Cartell d'Antoni Utrillo per a un candidat de Solidaritat Catalana
ECSA / A. d'Azpiazu
La majoria dels historiadors coincideixen a afirmar que la vida política catalana al primer terç del segle XX pivota al voltant de tres eixos fonamentals: el catalanisme, el republicanisme i l’obrerisme. Ara bé, aquesta tríada de conceptes es materialitzà en la presència de nombroses organitzacions polítiques i sindicals diverses, moltes de les quals no es podien adscriure exclusivament a un dels tres moviments, sinó que bevien de més d’un. Així, per exemple, hi havia el catalanisme republicà (Acció Catalana Republicana o Partit Catalanista Republicà, fundat el 1931), el federalisme catalanista republicà (Unió Federal Nacionalista Republicana, fundada el 1910), el catalanisme separatista insurreccional (Estat Català, fundat el 1922), el catalanisme conservador accidentalista respecte del model d’Estat, amb una inclinació nul·la o escassa envers el republicanisme (Lliga Regionalista, fundada el 1901), el republicanisme espanyolista (Partido Republicano Radical, fundat el 1908 per Alejandro Lerroux), el republicanisme no lerrouxista, però no explícitament catalanista (Partit Republicà Català, fundat el 1917), l’obrerisme autòcton (Unió Socialista de Catalunya, fundada el 1923), l’obrerisme vinculat a una estratègia global espanyola (Federació Socialista Catalana, coneguda també com a Federació Catalana del PSOE, fundada el 1903), l’obrerisme sindical internacionalista (Confederación Nacional del Trabajo, fundada el 1911), etc.
Les diverses formacions polítiques i sindicals tenien, és clar, una representativitat electoral i social desigual, així com una implantació territorial no homogènia. Es pot afirmar que, a grans trets, el republicanisme federal i/o autonomista, com també el socialisme autòcton i el republicanisme no lerrouxista, a més d’ésser minoritaris electoralment, molt sovint estaven confrontats i dividits. Pel que fa a l’obrerisme, la militància més nombrosa s’arrenglerava dins la CNT, cosa que conduïa a l’abstencionisme electoral dels seus militants i també —a causa del caràcter repressiu, antisocial i antiobrerista de l’Estat de la Restauració— a la clandestinitat (sinònim força vegades d’esterilitat política) i a la generació d’una estratègia de confrontació radical contra els aparells de l’Estat en la qual el proletariat gairebé sempre sortia delmat, desorganitzat momentàniament i perseguit.
Respecte a la implantació territorial, el catalanisme conservador tenia una presència força més homogènia que la resta d’organitzacions nacionalistes o autonomistes, mentre que el republicanisme espanyolista se circumscrivia amb força notòria molt especialment a Barcelona i la seva conurbació industrial més pròxima. El republicanisme federal i catalanista tingué predicament a Barcelona i també a les àrees tradicionals del republicanisme històric del segle XIX. Aquest mapa era completat per la militància reduïda i el suport electoral migrat dels partits dinàstics. Encara que no foren eradicades del tot, el cert és que després de l’ensulsiada que conservadors i liberals patiren a les eleccions legislatives del 21 d’abril de 1907 (les que comportaren la victòria aclaparadora de Solidaritat Catalana), les forces dinàstiques espanyoles quedaren a Catalunya com a opcions electorals molt secundàries. Només l’eficàcia de la inèrcia del sistema caciquil les mantingué encara com a referents entre l’electorat dels governs locals de les zones rurals de Lleida i Tarragona. Així mateix, persistia una minoria carlina irreductible.
Així doncs, a partir del 1907, el vell bipartidisme dinàstic de liberals i conservadors fou substituït, a Catalunya, pel nou bipartidisme de catalanistes conservadors (Lliga Regionalista) i lerrouxistes espanyolistes (Partido Republicano Radical), malgrat el descrèdit que es guanyà la Lliga Regionalista per la seva actuació contrària a les millores socials i antiobrera durant i després de la Setmana Tràgica i pels actes de connivència amb el poder central de Madrid (de fet, la formació fou afavorida posteriorment perquè capitalitzà a favor seu la gestió i la presidència de la Mancomunitat de Catalunya). Aquest binomi dominant no pressuposava, ni de lluny, la desaparició de la vida política ni del republicanisme ni de l’obrerisme, impenitents ideologies reivindicatives i, per descomptat, subversives contra l’ordre imperant (el del conservadorisme catalanistai el del republicanisme aliè al fet diferencial català) i contràries a un repartiment del poder que percebien perniciós per als interessos nacionals i de la classe obrera. Però aquesta bipolarització del poder s’anà deteriorant de forma inexorable. Els límits i les insuficiències del model de societat que oferien els «lligueros» i els lerrouxistes cristal·litzà en l’eclosió revolucionària del 14 d’abril de 1931, que prengué cos en la proclamació de la Segona República espanyola i en l’Estat Català. La victòria republicana comportava haver fusionat els diferents anhels de la societat catalana en una síntesi reeixida de catalanisme popular, republicanisme específicament catalanista i obrerisme. El procés complex, però també molt intel·ligible, d’aquesta mutació transcendental en l’esfera del poder i del protagonisme del món obrer és el que s’analitza tot seguit.
De les conseqüències de la Setmana Tràgica a la implantació de la Mancomunitat de Catalunya
L’etapa compresa entre el final de la Setmana Tràgica (1909) i l’adveniment de la Mancomunitat de Catalunya (1914) es caracteritzà per un descens de la influència de la Lliga Regionalista (que només recuperà parcialment amb la direcció d’aquell organisme), del lerrouxisme (encara, de tota manera, prou poderós), l’aparició d’un republicanisme genuïnament catalanista i la puixança de l’obrerisme anarcosindicalista. Era un paisatge polític prou diversificat, que reflectia la vivacitat i la multiplicitat de posicions ideològiques, però que, alhora, palesava la incapacitat de donar una resposta eficaç contra l’Estat de la Restauració, el qual es caracteritzava pel recurs a la desqualificació i la repressió dels adversaris.
Pràcticament extingit l’esclat revolucionari de la Setmana Tràgica, el Govern Maura s’apressà a exercir una repressió brutal, que començà el 2 d’agost. Mentre els obrers es reincorporaven a la feina, un tribunal militar celebrava els primers judicis mitjançant procediments sumaríssims. Als 82 morts i 126 ferits i al més d’un miler de detinguts, s’hi afegí una repressió immediata i ferotge. Emparat per l’estat de guerra decretat —les garanties constitucionals se suspengueren el 27 de juliol de 1909 i no es restabliren fins al 10 de novembre del mateix any—, el Govern Maura exercí una repressió selectiva, per escapçar el moviment revolucionari, i alhora arbitrària, per terroritzar la població.
La persecució no afectà únicament els participants (o els presumptes participants) en els fets, sinó que també s’estengué a les escoles laiques i a les societats obreres, que foren clausurades, acusades de ser institucions que fomentaven la desobediència civil i l’anticlericalisme violent. Es pronunciaren sentències molt severes contra delictes que es van tipificar en: saqueig, participació en la crema de convents i edificis religiosos i rebel·lió militar. El 13 d’agost s’afusellà els obrers José Miguel Baró, Antonio Malet i Ramón Clemente, i el guàrdia de seguretat Eugenio del Hoyo, que s’havia sumat als insurrectes. El pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia fou detingut i acusat de ser «autor y jefe de la rebelión». Ni la ploma d’un intel·lectual tan prestigiós com Joan Maragall, ni una campanya de denúncia de la premsa, d’intel·lectuals i polítics europeus pogueren aturar l’execució de Ferrer i Guàrdia. Fins i tot Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista —que, d’altra banda, instava a la delació—, trobà excessiva la repressió, com revela aquesta afirmació adreçada a Juan de la Cierva y Peñafiel, ministre de Governació: «Yo no diré a S.S. que esas instrucciones fuesen un crimen, pero le diré la frase de Talleyrand: que fueron peor que un crimen, que fueron una grande, una inmensa torpeza.» I l’escriptor Pere Coromines i Montanya, posteriorment dirigent i diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya, es lamentava del silenci culpable dels seus conciutadans davant les brutalitats que cometien, en nom de la llei, el duet Maura–De la Cierva.
No costa gaire deduir que les conseqüències de la Setmana Tràgica esquitxaren molt negativament Solidaritat Catalana, en general, i la Lliga Regionalista, en particular. Després de l’estiu del 1909, el discurs nacionalista, interclassista i pretensiosament «antiestatal» de la Lliga quedà desnaturalitzat. La Lliga malbaratà part del crèdit polític que havia obtingut en organitzar i dirigir Solidaritat Catalana. Encara era la força majoritària, però anà perdent progressivament la condició d’epicentre del catalanisme. És més, no únicament es fracturà a curt termini Solidaritat Catalana, sinó que també començaren els abandons de la militància de persones significatives i les escissions orgàniques que donaren peu a d’altres organitzacions. El 1910, els tres grups republicans integrats a Solidaritat Catalana (Unió Republicana, Partit Republicà Democràtic Federal i Centre Nacionalista Republicà) fundaren la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). Aquests tres grups actuaven ja des del 1909 com una coalició estable denominada Esquerra Catalana.
La UFNR, que comptà amb l’adhesió de nombrosos grups comarcals de signe democràtic i autonomista, nasqué amb el doble objectiu de desplaçar la Lliga en la patrimonialització del catalanisme i el lerrouxisme en la del republicanisme. Disposà d’òrgans de premsa propis, com «El Poble Català», el de més ressonància. A les eleccions legislatives del 1910, aconseguí 60 000 vots a tot Catalunya i onze diputats a Madrid (la Lliga n’obtingué setze), un èxit que la conduí a vincular-se, el 1911, a la Conjunción Republicana–Socialista, instància d’àmbit estatal, fundada el 1909 amb el propòsit de superar l’atzucac que havien patit el republicanisme i l’obrerisme a causa de la repressió subsegüent als fets de la Setmana Tràgica, com també amb el desig d’esdevenir una aliança electoral consolidada, que es traduís en una presència parlamentària que permetés capgirar el monopoli de conservadors i liberals i —fita més llunyana— enderrocar la Monarquia. Particularment punyents resultaren les campanyes reiterades que la UFNR realitzà contra la corrupció lerrouxista present a l’Ajuntament de Barcelona, campanyes que palesaven el seu esperit democràtic i regenerador, però que foren insuficients per a disputar l’hegemonia a regionalistes i lerrouxistes.
