Situació i presentació
El Baix Llobregat comprèn la vall mitjana i baixa del Llobregat, des del congost del Cairat, al peu mateix de Montserrat, fins a les platges de la Marina. Té una forma vagament triangular amb la base al delta, i una extensió de 485,70 km2 comptant els municipis de Sant Just Desvern i d’Esplugues de Llobregat, que en la divisió territorial de Catalunya del 1936 al 1982 foren adscrits al Barcelonès i que l’any 1990 foren inclosos al Baix Llobregat.
Els límits N i S de la comarca són prou clars, en canvi els de l’E i l’W no ho són tant. Al N, les altures de la Serralada Prelitoral (Montserrat) fan de línia divisòria amb la comarca del Bages. El límit oriental de la comarca amb el Vallès Occidental és assenyalat pel pla de les Bruixes, el Coll Bram, el santuari de Sant Salvador de les Espases, el Puig Ventós, la riera de Rubí, el Puig Madrona i el turó de Can Mallol. Els límits amb el Barcelonès passen per Santa Creu d’Olorda, el collet de l’Espinagosa, el puig de Sant Pere Màrtir, estrep meridional de la serra de Collserola, i pel Llobregat. A l’W, Montserrat, el turó de Can Dolcet i la riera de Pierola fan de partió amb la comarca de l’Anoia, mentre que a l’Alt Penedès els límits són el torrent de Can Bargalló i les serres d’Ordal (roc de Forrellac, puig de les Agulles, coll de la Creu d’Ordal), compartides amb la comarca del Garraf, on destaquen el Puig Bernat, el Montau, el puig de la Mola i els d’Arboç i de Mata-rodona, la Creueta dels Aragalls, el Pla de Querol, del massís de les Muntanyes de Garraf, i la platja de la Covafumada.
Es distingeixen dos sectors ben diferenciats. D’una banda, l’antic Pla del Llobregat, que inclou el delta i la vall baixa d’aquest riu amb el seu rerepaís muntanyós i que és la zona que ha sofert més els problemes de l’expansió demogràfica i econòmica de Barcelona. L’altre sector, anomenat a vegades Baix Llobregat Nord, és centrat al triangle que formen les viles de Martorell, Esparreguera i Olesa i ha rebut amb menys força i més tardanament la influència de la metròpoli barcelonina.
Les divisions administratives
El Baix Llobregat és una comarca de concepció relativament moderna, ja que, si bé des del segle X es parla del Pla del Llobregat com a entitat geogràfica diferenciada del veí Pla de Barcelona, la part nord de la comarca consta, fins al segle XIX, només com a límit entre el Vallès i el Penedès. Era estesa la idea mencionada per Francesc Pujols d’un Penedès on s’entrava per l’arc del pont del Diable de Martorell i se sortia per l’arc de Berà. Fou durant la segona meitat del segle XIX que es generalitzà el sentiment de pertànyer a una única comarca, tant entre la gent que vivia a la Marina de Llobregat, com a la vall baixa o aigua avall de Montserrat.
Entre les causes i circumstàncies que contribuïren a crear aquesta consciència d’unitat es poden destacar: la Renaixença, amb l’aparició de l’estudi de la terra pròpia i un sentiment d’identificació, i la unificació judicial de gairebé tota la comarca amb la creació, l’any 1834, del partit judicial de Sant Feliu de Llobregat. Aquesta demarcació tenia també efectes administratius i fins i tot polítics (circumscripció electoral). El cas és que en l’enquesta que l’any 1931 va passar la Generalitat als ajuntaments per tal d’establir la nova divisió territorial de Catalunya, la resposta fou unànime a favor del Baix Llobregat, una de les comarques que es veien més nítidament delimitades en el mapa on es van fer constar.
Segons les divisions territorials de Catalunya del 1936 i el 1987, el Baix Llobregat era format per 27 municipis. El 1990, en modificar-se la divisió comarcal del 1987, Esplugues de Llobregat i Sant Just Desvern se segregaren del Barcelonès i s’agregaren al Baix Llobregat, que passà a tenir 29 municipis. No són aquests els únics casos de dubte en l’assignació de municipis a una comarca o una altra. L’Hospitalet de Llobregat, malgrat el cognom i que una gran part del terme és dins el delta del Llobregat, pertany al Barcelonès. El cas de l’Hospitalet es diferencia dels d’Esplugues i Sant Just en el fet que ha tingut un creixement molt espectacular, cosa que ha provocat una gran dependència envers Barcelona. Així mateix, cal assenyalar que la Zona Franca del port de Barcelona, abans del terme de l’Hospitalet i part integrant del delta del Llobregat, ara és del municipi de Barcelona. També es pot considerar el cas de Castellbisbal, adscrit al Vallès Occidental, el terme del qual, abocat sobre el Llobregat, inclou gran part de la zona industrial de Sant Andreu de la Barca. El 1998, deu anys després d’haver presentat la sol·licitud, la Generalitat va aprovar la segregació d’una part del terme de Cervelló per tal de constituir un nou municipi amb el nom de la Palma de Cervelló, de manera que la comarca passà a tenir 30 municipis.
El Baix Llobregat té una sèrie de factors interns i externs que han obstaculitzat la seva total aglutinació i que fan que sigui considerada com una comarca atípica. Pel que fa als factors interns, cal tenir en compte la diversitat estructural del relleu, ja que el Baix Llobregat inclou tota la vall mitjana i baixa d’aquest riu, des de Montserrat fins a la Marina, amb paisatges molt diferents d’un extrem a l’altre de la comarca. Hi ha també entrebancs de tipus socioeconòmic. El primer és una coexistència de formes i situacions diferents, i a voltes contraposades, derivades de les grans transformacions que s’hi han produït: població autòctona als nuclis antics i població immigrada als barris perifèrics; nuclis de població plenament urbans al costat d’altres típicament rurals; agricultura tradicional de secà que subsisteix davant de les tècniques de regadiu més sofisticades; petites empreses familiars que coexisteixen i en ocasions prosperen al costat de les grans multinacionals, etc. El segon és la manca d’un nucli urbà que faci de centre ordenador de la comarca. A les vores del Llobregat s’esglaona un rosari de poblacions relativament grans i d’unes dimensions similars, cap de les quals ha exercit una influència suficient perquè pugui aglutinar la comarca al seu entorn. Es destaquen Sant Boi a la Marina, i Martorell, nus estratègic de comunicacions, a la part alta.
Pel que fa als factors externs cal citar en primer lloc la proximitat de Barcelona i, en segon lloc, el fet d’estar voltat d’unes comarques (Vallès, Penedès, Anoia, Garraf) amb una llarga tradició històrica i una clara delimitació territorial. Tanmateix, una altra sèrie de factors han donat coherència al territori i han estat bàsics per a fomentar la consciència comarcal. El principal és el Llobregat, veritable eix vertebrador de la comarca, que travessa de nord a sud, principal font de riquesa per a l’agricultura i causa primera de la industrialització. Igualment, la seva vall assenyala l’orientació bàsica de la xarxa de comunicacions. Les motivacions socials d’aquesta cohesió interna han estat també molt fortes: des del model semblant d’industrialització i el creixement descontrolat de la població, fins a problemes greus, com la davallada de l’agricultura, la degradació del paisatge, o la manca inicial de serveis, hi ha tota una successió de circumstàncies similars que han fet que tant els habitants de Gavà, Molins de Rei o Martorell s’hagin d’enfrontar a una problemàtica de característiques comunes.
El marc físic
El relleu
El Llobregat talla transversalment les unitats morfològiques que, paral·leles a la costa, formen el Sistema Mediterrani Català i s’hi obre pas per una successió de congosts separats per petites conques reblertes de sediments. Per aquesta raó la fesomia física del Baix Llobregat és molt variada i els paisatges resultants molt diferents. El riu penetra a la comarca, des del Bages, pel llarg tall del Cairat, entre Montserrat i Sant Salvador de les Espases, que formen part de la Serralada Prelitoral (component del Sistema Mediterrani). Aquest canyó, d’uns 8 km de llargada, ha estat durant molt de temps un obstacle que ha dificultat les comunicacions entre les comarques del Baix Llobregat i el Bages.
La muntanya de Montserrat, declarada parc natural (vegeu el Bages), és formada per l’acumulació de grans masses de conglomerats grisos portats per corrents fluvials que desaiguaven a partir de l’Eocè a l’antiga depressió que s’estenia fins a l’Ebre. Aquests conglomerats, que tenen una potència d’uns 1 000 m, són aglutinats per un ciment i a vegades s’hi intercalen capes de margues i gresos. A causa de l’erosió han estat denudats i clivellats per una xarxa de diàclasis verticals que han deixat aïllats una sèrie de turons paral·lelepipèdics, arrodonits per l’erosió, que formen l’anomenat relleu montserratí.
Els conglomerats han sofert processos erosius de tipus càrstic; els corrents subterranis es manifesten en l’existència de coves, a peu de muntanya, com la del Salnitre (Collbató), de 530 m de recorregut (la segona de Catalunya), o bé la Cova Freda o la Cova Gran (Collbató), on s’han fet troballes neolítiques. També hi ha deus, de les quals cal citar les d’aigua sulfurosa que havien estat explotades al balneari de la Puda de Montserrat (Esparreguera).
La Depressió Prelitoral és una fossa tectònica emmarcada per dues falles paral·leles separades per uns 15 km, una que va de Collbató a Olesa i una altra que segueix el tram final de l’Anoia. El tram del Baix Llobregat és separat pels relleus, de poca altura, de les comarques veïnes. El conjunt és una conca vagament circular formada per materials d’al·luvió miocènics i quaternaris. Materials argilosos o sorrencs en els quals s’encaixa tota la xarxa fluvial. Aquí el Llobregat, en enfonsar-se el seu nivell de base, ha format tot un sistema de terrasses, característic i ben desenvolupat, que formen una graderia a cada riba, des de la més alta (a 80-90 m sobre el nivell actual), que és també la més antiga, fins a una segona terrassa (a 35-40 m), una tercera (a 10-12 m) i una quarta (a 2-3 m). Aquestes terrasses, formades per un bon gruix de graves, s’estenen paral·leles fins al congost de Martorell; més avall, a poc a poc, van perdent gruix i desapareixen.
El congost de Martorell s’obre entre la serra de les Torretes i el puig del Telègraf, a l’extrem NE del massís de Garraf-Ordal, que forma part de la Serralada Litoral. Des d’ací una potent falla, transversal al Sistema Mediterrani, és aprofitada pel Llobregat (que s’ha ajuntat amb l’Anoia a Martorell) per arribar a la Mediterrània. Aquesta falla ha fet que s’enfonsessin els blocs de la dreta del Llobregat i, per tant, en tot aquest sector la vall és asimètrica. La riba esquerra és molt més àmplia i desembarassada; paradoxalment, perquè el sòcol paleozoic és molt més alt (és la part aixecada de la falla) i l’erosió s’ha emportat els materials més moderns. Només hi ha unes petites elevacions a Puig Madrona i Santa Creu d’Olorda, de calcàries devonianes, aprofitades per les cimenteres. Al Papiol formen les Escletxes, calcàries que llisquen sobre una base argilosa. Més cap a la costa hi ha els vessants esquistosos de la serra de Collserola, de relleus arrodonits, amb el puig de Sant Pere Màrtir, el qual separa el Baix Llobregat del Barcelonès.
La riba dreta és afectada pel massís de Garraf (espai natural que gaudeix de protecció especial) i les serres d’Ordal, zona muntanyosa de poca alçària i sense alineacions, però d’una extensió considerable. Al Baix Llobregat s’estén des de la Marina fins a Martorell. És formada per diferents capes d’època i composició diverses. Un sòcol paleozoic de llicorelles ocupa tot el conjunt i es pot veure a l’extrem del nord-est, a ambdues ribes del congost de Martorell, i també a l’extrem del sud-est, a la zona de Can Tintorer de Gavà. Al damunt d’aquest sòcol hi ha una coberta de roca pinyolenca vermella mesozoica que destaca també a les vores del massís, tant a Martorell (castell de Rocafort) com a Gavà (castell d’Eramprunyà). Hi ha sobreposada una gran massa de calcàries blanques del Triàsic que formen els cims més alts: la Morella (592 m), la Creu de l’Aragall (545 m) i la Penya Blanca (635 m).
El fons de la vall és pla, amb una inclinació mínima cap a la mar. S’ha format pel rebliment amb al·luvions molt fins d’una antiga ria que a l’era quaternària devia arribar fins més amunt del Papiol.
A la Marina, el delta del Llobregat, avui d’un sol braç, forma un triangle de base arrodonida que s’estén entre Sant Boi, al vèrtex superior, Montjuïc i les costes de Garraf, a banda i banda del cap del riu. És de formació recent, ja que en època romana el litoral arribava fins al que ara és el Camí Vell de València, com ho demostren les restes dels vaixells i àmfores que s’hi han trobat enterrats a la sorra.
El creixement del delta no ha estat lineal ni regular, sinó que hi ha influït el règim irregular del riu, amb grans crescudes de tant en tant, i els corrents de llevant de la Mediterrània. Així s’han format una sèrie de barreres sorrenques, paral·leles a la costa (com les que es poden trobar a la platja de Castelldefels), que, si en un principi són molt mòbils, quan sobresurten de l’aigua són fixades per la vegetació i eleven el nivell de base fins a reblir la franja existent entre la barra i l’anterior línia de la costa. És així com fins ara el delta ha anat avançant, de 2 a 3 m anuals, des de l’antiguitat. Actualment, però, la tendència es va invertint. El far que hi ha al sector del nord del delta, que segons fotografies de l’any 1920 es trobava a 200 m de la mar, avui és ja dins la mar. El delta és greument amenaçat, tant per les rescloses, que li prenen aigua, com per les extraccions d’àrids i les obres realitzades al port de Barcelona, que l’han fet retrocedir i n’han contaminat l’aqüífer amb aigua salada.
Les aigües
La xarxa hidrogràfica de la comarca és vertebrada pel Llobregat. Penetra al nord, procedent del Bages, pel congost del Cairat, obert pel mateix riu entre Montserrat (W) i el Pla de les Bruixes i Sant Salvador de les Espases (E) i, després de travessar tota la comarca, desemboca a la mar, enmig de la plana deltaica de la Marina, al S del port de Barcelona. Rep l’aportació més important per la dreta, poc abans de travessar el congost de Martorell: l’Anoia, procedent de les comarques de l’Alt Penedès i l’Anoia.
Aflueixen també per la dreta altres torrents i rieres de règim pluvial, entre els quals destaquen la riera de Magarola (formada per la confluència de les rieres de Masquefa, Claret i Pierola, també procedent de l’Anoia, que hi desemboca aigua avall de la vila d’Esparreguera), la riera de Corbera, que davalla de l’Alt Penedès, la de Cervelló i la de Torrelles. Aquests torrents tenen un cabal irregular, característic de la zona mediterrània, i han sofert algunes avingudes importants, com les del juny de l’any 2000 (els principals estralls a la comarca es van centrar en la crescuda de la riera de Magarola i el seu afluent, el Torrentmal).
Per l’esquerra rep la riera del Morral del Molí amb el torrent de Gaià (Abrera), la riera de Rubí o de les Arenes, que neix al massís de Sant Llorenç del Munt i rega la ciutat de Terrassa, i la riera de Vallvidrera o la Rierada, que drena part del sector meridional dels vessants NW de la serra de Collserola.
Completen la xarxa hidrogràfica el canal de la Infanta, inicialment amb destinació agrícola, després industrial i actualment destinat de nou al regatge de les fèrtils terres de l’esquerra del delta, i el canal de la Dreta del Llobregat, bàsicament de caràcter agrícola.
El Llobregat, que neix sota la serra de Cadí, als Prepirineus, té un règim pluvionival atenuat. És un riu amb unes característiques pròpiament mediterrànies i un cabal escàs la major part de l’any, de gran irregularitat, amb màxims mensuals de més de 50 m3⁄seg i mínims inferiors a 6 m3⁄seg. La irregularitat estacional es manifesta sobretot a la tardor, quan, després de l’estiatge, que deixa el riu gairebé sec, arriben les precipitacions intenses.
Al setembre del 1971 un temporal de llevant a la conca alta va donar un cabal de 3 060 m3⁄seg a Martorell i va provocar inundacions a Cornellà, el Prat, l’Hospitalet i tota la zona agrícola del Baix Llobregat. El Llobregat és un dels rius de Catalunya on l’home ha intervingut més i, precisament per això, ha estat sotmès a tres processos de degradació i contaminació: la salinització, la pol·lució industrial i la pol·lució urbana.
Des del 1923, que es van posar en explotació les mines de sals potàssiques (Cardona, Súria, Balsareny), la salinitat de l’aigua ha anat augmentant fins a situar-se, diverses vegades, en uns límits superiors als tolerats per a l’aigua potable.
Pel que fa a la pol·lució industrial, s’hi han detectat residus de les indústries tradicionalment establertes a la conca del Llobregat, algunes molt allunyades del Baix Llobregat, com les d’adobs de pell entorn d’Igualada.
A aquestes indústries, cal afegir-hi també la diversificació moderna amb implantació d’indústries químiques, metal·lúrgiques, etc. Quant a la pol·lució urbana, cal tenir en compte que la conca del Llobregat té una població superior a 1 300 000 persones i que poblacions com Manresa —sobre el Cardener—, Terrassa —a la riera de Rubí— i Igualada i Sant Sadurní —a l’Anoia— envien les seves aigües residuals al Llobregat, on s’ajunten amb les de les poblacions del mateix Baix Llobregat. El resultat és una contaminació global molt forta, que intenta contrarestar-se amb la instal·lació de depuradores que millorin la qualitat de les aigües.
El clima
Climàticament el Baix Llobregat no és gaire diferent del Barcelonès. Hi domina un clima mediterrani marítim i temperat. A la tardor i a la primavera hi predominen les masses d’aire polar que originen un tipus de situacions temperades i humides, però a l’estiu els anticiclons subtropicals impedeixen l’arribada d’aquest aire polar, i s’estableix una situació molt estable de temps calorós i amb poques precipitacions, que dura fins a la tardor, quan irrompen una altra vegada les depressions atlàntiques amb les típiques tempestes. Cal assenyalar que la vall del Llobregat facilita el pas dels corrents d’aire del nord, que vénen de l’interior, i això fa que a l’hivern l’aire pugui ser una mica més fred.
