Situació i presentació
La comarca de la Terra Alta comprèn dotze municipis que sumen un total de 743,36 km2. Encara que l’Ebre només hi arribi per una llenca estreta situada a la dreta de l’aiguabarreig amb el Matarranya, és una comarca que s’integra plenament en les denominades Terres de l’Ebre, tot formant un conjunt evident amb les de la Ribera d’Ebre, el Matarranya, el Baix Ebre i el Montsià, malgrat la diversitat geogràfica i fins i tot econòmica que hi ha entre elles. La comarca té, però, molts més punts de contacte en l’aspecte geogràfic i econòmic amb el Matarranya que no pas amb la Ribera d’Ebre, vers la qual s’acosta més, però, des del punt de vista històric i humà.
La Terra Alta, tal com és aquí considerada, limita al N amb la Ribera d’Ebre, a l’E amb el Baix Ebre, al S amb el Montsià, a l’W delimita amb la comarca del Matarranya i al NW ho fa amb diversos municipis de parla castellana de Saragossa. Aquests límits, però, manquen de tradició antiga. En la coneguda divisió comarcal de Font i Sagué (1897) el territori d’aquesta comarca apareix distribuït entre les de Gandesa (estesa fins a l’Ebre, i, per tant, amb un bon fragment de la Ribera), i Tortosa (els Ports), sense l’àrea NW, que hom incloïa en el Baix Aragó. Els límits de la comarca pel que fa al sector administrativament català van ser fixats per la Ponència de la Divisió Territorial del 1932 i confirmats per la Generalitat el 1936; en canvi, l’adscripció dels municipis administrativament aragonesos ha estat sempre molt conflictiva. Alguns geògrafs han integrat a la Terra Alta, Calaceit, la Vall del Tormo, Arenys de Lledó i Lledó d’Algars, mentre que d’altres han considerat que aquests municipis pertanyien al Matarranya.
A la Terra Alta es poden distingir tres sectors principals, que són determinats per l’evolució geològica de la comarca. A la banda meridional es troba el sector més accidentat, marcat per un fragment de la Serralada Prelitoral. És el sector dels Ports de Tortosa que es prolonga vers el NE i accidenta amb relleus més suaus (serra de Pàndols, serra de Cavalls) el centre i part del costat E de la comarca. Aquesta és la zona amb menys densitat, ja que la població es concentra a la plataforma d’erosió tabular de la zona septentrional de la comarca, la qual forma part ja de la Depressió de l’Ebre, que es caracteritza per elevacions poc importants, com la serra de la Fatarella, que marca la divisòria amb la Ribera d’Ebre i que és la que defineix la Terra Alta típica. A aquests dos sectors bàsics cal afegir-ne un tercer, les conques d’erosió formades pels antics cursos dels rius damunt l’esmentada plataforma, les quals afecten principalment les zones de Gandesa i Maella.
La comarca comprèn dotze municipis: Arnes, Batea, Bot, Caseres, Corbera d’Ebre, la Fatarella, Gandesa (el cap comarcal), Horta de Sant Joan, el Pinell de Brai, la Pobla de Massaluca, Prat del Comte i Vilalba dels Arcs. Administrativament, els municipis de la comarca s’inscriuen dins de la província de Tarragona i pertanyen al partit judicial de Gandesa, que comprèn part dels municipis de la Ribera d’Ebre.
El nom de la comarca és justificat, atesa la seva altitud respecte a les comarques veïnes. El nom de Terra Alta li fou posat el 1932 en oposició a les terres baixes del Baix Ebre, sota l’influx —creuen alguns—, del famós drama Terra Baixa de Guimerà, bé que això és difícil de provar. El nom, però, ha fet fortuna, sobretot fora de la comarca. Els estudiosos comarcans l’accepten, tot i que sovint a contracor, com el gandesà Joan B. Manyà (1884-1976). L’esmentat autor lamentava que no es donés a la comarca el nom de Castellania en record de l’antiga Castellania hospitalera d’Amposta, a la qual van anar a parar tots els dominis dels templers el 1317, un cop abolit aquest orde. Antigament també s’havia conegut la zona com a Terres de Gandesa. En la divisió comarcal confeccionada per la Ponència de la Divisió Territorial de Catalunya amb l’enquesta municipal del 1933 ja apareix el nom de Terra Alta (Caseres, Corbera, Gandesa, la Pobla de Massaluca), però alguns municipis vacil·laven en la denominació (parlen de comarca de Gandesa, fora Vilalba dels Arcs, que l’anomena Gandesana) i un altre, el d’Arnes, es considera de Tortosa.
El marc físic
El relleu i les aigües
El sector més accidentat de la comarca és el de mestral o sector dels Ports de Tortosa, coneguts a la regió com la Muntanya o simplement els Ports. Es pot dir que els defineixen dos factors fonamentals: la natura de la roca i l’estil tectònic del plegament. El fet que hi predomini la roca calcària (triàsica o juràssica) explica l’abundor de formes càrstiques (valls cegues, avencs i coves, circulació subterrània que s’orienta preferentment cap al Baix Ebre), l’abruptesa aguda de les formes superficials i, sovint, llur feréstega nuesa de vegetació. És una zona de valls estretes (combes o brais), amb moles aïllades. Els Ports assoleixen a la comarca altituds importants: 1 374 m a la Penya Cervera, 1 204 a la mola del Lli, 1 189 a la punta de l’Espina, 1 076 al tossal d’en Grilló o d’en Grialó, 1 073 al de Joan Gran i 542 a la serra dels Pesells. Un contrafort molt més modest pren la direcció de gregal. Ací la serralada perd el gruix i resta reduïda a una aresta carenera que apareix com un bombament discontinu i gairebé suau contemplat des de la Terra Alta i com un roquissar feréstec i inaccessible vist des de la Ribera. Són la serra de Pàndols (705 i 671 m d’altitud) amb un contrafort ponentí que s’eleva a 709 m, Puig Cavaller i la serra de Cavalls (660 m), el vessant llevantí de la qual ja pertany a la Ribera d’Ebre.
Una falla llarga i potent, de centenars de metres, separava antigament aquesta serralada de la Depressió de l’Ebre. En l’actualitat, però, és rarament visible, car sol estar coberta per masses de pinyonenc oligocènic adossades al muntanyam calcari. Són conegudes per l’originalitat de les formes les Roques d’en Benet, anomenades així perquè recorden Montserrat.
La part septentrional de la comarca, com ja s’ha dit, és dominada per la plataforma d’erosió tabular que caracteritza la major part del paisatge de la Terra Alta. És edificada damunt materials oligocènics més resistents, on l’erosió no ha arrasat encara relleus modestos com les muntanyes de la Fatarella (550 m). Aquesta plataforma és sensiblement paral·lela a les corbes que dibuixa el curs de l’Ebre, dominant des d’uns 250 m d’altitud (el pla inclinat comença a migjorn, al peu dels Ports, a uns 550 m). En el sector on la Terra Alta abasta l’Ebre participa del canyó de Faió per la riba dreta.
Les conques d’erosió, semblants a les més extenses excavades en els marges de la Depressió Central, com ara la Conca de Barberà o la d’Òdena, no són tan arrodonides com aquestes. Són excavades en els fragments miocènics. La de Gandesa, excavada en una bona part per l’erosió remuntant del riu de les Canaletes, té una forma allargassada a redós de les serres de Pàndols i de Cavalls i una altitud entre els 190 i els 370 m. L’altra conca, només en part catalana, s’estén de Maella (304 m d’altitud), cap a ponent i migjorn, excavada per tributaris, per la riba esquerra, del Matarranya. Atesa la indecisió general del relleu, aquestes conques han originat la comarca. La seva aptitud agrícola (sobretot per l’arboricultura) hi atragué de bona hora poblament, i el seu caràcter relativament arrecerat hi féu convergir (a Gandesa i Maella) les poques rutes que travessen la Terra Alta.
