Situació i presentació
La comarca del Pallars Jussà, de 1 343,07 km2, és formada per un total de catorze municipis i n’és la capital la ciutat de Tremp. És una de les comarques catalanes més extenses i una de les menys poblades; com a la resta de comarques veïnes el despoblament ha estat un dels principals problemes socioeconòmics.
Limita al NW amb l’Alta Ribagorça, al N i NE amb el Pallars Sobirà, a l’E amb l’Alt Urgell, al S amb la Noguera i a l’W amb els municipis aragonesos del Pont de Montanyana, Areny de Noguera i Sopeira, tots tres de la comarca de la Ribagorça. Hom distingeix diversos sectors: la Conca de Tremp, que se subdivideix en dos (la Conca de Dalt, centrada en la Pobla de Segur, i la Conca de Baix, centrada en Tremp i subdividida a la vegada en Conca de Deçà o de la banda de Tremp —dreta del riu— i la Conca de Dellà, o de la banda oposada); la Vall Fosca, que es troba al N de l’esmentada Conca de Tremp tot resseguint la vall del Flamisell, i les terres del límit ribagorçà que formen part del que hom ha anomenat la Terreta.
Les divisions administratives
La configuració de la comarca no ha estat sempre com ho és ara. Els canvis més significatius es donaren al llarg de la dècada del 1960 i el 1970. Si ens remuntem a les divisions històriques anteriors a la divisió provincial del 1833, la cronologia de la comarca es pot iniciar al començament del segle IX, quan fou incorporada a l’imperi franc, del qual s’independitzà el 872. L’any 1011, el comtat de Pallars se subdividí en el de Pallars Jussà i en el de Pallars Sobirà. Al final del segle XII fou cedit a la casa de Barcelona. Un segle més tard es creà la vegueria de Pallars, que englobava els dos comtats pallaresos i tenia la capital a Talarn. A partir del segle XVI aquest territori és tractat amb títol de sots-vegueria. L’abolició de les vegueries i la creació, en substitució, de la figura del corregiment esdevingué una realitat amb la promulgació del decret de Nova Planta. Les terres de la sots-vegueria de Pallars es conegueren amb el nom de corregiment de Talarn i Conca de Tremp, mantenint la capital a Talarn, per tal com la vila havia estat fidel a Felip V.
La divisió provincial del 1833 integrà la comarca a la província de Lleida. La creació dels partits judicials el 1834 establí el partit judicial de Tremp, que comprenia la majoria dels municipis de l’actual comarca del Pallars Jussà a excepció d’aquells que formen part de la Vall Fosca, que pertanyien al partit judicial de Sort. D’aquesta manera, Tremp aconseguí desplaçar la capitalitat de Talarn, aprofitant les condicions político-liberals del moment, i el fet que ja era el nucli més dinàmic i poblat de la comarca. El 1966 el partit judicial de Tremp absorbí el de Sort.
Un segle més tard de la promulgació de la divisió provincial es realitzen els treballs (1931-33) de la Ponència d’Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, que es va aplicar entre 1936-39. Segons aquests treballs: “El Pallars Jussà comprèn tota la conca de Tremp, dita també d’Orcau, veritable comarca secundària. Per raó de comunicacions hi incloem la vall del Flamisell, que aboca les aigües i gent directament a la conca. Així mateix, per idèntica raó, cal adjuntar a aquesta comarca la part del Ribagorça de què podem disposar puix que d’Alsamora a Sapeira hom va directament a la conca a través de la carena, encara que per mals camins de ferradura; també es va a la conca del Pont de Suert per una carretera a punt d’acabar, la qual, per Senterada (vall del Flamisell), surt a la Pobla de Segur. L’additament ribagorçà queda, doncs, justificat. La capital del Pallars Jussà és natural que sigui Tremp, al centre de la conca”.
Al llarg de tot el segle XX, els canvis més importants han estat els referents a les annexions municipals, que han fet que una comarca que el 1950 tenia 42 municipis, en l’actualitat en tingui 14. Aquesta pèrdua de municipis és deguda sobretot a la voluntat de l’administració d’evitar la feblesa econòmica dels municipis petits. Les agregacions municipals es dugueren a terme entre el 1965 i el 1972. El 1980 el Pallars Jussà era una comarca amb 17 municipis. Finalment, després de la creació de la nova comarca de l’Alta Ribagorça el 1988, que va integrar els municipis abans pallaresos del Pont de Suert, Vilaller i Barruera (ara la Vall de Boí), el Pallars Jussà quedà tal i com és ara.
La persistència del nom de Pallars Jussà es deu, però, més als afanys historicistes dels qui establiren la nova divisió que no pas a la pervivència real de la paraula. De fet, el nom del Pallars subsisteix popularment aplicat a l’àrea més pirinenca, mentre que la part meridional quedà identificada com a Conca de Tremp.
El marc físic
En abordar l’estructura física de la comarca cal diferenciar la conca del Flamisell de la resta de la comarca. La conca del Flamisell, anomenada la Vall Fosca, presenta unes característiques sobiranes tan marcades en l’ordre fisiogràfic que els pallaresos dels Pallars Sobirà les reivindiquen com a pròpies. Ara bé, com que la comunicació directa amb aquesta comarca és pràcticament impossible pel relleu accidentat, la vida humana s’escola cap a la Pobla de Segur i aquesta relació és la que ha prevalgut.
El relleu
La Conca de Tremp no es començà a formar fins a l’Oligocè i el Miocè amb els arrossegalls detrítics que dipositaren als peus del continent pirinenc, començant a reblir la mar epicontinental que ja durant el Mesozoic adquirí de vegades caràcter lacustre, com es veu pels llits lignitífers d’Isona, contemporanis dels de l’Alt Berguedà. Mentre aquesta conca interior s’anava eixugant, un nou bombament postparoxístic de fins a uns 1 500 m de desnivell (o, segons els geòlegs que neguen l’existència d’un estil pirinenc de plegament in situ i afirmen que hi intervingué l’estil alpí de mantells de corriment, l’esllavissament de les Serres Interiors i el més accentuat de les Exteriors) renovellà l’erosió. Els conglomerats, que en algun moment devien recobrir una bona part de la Conca de Tremp, foren escombrats, després d’haver facilitat l’epigènesi o la sobreimposició de les Nogueres Pallaresa i Ribagorçana damunt la serra de Montsec (pas dels Terradets i estret de Mont-rebei respectivament), llevades les Serres Interiors, la Conca de Dalt i les carenes interfluvials de la Noguera Pallaresa amb la Ribargorçana i el Segre. La Conca de Tremp és un gran sinclinal, migpartit en la meitat llevantina, on afloren els materials tous del Cretaci superior i de l’Eocè: argiles, margues, detrits i gresos mal cimentats, buidats amb facilitat per l’erosió fluvial. El darrer episodi d’aquesta història geomòrfica ja és, doncs, d’època quaternària: la formació de terrasses fluvials per la Noguera Pallaresa, després de rebre el Flamisell.
A Senterada, vora l’eixida de la Vall Fosca pel congost d’Erinyà, els conglomerats montserratins que recobreixen en aquest sector les serres de Peracalç i de Setcomelles, horitzontals, s’estronquen i deixen veure, per una finestra tectònica, les capes fortament inclinades de calcàries neocretàcies. Això féu suposar que aquestes calcàries continuaven en discordança amb els conglomerats. Conclusió important: el plegament pirinenc que havia afectat materials del Cretaci final, però no materials de l’Eocè final i de l’Oligocè, s’havia de situar cronològicament entre l’un i l’altre. En altres indrets hom ha trobat, també plegats, materials paleocènics o de l’Eocè inferior, per tant, el plegament pirinenc no podia haver començat abans del final del Paleocè. D’altra banda, el fet que la serra del Boumort, calcària, aparegui recoberta de pinyolenc en el vessant S fins cap a 2 000 m d’altitud indica un dels nivells màxims que assolí la coberta detrítica.
La conca del Flamisell participa de les tres unitats geomòrfiques del Pallars Sobirà: els Pirineus axials, la zona de les Nogueres i els Prepirineus interiors. Els Pirineus axials consten d’una capçalera granítica i una àmplia faixa sedimentària, metamorfosada en llicorelles. La solquen les valls glacials del Riqüerna i el riu de Filià i llur col·lector el Flamisell: la llengua glacial d’aquest es fonia a Molinos, a un miler de metres d’altitud, aigua avall de la Torre de Cabdella. Aquest sector axial és el de les grans altituds, sobretot a la capçalera granítica i a la divisòria amb el Pallars Sobirà. Per ordre d’altitud, els pics de Peguera (2 942 m), de Subenuix (2 958 m), de Saburó (2 906 m), Morto (2 890 m), del Pessó (2 798 m), de Mainera (2 906 m), Montsent (2 882 m), de Sobremonestero (2 878 m), de Mussoles (2 877 m) i d’altres de més alts que el mític Encantat (2 747 m). La zona de les Nogueres comprèn una depressió longitudinal formada per argiles del tries i exactament perpendicular al Flamisell, un sector paleozoic desprès del massís de l’Alt Pallars i recobert en una bona part de massa pinyolenca que acaba per un escarpament d’erosió, i una depressió longitudinal més important, aprofitada per a l’establiment de pobles i conreus, i per a obrir comunicacions laterals cap a Gerri de la Sal (E) i Sarroca de Bellera (W). Les Serres Interiors dels Prepirineus limiten pel N la Conca de Tremp. Es tracta d’una alineació de calcàries cretàcies, inclinades lleugerament cap al N, i que constitueixen el més potent dels tres anticlinoris prepirinencs, si bé no tan continu com la serra de Montsec. La serra del Boumort, entre el vessant del Segre i la Noguera Pallaresa, és el sector més elevat (cap del Boumort, 2 070 m; el Castell, 2 076 m) i és prolongada cap al N per la serra de Pessonada, i cap al S i l’W per una massa de constitució pinyolenca fesa a l’estret de Collegats. Entre la Noguera Pallaresa i el Flamisell es dreça la serra de Peracalç (1 478 m), prolongació debilitada del Boumort també recoberta, al centre i migjorn, de conglomerats, i, a l’altra banda del congost d’Erinyà, la de Setcomelles, contrafort (1 685 m) de la de Sant Gervàs, entre les quals la serra de Lleràs, pinyolenca en lloc de calcària i orientada paral·lelament a ambdues Nogueres, estableix una discontinuïtat.
L’anticlinal que migparteix la Conca de Tremp es relaciona amb el de les Serres Interiors, ja que la serra de Carreu (1 850 m), calcària i encavalcada damunt els materials eocènics de la Conca (damunt els quals devia lliscar vers el S), arrenca de la del Boumort o, més exactament, de la de Prada (1 895 m), al prat d’Olient, limítrof amb l’Alt Urgell. La serra de Carreu és prolongada per la de Sant Corneli (1 351 m), els plecs de la qual ja no reapareixen a la dreta de la Noguera Pallaresa. El tercer anticlinori és constituït per la serra de Montsec, de la qual només és pallaresa la més alta de les graonades calcàries que la componen, inclinades suaument al N i caient a migjorn mitjançant dues cingleres d’uns 500 m cadascuna. És una serralada robusta que al sector pallarès té uns 35 km de llargària, 10 d’amplada (més de la meitat a la comarca de la Noguera) i 1 300 m d’altitud mínima. El Montsec de Rúbies (a l’esquerra de la Noguera Pallaresa) assoleix 1 656 m d’altitud, i el Montsec d’Ares (o d’Àger), entre ambdues Nogueres, 1 678 m. La vegetació és molt pobra i els rius fendeixen les dures roques per congostos feréstecs, la Noguera Pallaresa pel pas dels Terradets, i la Noguera Ribagorçana per l’estret de Mont-rebei.
La Conca de Tremp té una forma sensiblement quadrada, amb uns 25 km de costat, als quals cal afegir els relleus que l’envolten. La toponímia indueix a dividir-la en tres sectors.
