La consideració que Lluís Companys valgué als seus contemporanis anglosaxons ocupa un ventall que va des de l’admiració com a líder polític de Catalunya fins a la indignació davant del que s’entenia com a subordinació als anarquistes. Com es podia esperar, l’admiració generalment es troba en els escrits dels observadors, tant britànics com nord-americans, amb un mínim de coneixement de Catalunya i d’afecte vers el país. Les crítiques més acerbes tendeixen a procedir dels diplomàtics conservadors, sobretot dels representants de la Gran Bretanya. Atès que els britànics tenien importants negocis a Catalunya i uns mil cinc-cents ciutadans residents a Barcelona, no resulta gens sorprenent que el principal consolat britànic a Espanya tingués seu a la capital catalana. Consegüentment, es conserven nombrosos informes al Govern de Londres sobre la vida política de Catalunya, amb moltes referències a Companys.
L’ambaixador britànic des del 1928 fins al final del 1935, Sir George Grahame, era un home relativament liberal, inclinat a mirar amb benvolença les noves autoritats republicanes. Admirava tant Manuel Azaña com el coronel Macià, i sentia simpatia per les aspiracions a un Estatut d’Autonomia per a Catalunya. Malauradament, les seves actitudstolerants no eren compartides pel cònsol general a Barcelona, Norman King, un conservador nascut el 1880. King, que compartia moltes de les actituds —de superioritat, si no clarament racistes— dels conservadors britànics envers els espanyols, aviat es va revelar com un crític hostil envers la nova República en general i el que passava a Catalunya en particular. Per bé que declarà diverses vegades que apreciava les cordials relacions personals que mantenia amb Companys, els comentaris de King tendien a ser molt crítics.
Inevitablement, els diplomàtics britànics van sentir un torbament considerable davant de la situació catalana després de la insurrecció anarquista del desembre del 1932, i fou en aquest context que evolucionaren les seves actituds envers Companys. Sir George Grahame acabava el seu informe sobre aquells esdeveniments amb el comentari següent: «La lliçó d’aquesta darrera insurrecció és que l’extrema esquerra encara pot posar en perill l’Estat, i que és indispensable un Govern fort per mantenir l’ordre i garantir la seguretat de les institucions existents.» Els dubtes sobre la capacitat de les autoritats catalanes per a controlar les forces subversives de la CNT es van dissoldre en part per la relativa facilitat amb què el moviment insurgent del desembre del 1933 fou sufocat a Catalunya. De tota manera, la mort el 25 de desembre de 1933 del president de la Generalitat, Francesc Macià, féu néixer dubtes considerables entre la comunitat diplomàtica britànica. Sir George Grahame considerava el coronel Macià un home de confiança i pensava que la seva desaparició encetava un període d’incerteses, en part perquè no hi havia ningú amb prou habilitats, maduresa i experiència per a ser-ne el successor natural: «La seva mort complicarà encara més la situació política a Catalunya, perquè no hi ha ningú especialment indicat per succeir-lo, i certament ningú que, als ulls dels catalans, posseeixi l’aurèola que, a pesar de la fricció engendrada inevitablement per l’exercici del poder, cenyí fins al final el cap venerable del primer president de la Generalitat.» Sir George Grahame es limità a informar de la pujada al poder de Lluís Companys, sense fer cap comentari.
Quant a la disputa sobre la Llei de Contractes de Conreu, inicialment entre Esquerra i la Lliga, i en un segon moment entre Esquerra i el Govern central, els observadors del Govern britànic s’inclinaven pel punt de vista de Francesc Cambó. Des de Madrid, Sir George Grahame tendí a informar dels esdeveniments en un to relativament neutral, però a Barcelona, Norman King ja estava començant a revelar una aproximació més partidista als polítics locals. El 8 de juny, el Tribunal de Garanties Constitutionals dictaminà que el Parlament català no tenia poder per a legislar en matèria de Ley de Contratos. Norman King explicà clarament a l’ambaixador per què, a Catalunya, la decisió del Tribunal fou vista com un intent de retallar l’autonomia del país. De tota manera, no amagava el fet que considerava temerària la decisió de Companys de presentar la llei sense modificar al Parlament de Catalunya. És més, titllava de «provocadores» les advertències de Companys en el sentit que Catalunya defensaria la República contra la reacció monàrquica. Continuava afirmant que l’actitud d’Esquerra «es pot comparar a la dels atletes que es neguen a participar en cap competició llevat que estiguin segurs de guanyar i que abandonen el ring a la primera decisió desfavorable».
