Desenvolupament enciclopèdic
Roderic de Borja, Alexandre VI, i encara més els seus fills, Cèsar i Lucrècia, sense oblidar la mare d’ambdós, Vanozza Catanei, són els personatges literaris de més gran requesta per la narrativa, el teatre i fins la poesia, des del mateix s. XVI fins a l’actualitat. El fet de ser un papa estranger en una època convulsa de la Itàlia de l’epoca, en uns moments igualment remoguts dins la cristiandat europea, el nepotisme generós que practicà, el poder polític i econòmic que atresorava aleshores el pontífex, la utilització dels fills amb finalitats polítiques, els afers boirosos i els morts al voltant de la cort papal, i, sobretot, el llegendari que ben aviat es congrià sobre la família més important de l’Europa del tombant del s. XV, tot plegat constitueixen elements, sens dubte, molt llaminers per a la literatura. De fet, la primera obra al voltant d’aquests personatges, el Diarium de Johannes Burchard, mestre de cerimònies d’Alexandre VI, esdevingué en gran part origen de la llegenda borgiana, al costat d’altres textos no menys influents, com ara la Storia d’Italia de F. Guicciardini. Segons Marion Hermann-Röttgen, tres són els grans temes que han orientat la tria dels Borja com a tema literari, ara seleccionant un dels membres de la família, ara un altre. En primer lloc, la crítica contra l’Església romana; en aquest cas es tendeix a la demonització d’Alexandre VI, de vegades posada en paral·lel amb la figura de Faust. Entre les obres més destacades que responen a aquest motiu hi ha les de Barbane Barnes (El pacte amb el dimoni, 1607), la tragèdia d’Oskar Panizza (El concili de l’amor, 1894) o el drama romàntic de Swimburne (The Duce of Gandia, 1908). En segon lloc hi ha el tema de l’heroi polític vinculat als moviments d’unificació nacional italiana; el protagonista n’és Cèsar Borja, i el primer text, no pròpiament literari, que situa el duc del Valentinois al nucli de la qüestió és Il principe de N. Maquiavel; altres obres que prenen aquest motiu són la d’Emma Robinson (Caesar Borgia, 1846) o el drama de Pietro Cossa (I Borgia, 1881). Finalment, atreuen poderosament l’atenció literària els aspectes eròtics i sexuals de la llegenda. Aquí els papers rellevants són per a Vanozza Catanei, l’amant de Roderic, i, sobretot, per a Lucrècia Borja, que, segons Hermann-Röttgen, serveix als autors per a projectar les pròpies fantasies sexuals. A aquest vessant responen l’obra de Tommaso Tommasi (Gregorio Leti) La vita del Duca Valentino (1655), el drama de V. Hugo Lucrèce Borgia (1833) o la novel·la Angela Borgia de C.F. Meyer (1891). O, en el cinema recent, els Contes immoraux de W. Borowczyk (1974), per esmentar un títol d’una immensa filmografia. També la lírica els ha dedicat alguna atenció, des d’Ariosto a Verlaine, passant pels versos satírics o panegírics adreçats a Alexandre VI. Sense oblidar l’òpera de G. Donizetti, Lucrezia Borgia (1833). Entre els autors més recents que mantenen els Borja com a tema literari, sense entrar en valoracions estètiques o fidelitats històriques, hom pot esmentar, entre d’altres, E. Cyran (Die Borgia, 1988; Lucrezia Borgia, 1990), M. Vicent (Borja Borgia, 1995), J.F. Mira (Borja papa, 1996), M. Vázquez Montalbán (O César o nada, 1998), M. Puzo (i C. Gino) (The Family, trad. cat.: Els Borja, 2001) o l’òpera de Carles Santos L’adéu de Lucrècia Borja, amb què s’inaugurà el Teatre Lliure de Montjuïc el 2001. Hi ha un parell d’apreciacions generals que convé fer: hi ha nombroses obres de frontera imprecisa entre la pretensió històrica i la ficció literària; sovint fa tot l’efecte que els personatges literaris dels Borja han estat utilitzats literàriament, més que no pas per a situar-los com a objecte literari en el seu context, per a tractar aspectes de l’època dels mateixos autors o bé obsessions d’aquests. De característiques ben diferents —encara que no menys mítiques— és la literatura que té com a protagonista Francesc de Borja, el sant de la família, com és el cas de Calderón i el seu El gran duque de Gandía (~ 1650) i molta poesia panegírica, especialment dins les files jesuítiques.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Batllori, M. (2002-2007)
- Hermann-Röttgen, M. (1994)
- Hillgarth, J.N. (1998), p. 331-348
- Lawe, K. (1998), p. 63-81
- Vilallonga, M. (20031).