapes de granit, característic de les condicions climàtiques d’aquestes latituds mediterrànies (n’hi ha a la carretera de Sant Genís, a Can Caralleu...). S’ha de dir, també, que pel cantó de Montcada i pel d’Olorda hi ha calcàries devòniques, que forneixen sengles cimenteres importants. Hom hi troba, també a la serralada, diverses mineralitzacions, sobretot de blenda i de galena, i alguns sectors amb el rocam metamorfosat.

La Serralada Litoral, en aquest sector, és un veritable horst. El seu vessant marítim davalla molt més suaument que el vessant septentrional o vallesà, que ho fa amb una certa brusquedat. Pel SE, va baixant fins a arribar a la successió de serrats disposats en línia paral·lela amb la carena principal. Aquests serrats són el turó de la Peira, en terres d’Horta i Vilapicina; el de la Rovira (261 m), conegut, des de la fil·loxera (1886), amb el nom de Muntanya Pelada; el turó del Carmel o d’en Móra, abans anomenat de l’Argentera (267 m); el d’en Falcó; el del Puget, que abans sembla que era anomenat puig d’Aguarn, i el de Monterols (260 m). Aquests turons tenen, en general, una composició litològica anàloga a la de la Serralada, tot i que s’hi troben materials del Triàsic inferior amb sectors on apareixen, fins i tot, gresos roigs, que han originat topònims significatius, com és el de Font-rúbia, collada oberta en aquests materials més erosionables entre els turons del Carmel i el de la Creueta del Coll. Entre els serrats i la carena principal de la Serralada, s’obre el gran solc Horta–Bonanova, que fou la gran via antiga de les comunicacions, i que ara és l’eix de relació de la part alta de la ciutat. En aquest solc, terraplenat amb argiles i pedruscall de peu de muntanya, només es destaca el llindar dels Penitents o dels Quatre Camins, que actua com a veritable partió d’aigües entre les que van a la riera d’Horta i les que baixen per la riera de Vallcarca.

El Pla de Barcelona, obert a la mar, és limitat per la Serralada Litoral i, a migjorn, per la falla que segueix, ran de mar, des de Garraf i el turó de Montjuïc (173 m), que és el punt més elevat, pels turons dels Ollers, del Tàber, de les Falzies, de la Bota, etc., fins al turó de Montgat, més enllà del Besòs. La falla, originada al moment de la fractura del Massís Catalanobalear, dibuixà el que, a grans trets, havia de ser la costa catalana. Per això, el pla inclinat del peu de Collserola és de basament paleozoic i d’estructura tabular, havent estat afectat per tots els moviments orogènics alpins. En el Miocè i el Pliocè, damunt el sòcol paleozoic se sedimentaren dipòsits marins, dels quals són testimonis el seguit de petits turons suara anomenats. La falla també és visible en el pla. Si aquest va baixant suaument i d’una manera regular des de Collserola, en el punt de contacte entre la ciutat vella i l’eixample es produeix una ruptura de continuïtat amb la presència d’un salt o esglaó d’uns vint metres, clarament visible en la morfologia urbana: les baixades de Jonqueres, de la Via Laietana, dels carrers de les Moles, d’Astruc, de Jovellanos. És un salt que fou aprofitat per a la defensa, recolzant-hi les muralles, o per a l’economia, instal·lant a les Moles diversos molins per aprofitar el sallent. De l’esglaó cap a mar ja no hi ha sòcol de llicorella ni de granit, sinó un mantell al·luvial format per les aportacions de les rieres, dels torrents, dels deltes dels rius veïns i del corrent litoral.

Així, al Pla es poden distingir tres sectors. Un primer sector és el pla inclinat, recobert per una heterogènia cobertora sedimentària. Originàriament, les aigües torrencials que baixaven de la serra aportaren diversos materials detrítics damunt el sòcol paleozoic. A causa de les variacions climàtiques (alternança de períodes glacials i interglacials), aquests materials presenten una estratificació ben notable, intercalant-se argiles roges, procedents de la descomposició de les llicorelles, i crostes calcàries. Damunt, es troba un gruix de sorres d’uns vuit metres de potència, veritable mantell aqüífer. Finalment, en certs indrets, apareix un pedruscall mesclat amb argila que, en d’altres indrets, és substituït per un llim groguenc d’origen eòlic, conegut amb el nom de loess, aportat en els períodes interglacials, secs i ventosos, de mar molt més llunyana.

El pla de baix ocupa l’espai comprès entre l’esglaó abans mencionat i la mar. En aquest sector hi dominen materials al·luvials més fins aportats per rieres, torrents i les aigües d’escorrentiu que baixen de la serra i, també, pels corrents marins. Com és característic d’una bona part de la costa mediterrània, en aquest sector del pla es formaren maresmes i estanyols. Com que, històricament, la terra guanyà espai a la mar, moltes d’aquestes albuferes i estanys anaren desapareixent, sobretot per l’acció antròpica. Malgrat la seva desaparició, la seva presència arribà a temps no gaire reculats, i molts d’ells han continuat vius en els topònims actuals. Per això es troba en el sector de marina de Provençals, Banyols, conjunt d’estanys en les terres que presidia l’antic monestir de Santa Eulàlia del Camp, que es trobava per l’indret de l’actual passeig de Lluís Companys o saló de Sant Joan, cap al Portal Nou; la Llavinera, estanys malsans, que es trobaven pel cantó de mar de Sant Martí; la Llacuna i la Llanera, o Lacunaria, que es troba citada, també, pel cantó del Llobregat, com a Estanno Lanarie; el ja tant esmentat stagnu de Porto, a la barriada de Port; l’estany del Cagalell, i tants d’altres.

Els turons de ran de mar es formaren en plegar-se els dipòsits marins que, en el Miocè i el Pliocè, s’havien sedimentat sobre el sòcol paleozoic. El més destacat és la muntanya de Montjuïc, inaccessible des del cantó de mar, vigia de la ciutat, lloc del seu primer emplaçament i fornidora dels materials amb els quals es bastí una bona part dels edificis monumentals de Barcelona. Dels altres turons, l’ús industrial, com en el cas del turó dels Ollers, pel sector dels carrers d’Escudellers i Nou de Sant Francesc, n’esborraren la presència, i d’altres quedaren dissimulats o submergits per l’urbanisme posterior (el Tàber, des de l’època romana; les Falzies, on s’aixeca la Llotja, la punta del Convent, el Molinar, la Bota...). Des de l’època romana ençà, la costa del Pla de Barcelona ha anat guanyant terreny a la mar, sobretot a causa dels arrossegaments del Besòs, que s’han afegit als que porta el corrent marí tangencial a la costa, el qual erosiona constantment les terres del Maresme. Són aquests materials els que anaren reblint els estanys i les albuferes abans citats i els que convertiren els turons de les illetes, primer, en tomboli, i després, els deixaren en terra ferma. Són aquests materials els que s’acumularen darrere l’escullera feta per a protegir el nou port i que arribaren a formar l’emplaçament de l’actual Barceloneta. Finalment, l’acció dels corrents de la mar, arrossegant els materials detrítics, terraplenant badies i albuferes, ha ajudat a conferir a la costa del Pla de Barcelona el seu aspecte rectilini, sense entrants ni accidents notables.

Les aigües

En el recobriment quaternari del Pla de Barcelona, que gairebé sempre apareix de manera discontínua i poc potent, s’encaixaren els torrents obrint barrancades i torrenteres, les quals, malgrat que sovint, per raó del règim pluviomètric de la regió, són eixutes o amb poca aigua, a les èpoques de pluja baixen atorrentades, enduent-se pedrusca, còdols i terra. El Pla anà sofrint l’erosió d’aquestes aigües, i es creà, com a resultat, un territori més o menys ondulat, format per un seguit de valls, en general obertes, aproximadament paral·leles, amb interfluvis arrodonits. L’enfondiment de les valls fou afavorit per la natura tova dels materials quaternaris, malgrat la resistència a l’erosió oferta per les terrasses fluvials existents i per les crostes calcàries. Però les argiles roges, el loess i els llims groguencs i les arenes, que són tots ells materials, en majoria, poc consolidats, cediren aviat, i els barrancs, sobretot en els sectors més propers a la serralada, ran de llurs capçaleres, adquiriren una certa profunditat.

La inclinació general del Pla orientà clarament la xarxa hidrogràfica, que es fixà, finalment, en funció, també, d’un nivell de base divers. El resultat és que hom pot agrupar les rieres del Barcelonès en tres grans conjunts: un sector central, un altre a l’est dels serrats menors i un altre que dirigeix les aigües cap al sud-oest de Montjuïc. L’existència de relleus i carenars de segon ordre que s’aixequen en el relleu uniforme del Pla, ajuda a separar i a individualitzar aquests grans grups. Entre aquests relleus cal assenyalar, per la seva influència en el curs de les aigües, el coll de la Celada, entre el Poblet i el Pla de Barcelona pròpiament dit, per l’indret del vell convent dels Gossos, i, a l’altre extrem de la ciutat, els Enforcats i el coll de la Creu Coberta, entre Montjuïc i un turó argilós i de terra blanca arrasat per l’urbanisme, que s’aixecava per l’indret del carrer de Sant Roc i el de Sant Miquel en el fondal per on se’n va la carretera de la Bordeta.

Les rieres que componien aquestes tres grans unitats o conjunts portaven llurs aigües o als terrenys deltaics dels extrems oriental i ponentí del Pla, o a la Llacuna i el Clot, o a la vella i efímera badia del peu del Mont Tàber, o, més al S, a la depressió del Cagalell, entre Montjuïc i el Tàber. Per això, es pot afirmar que cadascun dels tres grans conjunts era presidit per unes rieres majors que, en certa manera, conformaven la unitat: la riera de Sant Gervasi i la de Vallcarca, al sector central; la Riera Blanca i el Torrent Gornal, al sector del SW i, al sector del NE, la riera d’Horta, que és la riera que disposa de la conca de recepció més gran, i forma el curs d’aigua més important del Pla de Barcelona.

El sector central recollia totes les aigües del vessant del Tibidabo. Al cantó de llevant del Puget, les aigües del sector dels Penitents i les del vessant N de la Muntanya Pelada, que davallaven cap a la ciutat pel torrent del Coll i el de l’Andalà, formant la riera de Vallcarca o l’Ariga. Sembla que en temps recents –hom no pot afirmar si per raons naturals o per l’acció antròpica– les aigües de l’Ariga foren captades pel torrent de l’Olla i emmenades, junt amb les del torrent d’en Vidalet, afluent seu, cap a la badia de les Falzies i el Merdançà, a llevant del Tàber, després de baixar l’esglaó del Pla pel grau de Jonqueres, rebent, ja aleshores, el nom de riera de Sant Joan. Sembla que era algun branc d’aquesta riera de Sant Joan el que aprofitava el salt de l’actual carrer de les Moles, prop del de Fontanella, per a moure, fins a temps relativament propers, alguns molins fariners.

A ponent del Puget, la riera de Sant Gervasi, que abans de la captura també rebia les aigües de la de Vallcarca, recollia les del cantó del Tibidabo en la capçada formada entre Monterols i el Puget, cap a l’indret del Maduixer. Més avall, la riera canviava de nom i s’anomenava riera de Sant Miquel, seguia el curs de l’actual passeig de Gràcia i, en un primer curs, penetrava a la ciutat pel portal de l’Àngel, seguia el carrer del Pi, la plaça de Sant Josep Oriol, i desembocava a la mar pel carrer dels Còdols, topònim ben significatiu. Temps després, per evitar els disbarats de les inundacions, quan ja havia tornat a canviar el seu nom pel de riera de Collserola, prop de la muralla de la ciutat canviava la direcció i, vorejant els murs del tercer recinte, anava a portar les aigües cap al Cagalell. Prop de la seva desembocadura es trobaven les del torrent de la Creu d’en Malla i dels torrents del Bargalló Bellesguard, que drenaven tot el cantó del Camp d’en Galvany i de l’Esquerra de l’Eixample, pel Ninot i Can Batlló. Era l’aigua de la riera de Collserola la que, en alguns moments d’aiguats extraordinaris, penetrava a la ciutat pel portal de Canaletes, convertint, accidentalment, el carenar del passeig de vora muralla, la Rambla i els seus carrers adjacents de nivell més baix, en veritables torrenteres esbojarrades.

Del cantó de Vallvidrera baixaven els torrents del Pomaret i de Sant Joan i la riera d’en Rabassa. Quan els dos torrents s’ajuntaven, constituïen la riera de Magòria o de Mogòria, una de les importants de Barcelona, que, abans de ser desviada, per raons d’urbanisme, cap a l’W de Montjuïc, també desembocava al Cagalell, després d’haver seguit, en el seu tram final, un curs que, aproximadament, era el que ara segueix el Paral·lel. El desviament de les aigües de Magòria s’efectuà en temps de Pere III, perquè, en els grans aiguats, envaïa el carrer de l’Hospital, penetrant la inundació a la ciutat pel tram que, per això, va rebre el nom de Riera Alta i de Riera Baixa. Prop de la vella desembocadura de Magòria, però més a la vora del moll del carbó, arribaven a mar les aigües de la riera de Valldonzella, curs que s’havia iniciat per terres de Sarrià. Formant part d’aquest sector central, entre la punta del Convent i la riera d’Horta, en el seu tros més llevantí, portaven directament les seves aigües a la mar, després de travessar les fondalades del Joncar i del Clot, els torrents de la Guineu, el del Pecat, el d’en Mariner i el Bogatell, que abans havia rebut les aigües dels torrents menors del Farau, del Notari i d’en Milans.

El sector del SW de Barcelona és presidit per dos cursos importants: el Torrent Gornal, que, com el Torrent Fondo de Sant Just, neix als vessants meridionals de Sant Pere Màrtir, i porta les seves aigües a mar per terres de l’Hospitalet de Llobregat; l’altre és la Riera Blanca, que fa de límit entre els municipis de l’Hospitalet de Llobregat i Barcelona. Aquesta riera resulta de la unió de diversos torrents i rieres procedents dels vessants del Mont d’Óssa, com el torrent de Melina, el de la Font de Forners, el de la Font del General, el de Santa Caterina i el de Can Caralleu. Prop dels Caputxins de Sarrià, aproximadament abans de Bederrida, la riera ja ha adquirit el seu nom final. Rep també les aigües dels torrents d’Escuder, de Sants i de la desviada riera de Magòria. Originàriament la desembocadura se situava a les albuferes i estanyols del sector de la riba esquerra del Llobregat. El seu curs subalvi havia format extenses llacunes subterrànies pel cantó del Prat Vermell, quan era detingut per les capes miopliocèniques, impermeables i subverticals, de Montjuïc. Les dites llacunes proporcionaren un aprofitament, tant agrícola com industrial, per la bona qualitat de les seves aigües, abans que la penetració salina no les malmetés.

El sector del nord inclou, d’una banda, els torrents que porten les seves aigües directament al Besòs i, al llarg dels segles han contribuït a formar el delta d’aquest riu, com els torrents d’en Campanyà, del Pujolet o d’en Claris, de Sant Andreu, de tanta importància en la fixació de les comunicacions antigues, de Parellada, que baixa del Forat del Vent i del turó de la Peira, de l’Estalella, etc. D’altra banda, hi ha la riera d’Horta. La capçada d’aquesta riera constitueix un veritable ventall de cursos d’aigua que recullen les del vessant de Collserola, al N del Tibidabo, i les del sector dels turons de la Rovira i del Guinardó i del gran solc intermedi que va d’Horta a la Bonanova. La capçalera de la riera d’Horta la formen els torrents dels Agudells, de Sant Genís, de Montbau, Duran, d’en Pallars, de la Carabassa, etc. Tot aquest recull de cursos d’aigua havia convertit la fondalada d’Horta –rep el nom significatiu de la Clota– en un dels indrets més ben regats i amb més hortes, jardins i safareigs.

Ja s’ha dit que l’acció antròpica féu variar i modificà el sentit i el curs d’algunes rieres: branc de les Moles del Molí; desviació de l’Ariga o riera de Vallcarca; desviació de la riera d’en Malla vers un preBogatell, etc. Però la preocupació més important dels primers pobladors de la ciutat i del seu pla, referent a l’aigua, fou el seu abastament i la seguretat d’aquest. Per això, ja de molt antic es conegueren els pous i les mines, s’aprofitaren les fonts de Montjuïc, es bastiren sèquies, canalitzacions i recs. Són prova d’aquesta preocupació els nombrosos topònims que encara existeixen o bé es troben en la documentació: els Arcs, els Arcs de Jonqueres, les Basses de Sant Pere, el Rec, el Regomir, les Arenes, el Rec Comtal, etc. Les seves activitats, com a bons agricultors, els portaren a aprofitar tots els terrenys, els de secà i els que era possible de regar. De les activitats del secà (cereals i vinyes) en són prova noms com el Trullar (partida propera a Bederrida), el Trull Comtal (entre Sarrià i Barcelona), els Trullons de Sants, a la partida de Vinyals, la Boadella antiga, vora el Besòs –mot que també equival a "sitja de gra"– les Sitges de Sant Andreu, etc. En aquest mateix apartat cal citar, també, les Moles, els Molins de Paretdelgada a Sant Andreu, el Rego Molinario, la Tona (o Tina) de Vilapicina, etc. Tota aquesta activitat agrària i el poblament que desenvolupà, foren possibles per l’existència d’una xarxa hidrogràfica complexa, ben coneguda i totalment aprofitada.

A més d’aquestes rieres, travessen la comarca els trams finals del Llobregat, fent de límit sud amb el Baix Llobregat, i el Besòs, situat en el sectot septentrional. Al març de l’any 2000 s’inaguraren uns 6 km del Parc Fluvial del Besòs, un projecte de recuperació de la llera del Besòs iniciat al final de la dècada dels noranta, que implicà els municipis de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i Montcada i Reixach (aquest darrer del Vallès Occidental).

El clima

La situació geogràfica de la comarca, al costat de la mar i protegida vers l’interior per les muntanyes de la serra de Collserola, comporta que el seu clima sigui força favorable per a la instal·lació i residència humana. Aquest clima és de tipus mediterrani litoral, caracteritzat per unes temperatures normalment força suaus, per bé que aquestes es poden veure alterades en nombroses ocasions pel caràcter irregular de les precipitacions.

Amb relació a les temperatures, la mitjana anual és de 15,8°C, amb un interval tèrmic de 13,5°C, entre el mes més fred i el més calorós. La distribució de les temperatures durant els diferents mesos de l’any denota un mínim al gener (9,8°C), malgrat que en alguns moments s’han arribat a registrar excepcionalment temperatures bastant baixes, com foren els –6,7ºC del febrer del 1956, i un màxim a l’estiu, al juliol o agost (23,3°C), que tot i no ser excessivament elevades, produeixen una sensació molt forta de xafogor, a causa dels elevats índex d’humitat. La distribució de les temperatures és irregular, en el sentit que el temps comprès entre el valor màxim i el mínim és de tan sols cinc mesos.

Cal assenyalar la notable diferència de temperatura entre el centre de la ciutat de Barcelona i les àrees més perifèriques i la resta dels municipis de la comarca. Es pot parlar d’una illa de calor a la part més central, que acostuma a presentar de 2ºC a 4ºC de més. Els elements causants d’aquesta situació són la gran proliferació de diferents focus calorífics, com les emissions de gasos dels automòbils o les calefaccions dels edificis a l’hivern. Aquesta illa de calor també repercuteix en la freqüència de les precipitacions, ja que afavoreix els processos convectius de l’atmosfera.

Les precipitacions denoten clarament el règim propi del clima mediterrani, moderat en aquest cas pels elements físics de la muntanya i el mar, i caracteritzat per una precipitació anual més aviat reduïda, a l’entorn dels 530 mm (617,8 mm en el cas de Barcelona), malgrat que es poden produir situacions extremes en ambdós sentits, com la del 1951, amb 1 006 mm, o la del 1878, amb tan sols 272 mm, dades registrades a la ciutat de Barcelona.

L’escassetat i les precipitacions ocasionals força intenses, junt amb una irregularitat força accentuada d’un any a un altre, comporten un alt grau de rigorositat, que contrasta amb la relativa benignitat que s’observa en el règim de temperatures. El repartiment de les precipitacions durant l’any marca un màxim principal a la tardor, amb un 32,1% del total i un altre més secundari a la primavera, amb un 25,7%. L’estiu és l’estació més seca, amb tan sols un 20,4%, i l’hivern, amb un 21,8%, tampoc no és una estació excessivament plujosa. Però aquests valors estacionals, aparentment regulars, amaguen una realitat força més irregular en les mitjanes mensuals. Així, el mes de juliol, amb una mitjana de 18,81 mm, es presenta com el més sec, junt amb el de febrer, amb un valor de 22,87 mm. El més plujós és el d’octubre, amb 62,77 mm, junt amb el d’agost, amb 58,13 mm, en què són molt normals les pluges estiuenques de mitja tarda, de gran intensitat i curta durada, i el de setembre, amb 51,38 mm. Els períodes més llargs de dies secs sense cap tipus de precipitació es corresponen normalment als mesos de desembre i gener, i poden arribar a sobrepassar la cinquantena de dies, com l’any 1974, amb 52 o el 1983 amb 55. Les precipitacions acostumen a ser quasi sempre en forma d’aigua, algunes vegades de pedra i molt rarament de neu, encara que aquestes puguin arribar alguna vegada a ser particularment intenses i importants, com la de l’any 1962.

Un element característic i definidor del clima de la comarca són els seus alts índexs d’humitat, que es mantenen més o menys regulars durant tot l’any, amb una mitjana anual de 67,3%. Aquesta humitat en una gran part és a causa de la proximitat de la mar, que comporta una aportació permanent d’aire humit vers l’interior, sobretot quan bufen amb més intensitat les marinades, al període de l’estiu. Per estacions, l’hivern presenta un índex d’humitat del 64,1%, la primavera del 66,8%, l’estiu el màxim, amb un 69,9% i la tardor un 68,4%. Els mesos més humits són els d’agost i setembre, amb un 70,7% i 71,3% respectivament, i els que menys els de gener i febrer amb un 64% i 65%. A l’estiu, la humitat contribueix en gran part al fet que la sensació de calor, encara que les temperatures no siguin gaire elevades, sigui molt més intensa i estigui acompanyada d’una forta sensació de xafogor. A l’hivern, tot i que la humitat és menor, contribueix que el fred sigui intens i força desagradable, malgrat que la temperatura no experimenti descensos importants. La humitat també influeix en la formació de boires, que, moltes vegades i especialment als matins, cobreixen la ciutat de Barcelona i que sovint es barrejen amb la contaminació de l’aire. Aquesta humitat elevada, a més de ser provocada per la proximitat de la mar, és augmentada per la combustió dels motors dels automòbils.

L’alt grau de contaminació és un altre dels elements característics de la ciutat de Barcelona, afavorit per la manca de vents que la dispersin i pels alts índexs d’humitat de l’aire. Les estacions de control ambiental de l’aire avaluen essencialment els nivells mitjans de diòxid de sofre SO2 i els nivells mitjans de fums. La mitjana anual de SO2 és d’uns 40 µg/m3, encara que és molt variable segons les diferents estacions i èpoques de l’any. Els mesos que presenten uns nivells més elevats són els de desembre i gener, amb 50 µg/m3, i els més baixos els de maig i juny. Les estacions de control de l’àrea de l’Eixample són les que acostumen a donar unes mitjanes més altes. El nivell mitjà de fums és de 56 µg/m3. Les diferències entre les estacions són molt sovint destacades, ja que les de l’àrea central de la ciutat (plaça de la Universitat, plaça de Lesseps) poden presentar alguns mesos nivells el 50% i el 100% superiors a la mitjana de la ciutat.

Quant al règim de vents, aquests varien considerablement durant l’any, a causa sobretot de la proximitat del mar. Així, a l’hivern dominen els vents provinents de l’W durant el dia, i els del N a la nit, la qual cosa contribueix a fer baixar els índexs d’humitat. A la primavera hi ha vents de marinada i de llevant i també vents del N al matí i del S a la tarda. Els vents de llevant, que són els que provoquen aiguats, també bufen a la tardor. A l’estiu els més freqüents són els de marinada, que bufen sobretot al matí, ajuden a fer baixar un xic les temperatures i, com que són força humits, provoquen que la calor esdevingui xafogor. La mitjana anual de ràfega màxima de velocitat a la ciutat de Barcelona és de 55 km/h.

