Segons un historiador excepcional, Pierre Vilar, «la revolució espanyola s’ha descrit sovint [...] a partir de l’exemple català, que té la seva dinàmica pròpia», ja que primordialment va tenir lloc a Catalunya i, en menor mesura, al País Valencià i una part de l’Aragó. Així doncs, el 1936 Catalunya adquirí un protagonisme internacional que no havia tingut des de la guerra de Successió, acabada el 1714.
La valoració que els britànics feien de la Guerra Civil Espanyola a Catalunya variava molt depenent de si consideraven el Principat una simple comarca o regió d’Espanya —com feia per exemple George Orwell en el seu Homage to Catalonia— o bé una nació —com era el cas d’Edgar Allison Peers a Catalonia Infelix.
Catalunya vista des d’Europa
La lectura que es feia des de la Gran Bretanya del conflicte bèl·lic espanyol estava condicionada, d’una banda, pel context polític europeu —el continent arrossegava diversos llasts de la Primera Guerra Mundial, com ara el tractat de Versalles, que explica que Alemanya i Itàlia es posessin al costat de l’exèrcit insurrecte en la Guerra Civil Espanyola— i, de l’altra, pel desconeixement de la realitat catalana. La por que inspirava una Catalunya separatista era present en les anàlisis polítiques de personalitats de gran relleu, com Winston Churchill.
En aquest escenari europeu, en què sobretot la Gran Bretanya i França veien amb desconfiança la política alemanya, es promogué un seguit d’aliances bilaterals entre països, sovint envoltades de secretisme, amb l’objectiu de defensar el propi territori. D’aquesta política sorgí el CNI (Comitè de No-Intervenció) i actuacions que van suposar l’enfonsament definitiu de la República.
Per a entendre la política d’aliances europea cal, però, remuntar-se a l’any 1917, el de la Revolució Russa. Des del començament de la guerra, la por que el comunisme s’estengués des de l’URSS —el germà gran d’alguns sec-tors antifranquistes amb poder dins del Govern de la Generalitat— va fer encendre les alarmes als aliats potencials de la República, com la Gran Bretanya i especialment França, amb un govern del Front Popular liderat per Léon Blum.
Certes aliances polítiques en principi contradictòries (com la que s’establí entre la Gran Bretanya, Itàlia i França) van tenir repercussions molt importants en el desenvolupament i el desenllaç de la Guerra Civil Espanyola.
La voluntat dels principals països europeus de no intervenir en el conflicte bèl·lic espanyol esperonà en el bàndol republicà la recerca de contactes a escala internacional per a trobar mediadors per a la guerra que dividia el país. De fet, ja des del mateix esclat del conflicte es mantenien aquests contactes, quasi tots en secret i alguns documentats, com els de Manuel Azaña Díaz. Tots perseguien un únic objectiu: aturar la guerra.
La República, conscient de la seva inferioritat numèrica en el terreny militar i de la manca d’aliats a Europa, intentava aturar la conflagració mitjançant una treva o la signatura d’un armistici, a les quals pretenia arribar amb ajuda exterior. Apostaren per la mediació internacional (per la qual s’entén que una o totes dues de les parts en conflicte accepten que una tercera, amiga o neutral, intervingui com a àrbitre amb vista a assolir una treva, un armistici o un acord de pau definitiu) tant el Govern de l’Estat legalment constituït, a través de les persones d’Azaña, Indalecio Prieto y Tuero i d’altres, com també els governs de països sense Estat que convivien amb més o menys dificultats dins l’Estat espanyol: Catalunya i Euskadi.
Els qui des de Catalunya feren passos per aconseguir una mediació internacional per aturar la guerra foren figures com Ventura Gassol i Rovira, Pere Bosch i Gimpera, Manuel Carrasco i Formiguera, Joan Baptista Roca i Cavall, el cardenal Francesc Vidal i Barraquer, Nicolau Maria Rubió i Tudurí i Josep Maria Batista i Roca, que actuaren amb l’autorització de Lluís Companys.