La Conca de Dalt és centrada per la Pobla de Segur. Comprèn la vall baixa del Flamisell i la de la Noguera Pallaresa, aigua amunt de la serra de Sant Corneli. Comunica la Conca amb el Pallars Sobirà (estret deCollegats), amb la conca del Flamisell (estret d’Erinyà) i, ja dins aquesta conca, amb l’Alta Ribagorça (el Pont de Suert) per la collada de la Creu de Perves tot remuntant el riu de Bellera, que s’enlaira a 1 350 m. Litològicament la Conca de Dalt és la dels conglomerats, que constitueixen la serra de Lleràs, que comença al SW del congost d’Erinyà i s’enlaira a 1 668 m, i que, a més, recobreixen, resistents a l’erosió, el sector N d’aquesta subconca a la dreta de la Noguera Pallaresa. D’aquests conglomerats, que acaben en escarpaments d’erosió, davallen cons de dejecció per on els materials arrencats llisquen cap el cantó de les terres de la Noguera. La Conca de Baix, centrada a Tremp, es divideix en Conca de Deçà o de la banda de Tremp (dreta del riu) i Conca de Dellà o de la banda oposada.
La Conca de Deçà depèn directament de Tremp, que centra les comunicacions cap a migjorn, les quals avui ressegueixen el pantà de Camarasa i fins fa poc passaven pel coll d’Àger (909 m), després d’haver aprofitat els túnels dels Terradets (abans s’havia de remuntar el coll d’Ares a 1 497 m). I també centra les de ponent, que passen pel coll de Montllobar (1 087 m), que remunta la serra, en part detrítica com la de Lleràs, de Montllobar de 1 125 m d’altitud (que no és més que una alineació dels glacis d’erosió més elevats), per on s’arriba a la Ribagorça, el Pont de Montanyana. A la Conca de Dellà se sol arribar des de migdia pel coll de Comiols (1 102 m), obert entre l’extrem oriental de la serra de Montsec i la serra, de constitució pinyolenca, de Comiols (1 356 m). De la serra de Sant Corneli davallen uns cons de dejecció potents, els arrossegalls dels quals acaben soldant-se i formant una mena de pla al·luvial de muntanya; és el nivell més elevat de la Conca de Baix. El segon nivell és constituït per més sèries de plans o glacis d’erosió lleugerament inclinats a ponent, que acaben en escarpaments més o menys abruptes cap a ponent o bé a migjorn. I el tercer nivell el constitueix la clotada erosionada d’on les aigües corrents van arrencant margues i argiles cretàcies, però sobretot eocèniques, i s’hi basteixen llits fluvials prou amplis. En perdre pendent, hi dipositen els materials arrossegats i esmicolats. Són les terrasses fluvials, que solen sobresortir una mica en el relleu.
Les diferències entre la Conca de Dellà i la de Deçà són de matís. La Conca de Deçà, prolongada tradicionalment al S de Montllobar, fins a la mateixa Noguera Ribagorçana aigua amunt de l’estret de Mont-rebei, no presenta cons de dejecció potents, però la terrassa dreta de la Noguera, més ampla, hi atreu el poblament pel que representa de possibilitats de regadiu. El perill d’inundacions, però (o les necessitats defensives), induïren l’emplaçament dels pobles damunt els glacis d’erosió, ací inclinats a llevant, i que tallen transversalment les capes estructurals, inclinades fortament a migjorn. Però aquests replans o glacis són més eixuts que els de la Conca de Dellà, i són mossegats per l’erosió torrencial, que els aixaragalla.
Les aigües i el clima
Si exceptuem el Rialb o riu de Puials, afluent del Segre que separa el Pallars de l’Alt Urgell, i la Noguera Ribagorçana, que el separa de la Ribagorça, tot el Pallars Jussà és drenat per la Noguera Pallaresa. No és que la Noguera Ribagorçana manqui d’importància, però el seu encaixament pregon i el despoblament del vessant no n’han possibilitat l’aprofitament.
La Noguera Pallaresa entra a la comarca per l’estret de Collegats, al N, i surt pel pas dels Terradets, al S. La diferència de cabal que rep a la comarca li és aportada pel Flamisell (reforçat pel riu de Bellera o de Bosia) a la Pobla de Segur, malgrat que aquest riu aparegui amb un llit gairebé eixut en una bona part del curs, ja que l’aigua és conduïda per canonades forçades que n’obtenen hidroelectricitat. L’aigua que li aporten els altres afluents destacables, tots per l’esquerra (riu de Carreu, al pantà de Sant Antoni, riu de Gavet o de Conques, amb el d’Abella, vora Gavet de la Conca, barranc de Barcedana, al pantà de Cellers), és compensada i sovint superada per l’evaporació. A la Pobla de Segur, el règim és nival de transició: màxims de maig (nival) i novembre (pluvial), i mínims d’agost (pluvial) i de gener (nival); aigua avall, tendeix a pluvial.
El reforç nival li ve del Flamisell, que, amb la seva capçalera (el Riqüerna, el riu de Filià, el torrent de Rus), és alimentat per una de les primeres regions lacustres del país, integrada per una quarantena d’estanys d’origen glacial, més de la meitat dels que estoja el massís granític dels Encantats. Entre els principals, el més alt és l’estany de Mar (2 412 m), que també és el més profund (72 m de fondària màxima), ja que es tracta, com el de Certascan, d’estanys de fons de circ, acabats en embuts. El més baix és l’Estany Gento (2 165 m després d’haver guanyat nivell gràcies a una resclosa que n’eleva la fondària a 26 m i la capacitat a més de 3 hm3 i el converteix en dipòsit regulador, per a la central de Cabdella, de 25 estanys més elevats i buidats sovint pel fons, de manera que llur nivell d’aigua varia segons les conveniències hidroelèctriques). L’Estany Tort, a 2 321 m d’altitud, té una fondària de 28 m i és el més llarg (estany de vall) de la Catalunya administrativa (2 400 m).
A la Conca de Tremp, no lluny d’Isona, els estanys de Basturs, d’origen càrstic, són els residus d’un estany més extens. Però ni que els ajuntéssim amb tots els estanys glacials de la comarca, no assoliríem el volum del pantà de Sant Antoni o de Talarn (258 hm3), entre la Pobla i Tremp, ni tan sols amb el de Cellers o dels Terradets (33 hm3), aigua amunt de la resclosa dels Terradets. Però els grans pantans són propis de països secs. Això explica el prestigi comarcal d’algunes fonts, com la font de la Figuereta a l’estret de Collegats, o la de les Bagasses, al pas dels Terradets.
En conjunt, els climes de la comarca no són de caràcter mediterrani extrem. Només a Gavet es manifesta una feble secada estival, més accentuada al fons de la Conca de Tremp. Els climes de la Pobla de Segur i de Xerallo poden ser qualificats com a submediterranis, mentre que les dades fornides pels observatoris de la Vall Fosca palesen un augment sensible de les precipitacions (de 1 000 a 1 300 mm), que fan pensar més aviat en els climes de l’Europa central. L’observatori d’Estany Gento reflecteix, com el del veí estany de Sant Maurici (Pallars Sobirà), una bona imatge dels climes subalpins dels Pirineus.
Segons Lluís Solé Sabarís es pot parlar de tres tipus de clima diferents a la comarca. Un clima alpí i subalpí, que es dóna a la capçalera de les valls enlairades i que es caracteritza per un alt nivell de precipitacions i amb un màxim primaveral al maig. Les precipitacions són de neu a les cotes més elevades. Les temperatures són baixes, amb estius frescos i humits i hiverns rigorosos. Un clima mediterrani d’alta muntanya a l’extrem septentrional de la Conca de Tremp, amb estius càlids i hiverns suaus i amb un menor règim de precipitacions. I un clima mediterrani de muntanya mitjana i baixa delimitat a l’àrea pròpiament de la Conca de Tremp, amb un estiu sec i un màxim de precipitacions a la tardor i a la primavera. La barrera física que constitueix la serra de Montsec atura l’entrada a la Conca de Tremp de vents humits. Segons les dades dels observatoris, el clima de la Conca de Tremp és molt semblant al de la Plana de Vic. Tots dos són climes submediterranis continentals, pròxims als límits dels climes mediterranis. A totes dues cubetes hi ha un cert grau d’inversió tèrmica. La diferència de temperatures entre Gavet i la Pobla de Segur, si és realment significativa, deu estar amb relació a la inversió tèrmica que hi ha al fons de la Conca de Tremp, on, sobretot a l’hivern, s’acumula l’aire fred, més dens. A l’observatori de la Pobla de Segur, per exemple, la temperatura mitjana anual és de 13,1ºC, i amb un període lliure de glaçades de set mesos. Les precipitacions mitjanes anuals superen de poc els 700 mm.
La vegetació i la fauna
La Conca de Tremp mostra un paisatge vegetal submediterrani amb alguns claps mediterranis. El bosc principal, la clímax, seria la roureda de roure valencià (Violo-Quercetum fagineae), en gran part substituïda per terres de conreu. La roureda de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis), indicadora de clima més humit, es troba més amunt, a les muntanyes que envolten la Conca.
Dins la Conca, els indrets molt assolellats i sobretot els que estan en posició alterosa, poc afectats, doncs, per la inversió de temperatures, presenten paisatges mediterranis de carrascar força extensos. Hi ha residus de bosc d’alzines (Quercetum rotundifoliae buxetosum) i de garriga (Quercetum cocciferae). En alguns racons de la base de la serra de Montsec, on l’aire deu ser més humit, apareixen sorprenentment fragments d’alzinar amb marfull (Viburnum tinus), la comunitat plena d’arbustos tan característica de la Catalunya marítima, de clima temperat i més o menys humit. Com que les rouredes han estat destruïdes quasi totalment i, en canvi, les garrigues, que ocupen els terrenys més secs i dolents, es conserven, la primera impressió que fa el paisatge de la Conca és, moltes vegades, més de país mediterrani que allò que indica l’anàlisi completa de la vegetació.
Un segon estatge altitudinal, situat per damunt del roure valencià i de la pinassa (Pinus nigra), és el del roure martinenc (Quercus pubescens). Tant a la serra de Montsec com a les muntanyes situades als altres costats de la Conca de Tremp, en ascendir hom entra a la zona del roure martinenc, acompanyat sovint del pi roig (Pinus sylvestris). Les condicions són també submediterrànies i recorden en molts d’aspectes les del Ripollès o de l’Alt Berguedà, però amb un matís més sec i continental. Hi ha extenses boixedes i pastures seques que substitueixen els boscos desapareguts. Hi ha, però, encara, bons testimonis de la roureda primitiva, no sols de roure martinenc, sinó també de roure de fulla gran (Quercus petraea), arbre eurosiberià que indica clima plujós. El faig (Fagus sylvatica) és raríssim a la comarca, massa seca per a ell. Només n’hi ha algun bosquet a l’obaga de la serra de Montsec i cap als confins de la Ribagorça.
El bosc de pi roig (Pinus sylvestris) que al vessant meridional, submediterrani i continental, dels Pirineus normalment succeeix, cap amunt, les rouredes, és poc estès en una gran part de la comarca. Les pinedes són rares, per exemple, a la vall del Flamisell. És possible que la causa de la manca de bosc en aquesta comarca s’hagi de cercar en la història de l’explotació forestal i pastoral.
Els estatges subalpí (1 600-2 300 m aproximadament), del bosc de pi negre (Pinus mugo uncinata), i alpí (per damunt de 2 300 m), dels prats naturals, tenen en el Pallars Jussà un caràcter semblant al que presenten a la resta dels Pirineus axials catalans. Cal remarcar, però, l’existència de grans massissos calcaris que atenyen l’estatge subalpí i en els quals es fa una vegetació especial, diferent de la que viu a la muntanya silícia, sense calç. En general el bosc és més escàs i pobre, mentre que la vegetació dels pasturatges i de les roques mostra una gran diversitat i riquesa.
La vall del Flamisell és força desforestada. Els residus de bosc que s’hi troben són sobretot rouredes i, als indrets secs de la part baixa, encara alzinars. La composició de l’estrat arbori dels boscs no tradueix pas gaire el caràcter particularment humit del clima. Però la vall, i especialment la seva part alta, presenta un aspecte tendre i gemmat que indica que l’aigua és abundant.