El Baix Llobregat presenta una gradació climàtica de la costa cap a l’interior. A les temperatures suaus del litoral (la temperatura mitjana anual al Prat de Llobregat, en ple delta, és de 15,6ºC) segueixen les de l’altra banda del congost de Martorell, ja una mica més contrastades. Però la brisa de mar (dita aquí marinada) arriba cap a mig matí fins a Collbató.
Les precipitacions, sotmeses a una gran irregularitat, són al límit entre les de la Ibèria humida i la Ibèria seca establert a la isohieta de 600 mm. Les pluges són equinoccials i hi ha una marcada aridesa estival amb tres mesos de balanç hídric negatiu i un altre període d’aridesa, menys marcat, a l’hivern. L’ordre de les estacions per la seva pluviositat és T.P.H.E. (tardor, primavera, hivern, estiu).
Les muntanyes de la dreta del Llobregat, Begues, els massissos de Vallirana i l’Ordal i Montserrat tenen condicions climàtiques més fresques i una mica més plujoses. L’hivern de Montserrat és encara un hivern suau, però les temperatures de gener s’acosten ja a les que es poden considerar autènticament hivernals (temperatura mitjana al voltant dels 5°C). L’eixut de l’estiu és també més atenuat.
Els sòls i la vegetació
Al Baix Llobregat hi ha tota una sèrie de sòls molt diferents: des dels sòls poc desenvolupats, que reflecteixen en alt grau la natura de la roca mare, fins als sòls molt evolucionats, que s’han format al llarg de molt temps, i en molts casos tenen un caràcter relicte, ja que es van formar sota condicions climatològiques molt diferents.
Els principals tipus són: xerorendzines a les zones altes com Montserrat, amb predomini de la terra fusca als sectors septentrionals i terra rossa a la resta, més àrida; terra bruna meridional (lehme relictes als pediments i lehme no relictes molt fèrtils i formats a partir d’un substrat sedimentari a la Depressió Prelitoral i tota la vall del Llobregat). Menció a part mereixen els sòls salins del delta, amb acumulació de clorurs i sulfats que poden presentar fins i tot fluorescències blanques de sals a la superfície.
El Baix Llobregat, que des del punt de vista fisiogràfic comprèn parts diferenciades, des de la plana litoral fins a les muntanyes prelitorals, no és pas tampoc una unitat biogeogràfica ben definida. De tota manera, pel que fa a la vegetació, cal destacar-ne alguns trets generals importants. El primer, que correspon a tota la comarca, és el caràcter plenament mediterrani de la vegetació. Si hi ha influències de l’Europa central, són locals i molt limitades.
La comarca és situada a la divisòria entre les terres mediterrànies septentrionals, dels alzinars, amb petits claps de bosc humit format per arbres que perden la fulla a l’hivern, i les terres mediterrànies meridionals, de les bosquines àrides, les terres del margalló (Chamaerops humilis), petita palmera que a Europa indica, allà on apareix espontàniament, les condicions d’ambient més calentes i meridionals. El paisatge meridional, que comença als voltants de Castelldefels s’estén cap al sud, sense gaire diferenciació, fins a prop d’Alacant. Cal dir que el límit entre aquests dos tipus de paisatge no segueix pas estrictament el curs del Llobregat. Tota la zona de Bruguers, Eramprunyà, Cervelló, etc., de terreny silici, sense calç, té més afinitat, per la vegetació, amb les muntanyes mediterrànies septentrionals de Collserola, a l’altra banda del riu, que amb les de Garraf. El canvi es manifesta bruscament en entrar en terreny calcari. En el terreny calcari, les roques són aclivellades i l’aigua de pluja s’hi infiltra i no pot ser aprofitada per les plantes: la terra és molt més eixuta, encara que, al cap de l’any, la pluja caiguda sigui aproximadament la mateixa. Això sí, en aquestes terres calcàries, una mica més amunt, on el clima és més fresc i humit, per exemple a Begues o a Vallirana, el paisatge agafa ja caràcter mediterrani septentrional.
A la comarca és possible de veure altres línies de canvi: la variació dels ambients marítims als continentals, la variació de terreny calcari a terreny silici. Terra endins, el clima esdevé més continental i això comporta canvis en el paisatge. Però en conjunt, el Baix Llobregat és una comarca d’ambient marítim (poca oscil·lació tèrmica i un cert grau d’humitat). L’altra variació important és la que separa els terrenys calcaris, majoritaris a tot el país, i les terres sense calç, o silícies. De roques sense calç, n’hi ha sobretot a la banda que va de Gavà a Martorell. Les terres silícies tenen una vegetació especialitzada, que no tolera la calç, per exemple el bruc boal (Erica arborea) i la bruguerola (Calluna vulgaris). Com a tipus importants de sòl encara cal esmentar les terres amb aigua subterrània (aigua freàtica) de la vora dels rius, o sigui dels riberals, i les terres salines del litoral, en part arenoses i en part argiloses.
La vegetació actual de la comarca és, en general, una vegetació degradada, molt alterada per l’home. La vegetació potencial del Baix Llobregat, la que hi hauria si l’home no l’hagués modificada, seria integrada possiblement per cinc tipus de paisatges principals: el bosc d’alzina, el bosc de pi blanc (Pinus halepensis), la bosquina de garric i margalló (Querco- Lentiscetum) a la zona mediterrània meridional, en àrees especials, molt frescals o humides i, sobretot, al riberal, bosc d’arbres que perden el fullatge a l’hivern, i en darrer lloc, la vegetació del litoral marí, que és un món a part.
Segons les dades de què hom disposa, l’alzinar seria la vegetació principal del Baix Llobregat si l’home no hi hagués actuat. Si hom vol veure el bosc d’alzina en bon estat, pot anar a Montserrat. Allà l’alzinar és atapeït, sempre verd, igual a l’estiu que a l’hivern, generalment ple d’arbustos i de lianes. El bosc d’alzina crema amb dificultat i si hom elimina els arbustos que s’hi fan, no disminueix pas el perill de foc, sinó al contrari. Naturalment, un petit clap d’alzinar no pot pas deturar un gran incendi.
Actualment, al Baix Llobregat, les terres que no són conreades ni urbanitzades solen estar cobertes d’un bosc, més o menys clar, de pi blanc, dins el qual hi ha una brolla d’un metre o dos d’alçada. La brolla és una bosquina seca i poc ombrívola, que deixa passar la llum del sol fins a terra; a l’estiu el terreny s’hi asseca intensament. El caràcter lluminós diferencia netament la brolla de la garriga, un altre tipus de bosquina mediterrània present també al Baix Llobregat. La brolla no exclou les plantes que necessiten llum; la garriga, on domina moltes vegades el garric o coscoll (Quercus coccifera), és un matollar baix però dens, hostil a les plantes amigues de la claror, entre elles els pins. La brolla amb pins és un element de primera importància en el paisatge de la comarca.
En el paisatge no alterat per l’home, és probable que els rostos molt secs fossin ocupats per la pineda amb brolla o per la garriga. La pineda amb brolla és de natural inflamable, però no triga gaire a regenerar-se després del foc.
Als voltants de Castelldefels, com a tot el vessant marítim de les costes de Garraf, la vegetació natural primària sembla que devia ser una bosquina densa de garric, llentiscle ( Pistacia lentiscus), ullastre (Olea europeavar silvestris), margalló (Chamaerops humilis), etc., de caràcter mediterrani meridional. Les clarianes de la bosquina densa, corresponents a terres rocoses, poc profundes i molt seques, devies estar ocupades per brolles amb pins o per prats pallosos d’albellatge (Hyparrhenia hirta). L’albellatge és una gramínia mediterrània tropical, que té probablement el seu centre principal a les sabanes subtropicals.
El bosc de fullatge caduc vol més humitat que els tipus de vegetació anteriors, i ha de ser explicat com una infiltració de la vegetació medioeuropea, que aprofita llocs frescals. Al Baix Llobregat hi ha dues menes de bosc humit de fulla caduca. D’una banda, fragments petits i pobres de roureda, que apareixen rarament als racons més ombrívols de les obagues; de l’altra, el bosc de ribera, que es fa en terres amb aigua freàtica més o menys permanent. El bosc de ribera es presenta en diverses formes, en relació amb la profunditat de l’aigua en el sòl i amb la freqüència de les inundacions. A la vora immediata dels rius hi sol haver salzedes, que resisteixen al màxim la violència de les riuades. En terres ja una mica més altes sobre el nivell de l’aigua i no tan exposades a la inundació, s’hi faria, en general, l’albereda, el bosc de Populus alba. Més amunt encara, ja al límit entre les terres humides del riberal i les terres seques dels vessants, tindria una gran importància l’omeda. El bosc d’oms ha estat destruït amb una intensitat especial per l’home.
Al litoral hi ha tres mons diferents; el dels sorrals, el dels prats i aiguamolls salats i el dels canyissars i les llacunes. Fins cap a l’any 1950 la vegetació litoral era molt ben constituïda i extensa en el delta del Llobregat. Ara només en resten petits residus que caldria conservar.
Els canvis en la vegetació, sense ser tan dràstics com al litoral, han estat importants a gairebé tot el territori. El bosc d’alzines s’ha reduït molt, probablement ja d’antic. La pineda possiblement és més extensa que en temps primitius, però sembla que la seva expansió es va produir en èpoques remotes. Ara és greument amenaçada pels incendis. També deu ser conseqüència d’antics processos de degradació l’expansió dels prats secs d’albellatge, de fenàs de marge (Brachypodium phoenicoides), etc., que predominen en terrenys desforestats. El bosc de fullatge caduc ha desaparegut gairebé totalment, en part perquè les terres que ocupava eren molt bones per a l’agricultura.
Les comunicacions
El Baix Llobregat, comarca corredor al llarg d’una vall epigènica que talla transversalment les unitats de relleu del Sistema Mediterrani, és el principal pas per a les comunicacions entre la costa i l’interior del país. A més a més, la Depressió Prelitoral (Vallès i Penedès) és una via natural entre la Catalunya Vella i la Catalunya Nova aprofitada des de temps immemorial. La proximitat de la ciutat de Barcelona i la seva necessitat de relacionar-se econòmicament i administrativament acaben de configurar els trets principals de les comunicacions de la comarca.
Riu amunt, les comunicacions, tant per la riba dreta com per l’esquerra, són fàcils; fins i tot el pas del congost de Martorell ha estat practicable de molt antic, encara que fins al segle XVIII es feia per la banda esquerra. Només el pas del Cairat, cap a Manresa, ha resultat tan difícil que fins a la construcció, a la dècada del 1960, de la variant que des d’Abrera travessa tot el canyó la carretera passava per darrere Montserrat (per Can Maçana).
Més complexes han estat les comunicacions entre les dues ribes del Llobregat. Durant molts anys tan sols hi havia el pont del Diable de Martorell (d’origen romà, refet al segle XIII) i el de Sant Boi (del 1303, enderrocat al segle XVI). Pels altres punts, o bé es passava pels pocs guals practicables (Molins de Rei) o bé es creuava amb les nombroses barques que es dedicaven a aquesta feina. N’és testimoni el topònim de Sant Andreu de la Barca, però també n’hi havia a Olesa, Monistrol, Sant Boi (quan s’esfondrà el pont medieval), etc.
Tradicionalment, la xarxa de camins, estructurada ja en època romana, constava d’un eix longitudinal per la vora esquerra del Llobregat. A la part nord de la comarca, un altre camí (la Via Augusta romana) que seguia la depressió Vallès-Penedès s’ajuntava amb l’anterior fins al pont del Diable de Martorell. A la part sud, l’atracció de Barcelona es feia notar, ja que tant l’eix del Llobregat com el de la costa s’iniciaven des d’aquesta ciutat. Una via d’una certa importància traspassava el riu per Sant Boi, a l’inici del delta, i per Sant Climent, Begues i Olesa de Bonesvalls arribava fins al Penedès, per tal com les Muntanyes de Garraf dificultaven la comunicació al llarg del litoral.
La construcció, sota el regnat de Carles III, del pont de Molins de Rei (1763) va millorar molt la ruta cap al sud, que travessa el massís de Garraf pel port de la Creu d’Ordal (antiga N-340), i va establir als Quatre Camins la cruïlla bàsica de les comunicacions comarcals en detriment de les més antigues de Martorell i Sant Boi. A la segona meitat del segle XIX la diputació de Barcelona va emprendre la realització d’un ambiciós pla de construcció de camins veïnals i de carreteres que ampliessin la insuficient xarxa viària existent fins aquell moment, que consistia en el "camí ral" que travessa el Baix Llobregat des de Collbató a Cornellà i algunes carreteres més. El resultat d’aquest pla són les vies transversals de la comarca, com la carretera de les costes de Garraf, que comunica Barcelona amb Sitges i Vilanova, i la de Sant Sadurní d’Anoia a Sentmenat per Martorell, acabada al començament del segle XX.
Amb l’expansió de l’àrea metropolitana de Barcelona, aquesta xarxa de comunicacions fou insuficient per a les noves necessitats i va caldre la creació de tota una xarxa d’autopistes que, amb centre a Barcelona, descongestionessin els accessos a la gran ciutat.
El primer pas fou l’autovia de Castelldefels (C-32), que travessa les terres planes del delta per fora dels nuclis de població i acaba a les costes de Garraf. Un altre fou l’autopista de Barcelona a Tarragona i Lleida (AP-7), que recorre diagonalment tota la comarca fins que, passat el congost de Martorell, es desvia cap al Penedès. La variant del Papiol a Mollet, que evita que el trànsit hagi de passar per l’interior del centre urbà de Barcelona, va ser la tercera gran obra d’infraestructura viària, completada posteriorment amb un altre trencall de Sant Feliu a Sant Boi per tenir accés a Barcelona entre Montjuïc i el port. A la dècada del 1990, la xarxa viària es va millorar encara amb l’autovia de Martorell a Igualada (A-2), la construcció de la Pota Sud (de la B-20 o Ronda de Dalt de Barcelona) i l’autopista del Garraf (C-32). L’any 2003 s’inaugurà la B-24, que enllaça l’A-2 amb Vallirana, on connecta amb l’antiga N-340.
El primer ferrocarril de la comarca fou el de Barcelona a Molins de Rei (1855), construït per la Companyia dels Camins de Ferro del Centre de Catalunya, que l’any 1859 es prolongà fins a Martorell, i més tard fins a les localitats de Vilafranca i Tarragona. La línia de Barcelona-Vilanova s’inaugurà el 1881, propietat de la Companyia dels Ferrocarrils de Valls a Vilanova i Barcelona. Ambdues línies, que convergeixen a Sant Vicenç de Calders, s’integraren l’any 1891 en la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i Alacant (la famosa MZA), de la qual formava part l’anomenat Vuit Català (perquè les vies entre Sant Vicenç de Calders, Barcelona i Maçanet de la Selva, amb la seva doble línia, costanera i interior, dibuixen aquest guarisme). La línia de Vilanova, encara que més tardana, agafà més importància, tant pel que fa al transport de mercaderies com als grans expressos, mentre que la de l’interior quedava com a secundària. La línia del Papiol cap al Vallès i la instal·lació de doble via en el trajecte Molins de Rei-Sant Vicenç suporten el trànsit de llarg recorregut.
El Carrilet, ferrocarril de via estreta inaugurat l’any 1892, enllaça les poblacions de la vora del Llobregat de Martorell a Sant Boi, on passa el riu, i porta, per Cornellà i l’Hospitalet, a Barcelona. De Martorell surten dos brancs cap a Igualada i Manresa. Era explotat per la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans, actualment Ferrocarrils de la Generalitat. Cal no oblidar el Ferrocarril Metropolità (metro), que arriba a Cornellà ia Esplugues. S’ha aprovat també una línia de metro per a enllaçar el municipi de Santa Coloma de Gramenet amb l’aeroport del Prat. A més, el 2006 es construia la línia del tren d’alta velocitat entre Lleida i Barcelona, que travessa la comarca longitudinalment.
El 2004 començà a funcionar un nou sistema de transport públic, el Trambaix (el tramvia del Baix Llobregat), que connecta Barcelona amb la part nord de l’Hospitalet, Esplugues, Cornellà, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern i Sant Feliu.
Una altra gran infraestructura de la comarca és l’aeroport de Barcelona, situat al Prat de Llobregat (vegeu les comunicacions del Barcelonès), de caràcter internacional. L’existència de l’aeroport ha exigit la construcció d’eixos d’enllaç viaris i ferroviaris per tal d’aconseguir una connexió i un accés òptims.
La població
Les xifres demogràfiques anteriors al segle XIX i els moviments i les tendències de població que se’n desprenguin han d’esser considerats amb tota mena de reserva. En els fogatjaments o recomptes de població només figurava la població fiscal: els qui res no tenien, res no pagaven i per tant hom no els consignava a la llista. A tall d’exemple, el fogatjament de l’any 1553 i la comparació casa per casa dels llocs de Sant Boi, l’Hospitalet i el Prat mostra que aproximadament un 35% dels caps de casa no van ser inclosos en el fogatjament. En van restar fora els jornalers més o menys passavolants —molt abundants a la societat antiga— i els fills casats que continuaven vivint a la llar paterna. Ultra aquestes exclusions, hi havia les dels solters emancipats: mossos, pastors, oficials menestrals, etc. Hi mancaven també els fills no emancipats, els ancians, les dones i la població infantil. Les fonts més importants i exactes d’abans del registre civil del 1870 són els registres parroquials de casaments, bateigs i defuncions, complementats per les llibretes anuals del compliment pasqual, que apleguen la població adulta, inclosa la forastera.
Al Baix Llobregat el procés de descomposició feudal s’inicià amb l’establiment emfitèutic: el senyor cedia al pagès el domini útil de la terra sota unes condicions determinades. El segle XIII va ser la gran època de l’emfiteusi a la comarca. Aquest afermament a la terra, aquest inici de seguretat personal, hagué d’afavorir l’estabilitat familiar i fixar la població, fins aleshores molt inestable; al mateix segle XIII es produí una dispersió de gent de la comarca amb motiu de la guerra civil entre el rei Jaume I i la noblesa comandada per Guillem de Cervelló.
