Situació i presentació
L’extensió de la comarca de la Selva és de 995,11 km2, la mateixa que la Generalitat establí l’any 1936. La Selva pertany a la regió de Girona i és situada a l’E de Catalunya. Limita per l’E amb les comarques del Maresme, el Vallès Oriental i Osona; per l’W amb el Baix Empordà, el Gironès i la Garrotxa, i al litoral, amb la Costa Brava. Blanes avall, la muntanya se separa de la mar i deixa lloc a les platges del Maresme. A l’interior, a ponent, les Guilleries separen ben visiblement la Catalunya mitjana (Manresa, Vic) dels centres de vida de la Catalunya oriental (Olot, Figueres, Girona). Al NW, on conflueixen la Garrotxa, la Selva i el Gironès, el Ter convida els pobladors a fer via vers el pla de Girona. Aquí, com en tot el front de la Selva amb el Gironès, és difícil d’establir els límits de la comarca, com reconegué Pau Vila: “geogràficament, cap divisòria natural no separa les dues demarcacions Selva i Gironès...” (1933).
Tres grans unitats paisatgístiques divideixen la Selva en tres sectors ben definits. El primer és el sector delimitat per la Serralada Prelitoral, que comprèn la major part del massís de les Guilleries i la part més oriental del Montseny: és una zona de muntanya situada per sobre dels 300 m, amb el cim de les Agudes (1 707 m), al Montseny, i el de Sant Miquel de les Formigues (1 204 m), a les Guilleries. Correspon als municipis d’Arbúcies, Sant Feliu de Buixalleu, Sant Hilari Sacalm, Osor, Susqueda i a les caseries de Castanyet, Sant Miquel de Cladells i Sant Pere Cercada del terme de Santa Coloma de Farners.
El segon sector correspon a la depressió de la Selva, una plana suaument ondulada que s’estén entre les serralades Pre-litoral i Litoral i, de nord a sud, entre la conca del Ter i la conca de la Tordera, els dos rius principals que travessen la comarca i que formen dos subsectors amb entitat pròpia: el passadís de la Tordera, encaixat entre el Montseny i el Montnegre, amb els termes de Riells i Viabrea, Breda, Hostalric i Fogars de la Selva, i la vall del Ter amb els termes d’Amer, la Cellera de Ter, Sant Julià del Llor i Bonmatí i Anglès. La part central d’aquest sector, la plana de la Selva, és regada per la riera de Santa Coloma i per l’Onyar. També en aquesta zona hi ha els estanys de Sils, els turons de Maçanet i el volcà de la Closa, espais naturals de gran valor ecològic. Els termes de Brunyola, Vilobí d’Onyar, Riudellots de la Selva, Caldes de Malavella, Vidreres, Maçanet de la Selva, Sils, Riudarenes i part del de Santa Coloma de Farners delimiten la zona.
El darrer sector és el de la Serralada Litoral, que s’estén des del puig de les Cadiretes (519 m) fins a la desembocadura de la Tordera. Comprèn la part més occidental de la Costa Brava i els municipis de Tossa de Mar, Lloret de Mar i Blanes.
Les divisions administratives
La Selva, com a demarcació administrativa, és d’una fragilitat manifesta, per bé que des d’antic el topònim s’ha utilitzat per a delimitar una unitat administrativa i, en la parla popular, per a definir un territori. Les divisions administratives medievals inclouen el territori de la Selva dins el comtat i la vegueria de Girona, però, dins d’aquesta administració, el vescomtat de Cabrera estenia el seu domini senyorial a bona part del territori selvatà. Tot i així, hi va deixar una empremta més important la divisió eclesiàstica.
La divisió territorial de la diòcesi de Girona, ja establerta al segle XIII, s’estructurava en tres ardiaconats; un d’ells, l’Ardiaconatus Silvensis, comprenia bona part dels municipis selvatans, excepte Sant Hilari Sacalm, Osor i Susqueda, del bisbat de Vic, i els municipis de la vall del Ter que corresponien a l’ardiaconat de Girona. Aquestes divisions s’han de considerar com a antecedents de les divisions modernes.
La divisió provincial del 1833 separà de Girona les terres més meridionals de la Selva i les agregà a la província de Barcelona (zona de la baixa vall de la Tordera i del Maresme) i hi afegí el sector de les Guilleries, abans del comtat i després de la vegueria i corregiment de Vic. En la divisió per partits judicials, aquestes poblacions foren integrades al partit d’Arenys, i les restants foren repartides entre Girona i Santa Coloma de Farners. El partit judicial de Santa Coloma serví de base a la comarca dissenyada per la Generalitat el 1936, per bé que hom hi llevà Sant Andreu Salou, que passà al Gironès, i Espinelves i Viladrau, que passaren a Osona, i hi afegí Amer, abans del partit judicial de Girona, i Fogars de la Selva, del partit d’Arenys.
La capitalitat de la comarca és ostentada per Santa Coloma de Farners, centre aglutinador amb el seu mercat setmanal i la seva activitat administrativa. Modernament, però, Blanes i Lloret de Mar alberguen el gruix de la població, la qual cosa defineix la Selva com una comarca multicefàlica.
La multicefàlia o, si es prefereix, l’acefàlia de la Selva, va ser un dels arguments esgrimits per alguns autors, abans i després dels treballs de la ponència encarregada per la divisió territorial de Catalunya el 1934. Max Sorre o Pere Blasi estaven a favor d’incorporar el Gironès a la Selva, atès que des del punt de vista econòmic i social ambdues demarcacions es troben lligades per la ciutat de Girona, la qual suplanta fàcilment Santa Coloma, capital més feble. Malgrat aquesta constatació, que ja tenien present els ponents de la divisió comarcal del 1936, hom s’inclinà a separar-les per tal que les demarcacions fossin equilibrades en extensió.
El territori inclòs dins la Selva comprèn part de les Guilleries. Des del punt de vista administratiu els municipis de les Guilleries són dividits en dues comarques: Sant Hilari Sacalm (la capital), Osor i Susqueda pertanyen a la Selva i Espinelves, Sant Sadurní d’Osormort, Viladrau i Vilanova de Sau a Osona. Així, malgrat que part de les Guilleries s’inclouen a la comarca d’Osona, seran tractades, com a conjunt, dins la Selva i els municipis que la conformen en les comarques que administrativament els pertoqui.
Després del restabliment de la divisió comarcal l’any 1988, el debat sobre els límits administratius de la Selva i la capitalitat de Santa Coloma no s’ha tancat. La Selva consta de 26 municipis segons la organització territorial de Catalunya aprovada pel Parlament l’any 1987; cal tenir present, però, que més d’un municipi ha expressat el propòsit d’agregar-se a una altra comarca, i també que la influència de Girona eclipsa encara el protagonisme poc assumit de Santa Coloma com a cap comarcal.
L’origen del topònim
El mot selva inicialment significa “bosc ufanós i poc alterat”. Segons Maria de Bolòs, la denominació de la Selva està molt vinculada al paisatge més o menys pla i cobert de sureda o de conreus d’arbres que s’estén al peu dels massissos del Montseny i les Guilleries i que arriba fins a les Gavarres i la Serralada Litoral. Pierre Deffontaines, per la seva banda, fa notar molt encertadament que el nom fa referència a una zona humida i forestal. El filòleg Joan Coromines apuntà que l’accepció nominal selva en català, “no fou mai un concurrent veritable del mot fonamental de la llengua, bosc, sinó un terme que conservava alguna reminiscència llatina, en el sentit de ser apte per a reglamentacions jurídiques i pastorals...”. El nom de la comarca comprèn, doncs, un doble significat: en un primer sentit recorda els trets forestals i paisatgístics, i en un segon sentit evoca una jurisdicció, una expressió de poder.
Aquest nom s’aplicà per primera vegada al segle XIII per a denominar la demarcació eclesiàstica que formava l’ardiaconat més meridional de la diòcesi gironina, estès des de Santa Eugènia, Fornells i Quart fins a Arenys de Mar. La zona de les Guilleries, amb els termes de Sant Hilari Sacalm, Osor, Susqueda i l’antic terme de Sant Miquel de Cladells, no hi era inclosa, ja que pertanyia al bisbat de Vic.
El marc físic
El relleu
La comarca de la Selva té una gran diversitat de paisatges, conseqüència lògica de la varietat de caràcters físics, que permeten de parlar de tres grans unitats: la Serralada Pre-litoral, la depressió de la Selva i la Serralada Litoral.
Pel que fa a la Serralada Pre-litoral, abraça la zona delimitada pel massís del Montseny i les cingleres del Far, amb una altitud que oscil·la entre els 1 200 i els 1 700 m. També ací hom distingeix tres zones perfectament delimitades que van des de les grans masses formades a l’Eocè inferior (les cingleres del Cabrerès, que, en realitat, ja pertany a la Serralada Transversal) al sector del Montseny, on predomina la roca granítica, i el massís de les Guilleries.
Les Guilleries formen una regió muntanyosa constituïda en gran part per un massís granític amb altituds que superen els 1 000 m en alguns llocs. És un massís paleozoic format per un gran batòlit granític que des del seu origen, a l’era primària, ha restat emergit; després de la formació de la serralada herciniana, però, el relleu fou arrasat i convertit en un gran peneplà, que posteriorment fou envaït per les mars triàsiques.
Els materials més abundants són el granit i les diorites, però una capa d’esquists ocupa la part N dels sectors d’Osor i Santa Creu i prossegueix fins a la vall del Ter i les muntanyes del Far, on desapareix sota els materials terciaris. Aquest peneplà estès sobre el massís hercinià és una gran superfície d’erosió d’edat pre-eocènica lleugerament inclinada cap al NW.
Les superfícies planes més importants són Sant Hilari Sacalm, Montdois, Vallclara, pla de les Arenes, etc., que s’inclinen fins a desaparèixer sota la capa eocènica del Cabrerès, des d’on els cims de les Guilleries formen una sèrie de lleugeres ondulacions que s’aixequen progressivament des del peu dels cingles (600-700 m) fins a les formes arrodonides de Sant Gregori (1 088 m) i Sant Benet (1 144 m); sobre les planes de Sant Hilari s’alça el punt culminant, Sant Miquel de Solterra o de les Formigues (1 204 m). En canvi, l’anomenada depressió de la Selva és un sector predominantment pla, si bé antigament formava part del mateix massís del Montseny i les Guilleries, fins que fou trencat per falles que l’enfonsaren en relació amb els esmentats massissos. També cal destacar que hom hi copsa una vella formació volcànica per l’abundància de fonts termals a Caldes de Malavella i a Santa Coloma de Farners.
Altrament, la Serralada Litoral és formada bàsicament per materials eruptius (volcà de la Closa), amb unes falles que seccionen un litoral molt accidentat, el qual, d’altra banda, presenta clares mostres d’haver estat submergit. Aquesta Serralada Litoral, que ha esdevingut tan decisiva com la Depressió Prelitoral per a afaiçonar la personalitat selvatana, és formada per blocs granítics individualitzats fendits per rieres amagades pel relleu, que, començant per llevant són quatre: el bloc de Tossa, que culmina a 519 m en el puig de les Cadiretes, que fa de partió amb el Gironès i el Baix Empordà; el bloc de Lloret, on el Puig Ventós assoleix 419 m d’altitud; el bloc de Blanes, que remunten lentament els al·luvions deltaics de la Tordera; i el Montnegre, compartit amb el Maresme i el Vallès, que en el sector selvatà s’eleva a 391 m (Montgròs). La façana litoral d’aquesta serralada és dibuixada per un muntanyam granític continu de Sant Feliu de Guíxols a Blanes, amb penya-segats de fins a un centenar de metres fendits per platges on s’arreceren els ports, però que, cobert de vegetació, no presenta el caire esquerp de sectors calcaris com el Montgrí.
La riquesa i singularitat de moltes de les formacions que hem esmentat, així com la diversitat vegetal i faunística que hostatgen, ha comportat la seva inclusió dins el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN), a fi d’assegurar la seva protecció. La major part d’aquests espais superen els límits comarcals, és el cas dels Espais d’Interès Natural del Massís de les Cadiretes, les Guilleries, el Volcà de la Closa o el Collsacabra; només la zona dels Turons de Maçanet es pot considerar com un espai genuïnament selvatà contemplat per aquesta figura de protecció.
Alguns Espais d’Interès Natural de la Selva gaudeixen de figures de protecció específiques, donat el seu caràcter únic; és el cas del Parc Natural del Montseny (que és, alhora, Reserva de la Biosfera des de l’any 1978) i el Parc de Montnegre-el Corredor. Ambdós espais són tractats àmpliament a la comarca que administrativament inclou la major part del seu territori, aixó és, el Vallès Oriental i el Maresme, respectivament.
Les aigües
La Selva és drenada per conques hidrogràfiques diverses. El Ter travessa el NW de la comarca i rep, a més dels afluents de la Serralada Transversal i de les Guilleries, l’Onyar, atacat a la capçalera per l’erosió més activa d’algun dels afluents de la Tordera (rieres de Breda, d’Arbúcies i de Santa Coloma). A la façana litoral les rieres solen romandre eixutes.
La xarxa hidrogràfica de la comarca de la Selva s’estructura en tres sectors. En el septentrional el Ter travessa el massís de les Guilleries al sector nord, profundament encaixat, en direcció W-E; amb els seus afluents ha erosionat profundament el territori. Rep per la dreta dues importants rieres, la Riera Major i la riera d’Osor. La primera neix vora el Matagalls, rep les aigües dels voltants de Viladrau, les rieres d’Espinelves, del Boix i de Castanyedell, fins a desembocar al Ter aigua avall del pantà de Sau. La riera d’Osor neix prop de Sant Hilari, i té molt més vessant (hi aboquen aigües dels sectors meridionals de la Gavarra, el Coll, Sant Gregori, i dels septentrionals de Sant Miquel de les Formigues, Llevanyes i Santa Bàrbara); rep altres rieres, com la de Masquintà o Gran, del Carbonell, de la Maduixa, de les Ribes i de Grevolosa, i desemboca ja fora de les Guilleries, prop d’Anglès.
Per l’esquerra el Ter rep el torrent de l’Aiguardent, el Riu Pregon i el torrent de les Pipes, que recullen les aigües de Tavertet i del pla de Montdois, com també la riera de Rupit, que recull les de Sant Joan de Fàbregues i de Sant Martí Sacalm. Després de recollir les aigües del massís de les Guilleries, entra al pla on rep les aigües de la riera de Llémena, i un cop dins la comarca del Gironès s’ajunta amb l’Onyar i el Güell, que també drenen una petita part de la depressió de la Selva. En canvi, tot el sector litoral vessa les aigües directament a la Mediterrània, com ara les rieres de Tossa i de Lloret, gairebé tot l’any eixutes. La part occidental de la Selva és drenada per la Tordera, amb els afluents per l’esquerra: rieres de Breda, d’Arbúcies, de Joanet, després convertida en la de Santa Coloma, de Santa Margarida i de Castanyer.
El sector pla, mancat de pendent, té l’inconvenient de l’estancament de les aigües, amb les conseqüents zones palustres. A mitjan segle XIX fou dessecat l’estany de Sils i hi ha referències escrites d’un estanyol al terme de Riudarenes. Pel que fa a l’estany de Sils, els primers anys del segle XVIII ja hi havia intenció de treure’n l’aigua i fins i tot s’havien arribat a signar els primers contractes. De tota manera, encara avui dia, quan arriba l’estació de pluges, es produeix a l’antic llit de l’estany un gran embassament que, si bé fertilitza aquella zona, obliga els agricultors a protegir els seus conreus per evitar inundacions que puguin malmetre la collita.
A partir de l’any 1955 s’inicià la construcció del pantà de Sau (localitzat íntegrament a Osona), damunt el Ter, aprofitant les condicions òptimes del profund engorjament del riu, per a la producció d’energia i per al forniment d’aigua a les grans ciutats. El mateix riu, ja en territori selvatà, ha estat explotat mitjançant els pantans del Pasteral (construït durant el primer quart del segle XX) i de Susqueda, que data del 1958.
Una bona part del curs i l’espai riberenc de les rieres d’Arbúcies i Santa Coloma, així com el territori que albergava l’antic estany de Sils, és inclós dins el PEIN, donades les seves característiques úniques des del punt de vista biogeogràfic i paisatgístic.
El clima
La comarca de la Selva gaudeix d’un clima temperat i humit molt favorable per a la vida vegetal. En realitat tota l’àrea compresa entre el vessant sud dels Pirineus orientals i el Vallès manifesta aquesta tendència climàtica, que dins l’àmbit mediterrani és més aviat excepcional.
La Selva és situada en el cor d’aquesta zona de clima mediterrani humit. D’una banda, la serralada pirinenca la protegeix contra la penetració de les masses d’aire que vénen del nord i provoquen les grans fredorades hivernals i, de l’altra, la mateixa barrera de muntanyes, en oposar-se a l’entrada de les masses d’aire continentals, seques, deu fer que sigui més fàcil la penetració de l’aire marítim de llevant, ascendent i carregat d’humitat, el llevant que porta la pluja.
El clima de la terra baixa selvatana és, en relació amb això, de caràcter mediterrani humit: amb secada estival, bé que atenuada, i amb un hivern suau.
A baixa altitud les temperatures són una mica més fredes a l’hivern que a Barcelona, però comparables a les de Girona o de Montpeller, o sigui, a les de les terres mediterrànies septentrionals. La mitjana anual és de 14-15°C i hi ha quatre mesos de calor estival (mitjana superior a 20°C) i un parell de mesos amb temperatura mitjana compresa entre 5 i 10°C. No fa un autèntic hivern com els de muntanya, amb temperatures mitjanes inferiors a 5°C. El nombre de dies de glaçada (temperatura mínima inferior a 0°C) és de 30 a 40 l’any.
Les precipitacions atmosfèriques oscil·len entre 700 mm i 800 mm anuals, és a dir que, sense ésser extraordinàriament abundants, tampoc no són pas febles. És important el fet que durant el conjunt dels tres mesos d’estiu meteorològic (juny, juliol i agost) cauen de 150 a 170 mm de pluja, o sigui que l’eixut estival característic dels climes mediterranis és molt atenuat. De tota manera, el caràcter mediterrani del clima és més sensible d’allò que fan creure a primer cop d’ull aquestes xifres, donada la considerable irregularitat entre anys plujosos i anys secs, no expressada per les mitjanes.