La davallada electoral (nou diputats a les eleccions legislatives del 1914 i set a les del 1916), la crisi crònica de lideratge, una actitud elitista (els dirigents de la UFNR eren intel·lectuals, destacats professionals, que mai no arribaren a connectar amb les capes populars) i un eclecticisme ideològic (els liberals de Pere Coromines es barrejaven amb l’ala esquerranista, obrerista i socialitzant de Francesc Layret i Foix) que l’encaminava infructuosament a cercar una equidistància entre el conservadorisme de la Lliga i la demagògia dels radicals afebliren la UFNR. Amb lucidesa ho resumí Gabriel Alomar i Vilallonga: «Hem hagut de ser catalanistes amb prudència, republicans amb prudència; hem elevat l’imperi de la mitja tinta a norma cabdal de tot el nostre obrar.» Però el cop fulminant que destrossà la UFNR cal buscar-lo en el pacte de Sant Gervasi, una aliança electoral contranatura amb el Partido Republicano Radical, amb vista a les eleccions legislatives del 8 de març de 1914. Aquest pacte conciliava l’aliança partidista amb la independència programàtica, incloïa una declaració de fe republicana tèbia quant a l’autonomisme, una crítica acerada a la Lliga i denunciava la guerra del Marroc sense, però, manifestar-se obertament anticolonialista. L’acord entre tots dos partits provocà un malestar profund entre les respectives bases i l’abandó de la majoria de redactors d’«El Poble Català» («sortim del diari perquè no hem volgut fer política de coalició amb els radicals»). Per acabar-ho d’adobar, els minsos resultats electorals acceleraren el declivi irreversible de la UFNR. Així, es perdia a Catalunya una de les fórmules possibles de catalanisme republicà d’esquerra. D’un nucli de l’extingida UFNR sorgí el 1917 el Partit Republicà Català, dirigit per Francesc Layret, Marcel·lí Domingo i Sanjuán, Gabriel Alomar i Lluís Companys. L’organització es consolidà com una proposta perdurable, fins al punt que fou un dels col·lectius que convergirien en la futura Esquerra Republicana de Catalunya.
Convé incidir ara en un altre aspecte de les conseqüències de la Setmana Tràgica. El ministre De la Cierva, tot adduint que el 60% dels detinguts eren catalans, digué que els fets revolucionaris eren un exponent del creixent moviment separatista català. Evidentment, suposava una maniobra intoxicadora que pretenia tallar d’arrel una possible onada de solidaritat de la resta d’Espanya amb els represaliats catalans. El fantasma del separatisme, com es pot comprovar, té arrels seculars! L’article La révolte ouvrière en Espagne, que Antoni Fabra i Ribas, dirigent de la Federació Socialista Catalana, publicà a «L’Humanité», feia una anàlisi i un balanç de la Setmana Tràgica: «Fracasó porque ni los radicales ni ningún otro grupo republicano quiso ofrecer liderato político, porque los obreros de Barcelona quedaron aislados y denunciados por separatistas, y porque la UGT socialista no fue capaz de organizar una huelga general a escala nacional como protesta contra la guerra.» La interpretació que Fabra i Ribas féu des de París —on s’havia exiliat per eludir la repressió de la Setmana Tràgica— evidencia la impotència dels socialistes en el si de Solidaritat Obrera. Si els radicals i altres grups republicans no prengueren el lideratge de la revolució (Fabra i Ribas no en parla directament, però se suposa que blasmava els excessos anarquistes), ho haurien pogut fer els socialistes. Però és palmari que aquests no ho feren, perquè no posseïen ni predicament ni base social per a encapçalar la insurrecció. Davant d’una conjuntura que exigia mostrar la idoneïtat revolucionària per a mobilitzar les masses, la Federació Socialista Catalana i la UGT desaparegueren.
L’anàlisi de Fabra i Ribas molestà els anarquistes. A París mateix, Miguel V. Moreno, un dels seus representants, reivindicà el significat revolucionari dels esdeveniments de juliol–agost del 1909 i declarà que si la revolució fracassà fou a causa de la traïció dels elements moderats (una subliminal al·lusió a socialistes i republicans de tota mena). Encara més, Moreno titllà específicament Fabra i Ribas de contrarevolucionari «al negarse a autorizar la confiscación de dinero y armas» i d’haver fugit de forma covarda mentre continuava la lluita. Les declaracions tant de Fabra i Ribas com de Moreno obeeixen més a un enfrontament ideològic i personal que no pas a una reflexió seriosa que hauria hagut de posar en relleu les deficiències d’un moviment que s’autoetiquetava de transformador de l’ordre social.
Des del 26 de juliol a l’1 d’agost de 1909, de tots els símbols de l’autoritat i del capitalisme, només les esglésies i els convents sofriren la ira popular. Una protesta que inicialment anava adreçada contra la guerra, deixà intactes totes les casernes, així com les entitats financeres, les fàbriques i les propietats de les classes opulentes. És a dir, els elements més emblemàtics i representatius, els baluards de l’ordre social dominant que s’havia de destruir foren ignorats pels revolucionaris. No és exagerat sostenir que la dinàmica revolucionària de les masses agafà desprevinguts no sols els socialistes, sinó també els dirigents republicans, tant els lerrouxistes com els catalanistes. Els primers dubtaven si donar suport i participar en unes accions que jutjaven pròpies de l’anarquia, i els segons estaven paralitzats, catatònics políticament i incapacitats per a prendre cap iniciativa, atesa la seva extracció burgesa. No podien anar més enllà del republicanisme i del laïcisme. Gabriel Alomar ho sintetitzà de forma magistral: «[...] el hecho revolucionario desorientó a las izquierdas catalanas, y las autoobligó a descubrir la rémora burguesa de todas ellas.» Les conseqüències de la Setmana Tràgica afectaren decisivament Solitaritat Obrera, tant, que quan es constituí la CNT (1911), aquesta s’articulà sense els socialistes i amb una orientació essencialment anarcosindicalista. S’obria una etapa nova en el moviment obrer espanyol i català, bifurcat entre el reformisme–possibilisme de la Conjunción Republicano–Socialista (nascuda el 22 de setembre de 1909 per la voluntat del PSOE i vertebrada per aquest) i l’estratègia revolucionària de la CNT, dominant, incontestada, en el si de l’obrerisme català, almenys fins el 1936.
La revitalització i el fracàs de la Lliga Regionalista: la Mancomunitat de Catalunya i el projecte d’Estatut d’Autonomia del 1918
L’eficàcia de la repressió perpetrada contra el moviment revolucionari de l’estiu del 1909 no evità la continuïtat de l’oposició a la Monarquia d’Alfons XIII. Reorganitzada lentament i precàriament, aquesta oposició abraçava un espectre ideològic i polític ampli: republicanisme possibilista, nacionalisme conservador i d’esquerra, republicanisme unitari, federal, obrerisme en les seves diverses facetes polítiques i sindicals, etc. Davant d’aquesta conjuntura, l’estratègia més vàlida per a la supervivència de la Monarquia passava per atreure’s aquella o aquelles organitzacions que, a canvi de veure satisfetes unes reivindicacions mínimes, abandonessin la confrontació directa contra l’Estat. No es tractaria de cap gir democràtic ni de l’acceptació del pluralisme ideològic, perquè aquestes dues transformacions eren contràries a les arrels d’una institució (la Monarquia borbònica) inherentment antidemocràtica. Tot es limitaria a una maniobra oportunista.
Evidentment, aquesta transacció només es podia oferir i només la podien assumir grups i/o partits marcadament conservadors, que, amb criteris pragmàtics, valoressin aquesta «col·laboració» com un instrument útil per a la seva hegemonia, que jugaria a favor seu en la correlació de forces respecte a d’altres organitzacions. Des del 1909 fins a l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera (1923), s’imposà en la política espanyola una dinàmica de simbiosi entre la Monarquia i les forces monàrquiques alienes al binomi conservadors/liberals. Es necessitaven mútuament. La Monarquia truncava l’aïllament social que ella mateixa havia autogenerat, i els sectors polítics conservadors l’apuntalaven. Ambdues parts coincidien, doncs, en l’objectiu d’avortar una hipotètica reaparició de la revolució. La transacció no firmada implicava, això sí, concedir un mínim de protagonisme polític i institucional —per més esquifit que fos— als «col·laboracionistes», els quals projectarien sobre llurs respectius electorats un programa regeneracionista, reformista, que teòricament els distingiria de l’immobilisme governamental. En definitiva —i aquesta és una interpretació més contundent—, era la prova de la dèbil espanyolització del territori estatal. Dues centúries de borbonisme no havien estat suficients per a sedimentar l’homogeneïtzació de tot Espanya. D’altra banda, els receptors d’aquest «altruisme» ja eren els qui defensaven els mateixos postulats bàsics que l’Estat, els qui posseïen els ressorts del poder econòmic, exercien influència ideològica, controlaven els mecanismes jurídics, eren partidaris del confessionalisme catòlic i, sobretot, estaven articulats amb la burgesia espanyola per dominar el mercat nacional. Tot eren coincidències estructurals i supraestructurals; les divergències eren secundàries.
Posades aquestes bases, no és difícil inferir que el decret del 18 de desembre de 1913, pel qual s’autoritzava la unió de províncies espanyoles per a finalitats exclusivament administratives (decidit pel Govern presidit pel conservador Eduardo Dato Iradier), significava la plasmació de la simbiosi esmentada, que, aplicada a l’aparició i el funcionament de la Mancomunitat de Catalunya —com s’explica a continuació— capitalitzà la Lliga Regionalista. Ara bé, els marges d’actuació —quedava clar— eren molt estrets. Qualsevol extralimitació (com el projecte d’Estatut d’Autonomia del 1919) o el retorn d’un perill revolucionari (la crisi social quasi perpètua del 1917 al 1923) comportarien la intervenció abrupta de l’Estat (Dictadura de Primo de Rivera), amb l’aquiescència i la satisfacció dels gestors, tant o més esporuguits que el mateix Estat. Aquest raonament és el que explica la revitalització i el fracàs de la Lliga Regionalista al·ludits en el títol d’aquest apartat.
Primera sessió de l'Institut d'Estudis Catalans, en ser inaugurada la Biblioteca de Catalunya, 1914
ECSA
La Mancomunitat de Catalunya fou constituïda per la unió de les quatre diputacions provincials el 6 d’abril de 1914. És obvi que el decret del Govern Dato abans esmentat no reconeixia el fet diferencial català, perquè era una mesura aplicable a totes les diputacions espanyoles, tot i que, això sí, fou utilitzada exclusivament per les catalanes, que consideraven la Mancomunitat com una plataforma per a la futura autonomia. En l’assemblea constitutiva del mateix 6 d’abril s’elegí com a president de l’entitat Enric Prat de la Riba, que ho era també de la Diputació de Barcelona. La Mancomunitat s’organitzava en tres òrgans fonamentals: l’Assemblea General, que elegia el president, composta per tots els diputats de les quatre províncies, trenta-sis dels quals eren de la Diputació de Barcelona i vint de cadascuna de les tres restants; el Consell Permanent, que tenia caràcter executiu, integrat pel president i vuit consellers, teòricament dos per província, per tal d’evitar el centralisme barceloní, i era políticament plural, encara que no es pogué sostreure mai a l’hegemonia exercida per la Lliga Regionalista, i la Presidència, el titular de la qual requeia en l’elegit per l’Assemblea General. Les atribucions i les competències de la Mancomunitat van ser les pròpies de les diputacions. L’Estat no cedí cap de les seves prerrogatives ni serveis. En realitat, la seva creació responia a criteris estatals estrictes de descentralització administrativa. Durant la presidència d’Enric Prat de la Riba (1914-17), dirigent de la Lliga Regionalista, la Mancomunitat desenvolupà una important tasca educativa i cultural. Es creà (el 1914) i s’envigorí l’Institut d’Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya (oberta al públic el 28 de maig de 1914), l’Escola de Bibliotecàries (1915), l’Escola Superior d’Agricultura, ampliada i perfeccionada el 1914, la Universitat Industrial, l’Escola del Treball (creada el 1913, però dignificada ara), l’Escola d’Alts Estudis Comercials (1918), etc.