Els rius d’una comarca secanera com és la Terra Alta, amb un drenatge poc organitzat, ofereixen més interès fisiogràfic per les dificultats que l’establiment del curs ha de superar que no per l’aigua que vehicula. Així, són notables els canyons —en la roca tendra— i els congostos —en la roca dura— en el curs baix del Matarranya, al curs mitjà (estrets d’Arnes) del riu dels Estrets i al de les Canaletes, en travessar les serres de Pàndols i de Cavalls; fins al punt que l’angulositat amb què canvia la direcció d’aquest darrer ha fet pensar que es tractava d’un colze de captura: el baix riu de les Canaletes hauria capturat, per erosió remuntant, l’antic curs alt de l’actual Riu Sec, que així hauria restat sense aigua.
La xarxa hidrogràfica de la comarca adopta una disposició centrífuga: l’Ebre i l’afluent principal, el Guadalop, amb prou feines serveixen de límit en un fragment del seu curs. El Matarranya, amb el riu d’Algars, i el riu de les Canaletes tenen cursos permanents. Tots els altres són intermitents. El riu d’Algars, a la capçalera anomenat dels Emprius, rep per la dreta el riu dels Estrets amb el barranc dels Corralassos o de Xalamera, i aflueix al Matarranya per la dreta, poc abans que ho faci la Vall Major. Desguassen directament a l’Ebre els barrancs de Sant Francesc, de Voravall, o de Barball, i de Berrús i, passada la volta del gran riu, ho fan el Riu Sec i el barranc de la Vall. Malgrat que l’Ebre, i fins el Guadalop un cop fora de Catalunya, siguin més cabalosos que el Matarranya, aquest i el d’Algars són els dos rius més útils per a regar, com es pot veure per les sèquies importants (tres o quatre del d’Algars, nou o deu del Matarranya) que en deriven. Una sèquia de la dreta del Matarranya s’anomena, curiosament, de les Catalunyes. Un aprofitament més peremptori encara d’aquests rius és el forniment d’aigua potable a nuclis de població que mancaven encara d’aigua corrent. Els més secs recollien en basses l’aigua de pluja.
El clima i la vegetació
En l’aspecte climàtic la Terra Alta és, en certa manera, una zona de transició entre, d’una banda, les regions marítimes i, de l’altra, les terres interiors, seques i continentals.
El caràcter muntanyós del país fa que les condicions, en detall, hi siguin molt variades, bé que, en conjunt, l’ambient és una mica més sec que al vessant marítim dels Ports de Tortosa. Perquè, en la pràctica, gairebé la totalitat de la comarca és situada ja al vessant interior, sec i continental del muntanyam catalanídic. La ciutat de Gandesa té una temperatura mitjana anual de 14,6°C i un període fred relativament llarg: temperatures mitjanes subhivernals (compreses entre els 5 i els 10°C) durant quatre mesos, novembre, desembre, gener i febrer. Les temperatures estivals (mitjanes mensuals superiors a 20°C) duren també quatre mesos: juny, juliol, agost i setembre. Tant el període fred com el calent són, doncs, llargs i relativament durs. Evidentment, però, si hom compara aquest règim tèrmic amb el de les terres pirinenques, per exemple, és molt temperat.
Les precipitacions, que a Gandesa se situen pels volts dels 400 mm anuals i els 50 mm els tres mesos d’estiu, són força baixes, i l’ariditat encara augmenta a l’extrem occidental de la comarca.
El clima de la Terra Alta és, doncs, mediterrani de tendència una mica continental. Comença a fer pensar, en alguns aspectes, que ja som prop de les planes continentals de l’Ebre i del Segre. La continentalitat i l’ariditat s’atenuen, naturalment, a la part alta de les muntanyes, on les condicions són més fresques i una mica més humides.
La vegetació, en general calcícola, perquè les terres solen contenir calç a tot arreu, correspon principalment al domini climàtic dels carrascars (Quercetum rotundifoliae). A la part més marítima de la comarca l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale), en la seva forma empobrida meridional, encara deu representar la vegetació climàtica. A les parts altes de les muntanyes i, especialment, a les obagues, la pinassa (Pinus nigra ssp. salzamanii) esdevé dominant i indica el pas progressiu a condicions submediterrànies.
Actualment el carrascar ocupa només una petita part de l’extensió que hauria d’ocupar si l’home no l’hagués destruït. Al seu lloc hi ha grans pinedes de pi blanc (Pinus halepensis) amb brolla de romaní i bruc d’hivern (Rosmarino-Ericion) i amb claps de garriga (Quercetum cocciferae). Una gran part d’aquestes pinedes deuen substituir antics alzinars, però és probable que als terrenys inclinats i secs la pineda amb brolla sigui natural i que la vegetació fos igual que ara, aproximadament, si l’home no hi hagués influït.
La Terra Alta té quatre espais naturals inclosos en el PEIN, que ocupen un total de 13 901,6 ha (18,8% de la superfície comarcal): els Ports (a Arnes, Horta de Sant Joan i Prat de Comte), la Ribera d’Algars (Arnes, Caseres i Horta de Sant Joan), les Serres de Pàndols-Cavalls (Bot, el Pinell de Brai, Gandesa i Prat de Comte) i Riba-roja (Pobla de Massaluca). L’any 2000 l’antiga línia de ferrocarril de la Val de Zafán es transformà en una línia verda.
El Parc Natural dels Ports
Al mes de juny de l’any 2001 el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar el Parc Natural dels Ports. Aquest espai, amb una superfície de 35 050,5 ha, esdevenia així el segon parc natural més gran de de les Terres de l’Ebre, després del Parc Natural del Delta de l’Ebre.
Les tres comarques que delimiten el parc són el Baix Ebre, el Montsià i la Terra Alta, i més concretament els nou municipis següents: Paüls, Alfara de Carles, Tortosa i Roquetes (Baix Ebre), Mas de Barberans i la Sénia (Montsià), i Arnes, Horta de Sant Joan i Prat de Comte (Terra Alta).
Els Ports constitueixen una unitat de relleu calcària molt complex, de transició entre el sistema Mediterrani Català i el sistema Ibèric. El massís està format per muntanyes que sovint sobrepassen els 1000 m. La que assoleix una major altitud és el Mont Caro (1 447 m), seguida del Tossal dels Tres Reis (1 356 m), el Negrell (1 343 m) i la Mola de Catí (1 326 m). Són formades per materials calcaris mesozoics, responsables del seu relleu abrupte (falles i encavalcaments). Per la seva complexitat destaquen també les Roques d’en Benet, que formen un front de conglomerats, al sector septentrional bolcat cap a la depressió de l’Ebre. Als sectors de més altitud presenten formes càrstiques, com rasclers i dolines, mentre que al sector occidental, rius com el Matarranya, l’Algars i l’Ulldemó s’encarreguen de la formació d’espectaculars gorges.
Pel que fa a la vegetació i la fauna, cal destacar que es tracta d’un espai que acull un gran nombre d’espècies endèmiques d’alt valor ecològic, ja que es troben en el punt on convergeixen les muntanyes ibèriques i el litoral del llevant. La vegetació es presenta en diferents estatges, des dels paisatges típicament mediterranis a la base de la muntanya fins als submediterranis a les parts més altes. D’entre les espècies vegetals més abundants destaquen formacions de màquia mediterrània, el margalló (Chamaerops humilis), el llentiscle (Pistacia lentiscus), el romaní (Rosmarinus officinalis), el bruc (Erica) i el pi blanc (Pinus halepensis). A les latituds mitjanes (700 m) apareixen alzines (Quercus ilex) i pinassa (Pinus nigra), i als punts més elevats es presenta el pi roig (Pinus sylvestris), la blada (Acer opalus), el roure martinenc (Quercus pubescens), etc. En aquest espai, es troba també la reserva natural parcial de les fagedes dels Ports, la més meridional de la Península Ibèrica. Pel que fa a la fauna, el parc conviu amb la reserva nacional de caça (28 587,2 ha), a la dreta de l’Ebre, que s’encarrega de gestionar l’aprofitament cinegètic de la cabra hispànica (Capra hispanica), espècie protegida. Altres espècies que viuen en aquest espai són el porc senglar (Sus scrofa), el conill (Oryctolagus cuniculus), la llebre (Lepus), els voltors i els falcons.