La famosa Pesta Negra dels anys 1348-49 inaugurà un període de tres segles d’epidèmies intermitents, que delmaren la població. L’hàbitat en gran part dispers del Baix Llobregat el salvà, segons que sembla, d’una catàstrofe. A les viles de la comarca, però, tampoc no es troba rastre de mortaldats excepcionals. D’acord amb els primers fogatjaments, al començament de la segona meitat de la centúria la població comarcal era d’unes 17 persones per km2, és a dir, aproximadament d’uns quatre focs, superior a la mitjana del país, que no arribava a 2,5 focs per km2. Per a establir aquesta proporció cal tenir en compte els llocs no recensats i que la superfície que ací es dóna a la comarca és de 489,4 km2. El despoblament de la segona part del segle XIV (època en què segons la suma de llocs recensats la població disminuí i perdé 223 famílies entre el 1368 i el 1380, i el 1553 encara 1 149 famílies, que devien ser uns 5 200 o, com a màxim, uns 5 750 h, mentre que en aquests moments el poblament era de 2,34 focs per km2 o sigui de 10 o 11 h⁄km2) no se superà fins tres-cents anys després, a la sortida de l’última pesta; això malgrat que ja abans de la guerra contra Joan II començà l’aportació demogràfica occitana, que augmentà des del 1480 i continuà creixent sense parar tot al llarg del segle XVI. A la fi del segle XVI famílies senceres s’instal·laren als pobles de la comarca, on arribaren a constituir colònies importants, com també en altres punts de Catalunya. El màxim quantitatiu conegut s’ateny al principi del segle XVII, concretament l’any 1601 a la vila de Sant Boi, on els occitans representaven el 44,1% de la població. Després, el ritme immigratori es va anar alentint, i a partir de la guerra contra Castella els nouvinguts foren, com en un principi, joves solters. Finalment la immigració s’estroncà en acabar la guerra de Successió. La importància demogràfica d’aquests fluxos és excepcional, perquè la gran immigració francesa permeté de mantenir el nivell de població dins uns límits semblants als del segle XIV en començar l’època de les pestes, fet que en part explica que Catalunya, que al segle XVII era un país decadent, se situés davant d’Espanya al XVIII.
En el cens d’Aparici de vers el 1718, el Baix Llobregat figurava amb 9 264 h. Les úniques poblacions que es destacaven en la comarca eren les d’Esparreguera (1 134 h), Olesa de Montserrat (923 h), Sant Boi de Llobregat (842) i Martorell (808); la resta de poblacions o entitats eren totes per sota dels 500 h. Al llarg del segle XVIII la comarca experimentà un creixement notable i, així, el 1787 assolí els 26 895 h, amb una densitat de 55 h⁄km2. La població més destacada continuava essent Esparreguera (2 705 h), però Sant Boi (2 529 h), ja havia avançat Olesa (2 454 h) i Martorell (2 417 h). Cal ressaltar d’aquest mateix cens l’important augment de Sant Vicenç dels Horts (1 450 h; 426 el 1718), Sant Feliu de Llobregat (1 895 h; 316 el 1718) i el Prat de Llobregat (1 055; 451 el 1718). Aquest creixement de les poblacions de la vall baixa del Llobregat properes al delta foren fruit d’una colonització especial d’aquest sector comarcal.
Les repercussions de la guerra del Francès i de la pesta del 1821 i de les turbulències de l’època de Ferran VII són reflectides en el cens del 1830, que donava 22 610 h per a tota la comarca, amb una proporció de 46,2 h⁄km2, notablement inferior a la del 1787. En canvi en el cens del 1842 ja hi havia una notable recuperació: 30 285 h o 61,9 h⁄km2. Continuaven mantenint-se com a municipis més destacats els quatre anteriors, però en un ordre diferent: Martorell (3 106 h), Olesa (2 756 h), Esparreguera (2 647 h) i Sant Boi (2 502 h). Aquesta darrera població, amb 2 751 h, havia arribat a ser el 1830 la capdavantera de la comarca.
A partir de mitjan segle XIX, època de desvetllament industrial, es manifestaren progressivament les diferències comarcals. Els pobles del sector de la muntanya, o de la platja, en el cas de Castelldefels, mantenien unes dades molt baixes. Segons el cens del 1860, Castelldefels tenia 312 habitants, Castellví de Rosanes 316, Santa Creu d’Olorda 330, Santa Coloma de Cervelló 192, Torrelles de Llobregat 490, etc., mentre que Martorell passà a 4 304 h, Olesa a 3 179 h i Esparreguera a 3 222 h; prosperà ràpidament Molins de Rei (2 855 h), que superà Sant Boi (2 793 h) i Sant Feliu de Llobregat (2 478 h). Més sorprenent és el cas de Vallirana, que del 1842 al 1860 passà de 155 a 1 517 h. El cas de Cervelló també és notable: de 523 h el 1842 passa a 1 042 h el 1860, fet que en part és explicable per la incipient industrialització (vidre).
Al final del segle XIX la població de la comarca havia augmentat: passà de 41 190 h que tenia el 1860 a 48 455 h el 1900. Així, ni la crisi econòmica produïda en alguns pobles rurals a causa de la fil·loxera (Collbató, que passà de 859 a 665 h; Olorda, de 330 a 207 h, etc.), ni la pèrdua de les darreres colònies, que comportà a Catalunya un trasbals més polític que econòmic, incidiren en el progrés demogràfic del conjunt comarcal que representava la industrialització en alguns municipis de la vall baixa del riu (Sant Feliu de Llobregat passà de 2 478 h a 3 314 h; Sant Joan Despí passà de 777 a 1 171 h) o els avenços d’una major racionalització i ocupació dels terrenys agrícoles de la Marina (Sant Boi de Llobregat passà de 2 793 h a 5 311 h entre el 1860 i el 1900 —cas en què també tingué una forta repercussió la industrialització de la Colònia Güell al terme veí de Santa Coloma de Cervelló— i Gavà de 1 273 h a 1 825 h). Encara, però, el 1900 eren els mateixos municipis els que es disputaven la primacia demogràfica: Sant Boi (5 311 h), Esparreguera (4 209 h), Olesa (3 554 h) i Sant Feliu (3 314 h); en canvi retrocedí Martorell (3 221 h) i es mantingué gairebé estacionària la població de Molins de Rei (2 936 h). Posteriorment, l’augment demogràfic comarcal fort, d’importància considerable sobretot als municipis propers a Barcelona, es reflectí en el cens del 1936, on constaven 95 561 h. Sembla que la causa d’aquesta primera onada immigratòria foren les obres de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 i les del Metro (Esplugues: 3 641 h, i Sant Joan Despí: 2 275). A Cornellà, on hi havia 8 757 h, l’augment demogràfic és atribuïble sobretot a la incipient industrialització del municipi. Aquests anys, la prosperitat dels nuclis industrials tradicionals continuà (Esparreguera: 5 207 h, Olesa: 6 728 h i Sant Feliu: 6 888 h), i n’hi hagué de nova creació, com el ja esmentat nucli industrial de Cornellà, o la fàbrica tèxtil de la Colònia Güell, a Santa Coloma (aquest municipi tenia 225 h el 1887, just abans que hi fos instal·lada la factoria, i fins el 1936 augmentà a 1 295 h), que influencià també l’evolució demogràfica dels municipis veïns, molts habitants dels quals hi treballaven (Sant Boi tenia, el 1936, 9 909 h i Sant Vicenç, 3 112). El cens del 1940, on figuren 93 477 h, mostra una minva demogràfica en el conjunt de la comarca. Aquesta xifra es remuntà el 1950 fins a 103 874 h, però el creixement més fort s’esdevingué als dos decennis següents, l’índex demogràfic dels quals indicava un creixement del 300%, degut especialment a una altra onada immigratòria.
En alguns municipis, la immigració més forta es produí en el decenni dels cinquanta i es reflectí ja en el cens del 1960 (per aquest ordre, els municipis amb més població eren Cornellà, Sant Boi, Gavà, el Prat, Sant Feliu i Molins de Rei). Mentre aquestes poblacions continuaven creixent, d’una manera desorbitada en els casos de Cornellà, el Prat i Sant Boi, en algunes altres el boom es registrà en el cens del 1965 (Viladecans, Sant Vicenç, Sant Joan Despí i Castelldefels). Entre el 1965 i el 1981 les poblacions amb una immigració més forta i que assoliren un major nombre d’habitants foren, per aquest ordre, Cornellà, Sant Boi i el Prat de Llobregat; seguien Esplugues, Viladecans, Sant Feliu, Gavà, Sant Joan Despí, Castelldefels, Sant Vicenç, Molins de Rei i Martorell i, amb xifres un bon tros inferiors, Sant Just.
Amb l’aparició de la crisi econòmica dels anys setanta, la tendència demogràfica de la comarca es va veure interrompuda. En el quinquenni 1971-75 la població comarcal havia passat de 389 979 a 511 971 h, amb una taxa del 31,3%; els sis anys següents, fins al cens del 1981, el Baix Llobregat va arribar als 573 461 h, però la taxa de creixement fou només de l’11,9%; i entre el 1981 i el 1986 va augmentar fins a 583 354, amb una taxa de creixement de l’1,8%. Aquesta davallada és encara més espectacular si s’individualitza la taxa de creixement migratori: el 22,2% en 1971-75, el 3,1% en 1976-81 i el -4,2% en 1981-86.
Un altre fet remarcable demogràficament és el canvi en la tendència al creixement entre els mateixos municipis de la comarca. Els municipis que havien crescut més ràpidament i que tenien més habitants eren els més industrialitzats, i per tant els que patiren més fortament la crisi. En el padró del 1986 hi havia ciutats amb un creixement negatiu: Cornellà, Sant Joan Despí, Sant Feliu, Molins de Rei o el Papiol. El Prat, Sant Boi, Viladecans, Sant Vicenç dels Horts, Esplugues i Sant Just i també les viles de la zona nord (Martorell, Esparreguera i Olesa) tenien un creixement mínim, inferior al vegetatiu; només Castelldefels i Sant Andreu de la Barca, entre els municipis grans, continuaven mostrant un augment apreciable.
En canvi, els municipis petits, que no havien estat a penes afectats per les anteriors onades migratòries, tenien taxes elevades: Collbató, Castellví de Rosanes, Corbera, Torrelles, etc. A aquest creixement de la franja NW de la comarca, la més allunyada de Barcelona, hi contribuïren diferents factors: l’increment explosiu de les urbanitzacions, la millora en la xarxa de comunicacions, el trasllat de la localització industrial, el desenvolupament del turisme i de les activitats de lleure; però en el seu conjunt pot atribuir-se a un fenomen, més ampli i complex, que des del començament de segle, o abans, exercia la seva influència sobre el Baix Llobregat: l’expansió creixent de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Entre el 1986 i el 1996 la població comarcal en conjunt continuà la seva evolució positiva i assolí els 610 192 h el 1991 i els 643 419 h el 1996. La taxa de creixement natural (per cada 1 000 habitants) passà del 5,5 el 1986 al 2,8 el 1996, però encara era una de les més altes de Catalunya. Els darrers anys de la dècada del 1990 s’apreciava també un increment del saldo migratori. Increment que continuà amb el canvi de segle i, juntament a l’augment de la natalitat, provocà un fort creixement de la població comarcal (692892 habitants el 2001 i 757814 el 2005). Durant aquest període, tots els municipis del Baix Llobregat guanyaren habitants.
L’economia
L’agricultura i la ramaderia
El Baix Llobregat havia estat, bàsicament, una comarca agrícola. Els seus pobles i viles tradicionalment havien basat la seva riquesa en el conreu de la terra, fins que l’expansió de l’àrea industrial de Barcelona, sobretot durant la dècada dels anys seixanta i la primera meitat de la dels setanta del segle XX, decantà la seva economia cap a la indústria.
Com a comarca agrícola (i val a dir que agrícolament rica, tant als regadius de la Marina i la vora del Llobregat, com a les terres de secà poc elevades), el Baix Llobregat adquirí la seva configuració tradicional al llarg del segle XVIII. Hi va haver una veritable revolució agrària, comuna a tot Catalunya, que es va manifestar, d’una banda, en la modernització de l’utillatge (carros, arades, adobs orgànics) i la introducció de nous conreus (blat de moro, mongetes, etc.) i, de l’altra, en l’ampliació dels terrenys de conreu.
Al Baix Llobregat aquest últim aspecte prengué dues direccions. En primer lloc, la rompuda dels vessants boscosos de les serralades litorals per a plantar-hi vinyes. Cal recordar que el vi i l’aiguardent tenien en aquesta època una gran demanda (exportació a Amèrica); per aquest motiu, tota la comarca, sobretot la part del nord, de Martorell a Collbató, es convertí en una monocultura de la vinya. En segon lloc, i simultàniament, la rompuda de les marines del delta. Els nous terrenys, que es van dedicar al conreu del blat i de l’ordi, determinaren el creixement dels pobles situats a la vora del delta, i fins i tot l’aparició d’un nou nucli de població: el Prat de Llobregat.
El segle XIX va portar una ampliació dels regatges, sobretot els derivats dels dos canals del Llobregat. El canal de la Infanta, inaugurat l’any 1819, va per l’esquerra, des de la Roca de Droc, a l’altura del Papiol, fins a Montjuïc; el de la Dreta, entre Sant Vicenç dels Horts i el Prat, va ser inaugurat el 1855, però no es va regularitzar per manca de desguassos fins el 1885.
Amb l’ajut d’aquestes transformacions es van anar diversificant els conreus: blat de moro, patates (generalitzades després de la guerra del Francès), arròs (aviat abandonat) als aiguamolls del delta, fruiters (pomeres, pereres, presseguers, cirerers), que foren el conreu amb més esdevenidor i en el qual aviat s’especialitzaren algunes terres de la vall baixa. La millora de les espècies i noves tècniques de conreu convertiren el Baix Llobregat, ja al segle XX, en un gran productor i també un gran exportador de fruita. Moltes varietats actuals tenen el seu origen en aquest lloc i aquests anys: préssecs barraquers (del nom del Dr. Barraquer, que els va crear a la seva heretat de Molins de Rei), peres castells, etc.
També els conreus d’horta van tenir una gran expansió, localitzada en aquest cas sobretot a les terres del delta. En un primer moment la producció d’hortalisses es destinava al proveïment de la ciutat de Barcelona i, més tard, també a l’exportació a l’Europa nord-occidental. A base de molt de treball, fortes inversions en tècniques de conreu i maquinària i experimentació de noves varietats s’han anat aconseguint diverses collites l’any, bé del mateix conreu, com en el cas del farratge, bé alternant la producció de diferents plantes de temporada, com escaroles, patates, enciams o blat de moro.
Al secà, tant al segle XIX com a la primera meitat del segle XX, s’havia mantingut la tradicional trilogia mediterrània: blat, vinya i olivera. Durant el segle XIX la vinya era el conreu essencial, base de tota una indústria vinícola i una xarxa de distribució que arribava fins a Amèrica i que competia amb la francesa en els moments en què la fil·loxera anorreava la producció d’aquest país. Però quan la plaga arribà a la comarca, vers el 1886, tota la riquesa vitícola es va esfondrar en poc temps. La posterior replantació amb ceps americans va pal·liar el desastre, però ja no es va tornar a assolir la producció d’abans de la fil·loxera.
Amb la gran expansió de l’àrea metropolitana de Barcelona, deguda sobretot al creixement industrial dels anys seixanta, es va transformar tota l’organització econòmica del Baix Llobregat. Els polígons industrials, les vies de comunicació, els nous barris destinats a allotjar les onades immigratòries, tot fou executat sense cap planificació global prèvia; es va fer a costa dels terrenys agrícoles i moltes vegades sense tenir en compte si el sòl agrícola que es destruïa tenia bona o mala productivitat. Una part del terreny que va quedar per a l’agricultura més productiva i de més fàcil comercialització s’ha dedicat a una agricultura d’alta especialització, mentre que la part menys afavorida s’ha degradat o ha estat recuperada per la vegetació natural.
Segons el cens agrari de l’any 1962, al Baix Llobregat es conreaven 32 476 ha (el 66% de la superfície comarcal), una tercera part de les quals era de regadiu i la resta de secà. Segons les dades del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat, l’any 1999 la superfície de conreu ocupava 4 708 ha, amb una reducció important del secà.
En trenta anys, més de la meitat del terreny agrícola del Baix Llobregat ha deixat de cultivar-se i la població ocupada en el sector primari l’any 2001 era només del 0,68%. La superfície agrícola que queda, fragmentada bàsicament en petites explotacions, és en bona part explotada directament pels seus propietaris, i la resta és cedida en arrendament (que predomina al delta i a les zones de regadiu i es va imposant lentament) i parceria (només es manté a la part nord del Baix Llobregat).
Aquesta davallada de l’agricultura s’explica, entre altres coses, pels alts preus dels terrenys urbanitzables, l’abandonament per poca productivitat i la manca de possibilitats del petit pagès de fer les inversions de capital necessàries per a modernitzar les explotacions i, finalment, per l’augment de les urbanitzacions de segona residència que han fet desaparèixer grans extensions de conreu (Corbera, Vallirana, Collbató). El regadiu s’ha mantingut amb més fermesa. La major rendibilitat d’aquest conreu ha fet que l’especulació hi fes menys estralls; tot i això, hi ha hagut moltes agressions, especialment al delta i a la vall baixa, on les instal·lacions industrials i el creixement dels nuclis de població s’han fet a costa dels horts (Sant Boi, Viladecans i Cornellà). Per a frenar aquest deteriorament i promoure el desenvolupament econòmic del sector agrícola, el 1996 es va presentar davant la Unió Europea el projecte del Parc Agrari del Baix Llobregat, creat els anys següents, que comprèn la vall baixa del Llobregat i el seu delta.
Actualment el regadiu és un tipus de conreu molt tecnificat, amb un alt grau de mecanització i una excel·lent comercialització; també hi ha una clara especialització. Al delta es cultiven, sobretot, hortalisses, enciams i carxofes principalment (famoses al Prat), però també pastanagues, faves, pèsols, etc. En el marc del Parc Agrari, s’ha donat impuls al conreu del tomàquet de producció integrada i al porro. A Gavà hi ha una roda especialitzat en el conreu de l’espàrrec. Els fruiters de regadiu (pomeres, pruneres, pereres i presseguers) ocupen tota la vall baixa, de Sant Boi al Papiol.
En l’agricultura de secà hi ha hagut grans transformacions a causa de la mecanització del camp i l’encariment de la mà d’obra. L’olivera, va sofrir una espectacular davallada per la impossibilitat de mecanitzar la recollida de l’oliva i per la forta competència d’altres olis vegetals refinats, sobretot els de soja i gira-sol.
La producció agrícola de secà es basa en els fruiters (presseguers i cirerers) i la vinya. Els primers s’aprofitaren de la proximitat del gran mercat barceloní. Els cirerers, concentrats tradicionalment a Sant Climent, Torrelles i Santa Coloma, s’han estès a altres municipis com Corbera, Martorell o Castellví de Rosanes. El Baix Llobregat va obtenir denominació d’origen el 1985 per aquesta fruita. Els presseguers estan repartits, amb predomini, però, al Baix Llobregat Nord.