Tingué particular importància el Pla de Biblioteques de Catalunya, que Prat de la Riba encomanà a Eugeni d’Ors. Significà la creació del primer sistema articulatde biblioteques públiques a l’Estat espanyol, i la base que després potencià la Generalitat republicana. El projecte, a més de dotar de biblioteques bona part de la geografia catalana (el 1918 se n’inauguraven les de Valls, Olot, Sallent i les Borges Blanques, i el 1919, la de Canet de Mar), comportava la formació de personal adequat per a aquestes instal·lacions, a cura de l’Escola de Bibliotecàries. La tasca iniciada per Eugeni d’Ors es convertia en el motor de la cultura pública del país, del públic adult i de l’infantil, la concreció del projecte de la Catalunya ciutat tan definitori de l’esperit noucentista. A partir del 1919, arran de la denominada defenestració de D’Ors (la dimissió forçada per discrepàncies amb el nou president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch), Jordi Rubió i Balaguer s’encarregà del desenvolupament d’aquesta xarxa de biblioteques públiques.
En l’esfera escolar, la Mancomunitat posà els fonaments de la renovació educativa a Catalunya, fins al punt que tot el moviment de renovació pedagògica que pogué resistir els estralls de la Dictadura franquista —i que convertí Catalunya en pionera en pedagogia— encara es fa sentir als nostres dies. Lògicament, el moviment fou més present en l’escola privada laica i renovadora. Per donar una sola dada, el 1915, tretze escoles aplicaven el mètode Montessori a Catalunya. Aquests èxits, inqüestionables, s’han de matisar. Existí una ensenyança de qualitat, però per a poques persones. Encara als anys trenta, el dèficit d’escolarització era notabilíssim i l’analfabetisme arribava a cotes pròximes al 50% de la població catalana.
Actes d'enterrament d'Enric Prat de la Riba
ECSA
La Mancomunitat també fomentà les obres públiques, que acapararen el gros del pressupost, i els serveis d’assistència social. L’etapa de Prat de la Riba es caracteritzà pel pluralisme ideològic en els càrrecs de direcció i gestió dels organismes (Rafael Campalans i Puig, director de l’Escola del Treball; Carles Pi i Sunyer, responsable de l’Escola Superior d’Agricultura, entre d’altres) i també es veié afavorida per una disponibilitat de recursos econòmics, fruit de la conjuntura alcista derivada de l’impacte de la Primera Guerra Mundial. En morir (a l’agost del 1917), Prat de la Riba fou succeït per Puig i Cadafalch, que no posseïa el carisma del seu predecessor i, a més, era de tendències més dretanes, que s’aguditzaren durant el període de conflictivitat social aguda (1917-23). La seva gestió es recordà més perquè sota el seu mandat l’Assemblea General aprovà l’Estatut d’Autonomia (el 25 de gener de 1919). Amb la Dictadura de Primo de Rivera (1923), Puig i Cadafalch fou destituït. Alfons Sala i Argemí, comte d’Egara i prohom de la Unión Monárquica Nacional, fou nomenat president de la Mancomunitat fins a la seva supressió definitiva (el 20 de març de 1935). Evidentment, la Dictadura era incompatible amb l’autonomia de la Mancomunitat, encara que aquesta fos governada per un cacic espanyolista.
L’acte de més alta volada política de la trajectòria de la Mancomunitat de Catalunya és sens dubte l’aprovació del projecte de l’Estatut d’Autonomia del 1919. L’aposta autonomista dels diputats s’inscriu en un marc històric molt convuls: les seqüeles de la crisi general del 1917 (que s’analitzaran més endavant), l’apogeu del sindicalisme i de l’obrerisme, profusament actius en l’anomenat trienni bolxevic (1917-19), la desacreditació de la Lliga Republicana pel baló d’oxigen, en forma de cartera ministerial, que Cambó donà el 1918 a una monarquia trontollant, etc. Però en les aspiracions autonomistes actuà com a catalitzador l’exemple de la revolució irlandesa de la Pasqua del 1916 i la lluita per la independència que dirigia el Sinn Féin. També cal tenir en compte l’efecte que produí un dels catorze punts del president dels Estats Units, Thomas Woodrow Wilson, que reconeixia el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats. La paràbola del lema «Wilson, sí, Vladimir I. Lenin, no!» resultava molt il·lustrativa com a consigna dels interessos i els objectius d’una burgesia nacionalista conservadora.
L'Assemblea de Parlamentaris reunida al Palau del Governador, Barcelona, 19 de juliol de 1917
ECSA
Amb aquest complex rerefons, els diputats de la Mancomunitat de Catalunya i els parlamentaris catalans, reunits en l’Assemblea Constituent, el 25 de gener de 1919 aprovaren el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya, al qual s’adherí l’Assemblea de Municipis de Catalunya (el 26 de gener de 1919). El text s’inspirava en les conclusions sobre el règim autonòmic de l’Assemblea de Parlamentaris del 1917, i en les Bases per a l’Autonomia de Catalunya aprovades per la Mancomunitat el 25 de novembre de 1918. Després del fracàs del Govern Maura–Cambó, enfonsat al novembre del 1918, la Lliga Regionalista perdé part de la seva pàtina nacionalista i, en una maniobra rehabilitadora, impulsà la campanya pro Estatut (1918-19), tot instrumentalitzant el poder que tenia en la Mancomunitat. D’altra banda, amb aquesta iniciativa (que comptà amb l’adhesió de republicans i de nacionalistes d’esquerra), la Lliga buscava una operació cosmètica que arraconés el record del suport que havia atorgat el 1917 (Joan Ventosa i Calvell, ministre) i el 1918 (Cambó) a l’Estat centralista i opressor. Tanmateix, també es tractava d’oblidar la conjuntura revolucionària del 1917, en què els «lligueros» col·laboraren obertament en la repressió governamental.
El projecte d’estatut significà l’adaptació d’unes bases d’autonomia lliurades al Govern espanyol, presidit pel comte de Romanones, i rebutjades per aquest i el Congrés alguns dies abans, la qual cosa comportà la retirada dels diputats catalans del Parlament. L’Estatut contenia trenta-quatre articles i diverses disposicions transitòries. El Parlament, l’Executiu i un governador general constituirien el Govern autònom de Catalunya, que preveia un sistema financer parcialment propi, i distingia entre prerrogatives estatals i autonòmiques. El del 1919 significà un referent per al futur Estatut del 1931. El fracàs del projecte d’Estatut d’Autonomia del 1919 palesà el «nacionalisme impossible» de la Lliga, tal com ha escrit el professor Borja de Riquer i Permanyer. L’autonomia de Catalunya mai no la podria atorgar un Estat hermèticament centralista i antidemocràtic. Caldria instaurar-ne un de democràtic i, atès que la Monarquia d’Alfons XIII no posseïa, intrínsecament, aquesta característica, caldria esperar l’aparició d’una mobilització popular revolucionària, la Segona República, perquè Catalunya assolís l’autonomia.
L’impacte de la primera guerra mundial
Iniciat el conflicte bèl·lic a l’agost del 1914, el Govern espanyol presidit per Eduardo Dato Iradier proclamà la neutralitat, però aquesta posició oficial estava molt lluny de ser acceptada de forma unànime. Melchor Fernández Almagro afirma: «[...] pero es evidente que en la Corte, como en la aristocracia y el Ejército, dominaba la germanofilia.» En general, a Espanya, la dreta dinàstica i catòlica també era germanòfila. Dins el partit liberal, les simpaties pels aliats eren majoritàries, i el partit reformista de Melquíades Álvarez defensà públicament els aliats, encara que per «interés nacional» no s’oposà a la neutralitat oficial. Globalment, hi havia una identificació de la causa aliada amb el progrés i la llibertat, contraposats a l’autoritarisme i el reaccionarisme d’Alemanya i els imperis centrals. Al seu torn, el PSOE, el principal partit de l’oposició no dinàstica, i el més representatiu políticament del proletariat espanyol, encarà la qüestió de la guerra a partir de les resolucions preses per la Segona Internacional en els congressos de Copenhaguen (1910) i Basilea (1912). Aquests acords reflectien l’oposició a la guerra, considerada perversa per als interessos del proletariat, però aquest posicionament antibel·licista no amagava el sentiment predominant de simpatia per la causa aliada. El mateix Pablo Iglesias Posse adduí, en el congrés, el 1914, les raons, més pragmàtiques que no pas d’ideologia ortodoxa, per les quals el PSOE i la UGT defensaven la neutralitat. «Hemos manifestado nuestro deseo de que España se mantenga neutral, pero también hemos manifestado nuestras simpatías y nuestros deseos de que triunfen aquellos [sic] cuya victoria entendemos es beneficiosa para los pueblos. Nuestro criterio respecto a la neutralidad se funda en las circunstancias en que se encuentra España. De no encontrarse en esas circunstancias, seguramente procuraríamos que donde van nuestras simpatías fuera también todo lo que nosotros juzgamos eficaz para aquella causa.» Un homenatge a l’ambigüitat, segons el nostre parer.
Tot i que dins del PSOE i de la UGT hi havia una fracció que propugnà la utilització revolucionària de la guerra per «acabar con el imperio odioso de la burguesía», la decisió oficial del partit quedà ratificada en el congrés del 1915. Comptat i debatut, el PSOE, com la resta de les forces republicanes i liberals, considerava que la raó pertanyia als aliats i, objectivament, es vinculava amb un bàndol bel·ligerant, encara que fos mitjançant la figura jurídica de la neutralitat. D’altra banda, el PSOE (i per extensió la Federació Socialista Catalana), presoner d’una contradicció més, defensava la neutralitat però s’alineava, paradoxalment, al costat de l’aparell d’un Estat el qual qüestionava sistemàticament. És a dir, el PSOE i els republicans de tota classe hagueren de predicar la neutralitat perquè les respectives bases socials no interioritzarien cap altre missatge —malgrat que aquest coincidís amb el de la Monarquia enemiga— que no fos el d’excloure el proletariat de la guerra.
Al marge de la germanofília del monarca i del seu cercle més proper, el cert és que l’adopció, més o menys volguda, de la neutralitat s’imposà per motius contundents. Ni la deficient capacitat militar, ni el nul o escàs paper d’Espanya en l’àmbit decisori de les relacions internacionals permetien una altra posició. A més, aquestes mateixes característiques convertien l’Estat espanyol en un hipotètic aliat poc atractiu per al conjunt dels bel·ligerants. També cal no oblidar que qualsevol posicionament que no fos la neutralitat hauria suscitat el rebuig de nombrosos sectors que pensaven beneficiar-se (i que es van beneficiar) de la injecció econòmica que afavorí la neutralitat i que la incorporació al conflicte hauria estroncat. Però la raó essencial de la neutralitat raïa en el perill revolucionari. L’entrada en la guerra agreujaria les condicions materials de vida de la majoria de la població, s’hauria de recórrer a les lleves, impopulars, i tot això en un context de conflictivitat social greu i d’accions revolucionàries de l’obrerisme i del sindicalisme (1914-19). Convé apuntar que l’armistici de l’11 de novembre de 1918 fou resultat més de la necessitat interna dels països bel·ligerants d’aturar una revolució que es gestava a les respectives rereguardes (planava el fantasma de la Revolució Soviètica), que no pas de cap victòria militar contundent. La bel·ligerància de l’Estat espanyol podia equivaler al suïcidi polític i social de la Monarquia i de les classes dominants. Així ho captaren ambdues.