Pel que fa a la fauna, les poblacions de mamífers al Pallars Jussà han sofert forts desequilibris provocats per l’acció de l’home: la caça i la defensa dels ramats foren les dues causes principals que dugueren a la desaparició d’individus d’espècies tan significatives com ara el llop (Canis lupus), l’ós (Ursus arctos) o la cabra pirinenca (Capra hircus pyrenaica). Són diverses, però, les espècies de mamífers d’àmbit estrictament pirinenc que hom pot trobar com ara l’ermini (Mustela erminea), l’isard (Rupicapra rupicapra), diverses espècies de talpons (Microtus), la marta (Martes martes), el talp (Talpa europea) o el liró (Glis glis). Pel que fa als amfibis i rèptils cal distingir el tritó pirinenc (Euproctus asper), diverses sargantanes, serps i granotes. La distribució de peixos és diferent segons si ens referim a rius, estanys o embassaments. Hi ha truites i barbs als rius d’alta muntanya de corrent fort, poc profund i d’aigua freda; al curs mitjà dels rius hi ha barbs i madrilles; i als embassaments es poden trobar la rabosa de riu (Blennius fluviatilis), la carpa (Carassius carassius), el lluç de riu (Esox lucius) o la perca americana (Micropterus salmoides). Pel que fa a les aus, la serra de Montsec és un dels pocs reductes on encara es troben voltors (Gyps fulvus). Hom destaca també la presència d’aufranys (Neophron percnopterus), de l’àguila daurada (Aquila chrysaetos), de l’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus) o del trencalòs (Gypaetus barbatus).
Cal esmentar la creació, el 1991, de la Reserva Nacional de Caça de Boumort, que amb una extensió de 13 097 ha s’estèn per les comarques de l’Alt Urgell, el Pallars Sobirà i el Pallars Jussà (municipis de l’Abella de la Conca i del Pont del Claverol). L’espècie més característica és el cérvol, que gaudeix en aquest sector d’una de les poblacions més importants i estructurades del Pirineu.
Les comunicacions
Com a totes les comarques de muntanya, el desenvolupament de les comunicacions ha estat condicionat pel relleu. Aquestes dificultats naturals, superades molt tardanament (fins a la darreria del segle XIX l’única via de comunicació moderna que hi havia era la que des d’Artesa de Segre arribava a Tremp pel coll de Comiols), han constituït un considerable retard en la incorporació de la comarca als circuits de l’economia moderna i han accentuat el seu caràcter d’aïllament físic respecte a la resta del país. D’altra banda, l’estructura del relleu n’ha determinat la seva orientació. Els principals eixos de comunicació segueixen la direcció N-S imposada per la xarxa fluvial que solca la serralada pirinenca.
Des del punt de vista històric, les primeres vies de circulació que trobem resten lligades a les etapes dominades econòmicament per un intens pasturatge. La necessitat de practicar la transhumància estacional entre les zones de pastures naturals de l’alta muntanya a l’estiu i les zones més temperades de la Conca de Tremp o de la Depressió Central a l’hivern, comportà l’aparició d’unes vies de circulació, les carrerades, que constituïen la primera xarxa de comunicacions de la comarca. Aquests camins, de direcció N-S, discorren fins a arribar a la Conca de Tremp pels llocs elevats, per les línies de carena o pels vessants més enlairats de les serres interfluvials, travessant collades i defugint el fons de les valls, on el riu s’encaixa en profunds i perillosos estrets.
La romanització, malgrat la seva importància, no originà excessives modificacions en la xarxa de comunicacions. Les invasions dels pobles nòrdics desgavellaren l’ordre social i econòmic imposat pel món romà i s’entrà en un període de progressiva ruralització que limità el desenvolupament de les vies de comunicació, especialment les que connecten amb l’exterior. El replegament cristià davant la invasió sarraïna donà lloc, del segle IX al XII, a l’etapa de màxima esplendor social i cultural dels Pirineus, amb un important increment de la densitat de població, però amb comunicacions exteriors deficitàries.
A partir del segle XII, a mesura que augmentava la seguretat interna, la població anà desplaçant-se cap a les zones més baixes de la vall, desprotegides fins a aquell moment. Aquests canvis comportaren l’aparició de ciutats mercat, amb uns intensos fluxos de circulació entre elles, i l’adaptació o la creació de nous camins que facilitaven els intercanvis entre la muntanya i la Conca de Tremp. S’afermaven així les bases d’un perfecte sistema d’economia complementària en què les terres baixes de la Conca de Tremp servien a la muntanya els seus productes excedentaris i la muntanya, a la vegada, facilitava, a més de les pastures, fusta i bestiar, el ferro extret de les fargues a la Vall Ferrera. El transport d’aquests productes era realitzat bàsicament pels rius i els camins de bast.
Servint-se de l’abundós cabal de la Noguera Pallaresa, es transportava la fusta riu avall, amb un conjunt de trams, anomenats rais, que, a més, sovint servien d’embarcació de mercaderies o passatgers. Els rais, després d’haver baixat de les altes valls pirinenques fins a la Depressió Central o les terres de l’Ebre, menats cada un per dos raiers, el davanter i el cuer, eren desmuntats per tal d’utilitzar la fusta. Els camins de bast, dels quals no es poden separar els traginers o encarregats de realitzar aquest transport amb cavalleries, solcaren la comarca en totes les direccions superant els obstacles naturals amb la construcció de ponts i accessos als congostos de Collegats, dels Terradets i d’Erinyà, a la sortida dels quals s’establiren refugis (monestirs en molts casos i albergs en d’altres) que acollien i protegien els viatgers dels perills de la travessia. Malgrat la seva altitud i les difícils condicions meteorològiques, que obliguen a circular amb neu durant sis mesos l’any i instal·lar refugis o hospitals d’aprovisionament al peu dels ports, fins a l’establiment de les vies modernes, aquests camins de muntanya constituïren l’únic mitjà de comunicació entre els dos vessants pirinencs o entre dues valls veïnes.
Fins a la darreria del segle XIX aquesta xarxa bàsica de comunicacions tingué poques variacions. El 1885, quan moltes zones de Catalunya ja tenien establerta la xarxa de comunicacions modernes, el Pallars Jussà només tenia una carretera que comunicava amb l’exterior; es tractava de la que, partint d’Artesa de Segre, remuntava el coll de Comiols i per Sant Salvador de Toló es dirigia a Tremp; arribà el 1886 a Salàs de Pallars i a la Pobla de Segur el 1887.
La transformació i la modernització de les comunicacions a la comarca no es produí fins als primers decennis del segle XX, quan les empreses hidroelèctriques s’implantaren a la comarca. A la primera dècada s’inicià la prolongació de la carretera principal, que restava aturada a Tremp, per la Pobla de Segur i Sort fins a arribar al port de la Bonaigua, el 1924. Aquesta carretera és l’actual C-13, de Lleida a Esterri d’Àneu (eix del Pallars), a excepció del tram entre la Pobla de Segur i Sort que correspon a la N-260. El tram d’Esterri a Viella porta el nom de C-28. També dels primers decennis del segle XX data la carretera que segueix la vall del Flamisell fins a Cabdella, coincidint amb l’inici de les obres hidroelèctriques a la capçalera de la Vall Fosca. Pocs anys després, el 1932, s’obrí el tram de la carretera C-13 que pel pas dels Terradets posa en comunicació la Conca de Tremp amb Balaguer i Lleida. Un any més tard s’obrí el tram de la N-260 que des de Senterada remunta el curs mitjà del riu de Bosia i el coll de la Creu de Perves fins al Pont de Suert, a l’Alta Ribagorça. Simultàniament, i amb molts entrebancs, s’inicià la construcció de les vies transversals, que comuniquen per les serres interfluvials amb les comarques veïnes. Cal esmentar l’antiga carretera comarcal C-1311, de Tremp a Montanyana, i la C-1412, de Tremp a Jorba per Isona, el Coll de Comiols, Ponts i Calaf. L’any 1934, estava establerta a grans trets la xarxa bàsica.
Les intervencions posteriors de diferents organismes de l’administració en el condicionament de carreteres han permès de millorar els accessos a molts pobles allunyats dels eixos bàsics de comunicació. També s’han millorat alguns trams de les vies principals; destaquen els túnels realitzats al tram de Collegats; els de la N-240, entre la Pobla i Senterada.
El ferrocarril té una història llarga, plena de dificultats. Fou projectat com a línia internacional a la fi del segle XIX, ja que havia d’unir la conca de la Noguera Pallaresa amb la del Salat, a l’altra banda dels Pirineus, dinamitzant d’aquesta manera el sector menys desenvolupat del país. Fou aprovat al principi del segle XX i iniciat alguns anys més tard. El 1949 arribava a Tremp i el 1951 a la Pobla de Segur, on s’aturaren definitivament les obres. Al començament dels anys vuitanta RENFE proposà de tancar la línia però no s’arribà a fer. El 2005 l’estat espanyol va traspassar la gestió de la línia ferroviària entre Lleida i la Pobla de Segur a la Generalitat de Catalunya.
La població
La distribució de la població al Pallars Jussà no és uniforme; tendeix a concentrar-se als dos nuclis més importants de la comarca, Tremp i la Pobla de Segur, que el 2005 aplegaven el 66,3 % de la població censada. Aquest procés de concentració ja fou important des de la dècada del 1950, però va ser força més efectiu des de la segona meitat de la dècada del 1970, quan els nuclis més petits començaren a perdre bona part de la població. Així, és característica la polarització de nuclis arreu de les vies de comunicació més importants, fet que en molts casos equival a dir les principals valls que solquen la comarca. Tanmateix, la població tendeix a desplaçar-se, entre 500-800 m, de les zones més enlairades a les terres més baixes, on les condicions físiques i climàtiques són menys rigoroses.
Els indicis de poblament que forneixen els documents deixen entreveure un Pallars Jussà ben poblat i repartit en els segles medievals, però la quantificació del poblament es fa impossible per l’aspecte parcial d’aquesta mena de documentació. És evident, però, que tots els nuclis de poblament existien ja abans de l’any 1192, i que el segle XIV va ser l’inici d’una llarga etapa de despoblament. Així, en els fogatjaments de 1380 i 1553 hom comptabilitzà 910 i 1 327 focs respectivament. El 1718 se censaren 10 036 h, xifra que augmentà moderadament al llarg del segle, arribant a 15 521 h, el 1787.
Després d’un estancament a la primera meitat del segle XIX, el 1860 s’arribà al màxim de població; tenien més habitants els municipis de Tremp, la Pobla de Segur, Salàs de Pallars, Isona, Abella de la Conca i Sant Esteve de la Sarga, que no pas les terres de Talarn. No obstant, l’economia d’autoconsum, les falconades de la fil·loxera, així com la manca de bones comunicacions i d’industrialització van fer que, entre el 1887-1920, la comarca davallés notablement el gruix del seu contingent.
Entorn del 1900 la fil·loxera castigà la Conca de Tremp, fet que comportà una emigració canalitzada fonamentalment cap a Amèrica. Entre el 1911-1920 començà l’època de les grans construccions hidroelèctriques, que feren canviar en pocs anys la imatge econòmica i sociològica de la comarca. Poblets com Sant Serni (Gavet de la Conca), passaren del 1920 al 1930 de 350 a 1 320 h i Tremp de 2 115 a 3 329 h. Aquests i altres augments esporàdics feren que la comarca tornés a superar els 20 000 h per al seu conjunt. Cal dir, però, que aquesta recuperació no es produí uniformement arreu del Pallars. A la dècada dels anys seixanta, en especial a partir del 1964, començà l’etapa de la forta emigració de gent pallaresa vers els sectors industrials, especialment vers Barcelona. Entre el 1960 i el 1991 la comarca perdé aproximadament la mateixa quantitat de població que havia guanyat al llarg de mig segle anterior. La causa més directa fou l’acabament de les obres hidràuliques i el fet que no es creessin noves expectatives econòmiques. Durant els anys seixanta tots els municipis del Pallars Jussà coneixeren un fort despoblament, llevat dels tres centres comarcals de Tremp, la Pobla de Segur i Isona. Però durant la dècada del 1970 i el 1980 el despoblament afectà tots els municipis de la comarca. Des de la primeria dels anys setanta, el nombre de naixements ja no cobria el nombre de morts i la població tendí a baixar de manera natural. Ni tan sols el procés d’urbanització i concentració de la població en els nuclis principals (Tremp i la Pobla de Segur) evità que les poblacions més grans perdessin població. En el període, 1981-2001, el Pallars Jussà mantingué el mateix procés de despoblament iniciat a la dècada de 1960, amb l’agreujament que representa el procés d’envelliment. El 1981 es van comptabilitzar 14 219 h, 12 860 h el 1991, i 12 057 h, el 2001. Amb el canvi de segle, però, s’aturà el despoblament i la comarca experimentà un lleuger creixement demogràfic. Així, el 2005 hi havia 12 566 h.
