Situació i presentació
La comarca del Solsonès, de 1001,21 km2, és a la Catalunya Central, envoltada pel Bages i pel Berguedà, amb els quals manté una gran afinitat i estretes relacions humanes, i per l’Alt Urgell, la Noguera, la Segarra i l’Anoia. Té com a cap de comarca la ciutat de Solsona, que li ha donat el nom. És considerada una comarca de muntanya, raó per la qual es beneficia de la llei 2/1983 d’Alta Muntanya del Parlament de Catalunya, i en conseqüència té un Pla Comarcal de Muntanya, aprovat el 25 d’octubre de 1989, que ha previst tot un seguit d’actuacions per a millorar la comarca, principalment en l’àmbit de les comunicacions.
El límit NE del Solsonès s’inicia al pendís de la serra d’Ensija, continua per la banda oriental de la vall d’Ora, s’endinsa cap a Pegueroles i retorna a l’aigua d’Ora i al Cardener, en contacte a llevant amb les comarques del Berguedà i del Bages. Vers migdia comprèn la zona de Pinós, on limita amb l’Anoia, continua fins a les costes de sobre Sanaüja i al S termeneja amb la Segarra. A ponent limita amb la ribera del Segre (en contacte amb l’Alt Urgell) fins a la serra de Turp. Al N, a la part alta, el límit passa per la serra de Port del Comte i el coll de Port, tocant també amb l’Alt Urgell.
Situada entre els Pre-pirineus i la Depressió Central, presenta dos sectors ben diferenciats: un de muntanyós, que comprèn el N de la comarca, des de la serra de Busa fins a la d’Odèn (amb altituds que oscil·len entre els 900 m i els 2 000 m), i un de més planer, on cal diferenciar a l’E la vall del Cardener i a l’W els petits afluents del Segre. En aquest sector les altituds són entre els 650 m i els 900 m, a excepció de la serra de Pinós (937 m), al S.
El 1954 s’inaugurà el pantà de Sant Ponç al terme de Clariana de Cardener. Fou el primer pantà acabat a la conca del Llobregat. Un altra pantà és el de la Llosa del Cavall, al municipi de Sant Llorenç de Morunys.
Les divisions administratives
El Solsonès és una de les comarques que menys problemes presentà, pel que fa a la delimitació del seu territori comarcal, en els estudis duts a terme per la Ponència de la divisió territorial durant la dècada de 1930. Hom va fer una enquesta als diversos municipis on es demanava a quina comarca es consideraven integrats i quins eren els seus mercats principals i secundaris. Dels 15 municipis que formen el Solsonès, 12 es van adscriure a la comarca de Solsona i van assenyalar aquesta ciutat com el seu mercat principal. Finalment, però, i després d’una primera divisió en què el Solsonès restava adscrit al Berguedà en el seu conjunt, es va establir la divisió territorial definitiva (1936), que comprenia 14 municipis: Castellar de la Ribera, Clariana de Cardener, la Coma i la Pedra, Guixers, Lladurs, Llobera, Navès, Odèn, Olius, Pinell de Solsonès, Pinós de Solsonès, Riner, Sant Llorenç de Morunys i Solsona. La capitalitat comarcal d’aquesta darrera ciutat fou indiscutiblement reconeguda, atès que Solsona era, a més de centre de mercat, cap de partit judicial i cap de diòcesi. Guixers, Sant Llorenç de Morunys i la Coma i la Pedra, els tres municipis que componen la Vall de Lord i que, per qüestions de proximitat, tenen fortes vinculacions amb la veïna comarca del Berguedà, van ser els únics que van presentar problemes d’adscripció.
La divisió del 1936 va ser ratificada per la Llei Territorial d’Organització Comarcal del 1987. D’aleshores ençà només cal remarcar el canvi d’adscripció del municipi de la Molsosa, que fins al gener del 1990 havia pertangut a l’Anoia i actualment forma part del Solsonès.
La comarca, però, no va tenir fins al segle XX una entitat administrativa pròpia i els municipis que actualment la componen van restar sempre adscrits a altres estructures administratives. Així, Solsona, i amb ella una part o la totalitat de la comarca, van pertànyer successivament al comtat d’Urgell, al vescomtat de Cardona i a la vegueria de Cervera, esdevinguda corregiment després del decret de Nova Planta (1714). La divisió en províncies del 1833 va integrar el Solsonès a la província de Lleida, tot i que algun sector defensà la seva pertinença a la de Barcelona. La ciutat de Lleida, el seu cap provincial, té poques relacions efectives, per raons de llunyania, amb el Solsonès i les que existeixen solen circumscriure’s solament a l’àmbit administratiu. El 1834 es van instaurar els partits judicials i Solsona va ser nomenada cap de partit. Suprimida aquesta jurisdicció en dues ocasions, va ser restaurada el 1988 i actualment comprèn tota la comarca actual i també una petita part de la Segarra, la Noguera i l’Alt Urgell.
El marc físic
El relleu
Els dos sectors que ja s’han destacat anteriorment (la part pròpiament muntanyosa i la terra baixa) són els que configuren el relleu de la comarca. La tossa de Cambrils, la serra de Port del Comte amb els prats de Bacies i la serra del Verd o del Pujol fan de respatller N, tot conformant el primer replec dels Prepirineus. En aquest sector les altituds oscil·len entre els 1 600 m i els 2 300 m. Així, la serralada de Port del Comte arriba als 2 332 m, al Pedró dels Quatre Batlles, la serra del Verd puja fins als 2 280 m al Cap del Verd i, una mica més al S, hom troba la serra de Querol, amb una altitud màxima de 2 274 m al puig de les Morreres. En el contacte entre els Prepirineus i la Depressió Central apareixen un seguit de serres entre els 1 000 m i els 1 500 m, força abruptes, com els relleus en cresta de la serra de Busa.
La zona més planera es caracteritza per plataformes trencades i esglaonades, amb inclinació vers el N (d’aquesta manera s’han conformat les depressions de Solsona, Olius i Navès), les quals, encara que no són altes, fan que el terreny sembli força accidentat. L’altitud mitjana d’aquesta zona és d’uns 600 m a 800 m, tot i que existeixen zones de muntanya, com la serra de Pinós, al S de la comarca, que té altituds que superen els 900 m. La terra baixa és fortament erosionada pels rius, que han format profundes valls i congostos i a la vegada han deixat plataformes estructurals en els interfluvis molt aptes per a l’agricultura.
Pel que fa a la geologia, predominen les roques sedimentàries d’origen terciari, encara que s’hi poden trobar materials del Secundari. Es tracta de roques bàsicament calcàries, conglomerats com el de la serra de Busa i margues, les quals han patit els efectes de l’orogènia alpina que aixecà els Pirineus i plegà els materials sedimentaris de les seves voreres, fet que provocà una complexitat estructural força accentuada.
Aquesta complexitat augmenta de llevant a ponent, i la serra de Port del Comte n’és l’exponent més clar a causa de la forta compressió de les estructures, que han originat una successió de plecs i encavalcadures.
Les terres del Solsonès que pertanyen a la Depressió Central es caracteritzen per una disposició més horitzontal dels estrats, encara que també hi ha alguns plecs de gran radi de curvatura on s’alternen les argiles amb els gresos i els conglomerats de l’Eocè i l’Oligocè.
No s’han trobat minerals especials, fora d’algunes vetes de torba a Cambrils (Odèn), roques ferruginoses, aigües sulfuroses de Morunys, algun brollador salat que ha donat nom a la riera que passa per Castellar de la Ribera i alguna altra font salada a les costes dels Torrents i d’Olius.
Les aigües
La comarca és travessada per dues conques hidrogràfiques: la del Cardener, que és l’afluent més important del Llobregat, i la del Segre, formada per petits afluents del marge esquerre, entre els quals destaca la riera de Llanera, el torrent de Pinell i la Ribera Salada.
El Cardener és el riu més important de la comarca. Neix a la serra del Verd sobre la Coma, a 1 055 m. Té 89 km de curs i cabal mitjà de 6,5 m3/seg. Solca el centre de la comarca i recull aigua d’un bon nombre d’afluents, que fan augmentar progressivament el cabal del riu, tal com es desprèn dels cabals mitjans anuals de les estacions d’aforaments de Sant Llorenç de Morunys (1,87 m3/seg), Olius (2,70 m3/seg) i Cardona (3,78 m3/seg). Els afluents principals del Cardener són l’aigua d’Ora, que neix a ponent dels rasos de Peguera i desguassa prop de Cardona i l’aigua de Valls, que es forma als rasos de Peguera i d’Ensija i s’ajunta al Cardener prop de Sant Llorenç de Morunys. Altres afluents són la riera del Miracle, que s’hi uneix a Clariana, i el Riu Negre, que passa per Solsona.
El règim fluvial del Cardener és de caràcter nivo-pluvial, amb un màxim principal al final de la primavera (maig) que té com a principal causa la fosa de les neus i un altre de secundari a la tardor (octubre-novembre) a causa de les pluges. D’altra banda, els mínims s’aconsegueixen a l’estiu (agost) i a l’hivern (febrer). Una altra característica d’aquests rius és la forta irregularitat, que dóna lloc a situacions extremes, com les sequeres o les crescudes per pluges torrencials.
Ara bé, l’aigua no és pas un recurs molt abundant en la major part de la comarca, ja que els aqüífers importants, que es calculen en 20 hm l’any, es troben a la zona dels Prepirineus. En canvi, als terrenys de la Depressió Central, el problema és la manca d’aigua en el període estival.
El clima
No es tenen gaires dades del clima del Solsonès. Segons les dades de què hom disposa, les precipitacions aquoses varien al Solsonès entre uns 500 mm i uns 900 mm anuals: 875 mm a la Corriu (Guixers), 871 mm a Sant Llorenç de Morunys, 703 mm a Solsona i 648 mm al Miracle.
D’acord amb aquestes xifres, no es pot pas dir que el Solsonès sigui una contrada seca, però tampoc que sigui terra de molta pluja. El Solsonès és lluny de la mar i, a més, és voltat de muntanyes gairebé per tots costats. Això fa que l’aire que hi arriba sigui normalment aire descendent, que s’escalfa, i per consegüent augmenta el dèficit de saturació. Els vents de llevant, quan arriben al Solsonès, han perdut ja una gran part de llur humitat. De tota manera, les muntanyes solen ésser sempre centres de condensació, i les dels voltants de Solsona fan també aquesta funció, ja que obliguen les masses d’aire a ascendir. Per això les precipitacions són més altes que a la terra baixa veïna. El règim de pluges no és pas el típic dels climes mediterranis perquè l’estiu és relativament plujós. La secada estival només es manifesta d’una manera clara a les parts més baixes de la comarca.