Els municipis de Martorell, Castellví de Rosanes, Abrera i Sant Esteve Sesrovires són importants productors de vi emparats per la denominació d’origen Penedès. La producció, destinada en un alt percentatge a l’elaboració de cava, té diversos centres embotelladors, com la societat Martorell Vinícola, la Masia Bach (Sant Esteve Sesrovires), etc.
El pes de la ramaderia dins l’activitat agrària comarcal és molt minso. Però encara subsisteix, i sembla pròsper, un tipus de ramaderia que hom podria anomenar periurbana, de petits ramats de cabres i ovelles que pasturen en els ermots i solars sense edificar. Més consistència té l’explotació ramadera practicada intensivament en alguns punts de la comarca. Pel que fa a l’explotació avícola, hi ha granges repartides per tota la comarca, però concentrades sobretot a Vallirana. El Prat de Llobregat és l’únic municipi on la ramaderia assoleix certa importància, amb bestiar oví i aviram. L’explotació ovina també destaca a Abrera.
La indústria
Les activitats industrials tradicionals de la comarca havien estat sobretot les alimentàries, basades en la l’agricultura local. Deixant de banda la producció artesanal del vi, que cada pagès elaborava a casa, s’han de tenir en compte els trulls d’oli i els molins fariners, dels quals, com a procés més complex que requeria una inversió més forta, només n’hi havia a les viles importants. Però també es treballaven altres branques de la manufactura. Eren tradicionals, sobretot a les vores de l’Anoia, els molins paperers.
A mitjan segle XIX, amb l’expansió industrial, es van crear al llarg dels corrents fluvials tot un rosari de colònies tèxtils que aprofitaven l’aigua com a força motriu. Al Baix Llobregat n’hi havia tres. La Colònia Sedó, a Esparreguera, agafava l’aigua de la resclosa del Cairat, al congost d’aquest nom, on s’instal·là la primera central hidroelèctrica de Catalunya. Tenia uns 1 000 h i en la indústria treballaven fins a 1 500 persones. La colònia de Can Bros era situada dos quilòmetres aigua amunt de Martorell, on hi havia diverses empreses tèxtils. La Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló, és coneguda més pel fet que hom n’encarregà la construcció a Antoni Gaudí i els seus col·laboradors que per la seva importància econòmica, que n’havia tingut: producció de panes i teixits de cotó amb 1 500 treballadors. Totes tres colònies van haver de tancar les portes al començament dels anys setanta, en iniciar-se la crisi del sector tèxtil.
L’expansió de la industrialització a la comarca es va anar fent gradualment, moltes vegades pel creixement de petites empreses familiars o bé per la inversió de capitals exteriors a la comarca, que aprofitaven unes condicions favorables: un relleu planer, aigua abundant, comunicacions fàcils, un mercat molt pròxim (Barcelona) i l’electricitat, força a mà, perquè pel Baix Llobregat passen les línies d’alta tensió que des dels Pirineus porten el corrent elèctric a Barcelona. En un primer moment les zones més industrialitzades van ser les de la Marina, que aprofitaven les aigües subàlvies de l’aqüífer profund descobertes a la fi del segle XIX, i les poblacions més properes a Barcelona: Cornellà i l’Hospitalet, etc. Les fàbriques anaven situant-se, sense planificació prèvia, al llarg de les carreteres més transitades: la carretera de València i la carretera de Madrid.
L’any 1964 el Baix Llobregat tenia enregistrats 57 349 treballadors industrials, aproximadament el 50% de la població activa, que es dedicava especialment a la indústria metal·lúrgica, concentrada a Cornellà, a Sant Boi i a Gavà; al tèxtil, sobretot del cotó i de la llana (només a Olesa); a la construcció, i a més distància, als materials per a la construcció, en què cal destacar, per exemple, els Ciments Molins de Sant Vicenç dels Horts i les bòbiles de Martorell, el Papiol i Gavà; a les indústries químiques; a les d’alimentació, etc.
Des del principi dels anys seixanta fins a la crisi del 1974, el creixement industrial va ser constant i aclaparador. Es van crear polígons industrials a gairebé tots els municipis. La saturació, no ja la de Barcelona, sinó de tot el Barcelonès i de la part sud-est del Baix Llobregat, va imposar un creixement de taca d’oli, que es va estendre a gairebé tota la comarca seguint dues direccions: Llobregat amunt fins a l’extrem del nord de la comarca i d’est a oest a través de la Marina. Les úniques poblacions que no van arribar a assolir una forta majoria de la població activa dedicada a la indústria van ser les de l’extrem N de la comarca (Collbató, Sant Esteve Sesrovires, Castellví, Corbera), o de l’extrem SW (Castelldefels i Begues). L’excepció és Sant Just Desvern, població residencial prop de Barcelona.
Des del 1964 fins el 1972, les noves inversions generaren comparativament menys llocs de treball, perquè es tractava en molts casos (Martorell, el Prat de Llobregat) d’empreses de tecnologia avançada, que empren poca mà d’obra. Sobre aquest creixement industrial va incidir la crisi econòmica d’una manera molt forta, tant per l’augment del preu dels hidrocarburs i de l’energia en general com per la davallada de les inversions. Es va produir una sèrie encadenada d’expedients de reducció del personal assalariat i de tancament d’empreses. El Baix Llobregat, que els anys anteriors a la crisi era una comarca amb un gran dinamisme industrial i receptora d’una forta immigració, va passar a tenir uns excedents de treball difícilment absorbibles per la seva estructura econòmica. El resultat va ser l’augment espectacular del nombre de desocupats.
A partir de 1985-86 pot considerar-se que la crisi començà a remuntar-se, però la situació del Baix Llobregat era molt diferent de la dels anys seixanta i el començament dels setanta. En l’àmbit econòmic són cinc els punts que caracteritzaren aquell moment. En primer lloc, un descens de l’ocupació industrial a la comarca en el seu conjunt. En segon lloc, l’ampliació o instal·lació de grans indústries amb capital estranger: SEAT, Solvay i CPC Espanya a Martorell, Printer Indústria Gràfica a Sant Vicenç dels Horts, etc. El tercer punt fou un augment de les petites empreses de menys de 50 treballadors. Aquest increment tingué diferents implicacions: el desmantellament de les antigues colònies fabrils i altres grans fàbriques, que després d’uns anys d’inactivitat donaren acollida a un gran nombre de petites empreses; els esforços dels treballadors per conservar el lloc de treball, que es concretaren en la creació de societats anònimes laborals; o la gran expansió de l’anomenada economia submergida. El quart punt va ser la diversificació dels sectors industrials, que va començar amb la crisi de la indústria tèxtil, la qual va sofrir una forta davallada. En compensació, la metal·lúrgia de transformació va augmentar, es va mantenir la indústria química i s’incrementaren sectors com l’alimentació i les arts gràfiques. L’últim punt és la nova localització industrial, amb el desplaçament de les noves indústries cap a l’anomenat Tercer Cinturó Industrial de Barcelona, que engloba la zona nord i oest de la comarca. La població activa industrial dels municipis propers a Barcelona, els més fortament industrialitzats i de més antic, va baixar significativament. En canvi, a Martorell i Sant Andreu de la Barca es va mantenir i als petits municipis perifèrics de la comarca, com Collbató, Corbera i Torrelles, va experimentar un important augment.
Vers la dècada del 1990, la localització industrial es va anar estructurant sobre dos eixos, un que va al llarg del Llobregat des d’Olesa (amb l’expansió des de Collbató) fins al Prat de Llobregat i l’altre, transversal al riu, des d’Esplugues a Gavà. L’àrea de confluència d’aquests eixos, que inclou els municipis de Cornellà, Sant Boi, Sant Joan Despí i el Prat, és la que té una densitat industrial més alta i també la que rep més directament la influència de Barcelona. Des d’aquí s’ha anat produint l’expansió industrial a la comarca. A mesura que han quedat saturades les àrees centrals, aquests eixos han anat creixent i eixamplant-se cap als municipis més perifèrics i enllaçant amb antics nuclis industrials com Martorell i Olesa de Montserrat, integrant-los dins un únic complex.
El 2001 el sector industrial comprenia al Baix Llobregat el 30% de la població ocupada, mentre que el sector de la construcció n’integrava el 10,5%. Els principals subsectors han esdevingut els d’extracció i transformació de minerals, amb empreses com Ciments Molins Industrial; la fabricació de vehicles a motor i material de transport, amb la SEAT (Martorell), o la Gearbox (Prat de Llobregat); el ram del metall, amb Vanema (Cornellà de Llobregat) o Aliatges de Metalls Sinteritzats (Sant Vicenç dels Horts); la fabricació de maquinària, aparells i material elèctric, amb Siemens (Cornellà) i Braun Espanyola (Esplugues); paper i arts gràfiques, que compta, entre altres empreses, amb Printer Indústria Gràfica (Sant Vicenç), i l’empresa Sarrió, al Prat; aparells sanitaris, que té en la Companyia Roca Radiadors la principal empresa.
El sector químic també ha tingut un gran desenvolupament, amb el grup Solvay (química bàsica) i Hispavic Industrial (de primeres matèries plàstiques), a Martorell; Indústries Farmacèutiques Almirall, a Sant Andreu de la Barca; Laboratori Astra Espanya, a Esplugues (farmacèutiques); Mas Cosmètics, a Sant Just; Cosmètica Barcelonesa (cosmètics i perfumeria), al Prat; La Seda de Barcelona, al Prat, i Cortaulds Espanya (fibres artificials i sintètiques), entre altres. El sector alimentari s’ha mantingut fins i tot en els pitjors moments de la crisi. És un sector molt diversificat que, si bé al principi es basava en la producció agrària de la comarca, actualment té la seva raó de ser més aviat en la proximitat del mercat barceloní. Les empreses més conegudes són: Gallina Blanca (Sant Joan Despí), Chupa Chups (Sant Esteve Sesrovires) i Nestlé (Viladecans).
La indústria tèxtil, després d’una gran crisi, ha sortit d’una llarga i dura reconversió. És representada sobretot per empreses de fabricació i tenyiment de teixits i de confecció, com Balanzó Tèxtil, a Molins de Rei, Tintoreries Tèxtils Europees, a Olesa, o la Confecció Industrial del Texà (COINTE), a Sant Boi.
El comerç, els serveis i el turisme
Tot i que la indústria continua tenint un paper fonamental en l’economia del Baix Llobregat, els darrers anys del segle XX la comarca ha tendit a una creixent terciarització. El percentatge de població dedicat a les activitats terciaries ha passat del 25,8% (1970) al 59,3% (2001).
El comerç de la comarca, encara que important a causa del potencial demogràfic, depèn de Barcelona i les aglomeracions urbanes han desenvolupat una gran xarxa de comerç al detall, preferentment alimentari i de roba de vestir. S’ha produït una progressiva implantació de grans establiments, però també, simultàniament, s’ha recuperat el comerç ambulant (els populars "mercadillos"), que són presents gairebé a totes les poblacions de la comarca un dia a la setmana i proporcionen productes alimentaris i altres mercaderies.
Un aspecte de la comarca remarcable és la supervivència de les antigues fires que, una o dues vegades l’any, celebraven les principals viles des de l’edat mitjana. D’origen agrícola totes elles, passaren una forta decadència, però s’ha produït una recuperació amb un fort impuls per part dels ajuntaments i altres institucions. Cal destacar-ne la Fira de la Candelera (Molins de Rei), la Fira de la Puríssima (Sant Boi) i la Fira del Comerç i la Indústria (Martorell). A les dues darreres dècades del segle XX també s’han creat un bon nombre de fires noves com la Fira Comercial i el saló Agrotur, ambdós de Cornellà de Llobregat, població que disposa d’un gran recinte firal, i se n’han format d’altres a partir d’antigues exposicions monogràfiques, com l’Exposició de Cireres (Sant Climent), la Fira d’Espàrrecs (Gavà), l’Exposició de Roses (Sant Feliu) o la Fira Avícola de la Raça Prat (Prat de Llobregat).
La comarca disposa d’un bon nombre de serveis hospitalaris, entre els quals detaquen l’Hospital de Sant Joan de Déu, d’Esplugues de Llobregat, i el de Martorell, l’Hospital de Sant Boi i el de Viladecans, i també de centres especialitzats en salut mental, a Martorell i a Sant Boi. És prevista la construcció d’un Hospital Comarcal. L’ensenyament també gaudeix d’una oferta força àmplia, que inclou centres de batxillerat i formació professional, a més de centres especialitzats (escoles de música, d’artesania, etc.). L’ensenyament superior té la seva representació en l’Escola Politècnica Superior, situada inicialment a Sant Just Desvern. És un centre de la Universitat Politècnica de Catalunya que es va posar en funcionament el curs 1991-1992 per a impartir la titulació d’Enginyeria Tècnica de Telecomunicació, en l’especialitat de Sistemes de Telecomunicació. Actualment, però, es troba localitzada al nou Campus de Castelldefels, on també s’emplaça el Parc Mediterrani de la Tecnologia. Amb el trasllat es posaran en marxa altres especialitats i estudis. Cal esmentar, a més, el centre de suport de la Universitat Oberta de Catalunya, a Sant Feliu, i el campus universitari de l’Hospital de Sant Joan de Déu, instal·lacions situades entre els termes d’Esplugues i de Barcelona, on s’allotja l’Institut Borja de Bioètica, dependent de la Universitat Ramon Llull.
Quant als serveis esportius, la comarca té un gran nombre d’instal·lacions, entre les quals destaquen, l’Estadi de Beisbol, a Viladecans, o el Canal Olímpic de Castelldefels, realitzat per als Jocs Olímpics del 1992, on es practica el piragüisme i altres esports aqüàtics. Cal esmentar també el port esportiu de la Ginesta, que és al terme de Sitges però està molt vinculat a Castelldefels. El Baix Llobregat ha estat una comarca pionera en la pràctica d’alguns esports d’equip com l’handbol, el rugbi, on sobresurt la Unió Esportiva Santboiana, que remodelà el seu estadi l’any 2003, i el beisbol. Quant el futbol, el 2006 s’inaugurà la ciutat esportiv del FC Barcelona, a Sant Joan Despí, i entre Cornellà i el Prat es construia el nou estadi del RCD Espanyol. Entre els esports individuals, l’atletisme, en la modalitat de marxa atlètica, és el que més èxits ha aconseguit. Han tingut els seus orígens al Prat atletes com Jordi Llopart i Josep Marín, i també han destacat esportistes de Viladecans, com Mari Cruz Díaz.
El sector turístic té una importància destacada a la zona del delta, on hi ha una bona oferta d’allotjament. Aquesta explotació turística, començada ja fa molts anys (la Generalitat republicana tenia previst crear-hi la Ciutat de Repòs i de Vacances del GATCPAC), ha d’enfrontar-se a la degradació i contaminació originades per l’explotació no planificada, la proximitat de Barcelona i la desembocadura del Llobregat. Tanmateix, s’han dut a terme importants millores d’infraestructura que han aconseguit una notable millora de la qualitat de les aigües i de les platges.
A la resta de la comarca, deixant a part l’important nucli de la muntanya i el monestir de Montserrat (que es troba ja al Bages), els atractius turístics són locals. Hi ha les coves del Salnitre a Collbató i les representacions de la Passió a Esparreguera i Olesa i la del Pessebre Vivent a Corbera; també són destacables Catalunya en Miniatura a Torrelles, alguns edificis romànics, gòtics o modernistes, com la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló, o bé paratges naturals d’atractiu singular, com les Escletxes del Papiol o el castell d’Eramprunyà, a Gavà.
La necessitat d’un retorn a la natura ha produït una autèntica explosió amb l’aparició d’un gran nombre d’urbanitzacions de segona residència que, a poc a poc, s’han anat convertint en residència principal. Aquestes urbanitzacions s’escampen per tots aquells municipis on hi ha zones boscoses o muntanyoses, o simplement agrícoles (Collbató, Esparreguera, Abrera, Corbera, Vallirana, Begues, Cervelló, etc.).
La cultura i el folklore
Les activitats culturals
La comarca ha experimentat un creixement desequilibrat al llarg del segle XX (bàsicament durant els anys seixanta i setanta) que s’ha reflectit en una certa subordinació cultural a Barcelona. Malgrat això, en la dècada del 1980, les corporacions locals van iniciar un esforç per tal de vertebrar les seves poblacions. Les eines emprades han estat la normalització lingüística, la recuperació de les festes i tradicions i la dotació d’una infraestructura mínima, és a dir, la formulació d’una proposta cultural pròpia, com a resposta a la suburbialització.
Amb la creació del Consell Comarcal del Baix Llobregat, el 1988, s’obrí una nova etapa amb institucions pròpies. Entre aquestes institucions destaquen el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i el Movibaix. El Centre d’Estudis Comarcals, que ha tingut com a objectiu fomentar els valors culturals, científics i artístics de la comarca, ha estat durant molts anys l’única entitat que ha exercit una funció de cohesió i que ha plantejat a les institucions i als col·lectius les qüestions més punyents i actuals del debat comarcal. Els objectius del Movibaix han estat potenciar i desenvolupar les entitats educatives especialitzades en el temps de lleure, i oferir els seus serveis a entitats i ajuntaments.
El Baix Llobregat és una comarca on els mitjans audiovisuals són els que satisfan les principals necessitats comunicatives, tot i que els capdavanters de la llibertat d’expressió van ser els mitjans escrits. L’arribada de la democràcia va afavorir la publicació de nombroses revistes locals i comarcals i l’actualització d’algunes de les existents. De les anteriors es poden esmentar "El Llaç", nascuda el 1957 a l’empara de l’església amb el títol "El Llaç d’Unió", i "Crònica de la vida d’Esplugues" (1949). Pel que fa a les publicacions d’abast comarcal, destaca "El Far " (que té la seu a Sant Joan Despí), "La Vanguardia del Baix" (editada des de Barcelona), la sèrie de publicacions de l’empresa Expreser (a Cornellà), com el "Diari de Cornellà", el "Diari de Martorell i Baix Llobregat Nord", el "Diari de Viladecans", "La Ciutat del Prat" i "La Ciutat de Gavà".
La comarca no ha gaudit mai d’un mitjà de comunicació escrit fort i de pes. Aquestes mancances comunicatives han quedat compensades per la ràdio local, un mitjà que és present en un bon nombre de poblacions i que en conjunt cobreix el 100% del Baix Llobregat. El tercer element de la comunicació local és la televisió local. Cal esmentar també que a Sant Joan Despí hi ha les instal·lacions de la Televisió de Catalunya.