Els motius de la davallada demogràfica del Pallars Jussà són més o menys clars; la manca de mitjans de vida a la comarca i l’atractiu de la vida urbana, que han empès els pallaresos a emigrar. Els qui emigren són en general els més joves i això té un efecte ben negatiu sobre la dinàmica social i econòmica de la comarca: l’envelliment de la població.Només els indrets situats sobre els principals eixos de comunicacions del fons de la Conca de Tremp han ofert una certa resistència a l’emigració.
El canvi de tendència dels primers anys del segle XX i, amb l’increment o l’estabilització de la població segons els municipis, es deu a la diversificació de l’activitat econòmica en el sector serveis provocada pel fenomen turístic.
L’economia
Les activitats econòmiques a les àrees de muntanya sempre han estat condicionades per les dificultats que imposa el medi i per l’isolament físic, que impedeix (o, en el millor dels casos, retarda) la difusió dels avanços que permeten de transformar l’economia d’una comunitat. Aquests condicionaments, que perduraren al Pallars Jussà fins als primers decennis del segle XX, contribuïren a modelar un tipus d’economia tancada, basada en l’autoabastament de la majoria de productes necessaris, amb escassetat d’intercanvis fora dels límits comarcals; una economia agrària que combinava les activitats agrícoles i ramaderes destinades a cobrir les necessitats alimentàries amb les activitats manufactureres que elaboraven els productes de primera necessitat i d’utilitat més peremptòria.
La zona muntanyenca, integrada per la Vall Fosca i la vall de Manyanet, de característiques plenament muntanyenques, tenia abundants zones de pastius naturals que permetien el pasturatge de ramats propis i d’altres (d’estada estacional) de provinents de les àrides terres de la Depressió Central. Les terres de conreu eren escasses i limitades a les necessitats del propi consum. Aprofitant els replans laterals esglaonats o les petites faixes de terres al·luvials al fons de les valls, es produïen patates, llegums i cereals (en especial sègol, que suporta el clima fred millor que el blat), i cànem.
Al S, a la Conca de Tremp, oberta a les influències mediterrànies, es conreaven els productes típics de la seva àrea climàtica: cereals, vinya i olivera, combinats amb fruiters, llegums, patates i horta a les zones de reg. La ramaderia hi tenia un paper secundari, amb una mica de bestiar gros per al treball, algun ramat d’ovelles i bestiar porcí i aviram per a complementar l’economia familiar.
L’activitat manufacturera menestral es convertí en l’obligat complement econòmic dins aquest precari sistema d’economia tancada. D’aquestes activitats es destacaven, d’una banda, aquelles que fan referència al treball de les fibres tèxtils, com la llana, el lli i el cànem, matèries totes elles provinents de l’activitat agrícola i ramadera casolana que, seguint un elaborat procés de transformació, es convertiren en productes de consum de primera necessitat: vestit, espardenyes, sogues, etc., i de l’altra, un seguit d’activitats (com testimonia Madoz) escampades per totes les contrades de la comarca, destinades a transformar els productes naturals que hom extreia de la terra i que representaven el fonament d’una incipient indústria d’àmbit exclusivament local: molins d’oli i de farina, adoberies de pells, tallers de terrisseria o de ceràmica, ferreries, etc.
D’aquesta manera s’anà estructurant un tipus d’economia basada en l’explotació racional i diversificada dels recursos locals i també en els constants i recíprocs intercanvis de productes entre les dues àrees fisiogràfiques de la comarca, la Conca i les valls de muntanya de l’Alt Pallars. Aquest marc de relacions fixà un sistema de complementarietat econòmica que definí un model d’organització social ben delimitat i perfectament aplicable al Pallars. Durant molt de temps, els traginers amb els seus animals de càrrega facilitaven a la muntanya els productes de consum excedentaris de la Conca (i que aquella no podia produir pel seu clima rigorós), especialment vi, oli i cereals o d’altres de procedència més llunyana, com salaons, arròs, seda, cotó, quincalla, etc. Per la seva banda, la muntanya proporcionava a la Conca, entre d’altres productes, fusta (transportada generalment pel riu en embarcacions anomenades rais), ferro, cànem i animals de treball.
Aquest intens tràfic de mercaderies provocà una certa millora de les comunicacions i afavorí la fixació d’una completa xarxa de fires i mercats en què, a més de les transaccions de bestiar, es mercadejava amb els petits excedents que cada família podia produir. A la primavera i la tardor quan es pujava o baixava el bestiar de la muntanya, se celebraven importants fires que recollien tot el bestiar de la comarca. Cal destacar, per la seva importància, les de la Pobleta de Bellveí i, sobretot, la de Salàs, a la qual arribaven tractants de diversos punts d’arreu de l’estat espanyol.
A mesura que augmentaven les possibilitats de comunicació i, per tant, de realitzar intercanvis, sorgí una incipient especialització que a poc a poc va anar trencant l’esquema d’economia autosuficient. L’expansió generalitzada d’alguns productes arreu del país que tenien una fàcil sortida cap a Amèrica, com els vins, també es deixà sentir a la Conca de Tremp, que va veure augmentar considerablement la superfície de vinya, en alguns casos amb plantacions que superaven el seu límit d’implantació ecològica natural. També el sector manufacturer tingué un cert desenvolupament durant el segle XIX. A Tremp i a la Pobla de Segur sorgiren petites fàbriques de productes alimentaris (farineres, xocolata, aiguardent, etc.), serradores, mines de carbó a Sossís i Isona i diverses indústries (d’àmbit familiar) de manufactures tèxtils: adoberies i draps a Tremp, de roba i d’espardenyes a la Pobla, de llanes a Senterada. Les valls muntanyenques també es veieren estimulades per aquestes millores en les comunicacions i així augmentaren considerablement les transaccions de bestiar de càrrega cap a Castella i Aragó.
De tota manera, la comarca continuà en molts aspectes mantenint l’esquema d’economia agrària tradicional, amb un precari equilibri demogràfic i econòmic, en què qualsevol alteració dels recursos productius podia desencadenar importants crisis demogràfiques. Molt sovint aquestes implicaven l’emigració forçada, amb caràcter temporal, cap a les zones agrícolament més riques, on es podia trobar feina en els mesos de la collita o bé amb caràcter definitiu, i llavors partia tot el nucli familiar a la recerca de terres més productives en algun punt de la Depressió de l’Ebre. Aquestes crisis de subsistència, que es reproduïen de manera periòdica, tingueren el moment culminant els primers anys del segle XX, del 1900 al 1902, quan la fil·loxera envaí la Conca i destruí una bona part de la vinya, que tant havia contribuït a estimular l’economia de la comarca. Moltes famílies quedaren en la misèria i la demografia sofrí una forta sotragada.
Hauria de passar encara una dècada perquè es produís el definitiu trencament de l’economia d’autosubsistència imperant a la comarca, que vingué per un fet concret i que en certa manera trasbalsà l’ordre social dominant fins aleshores al Pallars: la irrupció de les empreses hidroelèctriques, un sector econòmic completament deslligat de l’economia tradicional de la comarca. El fort creixement de la indústria catalana a la segona meitat del segle XIX es veié amenaçat per l’escassetat del recurs energètic tradicional (el carbó, que en moltes ocasions s’havia d’importar), fet que estimulà els industrials catalans a cercar d’altres recursos dins el propi país. L’abundància de cabal dels rius pirinencs, juntament amb les òptimes condicions naturals que el medi físic oferia, afavorí el ràpid desenvolupament del sector hidràulic. Aquest fet, que indirectament originà el desenvolupament de la infraestructura moderna de comunicacions, fou l’inductor de tots els canvis econòmics generats a la comarca.
La guerra civil de 1936-39 marcà la fi d’aquesta etapa d’intensa activitat industrial i la comarca entrà en una fase de profund declivi econòmic i demogràfic, en la qual es feren necessàries la transformació i la modernització de les estructures productives de les seves activitats tradicionals. L’agricultura aconseguí, a poc a poc, d’adequar la seva producció a les demandes del mercat exterior, però l’activitat manufacturera menestral, que havia de fer cara a la competència de les manufactures industrials, entrà en una fase de decadència que portà progressivament a la seva eliminació. Aquest reajustament assentà les bases de l’economia moderna de la comarca.
L’agricultura
A mitjan segle XX, tant l’agricultura de muntanya com la de la de les terres més baixes entraren en un procés de transformació i de progressiva especialització de la producció, centrada a partir d’aleshores en aquells productes que, a més d’adaptar-se millor a les condicions naturals de cada contrada, presentaven una demanda creixent en el mercat. Així, a la Conca de Tremp, a més de continuar produint els productes necessaris per al propi consum, s’intensificà la producció (en molts casos amb sistema de rotació) de cereals (especialment ordi i varietats de blat d’alt rendiment), de farratge a les zones de regadiu i d’ametllers. Per contra, s’anaren abandonant progressivament conreus com l’olivera i la vinya, que havien tingut la seva justificació en els intercanvis comercials amb la muntanya. A les valls del Flamisell, en canvi, s’imposà l’orientació lletera i de ramaderia extensiva, que va portar al domini del farratge.
L’evolució de les terres llaurades en les dues darreres dècades del segle mostra un descens progressiu, mentre que ha augmentat notablement la superfície dedicada a pastures permanents. La major part d’hectàrees conreades corresponen a les terres de la Conca de Tremp. Els principals conreus han esdevingut els cereals (ordi, blat, blat de moro, civada), el farratge, l’ametller, el gira-sol i l’olivera. Hi ha, a més, alguna extensió de vinya (emparada sota la denominació d’origen Costers del Segre), hortalisses, lleguminoses, fruiters, entre altres.
El volum de precipitacions fa que a la Conca de Tremp el cereal d’hivern es desenvolupi sense problemes al secà; però les plantes farratgeres pateixen els rigors de la secada estiuenca i s’ha de limitar el secà al conreu de la trepadella. Per augmentar els rendiments i diversificar la producció han sorgit en el decurs del temps diversos projectes d’irrigació a partir de la Noguera Pallaresa o els petits afluents laterals. Fins ara, les úniques realitzacions dignes d’esment són els canals del marge esquerre que foren construïts per la mateixa companyia hidroelèctrica Regs i Forces de l’Ebre i entraren en funcionament el 1918. Aquests dos canals, que surten de l’embassament de Sant Antoni, tenen unes dimensions prou superiors als petits recs que puntegen els cursos del riu de Manyanet, el Flamisell o la Noguera Ribagorçana, i els petits recs precaris del barranc del Solà i dels rius d’Abella i de Conques. Tot i els esforços i els projectes, de difícil realització per la naturalesa accidentada de la comarca, els conreus de regadiu representen un paper més aviat marginal, i el grau d’intensificació d’aquests és molt baix.
Possiblement el fet social més significatiu de l’evolució del sector agrari els darrers trenta anys ha estat la seva davallada. L’èxode agrari i l’envelliment de la població fan que el problema a la comarca no sigui trobar més terra per conrear o pasturar, sinó trobar qui conreï i pasturi els camps. L’augment de la superfície disponible per les explotacions no implica, per altra banda, una major racionalitat del conreu. Al contrari, s’acreix, almenys en un primer moment, un problema ja tradicional, l’excessiva parcel·lació i la dispersió i l’allunyament de les finques, que encareix els costos de conreu. El caràcter accidentat del Pallars Jussà, i en particular de les àrees allunyades del centre de la Conca de Tremp, fa que la mecanització de les labors no hi hagi estat fàcil, que el manteniment dels bancals i marges resulti costós i que només l’aprofitament arborícola justifiqui el manteniment en explotació de les feixes petites. La compaginació d’aquesta activitat amb l’ocupació a la indústria o els serveis ha aparegut com l’expectativa més clara de manteniment de l’agricultura comarcal. I encara millor si aquestes activitats complementàries es troben vinculades a l’explotació i la conservació del medi natural o al turisme, i es poden realitzar sense abandonar el poble de residència.