A les muntanyes occidentals, en ascendir, disminueix la temperatura i augmenten fortament la pluja i la humitat, de manera que les terres altes del Montseny i de les Guilleries tenen un clima que ja no es mereix pas el nom de mediterrani, sinó que s’acosta més aviat als climes de l’Europa atlàntica humida. Les Guilleries són part de l’àrea plujosa de la Catalunya oriental, amplament oberta a l’aire marítim humit que, quan topa amb les barreres de muntanyes i és obligat a ascendir, es refreda i produeix condensació del vapor d’aigua i pluja.
Les precipitacions oscil·len al voltant de 900 a 1 000 mm anuals, amb màximes a la tardor i a la primavera. El mes de juliol és el més sec de l’any, però les tempestes freqüents fan que la secada d’estiu, típica dels climes mediterranis, sigui molt atenuada.
En conjunt, a les Guilleries podem distingir els grans tipus de clima següents. Des de la base fins a 700 o 800 m d’altitud hi ha clima mediterrani humit, amb sequedat estival atenuada, però sensible, i amb hiverns relativament temperats. Més amunt, fins als nivells més alts, predomina el clima temperat humit de tendència atlàntica.
Les pluges són abundoses i força ben repartides durant l’any. L’hivern és força més fred. Als altiplans superiors les glaçades són freqüents i la neu no és pas rara, però les mínimes no són tan baixes com a la Plana de Vic veïna. Ja a Sant Hilari Sacalm, a 800 m, la pluja anual és d’uns 900 mm, ben repartits durant tot l’any, doncs el mes més sec, el juliol, té encara una precipitació mitjana de gairebé 50 mm.
D’altra banda, a la zona litoral de la comarca, és a dir, a la rodalia de Blanes i de Lloret, és sensible un cert canvi de clima, una disminució del fred hivernal i un lleuger augment de l’aridesa.
Els sòls i la vegetació
La vegetació de la Selva és extraordinàriament rica i de gran valor científic i estètic. Com que en general el substrat litològic és silícic, sense calç, predominen a tota la comarca els vegetals que no toleren els sòls calcaris: la surera, el castanyer, els brucs, la bruguerola, la falguera aquilina, etc. Cal distingir però, àrees de granit i de sauló, amb sòls pobres en substàncies nutrients (sòls oligotròfics), i àrees, més reduïdes, on afloren roques eruptives fosques, que donen sòls sense calç, però més rics en nutrients (més eutròfics).
Des del punt de vista del paisatge vegetal cal distingir tres zones dins la comarca de la Selva. En primer lloc la plana central, que forma la terminació septentrional de la Depressió Prelitoral. A ponent la comarca és tancada per una muralla de muntanyes, pertanyents a la Serra Prelitoral: les Guilleries i el Montseny. Cap a mar, els baixos pujols del Serrat de Marina separen el pla central de les terres molt més marítimes de Blanes i de Lloret.
La vegetació selvatana per excel·lència, la del pla central, si no hagués estat alterada per l’home seria formada en primer terme per suredes (Quercetum galloprovinciale suberetosum) damunt els sòls oligotròfics secs, i per alzinars (Quercetum galloprovinciale pistacietosum) sobre les roques bàsiques i també en moltes de les obagues de la part granítica.
L’acció de l’home ha provocat canvis importants en el paisatge. La sureda densa primitiva ha estat substituïda en general per una brolla de brucs i estepes (Cistion), ordinàriament coberta per un estrat superior clar de surera (Quercus suber) i de pi pinyer (Pinus pinea). Damunt el granit i el sauló, a la terra planera i profunda, una mica humida, predomina la brolla de bruc d’escombres (Erica scoparia); la brolla de bruc boal (Erica arborea) apareix principalment en els rostos i els solells més aviat secs. La brolla amb sureres i pins constitueix un paisatge equilibrat, que és exposat, però, a molts perills: la urbanització, l’incendi, l’erosió del sòl, que ataca les suredes i les pinedes massa explotades.
Damunt els sòls més eutròfics l’alzinar primitiu, ple d’arbustos i de lianes que fan difícil el trànsit, es conserva només en forma de claps. Les grans clarianes que hi ha obert l’home són ocupades per brolles de bruc boal i estepa negra (Cistus monspeliensis) i per pastures seques formades sobretot per petites herbes anuals, que es moren en entrar l’estiu i que fan, en conseqüència, que el terreny rossegi i es destaqui, per això, de la verdor general del paisatge selvatà.
Un dels trets més característics del paisatge mediterrani humit de la Selva i de les contrades properes és la presència, dins el conjunt de la vegetació seca dominant (suredes, alzinars, brolles, erms, etc.), de claps de vegetació tendra eurosiberiana. Rouredes de diverses menes amb roure martinenc (Quercus pubescens) i, més rarament, roure africà (Quercus canariensis) s’estenen a la base dels obacs, de vegades barrejades amb castanyedes plantades per l’home en temps antics i amb avellanoses humides i frescals. El fons de les valls és ocupat per vernedes, d’una vegetació herbàcia excepcionalment rica, amb moltes espècies de l’Europa central, com el buixol (Anemone nemorosa), la rèvola (Stellaria holostea), el lliri de neu (Galanthus nivalis), etc.
Cal recordar que l’antic estany de Sils era, segles enrere, un refugi molt important de plantes aquàtiques. Quan va ser assecat, la majoria van desaparèixer. Però encara ara, als recs i mulladius que hi ha on hi havia hagut l’estany, hom pot trobar algunes espècies vegetals que a Catalunya no és fàcil de veure enlloc més.
Quant al paisatge agrícola, són notables dos fets: els camps de cereals ocupen extensió principalment damunt els sòls eutròfics de l’àrea dels alzinars o bé a les terres profundes de la baixa plana; els sòls humits, molt abundants a la Selva, porten extensions importants i productives de pollancreda.
Cap al límit occidental de la Selva, les muntanyes de les Guilleries i del Montseny tenen un paisatge especial. Les Guilleries duen una vegetació densa i molt rica. La major part del terreny és cobert de bosc, format en primer terme per arbres de fulla plana, espècies sempre verdes als nivells inferiors i de fullatge caduc a les parts altes. Les diferències d’altitud i d’exposició, generadores de les variacions de clima, determinen també la diferenciació de diversos estatges de vegetació superposats.
A la base del massís, fins a 400 o 500 m, la vegetació principal és l’alzinar amb marfull o la sureda. En un ambient temperat i humit, es fa un bosc dens i sovint imparable on, a l’ombra del dens sostre de fulles de les alzines, creixen arbustos i lianes mediterranis que no toleren gaire el fred: marfull (Viburnum tinus), arboç (Arbutus unedo), galzeran (Ruscus aculeatus), lligabosc mediterrani (Lonicera implexa), arítjol (Smilax aspera), etc. Als solells secs, damunt sòls sense calç, l’alzinar és substituït ordinàriament per la sureda, que de natural és més clara que el bosc d’alzina i que s’hi ha tornat encara més a conseqüència de l’explotació a què l’ha sotmesa l’home durant segles. Moltes vegades la sureda és en realitat una brolla de brucs (Erica arborera, E. scoparia) i estepes (Cistus salvifolius, C. monspeliensis) amb arbres escampats que no arriben a formar un sostre de fullatge dens.
A la part baixa de les Guilleries les fondalades es cobreixen de bosquets d’arbres de fulla caduca (roures, castanyers, etc.) i les rieres són vorejades de bosc d’aquest mateix caràcter: verneda, gatelleda, etc. Aquests bosquets, amb la vegetació herbàcia tendra i gemmada que els acompanya, són autèntics illots de paisatge centreuropeu, sostinguts mercès a la humitat del clima.
Entre 400-500 m i 800-1 000 m s’estén l’estatge de l’alzinar muntanyenc, un alzinar molt dens, però que no té tants d’arbustos com el de més avall. En aquests nivells la penetració de plantes de l’Europa humida és més important que als nivells inferiors. Rouredes, avellanoses, tremoledes, vernedes, etc., ocupen una extensió cada vegada més gran de córrecs i fondals.
Als obacs l’home féu estendre, probablement des del temps dels romans, un arbre foraster, el castanyer, que, introduït artificialment, ha esdevingut una de les espècies més importants d’aquestes muntanyes. L’aprofitament tradicional del castanyer en forma de perxades, que són tallades al ras cada pocs anys, és una de les pràctiques forestals més esteses, però, com han assenyalat els estudis del professor Joan Susplugas, de la Universitat de Montpeller, és molt dolent per a la terra, que, deixada sovint sense vegetació protectora, sofreix intensos processos d’erosió de la pluja, els quals comprometen greument el futur d’aquestes muntanyes. Actualment en aquest estatge i en el de les rouredes, situat més amunt, hom fa plantacions importants de pins forasters, de cedres i d’altres coníferes, l’èxit de les quals és més o menys problemàtic. A les clarianes de l’alzinar muntanyenc la brolla mediterrània de brucs i estepes encara és abundant.
Més amunt, cap a 700-800 m, o més, es troba l’estatge de les rouredes amb roure martinenc (Quercus pubescens) i roure de fulla gran (Quercus petraea). La vegetació, en conjunt, pren un caràcter que recorda molt el de l’Europa atlàntica humida. La roureda natural ha estat substituïda en grans extensions per castanyedes artificials empobrides o per matollars de tipus atlàntic, les anomenades landes: landa de gòdua (ginestell) i falguera aquilina a les terres que encara conserven propietats més o menys forestals, i landes de bruguerola (Calluna vulgaris), que es cobreixen de menudes flors d’un púrpura violaci al final de l’estiu, allà on la terra és àcida i pobra.
Als puigs més alts, com el de Sant Miquel Solterra, i als obacs superiors humits predomina la fageda acidòfila, bosc plenament atlàntic, majestuós i ombrívol, format per un estrat d’arbres sense gaires arbustos ni gaires herbes. Les fagedes alternen amb landes i pastures semblants a les de l’estatge de la roureda. En aquests nivells superiors de les Guilleries, de clima particularment humit, no són rars els mulladius amb verneda o amb jonqueres i prats d’afinitat també atlàntica o centreuropea.
A l’extrem oposat de la comarca, vora el litoral, el paisatge selvatà es desfigura lleugerament amb l’entrada d’elements que no resisteixen el fred, com és el prat d’albellatge (Hyparrhenietum), que vesteix els solells de color de palla, la murta (Myrtus communis), arbust mediterrani per excel·lència, etc. La brolla de bruc d’escombres perd extensió i riquesa, mentre s’estén la de bruc boal i estepa borrera (Cisto-Sarothamnetum catalaunici). El paisatge ha perdut verdor, i s’assembla més al de la resta de les terres litorals (Maresme, Barcelonès, etc.), però encara conserva, o conservava abans de les destruccions fetes els darrers anys, fragments de bosc humit -verneda, gatelleda, etc.-, que arriben fins molt a la vora de la mar.
Les subcomarques
Les Guilleries
El nom de les Guilleries (o la Guilleria) comença a aparèixer en la documentació a la fi del segle XVIII, i es troba ja totalment afermat al tombant dels segles XIX i XX. La contrada que designa havia estat anomenada Monte Ausonensedes del segle X (942), i a partir del segle XIV, la Muntanya d’Osona.
Malgrat estendre’s a cavall de dues comarques, Osona i la Selva, la unitat i la personalitat de les Guilleries són reconegudes tant en la consciència popular com en tota mena d’obres geogràfiques i excursionistes, i constitueixen un indret remarcable per la bellesa del paisatge i un centre d’atracció turística.
Les Guilleries han estat històricament un país fronterer entre els antics comtats d’Osona i de Girona, entre les vegueries creades sobre aquells comtats i, més endavant, entre els corregiments de Vic i de Girona. Ja no en fou respectada la unitat quan foren creades les demarcacions provincials, el 1833: el sector NW fou atribuït a la província de Barcelona i al partit judicial de Vic, i el sector SE, a la província de Girona i al partit judicial de Santa Coloma de Farners. En canvi, la divisió eclesiàstica ha mantingut la unitat, dins el bisbat de Vic, el límit del qual amb el de Girona coincideix encara amb la ratlla oriental de les Guilleries.
Segons la delimitació de les Guilleries adoptada en aquesta obra, resta inclosa dins aquesta subcomarca una part del Montseny. Això, que és convenient en una obra dedicada principalment a la geografia humana i històrica, a fi de conservar íntegre el terme de Viladrau, no vol pas dir que els autors no respectin la divisió física entre els dos grans massissos de les Guilleries i el Montseny, el límit entre els quals passa, indiscutiblement, per la riera d’Arbúcies, el coll de Ravell, Viladrau, la riera Major i la collada de Sobrevia.
Les Guilleries, doncs, tal com aquí són enteses, abasten tot el sector delimitat a l’E pels municipis d’Anglès, Brunyola i Santa Coloma de Farners, per una línia imaginària que va del Pasteral al puig de la Frau, continua pel Bec de Joell, travessa la carretera d’Osor a Anglès, prop de la resclosa de Sant Martí, puja per la carenada de Santa Bàrbara, baixa pel coll de Roscall, vora el collet de l’Espinau, la serra del Corb i Ca l’Uix, travessa la carretera de Sant Hilari a Santa Coloma de Farners, a l’indret de les Ferreries, i puja a Roca Guillera. Pel S va del turó d’en Planes, sobre Santa Victòria de Sauleda, cap al turó de la Torre del Vent, la serra d’en Pere Bord, sobre Joanet, i continua travessant el fondal cap al veïnat del Ferrer o de Sant Pere Desplà, puja el serrat de la Torre de Vilarnau i per Bordoriol i el collet de Sant Marçal puja a Coll Pregon i al Matagalls, i segueix la carenada del Matagalls fins al turó dels Esqueis i el Matagalls Xic. A l’W, baixa del Matagalls Xic per sobre el mas Sobrevia, travessa la carretera de Viladrau a Seva (GI-520), prop del trencall que va a Vic per Taradell, i continua cap a l’Enclusa i el coll de Rubí fins a Montagut o Puig-l’agulla, des d’on segueix la serra que tanca per l’E la Plana de Vic cap al coll de Romegats, el coll del Portell, els Munts i Savassona; des d’aquí continua per la dreta del Ter fins al monestir de Sant Pere de Casserres. Finalment, per la banda N, segueix la vall del Ter per la cinglera N, que és continuació del turó de Santa Cília, el puig de la Força, Tavertet, l’Avenc, Sant Joan de Fàbregues i el pas de la cinglera del Far a Sant Martí Sacalm, d’on baixa vers el veïnat de Lloret Salvatge.
Les Guilleries comprenen, doncs, els actuals municipis de Susqueda (llevat del sector del Far), Osor, Sant Hilari Sacalm, Vilanova de Sau, Sant Sadurní d’Osormort, Viladrau i Espinelves, i part dels d’Anglès, Santa Coloma de Farners (Sant Miquel de Cladells), Arbúcies (Joanet i Sant Cristòfol de Cerdans), Tavèrnoles, les Masies de Roda, Tavertet i Rupit. El sector de la vall del Ter que enclou Sau, Querós i Susqueda ha estat sovint inclòs en el Cabrerès, però en el sentiment popular pertany a les Guilleries.
També planteja certa dificultat el sector que toca al Montseny: Arbúcies i Viladrau. És obvi que ambdós municipis formen part integrant del Montseny, però alhora són la porta de les Guilleries, i per això Viladrau i un sector del terme d’Arbúcies entren també dins aquest apartat. Per aquesta raó fou creada, dins la província de Girona, la Mancomunitat Intermunicipal del Montseny i les Guilleries, que inclou els termes de Viladrau, Espinelves, Sant Hilari Sacalm, Arbúcies (que n’és la capital), Riells i Viabrea, Breda, Sant Feliu de Buixalleu, Maçanes i Hostalric.
Entre els segles X i XI la regió de les Guilleries s’estructurà en grans termes feudals, regits inicialment per vicaris o representants dels comtes. Els primers coneguts són Sal·la, fundador de Sant Benet de Bages, i el seu fill Isarn, que senyorejaren el sector de Sant Hilari i Osor entre el 902 i el 984. Al costat d’aquest nucli central, aviat aglutinat pel castell de Solterra, el 918 sorgí el castrum Cornile o castell de Cornil, a la vall de Sau, amb un àmbit jurisdiccional poc definit fins que es concretà, als segles XI i XII, en el terme de Sau, dividit en cinc parròquies. Proper a Sau, el terme adscrit al castell de Sant Llorenç, conegut des del 884, es transformà amb el pas dels segles X i XI en el castell de Sameda, del qual aviat s’independitzà el sector d’Espinelves. També senyorejaren part de les Guilleries el castell de Fornils, unit aviat al terme de Rupit, el de Savassona, que anà enfortint-se entorn d’uns cavallers inicialment feudataris dels vescomtes d’Osona, i el de Taradell, que dominà el terme de Viladrau.
Al costat d’aquests grans termes, que configuraren el repartiment de les futures parròquies i del municipi, sorgiren d’altres petits termes, també estructurats des dels segles X i XI, com Joanet, Cerdans, Casserres o Cladells, que a la llarga es fusionaren amb els termes veïns més importants.
Quasi la totalitat de les Guilleries, a excepció de Cladells i part de Joanet i de Cerdans, fou adscrita al comtat d’Osona i al bisbat de Vic; més endavant formà part de la vegueria i després del corregiment de Vic. La propietat fou força repartida, com ho revelen tot un seguit de donacions als monestirs de Casserres, del Coll i de Sant Llorenç del Munt o a la catedral de Vic. Tampoc no hi hagué cap família senyorial que se sobreposés a les altres per crear un gran domini. Els comtes de Barcelona i Osona efectuaren vendes a la vall d’Osor el 993, i el 1030 la comtessa Ermessenda posseí en domini alodial el terme de Solterra, però fou més aviat un domini eminent, que no trigà a ésser venut o infeudat. També hi ha documents de terres o alous de domini comtal a Viladrau i Sameda, però sempre es tracta de béns poc importants, venuts ja dins el segle X o al començament de l’XI.
Sembla que la possessió de les Guilleries no hagués despertat ambicions, com si fos una terra aspra i difícil que no interessés de retenir. Ho revela sobretot el fet que el 984 el monestir de Sant Benet de Bages heretés tot el patrimoni adquirit per Sal·la i per Isarn i, en canvi, se’n desprengués molt aviat, car aquests béns no figuren després entre les propietats del monestir. El mateix es pot dir del sector dominat inicialment pels vescomtes d’Osona (els futurs Cardona): sembla que tot el domini de Rupit i Fornils els fou adjudicat, juntament amb el del Brull i Tagamanent, com a dotació del càrrec vescomtal, domini que incloïa una bona part de la vall de Sau, Tavertet i el sector de Casserres i Savassona. Els Cardona, com abans havien fet Sal·la i Isarn, es llançaren a la política de repoblament i conquesta dels sectors ponentins del Bages i part de l’Anoia i es desentengueren dels dominis inicials. Així, cediren una bona part de llurs territoris a la mitra de Vic, al monestir de Casserres (fundat per ells mateixos) i a nobles feudataris com els Savassona i Tavertet, i aviat desaparegueren del marc històric de les Guilleries, on només els restà Rupit i Fornils, que donaren en dot a una filla al principi del segle XIV, de manera que aquests béns restaren separats de la poderosa casa de Cardona.