A Catalunya, l’esclat de la guerra generà un debat ideològic molt similar a l’espanyol. L’esquerra republicana i socialista abraçà la causa aliada sense cap vehemència intervencionista. Al seu torn, el gros dels intel·lectuals, docents universitaris i professionals dels mitjans de comunicació eren, sobretot, francòfils, atès que França encarnava els valors de la llibertat, el republicanisme i el laïcisme. El sentiment francòfil determinà que s’organitzés un cos de voluntaris catalans que lluitaren amb l’exèrcit francès. En agraïment a aquest gest, el mariscal Josep Joffre («el nostre Joffre», d’origen català) s’avingué a presidir els Jocs Florals del 1920. L’«aliadofília» generalitzada coexistí amb un reducte mínim de germanòfils, professors i investigadors universitaris, i sembla que les simpaties de Prat de la Riba també s’orientaven en aquesta direcció. Amb tot, aquestes adhesions eren dictades més per l’admiració cap a l’ordre proverbial i el desenvolupament tècnic i científic alemanys que no pas per posicions ideològiques i polítiques.
La Lliga Regionalista no promogué gaire batalles teòriques. En les seves declaracions oficials referents a la guerra, defensà la llibertat, els drets nacionals dels pobles oprimits i, ja en la darrera fase de la contesa, s’adherí als postulats de Wilson. La seva preocupació principal era obtenir del Govern de Dato la concessió d’una zona de port franc a Barcelona. Contra aquest propòsit, s’aixecaren amb una sola veu els propietaris agrícoles castellans, i el projecte restà arxivat com un més dels molts greuges que la Lliga utilitzà posteriorment contra Madrid.
La Primera Guerra Mundial també tingué un impacte en l’economia espanyola i catalana. La neutralitat espanyola resultà molt rendible i provocà una conjuntura de creixement econòmic excepcional. La prolongació del conflicte bèl·lic molt més temps del que havien previst inicialment les potències europees afavorí encara més elcicle de bonança. Així ho expressava irònicament Kirchner, un publicista català de l’època: «Bona és la guerra lluny de ma terra.» La guerra incrementà les demandes de l’exterior, tant per part dels estats participants com d’aquells que veieren desproveïts temporalment els seus mercats, atès que llurs proveïdors habituals (generalment països combatents) centraven l’activitat productiva en les exigències específiques de la guerra. D’altra banda, s’establí una barrera proteccionista natural, en allunyar del mercat interior els productes que fins aleshores provenien de la Gran Bretanya, França, Alemanya, etc. Per acabar, la guerra reduí dràsticament la importació de béns d’equipament, manufactures i primeres matèries, precisament en el moment en què la demanda interna i externa esperonava més l’expansió de tots aquests sectors.
L’augment de la demanda i la necessitat de substituir importacions es combinaren per potenciar no únicament la indústria tèxtil tradicional sinó també la producció siderometal·lúrgica, la metal·lomecànica i la química pesant. A això calia sumar la producció incontrolable, la de l’economia submergida, canalitzada cap al contraban, que cap comptabilitat oficial de les empreses no registrava. La bonança econòmica també quedà reflectida en l’increment de les exportacions agràries i minerals. Aquest context activà el sector financer i el navilier, que acumularen beneficis espectaculars, en molts casos identificats amb operacions especulatives sobre el canvi de divises, però que una vegada acabada l’eufòria del període 1914-18, retornaren a l’estancament anterior. L’expansió, tanmateix, facilità la modernització de l’estructura empresarial; les societats familiars iniciaren una regressió progressiva, contraposada a la proliferació de societats anònimes, societats de cartera i càrtels, sinònims de la concentració industrial. Les dades següents ajuden a calibrar l’exposició anterior. Abans de la guerra, el 31,2% del total de les exportacions corresponia al sector tèxtil, el 8% al surer i el 7% al del cuir. El 1915 les exportacions tèxtils suposaven el 57% del total, mentre que les de productes agrícoles (dominants fins al 1914) tot just arribaven a l’11%. Aquest mateix any, les exportacions de teixits de cotó arribaren a 17 300 tones, enfront de les 5 400 del 1914.
El costat fosc de l’expansió econòmica correspongué a la inflació (que no es reduí després del 1918), molt superior als increments salarials, amb la pèrdua consegüent de poder adquisitiu. Segons càlculs de l’Institut de Reformes Socials, el salari real mitjà de la província de Barcelona (un indicador molt fiable perquè Barcelona era el primer centre productiu i exportador de l’Estat) el 1920 representava el 83% del del 1914. Una expansió fonamentada en una demanda exterior conjuntural i un teixit empresarial que s’afanyà a acaparar guanys, però que no reinvertí en les innovacions tecnològiques indispensables, forçosament tenia els dies comptats. La davallada fou dràstica. Com ha escrit molt bé el professor José Luis Martín Ramos, «Catalunya aprofità la guerra, però no la pau». El reflux productiu i exportador instal·lat a partir del 1918 s’acompanyà d’unes taxes d’inflació altíssimes (estagflació) i d’uns increments desbordats dels preus dels productes bàsics. Per exemple, un índex 100 de gener del 1914 havia esdevingut un índex 167,9 al novembre del 1918 i 193,8 al novembre del 1921. Aquesta crisi econòmica, sumada a altres causes, entre les quals l’estratègia revolucionària del moviment obrer i el pànic de la burgesia, poden explicar la instauració de la Dictadura de Primo de Rivera el 1923.
La crisi del 1917
És un tòpic en la historiografia relativa al regnat d’Alfons XIII considerar el 1917 com un any decisiu per les tres grans crisis de l’estiu: la militar, la burgesa i la popular proletària, concretades respectivament en les juntes de defensa, en l’Assemblea de Parlamentaris i en la vaga general revolucionària de l’agost. Aquests tres esdeveniments tingueren gènesis i objectius diferents, però comportaren una mateixa conseqüència: la d’abocar la Monarquia a un debilitament pràcticament irreversible. Si bé és evident que ni d’un en un ni junts, aquests tres fets no pogueren enderrocar-la—cosa que, d’altra banda, no era la finalitat dels militars juntistes ni dels parlamentaris—, sí que la deixaren en un estat de precarietat tan acusada que, malgrat la recuperació aparent del 1918 i el recurs a la Dictadura de Primo de Rivera, es volatilitzà, pràcticament sense oposar resistència, el 14 d’abril de 1931. De tota manera, l’afebliment de la Monarquia no fou la conseqüència (com en canvi s’ha repetit abastament) de l’articulació de les tres crisis: la institucional (les juntes), la política (l’Assemblea) i la social (la vaga). Res més lluny de la realitat. Ans al contrari, són tres esdeveniments completament dissociats, fins i tot antagònics, que només coincidiren cronològicament, fet atzarós que ha donat peu a interpretacions errònies. Ratifiquem la gravetat de les tres crisis per si soles, però rebutgem que hi hagués cap nexe entre elles o considerar-les (com també s’ha escrit) un assalt vertebrat a l’edifici de la Monarquia. L’autonomia de cadascuna i, fins i tot, el caràcter antitètic i contrari dels seus objectius és el que s’analitza a continuació.
Al maig del 1917, transcendia a l’opinió pública l’existència de les juntes militars de defensa, arran de la detenció a Barcelona d’un grup de caps i oficials de l’Exèrcit que encapçalaven la Junta de l’Arma d’Infanteria, entre els quals hi havia el coronel Benito Márquez, l’alma mater del moviment contestatari dels militars. Cristal·litzava així un malestar que tenia orígens anteriors, com la desafecció social que patia un exèrcit derrotat sistemàticament (planava la desfeta del 1898) i percebut més com una força d’ocupació interior que no pas com el garant de la integritat territorial de l’Estat. Els primers comunicats de les juntes, durs i vehements —a més de representar una transgressió clara de la disciplina militar—, plantejaven reivindicacions essencialment corporatives. Inicialment, les juntes volgueren introduir elements de transparència en els nomenaments, ascensos i destinacions, eliminar l’endogàmia en l’escalafó, obtenir millores salarials i dotar d’una mica d’eficàcia un exèrcit que jutjaven obsolet científicament i endarrerit quant a l’estratègia. Ara bé, conscients de la seva força —l’Exèrcit és la institució a la qual la societat delega l’ús legal d’aquesta—, derivaren vers l’acció política, però sempre tenint com a finalitat la formació d’un govern integrat majoritàriament per militars que posés fi a la caòtica situació existent i que esmenés les errades dels polítics. Les juntes representaren un element més del descontentament generalitzat en la societat, però mai no foren cap detonant ni motor de la rebel·lió contra la Monarquia.
Així es desprèn, per exemple, del contingut de l’escrit que el coronel Márquez féu a mans d’Alfons XIII a l’agost del 1917. En aquest document formulava un atac molt dur a les oligarquies, justificava les reivindicacions de l’Exèrcit i manifestava la fidelitat absoluta dels militars a la institució monàrquica, a la qual suggeria una composició determinada d’un futur govern, de concentració àmplia, com també aconsellava la convocatòria de Corts Constituents, representatives de la voluntat popular, que podrien ser dissoltes si se sumaven a alguna conspiració contra la Monarquia. Aquest escrit féu patent la ingerència prepotent de l’Exèrcit en la vida política. Independentment de les bones intencions o del revulsiu moralitzant que pretenien ser, les juntes consideraven l’Exèrcit l’últim baluard de l’ordre social. En definitiva, defensaven la convicció que, en determinades circumstàncies excepcionals, la vida política s’ha de sotmetre als designis de l’estament militar. Un altre aspecte rellevant del document és el seu arrenglerament amb els propòsits reformistes de l’Assemblea de Parlamentaris. Basem aquesta afirmació en el caràcter antioligàrquic del govern suggerit, molt allunyat del repartiment de ministeris, clàssic en l’alternança de partits, i també en la inclusió de Cambó, destacat propulsor de l’Assemblea. Alfons XIII desestimà les admonicions de les juntes. Posteriorment, aquestes consideraren amenaçat l’ordre social en la conjuntura revolucionària de l’agost i a partir de l’octubre del 1917 s’aprestaren a dirigir i endegar la vida política d’Espanya. En el moment en què altres sectors socials també es rebel·laven, defensaren la Monarquia, amb la qual cosa l’inicial esperit innovador de les juntes s’esvaí totalment. En apuntalar el tron (amb la participació de l’Exèrcit en la repressió contra la vaga general), es convertiren en un exemple més de la pràctica reial del borboneo i, objectivament, en elements constitutius de la reacció.
Abans d’encarar l’anàlisi de l’Assemblea de Parlamentaris, és convenient incidir en el context que n’explica el naixement. A la primavera–estiu del 1917, la Lliga Regionalista —enfortida per la quasi monopolització de govern que exercia a la Mancomunitat de Catalunya—, i molt particularment Cambó estaven convençuts de l’agonia del model madrileny de bipartidisme. L’objectiu de Cambó era erigir un vast front industrial burgès a escala de tot l’Estat, capaç de barrar el pas a la revolució i també de deslliurar-se de l’encotillament de l’Estat de la Restauració. Com és lògic, aquesta estratègia s’havia de revestir amb un discurs polisèmic. A la burgesia catalanista se li presentaria com l’afirmació de Catalunya en el context de la lluita per l’autonomia i a la resta de forces burgeses espanyoles, com la millor integració de Catalunya a Espanya per aconseguir un Estat més eficaç, del qual no es qüestionava substancialment la forma de govern ni l’ordenació territorial. A partir d’aquí, Prat de la Riba (el cervell d’aquest disseny), ja irreversiblement malalt, encomanà a Cambó que organitzés l’Assemblea de Parlamentaris si el Govern persistia a no reunir les Corts.