Les variables climàtiques a la comarca conformen un temps meteorològic diferenciat segons les estacions. Així, a l’hivern domina una situació de calma pel que fa a pertorbacions atmosfèriques altes, que algunes vegades es veu alterada per onades de fred polar o fronts actius. El fred polar provoca glaçades que poden arribar a ser molt dures i intenses, com la del 1956 o del 1985, i fins i tot nevades intenses com la del 1962, quan l’aire fred contacta amb l’aire més calent de la Mediterrània, sobre la mar. A la primavera és bastant característica la situació d’inestabilitat atmosfèrica, motivada per la contínua formació de depressions atmosfèriques a l’àrea del litoral, que es poden allargar durant nombrosos dies. Tot i que la intensitat de les pluges és menor que a la tardor, la seva importància en alguns casos és considerable, i fins i tot és possible que hi hagi temporals. L’estiu és l’estació més calmada, amb una absència de pluges durant llargs períodes dels mesos de juny i juliol. Les pluges apareixen a l’agost, especialment a partir de la segona quinzena, i es caracteritzen pel seu caràcter local, la seva intensitat, el seu origen marítim i pel fet de portar molt acompanyament elèctric. La tardor presenta un dinamisme en les precipitacions molt més gran que la primavera, ja que la temperatura de la mar es troba en el punt més elevat, després de l’estiu. A vegades els temporals no arriben a terra, localitzant-se tan sols sobre la mar, però quan hi arriben, és molt probable que hi hagi inundacions. La causa d’aquesta activitat és el contacte de l’aire humit i calent de la mar amb un altre de més fred i sec, que pot provenir de l’oest, o d’una "gota freda" que hagi iniciat un moviment descendent. Aquesta situació inestable dura fins que la temperatura de l’aire de la mar, amb l’arribada dels primers vents freds, que són el preludi de l’hivern al mes de novembre, es redueix, i dóna entrada a la calma relativa de l’hivern.

Si bé la comarca gaudeix d’un mateix tipus de clima general, aquest presenta lleugeres modificacions segons l’àrea geogràfica. La proximitat o llunyania respecte a la mar, la situació amb relació a la plana o la muntanya, al nucli urbà o al seu exterior, són elements que cal tenir en compte, ja que comporten petites diferències –vers l’interior de la comarca el clima acostuma a ser més fred a l’hivern i més calorós a l’estiu–. Un exemple bastant clar és el de l’anomenada "illa de calor" de Barcelona, que presenta unes temperatures superiors en 2-6°C a les que es registren a l’extraradi i entorn de la ciutat. En aquest sentit es pot afirmar que la presència humana a la comarca ha comportat canvis climàtics a l’àmbit del seu territori.

Els sòls

La variació dels sòls de la comarca ve determinada per la seva configuració diferenciada a nivell morfològic, entre la serra de Collserola i el Pla de Barcelona, emmarcat pels deltes dels rius Llobregat i Besòs. El sector comprès entre el cim del Tibidabo i el de Sant Pere Màrtir, a la serra de Collserola, presenta a la part més elevada uns afloraments de fil·lites, més a la banda del Tibidabo, i de micacites, aquestes quasi exclusivament a l’àrea de l’Observatori Fabra. Una mica més avall es troba el batòlit granític, en una àrea del vessant de la muntanya en què dominen els processos erosius. Aquesta erosió ha comportat la formació de sòls de la categoria anomenada entisòls, que poden ser del tipus xerortents típic (Typic xerorthents), o del tipus xerortents àlfic (Alfic xerorthents).

A partir de la Bonanova es localitzen diversos dipòsits calcaris, que conformen un vessant com d’un dipòsit eòlic, que s’hauria format a partir de la plataforma costanera durant diferents períodes de regressió de la mar. Vora el Palau de Pedralbes es pot observar com en alguns d’aquests glacis s’han produït processos de mobilització i acumulació de carbonats, que han donat una configuració de xerocrepts calcixeròl·lic (Xerochrepts calcixerollic), com també a la part alta de la Diagonal, a les pistes esportives universitàries, on el resultat ha estat la configuració de xerocrepts petrocàlcic (Xerochrepts petrocalcic). En aquesta mateixa àrea de la Diagonal, gràcies a la presència de paleocanals, es fa evident l’existència de diferents horitzons argílics bastant antics.

Vers l’àrea del delta del Llobregat s’observa un canvi important en els materials configuratius del sòl, ja que aquests estan formats bàsicament per dipòsits al·luvials. Són de caràcter força evolucionat i arriben a formar un horitzó B2 càmbic amb un sòl de xerocrepts fluvèntic (Fluventic xerochrepts). A la banda més baixa del Pla hi ha materials al·luvials que han estat aportats per rieres i torrents amb les aigües provinents de Collserola i també pels corrents marítims. Aquest tipus de sòl no ha permès de disposar de recursos naturals per a la producció energètica o siderúrgica, fet que en el seu moment va condicionar fortament l’orientació del procés d’industrialització.

La vegetació

Durant la primera meitat del segle XX Barcelona encara era envoltada per un marc esplèndid de paisatges harmoniosos i variats, cosa que la col·locava en molt bona posició entre les ciutats del món ben situades i agradables. Posteriorment les coses van canviar molt, encara que resten elements de paisatge natural, que anys enrere eren acompanyats per paisatges agrícoles rics i d’una gran bellesa.

El més important de tots aquests elements és el gran massís forestal de Collserola, que culmina en el cim del Tibidabo i que comprèn l’anomenat Parc de Collserola (vegeu l’apartat corresponent al Vallès Occidental), espai natural que gaudeix d’una protecció especial. Amb tot, el paisatge forestal de Collserola ha sofert agressions locals considerables (obertura de vies de comunicació –com el túnel de Vallvidrera–, el pas de línies elèctriques d’alta tensió, construcció de vivendes, etc.), però encara es conserva en gran part. El bosc del vessant obac de Collserola, que guaita cap al Vallès, és encara un dels models més ben conservats de paisatge vegetal mediterrani. Cal dir també que el tractament a què han estat sotmesos aquests boscos, de vegades considerats com si fossin jardins, els ha fet perdre esponerositat en alguns llocs (estassades excessives, etc.).

El paisatge forestal de Collserola comprèn, en primer lloc, extenses pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), amb sotabosc de brolla o garriga. Són boscos majestuosos que ens porten a pensar que l’òptim ecològic d’aquest pi no es troba gaire lluny de Barcelona. El bosc de pi blanc de Barcelona, tot i ser verd tot l’any, com correspon a un paisatge mediterrani, presenta aspectes variats d’una època a l’altra. En ple hivern hi floreixen, per exemple, la gatosa (Ulex parviflorus), de corol·les grogues, i el romaní (Rosmarinus officinalis), d’un blau blanquinós, plantes que són un exponent de la benignitat del clima, que no és mai tan fred que obligui a una interrupció absoluta de l’activitat dels vegetals. Les taques de mates florides, que corresponen sobretot als indrets assolellats, alternen amb les molses i els líquens ben hidratats dels racons obacs i frescals. L’entrada de la primavera és anunciada per diverses menes de plantes de flor groga, com la ginesta de Montpeller (Genista monspessulana), el ginestell català (Sarothamnus arboreus ssp catalaunicus) i una mica més tard l’argelaga negra (Calycotome spinosa). El blanc blavís de les flors del bruc boal (Erica arborea), molt abundant, indica que el deixondiment primaveral de les pinedes és ja ben avançat. Pel maig una gran quantitat de flors de les estepes –flors blanques les de l’estepa borrera (Cistus salviifolius) i les de la flairosa estepa negra (Cistus monspeliensis), de color de rosa les de l’estepa blanca (Cistus albidus)– presideix un dels moments en què la vitalitat del bosc es manifesta amb més plenitud. A l’estiu les plantes es veuen afectades per la sequedat del clima mediterrani: les fulles de les estepes sovint es marceixen, les herbes anuals són mortes i tenen aspecte de palla, i la major part dels vegetals es conserven verds, però mig deshidratats. Amb les primeres pluges de tardor, pel setembre o de vegades per l’octubre, el bosc es recupera; si l’any és bo, aviat comencen a néixer els bolets.

Entremig de les pinedes, allà on l’ambient local és més ombrívol i on l’home no ha intervingut gaire, es conserven claps de bosc d’alzina, un altre dels components essencials del paisatge mediterrani clàssic. L’alzinar és un bosc molt més ombrós que la pineda i té un sotabosc format per vegetals ben diferents, com el marfull (Viburnum tinus) o l’arboç (Arbutus unedo). El marfull floreix a la fi d’hivern, l’arboç ho fa per la tardor, temps en què maduren també els seus fruïts vermells, les cireres d’arboç. Juntament amb aquests arbusts d’aspecte de llorer i amb lianes com el lligabosc mediterrani (Lonicera implexa), l’arítjol (Smilax aspera) o la vidiella (Clematis flammula), plantes com el galzeran (Ruscus aculeatus), la violeta de bosc (Viola alba ssp dehnardtii), la delicada falzia negra (Asplenium adiantum-nigrum ssp onopteris), etc. Aquests vegetals, tots plegats, constitueixen un dels conjunts selvàtics més complexos i rics que existeixen a Europa.

En els racons humits del fons de les valls apareixen petits bosquets ben diferents, constituïts per arbres i arbusts que perden el fullatge a l’hivern. Són illots de vegetació de l’Europa humida. De més sec a més humit, hi predominen: roures (principalment Quercus cerrioides), oms (Ulmus minor) i gatells (Salix atrocinerea). La intercalació d’elements de vegetació humida centreuropea i atlàntica dins els paisatges mediterranis és típica de tot el NE de Catalunya, i al Barcelonès encara és ben apreciable, bé que la riquesa d’espècies hi sigui una mica inferior a la que apareix a la Selva o a la Garrotxa.

Completen els paisatges de Collserola les prades seques d’albellatge (Hyparrhenia hirta) que cobreixen una gran part dels seus vessants meridionals. Són un element de paisatge únic a Europa.

Ben diferent del paisatge forestal de Collserola és el paisatge litoral i lacustre del delta del Llobregat, ja reduït a petits fragments. Les extenses dunes de Castelldefels (ja al Baix Llobregat) mostraven de forma modèlica el dinamisme molt particular dels sorrals marítims; existien vastes pastures salabroses de plantatge crassifoli (Plantago crassifolia), on pasturava bestiar boví, aiguamolls salats amb cirialeres (Arthrocnemun) i sòls salins més secs amb ensopegueres (Limonium), etc. Però allò que era més impressionant en el paisatge del delta eren les grans llacunes, vorejades d’alts canyissars, en els quals torrejava el canyís del Rosselló (Phragmites australis ssp. ruscinonensis), d’exuberància tropical.

El delta del Llobregat, compartit entre el Barcelonès i el Baix Llobregat, ha sofert importants transformacions, i dels paisatges de dunes i de prats salobrencs no en resta ja gairebé res. De llacunes només es conserven la de la Ricarda i, parcialment, el gran estany del Remolar, al Baix Llobregat. Els residus de paisatge lacustre i litoral del delta del Llobregat al sector del Barcelonès pràcticament han desaparegut davant, sobretot, de les instal·lacions industrials (Zona Franca, la Pedrosa) i de les del port de Barcelona.

El medi urbà de Barcelona, fora de Collserola, no té gaire vegetació. En comparació d’altres ciutats europees, la manca de parcs i jardins públics havia estat considerable. Però aquest dèficit s’ha compensat per l’existència d’arbrat en molts carrers, especialment a l’àrea de l’Eixample, i per la creació de nous parcs i jardins públics, sobretot als solars d’antigues instal·lacions industrials. El que es pot anomenar verd urbà ocupa una extensió aproximada de 9 700 000 m2, repartit entre jardins urbans, parcs enjardinats i espais d’esbarjo, en jardins dels diferents polígons d’habitatges, parterres de la via pública, places arbrades i parcs urbans. Els parcs no estan distribuïts d’una manera proporcional i equilibrada pels diferents sectors de la ciutat, sinó que hi ha àrees en què l’oferta és considerable i d’altres que presenten deficiències considerables. Pel que fa al tipus d’arbres dels carrers, gairebé la meitat són plàtans, i la resta es reparteixen entre diverses espècies, com ara oms, acàcies, pollancres, negundos, troanes, lledoners i braquiquítons.

La fauna

Per poder parlar de la fauna que hi ha al Barcelonès, el primer que cal tenir en compte és que té un poblament humà intensiu, que n’és un condicionant molt important. D’una banda, ha comportat canvis i limitacions en la fauna més natural de la comarca, i de l’altra, la introducció de nombroses espècies no pròpies del lloc. Malgrat tot, les poblacions faunístiques de la comarca tenen una presència força important. Es concentren bàsicament a la serra de Collserola i es diferencien segons els tipus de vegetació i paisatge. En els alzinars amb roure hi trobem esquirols (Sciurus vulgaris), senglars (Sus scrofa) i tudons (Columba palumbus), que s’alimenten bàsicament de glans, així com ocells hivernants, com ara la merla (Turdus merula), el pinsà (Fringilla coelebs), el raspinell comú (Certhia brachydactyla), la mallerenga carbonera (Parus major) i la mallerenga cuallarga (Aegithalos caudatus). Quan arriba l’època de la cria es fan presents altres espècies d’ocells d’origen medioeuropeu, com són el tord (Turdus philomelos) i el tallarol gros (Sylvia borin). La merla, el pit-roig (Erithacus rubecula), el tallarol de casquet (Sylvia borin), el cargolet (Troglodytes troglodytes), el rossinyol (Luscinia megarhynchos) i la mallerenga blava (Parus caeruleus) es poden veure a l’època de la reproducció.

A les brolles i matollars, a l’hivern hi ha el pit-roig, el pinsà, el gafarró (Serinus serinus) i el tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), i, a la primavera, també hi ha la merla, el rossinyol i la bosqueta vulgar (Hyppolais polyglotta), entre d’altres. El conill (Oryctolagus cuniculus) n’és el mamífer més important, i entre els rèptils destaquen la sargantana (Podarcis hispanica), la serp verda (Malpolon monspessulanus) i la serp blanca (Elaphe scalaris).

Les riberes es converteixen en un lloc de refugi de les espècies nòrdiques migrants, com també dels ocells que hivernen a Collserola. Els més freqüents són el pit-roig, la merla, el pinsà, el cargolet, el rossinyol, la bosqueta vulgar, la mallerenga blava, el tord, el colltort (Jynx torquilla), el picot verd (Picus viridis) i el mosquiter groc petit (Phylloscopus collybita). En aquest hàbitat de ribera s’hi ha desenvolupat una fauna lligada a l’aigua, que ha estat molt modificada per l’home. L’única espècie de peix pròpia de la serra de Collserola és el barb cua-roig (Barbus haasi), que es troba tan sols a la riera de Vallvidrera; les altres espècies, introduïdes per l’home, són la gambúsia (Gambusia affinis), el peix sol (Lepomis gibbosus) i la carpa (Cyprinus carpio). Els amfibis també han estat introduïts artificialment, en una gran part: la granota verda (Rana perezi), la reineta (Hyla meridionalis), el gripau comú (Bufo bufo), el gripau d’esperons (Pelobates cultripes), la salamandra (Salamandra salamandra), el tritó palmat (Triturus helveticus) i el tritó jaspiat (Triturus marmoratus). Hi ha també altres animals, com la serp d’aigua (Natrix natrix) i la tortuga d’aigua europea (Emys orbicularis).

Les comunicacions

El Barcelonès, amb una bona part del Baix Llobregat, ocupa el sector més ample de l’andana litoral que va des de la Tordera fins a Garraf, entre la mar i la Serralada Litoral o de Marina. A l’altura del Barcelonès la Serralada de Marina té dos importants solcs, l’estret de Martorell i el de Montcada, per on s’aboquen a mar el Llobregat i el Besòs, respectivament, i permeten igualment el pas d’antics camins que comuniquen el Barcelonès amb el rerepaís, en especial amb la Depressió Prelitoral. Aquesta situació explica el paper essencial de Barcelona i del Barcelonès amb relació a Catalunya, ja que constitueix una zona oberta a totes les direccions interiors del país, i evidentment, a tota la Mediterrània.

A l’època romana travessava el Barcelonès i formava l’eix central de la ciutat una via romana, la Via Augusta, que, procedent del Maresme entrava a la ciutat i formava el cardo maximus de la baixada de la Llibreteria al carrer del Call, d’on sortia vers el Llobregat; n’eixia també una altra per l’extrem del decumanus o portal de la Plaça Nova, d’on seguia vers Sant Cugat a través de Collserola. Una altra via, dita més tard Via Francisca, per Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar i el coll de Finestrelles, sortia vers el Vallès per l’estret del Besòs o de Montcada. La Via Augusta comunicava el Barcelonès i el Baix Llobregat amb el sector NW del país per l’estret de Martorell, d’on es bifurcava seguint el curs de l’Anoia vers Igualada (el que fou després el clàssic camí ral medieval d’Aragó) i vers el Bages i el Berguedà pel curs del Llobregat. D’aquest mateix camí derivava, al Baix Llobregat, el camí que per Begues i Olesa de Bonesvalls comunicava amb l’Alt Penedès i, més tard, una altra via costera que anava a Garraf. Aquests antics camins, forçats pels passos naturals que imposava la geografia, van esdevenir els camins rals de l’edat mitjana i han estat la base de la moderna xarxa de carreteres i fins de les autopistes. La xarxa de camins rals del Barcelonès va anar creixent durant tota l’edat mitjana, de manera que no hi havia cap parròquia o centre de poblament que no tingués el seu camí amb Barcelona.

La primera carretera, pròpiament dita, que es va construir a Catalunya fou la de Madrid a Barcelona, coneguda més tard per la N-II, que es va prolongar pel Maresme fins a Girona i la Jonquera. Es va iniciar el 1761 i per aquest motiu es va construir el pont de Molins de Rei, destruït el 1971. A l’inici del segle XIX hi havia ja tres carreteres importants que unien Barcelona amb la resta del país, totes tres de l’estat, que cobrava peatges per entrar a Barcelona: la d’Aragó o de Madrid tenia el peatge al Bruc, la de França, a Caldetes, i la de València, a Cantallops, a l’indret conegut com el Peatge. El 1847 es calculava que diàriament pagaven peatge per entrar a Barcelona uns 1 700 carruatges, xifra que a l’estiu arribava a vegades a 3000. Ja al segle XX, a partir del final dels anys vuitanta la carretera N-II va patir una sèrie de millores en el traçat que la convertirien en autovia.

En l’època d’Isabel II s’iniciaren la majoria de carreteres més importants, en especial la que unia Barcelona amb els Pirineus a través del Vallès, que a partir del 1848 fou continuada per la Junta de Carreteres de Catalunya, creada per la Diputació de Barcelona, amb jurisdicció sobre tot el Principat fins a la revolució del 1868. L’empenta definitiva, que va crear la majoria de carreteres que comuniquen Barcelona amb els pobles veïns, la va donar la Mancomunitat de Catalunya, que en el període de 1914-25 va planejar i millorar les anomenades carreteres provincials, les quals, a través de les nacionals o bé directament, com en els casos de les carreteres de Vallvidrera, Horta, Sant Boi, etc., enllacen la ciutat amb tots el pobles veïns.

La gran expansió de la ciutat de Barcelona envers les platges i el centre d’estiueig de Castelldefels obligà la construcció, en la dècada del 1940, de l’anomenada autovia de Castelldefels (antiga carretera comarcal C-246 i B-17, que es denomina ara C-31, Eix Costaner entre el Vendrell i Figueres), seguida un decenni més tard de l’autovia de l’Ametlla (denominada anteriorment N-152, porta el nom, de Barcelona a Ripoll, de C-17, Eix del Congost), la qual facilità l’accés de la gent d’Osona i el Ripollès vers Barcelona. El 1969 s’obrí al trànsit l’autopista de Barcelona a Mataró, la primera de l’estat espanyol, perllongada fins a Palafolls al final de la dècada del 1990; inicialment amb el nom d’A-19, ha passat a denominar-se C-31 de Barcelona a Montgat i C-32 de Montgat a Palafolls.

A la fi del 1969 s’obria també l’autopista que des de de Barcelona es dirigia a Granollers, continuada els anys següents fins a empalmar amb la frontera francesa al Pertús, i tot seguit la que, continuació de l’anterior vers el S, per Martorell, comunica amb València a través de Tarragona, i un brancal amb Aragó a través de Lleida. L’autopista que comunica València amb la frontera francesa passà a denominar-se AP-7, mentre que l’autopista de Barcelona a Montmeló (on enllaça amb l’AP-7 que passa per Granollers) fou l’A-17 i posteriorment C-33. L’autopista de Barcelona a Lleida es va anomenar A-2.

La xarxa d’autopistes es completa, al Barcelonès, amb l’antiga A-18 (ara C-58 de Barcelona a Terrassa i C-16 d’aquesta ciutat a Manresa), que uneix el Bages i el Vallès Occidental amb Barcelona; la C-16, que comprèn en total el trajecte de Barcelona a Puigcerdà (Eix del Llobregat), travessa Collserola pels túnels de Vallvidrera. A banda de les autopistes cal mencionar les rondes de circumval·lació de la ciutat de Barcelona: la B-10 (Ronda Litoral), que al sector del Besòs enllaça amb l’autopista C-31, i la B-20 ( Ronda de Dalt), que enllaça, al NW de la ciutat, amb l’AP-2 i té continuació vers el Baix Llobregat i el Garraf sota el nom de C-32. El nus de la Trinitat, al NE de Barcelona, permet la connexió de la B-10 i la B-20 amb les autopistes C-58 i C-33. A partir d’aquest nus la B-20 es dirigeix cap a Montgat com autopista.

Al costat de la xarxa viària de carreteres hi ha la de ferrocarrils, molt important en el moment que Barcelona iniciava la gran expansió com a centre industrial i d’atracció de gent. El primer ferrocarril que va funcionar a la Península Ibèrica fou el de Barcelona a Mataró (30 km), inaugurat el 1848. El 1853 s’inaugurà el de Barcelona a Molins de Rei, com a primer tram de la línia de Tarragona; l’any 1854 es posava en marxa la línia de Barcelona a Granollers, que el 1862 ja arribava a Girona, i el 1855 la de Montcada a Sabadell, que el 1860 s’allargava fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa; el 1881 s’acabava la línia de Barcelona a Vilanova i la Geltrú, més tard allargada fins a Picamoixons. Aquestes línies es completaven amb altres de secundàries com la de Granollers a Vic i a Sant Joan de les Abadesses, posada parcialment en funcionament el 1875 i acabada el 1886, més tard perllongada fins a Barcelona, o els ferrocarrils econòmics de Mollet a Caldes (1880) o el d’Igualada a Martorell (1892).

Totes aquestes línies ferroviàries, inicialment d’iniciativa privada, començaren a fusionar-se per a la seva explotació molt aviat (el 1875 es fusionaven les companyies explotadores de les línies de Tarragona i Girona i formaven la TBF o Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França, que el 1882 s’enllaçaven dintre la ciutat a través del carrer d’Aragó) fins a arribar, a través de la Companyia de Camins de Ferro del Nord d’Espanya (1878) i del MSA o Ferrocarril de Madrid a Saragossa i a Alacant, a integrar-se en xarxes més àmplies que asseguraven la unió de Barcelona amb tot el territori estatal. A causa del seu origen en diferents companyies i brancals les seves terminals a Barcelona es repartien en diferents estacions: la de França, prop del parc de la Ciutadella, la del Nord o de Vilanova, la dels Ferrocarrils Catalans, etc., fins que modernament les primeres s’han unificat en la gran estació central de Sants. A les grans línies es van sumar la del Ferrocarril de Sarrià a Barcelona, creada el 1874, i la dels Ferrocarrils de Catalunya, que des del 1912 va iniciar la construcció d’una línia fins a Sant Cugat i d’allà fins a Terrassa (1919) i Sabadell (1922). Aquestes línies s’han integrat en la xarxa metropolitana de Barcelona i són conegudes com el metro del Vallès, que per la seva freqüència horària faciliten la comunicació entre aquestes localitats i Barcelona. Des de mitjans dècada dels anys noranta es començà a plantejar el traçat que ha de seguir el Tren d’Alta Velocitat al seu pas per la comarca i la creació d’una nova estació a la Sagrera aprofitant les instal·lacions ferroviàries existents.