La infraestructura museística del Baix Llobregat és constituïda per un bon nombre de museus. Martorell és la població amb una tradició més arrelada en aquest àmbit del Baix Llobregat. Disposa del Museu Municipal Vicenç Ros (1945), amb un important fons de ceràmica, l’Enrajolada i la Casa Museu Santacana, que conté, entre altres, una notable col·lecció de ceràmica catalana, valenciana i hispanoàrab.
El Museu de Gavà fou fundat l’any 1978 i és emplaçat a la Torre Lluc. Té una exposició permanent sobre el procés de formació i transformació del paisatge (centrada sobretot en el Garraf i el delta del Llobregat). Dedica un extens apartat a les mines prehistòriques de can Tintorer, jaciment únic en el seu gènere a Catalunya, la visita al qual complementa la del museu.
El Museu del Prat de Llobregat, a la Torre Balcells, ha desenvolupat una intensa activitat per a la difusió i la divulgació del patrimoni natural del delta del Llobregat.
Molins de Rei és, juntament amb Martorell, una de les viles amb més vocació museística de la comarca. El seu Museu Municipal, fundat l’any 1953, té un fons ampli i divers: material etnològic i arqueològic, la col·lecció de pintures de Miquel Carbonell (1854-1896), la col·lecció de més de 1 500 ex-libris, la de cromolitografia, formada per quinze col·leccions de cromos del final del segle XIX i el principi del XX, i diversos vestigis d’edificacions derruïdes.
La finca de Can Mercader, avui convertida en parc urbà, és situada al límit oriental del terme de Cornellà. Al mig del parc s’alça el palau que fou residència de la família Mercader-Bell-lloc, des del 1995 seu del Museu Palau Mercader.
Hi ha una sèrie de poblacions que gaudeixen de museu municipal, amb col·leccions que abracen diferents aspectes de la història local. Són els casos del Museu Municipal de Sant Andreu de la Barca, del Museu Coses del Poble, a Collbató, i de les dependències restaurades del Molí de Can Batlle, que té el seu origen a la fi del segle XV, a Vallirana. Altres museus més especialitzats són el Museu d’Eines del Pagès de Sant Climent, el Centre Jujol-Can Negre de Sant Joan Despí, o una de les seccions del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, a l’antiga fàbrica Sedó, al terme d’Esparreguera.
El patrimoni documental del Baix Llobregat ens ha arribat molt malmès a causa de les carlinades del segle XIX, la guerra civil i l’abandonament de les institucions. Malgrat això, s’han realitzat grans esforços adreçats tant a l’organització dels fons com a les inversions necessàries per tal de facilitar l’accés dels estudiosos a la documentació. Diverses poblacions tenen arxiver, el qual té cura de la documentació: (Castelldefels, Cornellà, Esplugues, Martorell, Molins de Rei, el Prat, Sant Boi, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern, etc.) El 1983 es creà l’Arxiu Històric Comarcal de Sant Feliu de Llobregat, que custodia l’arxiu municipal de la capital de la comarca i l’arxiu del districte notarial de Sant Feliu, amb les notaries d’Esparreguera, Martorell, Sant Boi i Sant Feliu. Altres arxius, imprescindibles per a la història del Baix Llobregat, són els jurisdiccionals o patrimonials, el de la baronia d’Eramprunyà, el del castell del Papiol i el dels Requesens (a la Fundació Borja, a Sant Cugat del Vallès). La proximitat dels grans arxius barcelonins fa que sovint alguns fons s’hagin traslladat, com el de l’Arxiu Falguera de Sant Feliu, actualment a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
A la comarca hi ha un bon nombre de poblacions amb una arrelada tradició teatral. En diverses viles i ciutats funcionen companyies d’aficionats, algunes pertanyents a associacions i entitats que es fundaren al final del segle XIX i el començament del segle XX. Sant Feliu té la seva activitat teatral documentada històricament des del segle XVII. Diferents poblacions organitzen mostres i concursos de teatre, com Sant Boi, Abrera, Sant Esteve Sesrovires, Gavà i Sant Feliu de Llobregat. Cal destacar també el Festival Internacional de Teatre i Animació ‘Al Carrer’ i el Festival Internacional de Pallassos de Cornellà. Un esment especial mereixen les tradicionals representacions de la Passió durant la Quaresma i la Setmana Santa. L’origen de les escenificacions, en el cas d’Esparreguera, es remunta a les processons del segle XVII. Actualment, en aquesta vila, es representa, modificada i ampliada, la versió del segle XIX d’Antoni de Sant Jeroni. A Olesa de Montserrat l’espectacle fou readaptat el 1868 pel director José Tamayo i reescrit el 1947 per Joan Povill.
La comarca gaudeix d’un bon nombre de sales de teatre com el Teatre de la Passió d’Esparreguera i el d’Olesa, el teatre de la Joventut Catòlica de Molins de Rei, el de l’Ateneu de Sant Just Desvern, el de la Societat Recreativa La Vicentina, de Sant Vicenç dels Horts, el de l’Ateneu Santboià i el de Can Massallera, a Sant Boi i el Teatre Modern del Prat de Llobregat.
La tradició musical s’inicià a la darreria del segle XIX amb la creació de societats corals, inspirades en els Cors de Clavé. La Fraternitat de Martorell, l’Orfeó Catalònia, la societat coral La Unió de Cornellà i la Coral Quòdlibet de Molins en són una mostra. Entre els cicles de concerts es poden mencionar els que es realitzen a Collbató, els de Sant Boi de Llobregat, com la Mostra de Jazz i el Festival de Música i Cançó ‘Altaveu’, i el Croma, Festival Internacional de Músiques del Món, a Viladecans.
El folklore
El Baix Llobregat és una comarca amb personalitat, encara que la diversitat de costums i de cultures, i la proximitat de Barcelona, amb nombroses manifestacions culturals i oportunitats d’esplai, han provocat un cert trencament d’antigues tradicions.
Es conserven una bona colla d’aplecs, malgrat que se n’han perdut alguns, com ara el de Santa Creu d’Olorda. L’aplec de Sant Ramon (Sant Boi de Llobregat) al mes d’agost és un dels més coneguts de la comarca. A més, cal destacar-ne d’altres, com els que es fan a la Salut (el Papiol), el santuari de la Mare de Déu de Bruguers (Gavà), la capella de Sant Antoni (Santa Coloma de Cervelló), l’ermita de Sant Ponç (Cervelló), Sant Salvador de les Espases (Esparreguera), Sant Miquel d’Eramprunyà (Gavà), la capella de Sant Silvestre (Vallirana), l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels (Castellví de Rosanes), etc.
Per Nadal tenen tradició les representacions dels Pastorets, sobretot els de Molins de Rei, i les exposicions de pessebres, les més importants de les quals són la de Sant Joan Despí i la de Sant Feliu de Llobregat. A Corbera de Llobregat es representa el Pessebre Vivent, a la penya del Corb. El cicle nadalenc acaba el 5 de gener amb les cavalcades de reis a tots els municipis. Per Sant Antoni, al gener, destaca la festa dels traginers a Olesa. El Carnestoltes, una festa recuperada en molts llocs, persistí a Martorell durant els anys de repressió i ara és molt lluïda i popular. Cal esmentar altres carnavals, com el de Sant Joan Despí, que és un compendi de les diverses maneres de celebrar el Carnestoltes; el de Sant Vicenç dels Horts, amb el ball de la disfressada; els de Gavà i Viladecans, municipis que conjuntament ballen el ball de la tornaboda i, un altre dia, fan una batalla de fruites i verdures al límit dels dos termes; el de Castelldefels, amb el ball de la pinyata; el de Molins de Rei, amb el ball del camell, i el de Vallirana, amb la sortida del cérvol.
Durant la Quaresma i la Setmana Santa cal esmentar unes activitats especialment notables: les representacions de la Passió a Olesa, a Esparreguera i a Molins de Rei, i un acte sacramental a Sant Vicenç dels Horts. Les dues primeres, molt conegudes i declarades d’interès turístic, daten del segle XVII, i l’última, del segle XVI. La tradició de les caramelles s’ha perdut en molts llocs, però continua viva a Sant Vicenç, Castelldefels, Gavà, Sant Just Desvern , Sant Joan Despí, etc.
Pel maig se celebra l’Exposició de Roses a Sant Feliu. Sant Joan és una festa molt estesa; a Martorell sopen a la font de la Truita, fan enramades, rifen un xai i tornen al poble amb atxes enceses per encendre els focs. Fins al final d’any sobresurten la festa del mar (Mare de Déu del Carme) a Castelldefels, la Diada de l’Onze de Setembre a Sant Boi i la festa de Sant Andreu, a Sant Andreu de la Barca, al novembre.
La comarca també té danses pròpies. Sobresurten les de Carnestoltes, algunes altres com el ball de garlandes (Sant Esteve Sesrovires), el ball de la soca (Sant Feliu de Llobregat), el ball del vi (Vallirana), el ball del babau (Esplugues de Llobregat), la ballada del pou (Cornellà de Llobregat), la tal·lara (Torrelles de Llobregat) i el patatuf (Viladecans). Esparreguera ha fet sortir al carrer el ball de diables de la Passió i a Santa Coloma han creat el ball de la billereta.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
Gràcies a una tasca de prospecció constant i efectiva, duta a terme a les darreres dècades del segle XX, s’han arribat a conèixer les línies generals en què es desenvolupà la vida prehistòrica a la comarca. Tanmateix, ha estat important la destrucció de jaciments ocasionada per la conversió de la comarca en una àrea de serveis de Barcelona.
El Baix Llobregat és marcat fonamentalment pel riu que li dóna nom i que ofereix un pas natural de penetració cap a l’interior de Catalunya, cap al Bages, via que enllaça a l’altura de Martorell vora el pont del Diable, d’origen romà, amb la que uneix les comarques del Vallès i el Penedès. Aquest fet és primordial per a entendre la comarca com a lloc de pas de gent de tota mena a totes les èpoques. El fenomen de creixement del delta del Llobregat és molt recent. Es va iniciar sobretot a partir de l’època ibèrica i continuà en època romana, com ho demostren les nombroses restes d’àmfores i de vaixells trobades en les extraccions d’àrids que es fan a la zona. Això fa pensar que, en època romana, part del delta actual era, encara, cobert per la mar i que ha continuat avançant fins al principi del segle XX.
La possibilitat d’utilitzar el Llobregat com a via de penetració ha fet que ja des del paleolític inferior hi hagi mostres de la presència humana a la comarca; n’és una prova el jaciment de Ca n’Albereda, a Sant Feliu de Llobregat, on s’ha trobat, a les terrasses formades pel riu, una sèrie d’eines molt rudimentàries que es podrien agrupar sobretot en eines sobre esclat i eines sobre nucli, on destaca especialment un bifaç del tipus acheulià. Aquest jaciment sembla que es pot datar cap a la fi de l’època acheuliana.
A partir d’aquest moment es produeix un salt en la cronologia dels jaciments coneguts que arriba fins a l’època neolítica. En aquesta època l’home ja era ben establert a la comarca. Hom pot distingir dos moments clars dins el neolític: l’antic i el corresponent a la cultura dels sepulcres de fossa. L’època antiga del neolític s’inicia a la comarca amb un hàbitat en coves. Els diversos llocs de la comarca on s’han trobat rastres d’aquesta cultura són la cova de l’Or o la dels Encantats ( Santa Creu d’Olorda), les coves de Can Montmany (Pallejà), la cova de Can Sadurní (Begues), etc., però sobresurten especialment les de Collbató, on per primer cop es van trobar ceràmiques decorades amb incisions fetes amb la petxina Cardium edule, que per això reben el nom de cardials o montserratines. El fet més sobresortint del moment és, però, la pràctica generalitzada de la ramaderia i l’agricultura. Es passa d’una època recol·lectora i caçadora, com ho havia estat el paleolític, a una època en què l’home sap produir els seus aliments. Pel que fa a la ramaderia, hom pot afirmar, pels estudis efectuats a la cova de l’Or, que ja havien domesticat l’ovella, la cabra, el bou, el porc i el gos. Aquesta habitació en coves continuà durant molt de temps, i hom veu com l’estil de la ceràmica varia, conservant la decoració cardial degenerada i introduint nous tipus ceràmics. El següent moment ben representat de la vida de l’home a la comarca és el que pertany a l’anomenada cultura dels sepulcres de fossa, la qual es caracteritza pels enterraments en fosses individuals, normalment al pla, en què el cadàver està en posició fetal i acompanyat per una sèrie d’ofrenes per a la vida en el més-enllà. Normalment aquesta cultura s’ha interpretat com la baixada al pla dels habitants de les coves per tal de poder aprofitar al màxim els recursos agrícoles. A la comarca s’han trobat diversos enterraments que pertanyen a aquesta cultura, com ara el dels Quatre Camins, a Pallejà, el de Corbera, etc.
Però el fet més sobresortint i pel qual la comarca es destaca en el camp de la cultura dels sepulcres de fossa és el de la troballa d’unes mines que es poden situar dins aquesta època, a Can Tintorer, a Gavà. Aquest fet és excepcional no tan sols a Catalunya, sinó a la resta de l’estat espanyol, encara que és comparable amb alguns altres exemples europeus. El mineral que se n’extreia sembla que era la variscita, pedra verda utilitzada per a fer grans de collaret, però que igualment demostra el grau d’evolució d’aquesta cultura.
L’inici de l’edat del bronze és marcat pel canvi de l’enterrament individual en fossa al de caràcter col·lectiu. Això fa que moltes coves que havien estat utilitzades durant el neolític com a habitatges, ho siguin ara com a cementiri. Durant aquesta època l’economia és fonamentalment la mateixa que durant el neolític, encara que ja es comença a conèixer el metall. Seguint l’evolució d’aquesta cultura, cap al segle IX aC es constata l’arribada de gent del nord d’Europa. Aquesta gent ja coneixia el ferro, però tenia una economia similar a la de l’edat del bronze. El ritu funerari es distingeix per la incineració i dipòsit de les cendres en grans urnes bicòniques. Un bon exemple és la troballa d’una d’aquestes necròpolis a la bòbila d’en Roca, a Pallejà.
De resultes de la barreja entre aquests nouvinguts i els costums i tradicions de la gent que ja hi habitava, juntament amb els estímuls exteriors mediterranis portats pels fenicis i els grecs, es formà el poble, ja històric, dels ibers. Els ibers habitaven generalment a dalt de turons, per defensar-se millor, però cada cop és més clar que també ho feien al pla per tal d’aprofitar els recursos agrícoles.
El poblat més ben conegut de tota la comarca és el de la Penya del Moro, a la partió dels termes de Sant Just Desvern i Sant Feliu de Llobregat. Començà a ser habitat al segle VI aC i perdurà fins a mitjan segle V aC; després d’una petita fase d’abandó, es reféu i continuà habitat del 425 al 300 aC aproximadament. Les cases són fetes retallant la roca i aixecant la resta de les parets amb pedra seca. En aquest poblat s’ha trobat un ritu de fundació que consisteix a posar el cap i les potes d’un cabrit sota el paviment en fer les cases. També és interessant de fer notar que s’ha descobert un tros de plom amb una inscripció ibèrica que es pot datar cap al 350 aC. Hi ha altres poblats ibèrics a la comarca, els més importants dels quals són el de Santa Creu d’Olorda, a Molins de Rei, i el de Sant Boi de Llobregat.
L’arribada dels romans, l’any 218, va canviar gradualment la vida de la gent de la comarca, la qual cosa es pot veure bé al poblat que hi hagué a Sant Boi, prop de l’església actual, on les capes de terres amb restes de les diferents èpoques se superposen sense cap canvi brusc ni violent. És a dir, es dóna un procés lent de romanització. A partir de l’arribada dels romans, la gent va passar d’habitar en poblats a fer-ho en cases de camp o vil·les, les quals tenien com a objectiu l’aprofitament integral de les possibilitats del camp i, sobretot, en aquesta zona, la producció de vi. Aquestes vil·les exportaven el vi que produïen cap a Roma en àmfores. S’han trobat a la comarca no tan sols les restes de forns que fabricaven àmfores (forn de Sant Boi, forn de Can Tintorer, al Papiol), sinó també les restes de les premses destinades a la fabricació de vi, per exemple la de la vil·la de Sales, a Viladecans, i la de la vil·la de Ca l’Espluga, a Pallejà.
Tot això demostra una veritable expansió econòmica durant els primers segles de l’imperi Romà que es reflectirà en un comerç actiu amb abundants importacions de terrissa de luxe, o bé en la construcció de les termes monumentals de Sant Boi de Llobregat. Ara bé, durant el segle III, com arreu de l’Imperi, té lloc una crisi provocada per la greu situació econòmica general, agreujada per la invasió de tribus bàrbares del nord. El Baix Llobregat sofrí els efectes d’aquesta crisi, com ho demostra la disminució brusca d’importacions, però no sembla que patís els efectes devastadors d’una incursió de gent armada.
La medievalització
Durant els segles IV i V, una gran part de les vil·les van restar habitades, com ho confirmen les troballes (encara que no van tenir una vida tan intensa com durant els primers segles de l’Imperi), i prepararen el pas cap al món medieval.
Per bé que la cristianització devia iniciar-se abans, durant el Baix Imperi, com arreu del país, les poques restes arqueològiques que en són testimoni a la comarca del Baix Llobregat pertanyen, majoritàriament, al període de la dominació visigòtica, com les esglésies que hom ha excavat a Martorell i a Cornellà, la primera datable al segle VI i la segona, probablement, de la primeria del VII. De restes cristianes anteriors, se’n coneixen poques; sembla que havien de ser-ho unes tombes que excavà Francesc Subirana al lloc de la Gorgonçana (damunt el Fabricó, al municipi d’Esparreguera), que aquest arqueòleg data al segle IV. Del mateix període, i potser d’un cristianisme primitiu, han de ser uns enterraments d’àmfores i de teules que es trobaren un xic més a ponent de l’església parroquial de Sant Boi de Llobregat.