L’Assemblea, en el projecte de Prat–Cambó, era l’eina per «españolizar España desde Cataluña». La maniobra del segon no estava exempta d’incògnites. «Lo que pretendía Cambó era la más audaz y arriesgada de las maniobras políticas. Espíritu profundamente conservador, ideaba, no obstante, reunir en un haz compacto todas las fuerzas revolucionarias del país, para servirse de ellas a manera de ariete y lanzarlas contra la carcomida fortaleza de los partidos turnantes que acaparaban el régimen [...]. Cambó quería, ante todo, derribar el caduco sistema canovista, para erigir después, sobre los escombros del partido liberal y del conservador, formaciones nuevas y vigorosas, henchidas de savia popular y capaces de emprender, bajo la égida de la monarquía, una transformación radical del Estado.» El 5 de juliol de 1917 es reuní l’Assemblea de Parlamentaris catalans (llevat dels dels partits dinàstics). Presidida per Ramon d’Abadal i Calderó (Lliga), Salvador Samà i Torrent, marquès de Marianao (liberal) i Hermenegildo Giner de los Ríos (republicà), exigí l’obertura immediata de les Corts —suspeses des del 17 de febrer—, amb caràcter constituent, que s’havien de pronunciar sobre l’organització del territori, l’autonomia i la qüestió militar.
La reunió dels parlamentaris catalans fou acollida amb una satisfacció general i només hi hagué les discrepàncies lògiques de Solidaridad Obrera, que la titllà de maniobra de la burgesia per contenir la revolució popular, i el rebuig d’Antoni Maura i Montaner, que la qualificà de grotesca, insolent i desafiadora de l’autoritat. Dato en valorà les resolucions com «un acto verdaderamente sedicioso» i divulgà la consigna d’identificar l’Assemblea de Parlamentaris amb el separatisme català i com una col·lusió Cambó–Lerroux contra la Monarquia. Alhora, Dato, cap del Govern, clausurà tots els diaris catalanistes i republicans. Malgrat les garanties que Cambó donà al coronel Márquez en el sentit de dissipar qualsevol sospita de separatisme, l’Assemblea no obtingué el suport dels juntistes. Alfons XIII prengué la iniciativa i suggerí (llegiu exigí) a Márquez que desoís els cants de sirena del líder de la Lliga. El 16 de juliol, l’actitud de l’Exèrcit s’aclarí: prendria la via de la defensa del Govern constituït legalment. El dia 19 de juliol, Barcelona estava pràcticament presa per l’Exèrcit.
Malgrat això, la reunió se celebrà al Palau de la Indústria del parc de la Ciutadella. Els seixanta-vuit parlamentaris que hi assistiren ratificaren la demanda de Corts Constituents per resoldre el problema de la reorganització de l’Estat. La Guàrdia Civil interrompé la reunió i dissolgué pacíficament l’Assemblea. Entre els parlamentaris dispersats quedava la voluntat de tornar-se a trobar a Oviedo el 16 d’agost, circumstància que no es produí per l’actitud obstruccionista de les juntes de defensa, la defecció dels parlamentaris i, essencialment, l’esclat de la vaga revolucionària. Encara hi hagué una reunió de parlamentaris a Madrid, el 15 d’octubre, ja en plena descomposició del moviment. Aleshores, Cambó estava molt més centrat a evitar un altre rebrot vaguístic, similar al de l’agost, que no pas a desafiar l’Estat. Portaveu dels interessos de la seva classe social, conculcà els acords dels assembleistes, entre els quals el de no formar part de cap govern que no els assumís. El 3 de novembre de 1917 la Lliga Regionalista envià Ventosa Calvell com a ministre del Govern ara presidit pel liberal Manuel García Prieto. D’aquesta forma, Cambó apuntalava la Monarquia centralista i allunyava, amb la col·laboració de l’Exèrcit, l’espectre de la revolució social. És a dir, traïa les reivindicacions del catalanisme (el «nacionalisme impossible» esmentat més amunt). Els interessos de classe s’anteposaven als interessos de Catalunya.
La vaga general revolucionària de l’agost del 1917 ha quedat en l’imaginari col·lectiu com un fet carismàtic de la història del moviment obrer, de la seva capacitat mobilitzadora a escala estatal, però també com un referent negatiu, de fracàs tràgic. La fallida de la vaga general i els estralls de la repressió desarticularen momentàniament la capacitat de resposta de l’obrerisme revolucionari contra l’explotació social. Les anàlisis de l’abast estatal de la vaga–revolució han estat exhaustives. A tall d’exemple, remetem a l’obra coetània La huelga de Agosto de 1917 d’Andrés Saborit Colomer, dirigent socialista i membre del comitè de vaga, i a la del 1970 La crisis española de 1917, del professor Juan Antonio Lacomba Avellán. Sense eludir referències indispensables a Espanya, les ratlles que segueixen se centren en el desenvolupament i les conseqüències de la vaga revolucionària a Catalunya.
Els antecedents de la vaga de l’agost rauen en la vaga de ferroviaris de València al final de juliol, que acabà amb nombrosos acomiadaments. La patronal, Compañía de los Tranvías del Norte de Valencia, adoptà una actitud intransigent i es negà a la readmissió —condició innegociable dels vaguistes— de trenta-sis obrers, els dirigents del moviment. Davant d’aquesta situació, la vaga local amenaçava d’estendre’s territorialment i sectorialment. Eza, ministre de Foment, volia negociar, però el cap del gabinet, Dato, tallà qualsevol sortida pactada. Declarà que «[el Gobierno] no puede intervenir en gestión alguna y con verdadero pesar se atiene al estricto cumplimiento de las leyes». L’actitud del Govern reforçà la intransigència de l’empresa i fou l’espurna que provocà el foc vaguístic estatal.
La vaga general quedà convocada per al 10 d’agost. La resposta automàtica del proletariat a la provocació conjunta del Govern i de l’empresa cal jutjar-la equivocada. Darrere d’aquesta posició de força no hi havia hagut cap discussió prèvia, no es calibraren reptes ni riscos. Era un desafiament global que no es corresponia amb una cohesió dels obrers ni amb una preparació acurada de la resposta. Segons deia Lacomba, «los obreros han huído de la huelga y el gobierno les ha arrastrado a ello». Al Govern li interessava provocar la vaga per aprofitar la immaduresa política amb què s’havia gestat i declarat, i així aïllar el proletariat de qualsevol acció conjunta amb l’Assemblea de Parlamentaris, que s’havia de reunir a Oviedo el 16 d’agost. Tot provocant la vaga, el Govern avortava la revolució planejada a més llarg termini per la UGT. Una vegada el projecte de vaga era irreversible (s’havia fixat definitivament per al 13 d’agost), la UGT —que tenia subscrit un pacte d’acció conjunta amb la CNT des del març del 1917— i el PSOE es llançaren a una acció decidida i no amagaren el seu objectiu final: la vaga, estesa a tot el país, amb postulats revolucionaris, provocaria la caiguda de la Monarquia.
Aquesta estratègia s’imposà contra el criteri de Pablo Iglesias, qui proposava només una vaga de solidaritat amb els ferroviaris. V. Cordero ho explica així a Los socialistas y la revolución: «Pablo Iglesias estaba gravemente enfermo [...]. Era favorable a la huelga, pero contrario a que tuviera carácter político y revolucionario, debía circunscribirse a prestar apoyo a los ferroviarios, nada más. No hicimos caso del abuelo. Su opinión no tuvo un solo voto favorable.» El comitè de vaga socialista era integrat per Francisco Largo Caballero, Julián Besteiro, Saborit i Daniel Anguiano Munguito. El 12 d’agost s’ultimà un manifest: A los obreros y a la opinión pública, redactat per Julián Besteiro Fernández. Significava el raonament i la justificació de la vaga, sense eximir el Govern de la responsabilitat d’aquesta. Apel·lava a la confraternització amb l’Exèrcit, a l’abstenció de tota violència i, finalment, feia una declaració eminentment republicana. Començada el 13 d’agost, la vaga només assolí èxits parcials. Tingué un seguiment notable a Madrid, Astúries i Biscaia, el triangle històric de militància socialista–ugetista, però molt poc ressò a Andalusia i Extremadura, on la majoria era cenetista. El proletariat agrícola fou el gran absent de la vaga revolucionària.
Des de l’òptica de la coordinació entre la UGT i la CNT, es donaren disfuncions greus. La primera organitzà la vaga i la segona hi donà suport, però amb matisos peculiars. La CNT plantejà una vaga violenta, total, absolutament revolucionària; de la comparació entre el manifest anarcosindicalista del 17 de juliol i el socialista–ugetista del 12 d’agost es desprenia que perseguien objectius diferents. La falta de coordinació, entre molts altres factors, facilità el fracàs i la repressió posterior contra el moviment vaguístic. A Barcelona, feu cenetista, la vaga fou breu, però molt violenta; el conflicte provocà més de trenta morts i 180 ferits. A Sabadell, l’esclat vaguista era la culminació d’una conflictivitat que es projectava des del febrer, quan la Federació Obrera de Sabadell, pròxima a l’anarcosindicalisme, convocà una vaga per demanar millores salarials i l’extensió de les prestacions socials. Fou en aquesta ciutat —juntament amb Bilbao— on es produïren els esdeveniments més sagnants. Concretament, tal com detalla Andreu Castells, hi hagué tretze morts i trenta-cinc ferits a causa de la intervenció de l’Exèrcit. A Barcelona, els més de dotze mil soldats concentrats actuaren de forma molt brutal, tant per les ordres estrictes que havien rebut del capità general, Milans del Bosch, com pels atacs que reberen de la població civil, sobretot dels cenetistes. La mobilització popular també es manifestà a Girona i en altres indrets de Catalunya, amb un denominador comú: la direcció de les accions vaguístiques i revolucionàries anà a càrrec dels cenetistes. Amb prou feines es notà la presència de membres (n’hi havia pocs) de la Federació Socialista Catalana i de la UGT.
El dia 16 marcà el reflux de la subversió a Barcelona i a Catalunya. Les tropes posaren fi a la resistència dels revolucionaris de les barricades de manera fulminant. Liquidada la vaga a tot Espanya el 18 d’agost, no hi hagué coincidència a determinar el nombre de víctimes. Les fonts governamentals parlaven de setanta-un morts, trenta-set dels quals a la província de Barcelona, però una altra font tan poc sospitosa com la del diari «ABC» avalua els morts en més de cent deu i prop de dos mil detinguts. La vaga general revolucionària suposà un daltabaix notable per a l’obrerisme català i espanyol, que es reflectí, per exemple, en la davallada d’afiliats a la UGT, accelerada el 1918, i en l’ofensiva a la desesperada que desencadenà l’anarcosindicalisme català a partir d’aquesta data. El 29 de setembre tots els membres del comitè de vaga foren condemnats a cadena perpètua (bé que antics components de les juntes de defensa exigien encara la pena capital). Foren alliberats el 24 de febrer de 1918 en ser elegits diputats a Corts. L’estat de setge es perllongà fins al 7 d’octubre de 1917. La Monarquia havia estat salvada per l’acció decidida de l’Exèrcit. A partir d’aleshores, la burgesia fugí de qualsevol col·laboració amb l’obrerisme. Ara bé, quan la iniciativa politicorepressiva dels militars del 1917 es transformi en la passivitat del 1931, es comprovarà que darrere l’aparell de la Corona no hi havia res.