El centre d’informació del Parc Natural dels Ports el constitueix el Cap de l’Ecomuseu, instal·lat a la vila d’Horta de Sant Joan, encarregat de preservar el desenvolupament i la conservació de l’alt valor ecològic d’aquest espai.
Les comunicacions
Les comunicacions de la comarca de la Terra Alta es poden definir, a grans trets, com a deficients. Això es deu, en gran part, a la tortuositats dels accidents geogràfics del relleu i a la manca d’inversions destinades a millorar les comunicacions d’aquesta comarca. Cal destacar que la ciutat de Gandesa és l’eix vertebrador de les principals vies de comunicació de la comarca.
La via principal és la N-420, procedent de Tarragona i Reus, que travessa la comarca transversalment passant per Corbera d’Ebre, Gandesa i Caseres, en direcció a Calaceit (Matarranya). D’aquesta carretera, i a l’alçada de la ciutat de Gandesa, en surt la carretera C-43 que va d’aquesta ciutat fins Benifallet (Baix Ebre) on enllaça amb la C-12 d’Amposta a Àger (Eix Occidental). Altres carreteres locals enllacen el cap comarcal amb la resta de municipis. Cal destacar la carretera local que, partint de la ciutat de Gandesa en direcció N, es bifurca en dos ramals a l’alçada de Vilalba dels Arcs: l’un vers la Fatarella i l’altre vers la Pobla de Massaluca. El sector meridional és travessat per la carretera N-230 de Prat de Comte a Pinell de Brai i Miravet (Ribera d’Ebre), que creua perpendicularment la C-43, anteriorment esmentada.
La resta de municipis d’aquest sector de la comarca es comuniquen a través d’altres carreteres locals, com la que va de Gandesa a Bot. Aquesta es bifurca vers l’Horta de Sant Joan, en direcció SW, i vers Prat de Comte, en direcció SE.
El transport per carretera és el més utilitzat a la comarca, tot i que pel sector septentrional hi passa la línia de ferrocarril de Barcelona a Madrid. Aquesta travessa el municipi de la Pobla de Massaluca, on hi té una estació, vers Faió (Matarranya). L’antic traçat de la Val de Zafán, que tancà a partir de 1973 per falta de rendibilitat, travessava els municipis d’Arnes, Horta de Sant Joan, Bot, Gandesa i el Pinell de Brai; actualment s’ha transformat en una via verda.
La població
El poblament a la Terra Alta és fortament concentrat als caps municipals, llevat d’alguns masos o caseries (com les Camposines a la Fatarella) que es distribueixen pels diferents termes i que presenten una important tendència a l’abandó. Aquesta situació de poblament concentrat té l’origen en la distribució de poblament que s’inicià a l’edat mitjana, quan el territori de la Terra Alta, després de pertànyer als musulmans, fou reconquerit i repoblat pels cristians que, massa propers al territori musulmà i temerosos de les ràtzies, començaren a agrupar-se en nuclis. Actualment els municipis no tenen cap agregat. La població tendeix a concentrar-se als municipis més grans com Horta de Sant Joan, Batea i Gandesa, o simplement marxar fora de la comarca, de manera que el que hom troba modernament a la Terra Alta són despoblats que antigament havien estat nuclis concentrats, alguns dels quals aconseguiren arribar al 1950, però sempre amb una població molt escassa. Hom pot citar el despoblat d’Almudèfer a Caseres o els d’Algars i Pinyeres a Batea. Els municipis que concentren menys població són Prat de Comte, Caseres, la Pobla de Massaluca i Arnes.
Pel que fa a l’evolució de la població, cal tenir en compte el primer cens que detalla bé el poblament medieval, el del 1358, que donà 1 073 focs. El segon fogatjament, del 1365, no detalla el poblament dels diferents nuclis de la comarca pel fet de trobar-se inclosos en el total dels 2 700 focs assignats a la casa taxada de la castellania d’Amposta. El cens del 1378, en plena època de despoblament del segle XIV, donà 779 focs.
Al llarg dels segles XV i XVI el poblament comarcal es va mantenir molt baix, i, així, el 1553 només havia assolit 1 087 focs. Després del petit retrocés que va representar l’expulsió dels moriscs del 1620, que va afectar algun terme comarcal, l’augment fou igualment escàs, ja que el cens del 1718 donà 3 777 h. Cal suposar que al llarg del segle XVIII ací com arreu es degué produir el desvetllament demogràfic que caracteritzà el segle XVIII català, altrament no s’explicaria el pas a 12 331 h del cens poc fiable del 1830 i els 18 553 que donà el cens del 1842 recollit per Madoz.
A partir de mitjan segle XIX, es posseeixen ja xifres globals i detallades per a tota la comarca. Així doncs, el 1857 hi havia 19 071 h, 20 989 h el 1887 i 22 932 h l’any 1900. Un cop entrat al segle XX, la guerra civil de 1936-39 marcà els inicis d’una davallada, de la qual la població gairebé mai ja no es tornà a refer: 21 457 h el 1936, 18 525 h el 1950 (a causa de les dures condicions de la vida a ciutat molts retornaren durant la postguerra a la feble seguretat de l’agricultura), 14 768 h el 1970 (començà l’emigració cap als grans nuclis urbans), 13 732 h el 1981, 12 945 h el 1991 i finalment, 12 231 el 2001. L’any 2005 la comarca presentava signes d’estabilització i assolia els 12 724 h. Si tenim en compte la relació entre la població total de la comarca i la superfície que té, es pot veure que la seva densitat poblacional respon a 17,12 h/km2, una de les més baixes de Catalunya.
Aquesta evolució negativa de la població respon a un despoblament provocat per un seguit de causes diverses: manca de bones comunicacions, falta d’indústria, abandonament del camp o menys necessitat de braços a causa de la mecanització, manca de perspectives i serveis per al jovent, etc. El panorama de la Terra Alta no és gaire falaguer, per les raons que es detallen en l’estudi de l’economia. Cap municipi de la comarca no té avui dia els habitants que tenia el 1857 llevat de Gandesa, la capital, tot i que aquesta passà encara de 3 767 h el 1900 a 3 028 h el 2005.
L’economia
L’agricultura i la ramaderia
Aproximar-se a l’economia de la Terra Alta és fer-ho a un territori amb uns eixos econòmics marcadament agrícoles i amb una escassa implantació industrial. Les característiques fonamentals de l’agricultura de la Terra Alta són marcades per una agricultura de secà amb una progressiva tendència a la reducció. Les causes d’aquest retrocés són les mateixes que determinen aquest procés a la majoria de les comarques agrícoles. D’una banda, la recessió que com a activitat econòmica ha sofert l’agricultura al llarg del segle XX i que en una bona part dels casos fa dificultosa la subsistència del pagès que només viu del camp; l’emigració que això ha provocat o fins i tot la derivació cap a altres sectors econòmics; la deficiència de les estructures agràries (que provoca la manca d’una adequada explotació i promoció dels productes) i, de l’altra, la manca d’una xarxa viària adequada i l’aïllament dels mercats potencials són factors que també cal tenir en consideració a l’hora d’entendre la davallada dels conreus.
El principal tret de l’agricultura que cal destacar és que hi ha un clar predomini de terres de secà sobre les de regadiu, que es localitzen a les terrasses fluvials i en les petites valls del rius: d’Algars, dels Estrets o de les Canaletes. A més, majoritariament són destinades a l’autoconsum, tret de les explotacions de fruiters de regadiu (presseguers, cirerers).