Només a partir de mitjan segle XIV, sota els Cabrera, les Guilleries conegueren una certa unitat de domini. Per compres i per infeudament reial, en 1343-56 els Cabrera reeixiren a unir tota la contrada sota llur domini dins l’efímer comtat d’Osona, creat pel rei Pere III al març del 1356, a favor de Bernat III de Cabrera, fill del gran privat reial Bernat II de Cabrera, vescomte de Cabrera i de Bas. Aquest domini els era necessari per a unir els del Cabrerès i la vall d’en Bas amb llur patrimoni inicial, centrat en el castell de Montsoriu, al Montseny. Això explica les compres d’Osor i de la vall de Sau i les reclamacions sobre el casal de la Rovira de Sant Hilari, que convertiren aquesta família en protagonista de la història de les Guilleries durant alguns anys.
La llegenda mitificà els orígens del domini dels Cabrera sobre les Guilleries. A tall d’exemple, la suposada conquesta del Coll, en poder dels moros, pel fabulós Benet de Cabrera, guarit d’una ferida al coll per la Mare de Déu del Coll, prodigi en memòria del qual els Cabrera, segons la llegenda, fundaren el monestir, que en realitat és molt anterior al domini dels Cabrera en aquest sector del Coll i Osor.
Amb la creació del comtat d’Osona, Pere III cedia tots els drets sobre les Guilleries a Bernat III, i el domini dels Cabrera s’afermà per molts segles sobre Espinelves, Osormort, Cerdans i Joanet, poblacions regides per batlles nomenats pels Cabrera i successors fins al segle XVII, i en alguns indrets fins a la fi dels dominis senyorials. Però les vicissituds del comtat d’Osona, com la rebel·lió de Bernat III el 1364, seguida de l’execució i les posteriors restitucions a Bernat IV el 1373, permeteren, en canvi, que els grans senyors o feudataris de l’antic comtat d’Osona, com els Vilademany, de Taradell, els Gurb, de Sant Hilari, i els Vilanova, de Savassona, recuperessin la independència respecte als Cabrera a partir del 1376.
Des del despoblament rural, provocat per la Pesta Negra del 1348, que s’agreujà al principi del segle XV, fins a la recuperació del camp català, que començà a la fi del segle XVII i continuà durant tot el XVIII, les Guilleries visqueren una llarga etapa molt crítica, en la qual s’aguditzaren, potser per la condició de terra fronterera i tancada, mots fenòmens comuns a tot Catalunya, com les revoltes dels remences, el bandolerisme i les invasions franceses del segle XVII.
La revolta social coneguda per la guerra dels Remences i les lluites civils de l’època de Joan II tingueren en aquests indrets una vinculació tan estreta, que sovint resulta difícil de destriar per quina causa lluitaven alguns cabdills. Al costat de la Generalitat i dels ciutadans revoltats contra Joan II apareixen sovint els amos de castells i d’homes de remença, mentre que a favor dels pagesos lluitaven els petits nobles i tropes addictes a Joan II.
Els priors de Sant Pere de Casserres i de Santa Maria del Coll afavoriren obertament la causa de la Generalitat, fins a tal punt, que el monestir del Coll fou saquejat i restà molt de temps abandonat, a conseqüència dels atacs dels pagesos i de les forces reials; el prior hagué d’emigrar a Tona, on morí. En canvi, Berenguer de Castellbisbal, prior de Casserres, molt més actiu, convertí el monestir en fortalesa contra els partidaris del rei i els pagesos revoltats, i més endavant (1463) capitanejà una tropa adversa a Joan II per morir en un atac a Ripoll.
A Sant Hilari i a Osor hi havia molts partidaris de la causa dels remences, i Verntallat hi acampava i era rebut amb simpatia; però, gràcies a la política d’amistat, o almenys de neutralitat, envers Joan II per part de Bernat de Gurb, senyor de Sant Hilari, la població se salvà d’ésser castigada el 1463. El cabdill vigatà Bernat Guillem d’Altariba, addicte a Joan II i simpatitzant dels remences, acampava també amb tota llibertat arreu de les Guilleries, però també hi acampaven tropes contràries, i el 1467 fou saquejada l’església i la població de Vilanova de Sau. Durant la darrera etapa de la guerra (1468-72), Nicolau Prat fou nomenat capità de la Muntanya d’Osona contra les tropes del rei i les partides de remences. Sota la seva jurisdicció tenia Sant Hilari, Espinelves, Sant Sadurní i Vilanova de Sau, i la seva actuació s’estenia fins a Viladrau; prengué diverses mesures, com la fortificació d’Espinelves amb el campanar i la publicació de decrets que obligaven a armar-se fins i tot per treballar. El país visqué en una constant pertorbació fins el 1472.
Durant la resta del segle XV i al principi del XVI, el país conegué el nivell més baix de població. Vers el 1560 començaren a infestar les Guilleries grups de gent armada o bandolers que atacaven els camins rals i aprofitaven el feréstec territori per a amagar-se dels perseguidors. Els processos vigatans parlen de robatoris i depredacions d’en Matamala, del bord Morgades i d’en Rovira a la fi del segle XVI, sovint amb la complicitat del grup nyerro, que tenia per principal fautor el noble Carles de Vilademany i de Cruïlles, senyor de Taradell i de Viladrau i de la baronia de Rupit. Però el bandolerisme guillerienc pren força sobretot amb Perot Rocaguinarda, d’Oristà (actiu en 1602-11), amb el qual militaven molts fills de masos de Viladrau (la Sala, Espinzella, el Puig, l’Alemany) i del sector de Rupit, amb el suport del mateix Carles de Vilademany. Tota la base del Montseny, especialment les serres entre Taradell i Viladrau, on hi ha les balmes i coves dites Cuines d’en Rocaguinarda, es veié trasbalsada durant tot aquest període. Els processos parlen de robatoris a Casadavall de Viladrau i de persecucions de bandolers que es feien fonedissos al coll del Buc, sobre Espinelves.
Quan Rocaguinarda abandonà el bandolerisme per embarcar-se cap a Itàlia, l’Escrivanet i en Jaume Masferrer, àlias en Toca-son, continuaren l’agitació bandolera al sector de Viladrau. Tan bon punt en Toca-son fou mort, l’any 1623, a l’indret anomenat encara avui la fossa d’en Toca-son (en un extrem del terme de Viladrau, prop de Vilardelbosc), emprenia la vida de bandoler Joan Sala, àlias Serrallonga (perquè, per casament, era pubill del mas Serrallonga de Querós), figura culminant del bandolerisme català. Al costat d’aquest apareixen bandolers de Viladrau, Sant Hilari, Rupit, Susqueda i Sau, i en general d’arreu de les Guilleries, quasi sempre fadristerns de masos, però també alguns hereus, com l’hereu Espinzella, que, mancats de feina i sense possibilitat de millorar unes miserables condicions de vida, es llançaven a l’aventura. Llurs actuacions no són gaire brillants: robatoris de masos, venjances particulars i sobretot assalts a vianants i mercaders dels camins rals. S’hi afegien també gascons, refugiats de les guerres de religió o foragitats de pau i treva, acollits i protegits pels hereus d’alguns masos, i fins per eclesiàstics i petits nobles discrepants de l’actuació del lloctinent i del sistema que imposaven al país. Els bandolers, tanmateix, semblen al marge de tota acció política o reivindicativa organitzada: més aviat devien ésser utilitzats i abandonats quan esdevenien massa forts o cessaven de resultar beneficiosos.
La majoria de les accions d’en Serrallonga i els seus partidaris tenen lloc fora de les Guilleries, però hi tornaven sovint per repartir-se el botí, per viure ociosos als hostals o per refugiar-se quan la persecució de les tropes del lloctinent esdevenia implacable. A les Guilleries tenien famílies i amistançades, i la geografia del país, que coneixien pam a pam, els feia introbables. Aquesta darrera etapa del bandolerisme guillerienc, i català en general, va del 1622 al 1633, quan ja havien estat morts la majoria dels bandolers. El mateix Joan Sala, àlias Serrallonga, fou torturat i executat a Barcelona el 1634.
Paral·lel al bandolerisme, es produí el fenomen de la bruixeria, que trasbalsà Catalunya entre el 1618 i el 1622. Més de 400 dones foren jutjades, torturades i penjades a la forca en territori català. Sant Hilari sempre ha estat considerat un focus de bruixeria: encara és viva la dita “de Sant Hilari a Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes”. Els processos conservats als arxius vigatans (el de la Vegueria i el processal de la Cúria Fumada) parlen de més de disset bruixes torturades i penjades a Viladrau, Susqueda, Rupit, Savassona, Taradell i el Brull, i és evident que no s’han conservat pas tots. Se sap, per exemple, que el 1620 en Serrallonga donà un dobló d’or a en Noguera de Viladrau per haver donat mort a Margarida Sui de Susqueda, que li havia embruixat un ramat de porcs al seu propi mas.
Les bruixes eren acusades de matar criatures, donar golls, fer caure pedra, emmetzinar el bestiar i, en general, de tots els mals que afligien la societat rural de l’època. La lectura dels processos, alguns dels quals han estat publicats, dóna idea de l’estat de misèria d’una societat que, impotent per a alliberar-se dels seus mals, els atribuïa a forces malignes ocultes: en aquest cas, al dimoni. Aquests processos reflecteixen, igualment, la pobresa de l’esperit religiós de l’època.
Des de mitjan segle XVII hi hagué un nou element pertorbador a les Guilleries: l’oposició als francesos, acceptats voluntàriament el 1640, amb motiu de la guerra dels Segadors contra el govern de Castella i el seu ministre el comte-duc d’Olivares, però aviat esdevinguts una terrible força d’ocupació del país. Efectivament, en comptes d’afavorir la pau i la prosperitat del país, com esperava Catalunya quan cercà llur ajuda i amistat, les tropes franceses volgueren convertir-la en un centre de lluita contra la monarquia hispànica i abusaren de la gent del país. El jou francès aviat semblà més dur que no pas el castellà, i no trigaren a produir-se revoltes en diverses localitats contra les tropes franceses aquarterades. Sant Hilari fou un d’aquests pobles, i al juliol del 1643 les noves autoritats hagueren d’enviar-hi un algutzir reial per detenir els qui havien maltractat els francesos i no volien sotmetre’s a llur domini.
Una de les principals accions per a expulsar els francesos de Catalunya tingué lloc a les Guilleries amb gent de Vic i de Girona que s’hi havien refugiat, especialment a Sant Hilari, Viladrau, Arbúcies i Taradell. La conjura, que tenia per finalitat apoderar-se de la ciutat de Vic, ocupada pels francesos, era dirigida per Dídac de Sarriera, baró de Solterra i senyor de Sant Hilari, Osor i Arbúcies i d’altres dominis del Gironès i d’Osona, i el seu germà Miquel, i fou descoberta i desbaratada el 8 de maig de 1652. Dotze dels principals conjurats, juntament amb els dos dirigents, foren executats el 15 i el 20 de juny.
Expulsats els francesos definitivament del país el 1653, feren noves incursions a les Guilleries. Una el 1654, procedent del Ripollès, en la qual saquejaren tota la Plana i els pobles de Vilanova de Sau, Sant Julià de Vilatorta i Osormort, sense atrevir-se a pujar al sector més alt de les Guilleries. Una altra el 1694, procedent del Gironès i d’Hostalric, en la qual ocuparen Sant Hilari, de pas cap a Vic (a la fi de juliol), però, en trobar resistència vers Joanet i Arbúcies, retornaren a Sant Hilari, on robaren i saquejaren l’església i les cases, abandonades pels veïns, que havien fugit al camp. Un dietari de l’hereu del mas la Saleta de Sant Hilari explica que molts veïns havien portat les pertinences a l’església, que creien més segura, i que allà tot fou robat, amb l’or. De nou els francesos ocuparen les Guilleries el 1697, i mantingueren durant una temporada un destacament a Sant Hilari, a les ordres de Saint-Martin, que hi morí de mort natural.
Durant els segles XVIII i XIX les Guilleries visqueren l’eufòria de la represa general de tot el país, notable sobretot a la pagesia: es crearen noves masies, es reedificaren les velles i la majoria d’antigues cases pairals es doblaren amb una cambreria o residència secundària per a masovers.
El creixement de la població resta reflectit en els censos de les parròquies que formaven la contrada, extrets d’antics fogatjaments i censos eclesiàstics guardats als arxius diocesans de Vic.
Després del període de tranquil·litat i prosperitat del segle XVIII, a l’inici del XIX la contrada fou novament sotraguejada per les guerres. Durant la guerra del Francès (1808-12) el poble de Sant Hilari (i molts altres indrets) veié almenys sis vegades el pas de les tropes franceses, i esdevingué recer de la gent de la Plana de Vic que fugia, sobretot al principi de l’estiu del 1809, de l’ocupació i el saquejament dels francesos. Des de les Guilleries, amb gent del país i de la Garrotxa, el guerriller Rovira efectuà freqüents atacs als francesos establerts a Olot. També hi operà el baró d’Eroles, que amb gent establerta als punts més estratègics d’Espinelves i Viladrau impedí en més d’una ocasió el pas dels combois francesos provinents de Girona i d’Hostalric.
Durant l’aixecament reialista del 1822, el guerriller mossèn Antoni Coll es constituí a Espinelves com a capità de gent armada i corregué totes les Guilleries. Foren infructuoses totes les accions de les tropes liberals per a capturar-lo. El seu camp d’acció s’estenia des de l’Esquirol fins a Arbúcies, centrat especialment a Espinelves i a Viladrau, on tingué moltes topades amb els grups armats tramesos contra ell. Finalment, la llarga tongada de guerres carlines tornà a sotraguejar la contrada. Els carlins foren amos i senyors de les Guilleries durant molt de temps, particularment entre el 1870 i el 1875. Al mas Soler de Mansolí hi hagué un hospital militar carlí, al santuari del Coll un altre, i encara un altre, intermitentment, al mas de la Vila de Viladrau. Les lluites i les represàlies de tot aquest temps empobriren els masos i ocasionaren incendis i destruccions i divisions entre els habitants. Tot això, unit al principi de la industrialització de les comarques veïnes, provocà un progressiu despoblament rural.
Les comunicacions
La plana de la Selva, entre les serralades Litoral i Prelitoral, ha fet, des de temps ancestrals, de passadís per a les comunicacions tant en direcció nord com en direcció sud. Ja en època romana, la Via Augusta la travessava dividida en dos brancals: el que seguia la costa, per la part inferior de la vall de la Tordera, i el que penetrava a les terres de l’interior, cap a la depressió del Vallès. El traçat d’aquestes vies romanes ha marcat les comunicacions modernes i l’accessibilitat a la comarca des de l’exterior.
A la primera meitat del segle XIX les línies de les diligències indiquen l’evolució de les comunicacions que, en aquest període, defineixen una doble estructura radial. Hi ha un primer centre entre Sils i Vidreres -els quatre camins- des d’on surten les vies cap a Girona i Barcelona -el camí ral-, vers la costa seguint l’antiga Via Augusta o cap a l’interior, a Santa Coloma de Farners. La majoria de les poblacions de la plana es troben ben comunicades gràcies a la proximitat del camí ral. L’altre centre es troba a Santa Coloma de Farners, que, a més d’estar ben comunicada amb el camí ral, també disposa d’una altra via cap a la Garrotxa, per Anglès, i del camí de Girona a Vic, per Sant Hilari Sacalm. Aquesta situació estratègica de Santa Coloma -punt de pas obligat per les comunicacions entre Osona i les comarques gironines i, a nivell comarcal, entre la plana i la muntanya- va afavorir-ne el creixement durant l’edat moderna.
Amb l’arribada del ferrocarril la Selva va potenciar els lligams amb l’exterior. La línia de tren Barcelona-Girona, per Granollers, es construí entre els anys 1854 i 1864. El tram que penetra a la comarca inicià el funcionament el juliol del 1860, en entrar en servei l’estació d’Hostalric. Poc després s’inauguraren les estacions de Sils, Caldes de Malavella, Riudellots de la Selva i, en direcció a Barcelona, el baixador de Riells i Viabrea-Breda. Els anys següents es construí la línia de la costa, Barcelona-Girona per Mataró, amb estacions a Blanes i amb l’enllaç de Maçanet-Maçanes amb la línia de ferrocarril de l’interior. Aquestes línies ferroviàries seguien les trajectòries de les vies romanes.
Al final del segle XIX es va projectar la línia de tren Girona-Olot, les obres de la qual s’iniciaren l’any 1887. El primer tram, entre Girona i Amer, entrà en funcionament ben aviat, però no va arribar a Olot fins el 1911. Aquesta línia, que es deixà d’explotar l’any 1969, unia les comarques del Gironès, la Selva i la Garrotxa. A la part selvatana tenia estacions a Anglès, la Cellera i Amer, i baixadors a la colònia industrial Bonmatí, el Pasteral i a la Font Picant.
Les línies ferroviàries beneficien l’accessibilitat a la comarca amb fàcils enllaços amb el Gironès, el Maresme, el Vallès i la Garrotxa, però inicien la desintegració comarcal. Mentre algunes zones (Breda-Hostalric, Blanes-Lloret, Sils-Caldes-Riudellots, i Anglès-Amer) queden connectades amb la xarxa ferroviària i, per tant, amb un imminent desenvolupament industrial o agrícola modern, Santa Coloma de Farners, la principal ciutat selvatana segons el cens del 1877 i la que per l’activitat del seu mercat s’havia erigit com a seu del partit judicial -els límits del qual coincideixen pràcticament amb els actuals de la comarca de la Selva-, queda marginada. Arbúcies i Hostalric, actives poblacions de muntanya, també queden molt allunyades del tren.