L’any 2004 es va inaugurar un nou sistema de transport públic, el Trambaix (el tramvia del Baix Llobregat), que connecta Barcelona amb l’Hospitalet, Esplugues, Cornellà, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern i Sant Feliu i el Trambesòs que uneix Barcelona, Sant Adrià i Badalona.

Cal no oblidar el paper primordial de l’aeroport de Barcelona, situat al Prat de Llobregat (Baix Llobregat), ben comunicat a la ciutat per l’autovia de Castelldefels, un ferrocarril ràpid i una línia d’autobusos directa des de Barcelona. És prevista també una línia de metro per a enllaçar Santa Coloma de Gramenet amb l’aeroport del Prat.

L’afecció a l’aviació a Barcelona fou molt primerenca i hi contribuí molt Josep Canudas i Busquets, pilot des del 1917, que fundà el 1922 la Penya de l’Aire i l’Aeròdrom Canudas, amb una escola per a pilots (1929). Aquest camp d’aterratge dit després Aeroport Muntades és la base de l’actual aeroport barceloní, que el 1932 establí ja una línia de vol amb la Seu d’Urgell, dita la línia d’Andorra, la primera dels Països Catalans. Acabada la guerra civil de 1936-39 l’aeroport de Barcelona passà per uns moments de crisi. Des de la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona, l’aeroport s’ha anat renovant i ampliant, i avui dia ocupa els primers llocs de l’estat espanyol per nombre de mercaderies embarcades i pel trànsit de passatgers. Disposa de línies regulars amb gairebé tots els aeroports espanyols i els principals mundials i d’un pont aeri continuat amb Madrid.

El port de Barcelona, situat entre els deltes del Besòs i del Llobregat, no és un port natural, sinó fruit de la voluntat dels barcelonins i de les seves necessitats. Montjuïc, que algun temps s’avançava dins la mar, abans que els sorrals rectifiquessin la línia costera, serví de refugi ja abans de l’època romana i s’hi formà un port, el qual, segons una inscripció del segle I aC, els romans fortificaren amb torres i muralles. A l’alta edat mitjana, vers l’any 1000, el port de Barcelona encara es trobava a l’indret primitiu, com ho revela l’erecció del castell de Port, recordat tardanament per la seva capella de Santa Maria de Port. En realitat, fins als segles XV i XVI, quan s’esqueia la presència a Barcelona d’una concentració de vaixells, aquests es resguardaven encara a l’altra banda de Montjuïc o bé havien de cercar els abrigalls del massís de Garraf, quan la sorra portada pel Llobregat féu difícil de fondejar en aquell indret, conegut també pel port de la Farga.

A llevant de Montjuïc, davant de la ciutat medieval, hi havia un ample sorral, amb algun estanyol i entrades de la mar que formaven illes i raconades, que de molt antic eren aprofitades pels mercaders i pescadors. Aquests sorrals anaven de l’extrem de les hortes de Sant Bertran, al peu de Montjuïc, fins més enllà del pla del Palau. Per això s’hi va construir una drassana primitiva sota el Regomir i més tard, a la fi del regnat de Jaume I i sobretot durant el regnat de Pere el Gran (1276-85), s’inicià la construcció de les Drassanes a l’indret actual, cosa que comportà cada vegada més la utilització de la platja de la ciutat. El 1438 els consellers obtingueren permís reial per a construir un port a l’indret que fos més avinent i la facultat de cobrar ancoratge dels qui l’utilitzessin; per això es féu un petit mur o espigó que, ja arruïnat pels temporals el 1477, fou construït de nou entre la Torre Nova i l’illa de Maians. El 1484 es continuà l’espigó i sorgí fins després del 1590 quan s’allargà el moll perpendicular a la costa per evitar la invasió constant de les sorres que portaven els vents del NE. Els temporals, però, desferen més d’una vegada l’espigó i arruïnaren el moll i el port restà mig abandonat entre el 1606 i el 1679.

El redreçament econòmic català de la fi del segle XVII plantejà novament la necessitat d’un port ampli i capaç; es va treballar de nou a partir del 1679 i el 1687 es va allargar un tros més d’escullera, prolongada encara el 1761 amb un nou tros en direcció al sud i el 1762 amb un trosset més en direcció al nord. Entorn el 1816 s’iniciaren les obres d’un moll nou i el 1829 es dragà el port. Fou a partir del 1859, amb la Memòria redactada per l’enginyer Josep Rafo i en especial amb la creació de la Junta d’Obres del Port (1869), quan es decidí la remodelació definitiva del port. Entre el 1870 i el 1926 prengué l’estructura que va perdurar fins al nou projecte fet el 1962 pel Ministeri d’Obres Públiques i la Junta d’Obres del Port. Les obres començaren el 1966 amb la perllongació de l’escullera de llevant, el moll construït a l’escullera i l’ampliació del contradic. Durant la dècada dels noranta el port també va patir importants obres de millora, com l’ampliació de la bocana i l’ampliació del mateix port en direcció al delta el Llobregat.

En l’àmbit comercial, el port de Barcelona ha estat tradicionalment molt més importador (gas natural, fuel, gasolina, butà, soia, cotó, adobs, material de construcció, etc.) que exportador (productes minerals, especialment ciment, potasses, llibres i paper, fruita, productes químics envasats, fusta, cuirs, etc.), d’acord amb l’estructura econòmica del seu rerepaís. Al port hi conflueixen línies marítimes regulars que l’enllacen amb tots els països del món. Cal ressaltar la importància progressiva de les línies comercials que operen amb contenidors i el sistema dit roll on - roll off. Per altra banda, quant al trànsit de passatgers, cal destacar la construcció al port d’una estació marítima de creuers que significa una entrada més de turistes a la ciutat.

El port de Barcelona, comercial, esportiu, pesquer i de passatgers, s’ha convertit en part en una zona d’esbarjo i oci. Després de les remodelacions olímpiques fetes a la façana marítima de la ciutat, i l’obertura el 1990 del Moll de la Fusta, el Port Vell ha estat remodelat per albergar un important complex lúdic al qual es pot accedir també per la Rambla de Mar, una pasarel·la flotant que fa la funció de pont, alhora que es pot identificar com la prolongació física de la Rambla. Cal mencionar també que amb la construcció del World Trade Center al moll de Barcelona del Port Vell s’ha volgut impulsar aquest sector de la ciutat com a centre de negocis.

La població

Des de sempre, el pes demogràfic de la comarca se l’ha emportat la ciutat de Barcelona, que té més del 68% de la superfície comarcal i uns dos terços del seu poblament. Llevat de Badalona, ciutat amb origen romà i que sempre ha tingut una marcada personalitat, la resta de municipis del Barcelonès són en la seva gran majoria antigues petites poblacions que han crescut desmesuradament els darrers quaranta anys del segle XX per la proximitat de la gran ciutat de Barcelona.

Les estadístiques sobre població a Catalunya, amb reserves pel que fa als fogatges anteriors al segle XVIII, no comencen fins entorn de l’any 1370; per tant tota estimació de poblament anterior serà sempre hipotètica.

El primer recinte emmurallat de Barcelona tenia 1,5 km i incloïa unes 9 ha on podien viure amb seguretat uns cinc mil habitants, que sembla ser el màxim de població que podia assolir la ciutat primitiva. Després de les vicissituds adverses de l’època visigoda i musulmana la ciutat prengué una nova empenta a partir del segle X, com ho demostren l’increment de les esglésies i l’erecció dels dos monestirs de Sant Pau i de Sant Pere. Després de la ràtzia d’Almansor (985) i en especial després del 1010, la ciutat conegué una nova expansió, ara ja fora del recinte emmurallat, a tocar de la vella ciutat, i la creació de noves parròquies en el territori que l’envoltava (Sant Martí de Provençals, Sant Genís dels Agudells, Santa Eulàlia de Vilapicina, Sant Gervasi, Santa Eulàlia de Provençana...), cosa que ha permès de suposar per al Barcelonès un poblament entre els 15 000 i els 20100 h. La prosperitat de Barcelona al llarg dels segles XII i XIII es manifestà amb la creació de nous nuclis o vilanoves vers Sant Pere de les Puelles i Santa Maria del Mar, cap on s’edificaren els nous convents dels ordes mendicants i hospitalers establerts a Barcelona durant la primera meitat del segle XIII, i calgué un segon recinte emmurallat d’uns 5 100 m, que tancava 131,12 ha.

A la fi del segle XIII i en especial a mitjan segle XIV la pesta féu estralls a la ciutat, sobretot a partir de l’arribada a Catalunya de la glànola o pesta negra (1348), però el primer cens un xic fiable, de 1368-1370, assenyalà per a Barcelona 6668 focs, és a dir uns 30 000 h, i a tot el Barcelonès 7 427 focs (uns 33 000 h), la qual cosa donà una densitat d’uns 51 focs per km2. Fora de Barcelona els llocs més poblats eren Badalona amb uns 140 focs, Sant Andreu de Palomar amb 125, Sarrià amb 123, i seguien amb menys de cent Santa Coloma de Gramenet i l’Hospitalet de Llobregat. Una segona estimació del fogatjament de Barcelona, el dimanat de la cort de Cervera (1359), bé que datable el 1380, atribuïa a Barcelona 7 651 focs, és a dir uns 35 000 o 38 000 h segons s’empri el coeficient de 4,5 o 5 h per foc; en canvi en aquest segon fogatjament els altres indrets del Barcelonès sumaven 637 focs (uns 3 000 h). Aquest baix cens demogràfic, amb poques oscil·lacions, es va mantenir fins avançat el segle XVI o més tard encara, segons testimoni d’altres fogatjaments de la ciutat, que donaven 7 160 focs el 1464, 5 731 el 1497 i 6 396 el 1553, cosa que indica una oscil·lació demogràfica entre els 35 000 i els 30 000 h segons els càlculs més optimistes. Tot el Barcelonès tenia el 1553 la xifra de 6 897 focs, que, descomptant-ne els de la ciutat, donava per a la resta de la comarca 501 focs, xifra exageradament baixa i que sembla donar raó al fet que s’excloïen dels fogatges les persones pobres o insolvents que devien proliferar en els medis rurals.

Tot el període de temps sense estadístiques que va del 1553 al 1718 no fou pas favorable al creixement demogràfic de Barcelona ni del seu territori. La decadència en què havia entrat la ciutat des del segle XV, la manca d’un port per a comerciar, els estralls de les pestes que s’hi desencadenaven, com la del 1521 (que produí 600 víctimes), o les del 1557, 1560, 1564, 1590 (que les cròniques diuen que causà 10 000 víctimes), seguides de períodes de fam (1604, 1628, 1630-31) i, després, el període de guerra de 1640-52, una nova pesta el 1651, en la qual moriren 6 000 persones, i una altra el 1652, en què en moriren, es diu, unes 14 000, portaren la ciutat a un estat deplorable. Tot això, acompanyat de la crisi econòmica, conseqüència de la guerra, féu que el 1652 la ciutat no arribés als 20 000 h. Però ben aviat, a causa del retorn d’habitants que havien fugit per la guerra i d’una represa de la vida econòmica, que aviat tindria una primera florida vers el 1680, la ciutat retornà a 34 000 h o 6 800 focs, segons la xifra estimada pel Consell de Cent el 1673. La prosperitat que s’inicià als darrers decennis del segle XVII fou de curta durada a causa de la guerra contra Felip V, la guerra de Successió (1705-14), que ocasionà de nou estralls econòmics i demogràfics. Segons notícies de l’època, el setge de Barcelona costà 3 640 baixes a la tropa defensora, 1060 a la Coronela i 8 000 als filipistes. A la capitulació de la ciutat seguí l’enderrocament del barri de la Ribera (1715), que constava de 900 cases, poblades per uns 4 500 menestrals, bracers i pescadors, per a construir-hi la Ciutadella.

El primer cens general del Barcelonès, el cens d’Aparici (1718), assenyala per a la ciutat 34 005 h, és a dir el mateix cens que al segle XIV, i per a la resta del Barcelonès 3 160, dels quals 739 corresponien a Badalona, 504 a l’Hospitalet de Llobregat amb Sants, 444 a Santa Coloma de Gramenet i 59 a Sant Adrià de Besòs. El segle XVIII marcà l’inici del gran desvetllament de la ciutat i, amb aquesta, de tot el seu entorn immediat. El 1740 la ciutat tenia 5 822 cases, moltes de les quals amb pisos, i sobrepassava els 40 000 h; aviat amb el comerç amb Amèrica i el creixement i la instal·lació de noves indústries, especialment les indianes o cotoneres, s’arribà el 1778 a 84 700 h a Barcelona dintre el recinte emmurallat i 5 702 als afores, especialment a la Barceloneta i al Raval. El cens de Floridablanca, del 1787, assenyalava a la ciutat de Barcelona 111 410 h; a la resta del territori que ara engloba el seu municipi 8 517 h (dels quals 2 854 h vivien a Sarrià, 2 981 h a Sant Andreu i 1 715 h a Sant Martí de Provençals); l’Hospitalet amb Sants en tenia 2 144 h, Santa Coloma de Gramenet 731 h i Badalona quintuplicà el seu cens al llarg del segle en passar de 739 h el 1718 a 4 235 h el 1787. A la fi del segle XVIII el Barcelonès era ja la capdavantera de les comarques del Principat amb 879,7 h/ km2.

Al principi del segle XIX la guerra del Francès (1808-14) marcà un nou estancament i davallada en el progrés de la ciutat i comarca i les fams i pestes entorn dels anys vint (la pesta del 1821 féu 3 251 víctimes), foren causa d’una nova i darrera davallada que deixà, el 1830, en 97 418 h el nombre de barcelonins i en 15 373 h el de la resta de la comarca; ara la proporció baixà a 780 h/ km2. Fins a finalitzar el segle XIX la ciutat conegué un augment constant gràcies al comerç marítim, facilitat per l’ampliació i drenatge del port, la creació de noves empreses, especialment tèxtils (amb la introducció del vapor i les selfactines), l’enderrocament de les muralles, la creació de l’Eixample d’Ildefons Cerdà i l’aparició de nous barris (el Poble-sec, Hostafrancs), etc. Exposada en xifres aquesta creixença anà de 189 948 h el 1860 a 272 481 h el 1887 i a 533 000 h el 1900. Els nuclis de Sant Andreu, Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sants i les Corts, on s’establiren importants indústries (com Fabra i Puig a Sant Andreu, Güell i L’Espanya Industrial a Sants, Batlló a les Corts o Puigmartí a Gràcia), van passar globalment de 87 000 h el 1863 a 156 000 h el 1869 i a 173 000 h el 1875. A la resta de la comarca només Badalona i l’Hospitalet de Llobregat manteniren un ritme notable de creixement que va fer passar a la primera de 3781 h el 1842 a 12 060 h el 1860 i va arribar a 19240 h el 1900, mentre que l’Hospitalet de Llobregat en les mateixes dates va augmentar de 2504 h a 3 311 h i va arribar als 4 948 h.

El segle XX marcà el creixement espectacular de la comarca pel creixement de Barcelona i de tots els altres municipis de la seva àrea d’influència tot i que a final del segle es deturà el ritme desbordat de creixença i es produí una petita disminució de poblament. L’inici del segle XXI, però, comença amb un nou canvi, ja que la població torna a augmentar. Si Catalunya va augmentar del 1847 al 1950 en un 40% la seva població, Barcelona ho va fer en un 600%. Com és obvi, aquest creixement no es va fer només per creixement natural sinó sobretot per les onades d’immigració, procedents de l’àrea catalana i, sobretot, de regions d’Espanya (majoritàriament de Múrcia, durant el primer terç del segle XX, i a partir de la postguerra d’Andalusia, Castella-la Manxa, Castella-Lleó, Aragó, Galícia, Extremadura i Múrcia).

Després de l’annexió dels pobles veïns de Barcelona, excepte Horta i Sarrià, al 1900 només aquesta ciutat passava dels cent mil habitants (533 000 h). El 1940 ja comptava amb 1 081 175 h, i anà creixent fins s la xifra màxima de 1 752 627 el 1981. A partir d’aquest moment s’inicià un decreixement que situà la població en 1 643 542 h el 1991 i 1 496 266 h el 2000. A l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs la disminució de població fou paral·lela. L’Hospitalet de Llobregat el 1900 no arribava als 5 000 h, i el 1940 ja tenia 51 249 h; el 1960 la població era de 122 813 h, el 1981 aconseguí el seu màxim amb 295 074 h, el 1991 la població havia baixat fins els 272 578 h i el 2000 fins a 241 782 h. Badalona tenia 19 240 h el 1900, 48 284 h el 1940, 92 257 h el 1960, 229 780 h el 1981, 218 725 h el 1991 i 208 944 h el 2000. Santa Coloma de Gramenet el 1900 tenia 1 510 h, 17318 h el 1940, 32 590 h el 1960, 140 613 h el 1981, 133 138 h el 1991 i 117 127 h el 2000. Finalment, Sant Adrià de Besòs, que el 1900 tenia 418 h, el 1940 comptava amb 8 342 h, 15 801 h el 1960, 37 526 h el 1975, el seu màxim poblacional, 34 154 h el 1991 i 32 452 l’any 2000. L’any 2001 es produí en el conjunt de la comarca un petit increment que elevà la població a 2 105 302 h, però s’apreciaven diferències en l’evolució demogràfica de cada municipi: mentre Barcelona i l’Hospitalet havien augmentat la seva població (1505 325 h i 242 480 h respectivament), Sant Adrià i Santa Coloma continuaven amb cert descens (32 739 h i 116 064 h respectivament) i Badalona mantenia estable la seva població (208 994 h). El 2005 la població seguia augmentant: 2 215 581 h, gràcies a l’increment de població dels cinc municipis.

Des del punt de vista demogràfic el Barcelonès no es pot comparar amb cap altra comarca perquè l’any 2001 tenia una densitat de població de 14 712,1 h/ km2; el mateix any li corresponia prop del 33,1% de la població de Catalunya.

L’economia

Des del punt de vista econòmic, el segle XIX presentà al Barcelonès, amb major intensitat que a la resta de Catalunya, un intent de passar d’una societat bàsicament agrària a una societat industrialitzada i moderna. En aquest procés tingué un paper important el fet de la capitalitat de Barcelona, que es reforçà el 1833 per la divisió administrativa en províncies imposada pel govern central. La proximitat del poder polític, la densitat de població, el fet de ser la seu d’institucions que fomentaren, en general i dins les seves possibilitats, el progrés i el desenvolupament de l’activitat econòmica, com la Junta de Comerç, la Societat Econòmica d’Amics del País, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i, a la darreria del segle, l’Institut Industrial de Catalunya, etc., va contribuir de manera positiva al fet que fos precisament a Barcelona i a les seves rodalies on es produís amb més intensitat el procés d’industrialització.

El poder polític atragué el capital, perquè aquest necessitava ser ben a prop dels centres de decisió, per tenir cura dels seus interessos o per aconseguir informació per orientar la seva actuació. Un altre factor de l’impuls industrial de les comarques properes a Barcelona fou l’existència del port, que, si bé no reunia les millors condicions naturals per tal com no era situat al millor indret geogràfic de Catalunya (el de Tarragona les tenia millors), tenia un tràfic comercial que el situava, com un dels més importants d’Espanya.

El procés d’industrialització del Barcelonès, igual que el de la resta de Catalunya, no es produí en les condicions òptimes. La pèrdua de les colònies en el primer quart de segle, vint anys de guerra (6 de la guerra del Francès, 7 de la primera guerra Carlina, 3 de la segona i 4 de la tercera), les lluites entre absolutistes i liberals que es transformen, a la segona part del segle, en les mantingudes entre progressistes i moderats, amb un contingut més ideològic que econòmic, feren que l’esmentat procés es produís pràcticament sense cap suport per part de les autoritats polítiques, i el que és pitjor, sotmeses a les conseqüències derivades de les aliances establertes pel poder central amb la resta de les nacions europees. El govern central, de qualsevol tendència política, estava més preocupat pel finançament de les seves lluites a Catalunya, i, en conseqüència, quasi tan sols s’hi interessava amb finalitat recaptatòria.

La principal preocupació dels industrials catalans, i per tant dels instal·lats en el Barcelonès, fou la creació d’un mercat nacional i d’ací van venir no sols les reivindicacions de protecció duanera, sinó també les corresponents a la superació de barreres interiors, i a la repressió del contraban. Però la problemàtica de la industrialització no ens pot fer oblidar que el Pla de Barcelona en particular i el Barcelonès en general era una de les zones amb una major rendabilitat de l’agricultura, si no era la que més. Als voltants de Barcelona hi havia una agricultura variada, rica i intensiva amb conreus que tant subministraven productes per a l’alimentació de la ciutat com primeres matèries per a la seva indústria. Aquesta agricultura es va veure pressionada, al llarg del segle XIX, primer per l’expansió industrial i després pel mateix creixement de la ciutat fins a veure’s reduïda pràcticament a la mínima expressió ben entrat el segle XX.

L’agricultura, la ramaderia i la pesca

Les activitats dels sector primari han esdevingut, al Barcelonès, pràcticament testimonials. Ja el 1960 el sector representava només l’1,3 % de població ocupada, xifra que s’havia reduït l’any 1975 al 0,6% i al 0,4% el 1996 . Tanmateix, aquesta situació a la qual s’ha arribat sobretot a partir de la segona meitat del segle XX no sempre ha estat així.

Quant al sector agrari, en l’evolució econòmica del segle XIX cal destacar dos períodes clarament diferenciats. A la primera meitat del segle XIX, l’agricultura del Barcelonès no es disputava amb el sector industrial l’ocupació de les millors terres, i l’existència de les muralles impedia la competència del sector de la construcció. Els conreus principals eren de secà, seguits dels de reg i de la vinya. Així, al principi del segle hi havia regatges a la Bordeta, Sants, Santa Eulàlia i l’Hospitalet de Llobregat, i el secà s’estenia per Sarrià, Sant Gervasi, Gràcia, Horta, i Sant Andreu, on a més de la vinya també era important el conreu del cànem, eminentment industrial. Així mateix, es collien verdures en els horts existents. Sant Martí de Provençals era un pla molt agrícola, caràcter que conservà fins ben entrat el segle XX. Santa Coloma de Gramenet vivia dels regatges, i el pes agrícola de Sant Adrià de Besòs era menor, només horts al costat del Besòs, i essencialment vivia del pas del riu. Badalona constituïa també un important nucli agrari, especialment l’horta. Els fruiters es localitzaven preferentment al sector oriental, a l’Hospitalet de Llobregat i Sarrià, barrejats amb vinyes i hortes. També es trobaven fruiters a Sant Adrià, on, a més, es feien maduixes.

Arran de la sequera del 1817 es plantejaren projectes per a incrementar les terres de regadiu amb la construcció de canals. Així, el mateix any es constituí una junta, formada per veïns de Molins de Rei, Santa Creu d’Olorda, Sant Feliu, Sant Joan Despí, Cornellà, l’Hospitalet i Sants, per a fomentar la construcció d’un rec des de Molins fins a Montjuïc. Del rec projectat sols es va construir el tram fins a l’Hospitalet de Llobregat, acabat el 1818 i inaugurat el 1819 per la infanta Lluïsa Carlota, per la qual cosa rebé el nom de canal de la Infanta. El rei atorgà el lliure ús de l’aigua i va eximir els terratinents afectats dels drets d’entrada, censos i lluïsmes i els dispensà, per cinc anys, de la contribució per augment del delme.

Amb l’entrada en servei del canal de la Infanta, els usuaris dedicaren una part de les noves terres de reg al conreu del lli i del cànem, alhora que la junta administradora va invitar a la instal·lació de molins i fàbriques amb la finalitat d’aprofitar la força motriu. En aquest moment encara no hi havia una forta competència entre l’agricultura i la indústria, situació que evolucionaria ràpidament. Així, el 1836, l’Ajuntament de Barcelona denunciava al cap polític que els arrendataris del molí prenien tota l’aigua que podien i això mateix feien els de Cornellà i l’Hospitalet, la qual cosa deixava els pagesos amb tan poca aigua que se la disputaven armats d’aixades, i feia que s’assequessin completament els dos molins existents a la Bordeta. No sembla que se solucionés el problema, i el 1841 no es pogué instal·lar un molí de blanquejar arròs per falta d’aigua per a moure’l.