En contrast, el degà dels hispanistes britànics, el professor Edgar Allison Peers, de la Universitat de Liverpool, a pesar de les seves opinions conservadores, veia Companys amb una certa admiració. El descrivia com «un home petit, d’aspecte poc distingit, que com a advocat va tenir molt a veure amb els sindicats de treballadors i sobre el qual els anarcosindicalistes parlaven com si el tinguessin dominat. Però era un parlamentari agut amb grans dots per a l’organització; i els sis primers mesos de l’any 1934 van transcórrer amb força placidesa». Però en viatjar sovint a Catalunya, canvià d’opinió. Peers s’adonà, com el mateix Companys, que no solament la Llei de Contractes de Conreu sinó també tota idea realista de l’autonomia catalana es veien amenaçades per la Confederación Española de Derechas Autónomas. Essencialment, Peers estava d’acord amb Companys, que el 12 de juny havia declarat al Parlament de Catalunya, tal com recull F. Escofet en Al servei de Companys i de la República: «[...] l’ocorregut amb aquesta Llei és solament un episodi en les relacions que el Govern ve sostenint des de fa temps amb els últims Governs de la República. L’ofensiva a les nostres llibertats s’ha anat produint cada dia des de tots els Ministeris amb milers d’incidències ocorregudes, i responen a una tàctica i una persistència de l’Estat, o més aviat de les influències monàrquiques que s’han apoderat del’Estat».
Consegüentment, Peers va escriure: «Pel que em sembla, l’opinió dels catalans del carrer en aquest període, tan diferent de la dels polítics i els revolucionaris, estava clarament de part del Sr. Companys, no tant per amor a la causa dels rabassaires com perquè hi havia el sentiment que el Tribunal havia actuat d’una manera arbitrària, i que, per l’honor de Catalunya, el Sr. Companys havia donat l’única resposta possible.» Tot i que el Govern d’Alejandro Lerroux es mostrava favorable a negociar una solució de compromís sobre la Llei de Contractes de Conreu, l’autonomia catalana estaria amenaçada si la CEDA arribava al Govern. Els contactes entre José María Gil Robles, el líder de la CEDA, i la dreta catalana s’intensificaren quan, el 8 de setembre, intervingué en una assemblea que la federació dels terratinents catalans, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, organitzà a Madrid.
Això no obstant, fins i tot el professor Peers estava alarmat per la manera com Companys es referia a l’actuació del Govern central com a «l’agressió, dintre de la República, dels lacais de la Monarquia i de les hosts feixistes monàrquiques, que ja han fet penetrar llur avantguarda i que són ja a les mateixes portes», i parlava del triomf final de «la nacionalitat catalana». L’actitud molt més crítica de Norman King envers Companys aviat virà cap a una hostilitat palesa. Això fou una conseqüència de la reacció del president a l’entrada de la CEDA al Govern central i a la seva proclamació del 6 d’octubre de 1934 de l’Estat català dins la República Federal espanyola. Les opinions de King estaven clarament tenyides per les companyies dretanes que freqüentava. Informava així el Foreign Office amb relació a Azaña: «M’havien informat que conspirava amb el Govern català per declarar una nova república, de la qual Catalunya seria el cap visible, en cas que el Govern de Lerroux intentés declarar l’estat de guerra en aquest país.» King creia que Companys no era un separatista, sinó que d’alguna manera havia caigut sota la influència de Josep Dencàs. El següent comentari revela les seves simpaties: «Afortunadament per a la causa de la llei i l’ordre, les tropes romangueren lleials, i no hi hagué senyal dels contingents catalans de Terrassa, Sabadell i altres poblacions deslleials.»
Fins i tot Peers creia que «el poble de Catalunya havia estat traït pels seus propis líders». Ni ell ni King no s’adonaren fins a quin punt Companys, ja sota una immensa pressió del nacionalisme extrem d’Estat Català, era també la víctima de la provocació de Gil Robles. Formaven part del nou gabinet tres cedistes: José Oriol Anguera de Sojo (Treball), Rafael Aizpún Santafé (Justícia) i Manuel Giménez Fernández (Agricultura). Anguera de Sojo fou una elecció deliberadament provocadora. Com a membre extremista de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, era un enemic acèrrim d’Esquerra. Com a intransigent governador civil de Barcelona el 1931, la seva política inflexible contra les vagues havia empès la CNT a la insurrecció. L’elecció era conscientment ofensiva, des del moment que Companys havia enviat un diputat a veure Alcalá Zamora per implorar-li’n l’exclusió. Gil Robles va refusar categòricament els suggeriments del president. Això no obstant, és evident que, en aquestes circumstàncies, l’actuació de Companys fou, com a mínim, poc realista si no clarament irresponsable.
Arran de la frustrada rebel·lió federalista del 6 d’octubre, l’actitud crítica de Norman King fou secundada perSir George Grahame, que féu comparacions extremament desfavorables entre l’estatura política de Companys i la de Francesc Macià. El 10 d’octubre de 1934, va escriure: «Larebel·lió del Govern català, per bé que simultània a la vaga general i l’aparició dels elements violents de la classe treballadora, i sense cap mena de dubte molt condicionada per aquests esdeveniments, fou purament política i probablement deguda en gran part al caràcter i l’actitud personals del Sr. Companys, president de la Generalitat. Com vaig referir en el seu moment, vaig tenir una entrevista amb el Sr. Companys al maig passat, quan em trobava a Barcelona. Se m’aparegué com un polític submís i mancat d’escrúpols, de la mena dels que sovint es troben als països de l’Amèrica Llatina i quasi el contrari que el seu predecessor, el Sr. Macià, que era un català recte i venerable, ple d’ideals. ElSr. Companys em va parlar gairebé amb menyspreu del Sr. Azaña, tot dient que, a pesar que aquest era un president competent quan tenia el govern del país a les seves mans, no era gaire bo a l’oposició, perquè li faltava iniciativa i era massa filosòfic, reservat i desdenyós amb els adversaris. El Sr. Companys semblava sentir-se orgullós d’entendre com s’han de manejar i dirigir els moviments de masses avui en dia, i em va sobtar que hagués estat seduït per mètodes espectaculars com els que predominen a Itàlia i Alemanya. Sembla que tenia un fort component d’audàcia i ambició en el seu caràcter. Els fets recents mostren el que li faltava, és a dir, el poder de sospesar la força material a la seva disposició i que podia tornar-se en contra seva.»