Al llarg del segle XX els antics camins s’han adequat a la circulació de l’automòbil i, en general, s’ha mantingut la doble estructura radial que ja s’havia definit al començament del segle XIX. Les principals millores de les comunicacions per carretera de les darreres dècades han estat la construcció de l’autopista AP-7, amb les sortides Hostalric-Blanes, Maçanet de la Selva-Lloret de Mar i Aeroport-Riudellots de la Selva; la carretera N-II de Barcelona a França per la costa i la N-141 de Girona a Anglès, on comunica amb Olot mitjançant la carretera C-63 (Eix Selva-Garrotxa), provinent de Lloret de Mar.
També han tingut una importància cabdal les millores realitzades en altres carreteres, com la C-35 de Sant Celoni a Llagostera. Aquestes millores han comportat la modernització de les vies tradicionals i han convertit la plana de la Selva en un passadís indispensable, però sens dubte, el fet que ha contribuït més a l’integració intercomarcal de la Selva és la construcció de la carretera C-25 (Eix Transversal), que reforça les comunicacions entre Arbúcies, Sant Hilari, Santa Coloma i Girona, i també obra l’accés cap a Osona, el Bages i les comarques de ponent.
Cal mencionar, finalment, l’aeroport de Girona-Costa Brava, gran part del qual és situat al terme de Vilobí d’Onyar, i el projecte del tren d’alta velocitat (TAV) entre França i Barcelona que passaria per la plana selvatana i tindria una estació a Vilobí d’Onyar, per bé que aquest fet ha estat motiu de controvèrsies tant pel traçat com per la situació de l’estació.
La població
L’evolució demogràfica de la comarca de la Selva indica que ha estat secularment un indret poc poblat, segurament per les característiques especials del relleu i del sòl, relativament poc adequat per a l’agricultura.
Hom pot deduir que a l’època prehistòrica la població tingué un pes específic escàs, atesos els pocs vestigis d’habitació que hom hi ha trobat (puntes de sageta, ganivets i ossos d’animals a Caldes de Malavella, destrals, objectes de sílex i ceràmica a Brunyola, fragments de ceràmica en una cova del municipi de la Cellera, restes als voltants de Santa Coloma i a l’estació de Cal Coix). Altrament, una bona part de la comarca era totalment coberta per les aigües. Però cal destacar la troballa d’una necròpoli hallstàttica a la vila d’Anglès, que fa pensar en un centre més important que els esmentats. Conseqüentment, tot plegat fa suposar que la comarca de la Selva era molt poc poblada, sobretot si hom la compara amb les comarques del Gironès i l’Alt Empordà, que, com que són llocs de pas, mostren un panorama més ric pel que fa al poblament prehistòric.
S’ha dit que, juntament amb els ibers, els ausetans ocupaven la majoria de les comarques gironines, encara que es devia tractar d’un poblament molt dispers, car hi ha una manca gairebé total de restes. Llevat de Blanes, Tossa i Lloret, on s’observen vestigis que denoten un poblament certament important, la resta de la comarca devia romandre gairebé inhabitada, seguint la trajectòria d’una escassa densitat de població que ja s’ha vist en fer referència a l’època prehistòrica.
En canvi, de la dominació romana es conserven força restes a les viles costaneres de Blanes i, sobretot, a Tossa. En aquesta darrera població s’establí una colònia important, com constataren les excavacions del doctor Melé. A la resta de la comarca es troben també restes romanes a Caldes de Malavella i a Sant Martí Sapresa. Amb tot, continua la tendència d’escàs poblament.
El coneixement de l’evolució de la població és molt més profund a partir dels primers fogatjaments del segle XIV, concretament el de l’any 1378. De l’època anterior només es pot tenir una idea del nombre de pobladors segons la incidència del repoblament de les terres durant el segle XI per part dels monestirs, i encara aquest fenomen tingué poca força a la Selva. Segons el fogatjament del 1378 la Selva tenia una densitat de població de 2,5 focs per km2, atribuint a cada foc un nucli familiar que podia oscil·lar entorn de les 4 o 5 persones de mitjana. I encara aquest escàs poblament minvà força, car a la darreria del segle XV la comarca només assolia una densitat d’1,6 focs, la qual cosa equival a un descens del 36% en relació amb el cens del 1378. En el fet que la població d’aquests segles fos tan feble degué influir sens dubte la Pesta Negra del 1347 i el 1348, que ocasionà una de les mortaldats més fortes de tota l’edat mitjana. Per tant, la població de la Selva del 1378 devia girar entorn dels 7 000 h, xifra que no es tornaria a assolir fins al segle XVIII, un cop passada la guerra de Successió.
El quadre adjunt de la població dels municipis de la Selva dóna una idea del poblament de la comarca. Les dates intermèdies, amb les tradicionals imprecisions dels primers recomptes, serveixen perfectament a l’objectiu de marcar la tendència de creixement a la comarca, amb les precisions que calgui fer per a algunes de les viles que tenen un major dinamisme.
Entre el 1553 i el 1718 es produeixen els estralls de la guerra dels Segadors del 1640 i la guerra de Successió. Ambdues guerres, juntament amb les sovintejades èpoques de pesta i crisi de subsistència, col·lapsen el creixement de la població, sobretot a partir de la darreria del segle XVI.
A partir de l’ocupació de Catalunya per les tropes de Felip V, amb el restabliment de la pau i la conjuntura favorable que s’esdevé al camp català, es produí un espectacular creixement de població arreu de Catalunya, del qual també participà la comarca de la Selva. Comparant les xifres del 1718 amb les del 1787 hom s’adona que molts pobles arribaren gairebé a doblar la població, i que la immensa majoria experimentaren guanys certament remarcables. En aquest augment influïren, ultra el progrés de l’agricultura, la davallada de la mortalitat i el fet que la natalitat es va mantenir als mateixos nivells que els anys anteriors.
A partir del 1857 i el 1860, en què es feren els primers censos amb criteris estadístics moderns i, per tant, molt més fiables, es constatà una sensible davallada de la població global de la comarca. Dels 50 149 h del 1857 es passà als 45 753 del 1900. Aquesta disminució també és característica d’altres comarques catalanes -sobretot de la Catalunya Vella- i és deguda essencialment al fet que s’arribà al límit d’expansió de la producció agrària sense haver-hi hagut paral·lelament un desenvolupament de les activitats industrials. El tipus de població que predominava a la Selva era el disseminat, amb masos aïllats i petits poblets, que feia difícil l’adaptació als nous models de vida de signe eminentment urbà. Sant Feliu de Buixalleu i Susqueda foren els municipis que disminuïren més de població, mentre que Sils fou el que va créixer més. També augmentaren lleugerament Anglès i la Cellera, on s’instal·laren indústries aprofitant els recursos hidràulics del Ter i els municipis de muntanya com Arbúcies i Sant Hilari Sacalm, que tenien bones expectatives d’explotació forestal, especialment del castanyer.
Al llarg del segle XX la població de la Selva ha experimentat un increment notable. La població de l’any 1986 (91 238 h) doblava la censada a principi de segle. Tanmateix, aquest increment no és regular i s’han de diferenciar dues etapes; una primera entre el 1900 i el 1950, en la qual únicament es recuperà la població perduda al llarg de la segona meitat del segle anterior, i una segona entre el 1950 i el 2000, amb un notable creixement.
La població selvatana mantingué, al llarg de la primera meitat del segle XX, la mateixa tendència del període anterior: una pèrdua d’efectius en els municipis de poblament més disseminat, com Brunyola, Riells i Viabrea, Sant Feliu de Buixalleu, Tossa de Mar i Vidreres, i un augment de població en zones on s’introdueix la indústria, com Blanes i els municipis de la conca del Ter (Amer, Anglès i la Cellera). També augmenta la població amb índexs superiors a la mitjana als municipis de Caldes de Malavella i Sils, pobles amb estació de ferrocarril, i a Vilobí d’Onyar arran de l’agregació l’any 1910 del nucli de Sant Dalmai. Els increments o davallades de la resta de municipis són molt poc significatius.
A partir del 1950, i més concretament de la dècada de 1960-1970, el comportament demogràfic de la Selva experimentà un canvi notable, traduït en un creixement important, superior al gironí i lleugerament per sobre del català, esperonat en gran mesura pel fenomen turístic costaner i el desenvolupament de l’activitat industrial, que precipitaren la fallida definitiva de les explotacions agrícoles tradicionals basades en masos aïllats. A partir de l’any 1970, aquest creixement s’alentí, per bé que en menor grau que a la resta del territori català. En primer lloc, es confirmà la disminució o en el millor dels casos l’estancament de la població dels municipis sense un nucli urbà important i que han quedat fora de les línies de creixement econòmic comarcal, és el cas d’Amer, Brunyola, Caldes de Malavella, Maçanes, Osor, Sant Feliu de Buixalleu o Susqueda.
Contràriament, els augments més importants es donaren als municipis costaners (Blanes, Tossa de Mar i Lloret de Mar), a conseqüència de l’expansió dels serveis, especialment del turisme. També sobresurt l’increment patit per altres municipis que partien d’un pes demogràfic poc important en el conjunt de la comarca, com Maçanet de la Selva, Sils, Hostalric, Riells i Viabrea o Fogars de la Selva, que es veieren afavorits pel desenvolupament de l’activitat econòmica, principalment industrial, paral·lela a les principals vies de comunicació de la comarca.
Segueixen un conjunt de municipis amb una dinàmica demogràfica que posa en evidència la tendència a l’estancament, és el cas dels termes d’Anglès, Breda, la Cellera de Ter o Riudarenes. En el cas de Santa Coloma de Farners o Arbúcies, aquests municipis han experimentat un creixement relativament important, però sense arribar a superar la mitjana comarcal.
A grans trets, es pot parlar d’un fort creixement concentrat a la plana pre-litoral i als municipis costaners, i d’una desacceleració o estancament de la població de l’interior, el que ha comportat una nova distribució espacial de la població de la comarca, que tendeix a concentrar-se, d’una banda, en municipis situats per sota dels 200 m, i de l’altra, en els que tenen una població semiurbana o plenament urbana, com Blanes o Lloret de Mar, amb 36 711 i 29 445 habitants l’any 2005, respectivament, més del 45% de la població comarcal.
Durant els últims anys s’observa un procés continuat d’envelliment que és general a tota la societat catalana i que en el cas de la Selva es concentra principalment a la zona interior de la comarca. Finalment cal constatar com els moviments migratoris han tingut en el cas de la Selva gran part de responsabilitat en l’augment demogràfic, especialment de les poblacions costaneres, nuclis turístics i de serveis mancats de mà d’obra.
L’economia
L’agricultura
Una de les característiques principals de l’economia selvatana és l’equilibri i la diversitat dels sectors productius. Cap d’aquests sectors destaca clarament sobre els altres i, per tant, no és correcte parlar d’especialització. Tot i la diversitat de la comarca com a unitat administrativa, l’economia presenta un elevat grau de complementarietat entre els diferents sectors. És evident, però, la clara tendència a la terciarització, que ha precipitat l’abandonament de les activitats agràries que ja inicià el desenvolupament industrial.
Pel que fa al sector agrícola, cal dir que el relleu i la climatologia de la Selva han afavorit una certa diversificació dels conreus segons les zones. Tradicionalment a les àrees més muntanyoses sobresortia el conreu de la patata i de determinats fruiters, especialment la pomera, dins un marc d’explotació agrària netament tradicional i autàrquic, on també hi havia, per tant, cereals i vinya. A la plana predominava el conreu de cereals i, en menor grau, de plantes farratgeres; en un segon terme quedaven la vinya i els fruiters, entre els quals s’ha d’esmentar l’explotació, ja d’antic, d’avellaners. Tots aquests conreus eren de secà i el regadiu i l’horta es limitava a la rodalia dels pobles o a les valls dels rius i de les rieres.
Modernament, el sector agrícola és present encara a gran part del territori comarcal, tot i que ocupa un volum de població molt reduït i gran part de les seves activitats mostren símptomes d’abandonament. El fort desenvolupament industrial i turístic d’algunes zones ha contribuït a l’arraconament i especialització del sector, en el que les activitats ramaderes s’han erigit com a principal font d’ingressos, cosa que ha comportat la disminució del cultiu de cereals de secà (blat, sègol), pel de cereals per a farratge (blat de moro).
Els conreus industrials com el de les oleoginoses (gira-sol), rendibles gràcies a les subvencions provinents de la Unió Europea, ocupen cada vegada més superfície. Mentre, cultius tradicionals com la vinya, l’olivera o l’ametller han pràcticament desaparegut.
A grans trets, el sector agrícola té una tendència clara a perdre pes de forma progressiva i constant. La crisi del sector s’ha concretat en l’abandó de les terres de conreu tant a la zona més muntanyosa, amb explotacions de petites dimensions i poc mecanitzades, com a la plana o el litoral, on els polígons industrials i les àrees residencials i turístiques ocupen cada vegada més espai, i en un desplaçament de la poblacio ocupada al camp cap a la plana i el litoral per a treballar en altres sectors econòmics. L’abandó de terres de conreu i la necessitat de cercar explotacions de caràcter més comercial han contribuït a la concentració dels conreus en explotacions de tipus mitjà o gran. Val a dir que moltes d’aquestes explotacions agrícoles han pogut superar la crisi gràcies a l’empenta que han experimentat el turisme i altres activitats lúdiques o esportives emplaçades al món rural.
En conjunt, l’abandó de les terres menys productives dels vessants de les muntanyes ha fet augmentar la zona de regadiu del pla, tant pel que fa als conreus herbacis com als arboris. Així, malgrat la disminució de la superfície de conreu, la productivitat d’aquesta ha augmentat, tant per l’increment percentual dels regadius com per la major rendibilitat de les espècies conreades.
Entre els conreus herbacis, localitzats principalment a la plana del sector llevantí de la comarca, s’ha de constatar la major importància dels cereals per a gra davant dels conreus farratgers. Així, la tendència es capgirà en els últims vint anys del segle XX, ja que l’any 1982 es comptabilitzaren 4 842 hectàrees dedicades a conreus farratgers, per 4 260 de cereals per a gra, i el 1999 se’n registraren 1 932 per els primers i 5 027 per els segons.
Els conreus més estesos són l’ordi, el blat, els farratges verds anuals (per bé que han descendit considerablement), l’avellaner, el blat de moro, la civada, el gira-sol, l’alfals i la pomera. L’horta i els arbres fruiters representen una petita part de les terres de conreu, però el seu valor en termes econòmics és força important. Els sòls destinats als conreus arboris han mantingut la superfície, però han sofert canvis importants. S’ha consolidat una àrea ja tradicional especialitzada en avellaners, s’ha introduït la fruita dolça en forma de produccions industrials de pomers i perers i, finalment, s’han abandonat gairebé definitivament les terres de vinya.
Tanmateix, l’aparició de conreus de fruiters fou la novetat principal de les darreres dècades del segle XX. La varietat de poma més estesa és la golden i la producció de peres, a diferència de la de poma, molt major però estancada, ha augmentat. El préssec, en petites explotacions prop de la costa, no ha prosperat a causa de les habituals gelades primaverals a la plana. S’ha de mencionar, també, l’existència d’horta als municipis costaners, que perd terreny ràpidament a causa de la forta pressió urbanística i de les activitats terciàries a la zona. Es manté, però, un àrea hortícola amb certa vocació comercial a la desembocadura de la Tordera, on es produeixen, bàsicament, lleguminoses per a pinso.
La ramaderia, la pesca i l’aprofitament del bosc
Pel que fa a la ramaderia, s’han de distingir tres sistemes d’explotació ben diferenciats: la ramaderia tradicional de muntanya, que aprofita els pasturatges naturals; la també tradicional de les masies de la baixa muntanya i del pla, que es caracteritza per una gran varietat de ramats semistabulats, i, finalment, el sistema de granges que permet una explotació intensiva del bestiar. Mentre que les dues primeres es troben en franca regressió o han desaparegut, el sistema de granges s’ha acabat imposant, especialment en el sector de bestiar boví de llet.
La Selva és als primers llocs en producció de bovins de Catalunya, tant pel que fa al bestiar de carn com al de llet. L’entrada a l’Unió Europea comportà una seriosa reconversió de les explotacions lleteres, fins aquell moment de reduïda dimensió i rendiment i amb un pobre nivell de mecanització, davant l’entrada de llet dels països comunitaris, a uns preus molt més competitius. Així doncs, superat un cert període de crisis i reconversió, el sector sembla haver-se recuperat. Les granges es troben principalment als municipis de la plana, coincidint amb la zona de conreus de farratge. Gran part de la llet produïda es ven a les indústries de transformació que es troben a la comarca.
El sector porcí és el segon sector en importància dins la ramaderia selvatana. Malgrat no tenir un pes quantitativament gaire important, cal notar el bon nivell tècnic i productiu en el conjunt de les seves explotacions. L’avicultura tingué, durant l’última dècada del segle XX, una puixança molt considerable, sobretot pel que fa a la cria de pollastres i gallines. La cuniculicultura també s’hi troba representada, però sense assolir una gran importància. El bestiar oví manté encara certa pressència a la zona de muntanya.
El sector pesquer se centra, lògicament, als municipis de la costa: Blanes, Lloret de Mar i Tossa de Mar. Ja des del segle XVIII es documentada una ferma tradició pesquera complementada per una petita indústria dedicada a la conserva de peix en salaó (barrils d’anxova, cascos d’arengada i caixetes de sardina en fresc). Aquesta activitat es mantingué fins la dècada de 1960, en que l’arribada del turisme afectà profundament tot el sector pesquer i comportà la desaparició d’aquestes empreses conserveres. Modernament, la pesca s’ha concentrat exclusivament a Blanes. Les arts de la pesca tradicional -com el palangre, el tremall o la nansa- han anat quedant en desús i ara només es practica l’arrossegament, si bé els útils i les tècniques també han evolucionat. El sector pesquer de Blanes, amb confraria de pescadors pròpia, és plenament consolidat i amb una estructura moderna i productiva, malgrat una certa manca d’infrastructures i la competència de ports molt més productius. L’any 2002 al port de Blanes es capturaren unes 3250 tones de peix, que van representar el 8,5% del volum de pesca del total de Catalunya.
L’extensa superfície forestal de la Selva ha permès que des de molt antic es desenvolupessin diferents sistemes d’aprofitament del bosc. La roureda era provablement el principal tipus de bosc però, des de l’edat moderna, ha patit una explotació indiscriminada: primer, per ordre reial, per a fornir de fusta les drassanes on es construïen els vaixells de l’Armada, i més tard, al segle XIX, per a fer travesses per als ferrocarrils. A partir del segle XVIII i al llarg del segle XIX es facilità l’extensió del castanyer i de la sureda, sovint a partir de plantacions artificials, ja que eren les espècies amb més possibilitats comercials. Del castanyer s’extreien rodells i dogues de botades per a la fabricació de bótes portadores de queviures i d’altres mercaderies en el transport marítim; de l’alzina surera s’explotava el suro per a fer-ne taps. La importància de l’aprofitament del castanyer i de la sureda queda patent en comprovar-se que encara avui, quan aquestes explotacions ja fa molts anys que van de baixa, són junt amb el pi pinyer i l’alzina les espècies forestals més representatives de la comarca.