Violència i conflictivitat social, republicanisme, obrerisme i catalanisme
L’etapa compresa entre la crisi del 1917 i l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera (al setembre del 1923) es caracteritzà pel creixement exponencial de les lluites i la violència social, pel retrocés econòmic, pel pistolerisme obrer i patronal, pel terrorisme d’Estat, per la diversificació ideològica i política del catalanisme i per la recuperació electoral de les forces dinàstiques.
Després del fracàs de la vaga revolucionària de l’agost del 1917, l’anarcosindicalisme sortí menys delmat ideològicament que la resta del moviment obrer. La CNT, fundada el 1911 i il·legalitzada el mateix any, pogué actuar legalment el 1914 i culpà el conjunt del socialisme espanyol i català de la desfeta. Segons la lectura que els anarcosindicalistes feien de la desfeta, els dubtes, les reticències i, sobretot, el fet que el PSOE–Federació Socialista Catalana i la UGT no perseguissin un objectiu clar de revolució social provocaren el fracàs del proletariat. La lliçó estava apresa. En un context d’ofensiva de la patronal, que volia la renegociació salarial i de les condicions de treball per rescabalar-se de la crisi econòmica posterior a la Primera Guerra Mundial, l’estratègia adequada era la reorganització sindical revolucionària i la lluita sense treva. Era una aplicació avant la lettre de la «gimnàstica revolucionària» dels anys trenta.
Amb aquest objectiu, al juny del 1918 la Confederació Regional del Treball de Catalunya (la branca catalana de la CNT) celebrà el congrés de Sants, en el qual es constituí el Sindicat Únic. Aquest aplegava els sindicats de ram o d’indústria a escala local, integrats per diverses seccions, corresponents als diferents oficis. D’aquesta manera se sumaven forces i es milloraven les condicions de negociació, atès que totes les categories professionals lluitarien plegades quan sorgís un conflicte laboral. Alhora, s’acordà que els problemes laborals havien de ser tractats directament pels obrers i els patrons, sense cap ingerència de partits ni forces polítiques. Es consolidava així el famós apoliticisme i l’acció directa anarcosindicalista. Del congrés de Sants sortí una nova fornada de dirigents cenetistes, com Salvador Seguí, el Noi del Sucre, i Joan Peiró i Belis, que substituïen la vella guàrdia dels Anselmo Lorenzo Asperilla, Tarrida y del Mármol, etc. Eren joves que es consideraven apolítics, però que, paradoxalment, tingueren una importància política inqüestionable.
Reportatge d'El Día Gráfico sobre els fets desencadenats arran de la vaga de La Canadenca, 16/IV/1919
ECSA
La primera prova que passà la CNT va ser la famosa vaga de Barcelona Traction, Light and Power Company, coneguda com La Canadenca. En produir-se l’acomiadament d’uns obrers, s’inicià una vaga de llarga durada (del 5 de febrer al 17 de març de 1919) que, progressivament, s’estengué a altres sectors fins a paralitzar pràcticament la ciutat de Barcelona, que quedà sense enllumenat ni transport públic. Es declarà l’estat de guerra, l’Exèrcit incautà la fàbrica i militaritzà els treballadors, però la vaga específica de La Canadenca s’estengué a altres centres productius. Un conflicte particular evocava el fantasma de la vaga general. Al cap de quaranta-cinc dies i després de la lliçó de pragmatisme que donà Salvador Seguí a l’assemblea míting de les Arenes (19 de març) es decidí el retorn a la feina. Prèviament, s’havia aconseguit l’alliberament dels empresonats, l’augment de salaris i la jornada laboral de vuit hores. Ara bé, el capità general, Joaquim Milans del Bosch i Carrió, i el governador militar, Severiano Martínez Anido, amb el suport dels sectors més intransigents de la patronal, endegaren una campanya de represàlies cada vegada més desafiants. No tots els detinguts foren alliberats, fet que desencadenà una nova vaga general el 24 de març.
En aquestes circumstàncies, Lluís Companys, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, s’adreçà a l’alcalde de la ciutat, el lerrouxista Manuel Morales Pareja, perquè s’obligués la patronal a complir el que s’havia pactat. Petició vana. Milers d’obrers van ser empresonats i l’Exèrcit ocupà la ciutat. L’amenaça del lock-out i la creació (al final del 1919) dels Sindicats Lliures, eina conjunta de la patronal i del Govern Militar i Civil per a desarticular el cenetisme, foren determinants. La lluita de classes plantejada al límit de les possibilitats dels obrers no podia imposar-se a la violència social i econòmica del capital ni a la repressió de l’Estat. Progressivament, els obrers es reincorporaren a la feina. Ara bé, les classes populars identificaren els interessos de la patronal i la Lliga Regionalista, cosa que determinà el desenllaç de la vaga de La Canadenca i de la vaga general del 24 de març de 1919, que esquerdà el discurs autonomista del nacionalisme conservador (Estatut d’Autonomia del 1919). Les conseqüències més immediates de la vaga de La Canadenca, amb una CNT prestigiada, malgrat la repressió soferta, foren, en primer lloc, la militarització de la societat (es pot afirmar que en aquests anys hi havia a Espanya un sistema parlamentari, però no una democràcia); en segon lloc, la pràctica del terrorisme obrer i patronal, seguit aquest d’una repressió duríssima per l’aparell policial i parapolicial (amb l’aplicació habitual de la Llei de Fugues), i finalment, l’afebliment de la CNT, entre el 1920 i el 1923, que no pogué presentar cap resistència a la instauració de la Dictadura.
Tot seguit es desenvoluparan aquests punts. Davant del descens de la demanda exterior, la patronal optà per tancar fàbriques i tallers (lock-out del novembre del 1919 – gener del 1920), la qual cosa deixà a l’atur prop de 150 000 treballadors. L’acció conjunta de la burgesia i les autoritats militars i civils fou demolidora. Milans del Bosch (capità general), Martínez Anido (governador militar) i Miguel Arlegui y Bayones (cap de la policia) són els noms associats a la repressió més sagnant en aquest conflicte social. En aquest context, la Lliga percebia que els successius gabinets ministerials eren ineficaços en la defensa dels seus interessos de classe. Si bé aplaudia la persecució a mata-degolla del sindicalisme i la suspensió contínua de les garanties constitucionals, es decidí a intervenir novament en el Govern central per tal de donar una resposta més cohesionada al deteriorament existent. Cambó s’incorporà com a ministre de Finances en el Govern presidit per Maura (1921). Una vegada més, la Lliga s’havia tret la careta (com ho havia fet el 1918 i com ho havia de tornar a fer el 1923).
Però, al costat del sindicalisme dominat per la CNT, el 1922 aparegué la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya, el sindicat de viticultors no propietaris al qual s’arribaren a afiliar no únicament rabassaires sinó també parcers i arrendataris. Fundat pel pagès de Martorell Francesc Riera i Claramunt, tingué com a òrgan d’expressió «La Terra», el director del qual fou Lluís Companys (que establí una connexió entre els treballadors rurals, de la qual s’havia de beneficiar la futura Esquerra Republicana de Catalunya). La creació de la Unió de Rabassaires obeïa a la necessitat d’organització contra l’ofensiva dels grans propietaris agrícoles, que pretenien utilitzar en favor seu la crisi vinícola provocada per la caiguda de preus de l’exportació després de la Primera Guerra Mundial. Alhora, era un exponent de la vitalitat sindical d’un sector que tenia un pes específic importantíssim en l’economia catalana. Només cal recordar que més del 30% de la població activa estava ocupada en el sector primari.
L’etapa de col·laboració estreta entre les instàncies polítiques de la burgesia, els militars, la policia i el Govern central coincidí amb la dissociació d’estratègies entre la CNT i la UGT. La UGT, amb una minsa implantació a Catalunya, es desmarcà de l’estratègia cenetista i no donà mai suport a les successives convocatòries de vaga general decretades pels anarcosindicalistes, fet que provocà la ruptura del pacte d’unitat d’acció que hi havia hagut durant la vaga del 1917. Fins i tot, dins la CNT hi havia posicions diferenciades: un sector més moderat encapçalat per Seguí (a qui els cenetistes més ortodoxos acusaven de ser captiu dels polítics, sobretot de Layret i Companys) i un sector més ortodox, que propugnava utilitzar els mètodes de confrontació directa i violenta dels Sindicats Lliures. Algunes dades posen de manifest el grau de violència d’aquest període. Entre el 1917 i el 1923 es produïren 809 atemptats: més del 50% contra obrers i 218 contra patrons, els seus subalterns i els cossos policials, amb un resultat de 246 morts, 200 dels quals eren obrers. Alguns dels assassinats, com el de Layret (1920), advocat laboralista defensor de cenetistes, dirigent del Partit Republicà Català i diputat per Sabadell, i el de Seguí (1923) són exemples palmaris de la violència imperant.
Quant al panorama polític català, durant aquesta etapa (1917-23) aparegueren formacions polítiques representatives del republicanisme català (PRC), una escissió de la Lliga (Acció Catalana), un partit independentista (Estat Català) i un de socialista autòcton (USC). Des de les diferents posicions ideologicopolítiques hi havia el propòsit —amb particularitats diferenciades— de posar fi a l’hegemonia electoral de la Lliga i a l’anticatalanisme dels lerrouxistes, com també d’aconseguir atreure sectors de les classes populars i de l’obrerisme, víctimes de la política poc sensible en matèria social de la Lliga i de l’apoliticisme de la CNT. No cal dir que aquests propòsits encara no cristal·litzaren. La implantació de la Dictadura els paralitzà, però no els esborrà. L’anhelada síntesi de catalanisme d’esquerra, republicanisme i obrerisme havia de fructificar a l’abril del 1931.
El debut d’aquesta pretesa alternativa coincideix amb la fundació del Partit Republicà Català (a l’abril del 1917), culminació d’un procés de reagrupament de forces autonomistes i d’esquerra que escapaven del naufragi de la UFNR i de la decepció que causà el Partido Reformista de Melquíades Álvarez en algun dels seus dirigents, entre ells Lluís Companys. El programa del PCR era federalista, laïcista i reformista social. Durant la crisi del 1917, el seu òrgan d’expressió, «La Lucha», promogué una campanya d’articles antimonàrquics i antimilitaristes, molts dels quals escrits per Layret i Companys. El prestigi adquirit gràcies a aquesta combativitat repercutí en una extensió territorial i de militància limitades, però sorprenentment positiva, que no tingué, però, cap traducció en èxits electorals. El 1917, Companys resultà elegit regidor per l’Ajuntament de Barcelona; en les eleccions legislatives del 1918, el PRC només obtingué quatre diputats i en les del 1919, cinc. En definitiva, es palesà la impotència per a atreure el vot del proletariat. Arran d’aquest estancament, el PRC realitzà una maniobra arriscada: Layret, Alomar i Companys imposaren en una assemblea del partit l’adhesió a la Tercera Internacional (setembre del 1920). Malgrat que la resolució no es complí, provocà l’abandó d’alguns sectors del nacionalisme genuí. L’assassinat de Layret (al novembre del 1920) privà el PRC del seu dirigent més valuós. Companys, elegit diputat el 1920 i el 1923, restà com a màxim dirigent d’una formació que es limità forçosament a mantenir un suport electoral pobre i unes connexions estables amb petites bases de cenetistes i rabassaires, cosa totalment insuficient per a capgirar la correlació de forces en el poder, però vàlida per a generar l’estratègia de confluència que acabà conduint a la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya.