Els conreus de secà més estesos són la vinya, els ametllers i les oliveres. La vinya, tot i ser el conreu més important quant a superfície, patí una davallada considerable a finals del segle XX. La principal destinació del raïm és la producció de vi. La fama dels vins de la Terra Alta no és, però, gaire antiga. A causa de la seva situació geogràfica, dotada d’unes comunicacions dificultoses, no és estrany que la vinya no fos present a la Terra Alta amb la mateixa intensitat que en altres comarques catalanes durant els segles XVII i XVIII. La llunyania del mercat barceloní i dels ports de mar tampoc no afavorí l’obtenció de vi més enllà de les necessitats per al consum dels mateixos habitants. Però durant els anys que precediren la plaga de la fil·loxera, la vinya guanyà posicions a la Terra Alta, que després tornà a perdre a causa de la mateixa fil·loxera. Més endavant, de totes maneres, les noves tècniques i l’arrelament de l’esperit cooperatiu van contribuir a augmentar la producció i, actualment, la vinya representa el conreu més important de la comarca, junt amb l’ametller.
El vi que s’elabora a la comarca és en el 50% emparat per la Denominació d’Origen Terra Alta, la qual afecta tot el territori comarcal i part de la Ribera d’Ebre. Aquesta qualificació li va ser atorgada provisionalment el 1972, aprovada per la Generalitat el 1982 i ratificada el 1985 per l’estat espanyol. La qualitat del sòl, lleuger, l’alta pluviositat i les hores d’exposició al sol són elements importants a l’hora de definir un vi caracteritzat per la seva alta graduació. Hi ha autoritzades diferentes varietats.
El vi blanc és el tradicional a la Terra Alta; és un vi que obté una bona sortida al mercat interior. La varietat garnatxa blanca, que és la majoritària en tota la comarca, n’és la base, i el tipus Terra Alta Blanc, de color de palla i d’una graduació de 13° i 16°, és en la seva gran majoria originat per aquesta varietat. Un altre tipus de varietat blanca és el macabeu, mentre que en vins negres el carinyena, la garnatxa negra i la garnatxa peluda són les varietats autoritzades. La mitjana de graduació dels vins és de 13° a 15°, tret del vi ranci, que normalment supera els 15°.
Actualment hi ha diferents problemes que frenen el desenvolupament econòmic d’aquest sector, a part els problemes que marquen l’agricultura en general i que ja han estat esmentats. El més greu és la creixent competència d’altres zones vitivinícoles molt més adaptades al mercat, un mercat que demana cada vegada més el vi de qualitat i deixa de banda el vi de taula. D’altra banda, a la Terra Alta hi ha una manca de treball comunitari dels diversos productors per a enfortir l’oferta amb vista a la possible demanda. Hi ha moltes marques i, d’altra banda, una gran part de la producció es ven com a vi de taula. És a dir, que no s’aprofita com caldria la Denominació d’Origen que, degudament aplicada, podria reportar majors beneficis a la comarca i portar-la cap a una especialització més positiva. Actualment, l’escassa rendibilitat i els alts costos productius fan que es vagi deixant de banda la vinya i que s’afavoreixin espècies més rendibles. Això ha fet que molts terrenys que antigament eren de vinya hagin estat reemplaçats pels fruiters, especialment l’ametller.
La vinya es concentra al centre de la comarca. A Gandesa, Batea, la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs, Corbera d’Ebre i Bot, el vi és el principal producte.
L’ametller ocupa una bona part de la superfície comarcal. Els municipis on aquest conreu està més estès són Bot, Caseres, la Pobla de Massaluca i Prat de Comte.
La producció oliverera ha estat durant molt de temps un dels productes principals de la Terra Alta, sobretot en les zones pròximes al Matarranya. Però la crisi socioeconòmica del camp, la baixa rendibilitat del conreu i la forta competència amb l’envaïment dels mercats per altres greixos vegetals en forma d’olis han estat les causes més importants de la seva crisi. Concretament a partir de la glaçada del 1956, en la qual van morir un elevat nombre d’arbres, l’olivera ja no es recuperà més del retrocés experimentat.
La resta dels sectors són quantitativament poc importants. Entre els sectors amb empenta hom troba l’avellaner i el presseguer, mentre que els cereals, que fins al principi de la dècada de 1980 havien experimentat una tendència positiva, a hores d’ara són marcadament regressius.
Per al conjunt de la comarca la ramaderia resulta un bon complement a l’agricultura, principal activitat de la població, però en cap dels municipis no supera la seva importància. Les poblacions amb major incidència de la ramaderia són el Pinell de Brai i Horta de Sant Joan.
Antigament, aquesta zona era terra de pas per als ramats de transhumància, els quals, seguint els camins ramaders, baixaven al delta i a la regió de l’Ebre o pujaven, durant l’estiu, cap a les serralades dels Ports i del Maestrat. Encara avui la ramaderia ovina i el cabrum són força ben representats a la comarca i se situen sobretot a zones properes a la muntanya. Horta de Sant Joan, Batea i el Pinell de Brai en són els principals productors.
La major riquesa ramadera de la comarca és, però, l’aviram i el bestiar porcí. En general, hom troba aviram arreu de la Terra Alta, tret de la banda NE (Corbera d’Ebre i la Fatarella).
El porcí és una altra activitat dins el sector ramader i es dedica principalment a l’engreix. Els principals productors són Batea i Gandesa, mentre que Prat de Comte i Vilalba dels Arcs són municipis on aquest sector gairebé ha desaparegut.
La cuniculicultura, que ha anat evolucionant al llarg del temps des d’una criança familiar i a petita escala fins a una criança industrial, es troba a hores d’ara en una fase de decreixement. Té una certa importància a Horta de Sant Joan, Corbera d’Ebre i Batea.
Pel que fa a la cria de bestiar boví, mai no ha estat gaire significativa i es tracta d’una activitat molt localitzada. L’únic municipi amb una cabanya bovina digna d’esment és el d’Horta de Sant Joan.
La indústria i les fonts d’energia
La indústria és un sector poc desenvolupat a la comarca de la Terra Alta, en gran part, per l’evolució de les activitats agrícoles, que tot i que no són una font d’ingressos important, tendeixen a augmentar, i a l’auge de les activitats terciàries. Hi ha diversos factors que no afavoreixen la instal·lació de noves indústries, entre els quals cal destacar l’allunyament dels mercats potencials, la manca d’uns recursos naturals que afavoreixin l’aparició d’activitats industrials que se’n derivin i també el mal estat de les vies de comunicació principals. La majoria d’establiments industrials són familiars o de petita empresa. El municipi de Gandesa aplega el gros de l’activitat industrial, encapçalada per empreses del sector paperer i les arts plàstiques, seguides per indústries del ram tèxtil (confecció) i per d’altres dedicades a la fabricació de matèries primeres plàstiques. La majoria d’aquests establiments es troben al polígon industrial la Plana.
A la resta de les poblacions de la comarca que tenen alguna activitat industrial, aquesta sol provenir de l’evolució de petites iniciatives locals o bé de l’evolució d’activitats tradicionals, com ara la fabricació de bótes de vi, a Gandesa. Batea, la Fatarella i el Pinell de Brai disposen també d’una sèrie d’indústries petites i mitjanes. El sector de la construcció va tenir una gran empenta durant el decenni de 1970-80, coincidint amb la posada en funcionament de la central nuclear d’Ascó. Amb la finalització de les obres de la central, el sector de la construcció es reduí i es concentrà en empreses de dimensions petites i mitjanes, situades principalment als termes de Batea i el Pinell de Brai.
És important d’assenyalar que el sector alimentari, tot i tractar-se d’una comarca agrícola, és molt poc desenvolupat. La major part de la producció es vehicula per mitjà de cooperatives. A la comarca, tots els municipis disposen de cooperativa agrícola excepte el de Prat de Comte. D’entre aquestes destaquen el Celler Cooperatiu de Gandesa, la Cooperativa Pinellense (el Pinell de Brai) i la Cooperativa Agrícola Catalana i Secció de Crèdit de Sant Miquel de Batea.