Que diferents que eren els comentaris del corresponsal catòlic anglès del «Daily Chronicle», Henry Buckley, que va escriure: «Al cap de dos segles i quart d’opressió des que Felip V abolí l’autonomia regional al començament del segle XVIII, Catalunya havia tornat a ser lliure només durant tres anys escassos, des de la proclamació de la República el 1931, i ara l’Espanya feudal era a punt de tornar a esclafar la independència. Els catalans anaren a la revolta d’octubre, tal com feren quan fou proclamada la República a l’abril del 1931. Però aquest cop fou una cosa breu. Curiosament, gairebé tota la resistència estava formada per la classe mitjana, és a dir, per Esquerra Republicana, el partit liberal liderat per Lluís Companys, i per Estat Català, el moviment separatista que treballava colze a colze amb l’esmentat partit. […] Companys i Esquerra defensaven tot el que era liberal i d’esquerra en la política catalana i nacional i aquí estaven cooperant amb un grup de tendència feixista.»
La conseqüència de l’actuació temerària de Companys fou la clausura del Parlament de Catalunya, la suspensió de l’Estatut, l’anul·lació de la Llei de Contractes de Conreu, la prohibició dels periòdics publicats en català i el retorn al Govern de Madrid del control de la llei i l’ordre i dels assumptes de treball. Encara hi havia empresonats més de tres mil catalans al començament del 1935. En el curs del seu judici pel Tribunal de Garanties Constitucionals, que començà el 27 de maig i s’allargà fins al 7 de juny de 1935, en la seva intervenció final Companys, segons recull Alardo Prats a El gobierno de la Generalitat en el banquillo, declarà: «En nombre propio, insisto en destacar mi mayor responsabilidad por los motivos que ya ha expuesto mi defensor siguiendo mis instrucciones. Mis compañeros, por el afecto que me tienen, por la serenidad de su ánimo y por estímulos de elegancia espiritual, sienten satisfacción y tienen a honor el compartir e igualar su responsabilidad con la mía. Pero a mí me produce una impresión que me hace exclamar: esto, señores del Tribunal, no sería justo. Si hay un responsable, soy yo; o, cuando menos, tengo que absorber la mayor parte de la responsabilidad. Dicho esto, ahora, en nombre de todos, debo añadir lo siguiente: Afirmo por nuestro honor, porque es la verdad, ante el Tribunal, ante el país y ante la Historia, que el móvil de nuestras determinaciones no fué otro que la defensa de la República demócrata y parlamentaria y de las libertades que la Constitución del Estado tiene reconocidas a Cataluña.» El professor Peers considerava aquesta intervenció digna i cavallerosa, en part perquè estava convençut que Companys havia estat forçat per Josep Dencàs i el cap de la policia, Miquel Badia, al que ell anomenava «una boja aventura», la declaració de la independència de Catalunya. Peers s’inclinava a creure que Companys havia fet la declaració «en contra de la seva voluntat», i possiblement fins i tot amb la pistola al pit.
L’atac a les llibertats catalanes per la coalició Radical–CEDA afavorí subreptíciament els grups tant esquerrans com nacionalistes en les eleccions parlamentàries del 16 de febrer de 1936. A l’octubre del 1935, Sir George Grahame fou substituït pel considerablement més dretà Sir Henry Chilton. Norman King revelà els seus propis prejudicis, com també confirmà els del nou ambaixador quan va escriure: «L’anunci del resultat de les eleccions fou seguit per una tranquil·litat que era quasi perillosa. En aquests casos, quan es veu venir la possibilitat de problemes, les classes acomodades sembla que surten d’escena temporalment. No seria cap exageració afirmar que a Espanya, quan l’esquerra perd les eleccions, es nega a seguir les regles del joc i amenaça amb la revolució, mentre que si guanya l’esquerra, la dreta es fa fonedissa.» D’altra banda, en el mateix informe, reconeixia que la pena imposada a Companys i els seus consellers de la Generalitat havia influït significativament en el resultat de les eleccions. Amb paraules seves: «L’extraordinària popularitat del Sr. Companys és deguda a la seva cordialidad popular [en castellà a l’original], un terme difícil de traduir. S’ha guanyat la seva reputació com a assessor legal dels sindicalistes, i en política ha esdevingut naturalment el defensor dels drets dels treballadors. És astut i mancat d’escrúpols, i el millor que he sentit a dir sobre ell és que hi ha advocats pitjors i polítics que encara tenen menys escrúpols que ell. El seu aspecte no desmenteix la seva reputació, però té el gran do de dominar el populatxo amb la seva oratòria. Ha obtingut 260 990 vots, i el fet que tantes persones l’hagin votat a ell quan encara és a la presó per haver causat una guerra civil és significatiu de l’actitud de les masses. El fet que el Sr. Companys, per la seva desconfiança envers Madrid, hagi fet perdre temporalment als catalans la seva autonomia ja no es té en compte. Per a ells és el successor del seu heroi Macià, i el defensor de la independència de Catalunya. És curiós remarcar a propòsit d’això que Companys no era un separatista, i que en els seus moments més serens probablement hauria desaprovat la temerària actuació de l’octubre del 1934, a què fou arrossegat per Dencàs, Badia i altres caparruts.»