A tota la comarca, però, els anys poc plujosos són freqüents, motiu pel qual les condicions de vida reals són una mica menys favorables que no fa creure la simple consideració de les mitjanes. La variació de les altituds, que passen de 450 m a més de 2 300 m, comporta una important diferència de temperatures. En general, les condicions són les d’una contrada de tendència continental, amb hiverns relativament freds i estius moderadament calorosos. A Solsona (670 m d’altitud), la temperatura mitjana de l’any és de 12,2°C, la mitjana del mes més fred (gener) és de 3,8°C i la del mes més calent (juliol) és de 21,2°C. Un règim, doncs, típicament submediterrani. Si es consideren com a mesos tèrmicament hivernals els que tenen una temperatura mitjana inferior a 5°C i mesos de calor estival els que superen els 20°C, a Solsona hi ha tres mesos d’hivern (desembre, gener i febrer) i dos d’estiu (juliol i agost). Normalment les temperatures disminueixen en augmentar l’altitud. J. Vives (1964) assenyalà, per exemple, que les nevades no són pas rares el mes de març per damunt dels 1 000 m. També diu, però, que sembla que a la comarca tenen importància els fenòmens locals d’inversió de temperatura, que fan que al fons de les valls i les fondalades més o menys closes el fred de l’hivern sigui més intens que als costers dels voltants, una mica més enlairats.
El clima del Solsonès es pot classificar en tres grans classes. Els climes mediterranis subhumits de tendència continental es troben a les valls més baixes i, en forma d’illots, als vessants de muntanya orientats al S molt assolellats, a una altitud no gaire elevada. Els climes submediterranis continentals i poc humits ocupen la major part de la superfície de la comarca i es poden subdividir en diversos tipus particulars. L’estiu no és mai una estació seca en sentit estricte, sobretot si hom es limita a considerar els valors mitjans de diversos anys, però l’aigua tampoc no hi és mai abundant i els períodes de secada sovint són llargs i feixucs. Els climes subalpins de tendència seca i continental es donen per damunt dels 1 600 o dels 1 700 m.
La vegetació
En conjunt, el Solsonès és una comarca calcària forestal, en la qual, però, predomina el bosc sec, principalment pinedes de diverses menes.
La part més baixa de la comarca és encara mediterrània en l’aspecte biogeogràfic. La comunitat principal, o clímax, és l’alzinar de carrasca, d’afinitat ibèrica. En l’actualitat, després de segles i segles d’acció de l’home, hi predominen (al costat de restes d’alzinar) garrigues i brolles calcícoles de romaní, sovint amb pi blanc. Però el territori veritablement mediterrani ocupa poca extensió al Solsonès. La major part de l’espai comprès entre Pinós i Solsona és un territori submediterrani sec, que tanmateix podria ésser considerat també com una zona de transició entre les terres autènticament mediterrànies i la muntanya submediterrània. La vegetació forestal principal és un bosc de roures de fulla petita: roure cerrioide (Quercus cerrioides) i roure valencià (Q. faginea), amb pinassa (Pinus nigra) abundant i amb arbustos típics de les rouredes submediterrànies: boix (Buxus sempervirens), corner (Amelanchier ovalis), ginesta sessilifòlia (Cytisus sessi lifolius), etc. En aquestes terres precisament es troba l’òptim de la pinassa (Pinus nigra ssp. salzamanii), anomenada també pi gargallà, nom relacionat amb el del llogaret de Gargallà, situat al límit entre el Solsonès i el Berguedà. Al Solsonès aquest pi és un arbre majestuós, que pot assolir 40 m d’alçària i pot tenir fulles de 27 cm de llargada. La bona productivitat del pi ha fet que moltes de les antigues rouredes mixtes hagin estat convertides per acció de l’home en pinedes més o menys pures. Però aquesta transformació ha augmentat també llur inflamabilitat, de manera que, d’acord amb les idees de la ciència forestal moderna, si el perill d’incendis es manté amb la intensitat actual probablement caldrà tornar enrere i permetre que es refaci el bosc mixt de pins i roures.
En aquest país de la pinassa i dels roures de fulla petita, febles diferències en el pendent del terreny o en la seva orientació fan que la vegetació submediterrània de roureda sigui substituïda per comunitats de vegetals estrictament mediterranis: alzinars de carrasca, garrigues, brolles de romaní, etc. El resultat és un mosaic en el qual és difícil, de vegades, d’arribar acomprendre quines són les causes que fan que en un lloc concret predomini una mena de vegetació o una altra. Tant la pineda i la roureda com l’alzinar i la garriga, si són destruïts, poden ésser substituïts per la pastura seca mediterrània de fenàs de marge i de jonça (Aphyllanthion). La desaparició d’aquesta vegetació forestal fa que augmentin la insolació i l’evaporació, cosa que afavoreix els vegetals meridionals, mediterranis, els quals en aquestes terres de límit s’imposen gairebé sempre a les espècies submediterrànies i de l’Europa central quan desapareix el sostre protector de vegetals llenyosos.
La vegetació de la part septentrional del Solsonès (de la serra de Busa i de Sant Llorenç de Morunys cap amunt) són les rouredes de roure martinenc amb boix (Buxo - Quercetum pubescentis) i, més amunt, a partir dels 1 300-1 400 m, de pinedes naturals de pi roig (Pinus sylvestris). Aquest pi, de fulla curta, és l’arbre dominant en grans extensions, i no solament ocupa la seva àrea natural, sinó que s’ha estès molt també per terres que antigament devien ésser de roureda i que l’home ha fet que esdevinguessin bosc de pi. El paisatge correspon ja en molts d’aspectes al de les valls del vessant meridional dels Pirineus centrals, allunyades de la mar i sotmeses a un clima submediterrani de tendència continental. La vegetació hi és ben típicament submediterrània.
El caràcter relativament sec de la contrada es manifesta per una gran penetració d’espècies i de comunitats vegetals de caràcter mediterrani o ibèric dins la muntanya submediterrània. Així, l’alzina carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia) fa bosquets als solells fins a 1 400 m d’altitud. Les pastures, majoritàriament, són integrades també en primer terme per espècies mediterrànies dels prats de jonça (Aphyllanthion). Només alguns prats dalladors (Arrhenatherion) al riberal dels rius i alguns claps de pastura mesòfila dels Brometalia a les obagues acullen nuclis importants d’espècies pradenques de l’Europa central.
El caràcter sec de l’ambient esdevé més intens quan hom va d’E a W. A l’obac de la serra de Busa, per exemple, encara hi ha fageda, que representa un final de les fagedes del Berguedà; les muntanyes de la conca del Segre són molt més seques.
Més amunt, entre els 1 700 m i els 2 300 m aproximadament, la vegetació té caràcter subalpí. Tot i que hom ha destruït grans extensions del bosc natural de pi negre (Pinus mugo ssp. uncinata) encara és ben representat a les muntanyes septentrionals. Molt sovint el sotabosc és format per una gespa d’ussona (Festuca gautieri) o per matollars de ginebró (Juniperus communis ssp. alpina) o de boixerola (Arctostaphylos uva - ursi). Només com a excepció, en terrenys descalcificats, apareix el neret (Rhododendron ferrugineum). El prat d’ussona (Festucetum gautieri = Festucetum scopariae) cobreix extensions molt grans a les muntanyes que han perdut el bosc primitiu. Als rasos superiors, poc inclinats, la descalcificació i l’acidificació del sòl fan que de vegades el pasturatge d’ussona passi a pasturatge de pèl caní (Nardus stricta).
Les subcomarques
La Vall de Lord
La Vall de Lord és una autèntica subcomarca del Solsonès que comprèn una bona part de les capçaleres del Cardener i de l’aigua de Llinars. Està formada pels termes de Sant Llorenç de Morunys, cap de la subcomarca, la Coma i la Pedra i Guixers.
Limita al NW amb la serra de Port del Comte, que separa la conca del Cardener de la del Segre i continua en direcció N vers la serra del Verd i el cap Llitzet ja al NE; per l’E i el SE, ultrapassant la carenada de Sisquer, comprèn la vall de l’aigua de Llinars, després anomenada aigua d’Ora, limitada a l’E per la serralada formada per les muntanyes de Taravil. Pel S, Busa, la mola de Lord i la muntanya del Codó fins a coll de Jou separen el sector de Morunys o Vall de Lord estricta (Vall de Lord Sobirà) de la Vall de Lord Jussà, centrada per Sant Pere de Graudescales, que continua vers el S fins als plans de Navès.
La carena de Sisquer separa les aigües de la banda oriental, que s’escorren cap a l’aigua d’Ora per Sant Pere de Graudescales. Els torrents de Puig Aguilar, Bonner i Montcalb formen l’aigua de Valls, que pren la direcció SW vers el Cardener, on desguassa a Aigüesjuntes, al SE de Sant Llorenç de Morunys. El Cardener, després de rebre el Mosoll per l’esquerra al poble de la Pedra, s’escola pel centre del sector N i en surt entre els contraforts de la serra de Busa i de la mola de Lord per l’estret de Vall-llonga i la Llosa del Cavall.
Les roques de Lord, direcció WNW-ESE, solen considerar-se com a subdivisòries de la Vall de Lord i fan que el sector N, que comprèn els municipis de Guixers, Sant Llorenç de Morunys i la Coma i la Pedra, s’anomeni Sobre-roques i el sector S, ja de Navès, sigui dit de Sots-roques.
La vall té una sèrie de relleus interiors, formats per esfondraments i erosions fets en els terrenys flonjos, on predominen les margues i les guixeres, però també hi ha calcàries i altres elements durs amb els pinyolencs de morfologia montserratina (serra de Busa, serra dels Bastets, mola de Lord), que formen l’esquelet de la subcomarca. És un país on abunda l’aigua; cada any neva a les muntanyes dels voltants i a la mateixa vall, cosa que permet un notable emmagatzemament i la conseqüent abundància de fonts. Les obagues són molt poblades de boscos, però a les solanes apareixen grans tarteres i cingleres. Tota la zona interior de la vall es troba per damunt dels 750 m.
La funció estratègica de la contrada se centrava antigament en la custòdia dels colls; per això al segle XIV es fundà a Sant Llorenç de Morunys la Confraria dels Colls.