El comerç, els serveis i el turisme
Per ella mateixa la Terra Alta no resulta un centre gaire actiu i les seves àrees comercials es troben disperses, ja que Gandesa, tot i que lentament tendeix a assolir un paper com a centre, no té prou poder d’atracció sobre les poblacions més allunyades de la comarca, ateses les dificultats d’infraestructura, de comercialització i de comunicació. Comercialment la comarca s’estructura en diverses àrees: la subàrea de Móra, que s’estén als pobles de Corbera, la Fatarella i la Pobla de Massaluca, la subàrea de Gandesa, als pobles de Vilalba, Batea i Caseres, i l’àrea de Tortosa pel que fa a les activitats comercials del Pinell de Brai, Bot, Prat de Comte, Horta de Sant Joan i Arnes.
Dels dotze municipis de la comarca, només cinc poblacions fan mercat setmanal, tot i que algunes fins i tot diversos dies a la setmana: Arnes en fa el divendres, Batea el dimarts, el dijous i el dissabte, Corbera d’Ebre el dimecres i el dissabte, Gandesa el dimarts i Horta de Sant Joan, el dimarts i el divendres. La resta de municipis no celebren mercat.
Quant als serveis, a nivell general són força deficitaris. Pel que fa als serveis sanitaris, la comarca no té cap hospital i només els municipis de Batea i Gandesa disposen d’un centre d’atenció primària (CAP). Quant a l’ensenyament, només el cap comarcal completa l’oferta bàsica amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat i cicles formatius. Els altres municipis disposen únicament de centres on s’imparteixen cursos d’educació primària. L’Escola de Capacitació Agrària, ubicada a Gandesa, ofereix cicles formatius de grau mitjà.
Tots els municipis compten amb algun tipus d’instal·lació esportiva (poliesportiu, piscina municipal, camp de futbol, ect.). Bot i Gandesa disposen de camp de tir.
El turisme de la Terra Alta està estructurat al voltant del seu entorn natural, és a dir, el paisatge es converteix en el marc idoni per a desenvolupar un bon nombre d’activitats lúdicoesportives. Entre aquestes, destaca la pràctica de l’excursionisme als Ports de Tortosa i a les Roques d’en Benet (la Fatarella), el traçat de la Via Verda al municipi d’Horta, les passejades i recorreguts pel paratge de la Fontcalda (Gandesa), etc. La visita als nuclis medievals dels pobles i viles de la comarca (com la vila d’Arnes) i la visita de cellers modernistes (el Pinell de Brai, Gandesa) també constitueix un bon atractiu turístic.
La Terra Alta potencia, darrerament, tres rutes turístiques: la del Camí de Sant Jaume, la Via Verda i la Ruta de la Pau, sobre la guerra del 1936-39.
Pel que fa a l’allotjament, és variat: Gandesa i Horta de Sant Joan compten amb establiments hotelers, a Arnes hi ha una zona d’acampada i alguns edificis restaurats com a refugi, i també hi ha diverses residències casa de pagès a la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs i Horta de Sant Joan. La Terra Alta, tot i no ser una comarca eminentment turística, s’ha servit dels seus propis recursos (tant culturals com rurals) per a explotar i potenciar l’atracció de visitants.
La cultura i el folklore
Gairebé tots els municipis de la comarca disposen d’alguna mena d’associació cultural i recreativa que és qui porta a terme la major part de les activitats culturals i recreatives de la vila. El tipus d’associació cultural més habitual és aquella que sol col·laborar amb les entitats públiques a l’hora d’organitzar activitats diverses al municipi. D’entre les de més tradició destaca la Societat Unió Gandesana, de Gandesa, que es fundà l’any 1934.
Pel que fa als museus, destaquen el Centre Picasso i l’Ecomuseu dels Ports, tots dos a la vila d’Horta de Sant Joan. A Corbera d’Ebre s’ha inaugurat el Museu de la Trinxera, sobre la batalla de l’Ebre, a Bot cal esmentar el Museu del Vi, a Vilalba dels Arcs, el Museu del Camí Xacobeo de l’Ebre i a Prat del Comte l’Exposició permanent de la Destil·leria. Pel que fa als arxius, no n’hi ha cap a la comarca, tot i que alguns municipis disposen de servei de biblioteca. Un dels centres d’estudi que cal destacar és el Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre, a Gandesa, inaugurat l’any 1999. En aquest s’hi pot consultar documentació i material divers sobre aquest esdeveniment històric.
Quant als mitjans de comunicació, dos municipis disposen d’emissora de ràdio Batea i Gandesa. Pel que fa a la premsa, no hi ha cap publicació periòdica de caràcter diari sinó que el mitjà de comunicació més habitual és la revista o el butlletí municipal. Només dues de les publicacions són de caràcter semestral: el “Butlletí del Centre d’Estudis de la Terra Alta”, de Gandesa, i “Fatumer”, del Pinell de Brai. La resta són publicacions que surten trimestralment: “la Vila Closa” (Batea), “el Trull” (Corbera d’Ebre) i “la Serena” (Gandesa).
A la Terra Alta les festes que els diversos municipis celebren al llarg de l’any són força concentrades en els nou primers mesos, mentre que l’octubre, el novembre i el desembre manquen de festes significatives, tret de les habituals celebracions de Nadal. Un tret característic de la comarca són els diversos aplecs que se celebren al llarg de l’any.
Hi ha diverses ermites i santuaris que són d’antic centres de devoció popular i la seva fama depassa clarament els límits administratius del seu municipi, com seria el cas del santuari de la Fontcalda, a Gandesa. Aquest santuari i antic balneari, fou conegut en temps antic per la qualitat de les seves fonts, les quals hom pensà que eren miraculoses, raó per la qual diverses poblacions i parròquies d’arreu n’establiren aplecs durant els diversos mesos de l’any. Tot i que actualment molts s’han perdut, altres s’han mantingut.
L’ermita de Santa Madrona, a Corbera d’Ebre, és centre de devoció popular i al llarg de l’any els habitants de Corbera hi fan diversos aplecs, com el que es fa per Sant Marc (25 d’abril). Altres aplecs que se celebren són el del 19 de març a l’ermita de Sant Josep de Bot i un dia abans al convent de Sant Salvador, a Horta de Sant Joan. El 24 de juny els habitants de Batea van en aplec a l’ermita de Sant Joan d’Algars mentre que a l’agost van a l’ermita de Pinyeres. Per Pasqua, cal esmentar també l’aplec que fan els habitants de Vilalba dels Arcs a l’ermita de Santa Magdalena de Berrús (Riba-roja d’Ebre, Ribera d’Ebre). Al Pinell de Brai, el segon diumenge després de Pasqua se celebra un aplec a l’ermita de Santa Magdalena. El dissabte després de Pasqua els habitants de la Fatarella pelegrinen al santuari de Sant Francesc Xavier per demanar aigua.
Pel que fa a les festes populars de caràcter religiós, tenen especial rellevància el mes de gener les festes que es fan en honor de Sant Antoni Abat (pel 17 de gener) i que se celebren en diversos municipis (Bot, la Fatarella, Gandesa, la Pobla de Massaluca i Prat de Comte). Pel febrer hi ha una altra festa destacada: la de Sant Blai, que se celebra a Bot i a la Fatarella. Durant el mes de març destaca la festivitat de Santa Madrona. Aquesta santa havia tingut una especial devoció a la comarca, actualment, però, la celebració es limita als aplecs, com ja ha estat esmentat anteriorment.
Al mes d’abril, normalment solcat per les celebracions de Setmana Santa o de la Pasqua, segons els anys, hi ha poques festes que tinguin una data de celebració fixa. Així, el diumenge després del 21 d’abril es fa festa en honor del Sant Sagrament i de Sant Salvador a Horta de Sant Joan. Actualment, pocs municipis celebren ja la festa de Sant Isidre Llaurador, tot i ser una comarca agrícola. Amb tot, a Batea encara fan actes destacats el 15 de maig, dia del sant. El mateix mes de juny destaca especialment l’encesa de la flama del Canigó que té lloc a Corbera d’Ebre.