L’aprofitament dels recs per a l’agricultura i la indústria es complementava amb l’abastament d’aigua a la ciutat de Barcelona. Així, el 1882, quan encara portava aigua, l’Ajuntament de la ciutat sol·licità l’aprovació d’un gravamen de 3 ptes. per càrrega de vi i d’aiguardent amb la finalitat de la construcció d’una conducció d’aigua des del rec de l’esquerra del Llobregat (canal de la Infanta). El 1838 s’iniciaren les obres de prolongació de la mina del Besòs per augmentar el cabal del Rec Comtal. La longitud de l’obra, que es va acabar l’any següent, va ser de 333 canes.

Com ja s’ha vist anteriorment, el conreu del cànem i del lli era difós per la comarca. El 1820 els pagesos de Sant Andreu, Santa Coloma, Sant Martí i Badalona sol·licitaren que s’imposés un recàrrec en els drets sobre cànem estranger; la sol·licitud no va ser atesa. La importància dels conreus industrials del lli i del cànem devia ser notable quan l’Ajuntament de Barcelona va demanar el 1823 la derogació de l’ordre reial del 18 de desembre de 1814 que declarava lliure la importació d’aquestes fibres. Això no obstant, no es coneixen les raons per les quals l’escrit de la demanda no es va arribar a enviar. Les pressions dels pagesos i dels industrials van continuar, i el 1828 es va aconseguir, per una ordre reial, que els cànems estrangers paguessin, a més a més de 160 rals per quintar en floca i 300 per l’arramassat, el 25% els transportats en vaixells de bandera espanyola i el 40% els de bandera estrangera. Aquesta va ser l’única mesura de suport als conreus industrials que es va produir. El 1841 es van reduir els drets d’importació. La situació esdevingué crítica, i el 1847 la Junta de Comerç elevà una exposició a la reina posant de manifest les grans existències, sense possibilitats de venda per la competència de l’importat, que arribava al port amb drets reduïts, mentre que el dels pobles del voltant de Barcelona eren sotmesos a les duanes interiors. Segons la Junta de Comerç les existències eren de dues collites acumulades.

Mereix una menció especial l’Escola d’Agricultura i Botànica. Creada pel marquès de Ciutadilla, que el 1781 la cedí al Col·legi de Cirurgia, que no va fer res per a continuar amb el projecte. El 1807, l’intendent va prometre una aportació anual de 12 000 rals a la Junta de Comerç per a endegar l’Escola. A causa de la guerra del Francès, el projecte no es va poder iniciar fins el 1814, que s’instal·là en una horta situada al costat de la muralla, entre el portal de Sant Antoni i el monestir de Sant Pau. El seu primer director va ser el Dr. Francesc Bahí i s’inaugurà el 22 de març de 1815.

La segona meitat del segle XIX va representar l’inici de la reducció de la superfície conreada davant l’impuls de la indústria i la construcció. Autoritzat l’enderrocament de les muralles el 1854, la ciutat, que havia vist frenat el seu creixement per la manca d’espai, s’estenia pel Pla a costa de les terres de conreu. Tant sols mereix de destacar-se la introducció del conreu de l’arròs a l’Hospitalet i al delta del Llobregat, fet que va provocar problemes de salubritat.

En el Pla de Barcelona, des del 1793, data de l’últim repartiment cadastral del segle XVIII, fins al 1843, any d’acabament del corresponent del 1823, la superfície de les terres que eren de propietaris comerciants i capitalistes passà de 494 mujades a 731, i la corresponent dels fabricants i gremis tèxtils de 62 a 131, representant entre ambdós grups més d’un terç del total de les terres de secà del Pla de Barcelona. Aquesta és la prova de la penetració de la burgesia industrial i financera en la propietat rural, que marcà l’inici de la forta recessió de l’agricultura al Barcelonès durant el segle XX, tot i que no arribà a desaparèixer totalment. Fou a partir de la dècada del 1960, coincidint amb el període de més forta expansió industrial i urbanística que es produí la reducció més gran de les activitats agrícoles. Aquesta reducció de l’espai agrícola determinà en gran manera l’evolució dels conreus. Durant el segle XIX predominaren els de regadiu, entre els quals hi havia el d’una gran diversitat d’hortalisses i fruiters; actualment només perdura el conreu d’hortalisses, en petites explotacions.

La ramaderia mai no ha estat una activitat econòmica predominant, però a la primera meitat del segle XIX, quan l’agricultura no havia minvat, gaudia d’una presència molt més important que l’actual, pràcticament inexistent. Durant el segle XX, la producció ramadera de la comarca provenia essencialment de la carn bovina i de la producció de llet. En aquest sentit cal assenyalar la presència, fins el darrer terç del segle, de nombroses vaqueries a tot els municipis del Barcelonès i als nuclis dels antics municipis agregats a Barcelona.

L’activitat pesquera, que es localitza als municipis de Barcelona i Badalona (disposen cadascun de confraria de pescadors, encara que només Barcelona té llotja), ha esdevingut minoritària en el conjunt econòmic de la comarca, tot i que havia estat important en segles passats. Inicià la seva davallada al final del segle XIX, quan la comarca s’anà orientant vers la industrialització. Els tipus de pesca practicats són l’encerclament i les arts menors. El port de Barcelona ocupà durant molts anys la segona posició en nombre de captures a Catalunya. Des del 1996 ha anat davallant el nombre de pesca desembarcada i el 2002 no arribava a les 3 000 tones.

Les fonts d’energia

Al segle XIX, en el sector del gas i de l’electricitat totes les empreses de la comarca radicaven a Barcelona. El 1826 s’experimentà a la Llotja un sistema d’il·luminació per gas. El 1841 l’Ajuntament firmà el contracte de concessió a Charles Lebon per l’enllumenat públic de la ciutat, que començà per la plaça del Palau i la Rambla. La instal·lació del gasòmetre a la Barceloneta i el pas de les canalitzacions per sota les muralles trobà l’oposició del governador militar, i l’Ajuntament hagué de recórrer al general Espartero. El 1842 s’enceneren dos fanals davant Santa Maria del Mar. El 1843 Lebon traspassà la concessió a la Societat Catalana de l’Enllumenat per Gas.

En el camp de l’electricitat cal destacar els treballs de Joan Agell i Agell, que en el període del 1833 fins al 1857 publicà treballs de dinàmica elèctrica i electricitat aplicada. El 1875 en els tallers de Tomàs Dalmau i Narcís Xifra es construïa la primera central elèctrica que utilitzava generadors Gramme accionats per quatre motors de gas. El 1881 la societat Dalmau i Xifra passà a denominar-se Societat Espanyola d’Electricitat, amb l’objecte de fabricar generadors, acumuladors i làmpades incandescents, amb les quals s’il·luminà el passeig de Colom. El 1876 s’efectuaren assaigs de comunicació a l’Escola d’Enginyers, i l’any següent es comunicaren telefònicament les estacions de Barcelona i Girona. La Societat Espanyola d’Electricitat va limitar la seva actuació a Barcelona, per raó dels grans capitals que es necessitaven: el 1883 comprà els terrenys de la futura central de Sant Bertran Paral·lel i el 1888 arribà a un acord amb una societat anglesa per a instal·lar cables subterranis.

Ja al segle XX, tot i ser la comarca amb el consum energètic més elevat de tot Catalunya, a causa de la seva concentració demogràfica i econòmica, el Barcelonès ha esdevingut deficitari en la producció energètica, la qual s’ha traslladat a altres centres productors del país, com les centrals hidroelèctriques de les conques pirinenques o les termonuclears de les comarques tarragonines. Només es pot assenyalar en temps recents un gran centre de producció d’energia elèctrica: la central tèrmica del Besòs. També fou important fins al seu tancament la central elèctrica del Poble-sec, de la qual es conserven les tres xemeneies a l’avinguda del Paral·lel. Per altra banda, cal dir que la millora de les noves tecnologies en producció energètica ha permès que alguns dels edificis de la ciutat hagin incorporat, per exemple, instal·lacions fotovoltaiques; en aquest sentit és destacable, per la seva potència (la més gran en un sol edifici a la ciutat), la instal·lació que s’ha d’ubicar a la facultat de Física i Química de la Universitat de Barcelona, en el marc del projecte europeu "Universol".

La indústria

El procés d’industrialització a Catalunya, i amb una major intensitat al Barcelonès, es degué, en una bona part, a la tradició menestral del Principat, que va proporcionar una mà d’obra abundant i experta, i al restabliment del comerç amb les colònies a la fi del segle XVIII, que va permetre l’acumulació dels capitals necessaris per al seu finançament.

El segle XIX va començar amb unes característiques semblants a les del segle anterior. Els esdeveniments més importants del procés d’industrialització d’aquest segle al Barcelonès van ser: l’aparició de noves fonts d’energia, la manca d’espai al recinte de la ciutat de Barcelona, l’aparició d’una nova classe social (el proletariat), la constitució de societats anònimes, la construcció dels primers ferrocarrils, i sobretot, la lluita per la constitució d’un mercat nacional i per la protecció de la indústria naixent.

El 1815 Pau Ramon, fabricant d’indianes de Barcelona, va construir una màquina de vapor que instal·là a la seva fàbrica. Les dificultats d’aprovisionament de carbó, l’alt preu d’aquest i la manca d’auxilis per a la seva compra van obligar a substituir la força motriu de vapor per la proporcionada per mules. El 1835 l’Ajuntament de Barcelona publicà un avís que prohibia la instal·lació de fàbriques dins el recinte de la ciutat sense el seu coneixement previ i l’autorització per a instal·lar-les. Aquest fet va contribuir al desenvolupament industrial de les poblacions veïnes de Barcelona.

En aquest procés d’industrialització, la burgesia catalana no només creava fàbriques, sinó que també es preocupava per la formació dels quadres. Així, les classes patrocinades per la Junta de Comerç es convertiren, el 1851, en Escola Industrial, instal·lada a l’exconvent de Sant Sebastià. La Llei d’instrucció pública equiparà l’Escola al Real Instituto Industrial de Madrid, i l’autoritzà a l’expedició de títols de la carrera d’enginyer.

El 1841 s’imposà un nou aranzel, que suposà el primer entrebanc de la naixent indústria catalana, i en especial de la metal·lúrgica, i l’inici de la llarga polèmica entre els proteccionistes i els lliurecanvistes, que acabà cinquanta anys després amb el triomf dels primers. Aquests cinquanta anys de lliurecanvisme més o menys accentuat van impedir, juntament amb la inestabilitat política del període, les successives crisis econòmiques i la situació internacional, que es consolidés adequadament la revolució industrial iniciada a Catalunya.

La indústria al segle XIX

Dins el sector tèxtil, no es pot parlar d’indústria fins a la dècada del 1830, tot i que el 1802 hi havia a Barcelona la fàbrica d’Erasme de Gònima.

En la indústria del filat la màquina succeí l’antic torn. N’hi havia de fins a 200 fusos, que només necessitaven dues dones per a fer-les treballar. Interessats pels avanços tecnològics, el 1816, Carles Ardit va ser pensionat per anar a Suïssa a estudiar els procediments de fabricació i tintatge de les manufactures de cotó; el 1817, posà en pràctica els seus coneixements a la fàbrica d’en Gònima. L’any 1819, la fàbrica Vilaregut de Barcelona va ser el primer cas d’integració vertical d’indústries; entrava el cotó en floca i sortia manufacturat.

El ram de la seda, en el qual tenia fama la ciutat de Barcelona, començà a tenir problemes tant d’aprovisionament com de qualitat de les primeres matèries. Subministrades fonamentalment pel País Valencià i Múrcia, el seu filat no es feia amb la cura adequada, cosa que repercutia en la qualitat. A més, en el cas del País Valencià, la substitució de les moreres pels tarongers i l’exportació cap a Lió minvà sensiblement la capacitat d’expansió d’aquesta indústria barcelonina. El 1822, en un informe de Jaume Carrancà a petició de la Junta de Comerç, s’aconsellava liberalitzar les importacions de deixalles d’Itàlia mentre no es filés la seda amb perfecció, i es citaven, per primera vegada, els telers jacquard. L’any 1826 hi havia a Barcelona 380 fàbriques de seda, sense que tinguessin cap mena de protecció, i els telers jacquard ja funcionaven a diverses fàbriques de la ciutat. El mateix any, es prohibí a la Ciutat Comtal la instal·lació de fàbriques de blanqueig de cotó sense el permís previ de la Junta Municipal de Sanitat, a causa de les molèsties que les dites fàbriques ocasionaven als veïns.

La indústria tèxtil vetllava pels interessos del país, i alhora pels seus propis, consumint primeres matèries espanyoles. Així, el 1826 Bahí i Viñals, fabricant de draps de Terrassa, exposà els perjudicis ocasionats per la incidència dels drets interiors que gravaven les llanes del regne.

L’inici de l’era industrial es pot situar al 1831, quan Josep Bonaplata, que ja tenia instal·lades diverses màquines de cardat i filats de cotó, com també 4 telers mecànics i d’altres de jacquard, sol·licità autorització per instal·lar una fàbrica que, a més de filar i teixir el cotó, construís les màquines necessàries. La Junta d’Aranzels i la de Comerç es van oposar al projecte per les exempcions demanades; malgrat tot, s’autoritzà la seva instal·lació i es concedí una subvenció d’un milió de rals, a més de les franqueses demanades. La crisi, que provocà acomiadaments, i la pràctica dels fabricants d’allargar les peces, quan a l’operari se li pagava per peça i no per longitud, van crear un gran malestar entre els treballadors, que, el 1835, esclataren en una revolució que va culminar amb l’incendi de la fàbrica de Bonaplata.

L’inici de la industrialització de Catalunya, paradoxalment, es va produir durant la primera guerra Carlina arran de la crisi econòmica que havia fet baixar les vendes a la resta de l’estat a una tercera part del seu nivell normal. En aquests anys es van produir una sèrie de fites per a la indústria tèxtil.

Amb el triomf dels liberals, el 1840 es va fundar la Sociedad de Mutua Protección de Tejedores de Ambos Sexos, primera associació obrera coneguda, que va ser dissolta el 1841 i autoritzada una altra vegada el 1842. Aquesta societat va demanar a l’Ajuntament de Barcelona una bestreta de 140 000 rals amb la finalitat de crear uns tallers per ajudar la classe jornalera. D’aquesta manera es va crear la Companyia Fabril de Teixidors de Cotó, que fins a la seva desaparició actuà com l’Associació en els períodes en què aquesta estava prohibida. El 1839 es fundà la societat Pau Muntadas i Germans, per unió de quatre fàbriques de filats, tres de teixits, una de paratges i una de blanqueig. S’instal·là al carrer de la Riereta amb 5 280 fusos, a més del paratge i de les cardes, moguda per una màquina de vapor de 30 cavalls. La de blanqueig era situada al camí de Sarrià i dues de les fàbriques de teixits a Sabadell, amb 147 telers a mà. El 1840 es retirà Pau Muntadas i la societat passà a denominar-se Muntadas Germans. Els germans Muntadas fundaren el 1847 a Madrid l’empresa L’Espanya Industrial, que obrí un centre de producció a Sants el 1849, El Vapor Nou. El 1843, Ferran Puig, havia establert una fàbrica de fils a Sant Andreu, que més endavant es convertiria en la Fabra i Coats. L’any 1844 es creà la societat Güell, Ramis i Companyia, que va instal·lar a Sants una fàbrica moguda per una màquina de vapor de 300 cavalls, màquines selfactines, telers mecànics i aparells de tenyir i de paratge. Aquesta societat, traslladada després a Santa Coloma de Cervelló, es coneguda també com El Vapor Vell. El mateix any s’instal·là la fàbrica de Bonaventura Solà, que més endavant s’associà amb Domingo Sert i implantà la fabricació automàtica de catifes.

El 1846 la Junta de Fàbriques manifestava que les antigues màquines simples i berguedanes havien estat substituïdes per contínues i selfactines. La indústria tèxtil emprava 120 000 persones, els telers mecànics eren nombrosos i els estampats, mitjançant cilindres i perrotines, podien utilitzar fins a 4 colors alhora; totes les fàbriques eren mogudes per aigua o vapor. El 1848 hi havia al voltant de Barcelona ciutat 25 màquines de vapor que totalitzaven 586 cavalls; a la resta de la província n’hi havia 27 amb 457 cavalls de potència instal·lada, la qual cosa ens dóna una idea de la major magnitud de les empreses situades al Pla de Barcelona.

La crisi dels anys cinquanta, provocada en part per l’aranzel del 1849, molt més lliurecanvista que el del 1841, s’aguditzà l’any 1854, quan sorgiren conflictes entre treballadors i empresaris per la qüestió de les selfactines com a reflex de la manca de treball produïda per la crisi. El 1856 moltes fàbriques de Barcelona eren tancades i d’altres tan sols treballaven 3 dies per setmana, ja que segons els fabricants havien de vendre a pèrdua. En aquest context es produiren disturbis el 1855 i el 1857, que culminaren amb la dissolució de les societats obreres.

L’any 1857, Barrau, que tenia instal·lada una fàbrica de velluts a Gràcia, patentà un teler per a vellut que no tingué èxit a Espanya, i n’hagué de vendre la patent a França i a Anglaterra. El mateix any, Pere Baixeras féu constar davant notari ser l’inventor d’un sistema jacquard aplicat al vapor, i proposà la creació de la societat Foment Industrial de Barcelona per explotar-lo.

La guerra de la Secessió dels Estats Units va significar una forta prova per a la indústria cotonera ja que van quedar pràcticament interromputs els subministraments, atesa la dependència quasi total d’aquest sector a Catalunya del cotó dels Estats Units. La Junta de Comerç proposà com a alternatives d’aprovisionament Alexandria, altres nacions d’Amèrica, les Antilles i l’Àsia espanyola, i demanà al govern exempcions aranzelàries i de vaixell per als ports esmentats. En el bell mig de la polèmica entre els proteccionistes i els lliurecanvistes, els conreadors i fabricants de roja de Valladolid sol·licitaren protecció per a aquest conreu i indústria, alhora que lloaven l’actitud dels fabricants catalans que, malgrat els desavantatges, consumien roja de producció nacional. Segons Orellana, el consum de la indústria llanera pujava a 3,5 milions de duros i havia de pagar diferents drets, mentre que la llana exportada tan sols en representava 1,5 milions i tenia franquesa. Malgrat l’aranzel lliurecanvista del 1869 i la rebaixa aranzelària del 1877, la indústria a Catalunya es consolidava. La guerra Francoprussiana va permetre un curt període de prosperitat que els industrials van aprofitar per renovar la maquinària i reorganitzar-se. No obstant això, encara es van produir situacions de crisi: còlera, protestes pels salaris i vagues dels teixidors mecànics (1888), etc.

Segons un escrit del Centre Industrial de Catalunya, el cost de la vida a Barcelona pujà el 1890 un 20%, i segons Avel·lí Brunet l’atur en la indústria del cotó era de 12 000 persones i en d’altres rams tèxtils de 5 000. Un cop consolidada la indústria, si bé el procés no es va acabar totalment, la promulgació de l’aranzel del 1891, clarament proteccionista, representà un fort impuls que es prolongà al llarg del segle XX, si bé en forma discontínua a causa de les crisis econòmiques i polítiques que s’han produït i de les deficiències estructurals d’un procés d’industrialització no assolit completament.

Paral·lelament al procés d’industrialització del sector tèxtil, el sector del metall es reduïa en els primers trenta anys del segle XIX a la indústria menestral (fabricació de puntes, agulles per a telers de mitges de seda i agulles de ganxo utilitzades pels perruquers). La maquinària era gairebé tota importada, si bé de vegades s’introduïen algunes modificacions per tal de millorar-les, com en el cas de les berguedanes. El 1821 s’instal·là al carrer de la Mercè un taller de construcció de maquinària per donar llustre als draps. El 1829 Joan Roura exposà, a la Junta de Comerç, que havia construït una màquina de vapor amb operaris espanyols.

Un dels primers tallers metal·lúrgics de Barcelona va ser la fàbrica Bonaplata. Quan es parlava el 1834 de la construcció del tren de Reus a Tarragona es deia que a la fàbrica Bonaplata s’havien fos peces de fins a quaranta quintars. A la Barceloneta funcionava ja una foneria, que més tard es convertiria en els Tallers Nou Vulcà per a la construcció i reparació naval. Bonaplata fabricava també màquines de vapor.

Manuel Lerena comprà el taller d’en Perrenod i formà una companyia amb Nicolau Tous, Joan Güell i d’altres, anomenada La Barcelonesa; el 1838 van muntar una foneria de ferro i un taller de construcció i reparació de maquinària per a la indústria tèxtil a l’antic convent dels Caputxins de la Rambla. L’any 1834, Luis Perrenod havia aconseguit l’autorització per a instal·lar un taller de construcció de màquines de filar, telers i aparells per a l’estampació.

Després de l’incendi de la fàbrica Bonaplata, aquest va posar un altre taller de construcció de maquinària, però posteriorment se’n va anar a Madrid. El 1839, Valentí Esparó va instal·lar un taller mecànic a l’antiga fàbrica Bonaplata, al carrer dels Tallers. Aquest mateix any, a causa d’un incident a la duana, es posà de manifest l’existència d’una fàbrica de calderes i màquines de vapor, es tractava dels Tallers Nou Vulcà. El 1841, La Barcelonesa es traslladà al convent de Sant Agustí, amplià la societat i passà a denominar-se Tous, Ascacibar i Companyia; s’hi construïa maquinària tèxtil, peces de ferro colat, perxes hidràuliques, bombes per a treure aigua i d’altres aparells.

La indústria metal·lúrgica rebé un fort cop el 1842, quan Anglaterra va decidir d’aixecar la prohibició d’exportar maquinària i va inundar el mercat. A conseqüència d’aquest fet un bon nombre d’empreses catalanes desaparegueren, com les de Tous i d’Esparó, on segons l’Institut Industrial d’Espanya es produïen maquinària agrícola, premses, bombes, molins, material i eines per a la marina, màquines i artefactes per al filat, teixit, blanqueig i estampat, aparells per a elaborar metalls, entre d’altres, i màquines de vapor que "podían hacerse locomotrices para caminos de hierro". Segons la guia de Barcelona de Saurí, als Tallers Nou Vulcà, propietat de l’empresa Navegació i Indústria, s’hi feien tota mena de calderes de vapor, tant marítimes com terrestres, amb la mateixa destresa que a Anglaterra.

El 1852 s’intentà la fusió d’Esparó i Alexander però no es dugué a terme. L’any següent es va beneir la primera locomotora totalment espanyola, construïda per White, que tenia un taller a Can Tunis (l’any 1848 es va inaugurar la primera línia fèrria de Barcelona a Mataró, però la indústria metal·lúrgica catalana no se’n va beneficiar). El 1853 les companyies Tous i Esparó muntaren conjuntament uns tallers a la platja de la Barceloneta per a construir màquines de vapor. Aquesta primera col·laboració es va consolidar dos anys més tard en fusionar-se ambdues empreses en La Maquinista Terrestre i Marítima. Els primers anys de La Maquinista van coincidir amb una crisi de la indústria tèxtil, per la qual cosa els directius de la societat feren gestions davant l’arsenal de Cartagena i aconseguiren comandes de calderes i reparacions de distints vaixells. El 1857 s’instal·là al Poblenou la Ferreria Barcelonesa. Mentre les obres de les grans línies de ferrocarrils s’adjudicaven a empreses estrangeres, els Tallers Nou Vulcà construïen màquines locomotores per a les mines d’Amposta i les restants empreses es conformaven amb el subministrament de vies per als tramvies de Barcelona a Sants i a Sant Andreu. En la dècada del 1880 la Companyia del Ferrocarril de Villena a Alcoi i la línia de Langreo van encarregar les primeres locomotores a La Maquinista.

La indústria química del Barcelonès, al segle XIX, era una indústria de base, la producció més important de la qual era l’àcid sulfúric i altres productes utilitzats per a la indústria tèxtil. A Barcelona hi havia les fàbriques de Francesc Torras, Fèlix Urgellès, Carbonell i Casanoves i Comià, aquesta última traslladada després a Badalona, població en la qual trobem també la Cros, instal·lada el 1830 a Sants, i a Sant Martí del Provençals s’instal·là la fàbrica de Francesc Ramon Xiques. El problema fonamental d’aquest sector, al segle XIX, fou l’aprovisionament de sofre i de salnitre, controlats pel govern.

Altres branques importants foren les de l’alimentació, amb fàbriques de pasta alimentària establertes sobretot a Badalona.