El fet que el president Companys delegués en els seus col·laboradors més pròxims la cerca de mediació internacional és un aspecte conegut de la seva biografia, de la seva acció al capdavant del Govern de la Generalitat, com ha escrit amb agudesa l’historiador Albert Balcells i González. I és que Companys no creia en la màxima de Juan Negrín, president del Govern espanyol: «Resistir es vencer».
Negrín basava la seva política de resistència en la convicció que seria inevitable l’esclat d’un conflicte entre les democràcies europees, d’una banda, i Alemanya i Itàlia, de l’altra, arran del qual els governs democràtics de la Gran Bretanya i França es veurien obligats a ajudar la República.
Si les seves prediccions es complien, el Govern de Negrín es trobaria en una posició de força que li permetria negociar la pau o fins i tot la rendició dels insurrectes. La realitat, però, fou ben diferent. Pocs mesos després d’acabar la Guer-ra Civil Espanyola esclatà la Segona Guerra Mundial. La política d’aliances no confirmà les hipòtesis de Negrín i tampoc no respongué a les expectatives de la lògica democràtica. El 23 d’agost de 1939, Viatxeslav M. Molotov i Joachim von Ribbentrop, el primer en representació de l’URSS i el segon, d’Alemanya, signaven el pacte germanosoviètic, que facilità al règim d’Adolf Hitler la invasió, una setmana més tard, de Polònia. Aquesta agressió nazi féu esclatar la Segona Guerra Mundial, atès que el Regne Unit, decidit a no cedir més davant l’actuació prepotent del Reich alemany, es mantingué en una actitud ferma i irreductible.
Durant la guerra d’Espanya, i per tant també a Catalunya, es visqueren un seguit d’episodis tràgics dins del joc de les noves hegemonies que es volien imposar a Europa. Les iniciatives de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, per a posar fi a la guerra a través de mediadors internacionals l’honoren i fan encara més ignominiosa la seva mort.
El coneixement sobre la realitat catalana es difongué a la Gran Bretanya principalment gràcies a les publicacions dels hispanistes que s’havien format al voltant de la dècada dels anys vint, quan es començaren a crear càtedres de llengua i literatura castellanes a les universitats britàniques. La premsa del Regne Unit es féu ressò dels esdeveniments polítics d’Espanya. La caiguda de la Monarquia hi despertà un profund interès, en part per les relacions familiars que vinculaven les corones espanyola i britànica, ja que la reina Victòria Eugènia de Battenberg, l’esposa d’Alfons XIII, era néta de la reina Victòria, sota el regnat de la qual la Gran Bretanya va consolidar el seu imperi colonial —fonamental en el progrés aleshores insòlit de la Revolució Industrial, que convertí el país en la primera potència mundial.
L’adveniment de la República a Espanya va fer ampliar els coneixements que la Gran Bretanya tenia de Catalunya (en cercles acadèmics i universitaris la realitat nacional catalana ja es coneixia força de feia temps). Començaren a aparèixer estudis, articles i escrits diversos sobre la situació espanyola, tractada des de diferents punts de vista, sovint contraposats, a favor de la República o en contra. Aquest enfrontament ideològic trobava un ampli ressò en els diaris britànics de l’època.
Cal tenir en compte, en aquest sentit, que l’interès que suscitaven els esdeveniments polítics a l’Estat espanyol no era merament ideològic. La Gran Bretanya tenia inversions a Espanya, com les explotacions mineres de Río Tinto i, sobretot, la societat barcelonina Barcelona Traction, Light and Power, coneguda com La Canadenca. El conjunt d’inversions que la Gran Bretanya tenia a l’Estat espanyol representava l’1% de les seves inversions a l’estranger. Al mateix temps, convé tenir molt en compte que els britànics tenien interessos geopolítics a la zona: d’una banda, a Gibraltar i de l’altra, a la Mediterrània.