La difusió del cristianisme devia seguir les rutes normals de comerç, que encara eren les de l’època romana. Així, una de les vies de penetració devia ser l’antic camí, identificat amb la Via Augusta romana, que travessava el Llobregat (Rubricatus) pel pont romà de Martorell (és versemblant que es tracti de l’antiga mansio Ad Fines que citen els itineraris d’Antoní, bé que no s’ha confirmat documentalment) i es dirigia al SW, sota la vigilància de la torre romana del Castellví de Rosanes, vers Tarragona, i al NE, cap al Vallès i Terrassa, ciutat que substitueix l’antiga Ègara, que des de mitjan segle V fou cap d’un bisbat, per segregació del de Barcelona. Un altre dels camins documentats d’antic és el que des de Barcelona enllaçava amb aquella antiga via després de passar per Quartum (la vall de Quart a Provençana) i Duodecimo (Sant Pere de Romaní, de l’antic terme d’Olorda, actualment municipi de Molins de Rei), topònims que semblen fer referència a distàncies en milles. Cal esmentar, encara, el camí de Barcelona a Tarragona per Sant Boi, el més proper a la línia de la costa (la qual en època romana se situa aproximadament a la línia que dibuixa l’antiga carretera de València, vora la qual, a Castelldefels, s’han trobat restes d’embarcacions amb carregament d’àmfores per a exportar vi).
Les construccions cristianes més antigues que hom ha estudiat a la comarca del Baix Llobregat s’insereixen de ple en les modes constructives que predominen al país i que són originades en l’església del nord de Síria, com la basílica de Martorell, amb capçalera tripartida (model difós per tota l’àrea que posteriorment serà de parla catalana), o formades a Provença i vora l’Adriàtica, com l’església de Cornellà, amb absis poligonal, semblant al del baptisteri de Sant Miquel d’Ègara. Una altra església que és testimoni d’un cristianisme antic, de caràcter marcadament rural, és la de Sant Hilari, a Abrera, construïda sobre una vil·la romana i reformada totalment als segles IX i X, aprofitant, però, restes de l’estructura i de l’ornamentació primitives.
L’edat mitjana
Amb l’establiment d’una frontera entre francs i sarraïns al curs baix del Llobregat durant el segle IX, alguns dels antics llocs i de les antigues vil·les de la dreta del riu van ser abandonats, com s’esdevingué amb l’església paleocristiana de Martorell, situada al pla de l’Anoia, vora una via pública important, per la qual cosa restava massa exposada. El lloc no fou reocupat definitivament, sembla, fins al segle XII, que hom bastí, sobre les restes de la vella església, el temple romànic de Santa Margarida (que fou parròquia del priorat benedictí de Sant Genís de Rocafort). També la població antiga de Sant Boi devia abandonar el lloc, ja que en la documentació medieval més antiga no es conserva el record del nom que havia tingut abans de rebre el nom àrab d’Alcalà. En canvi, la mateixa església antiga de Cornellà, que havia estat aixecada al segle VII, va ser restaurada molt aviat, a la segona meitat del X, durant l’episcopat de Vives, de Barcelona, quan s’afegiren a l’antiga església uns capitells preromànics, d’inspiració califal. Amb aquestes dues esglésies i amb la població de Sant Boi resten exemplificats els processos que devien seguir els altres llocs i esglésies. En alguns casos es pot parlar d’abandonament prolongat de l’hàbitat antic i de trencament de la continuïtat del poblament d’època antiga respecte del medieval (això s’esdevingué en llocs que, com Martorell i Sant Boi, eren prop de camins molt transitats) i, en d’altres, l’ocupació mostra una relativa perduració, una continuïtat de l’hàbitat (a Cornellà, l’arqueologia mostra aquesta continuïtat i el topònim la corrobora, ja que se li ha atribuït un origen romà).
A les terres baixes del Llobregat, el trencament de la continuïtat de l’hàbitat, en els casos en què s’esdevingué, es produí principalment en aquesta època, durant la primera meitat del segle IX, en establir-se una frontera al Llobregat, ja que anteriorment, en temps de la dominació visigòtica i durant els anys de domini sarraí, per bé que sovintejaren les lluites de bàndols o de partits per l’assoliment del poder, no es concretà l’establiment d’una zona de domini indeterminat o terra de ningú, exposada constantment a les agressions de qualsevol dels contendents i al perill de les devastacions de les lluites de frontera. Fou aleshores que la població, abandonant a vegades les antigues viles de la plana, degué cercar refugi en indrets amagats, en petites valls entre muntanyes (Sant Climent de Llobregat, Torrelles de Llobregat) i acollir-se a la protecció de castells i fortificacions construïdes en turons encinglerats, on també es basteixen les parròquies (Castellví de Rosanes, Cervelló, etc.). També en aquest període s’efectuà l’establiment d’alguns eremites o comunitats eremítiques en petites valls arrecerades, properes però amagades dels antics llocs de poblament (Benviure i el Llor a Sant Boi; prop de l’església paleocristiana de Martorell, etc.), però aquest tipus d’eremitisme, de tradició mossàrab, desaparegué posteriorment en la majoria dels casos i en d’altres s’assimilà a la tradició i a la regla benedictines.
La història d’aquesta comarca començà de fet a l’edat mitjana, ja que, amb anterioritat, no hi ha dades escrites i cal confiar en els mètodes arqueològics i protolingüístics (estudi de la toponímia), sobretot a través dels diversos topònims acabats en -anum, -ana (-à, -ana, com Cornellà, Pallejà, Provençana, Vallirana, etc.), que es remunten a establiments i vil·les d’època romana. També s’hi remunten les antigues citacions que tenim de la comarca com a tal, a través de les expressions "in planum de Lubricatum" (981) o "in terminio de Lubricatum" (1002).
Aquest període comença en realitat en aquesta comarca amb la invasió àrab i la conquesta franca subsegüent. Així, se sap que entre el 717 i el 718 el visir al-Hurr ocupà Barcelona, que fou conquerida el 801 per les tropes de Lluís el Piadós, fill de Carlemany, després d’un setge violent. La conquesta de la ciutat obliga, per a la seva seguretat, a dominar els passos principals que del sud i de ponent menen a Barcelona, tots ells en aquesta comarca, i els castells que dominen aquests passos. En el massís d’Ordal-Garraf hi ha: el camí de Begues i Olesa de Bonesvalls, dominat pel castell d’Eramprunyà; el camí per Cervelló i Ordal, dominat pel castell de Cervelló; els camins de l’Anoia, cap al Penedès i la Conca d’Òdena, que conflueixen a Martorell, dominats pel Castellví (Castellvell) de Rosanes, el més important de tots; el camí a ponent de Montserrat, dominat pels castells de Saguàrdia (el Bruc) i de Collbató, i la via del Llobregat cap a l’interior pel congost del Cairat, defensada pels castells de les Espases, d’Esparreguera, de Sacama i de Voltrera. Els reis francs no pogueren estendre la conquesta fins a l’Ebre (Tortosa-Saragossa), de manera que la primera frontera de la presa de Barcelona fou la línia del Llobregat, que era defensada per aquests castells.
Durant el segle IX les lluites foren constants en aquesta frontera o marca, per tant la comarca degué romandre força despoblada; la pèrdua d’una bona part de la toponímia antiga així ho fa suposar. Fins a l’època de Guifre el Pelós no hi hagué una política ferma de repoblament i de consolidació del territori que depenia dels comtes de Barcelona. Els comtes anteriors generalment eren francs que venien com a funcionaris temporals sense gaire interès pel país, de manera que estaven més pendents del seu escalafó a la cort franca. Així doncs, a l’època de Guifre el Pelós es degueren establir els primers colons o aprisiadors, a redós dels castells, i encara en una situació ben precària, que reforçava la minsa població anterior que hi devia romandre. És documentada en fonts àrabs una batalla de Bigash, que sembla correspondre a l’actual Begues, el 898, amb victòria cristiana, que tanca pràcticament aquest segle dur de lluita. La documentació expressa sobre la comarca comença el 904 i és referent a unes donacions de Guifre II de Barcelona, estant al castell de Cervelló, fetes a favor de Sant Cugat. Les aprisions degueren començar, com ja s’ha dit, a redós dels castells, segons que sembla indicar el topònim Rosanes (que podria venir de Rotianes ‘lloc de rotes o rompudes’), aplicat en la forma Rodanes en origen al castell d’Eramprunyà, i als que dominen Martorell (castell de Rosanes o del Pairet, i Castellví de Rosanes). Sembla que aquests castells eren defensats directament pels vescomtes i els vicaris en l’època prefeudal. Encara que la primera documentació fa referència al castell de Cervelló, cal suposar que l’establiment a recer de les altres fortaleses degué ser simultani.
La invasió d’Almansor bé havia d’afectar la comarca, encara que no en resten notícies directes, però a partir d’aquest fet (que devia agafar desprevingudes les defenses del territori a causa dels tractats de pau amb Còrdova) es dibuixa un procés de fortificació i de consolidació feudal a la comarca. En els castells esmentats, que abans devien ser governats per vicaris dependents directament del comte o del vescomte, apareixen senyors feudals que procuren d’integrar als seus dominis els alous establerts en la primera repoblació. Així, a Castellví i més tard a la Guàrdia, apareixen els Castellvell, que sembla que eren en origen vicaris o castlans dels vescomtes i que van heretar, amb caràcter de domini feudal, moltes possessions i tinences d’aquests a la comarca. El castell de Cervelló fou venut el 992 pel comte Ramon Borrell al gran magnat Ènnec Bonfill, que fou el patriarca del llinatge Cervelló. Aquests magnats, els Castellvell i els Cervelló, apareixen sovint en els documents comtals com a comdors.
El castell d’Eramprunyà estigué més directament vinculat als comtes, encara que el domini directe passà per diverses mans, fins que més endavant fou venut al tresorer reial Jaume Marc. El castell de Corbera, de menys importància i mal documentat, sembla que també fou termenat. El de Saguàrdia estigué en mans dels successors directes dels vescomtes (que prengueren aquest llinatge) fins que s’extingí la família i passà als Castellví i més tard a Montserrat, juntament amb els d’Esparreguera, Sacama i les Espases.
Els castells del marge esquerre del Llobregat, a la rereguarda, no tingueren naturalment tanta importància estratègica. Els de Voltrera o Vilalba (a Abrera) i Castellbisbal (aquest tingué com a senyor dominical el bisbe de Barcelona) foren dominats pels Castellvell. El del Papiol esdevingué important com a centre de baronia, encara que fos ja actiu en època comtal, mentre que a Olorda són citades nombroses torres que en principi només eren llocs de defensa per als alous, molts dels quals pertanyien a Sant Cugat. A la baixa edat mitjana algunes d’aquestes torres foren erigides en castells termenats: baronies d’Olorda i de Castellciuró, però en principi eren simples propietats alodials, com ho devien ser igualment el castell de Cornellà i les torres de Sant Just i Esplugues, com és el cas de la torre de Picalquers. En tots aquests territoris més propers a Barcelona no es podien bastir castells termenats o baronies perquè eren territoris comtals (o reials) inclosos dins les franqueses del Llobregat. Excepte en el cas d’Olorda, que fou infeudat, els senyors alodials només podien bastir torres de defensa en les seves propietats; encara que a la baixa edat mitjana alguns d’aquests senyors obtinguessin la jurisdicció civil en llurs propietats, que esdevenien petites quadres, la jurisdicció criminal generalment sempre fou reial. Sant Just Desvern mantingué íntegrament fins a l’edat moderna les primitives franqueses i exempcions juntament amb les Corts al Pla de Barcelona.
Els petits monestirs que es fundaren a la comarca no tingueren gaire vitalitat. Tots eren petits priorats, generalment dependents d’altres cases. No resten detalls de la fundació de Sant Ponç de Corbera, però apareix com un petit priorat benedictí de ben poca vitalitat, que depenia de Cluny a través de Casserres. Semblantment, el priorat benedictí de Sant Genís de Rocafort, a Martorell, fundat al segle XI pels Castellvell, depenia de San Michele della Chiusa (Torí) a través de Sant Miquel de Cruïlles. A Castelldefels, al castell mateix, al segle X hi hagué un intent frustrat de crear un monestir, però esdevingué una simple dependència de Sant Cugat.
Alguns monestirs barcelonins tingueren possessions a la comarca: Sant Pere de les Puelles (a la Palma de Cervelló i Sant Boi), Sant Pau del Camp (el Molí dels Frares, a Sant Vicenç dels Horts) i Valldonzella, que, fundat a Olorda, aviat es traslladà a Barcelona mantenint com a simple granja el lloc d’origen. El monestir més influent, però, en aquesta comarca fou sens dubte la gran abadia de Sant Cugat del Vallès. Sembla que aquest monestir féu una gran tasca al segle X reorganitzant el territori (com al Vallès i el Penedès) i estructurant la vida religiosa en els seus punts d’influència, sobretot a Cervelló, Castelldefels i Olorda, abans de l’establiment de la xarxa parroquial; posteriorment tingué topades amb els senyors feudals dels termes on hi havia els dominis alodials de l’abadia, especialment amb els senyors de Cervelló. Tots aquests monestirs probablement recolliren l’herència d’un monaquisme o eremitisme primitius prebenedictins; les coves eremítiques que s’han trobat a Martorell, Cervelló i Sant Boi i alguns topònims com Benviure o Valldonzella (nom aquest anterior a la fundació del cenobi) així ho fan suposar.
La seu de Barcelona també posseïa nombroses propietats a la comarca, sobretot a partir de les donacions del bisbe Vives centrades a Cornellà, d’on sembla que era oriünd.
El monestir de Montserrat, en principi simple priorat dependent de Ripoll, al segle X només devia posseir a la comarca l’alou de Sacama. El prior Jaume de Vivers (1348-75) fou el creador, amb la compra dels castells i viles de la rodalia, del domini feudal de Montserrat: Esparreguera i les Espases, 1351; Olesa i Sacama, 1359; el Bruc, 1370, i Collbató el 1376.
Les parròquies s’estructuraren a partir de la fi del segle X, és a dir, en època del bisbe Vives. Tingueren, no cal dir-ho, una gran influència civil i religiosa. Designaren molts pobles suplantant els noms anteriors: Sant Joan Despí (Miçà), Sant Vicenç dels Horts (Garrosa), Sant Boi de Llobregat (Alcalà), Santa Coloma de Cervelló (Montpedrós), Sant Climent de Llobregat (Almafar). A més, els consells parroquials, a partir del segle XIII, foren les primeres juntes de veïns que esdevindrien les universitats (ajuntaments) ja a l’edat moderna.
Malgrat el desplaçament progressiu de la frontera, la importància d’aquesta comarca com a línia defensiva no minvà, per tal com era la més immediata a Barcelona. D’ací que el Baix Llobregat i els seus castells i fortaleses hagin estat cobejats gairebé en totes les guerres medievals, almenys fins a l’aparició de l’artilleria. Aquesta línia ja fou eficaç en la invasió dels almoràvits del principi del segle XII. En aquesta ocasió, si bé foren presos els castells d’Olèrdola i de Gelida, l’estructura defensiva de Castellví de Rosanes i el congost de Martorell resultà eficaç i les tropes islàmiques no pogueren arribar lliurement a Barcelona. Aquesta mateixa situació estratègica motivà que la ciutat de Barcelona, a mesura que es feia important, s’interessés pel control d’aquests castells. Els reis també procuraven de posar-hi gent de la seva confiança.
Fins al segle XIII estaven vinculats a la comarca els dos llinatges principals, els Cervelló i els Castellví. Els Cervelló, que ja havien adquirit moltes terres a la Catalunya Nova, vengueren el castell de Cervelló a Jaume II el 1297. Els Castellví mantingueren una gran cort al seu castell. A la mort de Guilleuma, cap al 1230, el domini passà als Montcada, vescomtes de Bearn, i a llurs successors els Foix, que apreciaren molt el Castellví de Rosanes pel seu valor estratègic, però que generalment no hi residiren. Arran de les lluites entre Mateu de Foix i els reis, la baronia fou confiscada per Martí l’Humà en 1396-98 i incorporada a la corona.
La inseguretat provocada per malfactors i bandolers era un problema particularment greu a la comarca, com arreu, almenys a partir del segle XII. Com a conseqüència de la invasió almoràvit de principi de segle, hi hagué bandes incontrolades que atacaven esglésies i cases, i que es devien refugiar a les muntanyes que envolten la comarca. Ja al segle XIII hi van contribuir les lluites entre els senyors feudals i el rei, durant la primera etapa del regnat de Jaume I. Així, les hosts de Guillem de Cervelló, que s’havia deseixit del rei el 1260, atacaren el territori que depenia directament de la corona. El monestir cistercenc de Valldonzella, que havia estat fundat el 1175 a Santa Creu d’Olorda, fou assaltat, i el 1263 es traslladà al Pla de Barcelona.
El rei ordenà el 1257 la formació del primer sagramental (origen del sometent) als homes del Llobregat que eren sota la seva jurisdicció directa, que comprenia llavors Provençana, Sant Boi, Sant Joan Despí, Cornellà, Sant Climent, Sants, Esplugues, Sant Just Desvern, Sant Feliu, Sant Vicenç dels Horts, Santa Creu d’Olorda, Molins de Rei, Santa Coloma de Cervelló, Viladecans, Gavà, Castelldefels i tot el terme del castell d’Eramprunyà. Com a conseqüència d’aquestes lluites, hi hagué un despoblament de la comarca, de manera que els nobles, acabada la lluita, hagueren de donar franqueses per a facilitar l’establiment humà en llur territori.
Sembla que l’aportació particular del Baix Llobregat al repoblament subsegüent a la conquesta de la Catalunya Nova, de Mallorca i de València fou notable. Aquesta repoblació sembla dirigida pels nobles: els Montcada i els Cervelló, i els Marc, a València, hi participaren. Però potser en gran part era espontània, ja que les violències entre els senyors feudals per un cantó i la ciutat de Barcelona i els reis, per un altre, hi havien fet difícil la vida. Així, el 1260 hi ha gent del Llobregat a Cambrils i Cabra del Camp, i més tard a València i a Mallorca seran, i són, ben corrents els cognoms Llobregat, Martorell i Olesa (o la variant gràfica arcaica Oleza), que indiquen clarament el punt d’origen familiar. Per tots aquests motius, la comarca degué patir un procés de despoblament, de manera que els mateixos senyors feudals es veieren obligats a donar franqueses per fomentar el poblament (Martorell 1208, Cervelló 1267).
Ha estat una constant en la història de la comarca que els grans magnats de Barcelona hi adquirissin terres i drets. Aquest ja fou el cas dels Castellvell i dels Cervelló. Més tard el gran burgès (tresorer i banquer) Pere Marc comprà el 1323 el castell d’Eramprunyà (i la seva jurisdicció). El castell d’Olorda (antiga torre, domus esdevinguda castell) era el 1359 de Berenguer de Relat, tresorer reial. El 1368 Pere el Cerimoniós atorgà a aquest mateix senyor la conversió en castell termenat de la força de Ciuró, supeditant-li Molins de Rei. La Torre Roja (Quadra Burguesa) de Viladecans era de Francesc Burguès, ciutadà de Barcelona, a qui Felip de Malla dedicà la segona part del Memorial del pecador remut.