La indústria del segle XX

L’expansió industrial, iniciada a l’últim terç del segle XIX, continuà, amb tanta o més força els primers anys del segle XX, com ho prova la creació o expansió d’empreses com Filatures Fabra i Coats, La Hispano Suïssa, la Unió Vidriera d’Espanya, la Societat General d’Arts Gràfiques, l’Electroquímica de Flix, la Unió Metal·lúrgica, etc. En aquests primer anys del segle XX la industrialització es produí principalment en els sectors de béns d’inversió i en l’energètic. Aquest procés es va veure reforçat per la Primera Guerra Mundial, que provocà una situació molt favorable del mercat espanyol, ja que el país proveïa els contrincants de productes alimentaris i industrials, i creà una forta afluència de diners.

Aquestes primeres dècades del segle XX foren també de creixement de la ciutat vers els antics municipis, agregats ja a Barcelona tret d’Horta i de Sarrià, alhora que es materialitzava el pla d’urbanització de l’Eixample, concebut quaranta anys abans.

Paral·lelament a aquesta eufòria industrialitzadora i constructora s’iniciaren dos fenòmens que han estat característics de la comarca durant tot el segle XX: les onades immigratòries i l’especulació. La prosperitat de la Barcelona dels primers vint anys del segle XX i la crisi econòmica que comportà l’acabament de la Primera Guerra Mundial van intensificar la immigració, afavorida per l’activitat de l’administració pública en el ram de la construcció, especialment en la preparació de l’Exposició Internacional del 1929. Al mateix temps, el projecte de convertir el Tibidabo en zona residencial féu que el preu de l’hectàrea en aquest indret passés de 500 ptes. l’any 1901 a 300 000 ptes. el 1919.

La crisi mundial, iniciada el mateix any de l’Exposició Internacional de Barcelona, va coincidir, en una bona part, amb els anys de la Segona República. Els seus efectes no van ser tan dramàtics com en d’altres països a causa, d’una banda, de la inèrcia del sector de la construcció, que actuà com de motor de la resta dels sectors econòmics, i, de l’altra, de la capacitat reivindicativa dels obrers que, aconseguint millores de salaris, van mantenir la demanda efectiva a un nivell adequat, sense oblidar l’eufòria política i autonomista.

La guerra civil de 1936-39 representà un atur en el procés d’expansió de Barcelona, tot i que hi ha dos fets que mereixen de destacar-se: la consolidació de la indústria pesant i l’experimentació d’un nou sistema de gestió generat per les col·lectivitzacions de les indústries. Les necessitats imposades per la guerra, en relació amb la creació d’una indústria bèl·lica, donaren peu a l’aparició o reforçament de la indústria de base. Aquesta indústria proporcionaria, un cop acabada la guerra, una base per al nou desenvolupament industrial. Quant a les col·lectivitzacions cal dir que la seva importància fou més qualitativa que quantitativa, car un bon nombre d’empreses continuaren essent regides per la iniciativa privada. No obstant això, el model autogestionari que regia les empreses col·lectivitzades fou una alternativa a la gestió privada i inspirà, segons alguns autors, el model autogestionari iugoslau.

Els anys quaranta van ser de reconstrucció de la indústria, dificultada d’una banda per la política autàrquica i per la Segona Guerra Mundial però afavorida, de l’altra, per l’estraperlo i la política laboral del franquisme. L’any 1950 es fundà la SEAT i l’any següent obrí les portes de la seva factoria instal·lada a la Zona Franca de Barcelona. Curiosament aquest fet es produí quasi simultàniament amb els primers convenis amb els Estats Units i amb el primer gran moviment de masses contra el franquisme: la vaga dels tramvies. La dinàmica industrial, generada per la SEAT, es va veure ajudada per l’existència d’un ja important sector d’indústries metal·lúrgiques i creà una situació de creixement fins els darrers anys del decenni, en els quals la inflació i la crisi produïda per la manca d’una política econòmica adequada van fer necessari el pla d’estabilització. A l’estabilització succeí el desenvolupisme, i a cavall de tots dos el naixement de nous sectors industrials, com el de les fibres sintètiques i el dels plàstics.

Els anys seixanta es diversificaren els diferents sectors de la producció, amb una jerarquització que marcà diferències amb la pròpia tradició industrial del Barcelonès i amb la realitat contemporània de la resta de Catalunya. La indústria siderúrgica ocupà més d’un terç dels treballadors, molt per damunt de la indústria tèxtil, que només en representà 1/5 part, i de la química, la del paper i les arts gràfiques. Al Barcelonès s’inicià una transformació dels sectors industrials, que en aquell moment no es va estendre a la resta de Catalunya, on es mantindria la preponderància del tèxtil, fins a la crisi econòmica de la dècada dels anys setanta. Els anys de més expansió serien els compresos entre el 1964 i el 1966, arran del procés alliberador que permeté inversions de capital en noves indústries i especialment en l’adquisició de béns d’equip estrangers. Aquesta expansió fou possible a partir dels capitals acumulats els anys cinquanta i que, a causa del proteccionisme governamental, no van poder ser invertits en el seu moment.

Els motius que impulsaren a l’emigració de la indústria fora de Barcelona foren, essencialment, l’augment del cost del sòl industrial, l’escassetat d’oferta d’aquest, i la seva inadequació per manca d’infraestructures mínimes. L’Hospitalet de Llobregat, Badalona i Sant Adrià de Besòs es beneficiaren d’aquest canvi de localització d’una part de la indústria de Barcelona, que principalment emigrà d’àrees com l’Eixample i el Poblenou. Les inversions de capital durant la dècada del 1960 es produïren de manera molt desigual en els diferents sectors industrials, concentrant-se en una gran part, més de la meitat del total, en les indústries siderometal·lúrgiques, després en les químiques i les de paper i arts gràfiques. Les inversions en el sector del tèxtil disminuïren fortament a conseqüència de la pèrdua d’importància com a activitat industrial prioritària en el conjunt de la comarca.

L’inici de la dècada dels setanta significà, fins a un cert punt, una continuïtat de l’anterior en l’expansió industrial, tot i que aquesta fou fruit, no tant ja de la inversió de capital en nous béns d’equip, sinó d’un ús extensiu de les forces de treball. Aquest canvi repercutí en els ritmes de creixement econòmic, que es reduïren considerablement. La crisi econòmica mundial i la puja dels preus del petroli el 1973 no es féu notar fins els anys 1976-77, en què es produí una reducció, tant del conjunt global de les inversions com de les taxes d’ocupació. Fins aleshores la indústria siderometal·lúrgica era encara la més important de totes les branques de producció, amb més de la meitat del total d’ocupació laboral; el sector químic, tot i que sofrí una petita recessió, era el segon en importància. El tèxtil perdé importància amb molta força, i l’alimentació i la confecció, de manera lenta però constant, s’anaren consolidant. El sector del paper i les arts gràfiques també es caracteritzà per la seva consolidació creixent, sobretot amb relació a la resta de Catalunya, fet bastant normal en una àrea urbana i densament poblada com el Barcelonès.

En aquesta dècada es mantingué l’emigració de les indústries de Barcelona, iniciada els anys seixanta, vers altres municipis de la comarca, i fins i tot a comarques properes com el Baix Llobregat i el Vallès, tot i que afectà diferents sectors, principalment els de la fusta, el paper i les arts gràfiques, la indústria química i els materials de construcció. La disminució del volum d’inversions s’inicià l’any 1975, i no s’aturà fins el 1981, amb un percentatge de pèrdua de quasi el 80%. A partir d’aquest moment es produí la recuperació del volum d’inversions de capitals. En un primer moment s’orientà vers l’ampliació de les indústries ja existents, i representà, no tant una ampliació pròpiament dita, sinó una renovació i una posada al dia de les instal·lacions. Però tot i el fort descens, la ciutat de Barcelona ha mantingut des del 1979, un índex d’inversions a l’alça, en comparació dels altres municipis de la comarca, que han experimentat forts descensos. Fou el cas de Santa Coloma de Gramenet, on la reducció arribà a ser de més del 90% entre 1979 i 1984.

La crisi econòmica, a més dels seus efectes negatius sobre la dinàmica inversora, provocà canvis en els diversos sectors industrials. Els sectors de la pell i la confecció, com també els de la fusta i els mobles, iniciaren una important regressió, que en part s’explicava perquè aquestes indústries s’hagueren de localitzar lluny dels grans nuclis de població, a causa de les molèsties i perills que comportaven. Les indústries de l’alimentació i begudes són les que es beneficiaren més de les inversions; eren empreses de magnituds mitjanes i grans, molt sovint de gestió pública estatal, o filials d’empreses multinacionals. La inversió industrial es concentrà a Barcelona, malgrat que va perdre indústries en benefici d’àrees perifèriques, preferentment l’Hospitalet de Llobregat i la comarca del Baix Llobregat. Al contrari, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs són els dos municipis que més han patit les conseqüències de la davallada d’inversions, que fou molt més accentuada, en part a causa de la seva estructura industrial força antiga i poc renovada i perquè no han estat mai vinculats estretament a Barcelona, com és el cas de l’Hospitalet de Llobregat. A més cal afegir l’escassetat de sòl industrial, i el poc existent sovint no ha estat adequat a la demanda.

Una de les conseqüències més punyents i negatives de la crisi industrial a la comarca fou la desocupació laboral, que experimentà un augment constant del 1979 al 1985, afectant de manera desigual els diferents sectors. Els més afectats foren el de la construcció i el metal·lúrgic, amb el 40% del total de l’atur de la comarca. També se’n ressentiren el tèxtil, el químic i el sector del paper i les arts gràfiques.

A partir de la dècada del 1980 el sector industrial del Barcelonès inicià una certa recuperació de les inversions, que havien tingut una dinàmica negativa, en un marc de crisi econòmica general. L’activitat se centrà especialment a Barcelona, malgrat que perdé empreses en benefici de la seva àrea, preferentment l’Hospitalet de Llobregat i els municipis del Baix Llobregat, a causa dels preus del sòl. El sector de la pell i la confecció i el de la fusta i els mobles iniciaren una important regressió. La indústria siderometal·lúrgica conservà la seva presència a la comarca, en part per les constants innovacions productives. La química perdé una part del seu pes i s’orientà vers l’especialització. El paper i les arts gràfiques es mantingueren, no sense dificultats, gràcies a un esforç inversor i de renovació molt important. El tèxtil quedà molt afectat per la crisi i per la tendència a la disminució en l’àmbit comarcal, tot i que posteriorment s’estabilitzà. Les indústries de l’alimentació i begudes són les que es beneficiaren més de les inversions; eren empreses de magnituds mitjanes i grans, molt sovint filials de firmes multinacionals, que s’anaren consolidant i expandint lentament.

La localització industrial al Barcelonès s’ha vist determinada des de sempre per l’expansió urbanística de la ciutat. D’una situació en què les indústries es trobaven a l’interior dels diferents nuclis urbans, s’ha passat lentament a una altra en què la majoria es localitzen als extraradis urbans. El Pla general metropolità d’ordenació urbana del 1976 dugué a terme una zonificació de tota l’àrea metropolitana de Barcelona, i en va definir unes àrees industrials. En el cas de Barcelona, es localitzaren a Sant Andreu, al marge dret del riu Besòs, al Poblenou i Sant Martí.

En el teixit industrial de la comarca ha destacat la presència d’empreses de més de 500 treballadors. Aquest fet, cal emmarcar-lo en la tendència a nivell mundial de constituir grans monopolis, per tal de poder exercir un control més gran i eficient del mercat. Si bé no totes, aquestes empreses tenen una participació de capital estranger força elevada, que ha augmentat progressivament. En un primer moment aquestes inversions de capital estranger es realitzaren en sectors productius nous, però després també es feren en els sectors industrials més tradicionals. Actualment, els sectors amb més presència de grans empreses industrials són el siderometal·lúrgic i el químic. Els segueixen els de l’alimentació, el del paper i el d’arts gràfiques. En general, el mercat d’aquestes empreses és essencialment català i també en una part espanyol, i, en un grau molt menor, exterior.

Cal parar atenció, finalment, en el fet que la població dedicada al sector industrial s’ha anat reduint des dels anys seixanta, moment que comprenia, a nivell comarcal, el 49,7% (el 1960) de la població activa enfront del 49% del sector terciari. Aquests percentatges eren diferents a Barcelona, atès que el sector terciari (51,8%) començava a superar el secundari (47,1%). El 1975, el secundari comarcal baixà al 44,4% i el terciari havia augmentat al 55%. Amb dades del 2001, encara era més evident la terciarització de la comarca; el sector secundari havia davallat fins el 20,1% de la població ocupada, mentre que el sector dels serveis havia augmentat considerablement (72%). A la ciutat de Barcelona aquesta diferència era encara més gran. En els altres municipis, en conjunt, la importància de la població dedicada a la indústria continuava essent més important que a Barcelona, ja que tots superaven el 35%. Aquesta diferència s’explica per la dinàmica emigratòria, ja comentada, de les indústries de la capital vers altres àrees veïnes.

El comerç i les finances

Els darrers anys el comerç del Barcelonès ha esdevingut una activitat econòmica forta. Paral·lelament a l’augment d’importància, s’han produït una sèrie de modificacions en la seva estructura i configuració, coincidents amb les que s’han produït en les àrees urbanes dels països desenvolupats. D’una banda, cal contemplar una sèrie de modificacions en els hàbits de compra i demanda: compra dels productes de consum diari un cop a la setmana; preferència per les grans superfícies, que tenen una oferta de productes molt àmplia; hàbits molt determinats pels mitjans de comunicació de masses; més mobilitat dels consumidors per poder elegir els centres de compra, etc. Alhora també s’han produït modificacions en l’estructura i la configuració de l’oferta comercial: aparició de les grans superfícies comercials, constitució de cadenes comercials amb diferents sucursals de gran poder econòmic, presència de capital estranger en aquestes cadenes, integració vertical de comerços amb l’objectiu d’assegurar els canals de venda, automatització, etc.

L’augment d’importància del comerç en el conjunt de la comarca s’ha produït essencialment per la pèrdua de pes específic experimentat pel sector industrial. Això ha provocat una derivació de bona part de les inversions econòmiques vers el sector comercial, amb la creació de nous comerços. Però, alhora, l’impacte de la crisi econòmica ha comportat l’aparició d’establiments comercials de caire familiar, majoritàriament del ram de l’alimentació, que en certs casos i àrees han portat a una saturació de l’oferta comercial, que d’altra banda és àmplia i variada.

El sector del comerç a l’engròs, especialitzat en el camp de productes industrials, essencialment siderometal·lúrgics i químics, seguit dels alimentaris i dels tèxtils, es troba concentrat bàsicament a la ciutat de Barcelona, fet que s’explica perquè abasta les indústries de la comarca i és un nucli receptor i distribuïdor de les mercaderies provinents d’arreu de Catalunya i de l’estat. A la resta dels municipis del Barcelonès domina el sector alimentari, malgrat que en algun cas, com el de Badalona, els sectors siderometal·lúrgic i químic tenen també una importància considerable. L’Hospitalet de Llobregat segueix una tendència semblant, tot i que hi ha una forta presència del comerç de béns duradors, ja que a la ciutat existeixen un gran nombre d’indústries i magatzems d’aquest subsector industrial. Tant a Santa Coloma de Gramenet com a Sant Adrià de Besòs, el comerç a l’engròs és molt feble, a causa de la seva poca fortalesa comercial, ja que des que es va iniciar la crisi econòmica han esdevingut ciutats dormitori i han perdut l’estructura industrial. El sector format pels comerços dedicats a la recuperació (principalment ferros i altres metalls rebutjats) és d’una gran importància en el teixit econòmic i productiu de la comarca, encara que el nivell global té un pes molt petit.

El comerç al detall és el que té més locals i el que ocupa un nombre més alt de treballadors. L’oferta específica de la ciutat de Barcelona es troba, pel que fa a la qualitat, pel damunt de l’oferta de la resta dels municipis de la comarca, amb locals mitjanament més grans. Dels diferents tipus de comerços al detall, els de l’alimentació són els més nombrosos, però generen poca ocupació perquè acostumen a ser comerços de caire familiar. La proporció d’aquests establiments és més baixa a Barcelona per comparació als altres municipis. El sector del tèxtil, confecció, calçat i pell és el segon en importància, proporcionalment molt més elevat a Barcelona, pel fet que produeix un alt grau d’atracció sobre la població de la resta de municipis. En grau d’importància segueix el sector dels equipaments per a la llar, amb una presència i localització bastant similar i equilibrada en el conjunt de la comarca. A més d’aquests tres sectors principals, la comarca disposa d’una oferta variada en d’altres camps com ara productes farmacèutics, perfumeria i drogueria, automòbils, motocicletes, bicicletes i altres.

Pel que fa als locals de venda al detall, cal assenyalar que al Barcelonès hi ha una presència cada cop més gran de les grans superfícies comercials, que es començaren a establir a partir de la meitat de la dècada dels anys setanta a fora de la comarca, a causa dels alts preus del sòl i de la manca d’espai material. Posteriorment s’han anant obrint nous centres comercials i grans superfícies a la comarca; així, a Barcelona hi ha l’Illa Diagonal, Glòries, La Maquinista i Diagonal Mar; a Badalona, Montigalà; i a l’Hospitalet, la Farga i Granvia 2.

Els grans magatzems, localitzats quasi exclusivament a Barcelona, han esdevingut un exemple clar d’atracció comercial que depassa amb escreix el límits de la ciutat i de la mateixa comarca. Un fenomen relativament modern, i també localitzat essencialment a Barcelona, ha estat el de les galeries comercials (conjunt de botigues petites especialitzades en productes de vestir, de regal, etc.), tot i que moltes han anat tancant ja que no s’ha assolit l’èxit esperat.

Un fet important associat al comerç del Barcelonès és el dels desplaçaments que aquest comerç genera en la població. En els municipis de l’àrea del Besòs, el desplaçament vers Barcelona acostuma a produir-se solament quan el valor de la compra justifica a bastament el temps i el valor del desplaçament. Dels habitants dels tres municipis del Besòs, els de Badalona són els que menys van a comprar a Barcelona, atès que aquest municipi ja disposa d’un bon centre comercial, a diferència de Sant Adrià i Santa Coloma de Gramenet. L’Hospitalet de Llobregat manifesta un grau més elevat de compres fetes a Barcelona, degut en bona part a la facilitat de desplaçament i a la proximitat.

Com és lògic, al Barcelonès es concentren la major part dels serveis financers de Catalunya, repartits entre els bancs i les caixes d’estalvi, superant les 2 400 oficines en conjunt. Hi trobem, a més, les seus centrals d’algunes entitats financeres (Caixa de Catalunya, Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, etc.). Però, malgrat la importància de Barcelona com a centre financer en el conjunt de l’estat espanyol, va al darrere de Madrid. Aquesta funció secundària es posa clarament de manifest en el volum efectiu negociat a la Borsa de Barcelona respecte a la de Madrid.

Els mercats i les fires

Un element característic de tots els municipis del Barcelonès és que tenen els mercats municipals com a centre d’abastament d’aliments. La seva tradició històrica és molt important a casa nostra, com a tota la Mediterrània, i s’ha mantingut amb força fins a l’actualitat, malgrat la competència de les noves tipologies de comerç (hipermercats, autoserveis i grans magatzems). La tradició de compra en el mercat és més gran a Barcelona, que en té una quarantena, i l’Hospitalet de Llobregat, que no pas als altres municipis. És el lloc on es compren majoritàriament els productes frescos, tant de peix i carn com de fruites i verdures. Els mercats comporten la creació al seu voltant d’una àrea comercial més àmplia, amb establiments d’oferta variada, que complementen l’oferta del mercat que gairebé sempre és estrictament alimentària. A Barcelona hi ha mercats que han creat una tradició de prestigi al seu voltant, com és el cas de la Boqueria, el Ninot o Sant Antoni. Les darreres tendències comercials de les ciutats, i l’adequació i remodelació dels mercats han fet variar, però, l’oferta tradicional dels mercats, amb la incorporació de supermercats en les seves insta·lacions o de pàrquings per a facilitar l’accés dels clients.

Els locals petits que no es troben en una d’aquestes àrees d’atracció dels mercats i que estan repartits una mica per tot arreu enmig de la trama urbana, tenen la funció de ser el complement a les compres realitzades tant als mercats com a d’altres àrees comercials. Són comerços molt sovint polivalents, que completen les necessitats que poden sorgir entre els períodes de compres realitzades a comerços més importants.

La venda ambulant té una presència important, principalment als municipis del Besòs, i es dedica essencialment al tèxtil, al calçat i les joguines. Destaca a Barcelona el mercat dels Encants Vells a la plaça de les Glòries, especialitzat en tot tipus de productes vells i usats, el mercat de la Zona Franca, els diumenges, i el Mercat del Llibre Vell de Sant Antoni, també els diumenges. A Sant Adrià cada dimarts hi ha mercat d’encants sota l’autopista. A Badalona, el mercat dels dissabtes al barri de la Salut. A l’Hospitalet diversos barris celebren mercat (Bellvitge, la Florida i Torrent Gornal) diferents dies de la setmana.

Un fet típic de la dinàmica comercial de la comarca és la Fira de Barcelona, que acull la celebració de diferents certàmens, anuals o biennals. Entre els certàmens més importants que s’hi celebren es poden mencionar el d’Alimentària, el Saló Nàutic Internacional, el Saló Internacional del Caravàning, el Saló Internacional de l’Automòbil, Construmat, i Sonimag, entre setembre i octubre. La Fira de Barcelona celebra cada any 80 salons que es concentren a Montjuïc, on hi ha el Palau de Congressos, i a l’Hospitalet a Gran Via 2 on hi ha el Centre de Convencions. A Barcelona, fora de l’àmbit de la Fira de Barcelona, tenen lloc altres certàmens, però d’importància i abast més reduït. Als altres municipis de la comarca també es realitzen fires i certàmens comercials, de menor ressò, però no per això menys interessants. Destaca l’Hospitalet de Llobregat, que compta amb dos recintes firals, el de la Farga i el de Montjuïc-2, al Polígon Pedrosa.

D’altra banda la comarca ha esdevingut una de les principals destinacions de negocis d’àmbit europeu, amb instal·lacions com el Badalona Centre Internacional de Negocis, el World Trade Center, al Port Vell, o el Palau de Congressos de Catalunya, a la Diagonal, que completen els ja existents de Fira de Barcelona o els que oferien alguns hotels de la ciutat.

Els serveis i el turisme

L’alta densificació del Barcelonès comporta una necessitat de serveis molt més gran que a d’altres comarques de Catalunya.

Pel que fa a l’assistència sanitària la comarca té una xarxa molt nombrosa de Centres d’Assistència Primària (CAP). Igualment destaca en l’àmbit hospitalari. Hi ha 20 centre integrats en la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública; d’aquests, tres són a Badalona (Hospital Municipal de Badalona, Institut Guttmann —traslladat l’any 2002— i Hospital Universitari Germans Trias i Pujol); tres, a l’Hospitalet (Hospital de l’Hospitalet, Hospital Universitari de Bellvitge i Institut Català d’Oncologia), i un, a Santa Coloma (Hospital de l’Esperit Sant), mentre que la resta són a Barcelona ciutat. Els més importants, tant per les seves dimensions com pels serveis que ofereixen són l’Hospital Clínic i Provincial, el de la Santa Creu i Sant Pau, l’Hospital Universitari la Vall d’Hebron i l’Hospital del Mar. Cal mencionar també l’Hospital Infantil Sant Joan de Déu, tot i que ja pertany al terme d’Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat).