La fusta dels boscos fou des de molt antic una notable font de riquesa i per això segles enrere es muntaren alguns molins serradors que aprofitaven el desnivell dels rius. Al principi del segle XX s’aconseguí la carretera de Berga, amb la finalitat primordial de facilitar l’extracció de mineral i la sortida de la fusta cap al Llobregat; per aquesta carretera, vers la dècada de 1920, passaven cada dia carros que transportaven una gran càrrega de fusta fins a les estacions de Berga o de Gironella. La relativa abundància de roca ferruginosa afavorí l’establiment de la farga de Joan Farguell, que n’extreia ferro. A la Coma i a la Pedra hi ha algunes vetes de torba que ara no s’exploten.
La població era d’uns 1 312 h el 1378, en plena època de despoblament, i baixà a 1 166 h el 1718. A partir del segle XVII començà un creixement, que li donà 2 148 h el 1787 i un màxim de 4 634 h el 1860, tot i que descendiren a 2 537 el 1900; modernament la població oscil·là al voltant dels 1 500 h.
Hom hi accedeix per la carretera de Berga, que passa per la mina de coll de Jouet; per la carretera de Solsona que travessa el coll de Jou i per la que, venint de Bassella, arriba per Cambrils i Odèn també al coll de Jou; pel N, diversos camins carreters comuniquen amb Tuixén i Gósol. La gorja del Cardener és intransitable, però per la vora de l’aigua d’Ora hi ha bon camí fins a Sant Pere de Graudescales. D’aquí a Llinars el camí és dolent i perillós. Per altres camins i pistes de muntanya es pot pujar amb vehicles al pla de Bacies, Port del Comte, serra de Busa i altres llocs.
El despoblament ha afectat tots els municipis i la majoria de masies, però els voltants de Sant Llorenç de Morunys s’han omplert de noves construccions i habitatges d’estiueig, que tendeixen a utilitzar-se durant els períodes estivals o d’esquí.
Cal cercar els orígens de la majoria de poblats i masies en les èpoques de reorganització del país abans esmentades. El despoblament del segle XIV reduí molt el nombre d’antigues entitats, que a partir de mitjan segle XIX passaren a formar part dels quatre municipis de Sant Llorenç de Morunys, la Coma i la Pedra, Guixers i Navès, que ocupen uns 277 km2.
Tota la vall té de molt antic una certa unitat social, de la qual s’ha volgut trobar precedents a l’època pre-romana. Sembla que entre el 840 i el 870 hi hagué un cert despoblament, fins que Guifré el Pelós la va reorganitzar entre els anys 872 i 878, quan s’apoderà de la contrada. L’obra del comte es completà amb la concessió d’un règim de franqueses a la vall i se’n reservà el domini eclesiàstic, que ell i els seus successors exerciren en endavant, fet que ocasionà un plet per part del bisbe d’Urgell el 948.
Un privilegi solemne del comte Ermengol IV d’Urgell del 1068 en confirmà als habitants de la vall la possessió, tal com l’havia delimitada el seu avantpassat Guifré el Pelós, i els concedí una nova seguretat jurídica i un cert règim d’autonomia en l’elecció de les autoritats, tant civils com eclesiàstiques.
Com a centres religiosos importants de la vall sorgiren, al segle X, els monestirs de Sant Llorenç de Morunys (910 i 960) i de Sant Pere de Graudescales (913-60). Aquest darrer, a causa de la seva major i immediata dependència de la mitra d’Urgell, es convertí al segle XIII en el centre de l’extens deganat de la Vall de Lord, que tenia una demarcació molt més àmplia que la vall del seu nom (el 1312 tenia més d’un centenar d’esglésies a tot el Solsonès, fins a Cardona). El centre i la capitalitat de la comarca fou des de sempre Sant Llorenç de Morunys, on s’erigí una vila franca, abans del 1290, sota el domini dels vescomtes de Cardona.
Les comunicacions
El punt central de la xarxa viària bàsica i secundària és Solsona, ja que per aquest municipi passen els principals eixos de la comarca: l’eix que talla transversalment la comarca és la carretera C-55 (Eix Llobregat-Cardener), d’Abrera a Solsona, que connecta amb la C-26 d’Olot a Alfarràs; aquestes són les principals vies de comunicació de la comarca, perquè permeten anar des de la vall del Llobregat fins a la del Segre. En segon lloc hom troba l’eix N-S, que comença amb la carretera, que prové de Torà i va fins a Solsona i que continua amb la que arriba fins a Sant Llorenç de Morunys. Destaca la carretera C-451, entre Biosca i Solsona, i la nova via entre Solsona i Sant Llorenç de Morunys que passa pel pantà de la Llosa del Cavall.
Un conjunt de carreteres i camins que permeten la comunicació entre els municipis rurals i les masies disperses complementa la xarxa bàsica. No hi ha en cap punt de la comarca transport ferroviari.
La població
L’abundància d’esglésies romàniques, castells i fortaleses per tot el Solsonès indica que el poblament havia estat força intens a partir del segle XI, quan es va completar l’organització feudal i religiosa de la comarca. La població continuà creixent al llarg dels segles XII i XIII, en què proliferaren arreu les masies i les bordes, i fins foren habitades moltes balmes o esplugues. De fet, el territori del Solsonès sempre havia estat ben poblat de masies, llevat de l’alta muntanya. Es pot afirmar que no hi havia espais deserts i a cada deu minuts de camí es trobava una masia habitada que donava via a les muntanyes i als boscos, amb camins ben fressats pel pas sovintejat de persones i animals de càrrega.
El poblament actual és, en una bona part, hereu d’aquesta situació. La població és majoritàriament disseminada i només hi ha dos nuclis realment importants: la ciutat de Solsona i la vila de Sant Llorenç de Morunys. També hi ha altres nuclis més petits, molt pocs, que pateixen, però, els mateixos problemes de despoblament que els indrets amb població disseminada dels seus voltants, accentuats, i en una bona part generats, per la manca de serveis i de comunicacions. Aquesta zona perd població enfront principalment de Solsona, que es presenta com a nucli principal de tota la comarca. Això configura una estructura formada per un nucli dominant i un entorn rural que cada vegada en depèn més. Els municipis que envolten Solsona, és a dir, el centre de la comarca, són principalment de població disseminada. Al N i S de la comarca, és a dir, a mesura que hom s’allunya de l’àrea d’influència de Solsona, reapareixen els petits nuclis.
Les primeres referències documentals sobre població no apareixen fins al segle XIV, concretament l’any 1380, moment en què hi ha 705 focs, encara que cal tenir present que els efectes de la Pesta Negra ja s’havien manifestat amb el consegüent despoblament.
De la fi del segle XIV a mitjan segle XVI la població de molts indrets es va mantenir estable, només Sant Llorenç de Morunys va tenir un creixement molt notable, de 24 a 139 famílies, unes 600 persones. Solsona en aquells segles passà de 212 a 247 famílies, o sigui uns 1 200 h. A partir del segle XVI comença una recuperació demogràfica que és comuna a bona part de Catalunya i que fa que la població arribi als 1 174 focs (1553). Al llarg del segle XVIII la recuperació fou molt lenta, ja que les principals poblacions, Solsona i Sant Llorenç de Morunys, arribarien al 1719 amb 1 593 i 328 h respectivament. És durant aquest segle que es produeix un creixement important, tot i que aquest fou sempre inferior a la mitjana de Catalunya. El 1787 Solsona arribà a tenir 2 751 h i Sant Llorenç 929. La comarca, en conjunt, passà dels 5 863 h (1719) als 9 285 (1787). Aquest augment afectà tant els nuclis urbans com la població disseminada.
Al llarg de la primera meitat del segle XIX la comarca va patir tot un seguit d’enfrontaments bèl·lics, com la guerra del Francès o la primera guerra Carlina. Malgrat aquests episodis negatius, la comarca aconseguí el 1860, amb 15 577 h, la xifra de població més elevada de la seva història a causa de les millores en el camp agrícola i manufacturer. En canvi, la segona meitat del segle XIX es caracteritzà per una contínua davallada demogràfica pel fet que la comarca no participà del procés industrialitzador, el que generà un flux emigratori cap a zones industrials com la vall del Llobregat. Com a resultat d’aquest procés la població baixà fins als 9 654 h el 1900.
A l’inici del segle XX la població s’estabilitzà i a partir del 1920 i fins el 1930 es produí un lleu augment, que féu que se superessin els 11 000 h. La causa fou la reactivació econòmica, que tenia com a principal element la modernització de la petita indústria local. Entre el 1930 i el 1950, amb la guerra civil de 1936-39 i la postguerra, es donà una nova etapa d’estabilitat demogràfica. Entre el 1950 i el 1970 la població tornà a davallar, i es passà dels 12 219 h als 11 304 h. A partir del 1970 la població s’estabilitzà, encara que es produí un lleuger retrocés els darrers anys (10 911 h el 1981, i 10 792 el 1991). Amb el canvi de segle s’experimentà un nou creixement amb 11638 h el 2001 i 12764 el 2005.
A partir del 1950 s’inicià un comportament demogràfic caracteritzat per una marcada diferenciació entre la evolució del camp i la ciutat. Mentre Solsona passà de 3 382 h el 1945 a 6 658 h el 1991, als municipis rurals la població disminuí gairebé a la meitat. Entre el 1981 i el 1991, però, el decreixement de la població havia estat diferent segons els indrets. Aspectes significatius foren la davallada en el ritme de creixement de Solsona i la consolidació d’Olius com a municipi que descongestionava la capital. Olius, junt amb Solsona, constituí l’única zona del Solsonès on havia augmentat la població. Posteriorment, Sant Llorenç de Morunys i la Coma i la Pedra s’uniren a aquells en la tendència al creixement, mentre la resta de municipis continuava la davallada demogràfica o s’estabilitzaven.
L’economia
L’agricultura
El Solsonès ha estat tradicionalment una comarca agrària, tot i que en les seves explotacions ha tendit sempre a combinar l’agricultura, la ramaderia i la silvicultura. Aquest caràcter agrícola de l’economia comarcal continua essent molt important i, malgrat el despoblament que afecta bona part dels municipis, l’extensió conreada és encara prou rellevant.
