Vida i obra
De família humil, inicià estudis eclesiàstics que l’ajudaren a configurar la seva formació clàssica, i que hagué d’interrompre a causa d’una afecció pulmonar. Després d’una estada al sanatori de Caubet, tornà a Santanyí, on rebé la influència de l’escriptor Bernat Vidal i Tomàs. En els seus primers reculls de versos, Quatre poemes de Setmana Santa (1950) i Entre el coral i l’espiga (1952), a la tradició de l’anomenada Escola Mallorquina oposa, almenys en l’aspecte formal, la llibertat mètrica i una metaforització brillant i agosarada, que palesa la influència dels poetes castellans de la generació del 1927, influència que desaparegué en l’obra posterior. Amb↑Cant espiritual (1953, premi Ossa Menor 1952) derivà vers una inquietud religiosa centrada en el sentiment del pecat, del dolor humà i de l’absurd. La mateixa tònica, amb la incorporació al poema civil, apareix en els llibres Comèdia (1960), escrit cap al 1954 i que obtingué el premi de la Crítica el 1960, L’↑Evangeli segons un de tants (1967, premi Carles Riba 1962), Els fets (1974), Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca n’Amat a l’ombra? (1976), Cant de l’arc (1989), El poder i la verdor, Teatre del gran verd (1983), El jove (1987, premi Nacional de la Crítica, Lletra d’Or 1988, premi Nacional de Poesia de la Generalitat de Catalunya 1988) i Nova York (1991, premi Ciutat de Barcelona 1992). Pòstumament (2000) aparegué el recull Sonets, de poemes inèdits. Tot i que encara no ha estat prou reconegut, la seva narrativa recull i reflecteix la nova narrativa europea dels anys cinquanta i seixanta: existencialisme, experimentalisme i nouveau roman. El 1958 publicà la novel·la↑El mar (premi Joanot Martorell 1956 i versió cinematogràfica d’A. Villaronga l’any 2000), que, dins una estructura narrativa oberta, recull la seva experiència del sanatori barrejada amb records d’infantesa. Dins una línia semblant se situen les novel·les Haceldama (1959), Judes i la primavera (1963, premi Ciutat de Barcelona), Míster Evasió (1969), les dues últimes les més reeixides formalment, i Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria (1972). Conreà la crítica d’art (Tàpies, 1964; Juli Ramis, 1980), la crònica periodística i el teatre (Parasceve, 1958, premi Joan Santamaria 1957) i influí en el corrent renovador de la poesia mallorquina. Escriví també quatre volums de memòries: Els ulls (1973), La mirada (1975), La motivació i el film (1990) i Pere Pau (1992). Reclòs per raons de la malaltia des del 1972 a Santanyí, el reconeixement de la seva obra ha viscut una progressiva i creixent recuperació. L’any 1990 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, i el 1998, a títol pòstum, el govern Balear li atorgà el premi Ramon Llull.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Albertí, J. (1981)
- Coca, J. (19812)
- Diversos autors (19891)
- Diversos autors (20001)
- Lloveras, X. (1989)
- Pons, M. (1993)
- Pons, M. (1998), p. 433-522
- Rosselló Bover, P. (1987).