Paral·lela a aquesta influència dels grans magnats s’observa a la comarca, ja a l’edat mitjana, una influència de la ciutat de Barcelona. El Consell de Cent, que cada cop esdevé més poderós, generalment unit a la corona, eixampla la seva zona d’influència a la comarca. La ciutat de Barcelona també intervé activament a favor del rei en les lluites entre aquest i els Foix, senyors de Castellví, del final del segle XIV i principi del XV, en què ocupà el castell diverses vegades i en nomenà els castlans durant l’interregne de Casp.
La guerra contra Joan II tingué al Baix Llobregat un dels camps més actius d’acció política i militar, pel fet que la majoria dels senyors es declararen fidels a Joan II. Per aquest motiu toparen violentament amb el Consell de Cent i la Generalitat. A l’acabament de la guerra, però, la posició d’aquests senyors (sobretot els Marc i els Requesens) restava reforçada.
Els Requesens tenien drets patrimonials a Vallvidrera i Olorda com a descendents dels Relat. El 1461 Galceran de Requesens, portantveus de governador de Catalunya, partidari de Joan II, fugí de Barcelona i es refugià a Molins de Rei, on fou pres per la tropa de Barcelona. Morí a València i el 1472 Joan II confirmà i amplià els drets d’Olorda a Lluís de Requesens, primogènit de Galceran.
Començada la guerra, el castlà de Castellví, Pere Destorrent, es declarà partidari de Joan II (1462) amb alguns consellers de Barcelona, però, descoberts, foren processats i executats. La baronia de Castellví es mantingué addicta a la Generalitat i tingué una participació ben activa en la guerra.
El 1467 Renat (o Rainer) d’Anjou nomenà Manaut del Guerri capità del Llobregat i li donà el castell o força de Cornellà (confiscat a Joan de Ribes) i el d’Eramprunyà, que encara era en poder de Jaume Marc, partidari de Joan II, fins que fou pres per Manaut el 1469. Acabada la guerra, Joan II el restituí a Jaume Marc i li concedí el mer imperi.
El castell de Corbera fou pres pel rei Joan II el 1471 a les acaballes de la guerra. El mateix any 1471 Jaume Marc prenia per al rei el castell de Sant Boi, defensat pel seu senyor Martí Joan de Torrelles, cavaller corsari famós, que s’havia barallat amb la ciutat de Barcelona, ara enemic de Joan II. El castell de Sant Boi romangué en mans dels Torrelles fins que el 1523 el vengueren a Antoni de Cardona.
Acabada la guerra, el rei Joan II recompensà Lluís de Requesens (1474) amb la baronia de Castellví, excepte la quadra de Voltrera o Vilalba, que passà als Despalau. Amb la guerra contra Joan II es pot dir que s’acaba l’edat mitjana a la comarca. L’estructura senyorial que en resultà persistí durant tota l’edat moderna.
Sobretot a partir de la baixa edat mitjana hi hagué un procés en què els senyors de cavalleries, quadres i alous situats dins les grans baronies feudals maldaven per obtenir alguna jurisdicció en el seu domini o propietat, de vegades difícil de destriar del simple dret emfitèutic. Això produí la formació de quadres semiautònomes dins els territoris dels grans castells termenats, a més dels drets parroquials i comunals dels llocs respectius. Algunes d’aquestes subdivisions dels grans termes foren a Castellví de Rosanes: Voltrera-Vilalba, Castellbisbal, Lloselles, Rosanes i el Palau; a Cervelló: Pallejà, la torre de Sacort (Torre Salbana) i la Palma; a Olorda: la Torre Abadal i Castellciuró; a Eramprunyà: Castelldefels, Gavà, la Torre Burguesa i la Torre del Baró; a Sant Boi: el Castell (l’Alou), el Reial, Benviure, la Pobla Arlovina, el Llor i el Fonollar.
L’edat moderna
El pas per l’edat moderna dels pobles del Baix Llobregat és la història d’un lent i penós deseixir-se del poder feudal, encara ben poderós i estès per la comarca, per tal d’aconseguir noves llibertats.
El poder feudal era i continuà essent una realitat indefugible a la comarca durant els segles XVI i XVII i, fins i tot, el segle XVIII, i aquesta força es manifesta en la pervivència, per exemple, de la jurisdicció criminal en algunes baronies i en multitud de qüestions puntuals de nomenaments i dispenses de càrrecs, arrendaments comunals, permisos i convocacions, etc., pertanyents a l’àmbit civil. Els senyors, bé que més distants, continuaven manant, i el poble, individualment, continuava obeint. Col·lectivament ja era una altra cosa. Les municipalitats anaren prenent consciència de la seva força i, amb el suport general del rei o del seu delegat el lloctinent —i fins i tot del Consell de Cent barceloní en les municipalitats més properes a Barcelona—, anaren discutint i plantant cara al poder senyorial. Sovintejaren els plets civils entre la universitat o municipi i el senyor respectiu. De Collbató a Castelldefels, tots i cadascun dels cossos municipals sortiren enfortits d’aquesta lluita contra els vestigis feudals, imperants al començament del període envers l’any 1500, i decadents al final envers el 1800. Cada poble tingué fins el 1714 la seva protecció jurídica legal, privilegis i ordinacions reials. L’objectiu és emancipar-se de la jurisdicció senyorial i aconseguir ser reialenc. Ho assoliren molt pocs, però tots ho cercaren amb afany.
Després del 1714 l’administració borbònica tallà les peculiaritats dels règims municipals i subjectà els ajuntaments a un rígid uniformisme de tipus administratiu i polític. Al capdavall això debilità encara més la ja precària salut dels drets senyorials, abolits definitivament i legalment després del triomf de les idees liberals al segle XIX. Al Baix Llobregat, alguns senyors encara nomenaven els càrrecs municipals en ser abolides les jurisdiccions senyorials el 1813.
Els segles XVI i XVII experimentaren a la comarca —com, probablement, arreu de la façana costanera catalana— una gran immigració provinent sobretot de l’Occitània atlàntica. Aquest moviment tingué el seu zenit els anys del traspàs d’un segle a l’altre, en què famílies senceres s’instal·laren a les localitats de la comarca. En alguna vila, com Sant Boi, la població immigrada procedent de França arribà a constituir el 40% del total al començament del 1600. Els francesos cobrien el peonatge agrícola —mossos, bovers, pastors i jornalers— i ocupaven la major part dels oficis. També van aportar durant molts anys un clericat rural que exercia de vicari a les parròquies de la comarca.
Aquesta onada immigratòria va durar ben bé dos-cents anys. Contribuí a sostenir el nivell demogràfic dels pobles en uns temps de pesta sovintejada que sense l’aportació de sang nova haurien davallat considerablement. La pesta més forta va ser també la darrera: la dels anys 1651-52, que va fer retrocedir la població d’alguns llocs a la meitat.
Immediatament després d’aquesta pesta i de la guerra contra Castella o guerra dels Segadors, començà el reviscolament demogràfic i econòmic de Catalunya i, per tant, del Baix Llobregat. Resumit, el procés és el següent: la decadència comercial marítima de Barcelona mogué la seva burgesia a invertir capitals en explotacions agràries. La terra de les comarques properes a la capital, com el Baix Llobregat, va anar passant a mans de la burgesia barcelonina en aquells casos en què el venedor era el mateix pagès, escàs de numerari i forçat a vendre per una mala anyada. L’antiga noblesa terratinent va aguantar més bé en general. Tant en un cas com en l’altre, el pagès va retrocedir a parcer o masover, si és que havia accedit a propietari en virtut d’un anterior establiment emfitèutic per part del senyor. El pagès va recular en el seu estatus social, però va millorar cada dia més, a partir de 1660-70, en afermament econòmic gràcies a la relativa abundància de braços, a l’ajuda humana sobrevinguda a conseqüència de la gran immigració transpirinenca. Els conreus es van estendre, es van diversificar i, segons la documentació, la producció va anar en alça. Se sap que el conreu bàsic, el blat, passà d’una mitjana de rendiment d’1⁄3,1 per al període de 1585-1620 a l’1⁄6,5 per al període 1760-1800 al terme de Sant Boi, l’arxiu parroquial del qual conserva les llibretes de la percepció de la primícia. Potser per primera vegada el pagès del Baix Llobregat, a partir de la fi del segle XVII, obtenia excedents.
La millora en el règim alimentari es complementà amb la instal·lació d’una botiga de queviures, que diversificà la dieta. Al costat de la carnisseria provinent dels temps medievals, cada poble del Baix Llobregat obrí la botiga de queviures —controlada per la comunitat— en el transcurs dels segles XVI i XVII. Paral·lelament, en l’aspecte sanitari, als antics barbers cirurgians, s’afegiren els primers metges i apotecaris. La generalització d’aquest fenomen és una mica més tardana i correspon en la seva plenitud al segle XVIII. Tot plegat va fer que la gent visqués una mica millor i no morís tan jove. Ben arrenglerat en la millor línia de l’Occident europeu, el Baix Llobregat estava a punt i en condicions favorables per a intentar el redreçament demogràfic i econòmic que l’havia de posar entre dels pobles moderns i que reeixí en tots i cadascun dels pobles de la comarca.
Potencialment bo, el segle XVIII marca amb la seva multiplicació demogràfica i la distribució de la riquesa una perillosa divergència social: la formació d’un veritable proletariat rural a la comarca i en especial a la part baixa, més propera a la capital barcelonina. D’altra banda, amb la rígida institució de l’hereu, els fadristerns davallen sovint d’estatus i formen el nucli dels primers emigrants de la comarca a Amèrica, a partir aproximadament del 1770 i cada vegada en major proporció.
La prosperitat del segle queda reflectida, cap a la fi de la centúria, pel testimoni del baró de Maldà, terratinent de la comarca que en el seu famós Calaix de sastre parla de les botonades d’argent dels hereus a les festes majors —concretament a la de l’Hospitalet de Llobregat—, confirmant el text de la cançó popular:
"Els fadrins de Sant Boi
molta fatxenda en gasten
...
Van vestits de vellut,
botonada de plata..."
...
El diner corria i això va permetre als pagesos la recuperació de part de la terra. Malgrat tot, quan arriba la desamortització, torna a ser la burgesia barcelonina la que puja més a les subhastes i es queda les heretats que eren de convents i establiments religiosos.
El segle XIX
El pas del segle XVIII al segle XIX es va fer en plena crisi de l’antic règim, mentre els moviments liberals, hereus de la Il·lustració, pugnaven per abatre l’absolutisme monàrquic en una conjuntura econòmica i social conflictiva. Aquesta inestabilitat del segle XIX va marcar decisivament el Baix Llobregat a causa de la seva situació estratègica singular. La comarca, a les portes de Barcelona i, com s’ha dit, pas obligat vers migdia i cap a l’interior, era especialment vulnerable davant els incessants enfrontaments vuitcentistes. Més que protagonista destacada, va ser-ne escenari habitual, tot sofrint memorables accions bèl·liques i guerrilleres en l’agitat període que va des de la guerra del Francès a la darrera carlinada.
En aquesta conjuntura, determinats llocs decisius per a la comunicació adquiriren una importància rellevant, principalment els ponts de pas del Llobregat, sobretot el de Martorell i el de Molins de Rei, els únics que hi havia a la zona durant tota la primera meitat del segle fins que es van construir el de Sant Boi (1864) i el del Prat de Llobregat (1873); i també algunes poblacions, com Esparreguera o Vallirana, al peu de les principals vies. Amb tot, sorprèn la debilitat de l’assistència defensiva governamental destacada a la comarca i la lentitud amb què arribaven els reforços i les municions. L’organització defensiva local —a base de formes variades de milícies veïnals, complementades, en alguns llocs, per fortificacions interines i elementals— suplia la ineficàcia oficial. L’aïllament era notable.
La guerra del Francès (1808-1814) va tenir al Baix Llobregat alguns episodis memorables. Al juny del 1808, poc després de ser ocupada Barcelona, les tropes napoleòniques van tenir dificultats per travessar la comarca i avançar en la conquesta de Catalunya. Hi hagué actuacions antifranceses a diversos indrets a banda i banda del riu, com ara la del Bruc, el dia 6, la més famosa. Després, els francesos prengueren represàlies i saquejaren i incendiaren diversos indrets de Martorell, Sant Vicenç dels Horts, Molins de Rei, Sant Climent o Sant Boi, entre d’altres. Això esperonà la resistència que, en escamots, des de les muntanyes de la banda dreta del riu i amb un millor coneixement del territori, no va cessar d’instigar l’exèrcit foraster. És memorable l’acció del famós general Josep Manso. I entre els activistes i guerrillers resistents a la comarca hi ha una colla de veïns de diverses localitats que sovint tenien el suport popular. A més, els mesos de poca feina agrícola, alguns pagesos s’afegiren a l’acció; aquesta participació eventual és present en tots els enfrontaments d’aquell segle. En alguns nuclis una mica grans, com Martorell o Sant Boi, hi havia una activitat coordinadora.
Les tropes catalanes van intentar establir una línia de foc en el Llobregat, que va ser molt inestable i definitivament allunyada després de la batalla de Molins de Rei, al desembre del 1808. S’hi va mantenir, però, la lluita de guerrilla, la qual va tenir més pes a la comarca que no pas l’acció dels exèrcits. El mateix general Manso, més tard comte del Llobregat, devia la seva eficàcia al suport guerriller que va tenir.
La inestabilitat i la penúria general van facilitar l’expressió de determinades accions antisenyorials, a vegades liderades pels governs municipals; a Gavà, concretament, es produí una rotunda negativa al pagament de delmes. I és que la població, a més de les pèrdues degudes a la guerra, va haver de suportar una important pressió recaptadora.
Després de la situació dels anys 1810 i 1811, quan semblava que l’ocupació francesa es consolidava definitivament, l’any 1812 es produí un gir. Pel gener, la resistència catalana atacava amb èxit el pont de Molins de Rei. Finalment, els francesos van anar acumulant derrotes i retrocessos, fins a la seva definitiva retirada a França.
Un cop acabada la guerra del Francès, amb Ferran VII, primer com a monarca absolut i després constitucional, la persistència de la crisi va allargar el clima d’inseguretat. Una part de l’antiga guerrilla desarrelada es mantenia amb un peu en el bandidatge i un altre disposat a enrolar-se en altres causes col·lectives.
En aquest moment, en algunes de les localitats importants, com Olesa i Sant Boi, alguns veïns destacaren per la seva participació en els moviments absolutistes. Però també consta que a Sant Feliu o Molins de Rei, el liberalisme va tenir força adhesions.
Els darrers temps del Trienni Constitucional (1820-1823), la confrontació entre les idees liberals i les absolutistes va originar a la comarca alguns incidents. Per exemple, consta que els frares i el rector de Sant Boi van fugir; que a Vallirana va ser assassinat el bisbe de Vic, Strauch; que a Molins de Rei van ser morts quatre capellans de Figueres i Castelló d’Empúries; a Castellví de Rosanes, vuit veïns de Castelló; i prop de Martorell, els rectors de Vallbona, Piera i Sant Sadurní.
Pel maig del 1823, quan l’ofensiva absolutista de Ferran VII estava a punt de culminar —ajudada per l’exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís—, els pobles del delta del Llobregat van contribuir amb homes i carros a les obres de defensa de Barcelona, un dels darrers baluards liberals. El 9 de juliol, l’exèrcit francès entrà a Sant Boi i l’alcalde, Gabriel Julià, es refugià a la ciutat comtal. L’endemà, ocupada la comarca, les forces absolutistes iniciaren el llarg setge de Barcelona, que va durar fins al principi del mes de novembre.
La successió de Ferran VII va polaritzar altre cop l’enfrontament entre les dues concepcions polítiques en pugna, i va fer esclatar la primera guerra Carlina (1833-1840). La proposta liberal sembla més estesa al Baix Llobregat, però coneixem alguns destacats guerrillers carlins de la comarca, més nombrosos en els primers temps, quan la causa carlina disposava d’abundants mitjans econòmics i brindava una alternativa a la misèria. Entre el més compromesos hi ha Cristòfol Comas —el Tòfol de Vallirana—, Joan Canals —el Joanet de Sant Just—, Marià Margarit, vinculat a l’Hospitalet, i Climent Blancafort de Viladecans. Tots ells van actuar també durant la segona guerra Carlina.
El Baix Llobregat va sofrir algunes incursions memorables: a la primavera i l’estiu del 1837, d’alguns milers d’homes, amb Tristany; al juliol del 1839, amb el Llarg de Copons; i els primers mesos del 1840, ja signat el Conveni de Bergara (el 31 d’agost de 1839). Des d’aquestes terres, els carlins amenaçaven Barcelona, sense, però, que la comarca fos realment ocupada. En treien, això sí, impostos; i, per a forçar-ne el pagament, ostatges. Alguns veïns van fugir cap a zones més segures.
El malestar va persistir en el període d’entreguerres. L’oposició a les lleves obligatòries va ser important, sobretot a les poblacions més grans del Baix Llobregat, i hi hagué moments de veritable insurrecció, com al juliol del 1845.
La segona guerra Carlina o guerra dels Matiners (1846-1849), limitada pràcticament a Catalunya, va castigar el Baix Llobregat, especialment els anys 1848 i 1849. La població era sota una doble pressió tributària, la de l’estat i la de la guerrilla, la qual, a vegades, es completava amb saqueigs i robatoris. Alguns joves fugitius de les lleves van afegir-se a la facció, juntament amb alguns jornalers i menestrals empobrits. I no tots aquests activistes eren carlins, sinó que progressivament augmentaven els republicans, aliats de forma conjuntural. El descrèdit de la monarquia anava en augment. Tot i haver acabat la guerra, el 1855, es produí un enfrontament a Masquefa; les forces governamentals van matar el capitost carlí Tòfol de Vallirana, i els seus homes van ser afusellats poc després a Sant Andreu de la Barca. Aquesta desfeta es produïa en un moment de crisi carlina i d’arrencada republicana.
El republicà martorellenc Vicenç Martí, el Noi de les Barraquetes, va participar en els aixecaments republicans del 1865 i el 1866, i va perdre la vida prop de Martorell l’11 d’agost d’aquest any, quan, detingut, intentava escapar amb l’ajut del seu germà Joan, el Xic de les Barraquetes. El 1867, més que el 1868 —l’any dels destronament d’Isabel II—, la guerrilla republicana actuava de nou al Baix Llobregat, principalment prop de Martorell i a la banda de ponent. Destaca la partida d’Armenter i Casanovas, amb el Xic de les Barraquetes.