Les ruïnes de molines com la de Santa Creu d’Horta i la de Castanyet demostren la gran magnitud de l’explotació forestal, que afavoria l’emplaçament de serradores ben a prop del bosc, malgrat les dificultats que comportaven pel transport.
Altres activitats tradicionals estretament vinculades a l’aprofitament del bosc foren el carboneig, molt estès a tota la zona del Montseny-Guilleries, on es produïa carbó d’alzina utilitzable com a combustible per a les llars dels centres urbans i per a alguna activitat industrial; la fabricació de carros i carruatges, que tingué gran importància a Arbùcies; la confecció de pipes a partir de soques de bruc, l’elaboració d’esclops i, finalment, l’ofici de quadrador, que consistia a escollir arbres de grans dimensions per a fer bigues o cairats per a la construcció. En els boscos d’aquesta zona encara es conserven restes de nombrosos pous de glaç. A l’hivern s’omplien de neu i a l’estiu es venia com a gel als centres urbans, especialment a Girona.
Actualment la mà d’obra forestal s’ha reduït molt i s’han abandonat la majoria dels sistemes d’aprofitament tradicional. L’explotació del bosc s’ha especialitzat en la plantació d’espècies valorades com el noguer i el cirerer, per bé que en la majoria dels casos predomina la plantació i tala d’espècies de creixement ràpid, com pollancres (a les zones humides de la plana), plàtans o pins de procedència americana, per a convertir-les en fusta -generalment de poca qualitat-, pasta de paper o llenya; també proliferen plantacions d’avets de Nadal o d’arbres per a jardins.
A Santa Coloma de Farners hi ha la seu del Consorci Forestal de Catalunya, una de les poques organitzacions professionals del bosc privat a Espanya, fundada l’any 1948. Tanmateix, l’explotació forestal a la Selva és de les més racionals del país, tant per l’experiència que hi ha en les tècniques d’aprofitament del bosc com per la varietat de les espècies que s’hi planten. En aquest sentit també s’ha de remarcar la tasca duta a terme per l’Escola de Capacitació Forestal de la Generalitat, també amb seu a Santa Coloma.
La indústria i les fonts d’energia
La industrialització de la Selva és relativament recent. Fins la dècada de 1960 la localització de la indústria era molt concentrada, tant des del punt de vista geogràfic com sectorial. Els precedents industrials es redueixen a la implantació, l’any 1923, de l’empresa de fibres artificials SAFA de Blanes; a la indústria cotonera de la vall del Ter, de la qual la més important era la Filatura Burés, establerta a Anglès l’any 1887; a la indústria carrossera d’Arbúcies, amb l’empresa de Joan Ayats, que s’havia establert l’any 1915 com a constructor de carros i, finalment, a l’explotació industrial d’aigües a Caldes de Malavella, iniciada l’any 1880. Fora d’aquests nuclis, només caldria assenyalar les indústries tradicionals d’aprofitament del bosc, les drassanes als pobles de la costa i la indústria de materials de construcció i de terrissa a Breda.
Cal esmentar també l’explotació dels meners de barita, fluorita, blenda pirita i plom que hi ha als termes de Susqueda, Osor, Anglès i la Cellera de Ter, duta a terme de forma intensiva des del final del segle XIX fins a mitjan segle XX i abandonada definitivament per les dificultats d’explotació i els baixos rendiments.
L’arrencada definitiva de la indústria selvatana es va produir a partir de la construcció de l’autopista AP-7, que va oferir la possibilitat d’implantar noves empreses a la zona coneguda com “el corredor de la Tordera”. Aquesta expansió industrial es caracteritzà, d’una banda, pel manteniment i enfortiment de les indústries ja establertes anteriorment i, de l’altra, per un procés de creixement amb un alt grau de diversificació sectorial i amb una tendència a la disminució de la concentració territorial, característiques que permeteren, al seu moment, superar sense grans entrebancs la crisi del final de la dècada de 1970 i principis de 1980.
Modernament, el sector tèxtil ha esdevingut una de les branques industrials amb major ocupació a la comarca. Blanes, Anglès, Maçanes, Maçanet o Sant Julià del Llor i Bonmatí, entre d’altres, són municipis que mantenen la tradició tèxtil, tot i que les seves indústries han hagut de passar per un procés de reconversió que n’ha modernitzat l’utillatge i ha reduït el nombre absolut de treballadors. Dins el tèxtil també s’ha de mencionar un nombre elevat d’empreses de grandària mitjana dedicades a la fabricació de gèneres de punt, principalment a Santa Coloma de Farners.
El sector metal·lúrgic és el següent en importància. Es troba molt centralitzat en la indústria carretera d’Arbúcies, especialitzada en carrosseries d’autocars i altres vehicles automòbils. També es concentra a Breda, Hostalric, Fogars i Maçanet de la Selva.
En el sector alimentari, estretament lligat a la producció agrícola de la comarca, destaquen la indústria lletera de Vidreres, els escorxadors frigorífics de Riudellots, i diverses empreses alimentàries emplaçades als termes de Riudarenes, Vilobí d’Onyar, Sils, Maçanet o Santa Coloma de Farners, on s’hi elaboren les tradicionals teules.
Cal remarcar la gran importància de l’embotellament d’aigües, principalment a Caldes de Malavella, on es comercialitzen marques com “Vichy Catalán”, “Imperial” o “Malavella”. També hi ha una important presència d’aquest sector a Sant Hilari Sacalm (Font Vella) i Arbúcies.
Finalment, cal destacar la presència a la comarca dels sectors de la fusta i el moble (especialment a Anglès, Sant Hilari, la Cellera i Caldes), dels plàstics i químic. En aquest últim, centrat especialment al corredor de la Tordera, sobresurten les empreses d’especialitats farmacèutiques situades a Riells i Viabrea o Amer. Altres sectors amb una implantació menor són el de la fabricació de materials per a la construcció, el paper i les arts gràfiques.
Pel que fa a les fonts d’energia, cal remarcar l’existència dels embassaments de Susqueda i del Pasteral, amb les respectives centrals elèctriques, els quals subministren una part important de l’aigua consumida a Barcelona.
L’importància del sector industrial selvatà i la causa de que mantingui encara un paper predominant en una comarca on el sector terciari s’ha desenvolupat amb tanta intensitat, és la seva diversificació i la localització d’aquest en un dels grans eixos econòmics de Catalunya. Malgrat tot, és difícil establir una tipologia territorial de la indústria segons l’especialitat productiva, per bé que hom pot delimitar-hi tres zones. La primera és la zona d’influència directa de l’autopista, que comprèn els municipis de Maçanet de la Selva, Hostalric, Maçanes, Riells i Viabrea, Fogars i Breda. En aquesta zona les inversions industrials són principalment forànies. La segona és la plana de la Selva, que queda definida pels municipis de Santa Coloma de Farners, Riudarenes, Vilobí d’Onyar, Riudellots, Vidreres, Sils i Caldes. Finalment, la tercera àrea, les Guilleries, queda definida únicament pel municipi de Sant Hilari Sacalm. En aquestes dues darreres zones la major part del capital invertit en la indústria és d’origen local.
El comerç i els serveis
El sector dels serveis, és el que experimenta una tendència al creixement més alta, en detriment de l’agricultura i de la indústria. Es constata una forta concentració en els municipis de la costa; Blanes, Tossa de Mar i Lloret Mar, on la majoria de llicències comercials pertanyen a serveis rel·lacionats amb el turisme, per bé que el mateix factor turístic obliga a una forta estacionalitat dels serveis en aquestes zones, concentrada a l’estiu. La capitalitat comarcal ha comportat també una forta terciarització de Santa Coloma de Farners.
A moltes poblacions de la Selva se celebren mercats setmanals: el dilluns a Santa Coloma i a Blanes, el dimarts a Caldes de Malavella, Hostalric i Lloret de Mar; el dimecres a Amer; el dijous a Vidreres; el divendres a Sils, i el diumenge a Anglès i Arbúcies. Tanmateix, la majoria d’aquests mercats són estrictament locals, excepte els de Santa Coloma i Hostalric, que aconsegueixen atreure l’atenció dels pobles de la rodalia. No hi ha, doncs, cap mercat comarcal prou important i, com ja s’havia constatat a mitjan segle XX, els mercats de Girona, Vic, Sant Celoni i, darrerament, Barcelona atreuen més els selvatans que els mercats locals.
Pel que fa a les fires, les de més entitat són les de Sant Antoni, celebrada el gener a Anglès i que exposa artesania, una mostra de bestiar i comerç; la Fira d’Artesania de Maçanet de la Selva, pel maig; la Fira Agrícola i de Tractoristes de Vidreres, el maig, amb exposició de productes agrícoles i artesans; la Llotja de l’Automòbil i la Moto Antiga de Sils, el juny; Blanestast, d’alimentació i celebrada l’agost; la fira de Sant Miquel d’Hostalric, al setembre, Expo-Onta, fira informàtica i de noves tecnologies de Blanes, a l’octubre; i, finalment, la Fira de la Ratafia de Santa Coloma de Farners, el novembre, on s’exposen productes artesans, antiguitats i varietats d’aquesta beguda.
L’oferta sanitària de la comarca presenta una clara desigualtat, que respón a les diferències econòmiques i demogràfiques que pateixen els municipis de muntanya en contraposició amb els de la plana o la costa. Així, els equipaments més importants en aquest camp es troben a Blanes, amb l’Hospital de Sant Jaume i l’Hospital Comarcal de la Selva, i a Lloret de Mar, amb l’Hospital Municipal. Santa Coloma de Farners disposa d’un CAP (centre d’assistència primària), servei del que també es beneficien municipis com Anglès, Tossa, Arbúcies, Sils, Sant Hilari Sacalm, Vidreres o Hostalric.
L’oferta de centres d’ensenyament es concentra en els municipis més poblats de la plana i la costa com Amer, Anglès, Arbúcies, Blanes, Hostalric, Lloret de Mar, Sant Hilari Sacalm, Santa Coloma de Farners, Tossa de Mar i Vidreres, que disposen de centres on l’oferta bàsica es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat. Molts d’aquest municipis disposen també de centres on s’imparteixen cicles formatius; cal destacar en aquest camp els centres especialitzats en hosteleria de Lloret de Mar i l’Escola de Capacitació Forestal de Santa Coloma de Farners. Els punts de suport de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), a Blanes i Santa Coloma de Farners, són els únics exemples d’ensenyament superior, però la proximitat de Girona afavoreix l’accés dels selvatans als estudis universitaris.
Pel que fa a instal·lacions esportives, gairebé tots els municipis en disposen, per bé que destaquen els camps de golf de Caldes de Malavella, Santa Coloma de Farners i Lloret de Mar, municipi que alberga també un parc acuàtic, i els ports esportius de Blanes i Lloret de Mar.
El turisme
El turisme a la Selva té uns antecedents i una evolució que cal conèixer abans d’analitzar la situació actual. A principis del segle XX petites colònies d’estiuejants barcelonins originaris de la comarca s’establiren a Tossa de Mar, Lloret de Mar, Arbúcies, Sant Hilari Sacalm i altres municipis selvatans. Duran la dècada de 1920 aquestes colònies creixeren notablement. Les aigües medicinals i termals de Sant Hilari, de Santa Coloma de Farners i de Caldes de Malavella es posaren de moda i originaren implantacions d’establiments balnearis. En aquesta època també s’inaugurà a Lloret l’Hotel Costa Brava, una de les primeres referències de l’arrelament d’aquest turisme definitori del litoral selvatà i empordanès. L’any 1932 arribaren els primers grups de centreuropeus a Tossa i es constituí el Sindicat de Turisme de Lloret de Mar. Ja hi havia, doncs, un moviment turístic incipient atret per la bellesa dels paratges naturals de la costa i de la muntanya selvatana.
La guerra civil de 1936-39 i la postguerra allunyaren aquest primer turisme i no es tornà a constatar un moviment de forasters notable fins a la meitat de la dècada de 1950, en què es desenvoluparen les primeres infraestructures turístiques, amb l’implantació de diversos hotels a Tossa, Blanes i Lloret, el nombre i la dimensió mitjana dels quals s’anà incrementant en els anys posteriors. Es tractava d’una primera fase d’expansió del turisme que es caracteritzava per un desenvolupament espontani i per una manca absoluta d’intervenció de l’administració, que únicament exercia un cert control de preus hotelers.
A partir del 1964 començaren els viatges col·lectius organitzats, els anomenats “paquets” turístics. El transport col·lectiu i els vols charter abaratiren els preus i les vacances eren a l’abast d’un ampli sector de la classe mitjana de molts països europeus, especialment de la Gran Bretanya. Els operadors de turisme basaven el negoci en el volum d’operacions i els preus tendien a baixar. Els camins de Tossa i de Lloret, que havien anat paral·lels, es bifurcaren; l’accés a Tossa per carretera era aleshores més difícil que a Lloret, una dificultat que es mantingué fins la dècada de 1980. Aquesta era una de les raons per les quals Lloret es veié envaïda d’una massa de turistes més interessada en els preus baixos que en l’indret.
Entre el 1964 i el 1972 el creixement de places hoteleres a Tossa, Blanes i Lloret fou espectacular, especialment en aquest darrer municipi, on es passà de 10 784 a 25 099 places. Lloret s’especialitzà en un turisme més massificat, mentre que Tossa atreia una clientela més tradicional. A Blanes, el sector turístic no assolí la importància de les altres poblacions i quedà com una activitat complementària de l’economia local. Durant aquests anys l’administració es mantingué al marge i ni només intervingué en l’ordenació urbanística del territori, que s’alterà per l’explosió de la segona residència: es feren urbanitzacions arreu, sobre penya-segats o al mig del bosc, amb greus mancances de serveis i d’infraestructura.
A partir del 1972, coincidint amb el període de la transició política, s’iniciaren els anys de crisi de la Costa Brava o, més concretament, de la crisi hotelera. D’una banda, es produí una crisi econòmica de rendibilitat, agreujada per la crisi econòmica mundial del 1973, i de l’altra, minvà l’oferta turística. Aquestes condicions comportaren una nova adaptació de l’oferta hotelera: Lloret, que l’any 1972 era el municipi amb major oferta hotelera i amb més llits de l’estat espanyol, després de Madrid, reduí el nombre d’hotels, encara que continuà augmentant les places. Molts hotels petits plegaren; únicament resistiren bé la crisi els grans hotels o aquells amb molts anys d’implantació. Des del 1977 i al llarg de la dècada de 1980, l’oferta hotelera a la costa selvatana s’estabilitzà. Es produí un procés de concentració de les places hoteleres que, en general, també suposà una millora de la qualitat.
Un dels fenòmens característic del turisme selvatà dels últims anys del segle XX fou la irrupció de l’autocar com a mitjà de transport turístic. Els centres emissors europeus envien bona part del turisme per aquest mitjà de transport. Aquest fenomen ha permès allargar la temporada, que abans només abraçava el juliol i l’agost, de juny a setembre. També cal considerar l’impuls rebut els dar- rers anys per l’aeroport Girona-Costa Brava de la mà de companyies aèries de baix cost, com Ryanair, que ha permès incrementar el nombre de turistes a la comarca.
El turisme selvatà s’ha caracteritzat, doncs, per la gran oferta hotelera que es concentra als tres municipis de la costa. La capacitat d’allotjament de la Selva pot arribar a multiplicar pràcticament per quatre la població autòctona en els moments de major afluència de visitants. L’esclat turístic, en concentrar-se gairebé només a la costa, ha comportat el desequilibri de la comarca i la destrucció de paratges naturals de gran interès.
Altres ofertes d’allotjament amb una gran implantació a la comarca són els càmpings, els apartaments i les cases de segona residència. Aquesta darrera oferta, en la major part dirigida al turisme i a l’estiueig intern, sol concentrar-se a la costa, però també es troba en municipis de l’interior i de muntanya. En aquests últims, s’hi ha desenvolupat amb força els últims anys el turisme rural, centrat en les residències-casa de pagès, que en molts casos ha esdevingut una alternativa viable al desenvolupament econòmic d’aquestes zones, afectades per la recessió de les activitats agràries tradicionals.
Destins turístics ja “madurs” i consolidats com Lloret patiren a finals del segle XX un cert grau de saturació i esgotament. Una de les bases en què es fonamentava l’oferta hotelera al passat, els preus barats, s’ha perdut en equiparar-se progressivament els preus espanyols amb els de la majoria de països europeus. Aquest fet implica una millora i diversificació de l’oferta i els serveis pel manteniment de la competitivitat. Per a cercar nous atractius per als visitants s’han de tenir en compte les possibilitats de la zona interior, amb paratges de gran bellesa i de gran interès ecològic, com poden ser el Montseny, les Guilleries o el volcà de la Closa -tots sotmesos a protecció oficial-, així com la potenciació del turisme enfocat a l’excursionisme, els esports d’aventura, la salut (balnearis) o l’art. La complementaritat entre la costa i l’interior selvatà ofereix bones perspectives turístiques.
La cultura i el folklore
Les activitats culturals estan arrelades en molts casos a institucions com els ateneus, els casinos o les societats corals, els quals han tingut -i alguns tenen encara- un paper notable com a dinamitzadors de diferents manifestacions culturals. Destaca, una vegada més, la polaritat entre Blanes i Santa Coloma de Farners dins el context comarcal. Cal esmentar la tasca duta a terme per el Centre d’Estudis de la Selva, a Santa Coloma de Farners, amb l’afany de coordinar els treballs i els projectes científics dels diferents estudiosos de la comarca.
Pel que fa als mitjans de comunicació, no hi ha cap diari de difusió comarcal, però si diverses publicacions, entre les que destaca “Ressò” de Santa Coloma de Farners i caràcter mensual, “Vereda”, de Breda i de periodicitat trimestral, “Recull”, de Blanes i de caràcter quinzenal, “Tosquija”, de Vilobí d’Onyar i trimestral; nombrosos butlletins municipals, com “Quadern de Sils (quatrimestral), “Es fa saber”, de Caldes (mensual) i “l’Enllaç”, de Blanes (trimestral). Totes les publicacions són de difusió local.