Arribats al juliol dues són les festes que concentren la devoció popular: la festa de Sant Cristòfol, tradicionalment protector dels camins i que ho ha esdevingut dels automobilistes, sol incloure moltes vegades la benedicció de vehicles. Batea, Bot, Corbera d’Ebre o el Pinell de Brai són llocs tradicionals de celebració d’aquesta festivitat. Santa Magdalena és l’altra festa important del mes de juliol a la comarca. Actualment se celebra a Arnes i Caseres el dia 22.
Les festes majors solen celebrar-se gairebé totes el mes d’agost, mes en el qual les festes més habituals són les dedicades a la Mare de Déu (15 d’agost), a Sant Llorenç (10 d’agost) i a Sant Bartomeu (24 d’agost). Gandesa, amb les seves festes en honor de la Mare de Déu de la Fontcalda (al principi de setembre) tanca la temporada de festes majors.
A la tardor, i ja fins al Nadal, les úniques festes que es fan són la de Santa Regina, a la Pobla de Massaluca (el 7 de setembre) i la de la Nativitat de la Mare de Déu, a Horta de Sant Joan (pels volts del 8 de setembre). Dels actes festius que tenen lloc per Nadal, cal destacar la Passió de Vilalba, que compta amb la participació de tot el poble i escenifica la representació pels carrers de la població.
A la Terra Alta una de les tradicions que es conserven més acuradament és la ballada de danses tradicionals. Hi ha diversos municipis que en les seves festes anuals mantenen alguns balls, en la seva major part derivacions de la jota tortosina. Un dels més tradicionals és la dansada gandesana, que es balla durant la festa major de Gandesa. És un ball amb melodia de jota durant el qual els dansaires, que vesteixen els típics vestits gandesans, intercanvien presents de coca i barra de massapà.
La Fatarella també conserva els seus balls tradicionals. Per Sant Blai es dansa la jota de la Fatarella, la qual es torna a ballar durant tots els dies que dura la festa major (el primer dissabte d’agost, festa de la Mare de Déu de la Misericòrdia). Entre altres, hom pot esmentar també el cap de dansa que té lloc al Pinell de Brai per Sant Llorenç, als voltants del 10 d’agost; o també la jota de Prat de Comte, barreja de la jota tortosina i de l’aragonesa, que se sol dansar per Sant Bartomeu (24 d’agost).
La història
La prehistòria i l’antiguitat
Les troballes prehistòriques reveladores de nuclis estables de poblament fetes a la Terra Alta comencen bàsicament amb els inicis de l’edat del ferro i continuen dins l’època ibèrica fins a arribar als temps plenament històrics amb un clar paral·lelisme amb les troballes del Matarranya, molt més abundants i ben estudiades que les d’aquesta comarca. Aquest paral·lelisme permet definir aquesta zona com el sector de poblament ibèric del Matarranya-Algars, amb unes característiques molt definides que fan néixer el procés d’iberització a partir de les cultures dels camps d’urnes cap al segle VI aC. Cap els segles V i IV aC la cultura ibèrica arribaria a la seva màxima esplendor.
Els principals jaciments de la Terra Alta són el del Coll del Moro de Gandesa i els de la vall del riu d’Algars (Caseres). El jaciment del Coll del Moro mostra clares influències de l’activitat fenícia que es barreja amb la tradició indígena, en un món en què encara es desconeixia el torn i una veritable metal·lúrgia del ferro, en dates que es poden remuntar al segle VII aC. La persistència d’aquest poblat es pot seguir en l’època plenament ibèrica, moment en què el poblat, del qual s’ha trobat també la necròpoli, es troba en plena activitat i en què es veuen aparèixer altres nuclis de poblament al tossal del Moro de Batea i a la Gessera de Caseres, on s’ha excavat un poblat, en el qual podien habitar poc més d’una trentena de persones. Dues són les teories proposades per a definir el jaciment del Coll del Moro. D’una banda, Joan Sanmartí creu que el poblat era el centre d’una àrea d’influència molt més vasta de la qual deurien dependre altres assentaments menors. D’altra banda, Virgilio Ruiz Zapatero defensa l’existència d’assentaments autònoms que deurien marcar, d’alguna manera, la seva àrea d’influència (aproximadament 1 km2). De totes maneres sembla que el sistema de capitalitats deuria ser el més adient per a la comarca.
A l’època de la dominació romana les colonitzacions agràries més importants van ser a la zona costanera, però aviat es colonitzà també l’interior, com ho demostren les restes de vil·les entorn del Cinca: l’Ebre, l’existència d’una notable terrisseria a Tivissa, on es feien àmfores per a transportar el vi que es produïa a la comarca i sobretot el sepulcre romà en forma de temple situat a un quilòmetre a l’W de Favara, del segle II, dedicat a Luci Emili Lupus, conegut popularment per la Casa dels Moros.
L’alta edat mitjana
L’època més obscura de la història comarcana són els segles que van de la cristianització del territori, sotmès al bisbat de Dertosa o Tortosa, a la conquesta cristiana (en època de sant Brauli, a mitjan segle VII, el lloc era perillós per tal com era infestat de lladres, segons una carta seva escrita des de Saragossa, on era bisbe). En aquest temps devien existir ja gairebé tots els nuclis actuals de poblament, que durant el període de domini musulmà foren sotmesos al valiat i més tard a la taifa de Tortosa. La gent d’origen autòcton es degué anar convertint a l’islamisme, com ho indica el fet que el 1497 —molts segles més tard de la reestructuració cristiana del país— a Miravet, per exemple, lloc ben proper a la comarca i significatiu per pertànyer gran part d’ella a la seva batllia, bé que radicada a Gandesa, hi hagués 86 llars sarraïnes i només 3 de cristianes. L’expulsió del 1610 deixà el lloc de Miravet i altres de la seva batllia pràcticament despoblats.
La veritable història de la Terra Alta, o almenys la que ens és documentalment coneguda, s’inicia poc després del 1148, quan la ciutat de Tortosa caigué en mans de Ramon Berenguer IV i dels seus aliats, una armada genovesa i cavallers del Temple. Els sarraïns expulsats de Tortosa sembla que es feren forts en alguns castells comarcans i especialment al cimal de Siurana, d’on foren definitivament expulsats el 1163. Un dels castells que es resistí a la pèrdua de Tortosa sembla que fou el de Miravet, que seria expugnat pel comte barceloní, amb l’ajuda dels templers, el 24 d’agost de 1153, dia en què el comte va cedir el castell, amb el seu gran terme, a Pietro Della Rovera, mestre del Temple a les parts d’Espanya. Al gran territori que es va adscriure a aquests castells, s’inclogueren els llocs de Miravet, Benissanet, Ginestar, Rasquera, el Pinell, Salvaterra, Corbera, Gandesa, Mudèfer, Batea, Vilanova, Algars i Pinyeres, molts d’ells situats a la Ribera d’Ebre.
El sector d’Horta, fora de la influència de Miravet, es conquerí entorn del 1163 i el rei Alfons I li donà una carta de poblament, inicialment sota el fur de Saragossa, dos anys més tard. Inicialment el lloc fou confiat als Montcada, però el 1177 el rei el cedí als templers, que hi crearen la comanda d’Horta de Sant Joan, que comprenia dintre la seva demarcació els llocs d’Arnes, Ferres (ara despoblat del terme d’Horta), Bot, Caseres i Prat de Comte.
La Fatarella s’uní a la comanda templera d’Ascó, abans de la seva carta de poblament donada el 1228, i Vilalba dels Arcs, inicialment del templers de Miravet, que foren els que li donaren la seva carta de poblament el 1224, també s’uní poc després a Ascó.