En el terreny del separatisme insurreccional, Macià fundà la Federació Democràtica Nacionalista (gener–febrer del 1919), amb la voluntat d’articular la lluita armada i l’electoral. Hom constatava així el caràcter obsolet del projecte de la Unió Catalanista, dirigida per Martí i Julià. La FDN aplegà militants radicals del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria), entitats catalanistes com la Joventut Nacionalista La Falç, i antics seguidors de la Unió Catalanista, però no acabà de consolidar-se com a organització integradora del catalanisme radical separatista. En aquesta conjuntura, Macià (un militar que havia abandonat l’Exèrcit) trobà una recepta que superaria els interessos partidistes. En un acte celebrat al CADCI (el 18 de juliol de 1922) defensà la necessitat d’adoptar una estratègia neofederal d’inspiració irlandesa. Catalunya s’havia de separar prèviament d’Espanya per renegociar-hi posteriorment una confederació ibèrica, objectiu que s’aconseguiria mitjançant una «unió sagrada» entre tots els representants elegits pel poble català. Aquests havien de proclamar la seva sobirania, és a dir, l’Estat Català, la supervivència del qual hauria de garantir necessàriament l’Exèrcit de Catalunya. El separatisme i el militarisme eren els eixos fonamentals de l’ideari d’Estat Català. El model de societat quedava posposat. La Dictadura ajornà la plausibilitat del programa d’Estat Català, el qual es configurà posteriorment com un dels col·lectius més importants d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Respecte a la Lliga Regionalista, aquesta mantingué la seva hegemonia. Coalitzada amb altres forces, aconseguí vint-i-un escons en les eleccions legislatives del 1918, setze en les del 1919, disset en les del 1920 i vint-i-un (una xifra superior als setze diputats del 1907) en les del 1923. Però deixant de banda la seva eloqüència, aquestes xifres mereixen una anàlisi més aprofundida. L’alta abstenció (gairebé el 60% a Barcelona i el 40% a la resta de circumscripcions: Barcelona província, Girona, Lleida i Tarragona) i la manca d’una alternativa d’esquerra que quallés suficientment explicarien que la Lliga s’hagués convertit en gairebé l’única opció electoral. Ara bé, la seva presència en els governs de la Monarquia i la seva connivència amb la repressió generalitzada de 1917-23 abonaren la seva imatge de partit claudicant, poc favorable a concessions en matèria social, monàrquic fervent i poc compromès en la defensa de l’autonomia. El descrèdit de la Lliga portà un grup de les Joventuts dela Lliga i alguns intel·lectuals a convocar, al juny del 1922, una Conferència Nacional Catalana, que acabà amb una escissió i la fundació d’un nou partit.
Aquesta nova formació política, Acció Catalana, tenia com a dirigents destacats intel·lectuals com Jaume Bofill i Mates, Antoni Rovira i Virgili i Lluís Nicolau d’Olwer, però no tenia cap influència en les capes populars, les quals havien batejat Acció Catalana com «la Lligueta». Acció Catalana denuncià la tebior catalanista de la Lliga i les seves tendències oligàrquiques, però també es distancià del nacionalisme radicali de l’obrerisme socialitzant. Pretenia un centrisme impossible. En el moment de la seva fundació, Acció Catalana tenia vuit diputats a la Mancomunitat i cinc regidors a l’Ajuntament de Barcelona, tots ells, lògicament, procedents de la Lliga. L’equidistància política utòpica i la seva heterogeneïtat (aplegava monàrquics i republicans) n’obstaculitzaren l’expansió, tot i que obtingué un diputat per Barcelona el 1923.
Quant als lerrouxistes, la seva davallada fou notòria, a conseqüència del rebuig a la seva demagògia social i el seu anticatalanisme. La seva presència institucional es concretà, sobretot, a l’Ajuntament de Barcelona (regidories i la mateixa alcaldia, ocupada per Juan José Rocha García el 1917 i pel ja esmentat Morales Pareja en 1918-19), a la Mancomunitat (amb uns escassos cinc o sis diputats) i en el tradicional escó per Barcelona. No cal afegir que el nombre de militants decaigué i que la pèrdua de representatitivitat electoral desencadenà lluites caïnites. El 1920, Lerroux es lamentava que el seu partit fos «un campo de Agramante dividido en tribus».
Els partits monàrquics es recuperaren del daltabaix electoral del 1907. La por de la revolució i les pràctiques de cacic dutes a terme per la Unión Monárquica Nacional, fundada a Barcelona el 1919, que girava a l’entorn d’Alfons Sala i Argemí, possibilitaren la seva permanència electoral. El 1918 obtingueren nou escons, el 1919 tretze, el 1920 setze i el 1923 vint-i-dos. L’aparició de la Unió Socialista de Catalunya (al juliol del 1923) representà una opció obrerista. Impulsada per membres de la Federació Socialista de Catalunya i per republicans catalanistes, i amb el lideratge de Gabriel Alomar, Rafael Campalans, Manuel Serra i Moret i Josep Comaposada (Joan Comorera i Soler s’hi incorporà posteriorment, en retornar de l’Argentina i ja durant la Segona República), es proposà conciliar el socialisme i el catalanisme, ser «com a catalans socialistes i com a socialistes catalans». La USC comportà trencar amb una visió estreta del socialisme, la del PSOE i la UGT, insensible, si no hostil, a la qüestió nacional de Catalunya. Insensibilitat que fou pròpia tant dels socialistes castellans (Indalecio Prieto Tuero) com dels catalans (Antoni Fabra i Ribas). La creació de la USC obeïa a la percepció diàfana que la causa de la manca d’implantació del socialisme a Catalunya era aquesta incomprensió reiterada. El partit s’adscriví a l’ala reformista social de la Segona Internacional i propugnà una estratègia de penetració gradual en el teixit social. Tallada de soca-rel per la Dictadura, reaparegué com a referent, minoritari, però important, amb la Segona República.
La Dictadura de Primo de Rivera
La incapacitat manifesta dels partits dinàstics per a afrontar la radicalització del moviment obrer, el protagonisme creixent dels republicans, els socialistes i els nacionalistes, la recessió econòmica de la postguerra i les responsabilitats del desastre del Marroc a Annual (l’expedient Picasso comprometia Alfons XIII com a inductor indirecte de la desfeta militar del 1921) conduïren Primo de Rivera, capità general de Catalunya des del març del 1922, a executar, el 13 de setembre de 1923, un cop d’estat militar amb la connivència, si més no, del rei. El 12 de setembre Primo de Rivera havia llegit un manifest, Al país y al Ejército, en el qual es referia a la necessitat d’aturar la «descarada propaganda separatista», i sis dies després publicà un decret pel qual establia que els delictes de separatisme «serán juzgados por tribunales militares». En definitiva, la Dictadura tingué tres objectius prioritaris: salvar la institució monàrquica, ni que fos transgredint la legalitat constitucional; posar un dic de contenció a la revolució i escombrar el separatisme. Els militars ocuparen de facto el poder per primera vegada al segle XX. L’Estat es regí per criteris casernaris; la Dictadura militaritzà tota la societat. Fins al 1925, el Govern era integrat exclusivament per militars, i quan es creà el Directori Civil (al desembre del 1925), amb figures com José Calvo Sotelo i Eduard Aunós i Pérez, es «vinculaba en definitiva la Dictadura a la extrema derecha» (Melchor Fernández Almagro). Primo de Rivera suspengué les garanties constitucionals, dissolgué el Congrés, la part electiva del Senat i prohibí tots els partits polítics i les centrals sindicals.
La primera qüestió que cal plantejar-se és quines foren les causes de la manca d’una resposta popular contra l’adveniment de la Dictadura. Pel que fa als partits dinàstics, no podien respondre a aquesta agressió. Qualsevol apel·lació al suport popular hauria obtingut la indiferència més absoluta. Per descomptat, ells eren els primers còmplices i gestants indirectes de la transgressió de la legalitat. Els republicans i nacionalistes no tenien prou força mobilitzadora; els socialistes i els ugetistes no es plantejaven arriscar-se a aventures nefastes com la del 1917 (el dictador ja els compensaria concedint-los una certa tolerància, contraposada a l’acarnissament que patí la CNT) i els anarcosindicalistes estaven molt delmats i desarticulats, a conseqüència de la persecució i repressió soferta entre el 1917 i el 1923. A més, quin interès podien tenir a salvar un règim repressiu i antisocial el qual, precisament, volien eliminar? Aquestes raons i una autocomplaent percepció per les forces burgeses que Primo de Rivera imposaria un regeneracionisme a l’Estat explicarien la passivitat social que acompanyà la instauració de la Dictadura.
Primo de Rivera encarregà a Martínez Anido la Direcció General de Seguretat, des de la qual va reprimir els sectors obreristes. Malgrat que molt sovint ha estat caracteritzat així, el règim primoriverista no pot qualificar-se de feixista sinó més aviat de bonapartista, ja que darrere seu no hi havia cap moviment de masses, únicament la Unión Patriótica. Només esporàdicament hi hagué moviments de rebuig contra la situació: la Sanjuanada militar del juny del 1926, la conspiració del monàrquic conservador José Sánchez Guerra del gener del 1929, les revoltes estudiantils de 1928-30 i l’oposició d’intel·lectuals (que tingueren com a conseqüència la deportació de Miguel de Unamuno i l’onada de dimissions de catedràtics el 1929).
Respecte a Catalunya, la Dictadura ben aviat féu evaporar qualsevol dubte quant a la seva tolerància vers el catalanisme. Tot i que Cambó, des d’Atenes, aconsellava reserva i abstenció davant del nou règim, el cert és que la Lliga intervingué en la preparació del cop d’estat mitjançant el suport que prestà el Cos de Sometents, i alguns prohoms de la Lliga Regionalista acomiadaren joiosos Primo de Rivera al baixador del carrer d’Aragó quan aquest anà a Madrid a prendre possessió del càrrec. Aquesta actitud no serví de res. El precoç decret de repressió del separatisme (de 18 de setembre de 1923) sotmetia als tribunals militars els atacs a la unitat de la pàtria i prohibia l’ús de la bandera catalana i del català en les corporacions públiques de Catalunya. En la mateixa línia d’hostilitat, es destituïren tots els ajuntaments elegits, se suprimiren les càtedres de llengua i literatura catalanes a les Escoles Normals, es clausurà el CADCI, se suprimiren les diputacions provincials i, finalment, al juliol del 1925, la Dictadura dissolgué la Mancomunitat. Tampoc l’Església, acusada de promoure el separatisme, no es lliurà de les ires dictatorials, ni el Col·legi d’Advocats, la junta directiva del qual, encapçalada pel degà Ramon d’Abadal, va ser destituïda.