Hi ha una bona presència d’emissores de ràdio municipals repartides en els municipis d’Arbúcies, Sant Hilari, Tossa de Mar, Santa Coloma, Lloret de Mar i Blanes, així com les emissores privades Radio D.O.S.84 d’Hostalric i Radio Marina, de Blanes. També hi ha un bon nombre d’emissores locals de televisió, amb presència a Tossa, Sant Hilari, Maçanet, Breda, Blanes i Lloret, d’es d’on s’emet el Canal 8TV “La Selva”.
Entre els museus selvatans destaca el Museu Etnològic del Montseny-La Gabella, d’Arbúcies, on s’exposa una aproximació geogràfica, biològica, etnogràfica i històrica del Montseny i de la part més occidental de les Guilleries, amb peces de gran valor. Cal esmentar també el Museu Etnològic Lluís Sidera, d’Amer, el Museu Municipal de Tossa de Mar (amb una notable pinacoteca d’autors del segle XX), el Museu Guilleries, de Sant Hilari Sacalm (ciències naturals), el Centre Cultural Verdaguer-Casa Garriga, de Lloret de Mar (art i història), el Museu Trias de les Galetes, a Santa Coloma de Farners, i el Museu Municipal Josep Aragay, de Breda, on es recull l’obra més notable d’aquest personatge noucentista. No cal oblidar tampoc l’interessant col·lecció privada d’automòbils de Salvador Claret, a Sils, i el Jardí Botànic Mar i Murtra de Blanes, amb espècies vegetals d’arreu del món.
Entre els arxius, disposen d’arxiu municipal les poblacions d’Arbúcies, Blanes, Caldes de Malavella, Lloret de Mar, Sant Hilari Sacalm i Sils. S’ha de fer esment especial de l’Arxiu Històric Comarcal de Santa Coloma de Farners i de l’Arxiu Històric Municipal de Tossa de Mar, ambdós amb un abast cronològic que arranca al segle XIII.
Malgrat que el pas del temps tendeix a fer desaparèixer les particularitats locals en tots els sentits, a la Selva es conserven antigues manifestacions populars i tradicionals de gran interès com la sardana de l’alcalde a Amer, la festa de les enramades a Arbúcies, la processó de Santa Cristina i el ball de les almorratxes a Lloret de Mar, el Pelegrí de Tossa o la festa del ranxo a Vidreres.
La sardana de l’alcalde es balla el mes d’agost a la gran plaça porticada d’Amer, dins els actes de la festa major. Té la particularitat que l’anella -a voltes convertida en espiral, atesa la participació nombrosa- no es tanca. L’alcalde deixa la mà esquerra lliure i l’última parella inverteix l’ordre de col·locació a fi que al final del cantó oposat on balla l’alcalde hi hagi també un home i no una dona.
La festa de les enramades és típica de la vuitada de Corpus, durant la qual es confeccionen també remarcables catifes de flors. La dansa de les enramades consisteix en un ball per parelles que formen rodona al compàs d’una típica melodia.
La processó de Santa Cristina se celebra el 24 de juliol i té caire marítim. L’escriptor Roig i Raventós l’ha evocada de forma precisa a la novel·la L’ermità Maurici. El ball de les almorratxes és característic de la festa major lloretenca. Els balladors duen una almorratxa i llurs companyes un ventall. Cada dansaire vessa l’aigua de l’almorratxa i l’ofrena a la seva parella, la qual la llança contra el terra. Si l’almorratxa es trenca és senyal que la noia es maridarà.
El Pelegrí de Tossa és una tradició compartida per la part costanera de la Selva i per l’interior. El pelegrinatge se celebra els dies 20 i 21 de gener i cobreix, a peu, un espai que comprèn uns 40 km per tal de complir el vot fet pels tossencs del segle XV a Sant Sebastià arran del deslliurament de la terrible pesta. El romiatge dura unes 8 hores i un cop arribats a Santa Coloma, té lloc el rés del rosari a la capella del sant invocat. Complert el vot, la comitiva retorna, l’endemà, a Tossa, on és rebuda per una bona part de la població.
El ranxo de Vidreres consisteix en una escudella que és cuinada a l’aire lliure i que antigament era repartida als pobres. La menjada col·lectiva és organitzada ara per a tothom el dimarts de carnestoltes. Hi ha cercavila, sardanes, ofici i benedicció del ranxo.
Altres manifestacions folklòriques d’interès són el Pessebre Vivent de Brunyola (desembre), el Via-Crucis Vivent de Sant Hilari (Divendres Sant), la Fira Medieval d’Hostalric (març) o les Gales d’Anglès (setembre). La sardana, dansa catalana per excel·lència, té també una vella tradició a la comarca, amb concorreguts aplecs a Caldes, Anglès o Lloret. Així mateix, cal constatar-hi la presència d’algunes cobles d’anomenada. L’estil selvatà de ballar les sardanes difereix de l’empordanès en el repartiment i també en la direcció amb què cal començar i acabar les tirades de curts i de llargs.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
La presència de l’home a la comarca de la Selva en les èpoques més remotes del paleolític ha estat documentada per les troballes arqueològiques que s’hi han fet, sobretot els darrers anys. Cal assenyalar en aquest sentit l’existència d’una vintena d’estacions que han proporcionat material de superfície, tallat preferentment sobre còdols de quars (esclats, rascadores, choppers, chopping-tools, boles polièdriques, bifacials, etc.). L’indret on ha aparegut aquest material acostuma a donar nom a l’estació: Franciac, el Bosc Cremat, Belladona, la Serra Magra, la Font del Frare, Vallcanera, les Mallorquines, Serrallonga, etc.
Un altre jaciment, descobert el 1948, és el de Cal Coix, a Maçanet de la Selva. Hom hi ha localitzat material de sílex, quars, cristall de roca i petits palets. Correspon bàsicament al període aurinyacià.
Hom ha fet troballes de l’època neolítica al puig de les Ànimes, de Caldes de Malavella, i a Brunyola. Cal citar també la cova eneolítica del Pasteral al terme de la Cellera i la necròpoli hallstàttica d’Anglès, coneguda ja de Botet i Sisó.
Abans de la romanització la Selva degué formar part del territori dels ausetans, els quals tenien, segons Ptolemeu, Ausa (Vic) i Gerunda (Girona) com a centres remarcables. De fet, durant el temps ibèric existiren diversos poblats a la zona costanera (Lloret, Blanes i Tossa) i també a l’interior (Caldes i Amer).
Amb la romanització assoliren un especial relleu Blandae (Blanes) i Acquis Voconis (Caldes de Malavella). La primera és citada per autors clàssics com Plini i Mela, mentre que la segona, famosa per les termes, és documentada per Ptolemeu i pels Itineraria, que recullen les rutes del moment. Hom sap amb seguretat, per l’epigrafia, que aquesta segona fou municipi romà. A la resta de la comarca hi hagué poblament dispers de vil·les romanes, algunes ben importants, com la de Tossa, la qual fou reconstruïda al segle IV. L’aparició de restes romanes, de significació i valor diversos, ha estat un fenomen apreciat a nombrosos indrets, com Lloret, Arbúcies, Amer, Breda, etc.
L’edat mitjana
El sector meridional del comtat de Girona, que hom coneix amb el nom de la Selva, ha estat sempre una zona de poca densitat demogràfica, amb pobles allunyats entre ells i una gran proliferació de masies. Aquestes característiques vénen dels temps més reculats, i són degudes, principalment, al caràcter del terreny.
La primera vegada que s’empra el nom de la Selva és per a denominar una demarcació eclesiàstica, l’Ardiaconatus Silvensis. Sembla evident que aquesta denominació devia venir de molt temps abans: de la denominació que la gent donava a aquest territori, la major part del qual era ocupat per grans masses forestals, especialment la part que tocava a les Guilleries, al Montseny occidental, muntanyes abruptes i de difícil accés. El sector intermedi és pla, però antigament era tot ple d’aiguamolls, estanyols i recs abundosos, entorn de l’estany de Sils, que possiblement els alimentava tots. Resta el tercer sector, el pertanyent a la costa, també abrupte i difícil a causa de la Serralada Litoral i dels contraforts del massís del Montnegre.
Tot aquest sector era difícil per al poblament humà, en contrast amb els altres vessants del Montseny i de les Guilleries -dites abans la Muntanya d’Osona-, els quals donen a la Plana de Vic i foren habitats en nombrosos punts. La repoblació de la comarca, després de la presència musulmana, fou lenta i tardana respecte a d’altres llocs i comarques veïns.
El 785 Girona passà a domini franc i, fins la presa de Barcelona el 801, tota aquesta comarca restà com a terra fronterera, és a dir, terra de ningú, on a causa de la inseguretat no era possible un establiment humà prou sòlid que permetés una activitat econòmica suficient. Aleshores sorgiren o es referen castells i torres de defensa als llocs estratègics i de fàcil defensa. Els castells de Rupit, Fornils i Solterra, en un extrem, i Montsoriu, Montpalau i Blanes són defenses d’aquesta frontera.
Quan el comte Guifre el Pelós decidí la repoblació de la Plana de Vic i llocs adjacents, la Selva restà marginada per les raons apuntades més amunt i féu de territori passadís entre els comtats de Girona i de Barcelona. Fora d’alguna vil·la o mas isolat a les faldes del Montseny, restaven minúsculs nuclis a la costa, pervivència de l’època baix-romana: Blanes i Tossa.
Si bé el Pelós és el fautor de la repoblació de les terres de Vic, el Ripollès, les Guilleries i fins i tot del Lluçanès, el Berguedà i el Bages, la primera empenta pobladora de la Selva es deu als vescomtes de Girona, senyors de Montsoriu i territoris annexos, potser per inspiració comtal, per tal d’omplir el rerepaís entre els dos comtats.
L’aparició dels nuclis habitats, futures parròquies, és una mica retardada, relacionada, però, amb els castells esmentats. Així, Vilobí d’Onyar apareix el 882, Riudellots de la Selva el 882, Breda el 876, Arbúcies el 898, Lloret de Mar i Tossa el 966, i Blanes el 974. Els documents que parlen d’aquests llocs no es refereixen a poblacions pròpiament dites sinó a alous, peces de terra més o menys importants en les quals són situats masos o viles rurals.
Aquesta primera etapa repobladora fou lenta i dificultosa, tal com ho manifesta el fet que les principals unitats de població foren atribuïdes a monestirs o entitats eclesiàstiques ben llunyanes, que difícilment podien influir eficaçment en la tasca d’organització d’aquells nuclis. Així apareix la futura vila de Breda, que, en la data abans esmentada de 878, és atribuïda a la seu barcelonina per al sosteniment de la canònica que acabava d’instituir el bisbe Frodoí. Blanes, amb l’esglesiola de Santa Maria, és donada al monestir de Sant Pere de Rodes i Tossa és llegada a Santa Maria de Ripoll.
Un segle més tard, entrat ja el país en un estadi d’estabilitat, s’inicia una segona etapa protagonitzada per aquelles entitats que a l’època tenien prou recursos humans i materials per a dur-la a terme. És aleshores que les autoritats superiors, comtes i vescomtes, procedeixen a la fundació dels monestirs. Aquests centres donaren el veritable origen a la formació dels principals pobles de la comarca.
A partir de la segona meitat del segle X, el monestir d’Amer colonitza la vall del Ter, entre Amer, la Cellera i Anglès. El 1038 els vescomtes de Girona, enllaçats amb els Cabrera, funden el monestir de Sant Salvador de Breda, que influirà molt en tota la comarca de la Selva. Més tard enllaçarà amb Sant Cugat del Vallès, amb el qual estigué lligat en els seus inicis. La seu de Girona, que fou activa en la colonització del territori de la ciutat, en el sector de Llambilles, Quer, Fornells, Campllong, arribà també fins a Riudellots de la Selva. Si el 882 el bisbe Teuter dóna l’església de Riudellots a la seu, el 1064 el cabiscol Ponç llega 15 masos en el mateix territori.
Al mateix segle XI apareixen les primeres notícies de les poblacions de Caldes de Malavella el 1053, Maçanet de la Selva el 1079, lligada amb el castell de Torcafeló, Sant Feliu de Buixalleu el 1079 i Sant Martí Sapresa, també el mateix any.
D’aquesta manera, queda configurada la situació de la Selva en termes generals, ja que al segle XII apareixen nous pobles, alguns de relleu notable, com Santa Coloma de Farners des del 1111, Hostalric el 1145 i Brunyola el 1106.
Les demarcacions territorials del país, després de la conquesta, són els comtats. La comarca de la Selva des de sempre formà part del comtat de Girona, abans que aquest fos integrat o unit al de Barcelona. Aquest fet motivà que a les terres gironines i, en especial, a la Selva la màxima autoritat passés a mans dels vescomtes de Girona, que eren representants directes del comte de Barcelona.
Els vescomtes de Girona apareixen documentats a la Selva entre el 982 i el 1008 amb un Sunifred, el fill del qual, Amat, és senyor del castell de Montsoriu. Vers el 1035 la seva filla Ermessenda es casà amb Guerau de Cabrera, senyor del castell de Cabrera (Osona) i, així, els successors adoptaren el cognom de Cabrera. Aquest llinatge arribà a ser un dels més poderosos de la futura Catalunya, tant per l’extensió dels seus dominis, com pels títols i els càrrecs que exercí en el decurs dels temps. El seu territori anava des del litoral septentrional del Maresme fins a Collsacabra, i comprenia una bona part del Montseny i de la Selva, de la regió de les Guilleries i alguns termes de la Plana de Vic, en la zona de contacte dels antics comtats d’Osona i Girona i de les actuals províncies de Barcelona i Girona.
Paral·lel al poder territorial, es produí l’engrandiment de la família, basat en una clara política matrimonial. Ponç Guerau (I), en casar-se amb Letgarda de Tost, podrà llegar al seu fill Guerau Ponç els vescomtats de Girona i Àger. El fill es titularà vescomte de Cabrera, tot englobant els vescomtats precedents. Per altra banda, la família Cabrera estendrà les seves branques a Castella, on els seus membres gaudiran també d’una influència important.
Tornant a Catalunya, aviat s’entronquen amb la casa d’Urgell, amb Guerau (IV), l’hereu del qual continua la dinastia urgellenca (Ponç I), mentre que el seu germà, Guerau (V), continuarà la línia dels Cabrera, branca que donarà a través de Ramon, senyor d’Anglès, el vescomte Bernat (II), gran privat del rei Pere III. Aquest personatge potser és el de més relleu de tota la dinastia; en plena maduresa es retirà al monestir de Breda, que havien fundat els seus avantpassats, i allí l’anà a cercar el rei Pere per fer-lo el seu conseller. Bernat estigué al costat del rei en els moments més delicats de la corona, com en l’enfrontament a Saragossa amb la Unió, o bé en les gestions diplomàtiques que li encomanà el rei prop del sobirà de Castella, Alfons XI, amb vista a preparar una aliança. Fou curador del primogènit des que l’infant va néixer, preferit sobre els membres de la família reial. Tingué el comandament de les forces que anaren a sufocar la revolta de Sardenya, on obtingué un seguit de triomfs que assenyalen el punt culminant de la seva glòria. Altra volta hagué d’intervenir en els afers de Castella, on, tot cercant la pau i l’avinença, es congrià l’enemistat de la majoria dels prohoms dels dos regnes i acabà caient en desgràcia reial, sobretot de la reina Elionor, principal instigadora del procés que el condemnà a la màxima pena. Fou executat a la plaça del Mercat de Saragossa el dia 26 de juliol de 1364.
El 1356 Bernat (III) de Cabrera, fill de l’anterior, obtingué del rei Pere el títol del comtat d’Osona, dintre el qual es vertebraven totes les seves possessions gironines i osonenques, ampliades amb noves concessions reials, tot i que amb la mort del pare (1364) aquesta organització es desféu i començà un llarg període de lluita oberta entre el rei i els Cabrera.
El 1372 s’arribà a una concòrdia amb Bernadí o Bernat (IV), fill de Bernat (III). La memòria de l’avi fou rehabilitada i el títol de comtes d’Osona, les antigues possessions i algunes de les cedides el 1356 els foren retornats. La família Cabrera es mantingué encara amb un gran prestigi i ascendència tot el segle XIV, quan adquiriren, el 1392, el comtat de Mòdica i dominis a Sicília. Al segle següent començà el seu estancament i decadència.
Encara una Margarida de Cabrera esdevingué reina quan es casà amb el rei Martí. Però la nissaga experimentava una franca decadència, tot i que subsistí fins al segle XVI, en què Joana (II) es casava amb l’almirall de Castella Luis Enríquez.
El 1381, en plena esplendor de la casa vescomtal, els Cabrera aplegaren més de 2 600 focs, repartits entre les possessions de Girona i Osona. Tant els dominis dels Cabrera com els de la resta de senyors i monestirs eren encarregats als batlles. El poder d’aquests personatges intermedis variava segons les necessitats i les vicissituds de cada temps. Els més estables foren, potser, els batlles de les institucions eclesiàstiques, més al marge dels alts i baixos de la política. Els extensos dominis que posseí el monestir de Breda foren administrats, en nom dels abats, per una veritable dinastia, els Samascorda, que ostentaren el càrrec hereditàriament durant diverses generacions. Una de les batllies més conegudes fou la batllia de n’Orri, que administrà el lot de terres dels Cabrera, entorn el castell de Montsoriu.
Per damunt de les jurisdiccions eclesiàstiques i civils de la comarca hi havia encara una autoritat superior de tipus territorial: era el veguer. Tota la Selva pertanyia a la vegueria de Girona, excepte el sector de les Guilleries, que era d’Osona. Vers el 1153 s’acabava la conquesta cristiana i es reformava la supremacia del comte de Barcelona. Aquests fets coincideixen amb l’afermament del concepte territorial i estatal del país. Al final del segle XII Alfons I duu a terme la missió unificadora de l’estat, enfront dels poders i les influències dels senyors feudals, bo i creant l’estament reial o del poble. En regnats successius, s’accentua l’acció democràtica reial amb la concessió de franqueses a ciutats i viles, que esdevindran centres de poder no nobiliari, enfront dels territoris de poder feudal.