El nou ambaixador britànic, Sir Henry Chilton, era un home d’opinions extremament conservadores. Com la majoria dels oficials del Foreign Office, considerava el Front Popular com una mena de cavall de Troia al servei del Comintern. En resposta a les celebracions del Primer de Maig a Madrid, comentà que li feia «l’efecte que el dèbil i vacil·lant Govern espanyol havia abandonat el poder a mans del proletariat». La reacció suspicaç de Chilton davant del retorn de Companys com a president de la Generalitat estava tenyida per l’hostil valoració que li n’havia proporcionat Norman King, el qual referia, en un to més pedagògic: «No hi ha hagut alteracions de l’ordre públic arran de l’arribada del senyor Companys, i caldrà veure si ell i els seus antics companys de presidi han après la lliçó i manejaran la nova situació amb un esperit esmenat per un empresonament de quinze mesos. La seva actitud i la dels seus seguidors no és tranquil·litzadora. Lluny de manifestar cap penediment pels fets del 6 d’octubre, que es demostraren tan desastrosos per a Catalunya i la resta d’Espanya, òbviament veuen la data com una fita en la història de Catalunya.»
Malgrat la seva antipatia per Companys, els informes de King contribuïren a difondre la idea que Catalunya constituïa un oasi de tranquil·litat a la primavera del 1936. En una data tan tardana com a primers de juny, encara complagut amb la idea que Companys havia après la lliçó de l’empresonament, King va escriure a l’encarregat d’afers econòmics britànic a Madrid, George Ogilvie-Forbes: «Sembla que el Sr. Companys és conscient de la importància dels problemes a què ha de fer front. Malgrat que com a antic defensor legal dels sindicalistes sempre ha estat mirat amb molt de recel pels conservadors i propietaris, sembla que ha flexibilitzat les seves opinions. Ha declarat que defensarà la llei, que mantindrà el dret al treball i que previndrà la coerció, i es diu que no fa gaire va dir: “Val més un dictador que el comunisme.” Una persona que coneix el president m’ha assegurat que no és improbable que el Sr. Companys i la classe burgesa facin causa comuna contra els seus enemics anarquistes i comunistes.»
L’esclat de la guerra sorprengué Sir Henry Chilton de vacances a la seva esplèndida residència de Sant Joan Lohitzune, a França, on romangué fins que es jubilà, al final del 1937. Profundament hostil envers els republicans, als quals se solia referir com «els rojos», Chilton mantenia relacions cordials amb els rebels militars a l’altre costat de la frontera. Per tant, els britànics confiaven per informar-se sobre la política catalana en Norman King, que es comunicava directament amb el Foreign Office. Feia molt pocs esforços per ocultar el fet que aprovava totalment el cop militar. Reincorporat després de les seves vacances d’estiu, poc després d’arribar a Barcelona en el destructor HMS London, va escriure: «Sembla que el Govern del Sr. Companys està perdent el control. Han sembrat vent i ara cullen les tempestes. El mateix Sr. Companys no és més que un titella i dóna la impressió, tant físicament com metafòricament, de ser una rata que ha caigut a la trampa.» I continuava dient: «És per això que em fa l’efecte que els desastres de la setmana passada només són el primer acte de la tragèdia. Barcelona sembla condemnada a ser l’escenari de més lluites i horrors, sigui com sigui que es resolgui la situació general. Si el Govern aconsegueix sufocar la rebel·lió militar, Espanya caurà en el caos d’alguna forma de bolxevisme i es pot esperar que hi hagi actes d’una brutalitat salvatge.»