Un home tan moderat com Josep Pla va escriure que la Dictadura «a Catalunya, en canvi, fou un govern minuciosament i implacablement tirànic servit per personatges sinistres». La resposta a aquest cúmul d’agressions fou molt tèbia. La Lliga restà paralitzada, i Acció Catalana també, tot i que condemnà el nou règim (a l’octubre del 1923) i adreçà una protesta a la Societat de Nacions (a l’abril del 1924). Únicament Estat Català tingué una activitat destacada en la lluita: va preparar el complot, fracassat, del Garraf (al maig del 1925) i la també fracassada invasió de Prats de Molló (al novembre del 1926). Pel que fa a la CNT, val a dir que el 1924 es trobava totalment desmantellada, però, tot i així, organitzà l’atac contra la caserna de les Drassanes (al novembre del 1924) i, a partir del 1926, participà en les conspiracions que, des de l’Estat espanyol, constitucionalistes, republicans, nacionalistes i catalans radicals, juntament amb militars descontents, organitzaren contra Primo de Rivera. Cal esmentar també la fundació a València el 1927 de la Federación Anarquista Ibérica (FAI), grup d’avantguarda de la CNT, ultraclandestí, dipositari de l’essència ortodoxa de l’anarquisme, que protagonitzà cops espectaculars contra la Dictadura. Aquesta, amb la col·laboració estreta dels Sindicats Lliures, continuà la persecució contra anarcosindicalistes i també contra la minoria que constituïen els comunistes.
La Dictadura, similar a altres governs autoritaris, emprengué una vasta tasca de creació d’obres públiques i de monopolis estatals. Eixamplà i renovà la xarxa de carreteres (a Catalunya iniciada per la Mancomunitat); el 1924 fundà, amb el patrocini de la ITT nord-americana, la Compañía Telefónica Nacional de España (a la qual s’hagué d’integrar forçosament la xarxa telefònica construïda per la Mancomunitat), i el 1927, la CAMPSA, monopoli de refinament i de distribució d’hidrocarburs. Les obres públiques serviren per a crear llocs de treball i donar una imatge de prosperitat econòmica que el Govern utilitzava per a compensar el descontentament per la manca de llibertat. El 1924 s’inaugurà a Barcelona la primera línia del Gran Metropolità de Barcelona (Lesseps–Catalunya) i el 1926, la dita Transversal del Ferrocarril Metropolità de Barcelona, SA. L’obra de més repercussió fou l’Exposició Internacional del 1929 a Barcelona, la llarga preparació de la qual activà la indústria, especialment la de la construcció, i va donar ocupació a uns 40 000 treballadors. L’Exposició coincidí amb una de les primeres allaus migratòries a Catalunya. Serví per a dotar la ciutat de nous equipaments i, sobretot, per a iniciar la urbanització de la muntanya de Montjuïc. La seva contrapartida fou el deute que la Dictadura llegà a l’Ajuntament de Barcelona, llosa que arrossegà posteriorment l’administració municipal republicana.
En aquesta etapa finalitzà, amb el desembarcament d’Alhucemas (del setembre del 1925), la guerra d’Àfrica, fet que alleugerí les despeses públiques. Respecte a la política econòmica, l’alta cotització de la pesseta afavorí les importacions, cosa que lesionà els interessos dels industrials i volatilitzà els efectes beneficiosos que el proteccionisme tenia per a aquests. Contràriament al que s’ha afirmat, les conseqüències del crac del 1929 foren alienes a la caiguda de la Dictadura. La proximitat cronològica entre el crac (octubre del 1929) i la fi del règim (gener del 1930) nega qualsevol relació de causa-efecte. D’altra banda, a més de l’endeutament estatal provocat pel programa d’obres públiques, una altra deficiència de la situació econòmica fou la impossibilitat d’aturar la pèrdua del poder adquisitiu de la majoria de la població: els salaris reals van experimentar una davallada de 19,4 punts en la dècada dels vint. Des de l’òptica de la política catalana, es produí, com a resposta a les agressions a Catalunya, una radicalització del catalanisme, amb un canvi de models ideològics i de substitució dels portaveus de les reivindicacions nacionalistes. És la coneguda proclama popular de «Visca Macià i mori Cambó». Si més no, la Dictadura serví perquè la Lliga Regionalista perdés l’hegemonia i s’establís un compromís entre republicans, catalanistes d’esquerra i certs sectors del moviment obrer català, circumstància que en certa manera explicaria l’eclosió revolucionària del 1931.
El parèntesi dels governs de Berenguer i Aznar. El camí vers la segona República
Acomiadat el dictador pel rei (al gener del 1930), l’aparell de la Monarquia buscà dues solucions de recanvi: el Govern del general Dámaso Berenguer i Fusté (gener del 1930 – febrer del 1931) i el de l’almirall Juan Bautista Aznar (febrer–abril del 1931). Es pretenia contrarestar la imatge més impopular de la Dictadura i endegar una transició controlada cap al retorn de la Constitució del 1876. Els susdits governs (la Dictablanda, com se la coneixia irònicament) legalitzaren progressivament partits i sindicats, procuraren democratitzar les institucions de govern municipal i provincial, toleraren llibertats bàsiques (d’expressió, de reunió, etc.) i, finalment, el Govern Berenguer concedí un indult molt limitat, atès que excloïa els delictes «contra la unidad de la Patria» (de manera que els empresonats pel complot del Garraf i pels fets de Prats de Molló no se’n beneficiaren).
Ara bé, el programa de reformes, lent i gasiu, lluny de rehabilitar la Monarquia, serví per a reviscolar l’oposició republicana i obrerista. El reformisme dels governs de Berenguer i Aznar, segons l’anàlisi que en feia aquesta oposició, manifestava un Estat dèbil i, lògicament, esperonava les accions i els programes adreçats a enderrocar-lo. L’amnistia es convertí en l’exigència innegociable esbombada en les nombroses manifestacions populars i en la base d’un projecte polític col·lectiu que, més enllà d’aconseguir l’amnistia, maldava per instaurar la República (hi havia la percepció generalitzada que només la República concediria l’amnistia).
El 30 de març de 1930 es redactà el Manifest d’Intel·ligència Republicana, una declaració programàtica ultimada per Rafael Campalans, de la USC. El Manifest, una iniciativa del grup del setmanari «L’Opinió» (Lluhí i Vallescà, Joan Casanellas i Ibars, Antoni Xirau), fou signat també per altres republicans, catalanistes i cenetistes (els cenetistes s’hi adheriren perquè República era sinònim d’amnistia, i ells serien els principals beneficiats en l’aplicació d’aquesta mesura). El Manifest d’Intel·ligència Republicana era un compendi de punts mínims: República federal, separació d’Església i Estat, llibertats públiques, reforma agrària i altres reformes socials. El seu contingut també fou assumit per un grup de polítics i intel·lectuals castellans vinguts a Barcelona per a rebre un homenatge i agraïment per la defensa que havien fet de la llengua i la cultura catalanes durant la Dictadura.
La vertebració entre l’oposició catalana i l’espanyola culminà en el pacte de Sant Sebastià (17 d’agost de 1930), on, a més de reiterar l’exigència de l’amnistia i el restabliment total de les llibertats, els polítics catalans (Macià Mallol i Bosch, d’Acció Republicana de Catalunya; Jaume Aiguader i Miró, d’Estat Català, i Manuel Carrasco i Formiguera, d’Acció Catalana) obtingueren dels representants espanyols el reconeixement del dret de Catalunya a tenir un poder polític propi, regit per una constitució autònoma o per un estatut d’autonomia, però sense concretar la fórmula jurídica del futur autogovern. Encara que a Catalunya no s’aconseguí la unitat de les esquerres, mai no es renuncià a la creació d’un bloc republicà i socialista cohesionat. En aquest sentit, és significativa la confluència, en el sector marxista, de la Federació Comunista Catalanobalear i del Partit Comunista Català, que originà el Bloc Obrer i Camperol (al novembre del 1930), així com les relacions fluides entre republicans, socialistes i anarquistes i els tempteigs per buscar una unitat d’acció entre aquests darrers i Estat Català (el carisma de Macià aglutinava projectes).
Ara bé, allò més destacable de tota aquesta activitat política dels catalanistes d’esquerra, de republicans i d’obreristes i sindicalistes fou el protagonisme que adquiriren organitzacions fundades feia poc (com Acció Catalana, Estat Català, la USC, el Partit Republicà Català i grups com els de «L’Opinió»), que deixaven de banda la vella i rància política anterior, ja inservible. A més, aquestes organitzacions, tot i mantenir diferències evidents, coincidien en dos punts bàsics: la República i l’autonomia, i aconseguiren establir vincles sòlids de col·laboració i compromís amb les forces polítiques espanyoles homòlogues, tot comptant amb el suport tàcit, bé que sense un compromís programàtic, de les centrals sindicals. Mentrestant, es cobejava el canvi rupturista republicà. La Lliga Regionalista s’identificava una vegada més com l’«apagafocs» de la Monarquia. Un dels seus dirigents, Joan Ventosa i Calvell, s’incorporà com a ministre d’Hisenda en el gabinet d’Aznar, i Cambó fundà, el 3 de març de 1931 el Centre Constitucional, que pretenia ser el recanvi hegemònic espanyolista i la sortida de l’atzucac en què es trobava la Dictablanda. Amb aquesta actitud, la Lliga es constituïa en un instrument de mer continuïsme.
La fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya a la Conferència d’Esquerres Catalanes (17-19 de març de 1931), síntesi del republicanisme catalanista d’esquerra, del nacionalisme radical i del reformisme social, i la victòria aclaparadora que obtingué a tot Catalunya en les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 revelaven la voluntat de canvi revolucionari que volia la societat catalana. ERC, un partit que concorria a les eleccions municipals sense un programa específic, només bastit en la declaració de principis aprovada en la conferència fundacional, sense recursos econòmics ni temps per a consolidar-se com a organització política, aconseguí arrabassar l’hegemonia que fins aleshores havien mantingut la Lliga i el Partido Radical. A Barcelona, ERC, coalitzada amb el que acabà essent el seu satèl·lit electoral, la USC, passava a controlar sis dels deu districtes de la ciutat, alguns dels quals feus tradicionals de la Lliga. Obtingué vint-i-cinc dels cinquanta regidors de l’Ajuntament de Barcelona; la Lliga únicament dotze i la Coalición Republicano–Socialista (polaritzada entorn del Partido Radical), deu. Resultats semblants es donaren a la resta de municipis de Catalunya. Tothom parlava de l’èxit inesperat d’una força política considerada, lògicament, com secundària. Però potser no era tanta la sorpresa. No tot es podia atribuir a l’esquer electoral que pogués tenir Macià (que el tenia, sens dubte). Al marge del significat emblemàtic de «l’Avi», la ciutadania catalana havia interioritzat que la renovació de la política, la ruptura, la síntesi entre republicanisme, catalanisme i obrerisme, era encarnada per Esquerra Republicana de Catalunya. La victòria de les candidatures republicanes també es produí a les ciutats espanyoles més importants. Transformades, de fet, les eleccions municipals en un plebiscit, provocaren el final de la Monarquia i l’adveniment de la Segona República (el 14 d’abril de 1931). A Barcelona, Lluís Companys proclamà, des del balcó de l’Ajuntament, la República «a Catalunya», i poc després Macià, des del de la Generalitat, la República Catalana com a Estat integrant d’una Federació de Repúbliques Ibèriques (el 14 d’abril de 1931). S’iniciava així l’etapa de l’efímera República Catalana (14-17 d’abril), la de la Generalitat republicana, la de l’autonomia de Catalunya i la de la plenitud política de Lluís Companys.