Cal diferenciar, però, dos sectors, que corresponen als que hom ha establert en fer la descripció física. Així, la part septentrional de la comarca, la muntanyosa, concentra la major part de les zones de pastura del Solsonès, mentre que gairebé cap municipi de les terres més planeres meridionals no en té, o només en té en quantitats poc apreciables. També és en aquesta zona septentrional on es concentra la major quantitat d’hectàrees de bosc. Una vegada es deixa enrere la part muntanyosa, les pastures disminueixen i fins i tot desapareixen, mentre que augmenten les extensions destinades als conreus.
Predominen en bona part de la comarca els conreus herbacis. Cal destacar la producció de conreus cerealícoles (ordi, blat, civada), farratgers i, ja molt enrera, de lleguminoses i patates. El repartiment d’aquests conreus no es dóna d’una manera equilibrada, ja que, una vegada més, hom troba la tradicional divisió entre el N del Solsonès i el S. Al N s’han anat implantant el farratge i les patates, conreades industrialment, i també l’aprofitament de les pastures. Al S predominen els conreus extensius de secà, fonamentalment els cereals, i hom s’ha especialitzat en la producció del blat i l’ordi.
Tanmateix, se’n poden trobar també, tot i que en menor quantitat, altres tipus, com el blat de moro o la civada. Pel que fa al farratge, són quatre les espècies presents a la comarca. La trepadella i l’alfals són els més habituals i, en menor mesura, es fan veces i raigràs. Les produccions de farratge són més habituals als municipis de la Vall de Lord, és a dir, en la part pròpiament Pre-pirinenca del Solsonès. La seva importància agrícola va disminuint vers el S, fins arribar a proporcions insignificants, com a Riner. De totes maneres hi ha una presència del farratge a la terra baixa com a conreu alternatiu, mentre que hi ha una tendència a la disminució del cereal a mesura que hom puja cap al N i el farratge esdevé dominant.
Aquesta situació, però, no ha estat sempre la mateixa. Hom pot dir que a partir de la guerra civil i sobretot de la dècada de 1950 es produí un canvi essencial en els conreus. Al principi del segle XX figuraven entre els principals conreus de la comarca aquells que són típics de les zones mediterrànies. L’olivera i la vinya eren els conreus principals, mentre que l’ametller ocupava la tercera posició pel que fa als conreus llenyosos. El cereal, però, havia tingut sempre una presència important i diversos factors afavoriren la seva continuïtat i la seva expansió. Els factors climàtics hi influïren, ja que al territori les precipitacions són més abundants i les gelades més freqüents que en altres zones situades més al S del Principat. Això fa que l’olivera, la vinya o l’ametller trobin massa esquerpes aquestes terres i s’hi adaptin difícilment. Al mateix temps, les precipitacions tendeixen a beneficiar els cereals.
A aquest factor purament climàtic, cal afegir-ne altres de caràcter històric que determinaren l’especialització cerealista del Solsonès. Així, entre les raons històriques, es troben el dèficit d’aquests productes després de la guerra civil o la necessitat de cereals per a fer pinsos. Aquesta és la principal destinació de la producció comarcal, i això ha definit també l’augment de l’altra especialitat agrícola del Solsonès, el farratge. Modernament, però, hom intenta d’afavorir altres conreus que es puguin constituir en una via alternativa per als cereals. Això implica també que es provi de convertir el secà en regadiu i que s’implantin espècies diverses, com les lleguminoses, les patates, el gira-sol o la colza.
La ramaderia i l’aprofitament del bosc
Les activitats ramaderes han estat sempre una font d’ingressos important per a l’economia del Solsonès, ja que tradicionalment han estat presents, com també l’aprofitament del bosc, en les diverses explotacions agràries. Encara que continua explotant-se la ramaderia a petita escala, moltes explotacions han crescut i se n’han instal·lat d’altres que ja funcionen industrialment; per aquesta raó, la ramaderia és força important i, en alguns municipis, és fins i tot la principal font d’ingressos. La seva evolució ha estat, però, diferent segons les espècies.
La majoria dels municipis tenen representació dels diversos sectors ramaders, entre els que destaquen el porcí i el boví, seguits per l’aviram i l’oví. A finals de la dècada de 1990 la producció d’aviram, sobretot la cria de pollastres i galls, havia augmentat notablement. El terme d’Olius concentrava gran part de la producció, mentre que Riner era l’únic municipi de la comarca que no es dedicava a aquesta activitat. La cria de bestiar avícola es realitza fonamentalment en granges.
El sector porcí començà a introduir-se a escala industrial cap a la meitat de la dècada de 1970, malgrat sempre havia estat present a les explotacions agràries, tant per la diversitat de productes que se’n podien obtenir com per la facilitat de manteniment, ja que per a la seva alimentació només calia aprofitar els recursos naturals que donava la mateixa explotació. La major part d’aquesta producció està dedicada a la cria de garrins i, en menor proporció, a l’engreix de porcs. En general s’utilitza el sistema d’integració vertical, basat en un contracte entre el ramader, que posa les instal·lacions i cria el bestiar, i l’integrador (les cases de pinsos o, com és més comú al Solsonès, els tractants de bestiar), que posa els medicaments i l’aliment del bestiar. El sector N de la comarca manté proporcions poc importants (Guixers, Odèn i Sant Llorenç de Morunys), mentre que el centre i el S (Olius, Pinós de Solsonès) tenen la major producció.
L’oví és una de les activitats tradicionals al Solsonès. Les explotacions d’oví tendeixen a reconvertir-se, cada vegada més, en granges on el bestiar és en règim d’estabulació completa o bé de semistabulació, tot i que resta encara una bona part de bestiar que va als pasturatges seguint les tradicionals rutes de transhumància. Pel que fa als ovicàprids, Navès és el principal productor de la comarca.
El boví és l’altre tipus de bestiar que s’ha anat establint a la comarca al llarg dels anys. La producció es dedica principalment a les vaques de carn i, sobretot, a la cria de vedells per al consum. El boví es troba molt repartit arreu de la comarca i no se’n pot delimitar una àrea principal, tot i que les condicions geogràfiques facin pensar a priori que el més lògic seria una concentració del bestiar a les zones més muntanyoses, o sigui, a la part septentrional. De fet, els dos principals productors (Navès i Pinós de Solsonès) es troben al centre i S de la comarca.
El conill, tot i tenir una presència bastant important a la comarca, no té com altres espècies una gran estructura; hi ha algunes granges però solen ser petites o, simplement, representen un complement per a l’agricultura. La cria de conills davallà bastant els darrers anys del segle XX. Els municipis que presenten un nombre més elevat de conilles mares són Navès, Riner i Llobera.
L’aprofitament forestal ha estat tradicionalment una activitat important a la comarca i constitueix una important font d’ingressos pels seus habitants. Modernament, però, nomès se n’aprofita la fusta i fins i tot la llenya, que antigament s’hauria fet servir per al foc, moltes vegades no es recull. Aquest fet, amb el temps i sobretot durant l’estiu, fa que augmenti el risc d’incendis forestals, com el que l’estiu de l’any 1998 arrassà 27 000 ha del sector meridional de la comarca.
Les espècies més abundants a la comarca són el pi negre i el pi roig, mentre que l’alzina, el roure i l’avet (aquest darrer molt escadusser) representen una petita proporció. Hom aprofita el pi per a l’aglomerat de fusta que es fa a Solsona, per a caixes d’embalatge i pals. Encara que hi ha grans extensions de bosc, ja no es troben les grans pinasses de vora un metre de diàmetre que s’havien explotat anys enrere. La fusta es comercialitza de dues maneres. D’una banda, hi ha la venda directa a les empreses transformadores de fusta i, de l’altra, hi ha la figura de l’intermediari o “rematant” que sol encarregar-se de la tala, en gestiona el transport i ven els troncs a les indústries transformadores.
Hi ha una gran desigualtat entre les diverses explotacions, ja que coexisteixen les explotacions petites, que només poden fer algunes tallades esporàdiques, i les explotacions grans, que solen dominar en les zones de propietat pública.
La indústria i les fonts d’energia
L’activitat industrial al Solsonès té un pes considerable dins l’economia comarcal. La instal·lació de noves indústries, però, no es veu gens afavorida per l’accidentalitat del territori comarcal, la manca de bones comunicacions i l’allunyament dels grans eixos viaris. La xarxa industrial és composta per una indústria petita i d’origen primordialment local i algunes (molt poques) indústries de grans dimensions que acostumen a sortir d’iniciatives foranes i que solen tenir els centres de decisió fora de la comarca.
L’activitat industrial es concentra en uns pocs municipis, dels quals Solsona n’és la capdavantera (alguns sectors industrials gairebé només es troben aquí). Hi ha una certa activitat industrial, a Sant Llorenç de Morunys, que apareix com el centre de la part septentrional de la comarca. Per extensió del municipi de Solsona es desenvolupa una certa activitat al terme que l’envolta (Olius) i a Guixers i Pinós. La resta dels municipis, o no tenen cap mena d’activitat o bé és molt aïllada. El paper preponderant de Solsona en la indústria ha estat molt afavorit per la instal·lació de sòl industrial. Ara bé, la inversió total és poca si hom la compara amb les altres comarques de Catalunya.
Els principals sectors industrials a la comarca són el metall, la fusta i el tèxtil. La producció del sector del metall es reparteix en petites empreses amb finalitats diverses. Fonamentalment es concentren a Solsona, i les principals són les relacionades amb l’agricultura (maquinària agrícola) i també amb la construcció (construccions metàl·liques). Cal pensar que el sector de la fusta està molt relacionat amb els sectors primari i terciari, i que la tala, la transformació i el transport, fan de la fusta una de les activitats que genera més ocupació. Les indústries del sector són gairebé exclusivament dedicades a la primera transformació de la fusta que es tala a la comarca. Aquestes indústries solen servir la fusta, ja preparada, a empreses de fora de la comarca que es dediquen a la segona transformació, atès que les indústries d’aquesta mena (les de mobles, principalment) són molt escasses a la comarca i treballen artesanalment.
Entre les indústries de primera transformació hi ha tres tipus d’activitat: les serradores, que es troben repartides entre Sant Llorenç de Morunys i Solsona (algunes de les serradores també es dediquen a la fabricació de palets o a la produció d’encenalls); la fabricació de caixes de fusta per a embalatge, que té com a principal representant la fàbrica de la família Casserres, i la fabricació de taulers de partícules, que començà amb la instal·lació a Solsona, el 1967, de TRADEMA (Transformat de la Fusta), empresa que ha esdevingut la principal del sector i que absorbeix la major part de la fusta que es tala al Solsonès.