Amb la democratització política que va acompanyar el Sexenni (1868-1874), hi hagué canvis radicals en els governs locals. L’ampliació del sufragi —de censatari a universal masculí— i la lliure expressió de la ideologia republicana van afavorir el relleu dels càrrecs municipals, fins ara en mans dels majors propietaris agrícoles; hi ha alguns noms d’antics guerrillers republicans entre els líders polítics d’aquests anys.
En el mig segle següent, el Baix Llobregat es va manifestar com un dels focus més importants del republicanisme català. Entre els diputats a Corts posteriors al 1871, fins al tombant de la centúria, hi ha notables republicans, com Joan Martí i Torres, el Xic de les Barraquetes (1872 i 1893-96), al districte electoral de Sant Feliu de Llobregat, i Josep Maria Vallès i Ribot (1873-76 i 1893-96), al de Vilanova. Els dos districtes esmentats incloïen en línies generals les localitats de la riba esquerra i dreta del Llobregat, respectivament.
En aquest context, és comprensible que la tercera guerra Carlina (1872-76), iniciada poc abans d’instaurar-se la Primera República (febrer de 1873-desembre de 1874), disposés de poques simpaties a la comarca i motivés una acció en contra seva. Hi hagué molt pocs baixllobregatins entre la guerrilla carlina. Les incursions i les extorsions van ser aclaparadores, com en les guerres anteriors.
Els canvis polítics que van acompanyar la Restauració de la monarquia borbònica (1875), i, entre ells, el restabliment del sufragi censatari, van afavorir els candidats dinàstics conservadors i liberals. Fins el 1890, any en què es restablí el sufragi universal masculí, els monàrquics van guanyar als republicans totes les eleccions generals. Entre ells hi ha el conservador Antoni Sedó i Pàmies (1876-81 i 1884-86), el liberal Josep Roig i Bergadà (1898-99) i el conservador Lluís Sedó i Guichard (1899-1901), a la riba esquerra, i el liberal Víctor Balaguer (1871-73 i 1876-86) a la riba dreta. Algunes localitats, com Martorell, mostraren la seva discrepància amb un altíssim índex d’abstenció. Malgrat la legislació restrictiva, l’any 1882 van resultar elegits dos republicans per a la Diputació de Barcelona: Josep Maria Vallès i Ribot i Eusebi Jover i Marquet.
Malgrat les malvestats, polítiques i climàtiques —riuades, secades—, l’economia tradicional agrícola continuà florent a la comarca. Hi ajudà molt la implantació del regadiu a la part baixa i al delta mitjançant el canal de la Infanta (1819), a l’esquerra, i el canal de la Dreta (1855), encara subsistents. Les collites es multiplicaren i el prestigi comarcal s’afermà gràcies a la producció de l’oli i el vi de la part alta —tot i la fil·loxera de la fi del segle—, els fruiterars de la vall del riu i els cereals i l’horta de la zona més baixa.
Una nova forma de vida, la industrial, va fer la seva aparició, en dues etapes, al Baix Llobregat i la seva secular societat agrícola. La primera etapa, vuitcentista, a través de les colònies fabrils tèxtils a la vall del riu aprofitant la força hidràulica: Esparreguera, Olesa, Santa Coloma de Cervelló. Molt major la segona, ja al segle XX: Gavà (Roca), el Prat (la Paperera Espanyola, La Seda de Barcelona), Cornellà (Siemens), etc., com una extensió de la mateixa Barcelona. A partir de mitjan segle XX l’allau industrial és incontenible al delta i comença a pujar riu amunt; les instal·lacions i zones industrials se situen en terrenys majoritàriament de secà, excepte a la Marina o la vall baixa del riu, on malauradament han afectat les millors terres agrícoles. L’agricultura del Baix Llobregat resulta així la gran perjudicada del procés d’industrialització de l’entorn barceloní.
El segle XX
La puixança del republicanisme baixllobregatí es va mantenir fins a la Segona República. Al tombant de segle, com a tot Catalunya, hi havia diverses tendències i successius intents de convergir entre les forces bandejades pel sistema polític dominant. La tradició federal era forta a Molins de Rei i Sant Feliu, al voltant del periòdic "El Llobregat Federal" (Molins de Rei, 60 núm. fins el 1902; Sant Feliu de Llobregat, del núm. 61 en endavant) i del Col·legi Model d’Interns de Sant Feliu, dirigit per Ramon de P. Martorell i Font, redactor director de l’esmentat periòdic, militant del federalisme des del 1866 i impulsor d’un corrent seguit pels joves del Foment Republicà Autonomista (1909). També hi havia grups federals molt actius a Martorell i a Begues. A més, existien centres i comitès republicans d’altres tendències a Martorell, Molins de Rei, Sant Feliu, Abrera, Olesa, Esparreguera, Sant Andreu de la Barca, Sant Vicenç dels Horts, Sant Climent, Sant Boi, Esplugues, Sant Joan Despí, Cornellà i l’Hospitalet, com a mínim.
Al Baix Llobregat, la Solidaritat Catalana (1906) va rebre un ampli suport dels republicans, tot i la dissidència d’alguns grups que van optar per seguir Lerroux. Aquests anys, el lerrouxisme va aconseguir majories municipals a Molins de Rei i Martorell i va ser important a Cornellà i a Sant Feliu.
En les eleccions generals del 1907, el candidat solidari al districte de Sant Feliu de Llobregat va ser, significativament, un republicà, Laureà Miró i Trepat, el qual va representar aquest districte durant una desena d’anys (1907-1916), fins a la seva mort prematura. Miró, el 1907, va obtenir una àmplia majoria, amb una abstenció molt alta que no va saber atreure el candidat del Partit Radical de Lerroux.
Al districte de Vilanova es va mantenir fins el 1923 el candidat de la Lliga Regionalista, Josep Bertran i Musitu, que havia guanyat el republicà federal Pau Barbé i Huguet.
Entre els diputats provincials republicans de principi de segle destaquen Pau Barbé i Huguet (1898-1901) i Eduard Micó i Busquets (1907-23).
Tant Laureà Miró com Eduard Micó van ser figures decisives en l’evolució, a partir del 1912, d’un sector del republicanisme català cap al reformisme, i van arrossegar una bona part de l’opinió republicana comarcal que els va permetre mantenir la majoria electoral. D’altra part, el moviment catalanista del final del segle XIX també havia arrelat al Baix Llobregat. Una vintena de representants de diverses localitats, especialment de Sant Feliu i de Molins de Rei, havien assistit al Primer Congrés Catalanista (1880) i al Segon Congrés Catalanista (1883); Joan Munés, de Sant Feliu de Llobregat, hi havia pres part de forma molt activa. A l’Assemblea d’Unió Catalanista del 1892, de la qual van sortir les Bases de Manresa, també hi hagué representació de la comarca: Anton M. de Font, d’Esparreguera; el metge Jaume Baltanàs, d’Olesa; el metge Joan Capell, de Martorell; Ricard Ginebreda, de Molins de Rei; l’apotecari Florentí Garcia, de Sant Feliu; Baldiri Puig i Net, de Sant Boi; Felip de Hita, del Prat; i l’enginyer Pau Sans i Guitart, de l’Hospitalet, el qual va fer-hi un remarcable parlament. I a l’Assemblea de la Unió Catalanista del 1904, el nombre de baixllobregatins superava la cinquantena.
A l’inici del segle XX el Baix Llobregat tenia un bon nombre d’entitats vinculades al corrent catalanista popular més o menys afí a la Unió Catalanista. Entre elles hi havia L’Iris i el Centre Catalanista L’Avenç (1905), a Cornellà; la societat coral La Unió i el Centre Catalanista, a Molins de Rei; l’Associació Catalanista de Sant Boi; la Unió Coral (1892) i el Centre Catalanista (1902), a Sant Feliu de Llobregat; el Centre Català i la societat coral La Aurora, a Sant Joan Despí; l’Ateneu Unió de Santa Coloma de Cervelló; i el Centre Catòlic de Sant Vicenç dels Horts.
Al gener del 1902 aparegué el quinzenari "Sol Ixent" a Santa Coloma de Cervelló, com a portaveu dels centres i associacions catalanistes del Pla de Llobregat. Més tard, sorgiren altres publicacions catalanistes, com "Enllà" (1906-08), a Molins de Rei, "La Ressenya" (1907) i "Ressenya Literària" (1907-08) —l’una continuació de l’altra—, a l’Hospitalet.
La Lliga Regionalista, per la seva banda, no va tenir una presència notable al Baix Llobregat com a partit organitzat fins a la segona dècada del segle XX, en què l’irreversible descrèdit dels partits monàrquics conservador i liberal va impulsar les dretes locals a fer una reconversió política que, d’altra banda, va atreure una part del catalanisme popular, especialment el d’aquelles zones en què el republicanisme era més radical i alhora actuava políticament, com és el cas de Molins de Rei. Un dels personatges centrals en aquest procés va ser el candidat de la Lliga al districte electoral de Sant Feliu de Llobregat en les eleccions generals del 1910, Antoni Jansana i Llopart, el qual precisament procedia d’Unió Catalanista. Malgrat tot, tant el 1910 com el 1914 la victòria va ser per al candidat republicà Laureà Miró. El 1916, després de la mort sobtada de Miró a 33 anys, la Lliga, amb Antoni Jansana (1916-18) i Antoni Miracle (1918-23), va aconseguir aquesta representació.
En general, la Lliga —que a moltes localitats no va formar oficialment el partit fins els anys trenta— va tenir l’adhesió dels majors propietaris agraris. Així, va ser a Sant Feliu de Llobregat on els prohoms dretans del Casino van evolucionar del conservadorisme dinàstic al regionalisme, mentre que el republicanisme i el catalanisme popular confluïen en el Foment Republicà Autonomista. Aquest corrent republicà i autonomista, aviat adscrit a la UFNR, va aconseguir ser majoritari en el govern municipal de Sant Feliu el 1910, i va impulsar el setmanari "Sang Jova", decididament polèmic amb els periòdics del bloc conservador regionalista "Lo Llobregat" (1909), "La Veu del Llobregat" (1909-10) i "La Veu Comarcal" (1910). Més tard, aquest debat polític periodístic va prosseguir entre "Avant!" (1914), republicà en l’òrbita reformista del diputat Laureà Miró, i "Sol Ixent" (1912-14), regionalista. Després van editar-se "El Faro del Llobregat" (1914-17); "Pàtria i Treball" (1917-1921), en català i de tendència regionalista, i "El Eco del Llobregat" (1928-1930). Totes aquestes publicacions intentaren, des de Sant Feliu, canalitzar la informació comarcal.
La Dictadura de Primo de Rivera va estroncar l’arrencada del sindicalisme de les localitats industrials de la comarca, observada uns anys abans de la Primera Guerra Mundial. Per contra, els sectors afins al regionalisme de la Lliga van recobrar protagonisme. L’acció dels grups republicans i catalanistes populars, en canvi, va quedar relegada fins a la seva reaparició, novament amb molta força, a partir del 1931.
Durant la Segona República, la major part de governs municipals de les poblacions del Baix Llobregat eren en mans d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En algunes localitats, com ara Sant Feliu de Llobregat, Acció Catalana va tenir una notable implantació. El 1930 aquest grup editava la revista "Camí". Els resultats de les eleccions generals indiquen que el Baix Llobregat, considerat amb els límits territorials de 1932-36, era entre les comarques que van votar àmpliament l’esquerra, i el 1936 la participació va ser superior a la mitjana provincial. En les eleccions legislatives del 1931 (28 de juny), ERC va obtenir el 81,9% dels vots; la Lliga Regionalista, el 10,4% i el Partit Republicà Radical (PRR), el 5%. En les eleccions del Parlament de Catalunya, el 1932 (20 de novembre), ERC va obtenir el 62,1%; Concòrdia Ciutadana (Lliga Regionalista, Unió Democràtica de Catalunya i Dreta Republicana de Catalunya), el 25%; el PRR, el 7,5% i Dreta de Catalunya (carlins i altres) el 3%. En les legislatives del 1936 (16 de febrer), el 61,2% va votar pel Front d’Esquerres de Catalunya i el 38,8% pel Front Català d’Ordre. És important remarcar que el percentatge de vots del Front d’Esquerres a Barcelona va ser del 62,7%, i a la província, del 57,4%. Les úniques localitats de la comarca on va guanyar el Front Català d’Ordre van ser Begues, Corbera, Pallejà, Sant Andreu de la Barca, Sant Climent, Sant Esteve Sesrovires i Torrelles.
A partir del juliol del 1936, en esclatar la guerra civil, la societat baixllobregatina, com la de tot Catalunya, va sofrir una gran convulsió. En aquest context de guerra i amb les notícies d’accions violentes a la zona insurrecta, a la major part de poblacions es produïren assassinats, sobretot de propietaris agrícoles i de religiosos, i s’incendiaren les esglésies, davant la desorientació i la impotència dels governs locals. Paral·lelament, industrials, propietaris i capellans van fugir. A partir de l’octubre del 1936 els governs municipals es van remodelar incorporant representació local de les forces polítiques presents en el nou govern de la Generalitat, si n’hi havia. Al Baix Llobregat, al costat dels representants d’ERC hi ha principalment anarquistes, representants de sindicats pagesos i membres del PSUC. Es va generalitzar la gestió col·lectivitzada d’importants explotacions agrícoles abandonades pels seus propietaris, com també la comercialització dels seus productes, la d’una bona part de les indústries i la d’un bon nombre d’oficis. Algunes indústries es van dedicar a produir material de guerra, com és el cas de la fàbrica de caretes de Sant Feliu, o la de peces d’avions de Molins de Rei. La productivitat es va mantenir, fins i tot els darrers mesos, quan era difícil l’abastament de primeres matèries. El principal problema, cap al final de la guerra, va ser el del proveïment d’aliments, que en una comarca eminentment agrícola i tan propera a Barcelona fomentà el mercat negre.
La victòria de Franco (1939) va significar arreu l’intent d’aniquilació de la xarxa sociopolítica popular. Els líders més destacats van sofrir presó, mort o exili. A partir dels anys cinquanta i, sobretot, els seixanta, s’inicià la represa de l’activitat cívica i política clandestina a redós d’algunes de les antigues entitats i d’algunes parròquies, on es van formar grups d’HOAC i de JOC, primer, i on després van adquirir protagonisme les comunitats cristianes de base i alguns Grups Cristians de Defensa dels Drets Humans. És memorable l’Assemblea de Joventut del casal parroquial de Santa Maria de Cornellà, del novembre del 1969.
El moviment obrer va tenir una gran força en el context català de l’època, especialment des del 1962, que es crearen els primers nuclis del que esdevindria el sindicat clandestí de Comissions Obreres (CCOO). El 1964 es van fer a la parròquia de Sant Miquel de Cornellà diverses reunions preparatòries de la constitució formal de CCOO el 20 de novembre del 1964 a Sant Medir. Un important focus de formació marxista, entre el 1967 i el 1975, van ser les Escoles de Formació Social dependents de l’Institut d’Estudis Laborals d’ESADE (unes set al Baix Llobregat: Cornellà, Esplugues, Viladecans, Molins de Rei, Sant Feliu, entre d’altres) on, a més de xerrades de sindicalisme i d’història del moviment obrer, es feien reunions clandestines. Van formar-s’hi la major part dels dirigents polítics de la comarca. Una figura clau en aquesta tasca va ser el jesuïta Joan N. García Nieto, resident a Cornellà des del 1964, el qual també va fer classes a l’escola Primer de Maig, de CCOO del Baix Llobregat.
Entre les accions més importants del moviment obrer del Baix Llobregat, hi ha les vagues de SEAT i La Seda, el 1958; la vaga de Siemens, el 1962; la vaga de Montesa, i moltes assemblees per a discutir convenis el 1963, o per a les eleccions sindicals, el 1966; les mobilitzacions de Metron, Siemens, Retensa, Matacàs i Soler Almirall del 1967; l’atur per l’expedient de crisi de Matacàs, el 1968; els conflictes a Camy, el 1969; l’acte per l’amnistia a la parròquia de Sant Ildefons de Cornellà; les mobilitzacions per Pirelli-Vamba i la SEAT el 1971; les importants vagues generalitzades del 1972, entre gener i març (Laforsa, Elsa, Pirelli, Fergat, Norma-Galindo, Siemens, Tuperin, Matacàs, La Seda, etc.); els conflictes a Mata, Corberó, Fama, SEAT, La Paperera Espanyola, Exin, La Seda i Terlenka, el 1973; la vaga generalitzada en solidaritat amb Elsa i Solvay, al juliol del 1974, i les vagues de la SEAT, al gener del 1975.
El 1966 s’havia format una coordinadora sindical del Baix Llobregat. El 1968, a conseqüència d’escissions en el PSUC i el PCE, sorgiren el PCE (i) i l’Organització Comunista Bandera Roja, amb molta implantació al Baix Llobregat. El 1971 hi havia una doble coordinadora de CCOO, l’una editava "Prensa Obrera" i l’altra "Plataforma de Comissions Obreres".
Un altre important focus d’acció antifranquista van ser les associacions de veïns dels barris de les principals ciutats. Entre les activitats cíviques d’àmplia adhesió veïnal i obrera, cal comptar la formació d’assemblees democràtiques locals després de la creació de l’Assemblea de Catalunya (1971); l’oposició al desviament del Llobregat, amb importants manifestacions (1972); l’elecció de regidors demòcrates al Prat (1973); els funerals a moltes parròquies per Salvador Puig i Antich (març del 1974); les accions contra el Pla Comarcal, com per exemple l’exposició d’Almeda a Cornellà (abril del 1974); els actes pro amnistia (setembre del 1974); la vaga generalitzada per la carestia de la vida (setembre del 1974); la notable participació en el Congrés de Cultura Catalana impulsat pel Col·legi d’Advocats (febrer del 1975); les campanyes contra la pena de mort (abril del 1975) i els funerals per les cinc darreres execucions franquistes (setembre del 1975).
Després de la mort de Franco (20 de novembre del 1975), va tenir lloc a Sant Boi la gran manifestació convocada per l’Assemblea de Catalunya l’11 de setembre del 1976. L’activitat política i sindical dels darrers anys del franquisme va ser capitalitzada al Baix Llobregat, en les primeres convocatòries electorals, pel PSUC i pel PSC (PSC-PSOE). En les eleccions municipals del 1979, aquestes dues forces polítiques, juntament amb CIU, van formar governs locals d’àmplia majoria presidits pel cap de la llista més votada, sota el nom de Pacte de Progrés.