Adoptà el nom de Francesc Pelai, malgrat haver-se-li imposat els de Francisco d’Assís, Pelàgio i Joan. Obtingué el grau de batxiller en filosofia i lletres (1856) i feu estudis de dret, que abandonà el 1860.
De ben jove manifestà una forta vocació literària, que complementà al llarg de la vida amb un intens activisme patriòtic i cultural. En una primera època, en què usà el català i el castellà, feu col·laboracions periodístiques i literàries a diverses revistes —per exemple, a La Revista de Cataluña— i publicà, entre altres obres, el poema Lo fill dels hèroes (1860), la novel·la en castellà Norma, o La sacerdotisa de la Isla de Sen (1862), una traducció catalana de Mireia de Mistral (en volum el 1864) i traduccions castellanes de literatura universal —desenvolupà una important tasca de traducció de textos d’autors romàntics com Goethe, A. Dumas o V. Hugo que publicà a El Novelista Popular, que havia fundat—. A Los trobadors moderns (1859) donà a conèixer els seus primers poemes catalans i el 1861 inicià la seva participació als Jocs Florals de Barcelona.
L’abandó del castellà a partir del 1865 marcà l’inici d’una segona etapa caracteritzada per la defensa de l’ús exclusiu del català i per una incansable militància a favor de la Renaixença. Fundà i dirigí l’anuari Calendari Català (1865-82), la revista quinzenal Lo Gai Saber (1868-69, 1878-83), des d’on defensà un catalanisme avançat per a l’època, i La Gramalla (1870). El 1869 obtingué el títol de mestre en gai saber als Jocs Florals i el 1875 en fou president. Fou autor d’una extensa obra literària de caràcter romàntic que abastà, amb resultats desiguals, els més diversos gèneres.
Com a poeta utilitzà alguna vegada el pseudònim de Lo Trobador del Montseny i publicà diversos reculls de poesia floralesca (entre d’altres, Lo brot d’acs, 1866; Flors i violes, 1870; El llibre del cor meu, 1874; Primaveres, 1881), un llibre de balades i tres poemes llargs (La masia dels amors, 1866, d’influència mistraliana, i els poemes èpics on glorificà les gestes catalanes L’Orientada, 1881, i Cap de ferro, 1889). En prosa escriví la novel·la històrica Lo coronel d’Anjou (1872) i narracions de base costumista i folklòrica, recollides a La panolla (1873) i La roja (1876). Per al teatre, entre altres obres, escriví els drames La creu de plata (1866), Bac de Roda (1868) i Miquel Rius (1870) i les comèdies de costums Las males llengües (1871), La pinya d’or (1878) i La falç (1878).
El patriotisme fou el mòbil principal de les seves activitats divulgatives com a folklorista (Cançons de la terra, cinc volums, 1866-77, primer recull de cançons tradicionals catalanes que incloïen sistemàticament les melodies; Endevinalles populars catalanes, 1882) i com a editor de textos catalans medievals (Obres d’Ausiàs Marc, 1864; Lo llibre de les dones de Jaume Roig, 1865; Lo llibre dels poetes. Cançoner d’obres rimades dels segles XII al XVIII, 1867, i Jardinet d’orats, 1869). Conreà també la literatura didàctica per a infants (als reculls de rondalles i consells en vers Lo llibre dels àngels, 1865, i a Lo llibre dels nois, 1871); escriví l’opuscle Quatre paraules sobre el llibre de D. V. Almirall “Lo catalanisme” (1886) i, a La Il·lustració Catalana (1884 i 1886), donà fragments d’unes extenses memòries.
Bibliografia
- Briz i Fernández, Francesc Pelagi: Cansons de la terra, cants populars catalans, E. Ferrando Roca; Alvar Verdaguer; Maisonneuve, Barcelona; París 1866-1877
- Panyella, R. (2004): “Aproximació a la trajectòria cultural de Francesc Pelai Briz”. Revista de Catalunya, 191/192, p. 115-127 i 93-109
- Panyella, R. (2006): “L’escriptor catalanista de la Renaixença: Francesc P. Briz, el model més pur”, dins Panyella, Ramon i Mar-Rugat, Jordi (ed.): L’escriptor i la seva imatge. Contribució a la història dels intel·lectuals en la literatura catalana contemporània. Barcelona, L’Avenç, p. 62-88
- Vallès, E. (1922): “Pròleg”, dins Pelai i Briz, Francesc: La panolla. Barcelona, Editorial Catalana, p. 5-10.