L’administració d’aquests nous centres és encomanada als veguers reials, que en moltes ocasions substitueixen els vescomtes, com en el cas de Girona. El territori que els era encomanat prengué el nom de vegueria. La vegueria de Girona, a la qual pertany la Selva, fou una de les més extenses territorialment, ja que comprenia des del sector gironí de les Guilleries fins a la costa i de Sant Pere Pescador a Arenys de Mar. Disseminats per aquest ampli territori subsistien illes senyorials subjectes a les famílies de la petita noblesa local. Aquests llinatges tenien l’origen al sector rural dintre el qual progressaren fins a radicar-se a la ciutat. Molts ciutadans honrats de Girona eren antics pagesos. D’altres tingueren un procés invers: d’origen ciutadà i mercantil, invertiren en propietats agràries o s’entroncaren, per casament, amb l’aristocràcia rural. Entre aquests cavallers hi havia els Vilademany, Muntanyà, Om o Oms, Estruç, Malars, Campllong, Sarriera, Samsó, Santmartí, Escales, Raset, Vern, Caramany, Vallgornera, Foixà, Jafre, Xemmar, i altres, més lligats al món feudal, com els Cruïlles, Peratallada, etc.
L’organització eclesiàstica parteix de la constitució de les parròquies en nuclis suficientment habitats per a llur manteniment. Aquelles esglesioles dels segles IX i X, en tenir un nombre de veïns suficient i en atribuir-los els fundadors delmes i primícies i altres fonts d’ingressos suficients per a mantenir els clergues que les serveixen, es converteixen en centres parroquials. Les actes de consagració mostren aquest procés, tal com es veu en les de Blanes, Arbúcies, Breda, Riudellots, Lloret i Tossa. Una dada molt important, que sempre figura en les dites actes constitucionals de les parròquies, és l’atribució dels trenta passos canònics al voltant de l’església, terreny que s’anomena sagrera i que serveix inicialment per a cementiri, però també per a guarda i custòdia de grans i productes de les collites i també de les eines. En molts llocs, aquestes sagreres seran la cèl·lula inicial de molts pobles que depenien de les esglésies. Pensem, per exemple, en la Cellera de Ter. La seva importància queda prou manifesta en ser incloses en els tractats de pau i treva, que tant van contribuir a l’estabilitat i l’organització del país.
Moltes de les parròquies de la Selva estigueren subjectes a dues jurisdiccions eclesiàstiques durant l’alta edat mitjana, als monestirs i als bisbes de Girona. A la part meridional: Breda, Arbúcies, Buixalleu, Tordera, Blanes i altres de menors, als abats de Sant Salvador de Breda; Tossa a Ripoll, i Lloret de Mar, des del començament del segle XII, a la seu gironina. En altres parròquies tingueren també notables possessions d’altres institucions del bisbat, com la pia almoina o les diverses pabordies.
La vida de la gent de la Selva estava íntimament relacionada amb les feines del camp. Donada la configuració del terreny, els primers passos amb vista a les explotacions agràries s’encaminaren a l’artigatge, és a dir, a prendre al bosc aquelles terres que eren més aptes per als conreus. Així sorgiren aquests en els punts de contacte de la muntanya amb el pla, principalment en els sectors del Montseny, vall de la Tordera, vall d’Arbúcies, Buixalleu i Maçanet. Al sector del pla, hom procedí a l’habilitació de terrenys guanyats als aiguamolls, com en el cas de Riudellots, mentre que en els pobles aïllats de la costa l’activitat inicial es limità a la pesca.
Els pobles de la falda del Montseny i els seus contraforts compartiren el treball del camp amb l’explotació de tipus forestal. Arbúcies i altres llocs del voltant s’especialitzaren en l’elaboració de la fusta, tan abundant a la zona. D’altra banda, l’abundància de les aigües permeté la construcció de molins i fargues a les rieres altes d’Arbúcies i de la Tordera, com també l’elaboració de terrisses, com en el cas de Breda.
Per la seva banda, les poblacions de la marina, Blanes i Lloret, dedicades a la pesca, en èpoques més modernes (segle XVII) muntaren indústries relacionades amb la mar, aixecaren drassanes i iniciaren una notable activitat mercantil amb el comerç de cabotatge.
Tota aquesta activitat econòmica permeté que en els punts principals de la Selva s’establissin mercats setmanals per concessió reial o dels senyors jurisdiccionals. Aquest mercats incidiren no solament en la comarca sinó que tingueren projecció vers altres contrades, més o menys allunyades, unes vers el Vallès Oriental, fins a Sant Celoni i Granollers, casos de Breda i Arbúcies, unes altres vers la Plana de Vic, i unes altres encara per la línia de la costa.
A la fi del segle XII i al començament del XIII apareixen les institucions gremials, tant a la costa com a l’interior: els gremis de terrissaires, de ferrers i armers a l’interior, i de pescadors i mariners a la costa.
La població de la Selva es veié molt afectada per les diferents epidèmies de la pesta, que en alguns llocs comportà la pèrdua de nombrosos focs i ocasionà l’aparició de molts masos rònecs.
Aquestes circumstàncies adverses provocaren alguns canvis en les relacions entre la pagesia i els senyors. S’hagueren de revisar els contractes per tal com la pèrdua d’homes i la baixa de producció deguda a les malures ocasionaren la baixa o nul·la activitat dels masos rònecs. Els nous contractes, encara que més suportables, acabarien provocant gravíssims problemes que no tingueren sortida fins a la revolta remença i a la sentència arbitral de Guadalupe.
El segle XV representa per a Catalunya la fi d’una llarga etapa de crisi i els primers moments de recuperació, ben estimulada per la política de regressió que va dur a terme Ferran II. Tanmateix, tot el conjunt de problemes econòmics, polítics i socials que s’arrossegaven des del segle XIV havien culminat en una autèntica guerra civil (1462-72), on s’enfrontaven el rei Joan II i la Generalitat -l’organisme permanent de la cort-, però s’hi involucraven alhora totes les capes de la societat catalana. Els estralls de la guerra se sumarien, doncs, a l’intens procés d’empobriment generat per la crisi i els conflictes socials desenvolupats durant un segle i mig. En definitiva, la recuperació fou lenta perquè el solc havia estat profund.
Al seguit de catàstrofes demogràfiques esdevingudes a partir de la Pesta Negra (1348) i la consegüent despoblació del camp, més que no pas de les ciutats, s’afegirien ben aviat una greu crisi en la producció agrícola, l’afebliment del nivell d’intercanvis interiors i l’anèmia progressiva del comerç marítim català. Ultra això, la crisi econòmica desfermà un enduriment en les posicions socials i actituds polítiques dels grups socials dominants (la noblesa terratinent i el patriciat urbà), per tal de mantenir la seva situació de privilegi i el nivell de rendes anterior. Això, al camp significava de redistribuir les antigues càrregues feudals entre els relativament pocs pagesos que continuaven treballant els grans dominis, tot desviant el pes de la crisi cap a les seves espatlles. Per contra, naturalment, els pagesos de remença oposaren una seriosa resistència a les ambicions dels senyors, de la mateixa manera que el poble menut de les ciutats intentava d’esbotzar el monopoli del govern municipal, exercit tradicionalment pel patriciat urbà. En suma, els conflictes socials urbans i rurals, que esclataren amb violència -bé que de forma intermitent- al llarg del segle XV, posen en relleu la intensa crisi de la societat feudal catalana i fins i tot de la pròpia monarquia.
Pel que fa concretament als pagesos subjectes a la redempció personal (remença) i als mals usos, no hi ha dubte que lluitaven per millorar llur condició jurídica, sense deixar la condició de pagès. És a dir, el remença desitja alliberar-se de les servituds feudals i alhora redimir la categoria servil de les terres que conrea, perquè així guanya mobilitat i impedeix la sobreexplotació feudal. En aquest sentit, és lògic que acollissin amb entusiasme la reincorporació a la corona de totes aquelles senyories alienades per necessitats econòmiques, ja que la lluïció de les jurisdiccions senyorials comportava l’alliberament de la remença i de les altres obligacions abusives; la reialesa no admetia aquella mena de servituds dins els seus dominis. Foren, per tant, molt ben rebudes les diverses provisions dictades l’any 1420 per la reina Maria, muller d’Alfons IV, atès que autoritzaven els homes de Vilobí d’Onyar (Selva) i els de Pedrinyà, Caçà de Pelràs i la Pera (Baix Empordà) a reunir-se per tal de trobar recursos amb què redimir les respectives jurisdiccions. Però aquesta mena d’iniciatives reials no van donar mai gaires resultats positius, a causa de les sovintejades urgències econòmiques de la monarquia. El mateix Alfons IV, per exemple, degué veure’s empès a tirar enrere quan reclamà el suport de les classes poderoses per a finançar les seves empreses italianes.
Cal advertir que a Catalunya el patrimoni reial era més aviat esquifit, molt inferior al conjunt de jurisdiccions senyorials. O més ben dit, el més poderós dels barons gironins -i sens dubte de tot el Principat- gairebé era igual que el monarca pel que fa a l’extensió de les seves possessions i al nombre de vassalls directes. Bernat Joan de Cabrera, vescomte de Cabrera, comte d’Osona (Vic), vescomte de Bas i a més comte de Mòdica (a Sicília), a mitjan segle XV dominava des de la costa del Maresme fins als voltants de les ciutats de Vic i Olot, territori que comprenia la major part de la Selva, una bona part de les Guilleries, un gran nombre de viles i castells en terres osonenques (comtat d’Osona) i la vall alta del Fluvià (vescomtat de Bas). Tot plegat uns 10 000 vassalls, amb poblacions de la importància de Blanes, la capital, Hostalric, Arbúcies, Tordera, Anglès, etc.
Tant per la forta densitat remença com per llur situació demogràfica, les contrades del nord-est de Catalunya (l’Empordà, el Gironès, la Selva i la Muntanya gironina) van tenir, doncs, un paper molt important en aquella guerra tan llarga i foren camp de batalla gairebé constant des del començament fins al final.
El primer gran episodi bèl·lic d’aquesta guerra fou el setge de la Força de Girona durant els mesos de juny i juliol del 1462. Un fet d’armes important, però ben aviat desfigurat per la llegenda. Només la llegenda va fer dels gironins uns partidaris i heroics defensors de les persones reials (la reina Joana i l’infant Ferran), acollides a llur custòdia dintre els murs de la ciutat de Girona, ja que, en realitat, en la seva major part foren addictes a la causa de la Generalitat, la qual representava els interessos d’una oligarquia ben instal·lada en el sistema institucional vigent. La veritat és que fou la reina mateixa qui es tancà a la Força, precisament perquè es fiava poc de la lleialtat dels gironins.
El dia 5 de juny, dissabte i vigília de la Pentecosta, l’exèrcit del Principat arribava a l’Hostal Nou, de Riudellots de la Creu. L’endemà guanyà fàcilment la ciutat de Girona, gairebé sense lluita, gràcies a la pèssima voluntat dels gironins de batre’s per la reina. Aleshores la minoria reialista, formada en gran part per pagesos de remença -com el futur cabdill de l’aixecament del 1484, Pere Joan Sala, de Granollers de Rocacorba-, també s’afanyà a cercar refugi a la Força. A la fi, després de l’escomesa a l’acròpoli gironina (el 17 de juny, festivitat del Corpus Christi) i quan la situació dels assetjats començava a ésser desesperada, el 23 de juliol de 1462 l’exèrcit francès del comte de Foix -gendre de Joan II i vassall de l’Aranya Universal (Lluís XI)- alliberà la reina Joana i el príncep Ferran. Tot seguit les forces del comte de Pallars, que fins llavors havien sostingut el setge de la Força Vella, van establir-se a Hostalric, barrant el pas dels invasors cap a Barcelona; eren en total 1 600 homes, dels quals 300 estaven acantonats a Maçanet de la Selva, al gorg del Comte (Gaserans) i a d’altres indrets estratègics. Després envià guarnicions de 100 homes als castells d’Anglès, Brunyola i Llagostera.
El capteniment dels homes de l’exèrcit del comte de Pallars fou veritablement vandàlic: robatoris a Hostalric i vertader saqueig als pagesos de la rodalia (Maçanet de la Selva, Riudarenes i Fogars de Montclús). Però també els francesos van fer ràtzies violentes per la comarca de la Selva: Quart, Fornells, Riudellots, Sant Andreu i Caldes de Malavella foren saquejats els dies immediatament posteriors a l’establiment de l’exèrcit del comte de Foix a Girona.
Les accions bèl·liques s’allargarien encara deu anys més, fins que l’anomenada capitulació de Pedralbes (24 d’octubre de 1472) posà fi efectiu a la guerra civil. Però la qüestió dels pagesos de remença, en certa manera ajornada durant aquell conflicte eminentment polític, rebrotà després amb tota la seva acuïtat.
Un cop acabada la guerra, els senyors, arruïnats, pretengueren de cobrar les tasques dels anys anteriors degudes per llurs pagesos, encara més arruïnats que ells, i s’encengué de nou un vast moviment de rebel·lia a les comarques gironines. L’agitació esclatà amb violència al setembre del 1484 amb l’alçament de Mieres, que significà l’inici de l’anomenada segona guerra dels Remences. Fou aleshores que el nou cabdill dels remences, Pere Joan Sala, prengué el castell d’Anglès (desembre del 1484). Però el nou rei Ferran II desitjava de veure acabat aquest enutjós problema remença i estimulà una conciliació entre els dos bàndols. Aquest esperit de conciliació era, per exemple, el que animava la carta dirigida pel monarca a l’abat Samsó de Sant Salvador de Breda.
El dia 20 de juliol de 1485 se celebrà una reunió a Vilobí d’Onyar entre els principals capitostos remences i els delegats reials, en la qual arribaren a establir acords que permetien una ràpida pacificació.
També tingué lloc una assemblea remença a Amer, amb objectius i resolucions similars. Les negociacions es portaven a bon ritme. A l’octubre del 1485 els senyors signaren un compromís pel qual deixaven la solució del problema en mans del rei, i pocs dies més tard s’hi avenien els pagesos reunits a Amer, que fins i tot es van comprometre a tornar els castells i béns dels senyors adquirits al llarg de la revolta (Brunyola, Santa Coloma, Vidreres, Vilobí, etc.).
Finalment, el 22 d’abril de 1486 el rei signava la sentència arbitral de Guadalupe, que posava fi a la lluita: els remences més radicals serien castigats, però s’abolien els mals usos i la remença. S’havien establert les bases indispensables per a la pacificació del camp català, tot i que els foragitats encara continuaren lluitant un temps, tal com indiquen l’assalt i saqueig de la casa de Pere Joan de Cruïlles, a Caldes de Malavella, i la presa del castell de Farners per l’agost del 1489.
La sentència arbitral de Guadalupe atorgava la condició jurídica de lliure als pagesos i reconeixia llur possessió del domini útil dels masos, però mentrestant els amos continuaven detenint el domini directe de la terra, amb facultat de rebre homenatge dels conreadors i de percebre censos, tasques, delmes i altres drets. Per tant, en opinió de Jaume Vicens Vives, desapareixia el remença i sorgia el pagès emfitèutic, base de l’estructura agrària catalana fins als nostres dies. Però també és cert que per als senyors la sentència era una garantia de la continuïtat del règim senyorial, greument amenaçat dels remences, tal com ha remarcat Eva Serra.
Una vegada liquidades les principals causes d’inestabilitat, Ferran II intentà de resoldre la catastròfica situació econòmica del Principat amb tot un seguit de mesures de caire proteccionista per al comerç, la navegació i la manufactura catalanes. Ara bé, el redreçament no s’inicià fins a l’última dècada del segle XV, més de vint anys després de l’acabament de la guerra civil.
L’edat moderna
Aquest redreçament ja s’havia convertit en prosperitat, sobretot agrícola, a la vetlla de la revolta catalana de l’era moderna: la guerra dels Segadors. Però no cal sobreestimar l’esmentada prosperitat, perquè mentrestant creix el bandolerisme, el comerç exterior i el món gremial entren en crisi, etc. Catalunya, doncs, no restà pas tan al marge de la crisi general europea del segle XVII com volia creure la historiografia tradicional catalana.
El fenomen del bandolerisme -corol·lari evident de la guerra civil del segle XV- va desenvolupar-se durant el segle XVI i la primera meitat del XVII. Ja l’any 1512 l’ambaixador florentí Francesco Guicciardini manifesta que “abunden els bandolers per aquells indrets [Catalunya]. Aproximadament a una llegua d’Hostalrich vam passar per un lloc anomenat Trentapassos: és un bosc molt perillós i ple de saltejadors, en el qual cada pas és més perillós que l’altre; però d’una manera general pot dir-se que tota la regió, des de Perpinyà a Barcelona, i més enllà, són llocs de perill”. Val a dir que a les quadrilles de bandolers hi havia, generalment, individus pertanyents a famílies nobles i un conjunt heterogeni de marginats socials, que no poden ésser confosos amb vulgars criminals. Perquè, a part el bandolerisme d’arrel aristocràtica, els bandolers eren pagesos fora de la llei, que els senyors i l’estat consideraven criminals, però que en realitat continuaven dins la societat pagesa i eren considerats per la seva gent com a herois, venjadors, lluitadors per la justícia i, en tot cas, com a persones que calia admirar i ajudar. A parer de l’historiador anglès Hobsbawn, la pagesia manté una solidaritat i identitat totals amb els bandolers, precisament pel fet d’entendre que les seves accions van destinades a corregir els abusos, a portar la justícia i la igualtat socials.
Les notícies d’accions dels malfactors assoleixen la seva màxima intensitat durant el segle XVII: els Trucafort, Tallaferro, germans Margarit, Rocaguinarda, Serrallonga, etc., dugueren els lloctinents de Felip III i Felip IV de Castella pel camí de l’amargura. Sobretot els darrers, Perot Rocaguinarda i Joan Sala (Serrallonga), desplegaren una gran activitat i entraren aviat en la llegenda.
Rocaguinarda actuà a la Plana de Vic, a les Guilleries, al Vallès i al camí ral de Barcelona a Girona des de l’any 1602 fins al 1611, que sol·licità, i li fou concedit, un indult per a seguir el rei a Itàlia. En canvi, el popular Serrallonga seria una vertadera preocupació per als lloctinents de Felip IV de Castella des del 1622 fins a la seva execució el 1634.