Des del 1928, el cònsol britànic a Barcelona era Nor-man King, un diplomàtic de carrera que, a partir de l’adveniment de la República, en els informes que enviava a l’ambaixador de Madrid va mostrar una actitud vigilant, molt sovint crítica i alarmista sobre el que estava succeint a Catalunya. Alertava de manera especial sobre el moviment anarquista i ja parlava d’influències soviètiques. De fet, el Govern britànic especulava amb la hipòtesi que la Unió Soviètica tenia un pla per a desestabilitzar la Mediterrània per mitjà dels partits comunistes de Portugal, Espanya, França i Grècia. La República espanyola i la formació dels fronts populars a França i Espanya serien senyals d’aquell projecte que aspirava a la revolució mundial. En aquest sentit, la principal colònia britànica, l’Índia, començava a crear problemes.
El 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Aquest fet suscità una certa desconfiança per part dels diplomàtics britànics. La premsa britànica es manifestà obertament en contra dels intents revolucionaris a Catalunya. I mantingué aquesta mateixa actitud davant la Guerra Civil, a excepció del diari laborista «The Daily Herald» i el liberal «The Manchester Guardian».
Els fets d’octubre del 1934, doncs, no foren compresos per la gran majoria a la Gran Bretanya. S’hi difongué la idea d’una dreta incapaç de liderar els canvis que Espanya necessitava, d’una esquerra amb mentalitat revolucionària i d’una Catalunya separatista. Aquesta visió, que no tenia en compte la complexa realitat espanyola i catalana, determinà la política que la Gran Bretanya portà a terme durant la Guerra Civil Espanyola.
El fantasma del comunisme creà un estat d’alarma en cercles oficials britànics a partir de les eleccions generals del febrer del 1936, de les quals sortiren guanyadors el Front d’Esquerres a Catalunya i el Front Popular a Espanya. També aleshores es començà a difondre la idea de «l’oasi català» entre els cercles diplomàtics, és a dir, la noció que Catalunya i Espanya eren diferents.
Els informes que el Foreign Office va redactar durant les primeres setmanes de la guerra recollien la demanda que es formulava al Govern britànic perquè intervingués en el conflicte, i que ho fes prescindint del Govern de la República, mitjançant un representant de la Generalitat. D’altra banda, s’hi expressava una desconfiança manifesta envers la relació que el Govern de Catalunya mantenia amb els dirigents del procés revolucionari —de la CNT-FAI—. Els diplomàtics tenien por que a Catalunya es formés un estat obrer revolucionari.
La percepció que Londres tenia del que passava a Catalunya es palesa en un informe, datat el 14 d’agost de 1936, d’un alt funcionari del Foreign Office, D. G. Osborne, encarregat de negocis davant el Vaticà: «Catalunya, on regna l’anarquia del comunisme, és ara per a Espanya el que Espanya és per a Europa, i Europa es troba davant d’una disjuntiva.» Osborne alertava de les conseqüències que po-dia tenir per a Europa el conflicte espanyol. Calia, doncs, aïllar-lo.
Aquesta opinió determinà en part l’actitud adoptada pels governs europeus davant les gestions per aconseguir una mediació en el conflicte. Tots dos bàndols havien sol·licitat l’ajut internacional des del començament del conflicte armat. El Govern d’Espanya s’adreçà a França, i els insurrectes, a Alemanya i Itàlia.
França, per la seva part, va decidir no intervenir en la guerra, de manera que no va enviar les armes que li havia sol·licitat el Govern de la República. Així, l’1 d’agost de 1936, el Govern francès, atiat pel de Londres, va proposar als estats europeus signar un acord de no-intervenció a Espanya.
El Comitè de No-Intervenció, que va triar Londres com a seu, fou presidit per un polític anglès. El Govern britànic dotà el CNI d’un important pressupost perquè pogués dur a terme la seva tasca. D’aquesta manera, la guerra d’Espanya depenia de forma determinant de la diplomàcia britànica.