La ramaderia
La ramaderia tradicional no experimentà gaires variacions fins a la dècada del 1960. Tot i això, es continuà criant bestiar i aviram per al consum domèstic fins que els darrers anys la imposició dels esquemes urbans féu que s’arraconessin els animals de corral, i el bestiar gros de tir anà desapareixent en ser substituït pels tractors.
El sector oví, històricament el més important de la comarca, ha sofert diverses fluctuacions, en bona part com a conseqüència de la pèrdua de pastors. El bestiar oví es basa en el pasturatge i no es presenta en explotacions intensives en granges. Després d’un notable increment en la dècada del 1980, als anys noranta s’ha constatat un estancament de la cabanya i una reducció, al mateix temps, del nombre d’explotacions ovines. Hom destaca el tipus d’ovella local, la “xisqueta” tradicional, que no ha estat objecte de cap labor de selecció especial. Lligada a la cria de bestiar oví cal esmentar la cria de bestiar cabrú.
A partir del anys seixanta, la novetat més important fou el desenvolupament de la ramaderia intensiva, bàsicament a través de les granges de porcs. La cria de porcs fou la gran innovació del sector ramader a la comarca, s’introduí a la comarca a partir de la cria de mamellons, activitat a l’abast de les petites explotacions, per a les quals ha representat un ingrés i una activitat complementària. Posteriorment les explotacions es completaren amb la cria de porcs d’engreix, tasca exclusiva d’algunes de les granges. La cria d’aviram ha esdevingut també un dels sectors més importants, que ha vist incrementar el nombre de caps en les dues darreres dècades del segle XX. La producció d’ous ja havia tingut una certa tradició lligada a l’activitat familiar. La ramaderia intensiva es devenvolupa a la comarca estretament en contacte amb les comarques de la plana, i són les grans cases pinsaires de la plana les que dominen la ramaderia local.
Al costat de la ramaderia intensiva, la comarca ha vist desenvolupar, de manera més tímida, la cabanya bovina. A la muntanya, la implantació de cooperatives lleteres originà un canvi d’orientació de l’activitat ramadera en la qual la producció de carn anà cedint lloc a les espècies de vacum de més producció lletera. Tanmateix, el nivell de modernització dels equipaments era en general molt baix, no hi havia grans vaqueries. La principal producció ramadera es complementa encara amb la cria de conills, que ha anat en regressió, i l’apicultura.
L’aprofitament del bosc
L’explotació forestal no és gaire rellevant a la comarca. El predomini del bosc poc desenvolupat ja diu molt de la feblesa dels aprofitaments forestals de la comarca. S’utilitza tot just per a la pastura de bens i cabres. En algunes d’aquestes superfícies de matollars, a la serra de Montsec, els encontorns de la serra de Lleràs i la Vall de Manyanet s’han realitzat fa anys intenses replantacions de pins.
Les àrees de bosc ben desenvolupat es troben representades bàsicament per les pinedes, dins les quals predomina el pi roig; a partir d’aquestes es realitzen els pocs aprofitaments de fusta de la comarca. Així, la producció del Pallars Jussà no és suficient per a mantenir les serradores que hi ha.
Al costat de les pinedes també presenten una gran extensió els caducifolis, fonamentalment les rouredes. Els boscos de roures s’han mantingut íntegres en els llocs de més difícil accés, mentre que en els de més accés han estat molt degradats pel carboneig, l’aprofitament per a llenya o la pastura. Les rouredes actuals tenen un interès fuster nul i se’n fa pràcticament només un aprofitament per a llenya. La situació és gairebé idèntica per a les hectàrees d’alzines, que ocupen les fondalades i els indrets més assolellats i es barregen freqüentment amb els roures.
Els alzinars i les rouredes tenen, però, molt diverses possibilitats d’aprofitament: carbó vegetal, plantes aromàtiques i medicinals, bolets, fruits silvestres i caça. D’entre totes aquestes se’n pot destacar una, la recol·lecció de tòfones, que dóna als recol·lectors locals experts uns bons ingressos.
La mineria i la indústria
La primera activitat relacionada amb la mineria que hom troba a la comarca són les fargues. Però la mineria ha esdevingut irrellevant en l’economia del Pallars Jussà. Les mines de lignit d’Isona i de Sossís i les de coure de la Torre de Cadbella i altres punts de la Vall Fosca sols han estat obertes en períodes intermitents al llarg del segle XX i abandonades pel seu baix nivell de rendibilitat.
Pel que fa a les activitats industrials, a començament del segle XX Francesc Carreras i Candi parla d’adoberies a Tremp, ceràmica a Salàs, filats, llana i teixits a Senterada i xocolata a la Pobla de Segur, a més de referir-se a algunes serradores, la producció d’electricitat i la fabricació de pastes de sopa, licors i aiguardents. El ritme econòmic de la comarca es trencà en iniciar-se les obres de construcció de les instal·lacions hidroelèctriques. La construcció dels pantans significà la desaparició de moltes terres de conreu, la dependència econòmica de les activitats artesanals, però sobretot, contribuí a impedir que els raiers baixessin la fusta pel riu com ho havien fet fins aleshores.
El procés de penetració de les empreses hidràuliques començà el 1911, any en el qual quedaren constituïdes les dues principals companyies que operaren en el sector i que posteriorment foren englobades per Forces Elèctriques de Catalunya, creada el 1951. La més important fou Regs i Forces de l’Ebre, filial de la Barcelona Traction Light and Power Company Ltd., de capital canadenc, constituïda a Toronto el 1911, sota l’impuls de Frank S. Pearson i més coneguda popularment com La Canadenca. L’altra societat, Energia Elèctrica de Catalunya, fou també creada el 1911 per iniciativa d’Emili Riu i Periquet, amb l’ajut financer de la Compagnie Générale d’Électricité, de París, i la Société Suisse d’Industrie Électrique, de Basilea. Centrada a la conca alta del Flamisell, aquesta segona companyia començà les obres de la central de Cabdella el 1912 aprofitant l’aigua de tota la zona lacustre d’Estany Gento, que entrà en funcionament l’any següent. El 1918 començà a funcionar la de Molinos i, més posteriorment, el 1940, la de la Plana de Mont-ros. Per la seva part, La Canadenca inicià el 1912 les primeres obres al curs de la Noguera Pallaresa. Aquest mateix any, es començaren a obrir els fonaments de la resclosa del pantà de Sant Antoni, també anomenat de Talarn. Un any més tard entrà en funcionament la central de Sossís, i el 1916, després de greus entrebancs, començà a produir electricitat la central de Talarn, amb una capacitat d’embassament que la convertí en aquells moments en la primera resclosa d’Europa i la quarta del món. El 1931 s’obrí la central de Gavet de la Conca i quatre anys més tard, el 1935, la dels Terradets. D’altra banda, una altra societat (de capital català), la Societat Productora de Forces Motrius, inicià el 1918 la construcció de la central de la Pobla de Segur, finalitzada el 1923. Després de la guerra civil de 1936-39, la construcció de nous pantans representà la reactivació econòmica de la comarca. Però, un cop acabades les obres de les instal·lacions hidroelèctriques, les necessitats de mà d’obra foren escasses i la creació d’una economia paral·lela fou nul·la. Aquest fet comportà el redreçament de la comarca i el consegüent abandonament per part de la gent jove i per tant l’inici del procés d’envelliment.
A part les transformacions agràries, hom ha de fer referència a l’incipient sector industrial desenvolupat a partir de la dècada de 1960, que sol tenir unes dimensions mitjanes o petites, de propietat familiar, i una àrea de mercat que en moltes ocasions no supera l’àmbit comarcal.
La indústria alimentària, vinculada a les produccions agràries de la comarca, inclou múltiples iniciatives. Destaca per volum productiu i ocupació la cooperativa Copirineu, que fa formatges i derivats lactis a la Pobla de Segur i pinsos a Tremp. Altres indústries del ram, de característiques familiars, foren una fàbrica de galetes i una farinera a Tremp, una destil·leria de la Pobla de Segur, i dos escorxadors de conills, l’un a Tremp i l’altre a Salàs de Pallars.
Pel que fa al sector de la metal·lúrgia i la maquinària, la major part de l’activitat correspon, a petits tallers que s’haurien de relacionar més amb l’àmbit dels serveis que no en el de la manufactura. Quan el sector tèxtil no té res a veure amb els tallers artesanals primitius que elaboraven el teixit, sinó que es tracta dels típics tallers de confecció de les àrees rurals de Catalunya, que aprofiten l’abundància i el baix cost de la mà d’obra femenina.
Malgrat la seva importància històrica, el sector de la fusta, representat bàsicament per petites fusteries, ha patit una decadència, i les serradores, en altres temps una de les activitats industrials més importants de la comarca, s’han anat perdent.
Dins el sector de materials per a la construcció, cal destacar la important fàbrica de ciment de Xerallo, avui tancada. Construïda en el període d’endegament de les obres hidroelèctriques de la conca de la Noguera Ribagorçana els anys 1947-50, es convertí en l’empresa més important de la comarca per l’activitat que generava. El seu tancament al començament dels anys setanta, produí una notable commoció en l’economia de la comarca. Posteriorment, la importància del sector s’ha reduït a les empreses dedicades a l’extracció d’àrids i de les bòbiles de Tremp i la Pobla de Segur, que serveixen la demanda del mercat comarcal.
El comerç, els serveis i el turisme
De les diverses activitats terciàries, les més importants tradicionalment han estat les comercials. Els dos centres principals de la comarca, la Pobla de Segur i sobretot Tremp, han exercit, gràcies al seu emplaçament estratègic, de centres de distribució de totes les valls de muntanya superiors, i concentren la major part dels comerços majoristes de l’àrea. En bona part de la resta de nuclis de la comarca es constata la manca d’equipaments comercials.
Les tres poblacions més grans són també les úniques que celebren el tradicional mercat setmanal, que constitueix encara un lloc habitual per a cobrir algunes necessitats quotidianes d’aliments, roba i calçat i diversos aparells domèstics, o per a tancar algunes compravendes. El mercat del dilluns de Tremp, és el que aplega major nombre d’habitants de la rodalia. La Pobla de Segur celebra mercat el dimecres i Isona el dissabte. Al costat dels mercats, les fires han estat l’altre lloc per excel·lència del comerç rural; les que avui es conserven tenen, amb tot, un caràcter igual de lúdic o més que de comercial. A la comarca, la més gran és la Fira de Primavera de Tremp, que se celebra a mitjan maig, per sant Bonifaci, i acull estands de maquinària i productes del camp i de molts altres sectors. Hom destaca en aquesta fira el tradicional tart del Pallars, on es poden degustar receptes típiques de la terra. De característiques semblants és també Promopallars, que se celebra a la Pobla de Segur al juny. Més singular és la Fira de Bestiar que es conserva a la Pobleta de Bellveí (la Torre de Cabdella) a primers d’octubre. Cal destacar també la recuperació el 1990 de la Fira d’Hivern a Conques (Isona). En èpoques passades havia tingut molta importància a tot el Pirineu la Fira de Bestiar de Peu Rodó de Salàs de Pallars, que es deixà de celebrar l’any 1974; en aquesta vila hom celebra a l’agost les Fires d’Art i la d’Andròmines i també es fan les Fires de l’Arbre i el Pessebre al desembre. D’altra banda, mereix una menció especial per l’ocupació directa que genera i per la seva incidència en el comerç i els serveis locals l’Acadèmia General Bàsica de Suboficials de Talarn.
La dinàmica del sector de serveis de la comarca reposa sobre l’ocupació generada per l’administració pública, que es deixa sentir en la millora de la sanitat i l’educació, i la generada pel turisme, que incideix directament en l’hoteleria i la restauració, i indirectament contribueix també a mantenir les activitats comercials i altres serveis. D’una banda, la consolidació dels centres d’ensenyament secundari obligatori i, sobretot, de l’assistència sanitària a partir de la renovació de l’Hospital de Tremp (1993) ha fet créixer els professionals d’aquests dos sectors. Per altra banda, la difusió dels esports d’aventura i la millora de les comunicacions han animat el sector turístic local.