Amb tot, al principi King féu un esforç per aconseguir entendre una mica el que Companys intentava fer exactament davant del fet que el cop militar hagués deixat el poder polític al carrer, dominat per la CNT. El 6 d’agost va escriure: «En aquest maremàgnum terrible, el Govern del Sr. Companys s’està esforçant per conservar una aparença d’autoritat a base de treballar amb els comitès dels extremistes. S’han nomenat consellers de Proveïments i Oci públic (sic), presumiblement a imitació del sistema rus. El Sr. Companys em va dir personalment que esperava trobar la solució a les seves dificultats formant un nou Govern i ara ha delegat laseva autoritat com a president del Govern al Sr. Casanovas, un personatge català molt popular, i ha inclòs en el gabinet diversos líders de l’extrema esquerra, amb l’esperança d’assolir un compromís de treball i evitar les friccions entre els anarquistes armats i el Govern que podrien portar a un enfrontament declarat. El Govern, per descomptat, confia especialment en la disciplinada Guàrdia Civil, de la qual hi ha uns 1 200 agents a Barcelona i 800 a la resta de Catalunya, però aquests homes, ni tan sols amb la policia de xoc del Govern i la milícia antifeixista, no gosen ni intentar desarmar els anarquistes i el proletariat armat a la capital i a províncies. Un intent prematur podria resultar fatal. Sempre ha estat el malson dels catalans respectables que la “xurma” del proletariat pogués desfermar-se i obtenir el poder, cosa que ara tenen l’oportunitat de fer. Al Sr. Companys, per tant, li toca jugar la carta de mirar d’induir els seus líders a treballar amb ell i fer totes les concessions que siguin necessàries.» King es mostrà disposat durant molt poc temps a comprendre les enormes dificultats a què s’havia d’enfrontar Companys a l’hora de mantenir una relació de treball amb la CNT mentre també intentava restablir la llei il’ordre.
King aviat insinuà que Companys era blasmable en certa mesura per la pèrdua de l’autoritat política, per l’establiment imminent d’un règim soviètic i per les atrocitats perpetrades per elements incontrolats i per la FAI, i fins afirmà faltant a la veritat que Companys havia armat els treballadors abans del cop militar: «El Sr. Companys potser no ha ordenat ni aprova les atrocitats que estan tenint lloc actualment, però si es considera que va pujar al poder a través de la Confederació Nacional del Treball (CNT), ara aliada amb els anarquistes, com a advocat de la qual forjà la seva reputació, i que el seu Govern va armar els anarquistes abans de l’esclat de la present revolta, no pot eludir la seva responsabilitat.» A pesar dels esforços de Companys i la Generalitat per controlar els desordres, King referia que «el control s’està escapant cada cop més de les mans del Sr. Companys i del Govern del Sr. Casanovas i cau en les dels anarcosindicalistes». Titllava la situació d’«anarquia bolxevic» i considerava les forces del Govern una «colla de toscos reclutes, joves anarquistes, malfactors evadits i altra xurma armada, incloent-hi un grapat de dones». Així mateix, va presentar l’esborrany d’una carta que proposava enviar al Governcatalà. En ella, protestava contra «l’estat d’anarquia que encara impera al país que vostè governa» i de «les atrocitats comeses per ciutadans espanyols contra els seus conciutadans, algunes de les quals, si són certes, i tinc bons motius per creure-ho, deshonraria la pitjor raça de salvatges que coneix la humanitat». El Foreign Office li negà l’autorització per a enviar una carta semblant.
La deterioració de l’actitud de King envers Companys era fonamentalment el resultat de la seva comprensible indignació davant la col·lectivització de nombrosos negocis britànics, la violenta requisició de la propietat, especialment cotxes de motor, de ciutadans britànics i dels béns d’empreses britàniques en dipòsit al port de Barcelona. Aquests actes desfermaren la seva intensa antipatia pels anarquistes. La seva disposició a donar per fet que això significava que el bolxevisme s’estava apoderant de Catalunya es pot llegir en molts dels seus despatxos. A mitjan agost, King informà Londres sobre una entrevista amb Joan Casanovas, durant la qual ell va protestar sobre la requisa de cotxes i l’obertura de la correspondència consular. En el decurs de la seva trobada, durant la qual el to de King envers el conseller primer català era extremament insolent i despectiu, Casanovas digué que «estava lluitant per restablir l’ordre enmig de la confusió de la qual era responsable l’última insurrecció». King va replicar-li bruscament que «a jutjar per les declaracions del Sr. Companys, l’ordre que el Govern català intenta restablir és, si fa no fa, el bolxevisme». Més gràficament, el 28 d’agost de 1936 va escriure sobre l’onejar de la senyera catalana a Montjuïc: «els catalans (un mot que avui significa l’escòria de la població) consideren que l’enarborament d’aquesta bandera és un altre pas cap a la independència de Catalunya».