El sector del tèxtil és potser el que més repartit es troba a la comarca i es caracteritza per petits tallers o empreses familiars que solen combinar-se amb un parell de fàbriques grans. Una de les empreses més importants fou la Tèxtil Pirenaica (1941), que tancà a l’any 2001 per suspensió de pagaments.
Quant a la resta dels sectors, la seva incidència en l’economia és molt variable. Hi ha una certa representació del sector agroalimentari, que és, però, minsa si hom té en compte la forta presència agrícola a la comarca. Algunes empreses tenen una llarga tradició, com les farineres o la fabricació d’embotits. En canvi, d’altres són de creació més recent, com la fabricació de pinsos o les conserves vegetals. També hi ha fabricació d’equipament elèctric i electrònic.
El comerç, els serveis i el turisme
Encara que no és senzill delimitar les àrees d’influència d’un mercat, el cert és que Solsona influeix fortament en els municipis de la terra baixa, tot i que els del sector SE tenen també una gran influència de Manresa. A la part septentrional cal diferenciar la zona de la Vall de Lord, que tot i tenir un centre propi (Sant Llorenç de Morunys) tendeix a dirigir-se vers el mercat de Berga, més que cap a Solsona. En resum, el cap comarcal en primer lloc i Sant Llorenç de Morunys en segon són els centres de mercat de la comarca, la qual és alhora, i segons els indrets, influïda per les àrees de Manresa i Berga.
El comerç és de tipus tradicional, de botigues petites, i orientat fonamentalment als habitants de la comarca. El comerç majorista era al final de la dècada de 1990 escassament representat, i hi predominava el sector alimentari.
Només a Solsona i Sant Llorenç de Morunys es fa mercat. Solsona celebra mercat el dimarts i el divendres, essent aquest darrer el més important i diversificat, mentre que el de dimarts queda molt més reduït a la venda de productes del camp. Sant Llorenç de Morunys fa mercat el dijous i el diumenge. Quan a fires, la més important és la Fira de Sant Isidre (15 de maig) a Solsona, dedicada a l’agricultura, la ramaderia i la silvicultura. Cal destacar la mostra de tractors antics i d’època que s’ha convertit en tot un clàssic. A Navès té lloc la Fira de Santa Llúcia, que se celebra el segon diumenge de desembre, antigament de bestiar i de torrons d’Agramunt, però modernament és més festiva, tot i que encara manté una exhibició de maquinària i de bestiar.
Pel que fa a les infraestructures, hi ha grans diferències entre els nuclis de població i els indrets amb població disseminada. Els primers solen tenir una infrastructura de serveis bastant acceptable mentre que els segons tenen greus mancances que no afavoreixen en absolut la permanència de la població.
Quant a serveis sanitaris cal nomenar el Centre Sanitari del Solsonès, a Solsona, que està qualificat com a hospital de consulta externa. Els equipaments sanitaris i els d’assistència topen amb diversos inconvenients. Tot i que l’escassa població del conjunt de la comarca no exigeix tampoc un gran volum d’equipaments, la dispersió de la població i la manca de bones comunicacions fan que el sistema instal·lat sigui poc efectiu.
L’ensenyament secundari és cobert a Sant Llorenç de Morunys i a Solsona, ciutat on hi ha el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya. Hom disposa també de l’Escola de Capacitació Agrària del Solsonès, al terme d’Olius. No hi ha cap centre universitari, més enllà d’un punt de suport de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), tot i que Solsona havia estat temps enrere seu d’una universitat iniciada pels dominics el 1620 i en la qual s’estudiava teologia, filosofia, dret civil i canònic i medicina. Els estudis continuaren fins el 1820, tot i que havia estat suprimida amb anterioritat pel decret de Nova Planta (1714).
Els equipaments esportius es concentren al cap comarcal, tot i que també cal destacar els de Sant Llorenç de Morunys i els dels municipis més turístics. A la Coma i la Pedra hi ha l’estació d’esquí de Port del Comte, inaugurada el 1974, i modernitzada des de l’any 2000.
Solsona és també centre religiós, ja que des del 1593 és cap de bisbat, el qual comprèn una àrea superior als límits comarcals reals. El bisbat està molt arrelat a la vida de la comarca i especialment de la ciutat de Solsona. A més d’organitzar la vida religiosa de les parròquies de la seva àrea d’influència porta a terme activitats diverses, entre les quals hom pot destacar les escoles que li pertanyen o els grups esportius que patrocina.
La comarca disposa d’una gran quantitat d’atractius turístics; atesa la diversitat del lloc, hom hi pot fer diferents modalitats de turisme (rural, de temporada, cultural, d’esports d’hivern, etc.). Aquest s’introduí al Solsonès a partir de la dècada de 1970, tot i que hom encara no n’explota totes les seves possibilitats malgrat la presència del Centre d’Iniciatives i Turisme, creat per a promoure la comarca. A l’hivern el turisme que domina és l’esportiu, atret principalment per les pistes d’esquí de Port del Comte (la Coma i la Pedra). Els principals problemes amb què s’enfronta aquesta estació són la manca de neu i la dificultat de les comunicacions, tot i que el Pla Comarcal de Muntanya del Solsonès considera que la seva promoció és important, principalment a causa de la proximitat de Barcelona.
L’activitat hotelera es concentra sobretot a Sant Llorenç de Morunys i a Solsona. Hom disposa també de diverses residències casa de pagès (Clariana de Cardener, Lladurs, Navès, Odèn i Pinós de Solsonès), fruit de l’agroturisme. Les dues urbanitzacions més importants es concentren a Olius, prop de Solsona (a la urbanització del Pi de Sant Just, on també hi viu molta gent que té la residència principal a la comarca i va a treballar a Solsona), i a Sant Llorenç de Morunys, que depèn en bona part de l’estació d’esquí de Port del Comte.
La cultura i el folklore
El moviment associatiu es concentra als nuclis urbans de la comarca, mentre que les zones rurals estan força desateses. En molts d’aquests nuclis no funciona cap entitat de tipus cultural, i l’organització d’activitats és assumida per l’ajuntament. En altres, les comissions de festes o les associacions de veïns col·laboren i organitzen actes diversos. Cal destacar el Patronat del Museu de la Vall de Lord a Sant Llorenç de Morunys, l’Orfeó Nova Solsona, el Centre Excursionista del Solsonès i també, tant a Solsona com a Sant Llorenç de Morunys, diverses associacions folklòriques (geganters, trabucaires, etc.).
Solsona i Sant Llorenç de Morunys concentren la majoria dels museus de la comarca. Hi ha el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, fundat el 1896, que conté des de col·leccions d’objectes de sal, del segle XIX, a art sacre del Romànic dels segles X al XIII. També ubicat a Solsona hi ha el Museu del Ganivet i Eines de Tall, que s’inaugurà el 1998, on es mostra l’ofici del ganiveter. El Museu de la Vall de Lord, a Sant Llorenç de Morunys, fou inaugurat el 1946 i és gestionat per un patronat. Les seves sales apleguen un fons molt divers, tot i que hi ha un predomini de l’art, la història, l’arqueologia i l’etnologia. A Navès hi ha l’Ecomuseu de la Vall d’Ora, inaugurat el 2000, ubicat a la Casa-Molí de Ca l’Ambròs, i a Pinós de Solsonès hi ha el Museu del Carlisme.
Pel que fa a les biblioteques especialitzades, es concentren a Solsona i solen ser d’inauguració recent, tret de la del Seminari Diocesà, fundada el 1890 i especialitzada en teologia. Quant a arxius, només en disposa Solsona, on funcionen l’Arxiu Diocesà i l’Arxiu Històric Comarcal.
Pel que fa als mitjans de comunicació, no hi ha cap publicació diària ni tampoc cap emissora de ràdio que funcioni periòdicament. Quant a revistes, en funcionen algunes, vinculades generalment a entitats públiques o privades, principalment a Solsona i Sant Llorenç de Morunys. Entre les publicacions de la resta de municipis hom pot destacar “El Babau” (Navès) de temàtica principalment local i periodicitat trimestral i “El Piteu Informatiu” (Sant Llorenç de Morunys) de temàtica local i periodicitat mensual. De les revistes que s’editen al cap comarcal hom pot esmentar la revista diocesana “Solc”, “Comarca”, editada trimestralment pel Consell Comarcal del Solsonès i el setmanari “Celsona”.
El folklore al Solsonès segueix en part les característiques del poblament que han estat descrites en l’apartat corresponent. Modernament, el despoblament ha originat la pèrdua de moltes festes, aplecs i celebracions diverses. No obstant això, continua essent una de les comarques que conserva un major nombre de festes per municipi, ja que molts sectors de població disseminada tenen la seva.
Les festes populars al Solsonès estan molt repartides al llarg de l’any i no s’escauen en una estació concreta, com en altres comarques, on a vegades el 90% de les festes es concentren a l’estiu.
Entre les festes més destacades cal remarcar, pel gener, la festa dels Tres Tombs, per Sant Antoni, celebrada tant a Solsona com a Sant Llorenç de Morunys, en que les cavalleries desfilen per la ciutat vestint les seves millors gales i es beneeixen els animals; pel febrer el famós carnaval de Solsona, declarada festa d’interès nacional; per l’abril, les caminades populars a Solsona, Sant Llorenç de Morunys i Navès, que congreguen gran quantitat de gent de la comarca, i les típiques caramelles del Diumenge de Pasqua; el maig, una cita ineludible és la Fira de Sant Isidre a Solsona (15 de maig), de caràcter multisectorial i molt animada; el juny, la fira de Pinós i la celebració del Corpus a Sant Llorenç i a Solsona, on es manifesta amb més claredat la riquesa del bestiari popular d’aquestes contrades, amb els balls de l’àliga i del drac i l’exhibició de trabucaires; l’agost, a Sant Llorenç i el setembre, a Solsona, s’escauen les festes majors, amb tot tipus d’activitats folklóriques, culturals i musicals. També cal destacar la Fira de Tardor de Sant Llorenç i els vistosos pessebres vivents d’Ardèvol (Pinós) i Vilandeny (Navès).
Moltes de les festivitats adopten la forma d’aplec, celebrats al voltant de la parròquia o d’alguna de les ermites del terme.