Pel que fa a l’ensenyament, la pèrdua demogràfica dels nuclis rurals ha tingut una incidència directa en el nivell de serveis que podien oferir i suportar cadascun d’aquests nuclis. El despoblament dels petits nuclis i l’envelliment de la població ha tingut una particular incidència en l’ensenyament bàsic, ja que han desaparegut moltes escoles rurals que no tenien el mínim de 6 alumnes necessari per a justificar l’obertura d’un centre. A Talarn, Tremp, la Pobla de Segur i Isona es concentren els centres d’enseyament de la comarca. Hom disposa des de llars d’infants a centres de formació professional. També cal destacar el Centre de Capacitació Agrària del Pallars, el centre d’Informació Integrada i de Telecomunicacions Avançades i l’Acadèmia General Bàsica de Suboficials, tots a Talarn.
Quant el turisme, cal dir que el 1964 s’iniciaren les perspectives turístiques atenent sobretot a les òptimes condicions naturals del país, però la manca d’infraestructures i de bones comunicacions les deixà més en promeses que en realitats. El 1975 comença una nova etapa de malestar davant la realitat d’una comarca on no es potenciaven els recursos naturals i on es parlava ja obertament del transvasament econòmic del Pallars.
Durant molt temps el turisme ha revestit el caràcter de turisme de pas, i la majoria dels establiments hotelers i restaurants es concentren a les dues poblacions més grans, Tremp i la Pobla de Segur, i sobre l’eix de l’antiga comarcal C-147 (ara C-13). Les activitats de turisme nàutic, com el surf, el piragüisme i la vela, desenvolupades a l’entorn dels pantans de Cellers i Sant Antoni, així com les activitats relacionades amb el turisme rural, presents en alguns racons de la comarca, han donat peu a la fixació d’algunes segones residències i a una àmplia oferta de residències casa de pagès. La Vall Fosca és la zona que ha tingut una implantació del turisme d’estiu més remarcable. El caràcter tan tancat de la vall i l’absència d’atractius per al turisme de neu han limitat, però, l’expansió del sector. A la vall de Filià, vall lateral per la dreta a la Vall Fosca, es projectaren l’any 2000 unes pistes d’esquí que, com ha passat en altres llocs, han provocat accions de protesta.
La constitució, l’any 2003, de l’Institut de Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran, pretén promocionar les activitats socioeconòmiques a la comarca.
La cultura i el folklore
Les activitats culturals
Les reduïdes dimensions dels nuclis de població i la seva recessió demogràfica fan que el seu nivell d’equipament cultural sigui escàs. Els principals equipaments es concentren a Tremp, la Pobla de Segur, Isona i en menor grau, a Salàs de Pallars i Talarn. Entre les diferents associacions culturals i recreatives cal mencionar per la seva tradició el Casal Catòlic Cultural (1929) de Tremp, el Comú de Particulars de la Pobla (1930), el Centre Cultural i Recreatiu Cimadal (1958) a Isona, la Societat Amics de la Muntanya (1964) a Tremp, i d’altres més modernes com l’Associació Cultural dels Raiers de la Noguera (1990) a la Pobla de Segur. A més, també hi ha el Centre d’Estudis d’Isona i Conca de Dellà i el Centre Cultural de Conques, ambdós al terme d’Isona, i el Centre d’Estudis del Pallars a Tremp.
Quant a museus, sales d’exposicions i biblioteques, cal esmentar la casa natal del Pare Manyanet, a Tremp; el Museu dels Raiers, al Pont de Claverol; el Museu de la Conca Dellà, a Isona; el Museu Comarcal de Ciències Naturals del Pallars Jussà, a Tremp; la biblioteca i la sala d’exposicions del Comú (1930) a la Pobla de Segur i la Biblioteca del Centre de Recursos Pedagògics (1983).
Els mitjans de comunicació no han tingut gaire continuïtat a la comarca. Entre les revistes cal destacar l’anomenada “Escudella”, publicació trimestral editada a la Pobla de Segur al principi de la dècada del 1980. La premsa de Tremp es va mantenir força viva fins a la guerra civil de 1936-39 i va morir pràcticament amb la manca de la llibertat d’expressió. El primer periòdic local és “El Pronunciamiento” (1843);el seguiren el setmanari “El Pallaresa” (1882-84), “El Eco del Pallars” (1886-88 i 1892-94) i el primer setmanari en català “La Veu de la Montanya” (1903-05); sempre amb una existència curta, però amb un clar propòsit de continuïtat, aparegueren “El Relámpago” (1906-10), l’”Atalaya Leridana” (1909-11), “Luz” (1912), “El Conquès” (1912-23), “El Látigo” (1915), “La Conca de Tremp” (1919), “Renovació” (1932-36). El 1937, en plena guerra civil, sortiren alguns números d’”Humanidad Libre”, però després cal esperar el 1953 per a trobar una revista mensual de nom “Pallars”, que va durar escassament un any, i el butlletí del Centre de Joves d’Acció Catòlica, “Llaç”, que va sortir ciclostilat de la SAM, iniciat el 1964, i també el”Butlletí de la Societat d’Amics de la Muntanya” i amb uns “Cuadernos de Cultura” bilingües i de vida precària, iniciats el 1977. Les publicacions més destacades de la comarca han esdevingut la revista de periodicitat mensual “Lo Raier”, de Tremp, la qual des del 1982 abasta temàtiques d’àmbit interpallarès, la revista “Sota l’Arbre” (1992), a la Pobla de Segur i les publicacions del Centre d’Estudis del Pallars, com “ Collegats”, a Tremp. El 1996 es féu el primer número de la publicació mensual “Pallars Notícies”, d’informació comarcal. A part dels mitjans de comunicació escrits, cal fer esment de les emissores de ràdio municipal de la Pobla de Segur i de Tremp.
El folklore
El folklorista Ramon Violant i Simorra recollí en els seus primers estudis la rica cultura popular de la seva contrada i estengué la seva àrea d’interès per tot els Pirineus, fent una aportació particular sobre la cultura dels pastors. Des de la secció d’etnografia del Museu d’Indústries i Arts Populars de Barcelona féu també un ampli recull de materials que confluïren en la creació de la mostra museística de la Casa Pallaresa en el marc del Poble Espanyol deMontjuïc.
Si hom parla de les festes, una de les de major tradició a la comarca és el Carnestoltes d’Isona, o la festa de la Guixa, com s’anomena localment. És organitzada per la Comissió de la Guixa, a la qual es pertany per successió de pares a fills, que recull de casa en casa els aliments que hauran de servir per a confeccionar la Guixa, una variant local d’escudella. D’altra banda, pel gener, hom fa un aplec a l’ermita de Sant Sebastià de Talarn i també es fa festa per Sant Antoni a Tremp i a Figuerola d’Orcau (Isona). Per Setmana Santa es fa la processó de Divendres Sant a Talarn. Les caramelles més destacades del Diumenge de Pasqua se celebren a Tremp, Vilamitjana (Tremp), Isona i la Pobla de Segur. El Dilluns de Pasqua són tradicionals els aplecs a l’ermita de la Mare de Déu de les Esplugues (Isona) i al santuari de la Mare de Déu de la Posa (Isona).
Probablement la festivitat més popular actualment és la diada dels Raiers, que se celebra el primer diumenge de juliol a la Pobla de Segur. La festa rememora com es feia el transport de la fusta de la muntanya fins a les terres planes.
A més de les festes majors, hom destaca diversos aplecs arreu de la comarca: en data variable, al maig, l’aplec de Sant Miquel del Pui (la Pobla de Segur); per Pasqua Florida, l’aplec de Bonrepòs (Gavet de la Conca) i de la Carrànima (Abella de la Conca); i l’últim diumenge de setembre, l’aplec de Sant Salvador de Montsec (Llimiana), entre d’altres.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
La prehistòria del Pallars Jussà va íntimament relacionada amb la de la comarca propera del Pallars Sobirà, ja que ambdues constitueixen una unitat geogràfica, tancada al S per la serra de Montsec, penetrable únicament per camins muntanyencs estacionals.
Hi ha escasses restes del període quaternari. Les que hi podria haver a les zones al·luvials habitables del fons de les valls han desaparegut per la intensa erosió moderna, i a les coves, en zones més altes i obertes, sovint en bancs de conglomerats oligocènics de gran potència, tots els nivells han estat buidats, a excepció d’un estrat de la cova de les Llenes, al congost d’Erinyà (situada en un bancal de calcàries sota els conglomerats oligocènics, a 60 m sobre el Flamisell). S’hi trobaren, sota uns nivells de l’edat del bronze, restes d’ossos d’Ursus spelaeus blum sense vestigis d’indústria humana. A la cova dels Muricecs, a Llimiana, i a la sortida del pas dels Terradets aparegueren també restes de fauna quaternària. Testimoni de l’hàbitat humà més antic del Pallars Jussà és el taller de sílex a l’aire lliure de Cellers, a l’entrada del pas dels Terradets, on es recolliren diversos resquills de sílex amb pàtina de superfície de tipologia arcaïtzant, potser d’època mesolítica.
Hi ha escasses troballes neolítiques a la cova de la Colomera o de les Gralles, a Sant Esteve de la Sarga, de vasos de la fi del neolític antic (epicardial) i destrals de pedra polida. Fins que no s’arribà a l’edat del bronze, el Pallars Jussà sembla que no tingué una població prou nombrosa per a desenvolupar una economia independent agrícola i ramadera, conjuminada amb l’economia caçadora tradicional.
Durant l’Eneolític i tota l’edat del bronze, la comarca fou ocupada per una població d’origen meridional o, com a mínim, emparentada amb la que habitava els vessants meridionals de la serra de Montsec. N’hi ha testimonis a la majoria de coves i esplugues. La seva cultura material era més aviat pobra. S’utilitzaven vasos de ceràmica grollera, de parets molt gruixudes i generalment sense decorar, i a poc a poc s’hi introduïren noves influències d’altres focus culturals: ceràmiques amb botons, molt típiques del calcolític francès, que ens documenten les relacions transpirinenques dels grups pallaresos. Fou a partir d’aquest moment que la comarca trencà el seu aïllament i es relacionà amb el que serà Occitània i amb el focus cultural del curs mitjà del Segre. Per aquesta via arribà la irradiació de la cultura del vas campaniforme i la d’objectes d’ornament, com ara collarets de petxines (Cardium edule), botons piramidals d’or amb perforació en V, granets de collaret decorats amb incisions i altres estris.
Aquests materials arqueològics nous són ben documentats a la cova de les Llenes, a la de Torall i a la del Forat Negre, a la vall de Serradell. S’han d’interpretar com a productes d’intercanvi, o d’aculturació, amb poblacions properes. Tant el vas campaniforme con els altres objectes citats arribaren a través de la cultura megalítica, basada principalment en una economia ramadera transhumant, que per la seva natura permeté l’accés a aportacions de zones ben allunyades i inaccessibles fins aleshores. Els fragments de vas campaniforme que es troben són ja tardans, del tipus que s’anomena pirinenc o incís, que assenyala una datació entre el 2000 i el 1800 abans de Crist.
La influència d’aquestes noves culturals no es limita a l’aspecte material, sinó que, més profunda, arriba a afectar el ritu funerari. S’inicià la construcció de dòlmens simples, que consistien en una cambra tancada per tres o quatre costats amb lloses i una altra de coberta. És un tipus d’enterrament que correspon als darrers moments de la cultura megalítica, ben entrada l’edat del bronze. La màxima densitat d’aquests sepulcres megalítics a la comarca es troba a l’interfluvi de la Noguera Pallaresa i el Flamisell, i continua per Senterada, la serra de Camporan i la de Sant Gervàs fins a trobar la Ribagorça.
Aquest període de l’Eneolític i del bronze és el de màxima plenitud d’hàbitat al Pallars durant la prehistòria, plenitud que, amb noves aportacions culturals nord-pirinenques (vas d’apèndix de botó, objectes de bronze: braçalets, anelletes i punxons), perdurà al llarg del bronze mitjà i final. Les primeres explotacions mineres foren producte d’aquests estímuls i influències foranes.