El que King semblava no tenir en compte era que, lluny de ser el mer titella dels anarquistes, Companys s’havia adonat que el Comitè de Milícies Antifeixistes en realitat era una gran eina que els permetia salvar les aparences, atesa la seva manca de preparació per a capejar una revolució, i no diguem una guerra, una percepció que obria la porta a la recuperació final de l’autoritat governamental. De fet, tot i que semblava que els treballadors havien assolit el poder, prou per alarmar King i altres representants diplomàtics, en realitat la CNT havia acceptat que el Comitè de Milícies Antifeixistes fos simplement un subcomitè de la Generalitat. Efectivament, Companys havia assegurat la continuïtat del poder estatal, encara que aquest es trobés temporalment en un segon terme. La presència al Comitè tant d’Esquerra Republicana de Catalunya com del Partit Socialista Unificat de Catalunya n’era una garantia. Com és comprensible, en el seu moment ni King ni els seus col·legues nord-americans, el cònsol general dels EUA Lynn W. Franklin i el seu successor Mahlon Fay Perkins, no ho podien veure. El PSUC tenia tant d’interès com Companys i Esquerra a dominar la revolució. Companys havia persuadit la CNT perquè assumís responsibilitats sense un poder institucionalitzat a llarg termini. Els observadors diplomàtics van tardar una mica de temps a adonar-se que l’efectiva autoritat dels anarquistes al carrer tindria una vida curta. Fins i tot quan, al final de setembre, la CNT accedí a dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes i a deixar la seva participació directa en la Generalitat, Perkins continuava veient només «un estat general de desorganització» i un Companys sense poder.
L’opinió que King tenia de Companys coincidia amb la del periodista nord-americà Cedric Salter, que es trobava a Espanya com a corresponsal del «Daily Mail». Salter veia Companys com «un petit advocat esmunyedís, amb una barbeta enfonsada, la mirada furtiva, i la veu més commovedora i bonica per discursejar», que «era incapaç de dominar el remolí sindicalista». Segons Salter, Companys, «sense altres qualitats que l’oportunisme, la manca d’escrúpols i una capacitat de seduir el populatxo català en la seva pròpia llengua, resultava força incapaç d’aturar l’anarquia que creixia com l’escuma, i concentrava tota la seva considerable capacitat d’astúcia i murrieria a evitar un enfrontament amb els sindicalistes». La conclusió de Salter sobre les relacions de Companys amb la CNT era una mica cínica: «Tot i que prou perspicaç per saber que els decrets que s’ha vist obligat a signar portarien Catalunya inevitablement a una ràpida bancarrota i l’enfonsarien en el caos, ha continuat fent-ho, i així ha dut a terme la valuosa tasca de seguir esperonant la crisi quan el Govern de Madrid ha d’agafar les regnes de Catalunya completament, i això és el que ha aportat a l’esforç de guerra nacional.»
L’actitud despectiva de Norman King envers Companys aviat li portà problemes a causa d’una carta publicada l’1 de setembre de 1936 al «News Chronicle» pel poeta britànic Stephen Spender. La carta descrivia un viatge que el poeta havia fet a Espanya pel març. Quan era a Barcelona, King l’havia convidat a sopar. Sense dir el seu nom, Spender va escriure: «Al cap de molt poca estona, sense esbrinar les meves inclinacions en política, em va dir en un to de camaraderia i amb molta contundència que tant de bo Companys, el president electe de la República catalana (amb qui ell tenia una relació política d’importància internacional, per darrere només d’un ambaixador) hagués mort d’un tret arran de la insurrecció del 1934.» King s’afanyà a assegurar al Foreign Office que tenia les relacions més cordials possible amb Companys i amb la família del coronel Macià. Això no obstant, com es revela en la seva llarga correspondència posterior, estava convençut que la carta de Spender havia posat en perill la seva vida. A causa de la seva preocupació, King informà Companys sobre la carta, per bé que no va explicar a Londres exactament en quins termes ho va fer. Companys, conscient de la necessitat de mantenir una bona relació amb la Gran Bretanya, va escriure una carta a King en què li assegurava que la seva cordial relació no s’havia vist perjudicada, i d’aquesta manera es resolgué l’assumpte.
En el curs de la irregular correspondència amb els seus superiors, King no negà que hagués fet el comentari ofensiu i que seguia mantenint intactes les opinions sovint expressades sobre els fets de l’octubre del 1934 i les seves seqüeles. De fet, tornà a expressar el mateix judici d’una manera una mica més circumspecta al final de novembre del 1936. Aquests comentaris es troben en un informe sobre la situació de guerra que envià a Frank Roberts, del departament encarregat de l’Europa Occidental. En una sèrie de comentaris que revelaven la seva simpatia per la insurrecció militar, deia que, després de les revoltes asturiana i catalana de l’octubre del 1934, «la dreta va tractar els rebels amb tanta delicadesa que estaven acumulant problemes frescos per a ells. En comptes d’encarregar-se de seguida dels presoners, castigant els líders severament i deixant anar la resta, van executar uns pocs rebels insignificants i van empresonar els líders amb milers dels seus seguidors». El que dóna a entendre clarament és que Companys, amb altres líders asturians i catalans, hauria hagut de rebre un tret. D’alguna manera, l’informe de King era profètic, en anticipar amb força exactitud que si Franco vencia, «Barcelona serà l’escenari d’una carnisseria més espectacular que la viscuda a Madrid».