La primera conquesta de la zona aragonesa fou duta a terme per Alfons I el Bataller el 1133, quan arribà fins a Morella, però aviat aquestes terres tornaren a mans dels musulmans. Formaren part dels amplis territoris que el 1157 el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV concedí als pobladors d’Alcanyís abans de la conquesta definitiva del sector, però quan aquesta es produí, vers 1168-69 per Alfons I de Catalunya i II d’Aragó (que prengué Favara i Maella i altres poblacions del Matarranya), el sobirà rectificà la voluntat del seu pare. La raó està en la voluntat de la corona de no fer coincidir els límits territorials de l’orde de Calatrava amb els del Temple per tal que no es produïssin enfrontaments entre els dos ordes militars, i així els primers anys després de la conquesta hi hagué una franja del territori dominada per senyors independents que separava les terres dels ordes esmentats. Els calatravesos, cada dia més poderosos i més temuts per la corona, anaren adquirint, però, aquesta franja i el 1303 compraren Favara, Maella, Calaceit i la Freixneda als seus senyors. Nonasp, però, sembla que va passar directament als hospitalers al segle XIV.
La conquesta i el repartiment inicial dels pobles de la Terra Alta representà inicialment només un canvi de senyors, car el repoblament i l’organització no es féu fins una vintena d’anys més tard, a partir del 1185, quan no hi havia encara ni esglésies ni poblats cristians al territori, segons que ho indiquen els pactes que aquell any es feren entre el bisbe de Tortosa i els templers per a dur a terme la repoblació i ho detallen el seguit de cartes de poblament que es donaren a partir d’aquella data.
A la fi del segle XIII la comarca fa ja la impressió de trobar-se en ple funcionament i apareixen ben delimitades les divisions dels termes sota la protecció de les respectives comandes templeres, que es distribueixen l’àrea d’influència i la percepció de tributs, especialment entre les dues grans comandes de Miravet i d’Horta. També caldrà en aquest temps fixar la catalanitat i els límits de la respectiva influència de les diòcesis de Tortosa i Saragossa, en referència als pobles de Favara i Maella, que es declararan aragonesos, mentre que Horta, a la qual Alfons I havia donat els furs aragonesos, fou reconeguda com a lloc català. Per a Horta hi haurà una declaració expressa el 1340 per la qual, a instigació dels hospitalers, successors dels templers en el seu domini, es determinarà per escrit que el lloc havia estat poblat amb gent catalana i que era subjecte a les Consuetuds de Catalunya.
La baixa edat mitjana
Un fet important per a la història comarcana serà l’extinció dels templers instada pel rei Felip IV de França, la qual fou seguida pel seu empresonament en aquell regne el 13 d’octubre de 1307, i més tard per l’abolició del papa Climent V al concili de Viena (1312). El rei Jaume II de Catalunya-Aragó, a instàncies del rei francès, va decidir l’1 de desembre de 1307 la detenció de tots els templers dels seus regnes; aquests, però, temorosos davant aquesta ordre a causa del sistema arbitrari i despietat amb què havia actuat el rei francès amb els templers de França, es van negar a acatar l’ordre reial i es van fer forts als castells de Miravet i de Montsó.
El castell de Miravet, amb templers de totes les comandes catalanes, va resistir heroicament el setge que li van imposar les tropes reials, fins al desembre del 1308. Posteriorment, els antics templers van passar a integrar-se en altres ordes o bé van viure de la pensió vitalícia que l’estat els va assignar.
Els béns de Catalunya, Mallorca i Aragó que havien pertangut als templers foren donats als hospitalers l’any 1317 en virtut d’un acord entre el rei Jaume II i el papa Joan XXII. Això provocà la reorganització de les terres de l’orde. A partir d’aquest moment es crearen dins l’orde dues grans administracions, la de la castellania d’Amposta i la del gran priorat de Catalunya, delimitades per l’Ebre i el Segre; a la primera se li donaren les comandes d’Aragó, València i les catalanes de la dreta de l’Ebre (l’antiga batllia de Miravet, Ulldecona, Horta i Ascó) i a la segona, la resta d’antigues comandes dels templers i hospitalers del Principat de Catalunya amb el Rosselló i la Cerdanya i la batllia de Mallorca.
Aquesta divisió quedà fixada el 1319. Tots els pobles de la Terra Alta quedaren, doncs, sota la dominació de la castellania d’Amposta i en especial les rendes de la batllia de Miravet, que totes soles sumaven més del doble de les d’Horta i Ascó juntes, per això es van signar com a dotació especial o cambra del castellà d’Amposta.
Ara, com ja passava abans de l’extinció dels templers, Gandesa era el centre de l’administració de la gran batllia de Miravet, per això ací es van reunir el 1319, en magna assemblea, els dignataris de l’orde hospitaler per a redactar i resumir en capítols els Costums de la batllia de Miravet, dels quals es féu un text en llatí i un en català i que foren confirmats pel capítol general de l’orde celebrat a Arle el 1320.
Aquest interessant document jurídic és una aplicació al territori de la batllia de Miravet dels Costums de Lleida, bé que adaptats i en alguns punts ampliats o esmenats. En una llarga capitulació, uns 140 capítols, s’estipulen les relacions dels súbdits amb el seu senyor, les relacions entre els súbdits, diverses disposicions sobre la venda del pa i del vi, les penes als infractors i malfactors, etc., amb el benentès que no pagarien ni cugucies, ni intesties ni eixorquies, a més d’altres disposicions d’acord amb les Constitucions de Catalunya, els Usatges i el dret comú.
Aquests costums estigueren en ple vigor fins al segle XVIII, en què foren gradualment substituïts pel dret general de Catalunya.
El fet, però, que la castellania d’Amposta fos vinculada amb la resta de comandes d’Aragó i del País Valencià cada vegada més desvinculada del gran priorat, que tenia totes les seves comandes en territori del Principat i del nord del País Valencià, va fer que sovint els castellans d’Amposta, que tenien palau a Gandesa, però on residien més esporàdicament, fessin sovint una política aragonesista o almenys diferent de la del gran priorat i que sovint les posicions preses per aquells castellans d’Amposta diferissin de les dels seus súbdits catalans. Això es veurà sobretot en els fets que sotraguejaren el país en la guerra contra Joan II i en la guerra dels Segadors.
En la guerra contra Joan II tots els pobles de la Terra Alta seguiren la causa del país contra el rei, mentre que els santjoanistes o hospitalers eren partidaris del rei. Els pobles de la comarca, especialment Horta i Batea, sofriren atacs de les tropes reials, comandades per l’arquebisbe de Saragossa, els anys 1462 i 1463. La resistència perdurà fins al juliol del 1466, quan caigué Tortosa i tots els pobles de la seva influència foren incapaços de continuar la lluita, que pels volts de Barcelona continuà fins el 1472. Favara i Nonasp (dels Arinyo i dels hospitalers) havien lluitat a favor del rei, mentre que Maella (de Gastó de Foix) estigué contra el sobirà.
L’edat moderna
El 1506 el projecte del rei Ferran II d’unir a Aragó el port de Tortosa amb els Alfacs i tots els llocs i territoris que són de la banda de l’Ebre vers Aragó topà amb una decidida resistència de la ciutat de Tortosa.
El 1616 es creà a la batllia de Miravet i les viles de Batea, Gandesa, el Pinell, la Pobla i Pinyeres una unió contra bandolers, ja que el bandolerisme, les venjances i els desordres no deixaven en pau els habitants dels dits llocs.
Entre el 1640 i el 1660 la comarca visqué fortes commocions en la guerra contra Castella: tots els seus pobles, llevat d’Horta, que era comandada per forasters, es van aixecar contra la política del comte duc d’Olivares. La guerra revestí per aquests indrets una especial virulència, perquè l’estament oficial de Tortosa es posà al costat del govern central i fou el quarter general del nou lloctinent, marquès de Los Vélez, que hi aplegà un exèrcit de 30 000 homes per a sotmetre el Principat. Des d’aquí el lloctinent envià cartes a tots els pobles dels voltants i els intimà a declarar-se enemics de Catalunya. Alguns, com Horta i Arnes, es plegaren a les seves ordres, altres en canvi sofriren l’assetjament i moltes execucions, com Xerta del Baix Ebre i Cambrils del Baix Camp; Gandesa, en canvi, i altres pobles del voltant restaren fidels a la causa catalana.