Entre els llocs que celebren aplecs destaca el santuari de Lord, a Sant Llorenç de Morunys, pel Dilluns de Pasqua; l’ermita de Sant Jaume (Riner) i el santuari de Massarrúbies (Lladurs), per l’Ascensió; el santuari de Santa Maria de Pinós, per Pasqua Florida, o l’ermita de Santes Creus de Bordell (Pinell de Solsonès), el 3 de maig.
Finalment cal destacar tres celebracions tradicionals molt arrelades a la comarca i que concentren una gran quantitat de celebracions el mes de maig; són la festa de la Santa Creu (3 de maig), l’Ascenció i la festa del Roser. En aquesta última era general el costum del Maig, que consistia a clavar un pal prop de l’església; el jove que era capaç de pujar-hi aconseguia la llonganissa o el gall que estaven lligats al capdamunt (en alguns llocs hom pot trobar encara el forat a la roca on s’alçava el pal cada any). Les priores de les confraries del Roser, el dia de la festa (generalment el primer diumenge de maig) i en altres festivitats, es posen encara en sortir de missa a la porta del temple i donen un ramet de flors als qui fan almoina. Fins fa poc una d’elles portava una almorratxa (ampolla de vidre amb diversos brocs prims i llargs per ruixar l’aigua olorosa a la gent). Antigament les priores, amb aquest atuell a les mans, inauguraven el ball de la festa major i havien tingut el costum de ballar a la casa on passaven a fer la capta.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
Gràcies als treballs d’excavació i altres exploracions dutes a terme sobretot per Joan Serra i Vilaró i continuades pel Museu Diocesà de Solsona, hom ha pogut esbrinar alguna cosa de les estacions poblades almenys des del neolític, època que ha donat restes humanes a tota la comarca. Les cistes sepulcrals i les balmes que foren habitades, amb restes humanes i estris de treball o d’ornament, vasos de terrissa i punxons d’os, es reparteixen per tots els indrets. Hom en pot trobar a Castelltort (Guixers), Odèn; Can Llera (Lladurs), Guilanyà i altres llocs (Navès), Sant Llorenç de Morunys; Cerc, Solanells, el Ots, el Vilar de Ximosa i altres (Olius), el Solà i Hortoneda (Riner), Ardèvol (Pinós), Can Dac (Castellar de la Ribera), Sant Iscle i Clarà (Pinell), Sant Bartomeu i la Guingueta (Solsona).
Sense interrupció del poblament humà apareixen els dòlmens o megàlits d’estructura major, sobretot el dolmen de gran passadís i túmul monumental de Llanera, dit dolmen de la Vila o de la Masia de la Vila, la balma sepulcral d’Aigües Vives de Brics (Olius); diversos llocs de Riner, on s’aprofità una veta de mineral de coure. Un valuós material format per vasos, motlles per a fer destrals metàl·liques, collarets i altres ornaments d’os, cranis amb trepanació (feta un cop morts o en vida), diversos vasos campaniformes decorats o cisellats i vasos d’unes grans proporcions, palesen el pas de la civilització del bronze. Els ossos humans, sobretot cranis, demostren l’arribada de gent del centre d’Europa.
Castellvell i Anseresa d’Olius han ofert senyals evidents de vida urbanitzada, dels períodes pre-ibèric i ibèric, dels quals es conserva una bona mostra de material de ceràmica treballada al torn i pintada i estris diversos de ferro. El pla d’Abella (Navès) fou el primer lloc hispànic on es descobrí una indústria de ceràmica sigillata durant la romanització de la zona; forns de ceràmica semblant i restes notables d’unes termes romanes amb profusió d’atuells casolans foren trobats a pocs passos dels murs de l’actual Solsona, a Can Sotaterra. Sembla que a l’època romana la vida humana s’havia concentrat més a Solsona i als voltants, si bé la toponímia, juntament amb la ceràmica, fa pensar amb l’establiment de vil·les romanes en diversos llocs de la terra baixa.
Els historiadors i els geògrafs romans posen al corrent de les tribus que habitaven el nostre país. És molt probable que aquesta zona fos poblada pels lacetans, que s’estenien per una bona part del centre occidental de Catalunya. Hom diu que Solsona, la Setelsis dels romans, n’era la capital. Domènec Costa i Bafarull, arxiver de Solsona, que morí els primers anys del segle XIX, i altres, afirmen que la muntanya de Sant Bartomeu, prop de la ciutat, era el Mons Lacetanus. En la documentació del segle XI figura el Mons Lecitanus (1003), Lezdanus o Lecetanus i encara el 1466 era anomenat Lleudà. No s’ha pogut trobar, però, la denominació de Lacetanus. Nogensmenys el nucli romà de Setelsis fou important; l’estació arqueològica de les termes de Can Sotaterra n’és un bon indici.
L’edat mitjana
No ha restat cap document ni cap monument prou característic per a poder saber quin era el sistema de vida i la densitat de població durant l’època del domini visigòtic i àrab. La dominació musulmana fou molt curta i sembla que no s’estengué més enllà del final del segle VIII. Potser es pot afirmar que ja el 798 la zona era de nou sota domini carolingi.
El territori solsoní, des de la conquesta cristiana, quedà adscrit territorialment al comtat d’Urgell, els senyors del qual eren vassalls de Lluís el Piadós, sobirà aleshores de l’Imperi Carolingi i, per tant, el Solsonès restava com a patrimoni d’aquest imperi. Eclesiàsticament el territori del Solsonès actual restà unit, com ja ho devia ésser des del principi del segle VI, a la diòcesi d’Urgell. Dins aquesta diòcesi sembla que la Vall de Lord i el Solsonès gaudiren d’una certa autonomia o govern propi, que al segle XII comportà la creació del deganat de la Vall de Lord. Durant els segles VIII i IX el poblament continuà essent molt feble.
Sembla, però, que al final del segle IX i al segle X ja es documentà una major densitat i, alhora, una major estabilitat. Es tornen a aixecar edificis religiosos; el 923 es parla de la casa de Santa Maria de Solsona i poc després de la de Sant Esteve d’Olius; a Sant Pere de Graudescales o Sant Pere d’Escales, sota els cingles de Busa i Taravil, s’hi formà una parròquia. La construcció de l’abadia de Solsona i de diversos temples parroquials durant el segle XI palesa que ja s’havien fet velles les primitives esglesioles.
Aquesta represa, documentada des del final del segle IX, és en gran part deguda a l’acció de Guifre el Pelós. Aquest fou el gran impulsor de la repoblació i la reconstrucció de la comarca, almenys fins a la conca del Cardener. Els comtes d’Urgell i Barcelona, Sunifred i Borrell, hi intervingueren directament, i per part eclesiàstica hi ha la presència dels bisbes Nantigís, Guisad (II) i Sal·la.
No es troben vestigis, fora de Solsona, de la formació de nuclis urbanitzats com a vila closa. La població s’establí en cases i masos dispersos. Només a Sant Llorenç, Pinós i Valldan es pot pensar que reeixí aviat el poble reunit. Més endavant sorgiren petits pobles a Su (Riuer), Freixenet (Riuer), Sant Climenç (Pinell), Llinars (Odèn) i Castellar de la Ribera. La dispersió dels habitatges ve, doncs, d’una tradició antiquíssima. En època carolíngia es donà també el fenomen de creació de masos importants o capmasos, com a centre d’extensions de terres que al segle XI ja s’havien reduït a un tipus mitjà de propietat rural
Els propietaris eren capitans o cavallers més o menys lligats amb els comtes d’Urgell; alguns eren vescomtes, altres eren els priors dels incipients monestirs i alguns preveres. Aquells que restaren als masos durant el segle XI i el següent són el tronc d’on procedeixen la major part de les famílies de les masies del Solsonès.
A la mort de Guifre (897), el comtat d’Urgell passà a mans del seu fill Sunifred II i amb ell ho féu també el Solsonès, tret de Solsona, que juntament amb altres territoris difícils de delimitar restaren com a dominicatura pròpia del germà d’aquest comte, Sunyer I, que era al mateix temps comte de Barcelona. Això fa difícil de destriar a qui és deguda la repoblació de la primera meitat del segle X. A la mort de Sunifred (948), i atès que no tenia descendència, el comtat passà a mans del seu nebot Borrell, fill de Sunyer, sota el ceptre del qual es reuniren temporalment, aleshores, els comtats d’Urgell i de Barcelona.
Després del comte Borrell, el seu fill Ermengol heretà el comtat d’Urgell, i per tant la major part de les terres del Solsonès. Però ja al final del segle X s’anava definint, sobretot a Solsona, una doble jurisdicció: una de tipus eclesiàstic i l’altra la senyoria laica. L’evolució d’ambdues féu que s’allunyessin i s’independitzessin del bisbat i comtat d’Urgell respectivament. Pel que fa a la jurisdicció eclesiàstica, se sap que Ermengol, bisbe d’Urgell, era al principi del segle XI senyor com a mínim d’una gran part de la vila de Solsona. Ara bé, ja des del segle IX es coneix l’existència de la canònica de Santa Maria de Solsona, que era regida per prepòsits, els quals anaren adquirint terres pertanyents al bisbat i reberen donacions que afermaren lentament el seu poder. La seva consolidació anà progressivament en detriment del poder del bisbat, al qual mai no deixaren de pertànyer durant l’edat mitjana, si bé al segle XII les propietats directes del bisbat ja havien disminuït molt.
L’altra senyoria de Solsona era representada per la jurisdicció laica, l’origen de la qual no és gaire clar. Cap al tombant del segle XI, hom pot destacar la figura de Miró, que no sembla que sigui el vescomte del mateix nom que tenia béns al Solsonès al segle XI. De qui es parla més és d’Ecard Miró, fill o nét de Miró i que pot constar com el senyor de Solsona sota el suprem domini del comte. El bisbe d’Urgell, Guillem, li cedí els dominis que tenia a Solsona, l’alou del Vilaró, l’alberga del Paradís i el Pla de la serra de Torregassa. Li vengué terres que posseïa al Monte Lezedano, a la partida de Sant Gervasi, i altres possessions d’Olius i Lladurs vers el 1058. Alguns anys després, aquests darrers alous foren cedits a Santa Maria de Solsona, des d’aleshores Ecard Miró apareix com el protector de l’església de Santa Maria de Solsona. El 1069 col·laborà en la construcció del temple de Santa Maria. Ecard Miró i la seva dona Magència feren testament el primer de gener del 1085, en el qual deixaren al seu fill major, Bernat, el castell i la meitat dels alous de Solsona, diversos castells de la Segarra i Tarroja. Aquesta nissaga no prengué el patronímic de Solsona, malgrat tenir-hi el castell i altres possessions i habitar dins la vila o al castell. A Solsona, convertida en condomini, tenien la supremacia els bisbes i després la tingueren els prepòsits o abats de Santa Maria Torroja (l’actual Tarroja) els recordava segurament una gesta bèl·lica en què havien intervingut els antecessors. D’aquí procedeix la nissaga dels Torroja, senyors de Solsona i altres territoris. Alguns dels seus membres tingueren molt de pes dins dels templers de Gardeny i Barbens. Un dels fills de Bernat Ecard fou el tronc de la família dels Oluja.