El fet que l’estructura per edats de la comarca hagi experimentat una tendència vers l’envelliment de la població, juntament amb el canvi en les estructures familiars tendents a la família nuclear, han comportat el sorgiment de nombroses residències per a la tercera edat, la gran majoria de gestió privada. Igualment per a aquest grup de població s’han anat obrint gradualment diferents centres i casals d’avis i jubilats. A més d’un espai d’esbarjo i relació personal, són centres que organitzen i ofereixen diferents programes d’activitats

El fet que el Barcelonès és la comarca més poblada de Catalunya, i on hi ha la capital econòmica, cultural i política, comporta que, en l’àmbit de l’ensenyament, hi hagi centres de tots els cicles, des de preescolar fins a l’universitari. Tots els municipis disposen de centres que cobreixen l’ensenyament fins al batxillerat i els cicles formatius, a més de centres especialitzats (educació especial, música, idiomes, turisme, etc.). En el camp musical cal destacar l’Escola Superior de Música de Catalunya, el Conservatori Superior de Música del Liceu, ambdós centres a Barcelona, el Conservatori Professional de Música a Badalona i l’Escola Municipal de Música Can Roig i Torres a Santa Coloma. Entre altres centres especialitzats a Barcelona es poden mencionar la ja tradicional Escola Massana, dedicada a les arts aplicades, i l’Institut del Teatre, que comprèn l’Escola Superior d’Art Dramàtic i l’Escola de Dansa i Coreografia. Cal dir també que Barcelona és la ciutat que acull les seus de set universitats: la Universitat de Barcelona, la Universitat Politècnica de Catalunya, la Universitat Ramon Llull, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Internacional, la Universitat Abat Oliba, la Universitat Oberta de Catalunya, d’estudis a distància i alguna facultat de la Universitat Autònoma de Barcelona.

La Universitat de Barcelona fou creada el 1835, després de ser abolida l’existent anteriorment per Felip V, que creà la de Cervera. La seva ubicació definitiva a l’actual edifici de la plaça de la Universitat data del 1874. A la dècada del 1950 es crearen noves facultats que s’anaren instal·lant a la part alta de la Diagonal, essent la primera la Facultat de Dret. La Universitat Politècnica es creà el 1971, com a resultat de l’agrupació de diferents escoles universitàries que ja existien prèviament. L’any 1990 es crearen la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Ramon Llull, mentre que la Universitat Internacional ho féu el 1997 i la Universitat Oberta el 1995.

Quant a l’equipament esportiu, la comarca gaudeix d’un nombre important d’instal·lacions, entre les més nombroses de les quals es poden mencionar els camps de futbol, les pistes poliesportives, les piscines (a l’aire lliure i cobertes), les pistes de tennis, etc., presents en tots els municipis. Com a destacables cal recordar els equipaments que s’utilitzaren durant els Jocs Olímpics del 1992, com l’Estadi Olímpic, ara anomenat Lluís Companys, el Palau d’Esports Sant Jordi, les Piscines Municipals Bernat Picornell, la zona esportiva (amb palau d’esports, pistes de tennis, etc.) de la Vall d’Hebron, i el Port Olímpic, entre d’altres, tots aquests a Barcelona. També van ser instal·lacions olímpiques el Palau Municipal d’Esports, a Badalona, i a l’Hospitalet de Llobregat el Camp Municipal de rugbi i el de beisbol (aquest utilitzat posteriorment com a camp de futbol). Altres equipaments serien les pistes d’atletisme, presents a Santa Coloma de Gramenet, a Badalona i a Barcelona (tenen força tradició les de l’Estadi Municipal Joan Serrahima) i les instal·lacions d’entitats privades com les del Futbol Club Barcelona (amb el Camp Nou, el miniestadi, etc.).

El Barcelonès és la comarca catalana que més turistes rep, és la segona en nombre de pernoctacions. La ciutat de Barcelona és el centre d’aquesta atracció turística; tradicionalment l’oferta més atraient és la ciutat arquitectònica i monumental i els museus, però la celebració de fires i congressos i la promoció de Barcelona com a ciutat de compres, han diversificat i ampliat l’oferta turística.

L’allotjament és bàsicament de caire hoteler, amb diverses categories, tot i que es disposa també d’algun alberg de joventut. No hi ha càmpings en tota la comarca, tot i que a les rodalies n’hi ha molts. L’oferta d’allotjament al Barcelonès, especialment a la ciutat de Barcelona, cresqué considerablement després de ser designada com a seu dels Jocs Olímpics del 1992. Tanmateix, en els últims anys de la dècada dels noranta i al principi de la següent, la creació de noves places hoteleres també arribà a d’altres municipis de la comarca, com l’Hospitalet, tendència que continuà reafirmant-se especialment arran de la construcció i posada en funcionament de l’espai firal Montjuïc-2.

La cultura i el folklore

Les activitats culturals

A Barcelona hi ha nombroses institucions, moltes de les quals tenen una influència més enllà dels límits de la mateixa comarca. En el camp polític sobresurten la Generalitat de Catalunya, seu del govern autonòmic català, el Parlament de Catalunya i la Diputació de Barcelona. En l’àmbit cultural destaca l’Institut d’Estudis Catalans, que des de la seva fundació el 1907 ha canalitzat bona part de l’activitat investigadora desenvolupada a Catalunya, l’Acadèmia de les Bones Lletres, el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), l’Ateneu Barcelonès, i diferents instituts municipals, com ara l’Institut d’Història i l’Institut d’Educació. En el camp de la música destaquen l’Orfeó Català, la Coral Sant Jordi, i l’Orfeó Badaloní, a més de les entitats que gestionen el Gran Teatre del Liceu i el Palau de la Música Catalana, dos dels edificis més emblemàtics de la ciutat de Barcelona dins el món musical; cal esmentar, a més, com a equipament dins aquest àmbit, l’Auditori, seu de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

En l’àmbit teatral, cal esmentar la gran concentració d’equipaments al Barcelonès i, especialment, com passa amb altres temes, a la seva capital. A Badalona destaquen el Teatre Principal i el Teatre Zorrilla, de llarga tradició, a Santa Coloma de Gramenet el Teatre Josep Maria de Sagarra i a l’Hospitalet el Teatre Joventut. A Barcelona hi ha teatres que gaudeixen d’una llarga història, com el Teatre Principal, els orígens del qual es remunten a l’any 1597, el Teatre Romea (1863), el Teatre Lliure (a Gràcia, 1903 i des del 2001 a Montjuïc), el Teatre Tívoli (1919), el Teatre Grec (1929), el Teatre Goya (1932), o el Teatre Nacional de Catalunya (1997), a més dels espais ja esmentats del Palau de la Música (1908) i del Gran Teatre del Liceu (1847). Altres espais escènics ben coneguts són la Ciutat del Teatre, que acull el Mercat de les Flors, el Teatre Lliure i el nou edifici de l’Institut del Teatre; el Teatre Apolo, el Teatre Poliorama, el Teatre Victòria i el Teatre Villarroel.

En l’àmbit esportiu, a la comarca hi ha entitats històriques i ben conegudes, ja que disposen d’equips en la pràctica de diversos esports que han assolit èxits en les competicions de primera categoria. Es tracta del Futbol Club Barcelona, el Reial Club Esportiu Espanyol de Barcelona, i el Club Joventut de Badalona en bàsquet.

Pel que fa als mitjans de comunicació, a la comarca hi ha una gran vitalitat, concentrada quasi exclusivament a Barcelona, que destaca sobretot pel bon nivell de les publicacions, tant de diaris com de revistes. "La Vanguardia" (1881), "El Periódico" (1978) i "El País" (1982, editat a Madrid però amb delegació a Barcelona) són els periòdics d’informació general que tenen un tiratge, una difusió i una audiència més elevats. En català s’edita l’"Avui" (1976), juntament amb l’edició catalana d’"El Periódico". Altres diaris d’informació general que han anat establint edicions a Catalunya són "El Mundo de Catalunya" (1995), "ABC" (1987), "Expansión" (1986), "La Gaceta de los Negocios" (1989), o "La Razón" (1999). Pel que fa a l’informació esportiva trobem a Barcelona les edicions d’"El Mundo Deportivo" (1906), "Sport" (1979), i "As (Catalunya)" (1996), i un d’informació marítima, també escrit en castellà, "El Vigía" (1950). Es publiquen, a més, moltes revistes, de característiques molt diferents i amb una difusió, audiència i periodicitat molt variades: revistes de la premsa del cor (com "Lecturas", i "Pronto"), d’humor (com "El Jueves"), infantils (com "Cavall Fort"), sensacionalistes, especialitzades en medicina, decoració, salut, màrqueting, religió, motos i cotxes, etc.

Pel que fa a la premsa local i comarcal, a més dels butlletins municipals que es publiquen a tots els municipis del Barcelonès, cal esmentar a Badalona el diari "El Punt" (edició del Barcelonès Nord), des del 1994, i a l’Hospitalet de Llobregat "El Progrés" (1982), bimestral, i el "Diari de l’Hospitalet", a més d’un bon nombre de revistes especialitzades en el món del motor.

Cal tenir present que hi ha moltes publicacions universitàries i de barri, de diferents associacions culturals, que tot i tenir una difusió gairebé sempre petita i molt reduïda territorialment, són importants per al manteniment de la dinàmica de la cultura popular.

En el camp de la radiodifusió hi ha una oferta considerable d’emissores de ràdio, tant d’ona mitjana com de freqüència modulada. Es concentren sobretot a Barcelona, on trobem les seus de ràdios considerades institucionals: les emissores de Catalunya Ràdio i les de Ràdio Nacional d’Espanya (RNE), i emissores comercials com RAC 1, RAC 105 FM, COPE Barcelona, Ràdio Bacelona 2, Ràdio Estel, Onda Cero, Cadena Ser, etc. Les emissores municipials de freqüència modulada de Barcelona (Freqüència Barcelona), Badalona (Ràdio Ciutat de Badalona), de l’Hospitalet de Llobregat (Ràdio Hospitalet) i de Santa Coloma de Gramenet (Ràdio Gramenet), estan consorciades amb COMRàdio, emissora pública que té la seu a Barcelona.

Encara que sembli una paradoxa, al Barcelonès només hi ha, d’entre les emissores de televisió de gran difusió, uns estudis de Cuatro; els estudis de TVE, abans a Montjuïc, es traslladaren l’any 1983 a Sant Cugat del Vallès, i els de TVC es troben situats a Sant Joan Despí. Hi ha, però, platós de les dues cadenes per a la realització d’entrevistes a la ciutat i també platós de les televisions privades estatals (Antena 3, Tele 5). Per contra, hi ha els estudis de diverses emissores locals, algunes d’àmbit municipal, com Barcelona TV (BTV), TV de Badalona (TVB) i Canal Infho a l’Hospitalet de Llobregat, i d’altres de privades com Td8 i Urbetv, a Barcelona, i 25 TV a l’Hospitalet.

Quant a equipament museístic, la gran concentració en nombre es produeix a Barcelona, on podem trobar museus especialitzats com el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu Picasso, la Fundació Joan Miró, el Cosmocaixa, el Museu d’Art Contemporani, el Museu Egipci, el Museu d’Arqueologia de Catalunya, el Museu d’Història de la Ciutat, el Museu Marítim i el Museu del Futbol Club Barcelona, entre d’altres. Quant als altres municipis de la comarca, a Badalona destaca el Museu de Badalona, de caire general (arqueologia, art, etnografia, etc.), que disposa de diverses extensions (Can Miravitges, casa romana del carrer Lladó, conducte d’aigües). A Santa Coloma de Gramenet hi ha el Museu Torre Balldovina, en el qual es recullen elements de tota la història local. El Museu de l’Hospitalet de Llobregat (amb la Sala Alexandre Cirici i la Masia de Can Riera) també és dedicat a la història local, en què cal destacar les taules de pintura des del segle XVI fins al XVIII de l’antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida.

La Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, a més d’alguna entitat d’estalvi, són les institucions que mantenen un nombre més alt de biblioteques, la majoria localitzades a Barcelona, però que són presents a tots els municipis de la comarca. Les biblioteques més especialitzades es localitzen exclusivament a Barcelona, on destaca la Biblioteca de Catalunya, les de les diferents facultats universitàries, i la construcció, ja iniciada l’any 2001, de la Biblioteca Provincial. A l’Hospitalet de Llobregat l’oferta de biblioteques és gran, doncs compta amb la Biblioteca Central del Tecla Sala i amb d’altres biblioteques situades en els diferents barris de la ciutat. Santa Coloma de Gramenet també disposa d’una Biblioteca Central.

Entre els diversos arxius de la comarca, caldria esmentar, fora de Barcelona, l’Arxiu Històric de la Cialona, l’Arxiu Municipal i l’Arxiu Històric de la Ciutat, ambdós a Santa Coloma de Gramenet, i l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet de Llobregat. A Barcelona es concentren més de vuitanta arxius, entre els quals es compten els arxius administratius de diferents departaments de la Generalitat, els d’entitats privades, etc. Entre els que conserven documents més antics caldria mencionar l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’Arxiu Capitular de Barcelona, l’Arxiu Diocesà de Barcelona, l’Arxiu de la Diputació de Barcelona, l’Arxiu del Monestir de Sant Pere de les Puelles, l’Arxiu del Monestir de Pedralbes, l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, l’Arxiu Municipal de Barcelona, l’Arxiu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i la Cartoteca de Catalunya (de l’Institut Cartogràfic de Catalunya), tots ells amb documentació que es remunta a l’època medieval. L’Arxiu Nacional de Catalunya tingué la seu a Barcelona fins el 1995 que fou traslladat a Sant Cugat del Vallès.

El folklore

La profunda transformació soferta a la comarca, sobretot a la segona meitat del segle XX, va comportar la desaparició de nombroses festes i tradicions. Tot i així queden un gran nombre de festes, que ha augmentat amb la recuperació de tradicions i la instauració de noves celebracions.

Cada any comença amb la cavalcada de Reis a tots els municipis. Segueix la diada de Sant Antoni amb la passada dels Tres Tombs a Badalona i a Barcelona (al barri de Sant Antoni). El mateix mes de gener a Badalona se celebra la festa de Sant Sebastià, que des del 1854, arran de l’epidèmia de còlera que va patir la ciutat, fou instituït per votació patró del municipi. Pel 12 de febrer, Santa Eulàlia, se celebra la festa d’hivern de Barcelona, que ha estat una de les celebracions recuperades. Pels volts del mateix mes de febrer, en data variable, trobem el Carnestoltes.

Per Setmana Santa destaca la processó dels misteris que es porta a terme el Dijous Sant a Badalona. La processó es fa al voltant de l’església de Santa Maria i hi participen dos passos del segle XVIII i la creu processional del segle XIV. Sembla que és la processó més antiga de Catalunya, amb documentació del 1628, i només va deixar de celebrar-se del 1974 al 1986. A l’Hospitalet, des de fa alguns anys, també es realitzen processons per aquestes dates, portades a terme per diverses cofradies; hi destaca la cofradia de la Florida, que fa la seva processó pels carrers d’aquest barri.

A l’abril sobresurt la diada de Sant Jordi, que es fa arreu de Catalunya, tot i que té una especial concurrència a la ciutat de Barcelona. Durant el mes de maig se celebra la diada de Sant Anastasi, el dia 11, a Badalona, amb actes com la cremada del dimoni a la platja, castells de foc i una sardinada. Amb el mes de juny arriba Sant Joan, diada festejada a tots els municipis. Al mes de setembre té lloc la celebració de la festa major de Sant Adrià, l’Onze de Setembre i la festa major de la Mercè a Barcelona. El mes de desembre se celebren fires de Nadal a diversos municipis de la comarca, però és destacable la tradicional fira de Santa Llúcia davant la catedral de Barcelona. El darrer dia de l’any, a Badalona surt l’Home dels Nassos.

La majoria de danses tradicionals són mortes, en el sentit que no són ballades en l’àmbit popular. Es coneix l’existència d’alguna dansa avui morta, com el ball de la Balsa de l’Hospitalet de Llobregat.

La historia

La prehistòria i l’antiguitat

Hi ha molt poques dades arqueològiques que permetin de reconstruir el passat de l’ocupació del Barcelonès. Així, doncs, encara que no hi ha proves directes de la presència de l’home del paleolític, l’estreta vinculació geogràfica que existeix amb la comarca del Baix Llobregat fa pensar que aquesta zona del pla litoral també podia haver format part de l’escenari de les primeres cultures prehistòriques. Existeixen notícies sobre troballes d’objectes de sílex en distints llocs del pla, com els del costat de l’església de Sant Vicenç de Sarrià, la Sagrera o Ca Don Joan (Horta), però el seu caràcter aïllat i poc definit no és suficient per a enquadrar-los en un marc cronològic i cultural. Tampoc no ho són les coves localitzades a la part muntanyosa del Barcelonès, ja desaparegudes, i que podien haver estat un dels primers llocs d’habitatge a les èpoques prehistòriques, com ara les del Parc Güell, descrites ja el 1903 per J. Almera i A. Bofill, i les del Carmel, descobertes el 1932, ja que unes només han posat de manifest restes de fauna quaternària i les altres elements dubtosos que, o bé no poden fer suposar que haguessin estat ocupades en algun moment per l’home, o encara que demostrin el seu pas, no en precisen el moment. Hi ha per tant un buit des d’aquesta etapa tan remota fins al neolític.

Al cinquè mil·lenni aC, en iniciar-se el període neolític, cal situar la primera ocupació més o menys prolongada d’algunes coves veïnes com la cova de l’Or o la cova dels Encantats (ja al Baix Llobregat), en el vessant SW del puig d’Olorda, molt properes a un enclavament que forma part del terme municipal de Barcelona. Tant aquestes com la Cova Bonica de Vallirana, la de Can Montmany de Pallejà d’un costat i les que han estat descobertes en altres llocs del Maresme inscriuen el Barcelonès en el marc geogràfic on es va desenvolupar aquesta cultura. Des d’aquest moment comença l’explotació de les vetes de jaspi de la muntanya de Montjuïc, que van servir per a la fabricació d’eines, localitzades no tan sols a l’àrea de Barcelona (Montjuïc i Mont Tàber), sinó també en punts més distants i, encara que no sigui comparable al complex miner de Can Tintorer (Gavà), sí que mostra el grau d’evolució que va anar adquirint aquesta cultura.

La primera documentació arqueològica al Barcelonès se situa a final del neolític, entre la fi del quart mil·lenni i la primera meitat del tercer, quan s’establiren en el pla grups d’agricultors que, possiblement, van abandonar els seus anteriors hàbitats en coves, sense que això vulgui dir que aquestes deixessin de ser habitades. Aquesta gent ha estat coneguda pel ritu funerari: enterraments en fosses excavades a terra i cobertes per una gran llosa, en les quals es col·locava normalment un sol individu amb el parament funerari format per vasos de ceràmica llisos, grans de collar i utensilis d’os i de sílex. És per aquest motiu que s’anomena cultura dels sepulcres de fossa. Els testimoniatges trobats han estat uns vasos de ceràmica que devien formar part del parament, a les Corts; i altres vasos fragmentats i diverses eines de sílex sobre estella o fulla i de quarsita, com un raspador, a Sant Andreu, encara que no es va localitzar cap traça clara dels fons de cabanya circulars com a Sant Adrià de Besòs. A aquest mateix període pertany el sepulcre que el 1917 va aparèixer al carrer de Muntaner, a la cantonada amb el carrer de Copèrnic, en un dels vessants del turó de Monterols.

Al segon mil·lenni aC, al mateix temps que es produïren innovacions en el camp de la ceràmica, com el vas campaniforme, o s’introduïren noves tècniques, com la metal·lúrgia del coure i el bronze, canvià el ritu funerari, els sepulcres de fossa individuals foren canviats per altres que permetien l’enterrament col·lectiu, per la qual cosa moltes de les coves que havien servit d’habitació i altres covatxols es convertiren en llocs d’enterrament. Entre aquestes es pot citar la cova de l’Or, la de la Guineu a Pallejà i la de Can Bosc al vessant nord-occidental de Collserola. Fou també llavors que es desenvolupà una cultura definida pel tipus característic d’enterrament: la cultura dolmènica. E. Canivell va publicar a la revista "L’Avenç" el 1882 un dibuix d’un dolmen que llavors hi havia a Montjuïc. Aquest possible dolmen, juntament amb el que s’ha volgut deduir del topònim Camp de l’Arpa –en el cas que Arpa fos una deformació d’Arca, forma com apareix citat en època medieval–, farien incloure el territori de Barcelona dins del marc geogràfic on es desenvolupà aquesta cultura.

El primer habitatge del Barcelonès és possiblement ja de l’edat del bronze, encara que existeixen diferents postures respecte de la seva datació. El 1931, en realitzar una excavació a Can Casanoves, darrere l’Hospital de Sant Pau, es van descobrir damunt una petita planura les restes d’unes cabanyes circulars d’1,80 m de diàmetre, amb el terra d’argila vermella endurida per l’acció del foc. A l’interior del cercle es podien veure els forats que van servir per a col·locar els pilars que suportaven el sostre. Entre el gruix de terra que hi havia damunt aquest cercle, d’uns 25 cm de potència, es van trobar restes d’aliments –ossos i closques de mol·luscs– i senyals que s’hi havia cuinat -carbons-, com també fragments de recipients de ceràmica. Un mur, de traçat sinuós, del qual es conserven uns 20 m, fet amb pedres molt irregulars disposades en sec o ajustades amb fang, constituïa la defensa i el clos del poblat.

A la fi del segon mil·lenni i durant els primers segles del primer, grups indoeuropeus travessaren els passos pirinencs i penetraren a Catalunya, on crearen els primers nuclis de caràcter urbà. Una de les notes diferencials dels nouvinguts fou la seva forma d’enterrament, la incineració, enfront de la inhumació que mantenien els indígenes; les cendres eren dipositades en urnes que s’enterraven, fet que donava lloc a extensos camps, que han servit per a definir el grup anomenant-los els habitants dels camps d’urnes. Són conegudes en àrees pròximes a Barcelona diverses necròpolis. Pròpiament a la Ciutat Comtal només hi ha restes del que podia haver estat un poblat. A la confluència dels carrers de Lisboa, de Porto i del Marquès de Castellbell, entre les rieres de Sant Genís i Sant Cebrià, van aparèixer diversos fragments de ceràmica hallstàttica amb acanalats, vasos troncocònics amb acanalats i cordons en relleu i també restes de fauna.

Els contactes comercials, primer amb els fenicis i més tard amb els púnics i els grecs, que van cristal·litzar en la fundació per part d’aquests últims d’algunes colònies com Empòrion (Empúries), al segle VI aC, varen anant transformant la població indígena del ferro, gent que s’obria a les noves influències culturals que arribaven a través de la Mediterrània i s’introduïen cap a l’interior per vies naturals de comunicació, les rutes obertes pels rius i llurs afluents a través de les serralades Litoral i Prelitoral.

Per referències dels autors grecs i romans, encara que són d’època posterior, com Estrabó (65 aC - 20 dC), Plini i Mela (ambdós del segle I aC), sabem que el Barcelonès formava part de l’àrea geogràfica que va habitar el grup ibèric dels laietans, que ocupava tota la zona costanera des del Rubricatus (el Llobregat) fins a l’Arnum (la Tordera), nom que perdurà en època republicana en les monedes amb la llegenda Laiesken (moneda dels laietans) i en plena època romana en el càrrec de prefecte de l’Ora Marítima Laietana. Aquest primer poble històric va viure en poblats amb o sense muralles, construïts sobre les muntanyes que dominaven el pla i tot el seu entorn, Collserola i els seus contraforts. Però a la fi del segle V i durant el segle IV i III aC, com a resultat de la intensificació del comerç, la població de l’àrea costanera es densificà i es construïren un gran nombre de poblats, alguns dels quals degueren representar un paper important en la comercialització dels excedents agrícoles que des de les zones de l’interior i a través de rutes del Llobregat, el Besòs i els seus afluents devien arribar a la costa, on es produïen els intercanvis.

Entre aquests poblats, es pot citar el que degué existir ja des de la fi del segle V aC a Port, al vessant SW de Montjuïc, al costat de la desembocadura del Llobregat; només se’n va poder estudiar, el 1946, una part del conjunt de sitges o dipòsits per a emmagatzemar gra, excavats a terra. Al seu interior, reblert totalment de terra, van ser descoberts fragments de vasos grecs i ibèrics i les restes d’un carro. Un altre va ser construït a la fi del segle IV al cim del turó de la Rovira. El 1932, quan va ser excavat, es pogué veure part de la muralla que el circumdava amb torres circulars al costat d’una de les portes, els camins d’accés i un conjunt de sitges situat fora del recinte. A Santa Creu d’Olorda s’aixecava, dominant el curs baix del Llobregat, un altre poblat molt extens. També degueren existir-ne altres al turó del Puget, al de Monterols, al de la Peira i a Ca Don Joan (Horta). Tant els poblats com el material arqueològic que s’hi ha trobat ens mostren una població certament desenvolupada en un sentit urbà, dedicada a la ramaderia i l’explotació agrària, base essencial de la seva economia; el grau d’especialització i desenvolupament del treball era notori, i es reflectia en una indústria incipient que devia produir els vasos i objectes de ceràmica, els teixits, i útils metàl·lics per al consum interior; no es pot descartar, però, la possibilitat que en alguna ocasió poguessin haver estat comercialitzats a petita escala.