L’actitud del govern britànic davant el conflicte armat d’Espanya s’explica per alguns factors determinants: la seva situació política interna, el record de la Primera Guerra Mundial i el paper creixent de la Unió Soviètica en l’escenari internacional.
Els britànics, per als quals el conflicte es plantejava en termes de comunisme contra feixisme, no dubtaren a considerar preferible una Europa feixista abans que comunista. Aquesta podria ser una explicació plausible de la benevolència amb què els governants britànics consideraven la participació d’Alemanya i Itàlia a favor dels insurrectes.
La política britànica envers la guerra d’Espanya va significar l’eliminació de tota possibilitat que França intervingués diplomàticament a favor del Govern espanyol. L’intent d’aïllar el Govern espanyol no reeixí, i un mes després de començada la guerra la internacionalització del conflicte era un fet, que es manifestava en tres aspectes: la decisió de la Gran Bretanya i França de no ajudar el govern legítim d’Espanya i la creació del CNI; l’ajut creixent i en tots els fronts que Alemanya i Itàlia prestaven als insurrectes (Benito Mussolini arribà a enviar agents feixistes i armament a Mallorca per controlar l’illa, cosa que va preocupar d’una manera notable el Govern britànic), i les iniciatives internacionals que interessaven Catalunya.
Sembla versemblant considerar l’aspiració de Catalunya a la independència, si és que era alguna cosa més que un rumor —cap partit polític català, ni tan sols Esquerra Republicana de Catalunya, no preveia la independència del país com a projecte polític—, com una reacció davant d’una agressió, és a dir, la presa de Madrid pels insurrectes.
La sol·licitud de mediació a les potències estrangeres per part de Catalunya per aturar la guerra no podia ser efectiva sense que el país es constituís en un estat independent. I cal insistir que la independència no formava part de cap projecte polític dels partits catalans. Malgrat tot, no és improbable que es portessin a terme converses i sondeigs per aconseguir mediadors en el conflicte.
Els rumors sobre la creació d’una república soviètica catalana sota la influència de Moscou van fer vessar molta tinta. El cònsol de la Unió Soviètica a Barcelona, Vladímir A. Antónov Ovseienko, que va arribar a la ciutat al final d’agost del 1936, intervingué cada vegada més en els afers interns del Govern català, en la mesura que mantenia unes relacions excel·lents amb Lluís Companys.
Allò que el Govern de la Generalitat pretenia era salvaguardar Catalunya de les conseqüències d’una possible victòria dels insurrectes (entre les quals la derogació de l’autonomia), no pas del Govern de la República. El mateix Lluís Companys havia fet declaracions explícites en el sentit que el que es volia era una república federal. De mica en mica, els rumors sobre la independència anaren desapareixent dels informes del Foreign Office.
Amb tot, a la premsa i en determinats documents apareixien notícies confuses sobre la possibilitat que Catalunya signés una pau amb els insurrectes per separat de la resta de l’Estat. I els rumors relatius a aquesta pau separada es confongueren amb els relatius a l’intent de Companys d’arribar a una mediació internacional. Ni les fonts documentals ni els indicis, insuficients, permeten donar per cert l’intent de signar aquesta pau.
Durant la guerra, ni el Govern de la República ni el de Burgos no sol·licitaren formalment cap intervenció internacional per arribar a un armistici, una treva o la pau definitiva. Al seu torn, Catalunya, un país sense Estat, no estava legitimada per a sol·licitar una mediació. Els contactes que el president de la Generalitat va mantenir amb polítics estrangers s’han d’interpretar com intents dirigits a pressionar alguns governs europeus per tal que aquests acceptessin fer de mitjancers entre el Govern de la República i els insurrectes. Si Catalunya no tenia personalitat jurídica per a sol·licitar una mediació, sí que tenia capacitat d’influir en el Govern de la República. Aquesta i no cap altra és la raó que explica que els representants de Lluís Companys fossin acceptats com a interlocutors, almenys pel Govern britànic.