La nissaga dels Tarroja no era l’única poderosa a la comarca. Ja des d’abans del segle XI els comtes d’Urgell havien encarregat certs castells a un batlle o castlà. Alguns d’ells tingueren també extenses possessions. Seria el cas del vescomte Isarn i el seu fill Guillem Isarn. A la zona de Navès i Anseresa s’estengué la família Miró, un dels quals continuà en el castell d’Anseresa, que podria descendir del vescomte Miró.
Més tard apareix a Morunys i altres pobles del Solsonès el llinatge dels Josa. Un plançó dels Pinós i Mataplana continuà amb el domini de Pinós. Altres cavallers que adquiriren les castlanies dels pobles prengueren línia successòria i pujaren a la categoria de nobles. És molt probable que els primers senyors d’Anglesola, Berenguer Gombald o Gombau, fossin procedents del Solsonès, on se sap que Gombald i Adalaida tenien possessions, a Madrona, i el darrer quart del segle XI i especialment al XII els Anglesola estaven molt lligats amb Santa Maria de Solsona. És demostrat que els Cervera eren procedents de Riner.
A poc a poc la casa vescomtal dels Cardona s’anà establint en una bona part de les terres del comtat d’Urgell i especialment del Solsonès. Aquesta família, titular originàriament del vescomtat d’Osona, fou investida el 986 amb el castell de Cardona, cosa que ocasionà que des del 1062 comencessin a titular-se vescomtes de Cardona, en lloc de vescomtes d’Osona. Un dels vescomtes osonencs, Eribau, fou bisbe d’Urgell des del 1036 i això ajudà a afermar la possessió o el domini de la diòcesi d’Urgell sobre tot el Solsonès i el sector de Cardona. Però l’inici del domini dels Cardona sobre importants sectors del territori del comtat d’Urgell té com a origen l’infeudament i les donacions que el bisbe d’Urgell, Guillem de Cerdanya, féu al vescomte Ramon Folc I de Cardona el 1068, domini que augmentà a mitjan segle XII pel casament de Ramon Folc III (mort el 1176) amb Elisabet Sibil·la, filla del comte d’Urgell.
Fou, però, gràcies al casament d’Agnès de Torroja, única hereva dels senyors de Solsona, amb Ramon Folc IV de Cardona, efectuat el 1217, que una part molt notable del comtat d’Urgell, i en concret del Solsonès, es va integrar al vescomtat de Cardona, del qual passà a formar la gran batllia de Solsona.
D’altra banda, a la fi del segle XII, diversos pobles del bisbat i comtat d’Urgell havien passat a l’abadia de Santa Maria de Solsona. A l’època de l’entrada dels Cardona a la senyoria dels Torroja s’anava extingint el domini d’Urgell a les terres del Solsonès; hi restava, tanmateix, la jurisdicció eclesiàstica del bisbe, que minvà a causa dels privilegis adquirits pel prepòsit de Solsona. Els prepòsits de Solsona s’alçaren a la categoria d’abats el 1409. A més dels privilegis adquirits amb el temps, que permetien al prepòsit de nomenar els rectors de moltes parròquies i rebre’n els impostos normals d’una cúria eclesiàstica, els canonges de Solsona eren rectors de diverses parròquies: Castellvell, Brics, Olius, Riner, Llobera, Llanera, Isanta i Sallent.
El condomini de Solsona era pràcticament un cert patronatge dels Cardona sobre l’església, fins al punt que el 1441 Jaume de Cardona, fill de Joan Ramon Folc I, comte de Cardona, després d’una elecció molt discutida i rebutjada pel bisbe d’Urgell, aconseguí de fer-se abat i senyor de l’abadia de Solsona. Els seus successors foren de la mateixa casa comtal fins el 1532.
Des del segle XIII gairebé tota la comarca del Solsonès formà part del comtat de Cardona, que fou ducat el 1491 quan Ferran el Catòlic concedí el títol de duc als seus senyors. Per sota d’aquests operava una gran quantitat de castlans o nobles que exercien funcions delegades pels comtes o ducs. A mesura que la família ducal dels Cardona s’allunyà del país per acostar-se a la cort, aquests nobles anaren afermant els seus dominis i la jurisdicció sobre els seus territoris i s’anà afeblint l’autoritat i fins els drets fiscals que els ducs de Cardona tenien sobre molts pobles; això comportà tensions que van esclatar poc després de la guerra dels Segadors, vers el 1652.
Al segle XV la població del Solsonès comença a entrar en els conflictes bèl·lics que colpiren durant aquest segle el Principat. La poca densitat relativa de població rural i la manca d’organització dels pagesos del Solsonès féu que aquesta comarca restés força al marge de la guerra remença. En canvi, la comarca participà en la revolta civil de la Generalitat de Catalunya contra el rei Joan II (1462-72), especialment quan fou nomenat abat de la canònica de Solsona Jaume de Cardona, que era també bisbe d’Urgell i que, com tots els Cardona, era partidari de la causa del rei.
El comte de Pallars, Ramon Roger, fou el capitost militar de les forces de la Diputació del General i Joan de Prades, fill del comte de Cardona, ho era de les del rei Joan II d’Aragó. El Solsonès fou dominat pel comte de Prades, amb l’ajut de la pagesia i dels seus cabdills: Francesc de Verntallat, primer, i Joan Sala, després, els quals el rei s’havia atret prometent-los que els solucionaria els problemes.
La guerra s’acabà amb la pau de Pedralbes, a l’octubre del 1472. La situació dels pagesos continuà sense resoldre’s. S’alçà aleshores Joan Sala, que portà la guerra fins al Vallès, i la pacificació no arribà fins a la sentència de Guadalupe, que donà Ferran el Catòlic el 1486.
Tot i no haver participat gaire activament en la revolta remença, la pagesia del Solsonès es beneficià dels avantatges obtinguts per la pagesia després de la sentència arbitral de Guadalupe (1486). Els pagesos, que abans eren possessors de la seva casa i terres per l’abat o comte de Cardona, però subjectes a moltes prestacions i als mals usos, ara només estaven subjectes a uns tributs pecuniaris i, veieren afermada la seva possessió de les antigues terres. A partir d’aquest moment es consoliden els antics llinatges vinculats a una propietat i es pot dir que s’originen les grans cases pairals.
L’edat moderna
Durant aquest període es manté la mateixa situació que en el període anterior pel que fa al domini jurisdiccional. Es crea el bisbat de Solsona (1593), fet que representa la fi definitiva del domini del bisbat d’Urgell. En formar-se el nou bisbat es creà l’oficialitat major amb una multitud de poblets que van des d’Odèn a Pinós i de la Vall d’Ora fins a Ogern, tots els quals són de l’actual comarca de Solsona, llevat de Sorbas i dels pobles del Llobregós, els quals tenien, gairebé tots, antics lligams amb Santa Maria de Solsona.
Durant la guerra dels Segadors, Solsona i una gran part de la comarca decideixen donar suport a la Generalitat. La situació esdevingué virulenta a partir del 1640, fins al punt que el bisbe Fra Pedro de Santiago es va veure obligat a abandonar el bisbat per la seva fidelitat al rei. Això farà que gairebé durant tota la guerra Solsona quedi sense bisbe (1642-52).
Al mateix temps la guerra dels Segadors també aportà canvis al ducat de Cardona. Els francesos imposaren com a duc el mariscal de la Mothe, que ocupà el càrrec del 1642 al 1652. Això va fer que viles i pobles canviessin de senyor i de recaptadors de delmes i imposicions. A la fi de la guerra i restaurat el 1652 Lluís d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba en el seu ducat, aquest volgué recuperar les rendes que no havien estat percebudes els anys de la guerra. Això motivà nombrosos plets entre les diverses jurisdiccions i el ducat, raó per la qual fou una època plena de tensions, que s’allargaren fins al segle XVIII, i dura ja que calia recuperar-se dels efectes de la guerra.
Des del 1670 el ducat de Cardona era en mans dels ducs de Medinaceli, que l’havien obtingut per mitjà del matrimoni entre Caterina de Cardona, hereva del ducat a falta de germans barons, i Francisco de la Cerda, duc de Medinaceli. Al segle XVIII els nous senyors passaren a reclamar antics capbreus i volgueren exigir prestacions i pagaments ja oblidats. Solsona i Cardona foren les poblacions que aconseguiren algun alleujament de les imposicions, gràcies a la millor organització de llurs consells de la vila. Aquest refermament de les imposicions duraria fins al segle XIX, quan la desamortització aboliria els drets feudals.
Pel que fa a la jurisdicció eclesiàstica, els bisbes foren restaurats a la seva seu el 1652. Intitulats d’antic senyors d’Odèn, al segle XVIII comencen a posseir el títol de marquesos d’Olius. També eren senyors de les baronies de Navès, Besora, la Vall d’Ora, Linya, la Llena, Timoneda, Montpol, Terrassola, Ceuró, Pampe i Brics. La restauració del bisbat es correspongué amb la represa de la construcció religiosa, que fou bastant activa a partir de la segona meitat del segle XVIII. Moltes esglésies aprofitaren la pedra o les parets d’esglésies anteriors, com les de Besora, Navès, Linya, Busa, Joval, Ardèvol, Pinós, el santuari de Lord i d’altres.
Els inicis del segle XVIII són marcats per la guerra de Successió (1705-14). L’actitud del Solsonès fou de mantenir-se fidel a la causa de la terra, o sigui, rebel als Borbó. No hi hagué gaires accions bèl·liques al Solsonès, però sí a Cardona, que fou la darrera plaça que capitulà (18 de setembre de 1714).