Ja en un moment avançat de l’edat del bronze aparegueren les destrals d’aquest metall, puntes de sageta i agulles de cap massís, materials trobats a la cova de Canals prop de Pinyana, que indiquen, encara, una influència occidental, corroborada per la troballa de braçalets de bronze de Sant Aleix, de caire netament hallstàttic.
El marcat aïllament geogràfic de la comarca sembla que la mantingué al marge de la iberització. Hom ha suposat que Aeso, esmentada per Ptolemeu entre les poblacions lacetanes, constituí l’extrem septentrional de penetració lacetana vers l’interior del país. En cap altre indret de la comarca no han estat localitzades restes ibèriques.
Exceptuada la citació d’Aeso l’actual Isona, no es tenen notícies explícites pels autors antics. Tanmateix, el Pallars Jussà segurament degué ser habitat per algun dels pobles pirinencs que coneixem per les fonts i dels quals es desconeix amb exactitud el territori: els airenosis, els ceretans o algun altre ètnicament emparentat amb aquests. L’esment per Ptolemeu d’Aeso entre les poleís dels iakketanoí féu pensar a Pere Bosch i Gimpera que aquesta població constituí l’extrem septentrional de la penetració lacetana vers l’interior del país i que potser tingué el caràcter d’una ocupació estratègica, per tal d’assegurar els territoris de més a l’E i S de possibles incursions dels pobles de l’extrem NW de Catalunya. Els estudis toponímics de Joan Coromines han permès de saber, però, que, com a la resta dels Pirineus, es tractava d’una població de parla basca o bascoide i que aquesta llengua es mantingué durant molt de temps al Pallars, bé que ja havia desaparegut de la Conca de Tremp a la fi de l’època visigòtica. Escasses notícies proporcionades pels autors antics i per l’epigrafia llatina, completades en alguns aspectes per la documentació altmedieval, permeten de saber que la població pirinenca era d’una economia fonamentalment ramadera, probablement compaginada amb una agricultura de rompuda, i amb una estructura social molt diferent de la romana, segons sembla de tipus gentilici i amb un destacat paper de la dona.
Tanmateix, a la Conca de Tremp hi ha diversos testimonis de la cultura romana. Sabem que Aeso, la població més important del Pallars durant l’antiguitat, era una població d’arrel indígena, segons sembla lacetana, que assolí la condició municipal durant l’Alt Imperi; una comunitat, esmentada per Plini i Ptolemeu, que, ultra materials numismàtics i arqueològics, ha proporcionat el conjunt epigràfic romà més ric de les terres no litorals de Catalunya. També s’han trobat inscripcions en altres punts de la Conca de Tremp: Covet, a les rodalies d’Isona, Perolet, a l’antic terme municipal de Sant Salvador de Toló, Abella de la Conca, Aramunt, etc., que deurien correspondre a petits nuclis de població o a les propietats rurals de la poderosa oligarquia d’Aeso.
La localització d’una necròpoli romana tardana prop de l’antiga caseria de Sant Miquel d’Aramunt permet de suposar-hi l’existència d’un nucli de població, i la planta medieval de Tremp sembla trair un origen romà del lloc, ambdós a la vora de la Noguera Pallaresa. També s’han realitzat troballes, bé que pobres, en altres punts de la comarca, constructives, a Abella de la Conca, ceràmiques, a Abella de la Conca, Orcau i Toralla, i numismàtiques, a la Pobla de Segur, Salàs i Toralla. Coneixem, fins i tot, una via romana que per Montsec i per Àger, població que ha llegat importants restes romanes, menava al Pallars, ruta que ja fou advertida durant el segle XVIII i les restes de la qual avui encara són visibles a un vessant del coll d’Àger i a l’altre.
El Pallars Jussà d’època imperial es degué caracteritzar per una acusada dualitat socioeconòmica, pròpia d’una zona de coexistència o de contacte de dues formacions socials netament diferents. D’una banda, una societat clarament romanitzada, segurament potenciada des de l’exterior, que recolzava sobre el típic règim municipal, Aeso, i sobre unes noves formes econòmiques, la propietat privada i estable de la terra i segurament uns conreus mediterranis llavors introduïts a la regió, sobretot la vinya i l’olivera. De l’altra, una població netament autòctona i rural, segons que sembla en una bona part seminòmada, que, bé que no impermeable a la romanització, en essència degué continuar durant molt de temps aferrada a la seva cultura consuetudinària. Aquesta peculiar situació dual degué ser l’inici d’un llarg procés de transformació de les estructures socioeconòmiques del país, procés que, si més no en l’aspecte lingüístic i religiós, ja era molt avançat a l’època visigòtica.
L’edat mitjana
El 1011 marca l’aparició del comtat de Pallars Jussà, separat del Sobirà de resultes de la partició del comtat originari de Pallars (vegeu la formació del comtat de Pallars a la història del Pallars Sobirà) entre els fills del comte Sunyer I. Heretà Pallars Jussà Ramon IV de Pallars Jussà, fill gran de Sunyer, que el va regir entre el 1011 i el 1047. La divisió d’ambdós comtats fou totalment arbitrària. Ramon IV dominà la Conca de Tremp, però sense Salàs, Rivert, Santa Engràcia i Toralla, ni la Pobla de Segur, que senyorejaven els vescomtes de Siarb o de Vilamur, la vall del Flamisell, la vora esquerra de la Noguera Ribagorçana, a l’Alta Ribagorça, la Vall d’Àneu, la Vall Ferrera i possiblement també la vall de Cardós.
Quan Ramon IV va heretar el Pallars Jussà, sembla que un sector del S de la Conca estava encara mancat d’organització de castells i parròquies, segurament el sector de Tremp i de Talarn, dels quals no es troben notícies directes fins als volts del 1050. Un fet extern va capgirar l’orientació política del comte de Pallars Jussà, que inicialment semblava més abocada a la vall de la Noguera Ribagorçana (Areny i Montanyana) que a la mateixa Conca; aquest fou la conquesta de la Vall d’Àger a partir del 1031 pel cavaller Arnau Mir de Tost, feudatari del comte d’Urgell. La conquesta, definitiva a partir del 1047, tancava tota expansió dels comtes de Pallars Jussà al S de la barrera del Montsec, i alhora allunyava dels seus territoris el perill de les ràtzies musulmanes. El comte Ramon IV va col·laborar d’alguna manera en aquesta tasca de recuperació, sobretot de les terres situades al S de la comarca, entorn de Llimiana, però no deixaren de produir-se friccions entre ell i el comte Ermengol III d’Urgell, com ho prova la convinença o pacte firmat el 1040 entre ambdós comtes en virtut del qual Ramon IV va rebre en feu aquest castell més una compensació econòmica de 40 unces d’or.
El seu fill i successor Ramon V heretà aquesta problemàtica amb els comtes d’Urgell i també una lluita oberta amb el seu cosí Artau I de Pallars Sobirà. Les lluites amb Artau I ocasionaren ocupacions i devastacions de terrenys de la Conca de Tremp que arribaren fins a Talarn i Tendrui i que es van concloure en una bona part amb vendes, commutacions i donacions dels anys 1064 i 1079, que es fixaren els dominis entre ambdós comtes. Per arranjar el problema de la frontera o part S del seu comtat, Ramon V es va casar el 1055 amb Valença de Tost, filla d’Arnau Mir, el senyor d’Àger, que va donar com a dot els castells de Mur, Llimiana, Orcau i Basturs, a més del ribargorçà d’Areny o, en defecte seu, el de Montanyana. Aquesta donació o establiment dotal sembla més aviat un pacte per a assegurar-se la possessió dels dits castells. Finalment es disputà, amb el comte Ermengol IV d’Urgell, la possessió de Llordà, Toló, Llimiana, Conques, Abella, Bóixols, Taús, Castellàs i Tornafort, que recuperà després de pactes i donacions que tingueren lloc el 1078 i el 1086.
A l’interior del comtat també hagué de lluitar contra Guitard Isarn de Vallferrera, que li usurpava els seus dominis en aquella vall situada al Pallars Sobirà. Per afermar la seva autoritat contra els nobles revoltats, arribà a demanar l’ajut de tropes sarraïnes el 1070. Finalment, gràcies a un seguit de pactes i convinences que van del 1070 al 1091, reeixí a mantenir la seva autoritat i el seu domini. A ell es deu entre altres coses la restauració de l’església de Santa Maria de Tremp (vers el 1079) i que fou l’inici històric d’aquesta població, petit domini dels bisbes d’Urgell dintre el gran terme del castell de Talarn i que amb el temps esdevindria la població més important de tot el Pallars Jussà.
El succeïren en el comtat tres fills seus: Pere Ramon i Arnau Ramon, que havien mort ja el 1112, i Bernat Ramon I, que prengué part en les campanyes de Ramon Berenguer III de Barcelona contra els sarraïns de Lleida i que sembla que morí a la batalla de Corbins (1124). Arnau Mir I de Pallars Jussà (1124-74), fill del comte Arnau Ramon, participà activament en la política dels primers comtes reis Ramon Berenguer IV i Alfons I. Pel fet de ser feudatari de Ramir II d’Aragó intervingué activament en els esposoris de Peronella i Ramon Berenguer IV i després en totes les accions notables del seu temps, conquestes de Lleida i Tortosa, expedició a Almeria (1147), testament de Ramon Berenguer IV, cessió del regne fet per Peronella al seu fill Alfons I (1164), etc. Alfons I li confià el govern de la plaça forta de Fraga i el 1157 féu un testament en què deixava els seus estats a l’orde de l’Hospital. El seu fill Ramon VI, sense fer cas del testament del pare, governà el comtat en 1174-77 i, per un pariatge amb el bisbe d’Urgell, fet el 1175, recuperà part del domini de la vila de Tremp. Morí molt aviat i el succeí la seva filla Valença, que morí també jove i sense successió vers el 1182. El comtat passà a una seva tia de nom Dolça, filla del comte Bernat Ramon I, vídua d’un noble del Conflent de la casa de So, que el 1192 cedí el comtat al rei Alfons I, que l’incorporà a la corona. Així s’extingí aquest comtat, tres-cents anys abans que el de Pallars Sobirà.
Extingit el comtat, el Pallars Jussà va passar ben aviat a integrar la vegueria de Pallars, dita més endavant sotsvegueria pel fet de trobar-se sotmesa a la vegueria de Lleida. El centre d’aquesta demarcació administrativa era la vila de Talarn, població de domini comtal i després reial cedida pels antics comtes als vescomtes de Pallars, més tard dits de Vilamur, i posteriorment infeudada pel rei als senyors del castell de Mur i a altres. La vinculació a Talarn de la sotsvegueria de Pallars fou confirmada el 1430 pel rei Alfons el Magnànim i per altres privilegis del mateix rei i de la seva muller la reina Maria (1453-56) el sots-veguer havia de residir sempre allà i ser fill del lloc.
Malgrat aquesta capitalitat oficial, que s’estendrà fins al principi del segle XIX, la població més important era Tremp, vila de domini eclesiàstic sota el règim dels ardiaques de la seva canònica fins el 1257, que el bisbe d’Urgell obtingué la supressió de l’ardiaconat i la fusió de les seves rendes amb la mitra d’Urgell. Els bisbes d’Urgell pactaren amb els reis la concessió de diferents atribucions, com a ampliació del pariatge del 1175, fins a arribar al 1370, que el rei Pere III va incorporar la seva jurisdicció a la corona. Aquest fet, però, no canvià l’estructura de règim del Pallars Jussà, que continuà vinculada aTalarn.
La importància religiosa de Tremp, com a vila episcopal de la mitra d’Urgell i com a centre d’una canònica augustiniana, féu que, en crear-se els deganats al segle XIII, totes les parròquies del Pallars Jussà i fins les ribagorçanes de la Vall de Boí i l’arxiprestat d’Areny amb els seus enclavaments de Noals i Castanesa i d’Areny i Montanyana s’adscrivissin al deganat de Tremp. Les visites arquebisbals del 1314, donen una àmplia visió geogràfica d’aquest extens deganat, que al segle XIX es va repartir entre els arxiprestats de Tremp, que incloïa tota l’anomenada Conca de Tremp fins a la serra de Montsec, el de la Pobla de Segur, que incloïa la Conca de Dalt, la Vall Fosca i la Vall de Boí, i el d’Areny, format per tres enclavaments dintre del bisbat de Lleida.