Els intents catalans de trobar mediadors en el conflicte
Sembla que els primers passos per a aconseguir una mediació internacional van ser a càrrec de Pere Bosch i Gimpera. Les excel·lents relacions entre Bosch i Gimpera i Lluís Companys fan suposar que aquest darrer coneixia i aprovava aquestes gestions, malgrat que no hi hagi documentació que ho confirmi. El nom de Ventura Gassol també apareix en diversos documents relatius a la mediació internacional.
El Foreign Office va recollir la proposta de mediació que li presentà Azaña a través de contactes francesos, a pesar que el president de la República no tenia competències en matèria de política exterior. La proposta dels britànics i els francesos perquè les parts en conflicte a Espanya arribessin a una treva consistia en una consulta als ciutadans espanyols, en què aquests poguessin expressar lliurement la seva voluntat. Però la Gran Bretanya i França posaven una condició: que l’URSS, Alemanya, Itàlia i Portugal els reconeguessin com a mediadors. Però ni Alemanya ni Itàlia ni les parts en conflicte no s’hi avingueren.
Manuel Carrasco i Formiguera també féu gestions per aconseguir una mediació internacional a partir del febrer del 1937 prop de l’ambaixador britànic, aleshores resident a Hendaia. La idea que plantejava Carrasco i Formiguera era pressionar els insurrectes per atènyer una solució federal d’Espanya, a la qual s’arribaria a partir de l’acord entre França, la Gran Bretanya, Itàlia i la Unió Soviètica, després de neutralitzar la força política de l’anarquisme. És sabut que, a l’abril del 1938, Carrasco fou capturat pels colpistes i afusellat més tard, quan probablement anava a Bilbao a explicar al Govern d’Euskadi els detalls del seu pla.
Pel febrer del 1937 es creà a París el Comité pour la paix civile en Espagne, l’ànima del qual fou Joan Baptista Roca i Caball, que en fou el secretari. Alfredo Mendizábal Villalba, professor de dret internacional, en fou el president. Pel maig del mateix any es creà també el Comité français pour la paix civile et religieuse en Espagne. Aquests dos comitès, com també el cardenal Francesc Vidal i Barraquer, exiliat a Itàlia, foren partidaris de buscar una mediació internacional per als dos bàndols en guerra.
El Govern de Catalunya es mantenia fidel a la República que havia fet possible la seva autonomia. Malgrat tot, volia aturar la guerra. Aquest és l’origen de les dificultats en la relació entre Lluís Companys i Juan Negrín.
El 3 d’octubre de 1936 es creà el Comissariat de Propaganda, presidit per Jaume Miravitlles i Navarra i adscrit a la Presidència de la Generalitat de Catalunya. Malgrat l’existència de delegacions a París, Londres, Estònia i Brussel·les, les relacions internacionals d’aquest organisme no foren fructíferes, atesa la inseguretat i la manca d’idees clares (ja que la Generalitat tenia un poder més formal que real).
La guerra d’Espanya interessà tots els sectors socials de la Gran Bretanya, però amb especial força els mitjans de comunicació i els cercles artístics. Naixia així l’anomenada Auden Generation, de la qual formaven part escriptors, poetes i intel·lectuals compromesos políticament i convençuts que la creació artística i literària havia de ser un agent de canvi social. Alguns dels seguidors d’aquest moviment, que tingué com a referent polític el comunisme, participaren de manera directa en la guerra espanyola i en altres accions. D’aquestes experiències van sorgir obres destacades.
Des de l’estranger, la Guerra Civil Espanyola fou percebuda en general com una guerra entre el feixisme i la revolució popular, entre la dreta i l’esquerra. En aquesta simplificació de la realitat, dictada pel temor dels feixismes emergents i la pèrdua de la fe en les democràcies liberals, Catalunya i Euskadi quedaven arraconats.