Aproximadament per la mateixa època del furor provocat per la carta de Stephen Spender, John Langdon-Davies féu una visita al Foreign Office de Londres. Antic estudiós dela cultura catalana, Langdon-Davies havia estat a Barcelona com a corresponsal del «News Chronicle». La seva visita al Foreign Office era un intent de contraatacar l’apocalíptica visió de Companys i de la situació catalana que es desprenia de les fonts dretanes. Un mes després, posà per escrit les seves pròpies opinions sobre l’un i l’altra en el seu llibre Behind the Spanish Barricades (“Rere les barricades espanyoles”). Va acabar considerant Companys «el millor home que avui té Catalunya», a pesar de la impressió inicial, molt desfavorable: «Mai no m’havia agradat el seu aspecte. S’assemblava massa a aquelles caricatures del príncep de la Corona alemanya que ens ajudava a guanyar la guerra per salvar la democràcia. El considerava un home dèbil, i un sentimentalista. M’equivocava de mig a mig. El vaig anar a veure al seu despatx privat de la Generalitat. […] Companys es posà còmode a la butaca i somrigué. Un estranger que podia parlar amb ell en català! Es va relaxar. La conversa que seguí em sembla que conté la revelació de certes veritats polítiques de la màxima importància per a qualsevol estudiant de polítiques en aquest món tan canviant.»
En el decurs de la seva llarga conversa, Companys parlà de la seva relació amb els anarcosindicalistes. Langdon-Davies comentà: «Des de la rebel·lió Companys ha insistit que la CNT prengués part en les responsabilitats del Govern. Naturalment, els curts de mires han pensat que això significava que la Generalitat s’havia convertit en una mera ombra a les mans de la CNT. Però la saviesa de Companys ha donat fruit. Ha amarrat els filòsofs antipolítica a la feinad’haver d’organitzar i governar. Si Companys no hagués defensat amb energia la política de fer els anarcosindicalistes responsables del que ha passat, aquests haurien acusat la burgesia de tot el que hagués anat malament; d’aquesta manera, es veuen obligats a justificar la seva existència aprenent com mantenir l’ordre públic; han de controlar els seus propis extremistes.» Així mateix, Langdon-Davies estava impressionat pel fet que Companys semblava haver mobilitzat la petita burgesia en la lluita antifeixista. I concloïa: «De cada mil persones que han sentit a parlar de Hitler i Mussolini probablement només una ha sentit a parlar de Companys, però això no canvia el fet que és un dels homes clau a l’Europa d’avui.»
L’opinió favorable sobre l’actuació de Companys de Langdon-Davies se situava a l’altre extrem del ventall respecte de les dels conservadors com el professor Peers, que es prenia la crema d’esglésies i la persecució de la gent de dreta com una prova que la Generalitat era un pobre titella a les mans d’extremistes. Considerava que Companys era còmplice dels que cometien atrocitats en nom de la lluita antifeixista. Veia el conflicte d’interessos entre la petita burgesia catalana nacionalista i la classe treballadora revolucionària com una guerra civil a petita escala, refrenada solament per la lluita més gran contra Franco.
Els esforços que feren Companys i la Generalitat per recuperar les seves atribucions dels comitès revolucionaris crearen una tensió considerable a Catalunya, tot i que els observadors diplomàtics anglosaxons estaven lluny de ser comprensius amb les dificultats que això ocasionava. La marxa de la guerra causava greus problemes econòmics i socials. La població de Barcelona havia augmentat el 10% per l’arribada de 350 000 refugiats. A curt termini, els comitès d’avituallament de la CNT, que requisaven aliments a les zones rurals i els distribuïen entre els pobres urbans, mantenien sota control l’escassetat i la inflació. Inevitablement, la mesura de la CNT d’imposar preus baixos portà els agricultors a emmagatzemar els aliments. L’escassetat consegüent i la inflació dels preus dels aliments ocasionaren les revoltes pel pa a Barcelona. Companys havia incorporat la CNT a la Generalitat al final de setembre i restablert les forces de policia convencionals a l’octubre. Els diplomàtics no copsaren la significació que això tenia. Per a King, l’entrada de la CNT al Govern era «una idea del tot nova» i no ho veia com una part de l’estratègia de Companys per tenir els anarquistes sota control. El cònsol general nord-americà, Mahlon Perkins, més perspicaç, veia el nou gabinet com «un intent per part del Govern de centralitzar i enfortir la seva posició», tot i que també hi veia «una minsa promesa d’èxit».
King, cada vegada més categòric en la seva condemna, aviat començà a dir a Londres que el nou Govern de Companys s’havia «lliurat, en cos i ànima, als bolxevics soviètics». L’expulsió del POUM de la Generalitat decretada per Companys el 16 de desembre no convencé King que s’estava restablint l’ordre. De fet, donà curs a algunes de les seves observacions més plenes de prejudicis: «El sistema que aquesta gent està imposant es basa en el lladronici, els incendis i l’assassinat.» I al·ludia al «component més baix, més mal educat i salvatge del proletariat, una facció del qual avui s’imposa mitjançant el terrorisme no solament a Barcelona, sinó a tot Catalunya». Consegüentment, continuava recomanant que «una gran potència com Anglaterra actuaria més d’acord amb la seva dignitat si trencava les relacions oficials amb un Govern que ha caigut a les mans de pistolers comunistes i anarquistes».