La història del Pallars Jussà és la de tota la comarca, sotmesa a la corona, amb freqüents intrusions reials venent o empenyorant les poblacions del seu domini i servint-se de la proximitat amb el Pallars Sobirà i els seus comtes per a frenar les seves vel·leïtats.
Com a fets destacats, el 1368 una banda de mercenaris que havia quedat sense feina per les paus signades entre el rei de França i el d’Anglaterra va envair la comarca, procedent de la Vall d’Aran, i va arribar fins a Tremp, població que va saquejar a despit de la seva resistència. La comarca fou novament envaïda el 1396 pel comte de Foix, que pretenia la possessió de la corona com a descendent del rei Joan, enfront de Martí I l’Humà i ho fou novament al final del regnat de Joan II (1476), quan el mercenari Lluís de Mudarra va ocupar Tremp i altres llocs que va retenir i saquejar fins que el rei li va pagar les tres-centes mil lliures que li devia per la seva participació en la presa de Perpinyà (1474). En aquest context de guerra civil apareix un primer bandolerisme pallarès (precedent del bandolerisme català del Barroc) representat per Matxicot, dit també Macot, bandoler que actuava sobretot per les terres baixes de Lleida i per la Vall d’Àger. Consta que el 1475 s’amagava als castells d’Aramunt i de Llimiana, fugint del sometent. Aquest any se signà una germania entre Lleida, Balaguer, Tremp i Fraga per expulsar els lladres i saltejadors de camins.
L’edat moderna
En temps moderns, el Pallars Jussà es veié immergit en una onada de violència per grups de bandolers, formats en una bona part per hugonots procedents de França, que assolaven els camins i fins atacaven poblacions entre el 1579 i el 1592. Aquestes havien d’estar preparades d’homes i d’armes no sols per a defensar-se, sinó, fins i tot, per socórrer la ciutat d’Urgell. En la repressió de bandolers es distingí sobretot sant Josep de Calassanç, que fou oficial de l’arxiprestat de Pallars en 1582-92, el qual dirigí operacions contra ells a Claverol, Hortoneda i Tremp.
També repercutí fortament a la comarca la guerra dels Segadors de 1640-52, en la qual es creà el Terç del Pallars per combatre les tropes castellanes i molts pobles es fortificaren excavant fossats i aixecant murs per a la seva defensa i aterrant les cases que la dificultaven. Això, unit a un període de fam i misèria que se situa sobretot entorn del 1644, fou causa de l’encunyació de moneda pròpia a Salàs, Conques, Talarn i altres indrets. Anys després d’acabada la guerra quedaven per la comarca miquelets i altres bandes que assolaven els pobles i per això es creà a Talarn i a Sort (1692) una unió i germandat contra lladres i gent de mala vida.
La guerra contra Felip V entre el 1705 i el 1712 tingué també una especial virulència, sobretot per la rivalitat creixent entre Tremp i Talarn, viles que representaven respectivament l’adhesió a Carles III i a Felip V. Ambdues poblacions reberen el títol de fidelíssima, cadascuna per un dels sobirans enfrontats. La caiguda de Tremp en mans dels filipistes el 7 de gener de 1712 posà fi a la guerra que Josep Moragues, enemic del rei Borbó, encara pretenia de mantenir a Sort el 1713. Com a càstig a la fidelitat de Tremp a l’arxiduc, la nova administració nascuda del règim de Nova Planta hi va suprimir tota mena de vida oficial i va crear el corregiment de Talarn, que comprenia l’antiga sotsvegueria de Pallars. El primer corregidor fou el tinent coronel Ignacio de Asenjo (1716) i el 1736 fou designat corregidor vitalici de capa i espasa Pedro Ibáñez-Cuevas, avi de Joaquim d’Ibáñez-Cuevas i de Valonga, el famós baró d’Eroles, militar i polític absolutista, nat a Talarn, al casal palau dels barons d’Eroles el 1784.
El triomf de Felip V no va estalviar al Pallars Jussà una nova invasió de francesos el 1719 amb motiu de la guerra que el duc d’Orleans, regent de França, declarà a Espanya. El marquès de Bonàs envaí la Conca de Tremp el 18 de setembre d’aquell any i va fer de Tremp el seu quarter general fins a la fi de desembre, amb l’intent de continuar les operacions militars a l’inici de la primavera. Per això va imposar exaccions de diners i queviures a totes les poblacions, que foren causa de l’aixecament de miquelets i altres bandes. Davant la notícia que s’acostava un exèrcit espanyol, va abandonar la Conca vers l’Urgellet i la Cerdanya.
El segle XVIII fou un segle de prosperitat al Pallars Jussà, malgrat els anys de fam i misèria. La comarca patia, però, el clàssic aïllament per la falta de camins, cosa que mogué a fer un memorial signat per la majoria dels pobles, encapçalats pels ajuntaments de Tremp i Talarn, per sol·licitar al rei la construcció d’una carretera des d’Artesa de Segre a la Pobla de Segur. El rei va expedir una ordre el 10 de maig de 1778 manant que s’estudiés el traçat proposat. Tanmateix, tot i haver-se fet diligències fins el 1781, els problemes del final del regnat de Carles III, tant d’ordre polític com financer, deixaren l’afer en un mer projecte. Aquest havia topat, a més, amb l’oposició de la gent de la muntanya (Pallars Sobirà), que temia que aquesta nova via desplaçaria el comerç de la Conca vers la comarca de la Noguera.
Els segles XIX i XX
En la guerra contra Napoleó, el Pallars Jussà va tenir un paper destacat. El mateix any 1808 es creà la Junta de Talarn, amb terços de voluntaris anomenats terços de Talarn que es distingiren en diferents punts del país; així, a la fi del 1809 el segon terç de Talarn entrà a Girona, durant el tercer setge de la ciutat, d’on molts dels seus membres foren portats presoners al Rosselló quan la ciutat es rendí al desembre del 1809. També a la comarca hi hagué diferents topades amb els francesos, dels anys 1809 al 1812. De nou hi hagué bregues al Pallars durant el Trienni Liberal (1820-23). Fins a la primavera del 1822, els absolutistes, que tenien com a dirigent principal de la Regència d’Urgell el baró d’Eroles, es feren amos de la Conca.
Les guerres carlines de nou encengueren la divisió a la comarca. Els de Tremp, liberals o cristins la majoria, fortificaren la ciutat amb les pedres del convent dominicà de Sant Jaume, afectat per l’exclaustració del 1835, i resistiren als atacs de la partida carlina del Ros d’Eroles (Bartomeu Porredon) i d’altres tropes carlines. Les lluites duraren fins el 1840 i foren causa de divisions, afusellaments per odis o diferents idees polítiques i també d’heroïcitats per defensar els ponts i els murs que protegien la vila. En altres poblacions, els carlins trobaren més acolliment i simpaties com a Llimiana i Conques, d’on sortien partides carlines contra Tremp i la Pobla de Segur, població on actuà el brigadier cristí Gergué, al qual feia costat el pobletà Jacint d’Orteu. Tot i que la Pobla es fortificà com Tremp el 1836, fou presa i ocupada al cap de poc pel general carlí Torres. L’any 1837, els cristins, reforçats amb tropes vingudes de Reus, sofriren una altra gran derrota a l’entrada de Collegats, al lloc conegut encara per la roca dels Cristins, davant la tropa carlina que manava el Llarg de Copons.
Entre el 1816 i el 1840 es va promoure una forta polèmica entre les poblacions de Talarn i de Tremp per a constituir-se en capital administrativa de la comarca. Tremp era plaça militar des de mitjan segle XVIII, però a Talarn residia el corregidor i hi tenia les oficines i els funcionaris i era en realitat la capital de tot el Pallars. El 1821, en aplicar-se per poc temps les reformes de l’administració segons l’esperit de les corts de Cadis, la capitalitat va passar a Tremp, però tot seguit vingué la contraofensiva dels de Talarn, que se serviren del baró d’Eroles, que aleshores residia a Madrid, i reeixiren a mantenir l’antiga capitalitat. Finalment, després d’un seguit d’escrits i al·legats d’un contra l’altre, el 1840 Tremp va ser fet definitivament cap del partit judicial, amb el jutjat de primera instància.
La darrera carlinada va afectar encara la comarca. El 1873 els carlins reeixiren a ocupar Tremp i la Pobla de Segur, on Rafael Tristany va cremar l’església perquè els liberals s’hi havien fet forts. La Pobla fou fins el 1875 un bastió dels carlins i es convertí en comandància i cap de districte carlí.
Aquests fets, però, foren esporàdics, ja que el mal principal de la comarca consistia en la manca de bones comunicacions, que li impedien d’entrar en el corrent industrial que s’estenia pel país a partir de mitjan segle XIX. Per això tingué tanta repercussió en la comarca el projecte del ferrocarril de la Noguera Pallaresa, que havia de comunicar Lleida amb Sant Gironç. Les primeres reunions i mítings populars a favor del tren, que es veia com la gran solució per a la comarca, començaren el 1880 i tingueren noves represes el 1891, el 1904 i el 1914. El tren no arribà a Tremp fins el 1950.
A poc a poc, les millores modernes foren penetrant en aquest temps al Pallars Jussà; el 1888 s’inauguraven les primeres estacions telegràfiques, el 1899 l’electricitat arribà a Tremp, la Pobla de Segur i algunes altres poblacions més importants i el 1904 es fundà el primer sindicat agrícola del Pallars a Tremp. Al costat d’això, la sequera i les males collites del 1896 ocasionaren l’emigració de molta gent, especialment a Amèrica, i la fil·loxera destruí les vinyes del Pallars Jussà entre els anys 1900 i 1901, cosa que va fer que moltes foren abandonades o es convertissin en camps de cereals. El 1902 ja es prova de replantar amb ceps americans els indrets que ofereixen més condicions i recer.
El 1908 s’inaugurà el primer servei regular d’automòbils de Tàrrega a Tremp, que l’any següent arribà a la Pobla. Seguí a això al cap de poc l’inici de les grans construccions hidroelèctriques a càrrec de la companyia Regs i Forces de l’Ebre, altrament dita La Canadenca, provocà l’arribada en massa de persones forasteres, capgirà la vida tradicional de la comarca i a la vegada deixà un sentiment d’espoliació, ja que, acabades les obres, la gent s’havia de desplaçar de nou i els comarcans aviat van prendre consciència que els seus recursos naturals eren explotats per gent de fora i en profit de gent d’altres comarques, especialment de Barcelona.
El contacte amb gent forana i amb tècnics estrangers va fer entrar aires nous al Pallars, s’introduí el cinema (1912) i aparegueren alguns periòdics com el quinzenal “El Pirineu Català” de la Pobla de Segur (1914) i el de més llarga continuïtat “El Conqués” (1912-23), que canviaren un xic el tarannà tradicional de la gent pallaresa i la van obrir al progrés. En pocs anys, sempre com a conseqüència de l’acció de La Canadenca, la comarca va rebre el rei Alfons XIII, acompanyat del dictador Primo de Rivera, que el 1924 visità les obres de la Pobla, Molinos, Cabdella i Estany Gento, va avalotar-se el 1925 contra l’esmentada companyia per la seva arbitrarietat en construir una línia de pilons entre Tremp i la Pobla i entre el 1931 i el 1936 s’avalotà de nou en diferents ocasions contra la companyia mateixa a la Pobla i altres indrets per l’incompliment de les promeses que havia fet en iniciar les obres. En alguns casos fou requerida fins i tot la presència d’una companyia de soldats per apaivagar l’esperit de revolta.
Tot això féu que en les eleccions del febrer de 1936 al partit de Tremp guanyessin àmpliament les forces d’esquerra i que el mateix any, arran de la rebel·lió dels militars, hi hagués mobilitzacions generals, que feren malvestats en edificis religiosos i assassinaren molts clergues. La guerra civil tingué, per tant, una forta repercussió al Pallars i la situació fou especialment tensa a partir dels mesos d’abril a maig del 1938, quan les tropes del general Franco entraren al Pallars. El front es va estabilitzar a Sant Corneli entre el 1938 i el 1939. Després del triomf de les tropes franquistes vingueren les accions guerrilleres del maquis que actuaren entre el 1940 i el 1944.