El polític britànic Arthur Chamberlain amb la seva muller, el 16 de setembre de 1938
ECSA
En realitat, la divisió en la societat britànica responia a la por del comunisme. Per als sectors conservadors, el feixisme no amenaçava el sistema econòmic i social: segons Arthur Neville Chamberlain, primer ministre del partit conservador, era «una revolució de les classes mitjanes», que reaccionaven davant la gran crisi econòmica i social que afec-tava l’Europa dels anys posteriors a la Primera Guerra Mundial. Per part seva, el partit laborista i les organitzacions sindicals, tot i que estaven en contra dels insurrectes de Franco, es mobilitzaren escassament per a exigir la intervenció del Govern en la guerra d’Espanya en favor de la República. Cal no oblidar que Hitler trobà partidaris al Regne Unit en sectors socials dominants.
El decret de col·lectivitzacions de 28 d’octubre no ajudà gaire que els sectors conservadors britànics emprenguessin accions contra els rebels. Segons la seva percepció, a Catalunya s’estava produint una revolució emmirallada en la soviètica. Aquest decret feia palesa la incapacitat del Govern de Catalunya per a fer valer la seva autoritat.
Alguns personatges destacats del món polític, econòmic i intel·lectual tingueren una certa responsabilitat en la visió que des de la Gran Bretanya es tenia de la Guerra Civil Espanyola i de la situació de Catalunya. Francesc Cambó, una personalitat representativa del catalanisme moderat i un polític internacionalment conegut, volgué donar la seva visió del problema espanyol mitjançant cartes i articles. Segons ell, la victòria dels insurrectes faria impossible la creació d’una república soviètica sota l’ègida de Moscou a Catalunya. Aquest pensament influí en sectors polítics moderats britànics que no tenien gaire clara la situació espanyola i catalana.
E.A. Peers, al mateix diari que publicava els articles de Cambó, «The Daily Telegraph» —considerat un mitjà molt proper al Foreign Office—, tampoc no era favorable a la República. Deixant de banda el fet que confonia la pau separada de Catalunya amb la seva independència. Segons Peers, passés el que passés, Catalunya perdria les seves llibertats, ja que ni els rebels ni els anarcosindicalistes, la principal força republicana, acceptarien un règim liberal democràtic, encara que per raons oposades. D’aquesta manera, l’autonomia per la qual lluitaven els catalans no era possible. Cal destacar que en els seus articles titlla Companys de «president titella» davant els fets revolucionaris. Segons algunes firmes del diari «The Manchester Guardian» i Emma Goldman, delegada a Londres de la CNT-FAI i per algun temps de la Generalitat, la CNT-FAI responia als desigs de la societat catalana.
Tot plegat oferia una visió contradictòria i distorsionada de Catalunya. Es partia de la falsa premissa que el nacionalisme català, contraposat a l’internacionalisme dels partits d’esquerra, tenia un origen burgès. Res més lluny de la realitat: ERC, el partit hegemònic, tenia el suport d’amplis sectors populars i, d’altra banda, el PSUC, que mai no va renunciar al catalanisme, tenia cada cop més influència política.
Amb tot, l’anàlisi ideològica de la situació canvia el dia 3 de maig de 1937 en esclatar els enfrontaments armats a la ciutat de Barcelona coneguts com els fets de Maig, que marcaren un abans i un després en la manera d’entendre la guerra i el paper que hi tenia Catalunya.
Amb Juan Negrín com a primer ministre, el Partido Comunista de España adquirí una influència creixent en la reconstrucció de l’Estat, atès que els dos ministeris gestionats pels comunistes es regien per criteris d’eficiència i centralització. L’autonomia catalana es va anar afeblint des que la Generalitat havia perdut les competències en matèria d’ordre públic i defensa. Arran del trasllat del Govern de la República a Barcelona el 31 d’octubre de 1937, el Govern de Catalunya, acusat per Negrín de no haver-se esforçat prou per a guanyar la guerra, fou desposseït cada vegada de més poder (Negrín tenia una concepció autoritària del Govern i l’Exèrcit era controlat pel PCE).