L’ambaixador nord-americà, Claude Bowers, sentia molta més simpatia tant envers la República espanyola com envers la Generalitat que els seus col·legues diplomàtics britànics, tot i que la seva opinió personal sobre Companys era relativament negativa. El 12 d’abril de 1937, va escriure a Washington des de Sant Joan Lohitzune sobre els esforços que s’havien fet per restablir l’autoritat: «Els informes que he rebut del nostre cònsol general a Barcelona indiquen que s’estan fent progressos per rescatar Catalunya del caos. Hi ha unes quantes raons per creure que de fet un exèrcit català podria entrar en acció per lluitar allà on fes falta. La força dels sindicalistes extremistes i dels anarquistes a Barcelona ha deixat el Govern de Companys en una situació molt precària durant mesos. Hi ha una cosa que em convenç ques’ha de produir un canvi radical en aquest lloc. Conec Companys, sé que és un polític apocat, oportunista, sense cap mena de coratge; i quan tot d’una agafa el bou per les banyes i planteja obertament demandes per a la unificació de totes les forces sota l’autoritat de Govern, sé que hi deu haver hagut un canvi en l’opinió pública. No és un home disposat a arriscar gaire.»
Quan, al començament de maig del 1937, es produí el major contraatac contra els anarquistes i el POUM, Norman King inicialment estava sorprès per les lluites al carrer i comentava, com feia sovint, el fet que semblava que a Barcelona era fàcil trobar pistoles quan escassejaven al front. L’ampliació de l’autoritat del Govern de València portà King a comentar: «Deu ser irritant per als catalans autonomistes i independentistes que aspiraven a la creació d’un exèrcit nacional català. El control de l’ordre públic també ha estat assumit pel Govern de València, la qual cosa constitueix una humiliant admissió d’incapacitat de governar per part de la Generalitat.» El professor Peers també aplaudí —cosa no gens sorprenent— l’actuació de la Generalitat durant els fets de Maig del 1937 i aprovà l’exclusió de la CNT del Govern al juny. Després dels fets de Maig, amb la política interna a Catalunya d’un interès decreixent pels diplomàtics estrangers, els comentaris sobre Companys es feren més infreqüents.
En contrast amb els informes de Norman King, tan obstinats en les seves opinions, és digne d’esment que els despatxos del cònsol general dels EUA a Barcelona i d’alguns altres agents consulars establerts a Catalunya tendien a ser informes més estrictament factuals, sense opinions expressades de manera vehement. El cònsol general dels Estats Units a Barcelona, Mahlon Perkins, a pesar de les seves opinions clarament conservadores, per exemple, estava tan consternat pel que ell anomenava la «tirania» de la zona franquista com pel que anomenava el «caos» de la zona republicana. Les actituds de King i Chilton eren típiques d’un cert sector de les classes altes britàniques, que es miraven els estrangers amb un disgust altiu. En canvi, els observadors britànics i nord-americans que havien dedicat molt de temps a l’estudi de la política espanyola i catalana, fins i tot conservadors com el professor Peers, tendien a sentir molta més simpatia. Això no obstant, com era lògic esperar, la simpatia o l’antipatia envers Companys no depenia de la nacionalitat de l’observador en qüestió, sinó que més aviat solia ser una conseqüència de les seves opinions esquerranes o dretanes prèvies.
Això es posa de manifest en les actituds davant del tràgic final de Companys. Pocs corresponsals estrangers van entendre les aspiracions catalanes tan plenament com Lawrence Fernsworth, un bon amic de Henry Buckley. A propòsit de l’empresonament i l’execució de Companys va escriure: «Un crim que va xocar particularment a Europa i el món liberal fou l’execució a Barcelona, a la presó de dubtosa reputació de Montjuïc, de Lluís Companys, l’anterior president del Govern regional català. Al començament de la Segona Guerra Mundial, havia estat arrestat a França pels nazis i lliurat a Franco. I allà a Montjuïc, un dia d’octubre del 1940, va trobar la mort davant d’un escamot d’execució. Les darreres paraules que digueren els seus llavis foren: “Visca Catalunya!”, pronunciades en la seva llengua materna. Jo coneixia el president Companys de feia molts anys. Fou un dels pioners del moviment republicà espanyol. Quan encara estava a la universitat havia estat un líder republicà delsestudiants. Era un liberal notable, un amic dels més desfavorits i estimava Catalunya profundament. Com a cap delGovern regional durant la Guerra Civil, havia tingut el gran mèrit de mantenir el Govern intacte davant de l’anarquia i el caos. Havia denunciat els militaristes i els seus sequaços despietadament i havia fustigat la seva imperdonable mala voluntat. Probablement no hi havia cap home de tots els que havien combatut el feixisme espanyol amb qui Franco pogués estar més complagut de tenir a la seva mercè.» El profranquista furibund Sir Robert Hodgson, agent diplomàtic del Govern britànic a Burgos, criticà el judici i l’execucióde Companys, no perquè fossin intrínsecament equivocats sinó com «una manca de saviesa» de Franco per no haver sabut adonar-se del rendiment polític de mostrar magnanimitat.