Quant a l’organització política, la uniformitat d’aquests poblats fa creure que degueren ser independents, sense que cap d’ells assumís el paper de nucli més destacat, que actués com a capital de l’àrea laietana, la Laie que alguns van voler veure. És possible que, si la situació econòmica o defensiva ho feien necessari, s’organitzessin en algun tipus de confederació, circumstància que, salvant la diferència de temps, es podria reflectir en l’encunyació d’una moneda comuna al segle II aC amb la llegenda Laiesken, moneda dels laietans.

A la fi del segle III, el 218 aC, i amb el desembarcament dels romans a la colònia grega d’Empúries per atacar la rereguarda de les tropes cartagineses d’Anníbal, Catalunya i part de la Península Ibèrica es convertiren en escenari de la segona guerra Púnica. A partir d’aquesta conquesta militar es produí un canvi cultural de la gent ibèrica, accentuat amb la creació de ciutats romanes com Empòrion, Tàrraco i les veïnes de Bètulo i Íluro, la fundació de la qual, a la fi del segle II o principi de l’I aC, va comportar una primera colonització de les terres per gent itàlica que construí les primeres vil·les. En monedes d’època ibèrica ja figura el lloc de Baitolo, precedent del nom romà Baetulo. L’origen de Badalona se situa, doncs, en època ibèrica i romana.

De mica en mica, els indígenes laietans van anar canviant l’emplaçament dels seus hàbitats, abandonant gradualment els poblats de les zones altes i traslladant-se a zones més baixes. Preconitzaven, així, el tipus de poblament rural que es va donar en època imperial, en el qual alguns d’aquests grups, malgrat algunes reformes, van continuar habitant. No obstant això, no tots els poblats de muntanya van ser abandonats; alguns, com el de Santa Creu d’Olorda, romangueren ocupats quasi fins a l’inici de l’època imperial.

Més tard, en època de l’emperador August, a la fi del segle I aC, i coincidint amb la conclusió de les guerres càntabres va ser fundada la Colònia Bàrcino sobre el Mont Tàber; l’àrea compresa entre els rius Llobregat i Besòs (antics Rubricatus i Baetulo, respectivament), la serra de Collserola i la mar es convertiren en el territorium de la nova ciutat, i les terres foren parcel·lades i repartides entre els nouvinguts. Així, alguns dels petits poblats agrícoles ibèrics van ser substituïts per veritables vil·les romanes, com es va poder comprovar al jaciment descobert en fer l’Estadi de Montjuïc el 1929, al de Can Batllori (les Corts), o al localitzat sota el monestir de Pedralbes. Se n’aixecaren d’altres de noves, les restes de les quals –en alguns casos fins i tot amb mosaics– s’han detectat en diversos punts del pla com a Can Cortada i al carrer de Dante (Horta), a la Torre dels Pardals, prop de l’església de Santa Eulàlia de Vilapicina, al costat del baixador de Sant Andreu de Palomar i a Can Nau (Sant Martí de Provençals); en d’altres ocasions són els enterraments de tègules els que ens ajuden a situar altres nuclis rurals romans com els de la travessera de les Corts, on es va descobrir un vas corinti del segle III aC, o els de Vistalegre (Montjuïc) o Sant Martí de Provençals. Alguns eren enclavats en zones molt pròximes a les muralles de la ciutat, com ho demostren les restes de parets i mosaics descoberts sota la plaça d’Antoni Maura, o sota diversos edificis del carrer de Montcada. El 1989 es descobriren noves restes de diferents èpoques històriques a partir dels romans, al subsòl de la Plaça Nova, i el 2002 es treballava en un jaciment sota una finca de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, on es deixaren al descobert restes arqueològiques de gran valor que podrien pertànyer a l’entrada del Fòrum Romà . Sembla, doncs, que hi havia una població molt densa, establerta en un pla ben estructurat i recorregut per les vies de comunicació interurbanes, com la Via Augusta, que enllaçava les distintes ciutats costaneres.

Malgrat que algunes podien haver estat lloc de repòs o estiueig dels seus propietaris, la funció principal de les vil·les va ser la d’explotació agrícola, i es dedicaren al llarg dels primers segles al que va constituir la font de riquesa més important: el conreu de la vinya per a la producció i la comercialització del vi. Així, a partir del segle I, Laietània es va convertir en un important centre productor i exportador de vi. Durant el Baix Imperi, finalitzada la gran crisi del segle III dC, el camp va patir algunes variacions, però continuà vivint de forma activa com a centre de producció agrícola i com a lloc d’esbargiment de la burgesia de la ciutat.

La medievalització

En parlar de la cristianització del Pla de Barcelona i del Barcelonès en general cal moure’s sobre bases hipotètiques, ja que se’n tenen molt pocs testimonis directes. Si ens baséssim només en aquests, creuríem que els únics llocs del Pla de Barcelona cristianitzats abans de la conquesta franca, deixant de banda el cas de Barcelona, detallat més endavant, devien ser Sant Gervasi de Cassoles, ja que el 1891 s’hi descobrí una làpida sepulcral cristiana, i Sant Genís dels Agudells, on encara es conserva un relleu paleocristià amb l’emblema d’un peix. Sabent, però, que el territori de Barcelona havia estat fortament romanitzat, hom no pot mantenir aquesta opinió simplista.

La cristianització es devia difondre tot seguint les rutes de comerç, i el principal focus d’irradiació no cal dir que devia ser la ciutat, com a seu episcopal, amb bisbes documentats des del 347, lloc on confluïen diversos camins antics, el més important dels quals era un braç de la Via Augusta que procedia del Maresme, entrava al Pla de Barcelona pel coll de Finestrelles, prop de la Trinitat, i es dirigia vers el Pla del Llobregat per la vall de Quart a Provençana. Un altre focus d’irradiació de la nova religió devia ser el Castrum Octavianum, on, per haver-hi estat martiritzat el nord-africà Cugat en la persecució de Dioclecià, fou edificat un monestir, prop d’una primitiva construcció funerària i d’una aula paleocristiana. La influència de sant Cugat, però, devia concretar-se a la divulgació de la nova religió, sobretot a la primeria i bàsicament a les vil·les que hi havia al camí de Barcelona per la vall de Gausac i per la que s’anomenaria posteriorment vall d’Hebron, al capdamunt de la qual hi ha Sant Genís dels Agudells. L’evangelització posterior dels pobles i vil·les del Pla de Barcelona degué correspondre lògicament al bisbe i als seus preveres i s’efectuà probablement entorn del 460, quan, en crear-se la nova seu episcopal d’Ègara per desmembrament de la de Barcelona, sembla que es volgué donar més operativitat a la diòcesi.

No ens consta que al Pla de Barcelona hi hagués cap comunitat monàstica de pacte visigòtic documentada. Això no obstant, és possible que en algunes coves i balmes dels contraforts de la serra de Collserola hi hagués hagut vida eremítica, que hauria precedit la que s’hi desenvolupà molt més tard, a la baixa edat mitjana. La proliferació de l’eremitisme, però, sembla que és un fenomen un xic posterior, que al Pla de Barcelona i al Barcelonès s’hauria produït a causa de la inseguretat, en el període de temps comprès entre el lliurament de la ciutat de Girona als francs (785) i la conquesta de la ciutat de Barcelona per Lluís el Piadós (801), ja que la persecució religiosa només s’esdevingué quan els cristians constituïen una força política, i la depredació de parròquies i monestirs sembla que no s’efectuà fins aleshores (en establir-se una frontera entre tots dos contendents). En aquesta zona de la província Tarraconense sembla que ni els visigots (quan encara la religió oficial era l’ariana) ni els sarraïns no havien actuat, en principi, contra els cristians romans. Potser el fet que la insurrecció del duc visigot Pau, que arrossegà els magnats de les províncies Tarraconense i Septimània, fos tan ràpidament sufocada per Vamba el 673, comportà ja símptomes d’inseguretat general de les persones i institucions.

Tanmateix, la cristianització del territori del Pla de Barcelona i dels altres pobles que avui configuren el Barcelonès, anterior a la florida de l’eremitisme, es devia efectuar a partir dels petits nuclis de poblament que constituïen ja algunes vil·les, les que havien sobreviscut a la crisi del segle III, on a la fi del segle V i al llarg dels segles VI i VII es devien haver començat a bastir algunes capelles, de domini propi o de domini episcopal, en les quals aviat s’hauria introduït el culte als sants. Si examinem les advocacions de les que pervindran posteriorment com a parròquies, documentades als segles X i XI: sant Andreu, sant Genís, sant Vicenç, santa Maria, sant Julià, sant Martí, sant Gervasi, santa Eulàlia de Mèrida, sant Joan, santa Coloma, sant Adrià, comprovarem que totes són força antigues, ja que apareixen citades als calendaris mossàrabs i als llibres litúrgics més antics. Es dóna, a més, el fenomen remarcable que les dues esglésies dedicades a santa Eulàlia, la de Provençana i la de Vilapicina (com també la del monestir de Santa Eulàlia del Camp, on abans de la fundació de la canònica augustiniana ja hi havia documentada la capella), són dedicades a la màrtir de Mèrida, la qual cosa indicaria que són d’origen anterior al descobriment del cos de santa Eulàlia de Barcelona pel bisbe Frodoí l’any 877.

L’alta edat mitjana

De la dominació sarraïna al segle X

No sabem fins a quin punt la presa de Barcelona del 718 per l’emir al-H.urr comportà una desarticulació del seu territori. Hem de suposar, però, que els nous dominadors degueren participar en la propietat o en l’explotació del territori i de la ciutat.

Arribada la reacció franca, contràriament a Girona, que capitulà el 785 davant Lluís el Piadós, la conquesta de Barcelona i del seu territori immediat el 801, per Lluís el Piadós, fou violenta. A continuació, durant el segle IX i fins que Guifre el Pelós esdevingué comte de Barcelona (devers el 870), aquestes terres visqueren una època incerta i de molta inseguretat. En aquest sentit s’ha d’entendre l’expedició del 827 d’Abd al-Rah.man II, que, cridat per Aissó, assetjà Barcelona. El 841 i el 850 hi ha documentats nous atacs àrabs a la ciutat, que fou presa temporalment el 852. Pocs anys després, el 856, també fou saquejat el territori de Barcelona i presa Terrassa.

Guifre el Pelós, en la segona meitat del segle IX, començà a reorganitzar el territori, per a la qual cosa intentà de consolidar la frontera amb els sarraïns a l’altra banda del Llobregat, per a aconseguir que Barcelona deixés de ser una fortalesa de frontera i perquè els vilars i altres petits nuclis de poblament del seu entorn poguessin assortir de queviures la ciutat i assegurar-ne l’estabilitat.

És clar que durant aquest període fosc, immediat a la conquesta carolíngia, la desorganització fou profunda, i encara que la ciutat i el seu territori no fossin mai abandonats del tot (com en el cas de Tarragona), de fet sí que es produí una certa alteració de la vida ciutadana i dels pobles immediats. A partir de Guifre, i del seu fill Guifre II de Barcelona, calgué reestructurar el territori i consolidar-ne el poblament mitjançant una ordenació civil i religiosa.

A partir del segle X hi ha documentació dels pobles del Pla de Barcelona. És indubtable que si no hi hagué una repoblació entesa en el sentit precís del terme, sí que hi hagué una immigració de població forana, ja fos d’hispans (vinguts directament de les terres encara sota el domini musulmà o de Septimània, on alguns havien emigrat) o de provençals, francs i gots, com sembla indicar-ho el topònim Provençals, documentat ja el 989.

A l’època del comte Miró (945-966) sembla que cal remuntar la construcció (o reconstrucció) del sistema de recs del territori (el Regomir). Sembla que la propietat era ben repartida i que la societat era estable, encara que molt pobra. La represa fou progressiva, com en tot el país, aprofitant els llargs anys de pau fins a la invasió d’Almansor. Apareixen citats aleshores les parròquies, esglésies i llocs que han romàs fins avui, i a la segona meitat de la centúria s’accentuà en el país la influència cultural i monetària de Còrdova, augmentà la disponibilitat econòmica i a la fi de la centúria s’inicià una concentració de capital. Paral·lelament, els comtes, governants i religiosos acudien a la seu romana a la recerca d’un alt domini pontificial, que havia de contrarestar l’alta sobirania del rei franc.

En aquest territori, sense defenses com a conseqüència de la pau amb Còrdova, es produí imprevistament la ràtzia d’Almansor. La població de la rodalia, aterrida, es refugià dins les muralles de Barcelona, defensada pel vescomte Udalard (985), que fou presa i incendiada. Aquesta desfeta no fou total, sinó que el país es recuperà amb força, gràcies a l’or que provenia de Còrdova i a alguns dels grans propietaris dels plans de Barcelona i del Llobregat, com el bisbe Vives. La invasió d’Almansor determinà un major afany defensiu; al territori de Barcelona, tradicionalment lliure, no es podien bastir castells termenats, però hi començaren a aparèixer les primeres torres o forces documentades, la de Sarrià i la de Provençals. D’altres han arribat fins avui, com la Torre Rodona (Torrodona) de les Corts, la construcció de la qual és immediatament posterior a l’escomesa d’Almansor, o la torre medieval dita d’en Vallseca, al Laberint d’Horta.

Els segles XI i XII

A partir de l’expedició de catalans a Còrdova, del 1010, s’afermà el desenvolupament econòmic de la ciutat i del seu territori. Sembla que la terra era força repartida i que només hi havia grans alous a l’àrea de Collserola (torre de Sarrià) i a Horta, on tenien possessions els vescomtes. Tanmateix, en aquestes grans propietats es devia estendre aviat el dret emfitèutic o de parceria. Les explotacions eren agrícoles i, a part la funció d’horta de verdura i fruita, s’hi conreaven vinya i olivars. Aquesta dedicació es reflecteix en la toponímia, on surten referències a partides com l’Olivera Rodona, Trullar i el Trull Comtal. També s’hi devien conrear cereals, ja que també és documentat el topònim Sitjar. Hi havia molins al Besòs i al Rec Comtal, colomers a Sant Andreu i, per tot el pla, freginals, que assenyalen l’existència d’una ramaderia més o menys domèstica i extensiva.

El 1025 el comte Berenguer Ramon I va confirmar les franqueses del Llobregat i de Barcelona, a més de les d’Olèrdola o del Penedès i les del Vallès, com a continuació de la tradició dels preceptes carolingis. Les franqueses contenien un seguit de disposicions respecte de les llibertats civils, exempció de càrregues i de la relació de dependència directa dels habitants de la ciutat respecte dels comtes sobirans. Confirmades per Jaume I el 1219, en endavant, amb l’expansió política de la ciutat de Barcelona, les franqueses només foren mantingudes a les quadres de les Corts de Sarrià i de Sant Just Desvern. Durant el segle XI també es van afermar les parròquies del territori i tots els pobles històrics del pla.

El segle XII començà amb les invasions dels almoràvits (1107-08 i 1114-15), encara que foren aturats a la línia defensiva del Llobregat i que no arribaren a atacar la ciutat. Hi havia, però, una inseguretat, i consta que Sant Andreu de la Barca es despoblà i així estigué fins el 1142. Paral·lelament, a partir de la primera meitat del segle es degué produir una certa emigració provocada per la represa de la conquesta, que oferia noves terres lliures. Aquest corrent, que continuà i s’accentuà en els segles successius, obligà a confirmar les franqueses del territori (1163) i a equiparar-les amb les concedides a Tortosa i a Lleida arran de la conquesta.

Això no obstant, en aquests segles XI i XII es devien reconstruir les parròquies i potser les capelles més importants del territori, ja que els edificis primitius, alguns dels quals es devien remuntar al repoblament del segle X o a la primeria de l’XI, es devien trobar malmesos o bé resultaven insuficients. Així, sabem que l’església parroquial de Sant Andreu de Palomar era en construcció el 1053 i encara el 1067, per sengles llegats que es fan ad opera de la dita església; després d’haver estat consagrat, el 1105 per Berenguer, bisbe de Barcelona, aquest edifici, que devia seguir l’estil del romànic llombard, fou novament consagrat el 1132 per Oleguer, arquebisbe de Tarragona, després de purificar el temple de la profanació de què fou objecte pels moabites, segons l’acta d’aquesta segona consagració. L’església de Sant Vicenç de Sarrià, que era en construcció el 1070, també fou consagrada al segle següent, el 1147, segurament amb motiu d’alguna reconstrucció. També l’església de Santa Eulàlia de Provençana, documentada el 980, va ser consagrada una altra vegada l’any 1101.

Un altre exemple d’aquest procés de restauració i renovació d’esglésies és el del monestir benedictí de Sant Pau del Camp. Fundat probablement a la fi del segle IX o a la primeria del X pel comte Guifre Borrell, sembla que fou destruït per Almansor i perdé la comunitat fins que al final del segle XI fou posat sota la tutela de Sant Cugat. Destruït de nou, segons sembla pels almoràvits, es restaurà a la primeria del segle XII. A partir del 1117 fou reconstruïda l’església i ja al segle XIII es degué acabar el claustre. Les esglésies dels pobles del Pla de Barcelona que en origen havien estat pròpies, és a dir, de domini particular o del comte, pervingueren a poc a poc al domini de la seu de Barcelona, excepte la de Sant Pere de les Puelles, que depenia de l’abadia, exempta de la jurisdicció diocesana.

La figura del vescomte com a autoritat judicial i administrativa desaparegué durant aquest segle XII, substituïda per la del veguer. Sembla que els castlans (probable origen dels llinatges Castellvell i Mediona) majors del vescomte en el territori de Barcelona foren els qui, en desaparèixer el càrrec vescomtal, esdevingueren veguers i assumiren les funcions polítiques tot residint al Castellvell vescomtal que tenia jurisdicció sobre el territori de Barcelona, no amb caràcter feudal sinó administratiu. Els veguers, per al compliment de llurs funcions exigien diverses imposicions fiscals que atemptaven contra les llibertats tradicionals del territori barceloní. Paral·lelament a la figura del veguer va aparèixer la del batlle reial, com a delegat administratiu i fiscal del sobirà, que intervenia en casos judicials de poca importància. En el territori de Barcelona inspeccionava els molins, i actuava en bregues i baralles en qüestió de límits. Presidia, ell o el sotsbatlle, delegat seu, les reunions de les universitats o bé donava llicència per a efectuar les reunions. Però després del segle XII alguns senyors, sobretot religiosos, obtingueren el privilegi de nomenar batlle propi per als seus dominis, àdhuc dins el territori de Barcelona.

També al segle XII, la seu barcelonina, que a poc a poc havia anat adquirint els drets sobre les parròquies i les esglésies, imposava noves exaccions econòmiques, obtenint, entre d’altres, el delme de tots els fruits o labors de la terra. Segons Carreras i Candi, aquestes intromissions de tipus feudal cessaren al segle XIII, substituïdes per drets emfitèutics. El règim emfitèutic introduït a Barcelona a partir del segle XI per l’estament eclesiàstic fou reconegut pels Usatges, en la redacció dels quals intervingué activament el paborde de la seu barcelonina, Ponç Bonfill Marc.

Per últim, en el segle XII es degueren consolidar els nuclis de població al voltant de les sagreres de les esglésies, parroquials o sufragànies, que apareixen documentades ja en les centúries anteriors i els límits territorials de les quals són perfilats en les actes de consagració de les noves construccions parroquials, com la de Sant Vicenç de Sarrià.

La baixa edat mitjana

Com a conseqüència del creixement notable de Barcelona en aquesta època i de la importància que havia adquirit la ciutat en els àmbits polític i econòmic, amb l’estructuració de les seves institucions municipals, la ciutat amplià la zona d’influència directa en la rodalia. Així, a part la ciutat amb els seus burgs o ravals, que serien inclosos dins la nova muralla, segons l’usatge Item statuerunt ut omnes homines, encaminat a garantir la seguretat personal, els termes de Barcelona, ultra la jurisdicció marítima, s’estenien del coll de Finestrelles, de Collserola i de la Gavarra, de la vila de Molins de Rei i del castell de Fels fins a la mar. Aquesta jurisdicció produí sovint conflictes amb els senyors feudals més pròxims, fins que al segle XIV la ciutat adquirí les baronies de Cervelló, Montcada i Montgat. També el bisbe, per sostreure’s de les obligacions de la ciutat, intentà, sense èxit, d’erigir com a castell termenat el seu domini de Sant Adrià de Besòs.

Dins aquest territori de jurisdicció de la ciutat de Barcelona, es definí una zona d’influència més propera a la ciutat anomenada hort i vinyet de Barcelona, en la qual els ciutadans no pagaven delme ni primícia dels fruits que s’hi collien. Aquest terme el definí Pere II el 1284, i anava des del coll de Codines fins a la riera d’Horta i des de Puig Aguilar i Collserola fins a la mar. No incloïa, doncs, el terme de les parròquies de Sant Andreu de Palomar i de Sant Genís dels Agudells; en canvi, per ponent, el límit del coll de Codines era situat a Esplugues, al costat mateix de la torre de Picalquers. Sembla que aquest límit era confós amb Collblanc, límit de les parròquies de Sants i Sarrià amb la de Provençana. De fet, al segle XIV ja fou definit en aquest sentit, i l’hort i vinyet s’estenia fins on arribaven els límits de les esglésies parroquials de la ciutat i els seus ravals, la parròquia de Sarrià, la de Sants i no més enllà. El terme de Sant Martí de Provençals, que com a parròquia depenia ja de Santa Maria de la Mar, hi era inclòs, però continuaven essent-ne fora els de Sant Andreu de Palomar i Sant Genís dels Agudells, amb les seves sufragànies. En aquest territori la seu percebia forts lluïsmes que entorpien la vida econòmica. La ciutat, aprofitant la lluita de Pere II contra Carles d’Anjou, aconseguí una rebaixa en la taxa dels lluïsmes. L’Església reaccionà amb un interdicte i la qüestió no fou resolta fins a la sentència arbitral del 1310, de Jaume II i el bisbe de València, que rebaixava la taxa dels lluïsmes, però no eren compresos en la rebaixa de la sentència els rústics (pagesos) i els que no eren veïns de la ciutat, els quals havien de pagar lluïsme com abans. És possible, però, que encara hi hagués dins el Pla de Barcelona algun nucli de pagesos lliures, no subjectes a les imposicions fiscals del segle XII.

Paral·lelament a la definició dels drets econòmics eclesiàstics ve l’estructuració del dret fiscal civil. El territori de Barcelona era franc de temps immemorial pel que fa als seus habitants, i només eren obligats a pagar al sobirà el dret d’alberg. Els eclesiàstics també eren exempts de qualsevol impost. En principi els impostos eren un dret del comte o del vescomte, i d’aquests, al segle XII, passaren en part a la seu i en part al veguer. Els veguers, aprofitant el procés feudalitzant del segle XIII, establiren exaccions, que cristal·litzaren en l’anomenada lleuda de Mediona, que era un impost que gravava els productes entrats per forasters. Els ciutadans de Barcelona, acollint-se a les antigues llibertats del territori, eren exempts d’aquesta lleuda. Com que aquestes llibertats afectaven tot el territori, els habitants de les Corts, dins el Pla de Barcelona, s’hi acolliren. Els homes de les Corts, juntament amb els de Sant Just Desvern, aconseguiren que llurs franqueses fossin reconegudes fins als decrets de Nova Planta borbònics, de manera que eren exempts d’impostos (lleuda, mesures de blat, portatges, maridatges), excepte del tradicional dret d’alberg del sobirà, i tenien batlle local o sotsbatlle propi dependent directament del batlle reial.

La jurisdicció civil i criminal del Pla de Barcelona era reial, i s’exercia per mitjà del batlle i del veguer, sense que s’hi poguessin bastir castells termenats; només era permès de construir-hi torres de fortificació particulars dins les propietats. Això no obstant, a mesura que es consolidà el dret administratiu jurisdiccional, algunes grans cases, laiques o eclesiàstiques, que tenien grans possessions o drets, obtingueren privilegis o permís reial per a nomenar batlles que administressin els seus drets i interessos, àdhuc dins el territori de Barcelona, com per exemple l’abadessa de Sant Pere de les Puelles, que el 1183 obtingué d’Alfons I el dret de nomenar dos batlles o vicaris per a cobrar censos i administrar la justícia en els seus territoris. També l’abadessa de Pedralbes, a partir del segle XIV, nomenava batlles a Sarrià.