Les tensions entre Companys i Negrín i el recel mutu que sentien —la situació s’allargà fins al final de la guerra i el primer exili, i el Foreign Office sempre n’estigué al corrent— ajuden a explicar la decisió de Companys de buscar una mediació internacional per a aturar la guerra, com també el seu intent d’apartar Negrín del poder, a l’agost del 1938.
La política exterior de la Gran Bretanya i França consistí a aïllar la guerra espanyola dels problemes europeus i a deixar la República a mercè dels esdeveniments, que ja s’endevinaven favorables als rebels. La Gran Bretanya donava prioritat al foment de les relacions amb Itàlia, ja que per a mantenir l’equilibri europeu calia separar les aspiracions polítiques de Mussolini de les de Hitler. La política d’appeasement consistia a arribar a acords puntuals amb les dictadures a fi d’evitar una possible guerra europea i mundial
El 16 d’abril de 1938 se signava un acord, conegut com el pacte de Setmana Santa, entre la Gran Bretanya i Itàlia. Amb relació a la guerra d’Espanya, Itàlia acceptava el pla britànic per a la retirada de voluntaris que compliria les condicions del CNI i també prometia que al final de la guerra retiraria totes les tropes que tenia en territori espanyol. La Gran Bretanya, que reconeixia la sobirania italiana a Abissínia, es comprometia a complir l’acord un cop resolt el conflicte espanyol. Una vegada més, la Gran Bretanya i Itàlia havien arribat a un acord que afectava Espanya sense que el Govern espanyol en tingués coneixement. El 29 d’abril, el Govern espanyol va presentar davant la Gran Bretanya, per via diplomàtica, una protesta, que no tingué cap efecte.
El Regne Unit va tirar per terra les esperances que el 13 de març despertà en les files republicanes el nou Govern frontpopulista francès presidit per Léon Blum. Després de la pèrdua del front d’Aragó, alguns dirigents republicans eren del parer que la guerra es podia donar per perduda. Compartien aquest pensament Azaña, Companys, I. Prieto i José Antonio de Aguirre y Lecube, entre d’altres.
La qualitat de les relacions personals entre els polítics en una situació de guerra és molt important, ja que l’activitat parlamentària és quasi inexistent, els partits polítics estan inactius i sovint actua la censura. Les desavinences entre Negrín i els polítics esmentats i la destitució d’I. Prieto com a ministre de la Guerra van accelerar la decisió de Companys i del president d’Euskadi, J.A. de Aguirre, d’aturar la guerra mitjançant una mediació internacional, amb l’objectiu de salvar la democràcia espanyola i l’autonomia de Catalunya.
El 23 d’abril, quan els seus delegats a Londres i París ja havien començat les gestions —mantingudes en secret—, Lluís Companys va enviar una llarga carta al president del Govern, en la qual es queixava d’un conjunt d’irregularitats relatives al funcionament de l’administració de justícia, que era el motiu de la carta.
Lluís Companys havia decidit enviar a Londres com a representant seu Josep Maria Batista i Roca, juntament amb Pere Bosch i Gimpera, que hi arribà més tard, per donar suport a Batista. A París, Nicolau Maria Rubió i Tudurí treballava en la mateixa línia. L’objectiu era clar: intentar aconseguir una mediació internacional per a aturar la guerra.
A pesar que, segons sembla, Batista i Roca aconseguí de manera intel·ligent fer arribar al primer ministre britànic les demandes de Lluís Companys, un president amb una imatge poc positiva en l’entorn del Govern britànic, les gestions catalanes a Londres no donaren els resultats esperats.