Així i tot, la Terra Alta i alguns pobles de les comarques veïnes caigueren en mans de l’exèrcit castellà, llevat de Flix i Miravet, que aguantaren gràcies a la inexpugnabilitat dels seus castells L’ocupació de Gandesa i comarca durà del 18 de gener a la fi de març, en què el mariscal La Mothe recuperà el país i féu fugir els invasors vers Aragó. La comarca restà encara atemorida i fou objecte de bregues fins el 1650, en què el cansament i la conducta ambigua dels aliats francesos féu entrar el desencís en la gent de la terra, que acabà pactant amb l’exèrcit castellà i retornà l’obediència del rei Felip IV de Castella.
Restablerta la pau el 1652, la comarca es repoblà de nou —Gandesa va perdre cent famílies, de 240 a 140, del 1640 al 1650, pèrdua que havia recuperat ja el 1680—, però aviat la guerra de Successió tornà a convulsar el país. La comarca, fins el 1707, estigué sota l’obediència del rei arxiduc Carles III, però aviat fou escenari de lluites i canvis de bàndol, bé que sense fets ressonants com en la guerra anterior, fins que el 1712 passà definitivament a poder de les tropes de Felip V (Maella havia estat l’única població favorable a la causa borbònica i per això rebé després de Felip V el títol de fidelíssima i la flor de lis per al seu escut). Des del 1716, amb la implantació del decret de Nova Planta, tota la part catalana de la comarca va passar a integrar-se en el corregiment de Tortosa.
Els segles XIX i XX
A l’inici del segle XIX, en la guerra del Francès, hi hagué per la comarca diferents accions bèl·liques de partides antifranceses que ocasionaren topades i morts en diferents indrets (Bot, Caseres), però la conquesta de Tortosa pel general Suchet el 1811 va imposar ací el règim francès i la seva annexió a l’imperi francès. La comarca s’inclogué aleshores en el departament de les Boques de l’Ebre i en el districte de Tortosa, si bé aquesta divisió artificial només va durar del 1812 al 1814.
Fou en canvi molt més turmentada l’etapa de les guerres carlines, sobretot la primera (1833-40), en la qual Gandesa, cap i centre d’una companyia de voluntaris, va sofrir sis setges i va ser abandonada a la fi per tots els seus habitants, que el 2 de març de 1838 evacuaren la ciutat i es refugiaren a Mequinensa, d’on no retornaren fins el 1840. Foren unes lluites ferotges que exasperaren el general Ramon Cabrera, el Tigre del Maestrat, que no aconseguí, després de tants setges i tot i disposar de molts partidaris al país, de vèncer la Companyia de Voluntaris Cristins de Gandesa, formada amb gent de la població i capitans de Vilalba i de Batea.
El valor dels gandesans féu que el 1838 la reina regent Maria Cristina concedís a Gandesa els títols de Muy leal, heroica e immortal ciudad de Gandesa i aconseguís l’elogi de tota la nació espanyola, bé que a la comarca es produïren odis i animadversions per la divisió dels seus habitants entre carlins i cristins o liberals.
En la tercera guerra Carlina novament la comarca va sofrir una forta divisió entre carlins i liberals, però l’experiència de la primera guerra féu que les accions del 1874 fossin més moderades. Es va constituir també un batalló de voluntaris, dit Guies de Gandesa, amb uns 200 homes de Gandesa, Flix, Batea, Miravet i Benissanet, els quals actuaren a Móra i a Amposta.
La comarca visqué de mitjan segle XIX a l’inici de l’actual un temps de vida calmosa i feinera abocada a l’agricultura i a la vinya, que es replantà després de la terrible plaga de la fil·loxera, que delmà enormement la comarca a partir del 1899. Dintre les primeres dècades del segle XX es visqué un temps de tensió per les divisions que portà la Unió de Rabassaires (1922-36). Aprofitant el malestar dels pagesos, grups de la CNT-FAI intentaren de dur a terme un moviment de col·lectivització en diferents punts de la comarca, especialment a la Fatarella. Els qui promovien les col·lectivitzacions eren gent de fora comarca (Reus, Móra d’Ebre), però toparen ben aviat amb la resistència dels pagesos comarcans i es produïren un seguit de fets violents, coneguts pels fets de la Fatarella, que protagonitzaren els pagesos d’aquesta població, que intentaren, fins i tot, d’aixecar una quinta columna per a emprendre una veritable lluita armada. La prompta arribada de forces de la Generalitat, formades bàsicament per guàrdies d’assalt, va posar fi a aquesta petita revolta que va ocasionar, però, una cinquantena de morts, la majoria d’ells pagesos de la Fatarella. Aquests fets no feien sospitar el gran protagonisme que li tocà de viure a la comarca amb la famosa batalla de l’Ebre, en la qual es decidí l’èxit de les tropes franquistes sobre les forces republicanes de Catalunya. Aquesta batalla, que durà 116 dies, de l’abril al novembre del 1938, tingué per escenari la vora dreta de l’Ebre, des de Faió a Xerta, amb una especial incidència a la Terra Alta després del pas del riu pels republicans el 25 de juliol, quan establiren una línia d’atac de les muntanyes de la Fatarella a Vilalba dels Arcs, Gandesa, la serra de Cavalls i la serra de Pàndols. El 3 d’agost el front tenia un desenvolupament lineal d’uns 35 km.
L’avanç republicà a la dreta de l’Ebre fou protagonitzat per forces del quinzè cos de l’exèrcit per Riba-roja, Flix i Ascó i del cinquè cos, per Miravet i Benifallet. Es féu un ràpid avanç, però els exèrcits franquistes el deturaren a la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs i Gandesa. Gandesa, situada en un nus de comunicacions, era l’objectiu principal dels republicans, que arribaren fins al cementiri de la població, però no la pogueren ocupar davant la resistència de les tropes del general Franco. Això féu canviar de tàctica i les tropes republicanes es fortificaren al puig de l’Àliga, Sant Marc, Pàndols i l’Obaga de la Fontcalda, mentre les tropes franquistes tenien la població i intentaven l’expugnació dels dits llocs. El mateix general Franco venia cada dia d’Alcanyís i dirigia personalment les operacions militars des del Coll del Moro.
Les tropes de Franco, després de reduir la bossa de Mequinensa el 7 d’agost, muntaren una contraofensiva contra les forces de la serra de Pàndols dels dies 10 al 15 del dit mes, que no reeixí per l’heroica resistència dels republicans. Aquest fet i les nombroses baixes sofertes els féu canviar de tàctica i atacaren per Vilalba i Corbera del 19 d’agost al 3 de setembre, amb l’intent d’arribar al nus de comunicacions de les Camposines, lloc on no aconseguiren d’arribar fins a l’inici de l’octubre. Guanyat així el flanc del nord de la comarca, a la fi d’octubre fou atacat i guanyat el nucli de resistència de la serra de Cavalls, que fou seguit immediatament pel sector de Pàndols i de Sant Marc, fins aleshores inexpugnable. L’exèrcit republicà s’hagué de tirar a l’altre costat de l’Ebre i així caigueren en l’espai de dotze dies els llocs de Miravet, Benissanet, Móra d’Ebre, Fatarella i Riba-roja, i el 17 de novembre s’evacuava Flix. Amb això la guerra continuà fora de la comarca, continuació que seria, però, breu, ja que Barcelona cauria al final del gener de l’any següent.
La batalla de l’Ebre, que pel costat franquista recorda un monument de pedra posat al Coll del Moro el 1953, fou molt dura per a tota la comarca i es calcula que hi moriren uns 50 000 homes, prop de 30 000 de la part republicana. Aquest fet desventurat clou la història més vistent de la Terra Alta, un país bonic i aspre, on la vida no hi és gaire fàcil, com ho revela el despoblament de la darreria del segle XX, però un país que ha tingut sempre una vida densa i pròpia.