Tret dels trasbalsos que representà la guerra de Successió, la resta del període fou relativament tranquil·la, alterada només pels disturbis ja esmentats entre els senyors de Cardona i els seus feudataris a la comarca. Fou una època de represa general a Catalunya, que es reflectí en la construcció de nous edificis a la segona meitat del segle XVIII. Començà la construcció de les grans esglésies de tipus neoclàssic; la Mercè, vora la catedral de Solsona, la nova parròquia de Madrona, etc. L’arquitectura barroca arribà controlada per les directrius classicitzants de l’Academia de San Fernando, però l’esperit triomfalista i exuberant del nostre barroc tardà es fa palès en l’escultura que ornamentava aquests temples, i es produí una profusió de retaules d’una vàlua incalculable, molts desapareguts. En són la millor mostra el del santuari del Miracle, el dels Colls de Sant Llorenç de Morunys i el de la Mercè de Solsona.
Alhora, s’engrandiren i es modernitzaren moltes masies, i també se’n feren d’altres, impulsades per l’augment demogràfic i l’activitat comercial.
Segurament en aquest temps es començaren a habitar diverses balmes de la vall del Cardener, de Canalda i de la vall d’Ora, que romangueren en servei fins als primers anys del segle XX.
El segle XIX
Durant els primers decennis del segle la guerra del Francès tingué una forta incidència a la comarca. De fet, la proximitat de les incursions vers la frontera d’Espanya de les tropes revolucionàries de França, l’ambient de prevenció contra la propaganda que venia de l’altra banda dels Pirineus, els impostos de guerra que planaven sobre les pies fundacions i els béns eclesiàstics havien creat un clima de resistència a les innovacions en un país que era treballador i religiós. El 1797 ja començaven a escassejar els cereals, que pujaren de preu. Per això el bisbe Pere Nolasc Móra i Sivir féu presentar l’estat de la producció de les terres parroquials. En declarar-se l’alçament contra els francesos Solsona respongué al moment. Aportà homes per a les campanyes del Bruc, barrils de pólvora, que eren guardats a l’ermita de Sant Bartomeu, 500 fusells i més de 6 000 baionetes fetes pels ganiveters de la ciutat. Es feren proclames en català que es llegiren a les parròquies per reclutar voluntaris.
Malgrat tot, el 10 d’octubre de 1810, a les dues de la tarda, entraren a Solsona 10 000 infants i 800 cavalls de les tropes comandades pel general Macdonald. Els solsonins, avisats per endavant amb un toc de generala dels suïssos, havien fugit de la població i sols n’hi restaren un centenar. A Cardona el mariscal francès fou batut per les tropes de Campoverde i, de retorn a Solsona, les seves tropes continuaren saquejant els pobles de la contrada i Solsona mateix.
Els francesos, carregats de bestiar i de diners, abandonaren Solsona el 26, després d’afusellar unes quantes persones i calar foc a la catedral. Se salvà l’altar de la Mercè i d’altres restaren molt fumats. S’ensorrà la teulada i també part de les voltes del presbiteri. El bisbe retornà a Lord, on morí.
Mentrestant el brigadier Lacy substituïa Campoverde. Al juliol del 1811 posà en estat de defensa Solsona i instal·là en el pla de Busa una escola de cadets i altres forces. La Junta de Defensa del Principat estigué una temporada a Solsona. Quan es proclamà la constitució a les corts de Cadis, se’n feren ressò tot seguit els soldats del campament de Busa i, segons Madoz, aquest fou el primer lloc d’Espanya que proclamà la nova constitució.
El triomf dels liberals (març del 1820) tornà a encendre els ànims. El bisbe de Solsona, Manuel Benito Tabernero, anava publicant les circulars que li comunicava el cap polític. El 25 de març de 1820 el bisbe, juntament amb els assistents, juraren la Constitució, i el 29 el bisbe es dirigí als clergues i religiosos del bisbat perquè fessin el mateix, bo i assegurant que en la constitució no hi havia res contra la religió. Malgrat això, una bona part de la ruralia sortí al carrer sota el comandament dels guerrillers sorgits en diversos llocs: F. Montaner, de Berga; P. Miralles, de Cervera; J. Bussons, el Jep dels Estanys, de Vallcebre; Ramonillo, de Castellfollit de Riubregós. Al Solsonès sorgiren també alguns capitostos, alguns d’ells capellans, entre els quals hi havia defensors de totes dues tendències, la tradicional i la innovadora. Els més notats foren Benet Tristany, que ja havia lluitat en la guerra contra els francesos. En la mateixa línia antiliberal hi hagué Domingo Pensí, rector de Navès, o Lluís Ballarà, vicari de Lladurs, entre d’altres.
El general liberal Rotten en féu responsable el bisbe i prometé executar-lo, i aquest fugí a França. El general posà com a governador del bisbat el canonge Dr. Josep Oliveres, en contra de la voluntat del bisbe. L’ajuntament de Solsona havia confiat a aquest prevere l’explicació de la constitució, i a la fi del 1822 prengué al seu càrrec el bisbat. Finalment el bisbe desautoritzà el governador, que fou processat. A més d’uns 25 capellans morts, hi hagué els fets lamentables de la crema de Castellfollit de Riubregós i Sant Llorenç de Morunys.
Les guerres carlines tingueren una considerable incidència a la contrada i dividiren profundament la població. Un dels capitostos principals que tingué el carlisme a Catalunya fou Benet Tristany, que fou succeït pels seus nebots. Aquesta família es troba documentada ja al segle XV en terres de la Segarra i residia a Ivorra, tot i que els avantpassats directes de Tristany procedien d’Ardèvol (Pinós). Així que brotà la qüestió dinàstica a la mort de Ferran VII començà la guerra al nord d’Espanya, i aquí el pretendent Carles V nomenà brigadier de les forces que es reclutaven en aquesta zona Benet Tristany (1833), el qual, malgrat ser capellà, exercí més de militar que de sacerdot.
A la muntanya havia sorgit unaltre capitost, Ramon Porredon, conegut pel Ros d’Eroles, que dominava a les terres de Canalda i Cambrils. Mentrestant Tristany reunia gent a la zona de Pinós, Llanera i el Cardener. Alguns eclesiàstics fugiren a França, però el bisbe Juan José de Tejada (1832-38) no es mogué del palau i es resistí a predicar o publicar una pastoral amb consignes i instruccions donades per Llauder, amb vista a assegurar la docilitat del clergat i del poble. Durant la guerra el bisbe compartí la casa amb tropes d’un i l’altre bàndol.
El 1834 els carlins dominaven la zona muntanyosa. A la fi d’aquest any es fortificaren al santuari de Lord i aconseguiren 550 roves de pólvora que els portà el fabricant del molí de pólvora de Manresa. Les forces isabelines hi acudiren i assetjaren la mola de Lord durant 39 dies (a partir del 24 de desembre de 1835) des del planell de Sòvol. A causa de la indisciplina i la manca d’un bon cap, i també a causa dels malalts, els ferits i la manca d’aigua, els carlins determinaren de trencar el setge i escapar-se per la banda SE, després de combregar els malalts.
El 1836 Tristany actuà al voltant de Cardona, i diverses vegades intentà apoderar-se del salí. Durant els primers mesos del 1837 les accions de Tristany s’estengueren dins el triangle o sector que va de Manresa a Cervera i Solsona, amb els objectius principals de Cardona i Solsona. Solsona acabà caient després d’un dur setge, l’últim reducte del qual fou el convent de les monges de l’Esperança, on es refugiaren els liberals, que no van poder ésser sotmesos; finalment foren alliberats per les tropes del general de Meer, el 2 de maig, tot i que aquestes no van poder prendre Solsona. Berga caigué en mans dels carlins el 12 de juliol de 1837 i es convertí, junt amb Solsona, amb la capital militar i religiosa del carlisme a Catalunya.
Solsona no fou recuperada per de Meer fins el 24 de juliol de 1838. Hom diu que des de Cardona, base de les operacions de les tropes isabelines, se sentien la música, tocs de generala i cornetes. Tristany i els seus continuaren les guerrilles als voltants de Cardona i Solsona. A l’abril del 1840 el gros de l’exèrcit isabelí es traslladà a la Segarra i el Solsonès per a dominar els darrers reductes carlins. Darrere vingué el mateix general Espartero, que ocupà Berga el 4 de juny. La primera guerra Carlina conclogué poc després, però els caps carlins al Solsonès no havien estat reduïts i reaparegueren amb l’inici de la segona guerra Carlina. Aleshores (1846) sortiren de nou els escamots carlistes amb Benet Tristany i els seus nebots al davant i també reaparegué Ros d’Eroles. Finalment, ambdós capitostos foren agafats i el dia 17 de maig de 1847, a les 6 de la tarda, tots dos foren afusellats a Solsona per manament del general Pavía, que vingué expressament a Solsona i es féu càrrec de l’ordre d’execució.
El 3 de gener de 1854 hi hagué al santuari del Miracle (Riner), una festa religiosa, promoguda pel general Ríos, per haver acabat amb les faccions carlines.
Rafael Tristany, nebot de Benet, prengué les armes en diverses guerrilles i en la guerra del 1872. Intervingué a Itàlia, on Francesc II de Nàpols el posà com a comandant general dels Abruços i lluità contra Víctor Manuel i Garibaldi i durant la tercera guerra Carlina tornà a Catalunya i arribà a capità general (1875).
En aquesta guerra un altre capitost, Joan Castells, s’apoderà de l’ajuntament de Sant Llorenç de Morunys, on trobà armes iprovisions, mentre que Rafael Tristany actuà més a la zona de Solsona i Pinós.
Abans de la guerra civil de 1936-39, tant els carlins com els liberals commemoraven amb celebracions religioses les seves respectives victòries i gestes a la ciutat de Solsona i els encontorns.
Una bona part dels anys de la primera meitat de la centúria transcorregué, doncs, en guerres, la més perjudicial de les quals fou la del 1833, perquè les masies foren saquejades ara pels uns ara pels altres, i també pels impostos que establiren els carlins i els que imposà l’estat després de la guerra. Durant la guerra carlina s’havia produït també la desamortització; la del 1835 representà l’abolició definitiva dels antics drets feudals. Això no afectà especialment la població, ja que, tot i que els pagesos ja no pagaven als seus antics senyors els delmes, els havien d’abonar a les juntes encarregades de la desamortització.
Les grans propietats dels monestirs i de les parròquies foren subhastades. Si moltes parròquies, la catedral i la Vint-i-quatrena del Claustre conservaren algunes propietats fou perquè els mateixos parroquians o clergues les tornaren a comprar a la subhasta o perquè algunes persones que n’havien adquirit les retornaren a la institució que n’havia estat propietària.