Durant aquest període, els ciutadans de Barcelona enriquits, i el rei mateix, adquiriren cases i terres, on hi construïen torres per passar els estius. Se’n conserven algunes, com la Torre dels Pardals o del Fang a Sant Martí de Provençals, o com les reconstruïdes posteriorment del Laberint d’Horta o la Torre Vilana (antiga torre de Sarrià), la Torre d’Alòs o de Can Poncic a Sarrià, Bellesguard a Sant Gervasi, etc. A Valldaura, al vessant vallesà de la serra de Collserola (dins el terme de Cerdanyola), on havia residit la primitiva comunitat cistercenca que després s’establí a Santes Creus, hi hagué una altra residència reial, construïda per Jaume II a la fi del segle XIII. També els dominics de Santa Caterina tenien una torre a Pedralbes (a la Font del Lleó) els límits de la qual arribaven fins a Sant Pere Màrtir.

Com que a partir del segle XIV es va prohibir de construir nous convents dins els murs de la ciutat, diversos ordes es van establir a la rodalia. Així, a Sant Genís dels Agudells, on ja hi havia precedents eremítics, fra Ponç Astars obtingué privilegi de tenir oratori i cementiri propis, bé que dependent de la parròquia de Sant Genís, i poc després, el 1393, la reina Violant de Bar hi fundà el monestir de Sant Jeroni en el camí de Collserola vers Sant Cugat; el 1396 aquest monestir de Sant Jeroni es va fer càrrec de la parròquia de Sant Genís dels Agudells. La reina Elisenda de Montcada fundà un monestir de clarisses al lloc de Pedralbes, que havia comprat per 19 000 sous barcelonesos a Bernat de Sarrià. La primera pedra hi fou col·locada el 1326; el 1334 el monestir adquiria la parròquia de Sarrià i el 1368 el dret de bovatge de la vila. Com a record d’aquesta activitat religiosa, es conserven topònims com la Vall d’Hebron, el Tibidabo i el Carmel, de ressonàncies bíbliques. Aquest corrent d’establir convents nous fora dels murs de la ciutat continuà en l’edat moderna, sobretot en el territori en què més endavant es formaria la vila de Gràcia, el qual, durant l’edat mitjana, pertanyia en una gran part a la parròquia de Sant Pere de les Puelles. El 1413 fou fundat el convent franciscà de Jesús a l’actual cruïlla del carrer d’Aragó amb el passeig de Gràcia.

En aquesta època ja era estructurat el sistema parroquial tal com va romandre fins al segle XIX. A partir del segle XIV, al voltant de les parròquies es van fer eleccions de prohoms entre els veïns per a la construcció i l’administració de l’església, els quals, a més, intervenien en els afers d’interès comú civil de la vila. Aquesta administració civil i parroquial fou comuna, segons sembla, fins al segle XVII. En general, el procediment d’elecció de càrrecs (prohoms i clavaris) era per insaculació, i els elegits havien de retre homenatge al senyor de la parròquia o del terme o al seu batlle. Així, els límits parroquials coincidien amb els municipals, excepte en el cas de les Corts que, tot i pertànyer a la parròquia de Sarrià, tenien assenyalada una rodalia, únicament a efectes civils, en què gaudien de franqueses. Consta que els homes de les Corts, a més de participar en el govern de la parròquia de Sarrià amb representants propis, es reunien pel seu compte i elegien consell per tractar dels seus assumptes civils.

En els pobles i les parròquies del Pla de Barcelona ja s’havien establert alguns serveis; així, quan el rei concedí a la ciutat el 1431 el monopoli dels maells o carnisseries en el territori i la ciutat de Barcelona, es respectaren els drets adquirits per la de Joan Llull a Sants, la de Sarrià i la del Clot a Provençals. Si bé els forans no pagaven els drets o arbitris de la ciutat, sí que participaven en la host o sacramental i sota la bandera de Barcelona, com totes les poblacions que eren carrer de Barcelona. Se sap que algunes parròquies foranes com Sarrià tenien sacramental propi, el capità del qual era nomenat per l’abadessa de Pedralbes; aquest sacramental fou l’origen del sometent.

Al Rec Comtal (dit de vegades Rec Reial o de Sant Daniel) continuava l’explotació i la construcció de molins que de reials passaren a ser domini de la ciutat a partir del 1326 i també es regaven les hortes de Sant Andreu, Sant Martí i Sant Pere. La ciutat hi féu diverses obres per tal d’augmentar-ne el cabal: hi fou conduïda l’aigua de Ripollet i es feren noves rescloses al Besòs. En canvi, fou impossible de dur fins a la ciutat l’aigua del Llobregat a causa de la major altitud de les terres de Provençana fins a la Creu Coberta, que ho impedia. Per al consum humà, un cop es feren insuficients els propis pous de la ciutat, s’hi feren portar primerament les aigües de Montjuïc (1313), però com que encara eren insuficients es recolliren les que davallaven de la serra de Collserola (1356), a través d’un complicat i enginyós sistema de mines. Amb aquestes aigües es proveïen les fonts i els edificis públics. Aquestes mines eren sota la cura d’un mestre de fonts. No cal dir que els pobles de la rodalia també se servien de fonts i de mines pròpies, no solament per al consum directe, sinó que, ben recollides i administrades les aigües en safareigs i basses, servien per a regar les hortes.

L’evolució expansionista fins al segle XIV en el Pla de Barcelona, com en tot el país, s’estroncà al segle XV, en què es produí una recessió. No se sap fins a quin punt transcendien al camp les lluites entre la Biga i la Busca de dins les muralles de Barcelona, i si la lluita contra els jueus també tingué fora de la ciutat una gran repercussió. En l’avalot del Call de la ciutat contra els jueus (1391), els amotinats envaïren les esglésies de la ciutat i des dels campanars tocaren a sometent per cridar els pagesos del territori de Barcelona. És molt possible que tot això influís negativament en el territori, com també les pestes i la llarga guerra contra Joan II. Com a mostra tenim les dades aportades per Ferran de Segarra; mentre que el 1359 Sarrià tenia un cens de 121 focs, el 1421 passava a 50 focs i el 1470 a 60, i no s’hi observa una recuperació fins el 1516, que passà a tenir 91 focs. Per les capitulacions de Pedralbes el 1472 es tornà a la situació formal anterior, però amb un major empobriment.

L’edat moderna

En el segle XVI, el Pla de Barcelona, com tot el país, degué començar un procés de recuperació lenta, encara que continuaven les estructures bàsiques heretades a la baixa edat mitjana. De fet, els mercaders enriquits, esdevinguts generalment ciutadans nobles, adquirien terres al Pla de Barcelona per tal d’obtenir una seguretat en la renda dels censos que ja no obtenien en els negocis. Als propietaris sembla que no els interessava tant de mantenir uns problemàtics drets jurisdiccionals (sobretot amb la consolidació de la jurisdicció de la ciutat sobre el seu territori) com d’obtenir un rendiment segur. Així, com ja ho havia fet l’abadessa de Pedralbes, transformaven els antics drets en censos fixos i feien alguna inversió en llurs territoris. Això hi degué produir un cert redreç, ja que en aquesta època es construïren bastants casals i masies.

Fins a la guerra de Successió, el trasbals més fort que patí el país i el territori fou la guerra dels Segadors del temps de Felip IV de Castella. A part les invasions de tropes i les males collites, cal recordar la batalla decisiva del 1641 a Montjuïc i el setge de Barcelona del 1652, com a conseqüència del qual fou derruït el monestir de Valldonzella extramurs de la ciutat. És molt probable que en aquesta època hi hagués també al Pla de Barcelona una immigració notable d’origen francès, sobretot occità, com a tot Catalunya. Apareix testimoniada aquesta aportació humana de vegades en baralles i violències i en les concòrdies subsegüents, com la signada per Ferrer de Roegue a Sarrià el 1647. Aquesta immigració compensava les pèrdues humanes en pestes, en guerres i fams, encara que l’assimilació de l’element immigrat de vegades resultés difícil. També continuà en aquests segles la construcció de convents i monestirs extramurs. El 1578 s’establiren els caputxins al Desert de Sarrià i el 1626 els carmelitans fundaren el convent de Santa Maria de Gràcia, que donarà nom al poblament que s’establirà al seu redós.

A la darreria del segle XVII i el principi del segle XVIII tornava de nou la guerra al Pla de Barcelona. En primer lloc tenim la invasió francesa del 1698, amb dos mesos de setge; poc després vingué el setge infructuós de Felip V del 1706, i poc més tard el setge del 1714. Els pobles més propers a Barcelona en resultaren molt afectats, com per exemple Sants; un cop evacuat en fou tancada l’església, en la qual no es registren sagraments fins al març del 1715.

El Decret de Nova Planta afectà el règim administratiu del territori i Barcelona esdevingué cap del corregiment homònim, que comprenia el Pla i fins a llevant de Badalona i una bona part del Baix Llobregat. En l’aspecte fiscal, desaparegueren els privilegis de franqueses i fou imposat el nou règim econòmic cadastral. Les rendes de la ciutat passaren a la superintendència borbònica. Foren respectades les rendes i les jurisdiccions privades i eclesiàstiques i transformats els consells municipals; els antics càrrecs de paers i jurats, etc. s’unificaren amb el nom de regidors presidits pel batlle, molt directament controlats per l’audiència borbònica. De fet, com que la major part de les rendes comunals eren en mans particulars o, sobretot, eclesiàstiques, fins a la desamortització i les reformes municipals del segle XIX no varià substancialment la vida municipal, arredossada en les parròquies i sufragànies, fins i tot el terme civil de les Corts continuà tenint representació separada dins l’Ajuntament de Sarrià.

Progressivament es diferenciaven les funcions comunals eclesiàstiques i civils que es reunien generalment a la parròquia fins al segle XIX per impuls sobretot del bisbe Climent, reformador de tendència jansenista. La instrucció pública era a càrrec de la parròquia fins que a la segona meitat del segle apareixen els primers esments d’escoles públiques a càrrec del comú o de les parròquies, fomentades pel mateix bisbe Climent. Fins a la fi del segle XVIII o principi del XIX no aparegueren les primeres mostres de sigil·lografia municipal.

Després d’una lenta recuperació a partir del 1714, el Pla de Barcelona participà de la prosperitat del país, sobretot a partir del regnat de Carles III; com sempre, continuava proveint de productes alimentaris, i alhora s’iniciava la industrialització a les terres més baixes. També foren millorades les comunicacions, especialment amb la construcció de la nova carretera reial a partir de la Creu Coberta per Molins de Rei, que relegà els vells camins rals a un ús estrictament local o comarcal. En aquesta època ja es començà a perfilar el caire residencial de les zones més altes (des de Sarrià a Horta) del territori, enfront del caràcter més industrial de la Marina, tendència aquesta que el desenvolupament industrial del segle següent i el ferrocarril accentuaren. Amb motiu de la Revolució Francesa es refugiaren a Barcelona moltes persones franceses reialistes, algunes de les quals passaren a residir temporalment en els pobles forans, com la duquessa d’Orleans, que s’establí a Sarrià.

El segle XIX

El primers anys del segle XIX fins a la invasió napoleònica (1808-14) foren una continuació de la centúria anterior. Quan el 1810 el Principat fou integrat a l’imperi Francès, el mariscal Augereau, governador general de Catalunya, hi establí una nova divisió politicoadministrativa dins la qual el sotscorregiment de Barcelona fou dividit en nou cantons, quatre dels quals afectaven la ciutat i el territori (comprenent-hi els pobles i les quadres més pròxims de les comarques veïnes), anomenats de Llevant, de Migdia, de Ponent, i de Tramuntana. Aquesta divisió es mantingué fins la restauració de la monarquia borbònica (1814), però sembla que enfortí els ajuntaments, que adquirien progressivament un caràcter civil desvinculat de l’administració i la tutela parroquial; molts dels segells municipals del Pla de Barcelona es remunten a aquest període napoleònic; hem de remarcar que en aquests primers escuts els noms dels pobles apareixen en català àdhuc els hagiotopònims com Sant Martí de Provençals (sic) fins a la tercera desena d’aquest segle, que fou castellanitzat en San Martín de Provensals.

Durant el període napoleònic foren freqüents les lluites entre les tropes franceses que dominaven la ciutat, i els guerrillers que maldaven per dominar el territori i conquerir la ciutat. Pel cantó del Llobregat lluitava el general Manso, antic moliner a la Verneda, mentre que pel Maresme i el Vallès atacava Milans del Bosch, els quals tot sovint aconseguien de portar la lluita fins al mateix Pla de Barcelona. Foren particularment violents els diversos assalts a l’ermita fortificada de Sant Pere Màrtir, al cim del puig d’Óssa.

Aprofitant el Trienni Constitucional de 1820-23, es donà un nou impuls a la vida municipal i diverses juntes de veïns promogueren l’erecció d’ajuntaments nous, com el de Gràcia (1820) i el de les Corts (1822), deslligats respectivament de Barcelona i Sarrià, i s’hi inicià també la reforma parroquial. Amb el retorn del règim absolutista fins a la mort de Ferran VII es retornà al règim anterior. La vida municipal es regularitzà durant la regència de Maria Cristina a partir del 1823 i s’acompanyà d’altres mesures: l’abolició de les senyories jurisdiccionals, la desamortització eclesiàstica i la reforma parroquial. Aquestes mesures permeteren la regulació general de l’administració municipal i la disposició dels propis recursos.

A causa de la zona militar de la part exterior de la muralla, els nous ravals no podien créixer extramurs en aquesta zona immediata, sinó que s’hagueren de desenvolupar lluny, a partir de la línia d’influència militar; aquest fou el motiu de l’origen de les poblacions de Gràcia i Hostafrancs.

Al començament del segle XIX encara regia a Barcelona la mateixa organització parroquial medieval, que havia subsistit durant l’edat moderna. L’atenció religiosa de la població era suplerta moltes vegades pels convents que s’hi havien establert progressivament, però la desamortització, l’augment de la població i la formació de nous nuclis de població obligaren a una reestructuració parroquial general tant a la ciutat com al territori. Aquesta reforma es portà a terme a partir del 1823. Així, les velles sufragànies de Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals, traslladada temporalment al Clot, Santa Maria de Sants, Sant Eulàlia de Vilapicina i Sant Joan d’Horta passaren a ser parròquies de ple dret. Es crearen noves parròquies en els municipis que no en tenien: Santa Maria del Remei a les Corts i les de Sant Josep, Sant Joan i Santa Maria de Jesús a Gràcia. També es crearen noves parròquies o tinences, que progressivament s’anaren independitzant en els barris que anaven apareixent ja fos en els termes forans (Santa Maria del Taulat), com en el mateix terme de Barcelona (Santa Madrona, Sant Miquel del Port, a la Barceloneta), o a l’Eixample barceloní (la Puríssima Concepció), i encara moltes parròquies creades a la ciutat antiga estenien llur jurisdicció a l’Eixample, encara poc poblat fins al final de segle.

L’any 1821, en ple Trienni Constitucional, la ciutat i el Pla es veieren trasbalsats per una estranya epidèmia anomenada febre groga; la ciutat fou evacuada i la població s’establí en campaments provisionals, com el de Montjuïc, o bé s’habilitaren com a colònies i hospitals alguns edificis, com la torre de la Virreina de Gràcia i el convent de Jesús, i la conreria de la cartoixa de Montalegre, a Tiana.

Fins al període de la revolució industrial, que començà a partir del 1833, el Pla de Barcelona encara mantenia predominantment un caràcter rural. L’arribada del ferrocarril indicà l’inici de la revolució industrial: el 1848 s’inaugurà la línia de Mataró; el 1854-55 la de Granollers pel Clot i Sant Andreu, i la de Molins de Rei per Hostafrancs, Sants i l’Hospitalet; aquesta darrera arribà a Tarragona el 1859. A més, l’itinerari d’aquestes línies reforça el caràcter diferenciat que ja anava prenent el territori del Pla; la zona de Marina (on ja s’havien establert les primeres indústries i els prats d’indianes) reforçà el seu caràcter industrial i, per consegüent, obrer, amb un creixement espectacular en aquest període, mentre que la zona de Muntanya (Sarrià, Sant Gervasi i Horta) prenia un caràcter decididament residencial i burgès. A les Corts, que mantindria el seu caràcter agrícola fins al començament del segle XX, s’establiren preferentment centres assistencials hospitalaris, a Gràcia predominà l’element fabril i menestral, sense excloure el caràcter residencial de la seva zona alta. A poc a poc l’agricultura reculà territorialment i en importància davant els nous sectors.

La necessària reestructuració administrativa empresa en aquest període es féu, però, sota el signe del centralisme d’estat. Fou l’època de l’esquarterament de Catalunya en províncies, de la creació de les diputacions provincials, però, sobretot, de la imposició més radical de la llengua castellana sobre la catalana a tots els nivells de l’administració, àdhuc la institució eclesiàstica i l’ensenyament, i això en una època en què la població era plenament catalana i monolingüe, excepte la minoria de funcionaris d’origen foraster. Aquest increment del centralisme fou obra del Partit Moderat (veritables centristes de l’època) que, després del fracàs d’Espartero, governaren quasi ininterrompudament del 1843 al 1868. Foren els moderats els qui dissolgueren el 1844 la milícia nacional i, alhora, crearen la guàrdia civil i fomentaren el caciquisme i la burocràcia. En realitat el Partit Moderat, malgrat les aparences, era centralista i antidemocràtic, tenia el suport de l’exèrcit i el vot censitari, però tingué la sort de coincidir amb una època de prosperitat econòmica que li permeté de governar durant un bon temps. Els industrials catalans s’avingueren a aquesta política per tal com els garantia el manteniment de l’ordre públic, necessari per al desenvolupament de la indústria i el comerç. Recordem que els elements més avançats de l’època eren demòcrates i federals, mentre que els conservadors moderats eren fortament centralistes.

La introducció de la màquina de vapor a les fàbriques barcelonines accelerà el canvi d’escala del fenomen industrial. Antigues manufactures i d’altres de noves aprofitaren els antics prats d’indianes de les marines de Sants i de Sant Martí per a bastir-hi noves fàbriques d’estil anglès, fetes de totxo, amb les esveltes xemeneies que dominaven cent anys de paisatge d’aquesta comarca. A Sants s’havien establert les primeres grans indústries modernes, com El Vapor Vell de Joan Güell i Cia i sobretot L’Espanya Industrial. Més tard se n’hi instal·larien d’altres com les dels Batlló (1880). Al costat d’aquestes fàbriques, grans construccions de l’època, apareixien les bòviles, que, prenent com a primera matèria l’argila, excel·lent, del Pla de Barcelona i de les comarques veïnes, fornien de material bo i barat aquestes construccions. Prenent com a base Sants, aquest és l’esquema del procés d’industrialització de Sant Martí i de Sant Andreu i de la part baixa de Gràcia.

La industrialització estesa pels municipis del Pla de Barcelona era afavorida naturalment per l’esgotament de l’àrea de la ciutat, encara encerclada de muralles. Amb el progrés de la indústria i de la població laboral en el territori, es desenvoluparen la consciència i les organitzacions obreres, de manera que, si en els rebomboris de la primera meitat de segle a la ciutat no sembla que la població forana tingués una gran participació (excepte, potser, Gràcia), l’obrerisme arrelà fortament a partir de la segona meitat del segle en les classes laborals, que ja formaven l’element més nombrós de les poblacions més grans del territori. Va ser el moment del predomini del món fabril sobre el món rural en el territori de Barcelona, que, en el tombant de la meitat del segle, presentà un augment notabilíssim de població causat pel creixement vegetatiu, i una gran onada immigratòria.

Fou precisament en l’únic període avançat (1854-56, el Bienni Progressista) que s’inicià, enmig d’una epidèmia i després de la primera vaga proletària en el sector tèxtil, l’enderrocament de la muralla de Barcelona i es presentaren els primers projectes d’eixample de l’enginyer Cerdà. Retornats els moderats el 1859, desaparegué del tot la muralla i el 1860 s’aprovà per ordre reial el projecte de Cerdà enfront del pla de Rovira i Trias. Entretant, els pobles del Pla de Barcelona es desenvolupaven progressivament, urbanitzaven i ampliaven els seus vells nuclis. Alguns d’aquests en part o totalment es veieren afectats pel Pla Cerdà. En la part que els pertocava, el Pla fou respectat per Gràcia i les Corts principalment, però, en canvi, l’Ajuntament de Sant Martí no en féu cas, de manera que l’aplicació en aquest terme sempre fou molt més problemàtica.

Amb l’expansió urbana progressiva del Pla de Barcelona es creà la necessitat de comunicacions urbanes, sobretot per als nuclis que no havien estat afavorits per les grans línies del ferrocarril. Al mateix temps, el 1881, s’inaugurà l’enllaç ferroviari entre les diferents línies que confluïen a Barcelona, a través del carrer d’Aragó. Pel que fa a les línies urbanes s’obrí el ferrocarril de Barcelona a Sarrià (1863), s’inaugurà el primer tramvia de sang entre Gràcia i el pla de la Boqueria (1872), el tramvia de vapor de la línia de Sant Andreu (1877), el 1879 el de Sant Gervasi, el de la Sagrera (1883 ) i el de Badalona (1883).

Aquest mateix fenomen d’expansió urbanística, sobretot a partir de l’enderrocament de la Ciutadella (1868) i de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, obrí el problema de la relació política de la ciutat amb els municipis de la seva comarca natural. Els municipis resistiren totes aquestes pressions i s’imposaren a una annexió pura i simple, però al final foren annexats a Barcelona. El 1897 foren agregats els municipis de Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, les Corts, Sants, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals. En la centúria següent ho serien Horta, el 1904, i per últim, el 1921, Sarrià, que poc abans havia incorporat Vallvidrera (1892) i alguns sectors de l’antic terme de Santa Creu d’Olorda.

El segle XX

Amb el creixement i les annexions, la ciutat de Barcelona superà el mig milió d’habitants en inaugurar-se el segle XX. El creixement de la ciutat continuà, i la població es duplicà en trenta anys, essent el 1930 ciutat milionària i la més gran d’Espanya, per bé que només en aquell cens. Durant la primera meitat del segle XX, mentre la ciutat multiplicà els habitants per 2,4, el creixement es concentrà en una segona corona: Santa Coloma es multiplicà per 10,1, l’Hospitalet de Llobregat ho va fer per 14,4 (essent la segona ciutat del Barcelonès i de Catalunya) i Sant Adrià per 24,4. En el tercer quart de segle, fins els anys de la crisi i de l’estancament demogràfic, només Santa Coloma mantingué un fort ritme de creixement, i multiplicà la seva població per 7 entre el 1950 i el 1970; els mateixos anys Barcelona ho havia fet per 1,3, Sant Adrià per 2,3, Badalona per 2,6 i l’Hospitalet de Llobregat per 3,3.

Però la data clau fou el 1960, que, arran de l’aprovació de la Carta Municipal de Barcelona, les indústries de la ciutat i de la comarca iniciaren un tercer canvi d’escala, i van saltar cap al Baix Llobregat i cap al Vallès Occidental i el Vallès Oriental. El continu urbà ocupa avui una regió més gran que qualsevol delimitació natural o històrica. L’àrea d’influència de la ciutat, mesurada amb l’índex bàsic de les migracions pendulars quotidianes, abasta totes les comarques de l’antiga regió primera. De tota manera no s’ha produït cap més annexió municipal i la delimitació comarcal del 1990 ha restat municipis al Barcelonès per incorporar-los al Baix Llobregat. Aquest fet se suma a l’anul·lació el 1988 de la Corporació Metropolitana de Barcelona en un intent de descentralització.

Però per sobre dels fets administratius, el funcionament real de la ciutat, amb un paper creixent de capital de Catalunya, no deixa d’estendre’s. El ferrocarril metropolità arriba avui fins a Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, l’Hospitalet de Llobregat i, fins i tot, a Cornellà de Llobregat. L’ampliació del port i de l’aeroport de Barcelona afecten ben negativament el municipi del Prat de Llobregat, a l’altra banda del riu. Les actuals vies de comunicació finalment dibuixen l’esquelet viari d’una regió primera, que ja Pau Vila definí el 1937, emmarcada pel vuit ferroviari.