Joan Sala era fill de pagesos benestants de Viladrau, casat amb Margarida Serrallonga, del poble de Querós, de la qual li pervingué el sobrenom de Serrallonga. Les notícies de les seves primeres activitats són naturalment confuses, amarades de llegenda, fins que es convertí en el capitost principal del bandolerisme a Catalunya. Pel que fa a les seves relacions amb la comarca de la Selva, hom sap que rondava sovint pel camí ral de Riudarenes a Franciac i que mantenia una bona amistat amb els rectors de Castanyet, Querós, Susqueda i Sant Martí de les Esposes, com també amb els batlles d’Amer, Sant Hilari i Riudellots. D’altra banda, a la seva quadrilla figuraven Segimon Ferrer i Segimon Brull d’Arbúcies, T. Terrers de Cerdans (Arbúcies) i lo Serrador de Susqueda. Cal afegir-hi, d’acord amb les informacions que Salvador Ginesta aporta sobre les seves activitats, els robatoris a Narcís Moreu, prop d’Amer, a la masia de Salvi Boada de Salitja, a Ca n’Albó de Castanyet i diversos assalts realitzats a la Creu de Franciac. Ultra això, la quadrilla d’en Serrallonga segrestà un fill del mas Boada de Salitja, T. Gravalosa d’Osor i un tal Cloperes de la Cellera, per tal d’obtenir-ne el rescat. També es volien apoderar de l’hereu de Can Cerceneda d’Osor, però sembla que per error s’endugueren una altra persona. El Fadrí de Sau, lloctinent de la quadrilla, s’amistançà amb Margarida Cervera de Riudarenes, després de raptar-la romànticament la vigília d’un Nadal.
La fi de Serrallonga, que seria objecte d’una obra de Joan Maragall, s’esdevingué quan el duc de Cardona -com a nou lloctinent de Catalunya- reprengué amb energia la persecució dels bandolers i oferí una fabulosa recompensa per la seva persona (600 lliures si era fet presoner i 300 en cas de presentar-ne les despulles). Un dels seus fills, Antoni, que seria rector de la parròquia de Querós, conta, en el seu Llibre de notes, com fou detingut a Santa Coloma, prop de Ca l’Agustí: la vigília de Tots Sants de l’any 1633 va ser traït per algun del seus antics partidaris de la capital de la Selva. Es resistí a ésser detingut, però a la fi caigué ferit en mans de Pere Pau Maimir, en Jofré, en Moià i el mateix Agustí, de manera que el metge de Santa Coloma, Antoni Boscà, l’assistí fins a Barcelona. Allà fou condemnat a mort, executat i esquarterat, després de rebre cent assots, el dia 8 de gener de 1634. El seu cap va exposar-se en una de les torres del portal de Sant Antoni.
Si bé amb Serrallonga no s’acabà el bandolerisme, la quasi immediata declaració de guerra amb França (1635) i la guerra dels Segadors (1640) diluïren aquest fenomen en una lluita més àmplia, tradicionalment considerada com l’expressió més rotunda d’una oposició nacional catalana a la política de “desnacionalització violenta” -en paraules de Ferran Soldevila- que hom intentava de portar a terme durant el regnat de Felip IV de Castella.
A la base del conflicte hi ha en realitat una qüestió fiscal: després d’esprémer Castella, es tractava de fer participar els regnes autònoms a les empreses internacionals de la monarquia. I en tot cas, la revolta de Catalunya sembla combinar aixecaments populars aïllats, producte de la fam i la misèria provocades per la guerra i les secades, amb accions clarament polítiques contra un règim impopular.
Fos com fos, la guerra entre Espanya i França es desencadenà des del 1635 i constituí el pretext per a mantenir els terços castellans en territori català, la qual cosa afavoria les pressions perquè Catalunya participés econòmicament i militarment en la guerra. Però, d’aquesta manera, els problemes derivats de l’allotjament de les tropes i els abusos consegüents s’afegirien aviat a unes condicions de fam i de pesta, i a la persistent negativa del Principat a col·laborar amb homes i diners a les empreses bèl·liques imperials. Tot plegat permet d’entendre la creixent hostilitat de la pagesia -cada cop més ben organitzada i armada- als exèrcits castellans. Tal com han posat en relleu J. H. Elliott i Joan Busquets, bastava tocar a sometent i nombroses bandes de pagesos i homes de bosc baixaven immediatament al poble que temia l’arribada del terç, ajudats sovint pels bandolers i atiats pels clergues i els ciutadans. Així, els soldats del terç de Juan de Arce restaren encerclats pels pagesos dins el monestir d’Amer i van córrer veritable perill fins que arribaren reforços. A Santa Coloma el lloctinent volia imposar els allotjaments i fer acollir el terç d’en Moles, per la qual cosa hi va enviar l’impopular algutzir Miquel Joan de Mont-rodon, que seria assassinat pels vilatans. Al cap de pocs dies la capital de la Selva ja s’havia convertit en la capital de la revolta pagesa.
Quan la cort i el lloctinent es disposaven a infligir un càstig exemplar a Santa Coloma, arribaren a la vila bandes molt nodrides de pagesos armats, procedents de totes les comarques gironines i fins i tot alguns de vinguts de més lluny. Aleshores l’exèrcit reial, que esperava a Riudarenes i a les Mallorquines, en fugir cap a Blanes va calar foc a l’església de Riudarenes, on la gent havia guardat tot el que volia salvar. Era el 3 de maig de 1640. A partir d’aquell moment l’excomunió dels terços reials pel bisbe de Girona Gregorio Parcero encara conferia més legitimitat a la revolta pagesa. I no cal dir que la ira popular es revitalitzà de valent quan el lloctinent féu executar l’ordre de cremar Santa Coloma i Riudarenes. La revolta es va generalitzar aviat: al cap d’un mes del sacrilegi de Riudarenes es produí el Corpus de Sang a Barcelona, però ara el moviment ja no es dirigeix només contra les tropes que oprimeixen “la terra”, sinó contra tots els caps de l’administració reial. Havia començat la guerra dels Segadors.
La guerra iniciada l’any 1640 s’allargà fins a l’octubre del 1652, en què es firmaren les capitulacions amb el rei; però la guerra contra França encara continuava. Això no obstant, d’acord amb Pierre Vilar, la fi del segle XVII veu restablir-se a Catalunya les condicions d’una veritable recuperació de les empreses: és el segon redreçament català que comença al camp i no pas a la capital. Això és important, perquè permet d’entendre que amb la profunda caiguda de Barcelona el 1714 no es comprometés, sinó parcialment i provisionalment, la recuperació catalana. Però la nova rebrotada dels antagonismes enfront de l’administració reial centralista ja és tota una altra història.
El segle XVIII és un període carregat d’esdeveniments tant per a l’espai gironí com pel que fa al marc de la Catalunya estricta. Generalment, hom parla d’aquest segle per referir-se a l’espectacular creixement de la població o bé per remarcar els avenços aconseguits en el sector agrari i la força puixant de la manufactura.
Però cal no oblidar tampoc la incidència negativa de la guerra de Successió als primers anys del segle i l’anomenada Guerra Gran, contra França, de 1793-95. En el cas concret de la comarca de la Selva no hi ha cap dubte que patí amb força l’esmentada guerra de Successió, mentre que els efectes de la guerra amb els francesos només els rebé per la seva proximitat a la zona de lluita, sense ésser en cap moment envaïda per les hosts revolucionàries.
Pel que fa a la guerra que enfrontà Felip d’Anjou i Carles d’Àustria -ambdós pretendents a la corona espanyola-, la comarca de la Selva va rebre els sovintejats atacs de l’exèrcit de Felip V. Pel gener del 1714, prop d’Arbúcies, arribà un destacament del general borbònic Bracamonte que maltractà els habitants de la rodalia. Ràpidament, aquests demanaren ajut als sometents de Sant Hilari, Espinelves i Viladrau, els quals prepararen una emboscada a l’exèrcit filipista quan sortia d’Arbúcies, concretament al lloc conegut com el Pujol. D’aquest enfrontament ha restat la versió que només quedà un soldat amb vida i que el deixaren anar per tal que pogués explicar al seu rei la derrota que havien sofert en aquesta rodalia.
Un cop acabada la guerra de Successió amb la victòria de Felip V, aquest prengué la determinació d’extingir totes les institucions típicament catalanes, i amb el decret de Nova Planta intentà lligar per la força el poble català amb la seva corona.
Malgrat tot, Felip V -el rei de més mal record per a tots els catalans- instituí un sistema impositiu que a la llarga es mostraria certament interessant: el cadastre. Alguns historiadors opinen que aquest impost, en no revisar-ne les taxes amb el pas del temps, en lloc d’ésser una càrrega fiscal abusiva -tal com succeí els primers anys-, va esdevenir un bon instrument de racionalització del sistema fiscal a Catalunya. A partir d’ara hom assisteix a una formidable recuperació del camp català, que a la Selva es palesa amb la gran proliferació de masos, molts d’ells abandonats en èpoques de crisi o guerres anteriors, i que ara es repoblaren amb rapidesa. Alguns d’aquests van ser saquejats i incendiats en la guerra contra els napoleònics de 1808-14, però la immensa majoria tornaren a ser reconstruïts un cop va acabar la guerra. L’època de pau tot just encetada en l’acabament de la guerra dinàstica s’allargassà per tot el segle XVIII; el cens de Floridablanca del 1787 mostra de manera fefaent com la comarca de la Selva tenia una població eminentment agrícola, amb uns gremis puixants i un comerç de poca entitat.
Amb tot, el 1793 es produeix l’inici de la guerra contra França, la Guerra Gran, que afectà molt les comarques de l’Empordà en convertir-se en zones de lluita. En aquest sentit, la incidència de la guerra sobre la comarca de la Selva es fa patent en rebre les conseqüències negatives de l’enfrontament -crisi al camp, quintes de gent jove-, com també la col·laboració que prestà en el manteniment del sometent i l’allau de joves que incorporà a la lleva general que es va dur a terme durant l’any 1795.
De tota manera, cal insistir que les pitjors conseqüències d’aquest enfrontament bèl·lic van pertocar a les comarques de l’Alt Empordà i la Garrotxa, escenari principal de la contesa. A la darreria del segle XVIII, per tant, apareix el primer símptoma de crisi, que adoptarà formes molt més dramàtiques amb l’esclat de la guerra del Francès.
El segle XIX
La participació dels municipis de la comarca de la Selva en aquest enfrontament és certament important, sobretot a les viles de Caldes de Malavella, Santa Coloma i, per damunt de totes, Hostalric, veritable focus de resistència a l’invasor. Hom pensa que el centre de les operacions franceses era la conquesta de Girona, i que eren molt nombrosos els cossos armats per les comarques del Gironès i la Selva que cercaven queviures per a alimentar la tropa que voltava i assetjava la ciutat de Girona. Aquesta constant demanda de productes agraris a la comarca selvatana és una de les claus que explica l’escàs poder de recuperació econòmica i demogràfica que denota al llarg del segle XIX.
Hostalric, concretament, sofrí setges per part dels francesos a l’estiu del 1808, Anglès fou cremat pels napoleònics enfurismats per la derrota que el 10 d’agost havien sofert a mans de Milans del Bosch, i al llarg de l’estiu de l’any 1809 tota la comarca patí les conseqüències del setge que els francesos duien a terme a la ciutat de Girona. Caldes de Malavella va esdevenir una mena de quarter general de les tropes invasores i a les viles de Santa Coloma i Brunyola molta gent fugia per tal de no caure en mans dels francesos.
Ja entrat l’any 1810 els francesos establiren llur quarter general a Maçanes, amb la intenció de conquerir definitivament el castell d’Hostalric, que es resistia a la capitulació. Al capdavall caigué aquest darrer baluard i aleshores tota la comarca de la Selva restà en mans dels homes de Napoleó. L’heroisme dels defensors d’Hostalric seria reconegut l’any 1880, com abans ho havia estat el de Girona, mitjançant un decret que atorgava a aquella vila el tractament d’il·lustríssima per la seva defensa de la corona en les difícils circumstàncies per què passà.
Acabada la guerra del Francès, i amb el restabliment del monarca Ferran VII, ens endinsem de ple en un segle quallat d’esdeveniments de tipus polític de signe gairebé contraposat. El Trienni Liberal, les guerres carlines, el Bienni Progressista, la Revolució del 1868 i la Restauració monàrquica deixen la seva empremta a la comarca, malgrat que aquesta mai no tingué gaire pes específic dins els moviments polítics gironins d’aleshores.
Altrament, el panorama havia anat canviant; mentre que al segle XVIII la comarca de la Selva havia estat bressol dels primers tapers, a mesura que avança el segle XIX aquest ofici primitiu es va industrialitzant i la Selva es transforma en una de les contrades que té més indústries dedicades al suro, de tal manera que els seus productes arribaven fins i tot a Anglaterra. Una bona mostra de la puixança del suro en aquesta comarca és el fet que, quan el 1879 es creà la Junta Directiva de Defensa de la Producció i Indústria Sureres, un taper de Vidreres anomenat Joan Aulet ocupava el càrrec de vocal, juntament amb representants de Llagostera, Sant Feliu de Guíxols, Caçà i Palafrugell com a viles genuïnament dedicades a aquesta indústria.
Es pot dir amb una certa seguretat que l’època de més puixança en la indústria surera s’esdevingué del 1880 fins a la darreria de segle, moment en què s’entrà en una forta crisi que es reflecteix amb claredat en l’estancament de població que pateix la comarca fins ben entrat el segle XX.
D’altra banda, el segle XIX comportà greus enfrontaments polítics, i la primera guerra Carlina tingué una forta repercussió a la Selva. L’any 1833, mort Ferran VII, es plantejà un plet dinàstic amb la regència de Maria Cristina, que governà a causa de la minoritat de la seva filla, i per part dels partidaris de Carles, que pretenien el tron per al seu cap.
El 1822, durant el Trienni Liberal, la majoria dels pobles de tota la comarca de la Selva eren clarament contraris als constitucionals, la qual cosa es fa present en veure la complicitat que mantenien amb la partida de mossèn Anton, sobretot els pobles de les Guilleries i el Montseny. En canvi, quan esclatà la guerra carlina la comarca estigué tan aviat en mans d’uns com dels altres, i la segona carlinada, és a dir, la guerra dels Matiners tingué poca repercussió a la zona. També cal pensar que els pobles de la costa selvatana, Blanes, Lloret i Tossa, tingueren sempre un caire més liberal, enfront del tarannà conservador de les viles de l’interior.
Amb tot, cal esmentar que dins les partides carlines i liberals hi havia individus sense cap mena d’escrúpols que sembraren el terror pels masos de la rodalia, amb els seus continuats atracaments, a més de tenir la part interior de la comarca de la Selva esporuguida durant força temps.
El segle XX
Al començament del segle XX el sistema caciquista de la Restauració feia que al districte de Santa Coloma s’alternessin, en temps d’eleccions a les corts, els partits conservador i liberal, els quals no tenien gaires dificultats per a vèncer l’oposició. Així, en les del 1901 sortí elegit Villapadierna (liberal), en les del 1903 Ruiz de Grijalba (conservador) i en les del 1905 una altra vegada Villapadierna. A partir de llavors, la derrota del sistema és palesa. Els candidats imposats des de Madrid seran substituïts pel representant de la Lliga Regionalista, el qual triomfarà d’ara endavant. És Joan Ventosa i Calvell qui aconsegueix la representació del districte en totes les eleccions que se celebraren dins el període 1907-23.
El segle XX comporta també a la Selva un major impuls en la idea catalanista, com ho prova el fet de l’aparició de nombroses publicacions catalanes o bilingües a les principals poblacions de la contrada. Durant el primer terç de segle surten publicacions com “La Selva” i “Recull” a Blanes, “Praetòrium” a Hostalric, “Thermas” a Caldes de Malavella, “Llevo”, “Comarca Selvatana”, “La Veu de la Selva” i “Memoràndum” a Santa Coloma, “El Baix Montseny” a Arbúcies, “El Precursor” a Vidreres, etc.
Durant aquests anys, dos escriptors tan vinculats a la contrada, com són Prudenci Bertrana i Joaquim Ruyra, produeixen les seves creacions literàries, en les quals resta reflectida la vida muntanyenca i marítima de la Selva. Cal esmentar també l’aparició de societats de tipus cultural com el Cercle Cultural Colomenc, i altres de caire sindical que es constitueixen a les poblacions més importants. També el 1925 es crea una biblioteca pública a Santa Coloma, la primera de les que crearia la Caixa de Pensions.
Durant la República, Esquerra Republicana i la Lliga foren els partits de més forta implantació a la comarca. La Lliga tenia ací el suport d’entitats com el Casino de Blanes, l’Ateneu Autonomista Republicà d’Arbúcies i el Centre de Santa Coloma. El Bloc Obrer i Camperol, per la seva banda, fou seguit pels rodellers que operaven a la zona forestal que va d’Anglès a Santa Coloma.
Amb la guerra civil de 1936-39 les destruccions d’esglésies i capelles foren una constant general, sorgida dels primers odis i reaccions contra el moviment facciós. La persecució religiosa i la motivada per venjances personals i polítiques costà la vida a una vuitantena de selvatans, amb predomini dels capellans (més de vint). En la reacció de postguerra moririen, víctimes de les execucions del moment, una cinquantena de selvatans més, entre els quals hi havia el qui fou alcalde de Santa Coloma, Lluís Mon i Pascual.
Durant el període bèl·lic, molts noms de poblacions que duien noms de sant foren modificats. A la Selva, Santa Coloma de Farners esdevingué Farners de la Selva, Sant Feliu de Buixalleu, Buixalleu de la Selva, Sant Miquel de Cladells, Cladells de Vallors, i Sant Hilari Sacalm, Fonts de Sacalm. Els primers dies de febrer del 1939 les poblacions de la Selva foren ocupades per les tropes franquistes.
Els primers anys de la postguerra, tenyits per les represàlies i les depuracions imposades pels sectors franquistes, foren tan durs a la Selva com a la majoria de les comarques catalanes que havien secundat decididament la República. Es perseguiren les institucions polítiques, culturals i tota manifestació de catalanitat i localitat, de forma que els vincles de consciència comarcal començats a teixir durant els anys republicans van ser aixafats ben ràpidament.
El període franquista coincideix a la Selva amb els anys de major desintegració comarcal. En primer lloc, al llarg dels anys cinquanta, es produí un despoblament irreversible de les zones de muntanya. Els pagesos -majoritàriament masovers no propietaris- no podien suportar unes condicions imposades per uns contractes amb els propietaris molt poc favorables; així, quan a les poblacions de la plana començà a augmentar la demanda de mà d’obra, s’inicià una migració interna que va deixar pràcticament despoblats els llogarets de muntanya. En segon lloc, a partir de la dècada de 1960, el turisme de la Costa Brava va desequilibrar del tot el pes entre les poblacions de l’interior i les de la costa en atreure les inversions i els serveis provinents de fora de la comarca. L’absentisme de l’administració va afavorir una especulació indiscriminada. És en aquest moment que Lloret de Mar i Blanes tenen un creixement accelerat i Santa Coloma de Farners, Anglès o Hostalric segueixen amb un ritme més lent.