Cançoner Vega-Aguiló

Ms. 7 i 8 de la Biblioteca de Catalunya, que antigament havien format un sol volum, siglats Ha i Hb per Massó i Torrents, i VeAg per la tradició filològica occitana.

Desenvolupament enciclopèdic

Més antic que els altres cançoners catalans conservats, que daten del final del s. XV o del principi del XVI, aquest còdex, copiat entre els anys 1420 i 1430 en un entorn probablement cancelleresc o notarial proper a la cort barcelonina dels primers Trastàmara, constitueix el recull més important i extens de la poesia catalana anterior a Ausiàs Marc. El primer tom, a més, conté una trentena d’obres de trobadors dels s. XII i XIII i una quinzena llarga de peces líriques anònimes, en occità i d’estil trobadoresc, totes de gran interès filològic i lingüístic. D’altra banda, al segon tom, s’hi troben diverses obres de narrativa en vers i un cançoner personal d’Oton de Grandson, que hi és copiat en bloc. El valor més notable del recull, però, resideix en el fet de ser l’únic testimoni que ha transmès l’obra coneguda de poetes catalans de la segona meitat del s. XIV i del primer quart del XV, com Gilabert de Pròixida, Andreu Febrer, Melcior de Gualbes, Lluís Icart i Joan Basset. Com molts cançoners miscel·lanis, el VeAg presenta en aparença un gran desordre estructural. Però l’estudi global del manuscrit revela que aquest suposat desordre prové en gran part de la suma de diversos estrats compilatius que han confluït en el cançoner al llarg de la història, des del recull d’un nucli primitiu més antic fins a l’afegiment de successives ampliacions posteriors, on es troba representada l’obra dels poetes de moda en el moment de la compilació.

Bibliografia
  1. Alberni, A. (2002)
  2. Asperti, S. (1985)
  3. Bohigas, P. (1988)
  4. Pagès, A. (1936)
  5. Parramon, J. (2000)
  6. Riquer, M. de (1950)
  7. Riquer, M. de (1951).
Vegeu bibliografia