Molts dels seus llibres tenen doble versió catalana i castellana. A dos anys es traslladà a Barcelona amb la seva família, que visqué uns anys a les barraques de Montjuïc, i posteriorment es traslladà al grup de Cases Barates Eduard Aunós, al barri de Cantunis, d’on tragué gran part del material de la seva obra i on residí fins a la mort. El 1939 hagué de deixar l’escola i començà a treballar en oficis diversos. Autodidacte, començà a publicar els anys cinquanta, en què també s’inicià com a periodista. Feu de la immigració a Catalunya dels anys 1950-70 matèria d’una literatura amb un clar esperit de denúncia social i de compromís amb els més desafavorits, ja evident en les seves primeres novel·les, entre les quals hi ha Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Han matado a un hombre, han roto el paisaje (1959), Temperamentales (1960), Treinta mil pesetas por un hombre (1962) i Dios, la que se armó (1964), així com en les narracions Échate un pulso, Hemingway (1959) i en diversos reportatges.
El 1964 publicà Els altres catalans, obra a mig camí entre el reportatge i l’assaig literari i que obtingué una difusió extraordinària. Hi exposava l’aïllament de la immigració castellanoparlant que el franquisme afavorí amb l’objectiu d’erosionar la personalitat catalana. El sorgiment, com a resultat d’aquesta política, d’una identitat indefinida i reforçat, a més, per l’esquerda socioeconòmica de la majoria d’immigrants, el portaren a defensar-ne la integració al país d’arribada per tal de preservar la cohesió social, visió que també assumia les reivindicacions del catalanisme i rebutjava reaccions de tipus lerrouxista. Posteriorment, continuà l’evolució d’aquesta qüestió a Parlem-ne (1967), Encara més sobre els altres catalans (1973), Els altres catalans vint anys després (1985) i Els altres catalans del segle XXI (2001), en col·laboració amb Josep M. Cuenca i Flores, obra en què tracta específicament de la nova immigració extraeuropea.
Paral·lelament, la crònica social, especialment dels marginats i exclosos, continuà essent la seva preocupació central, que reflectí en ulteriors novel·les (Los hombres de la mala uva, 1968; Historia de una parroquia, 1971), en narracions (Trenta mil pessetes per un home, 1974; El juramento y otros relatos, 1987; Petit món, 1999; El sant de la mare Margarida, 2001; Patatas calientes, 2003) i en diversos assaigs, reportatges i prosa diversa, entre els quals hi ha Los que nunca opinan (1971), Ser obrero no es ninguna ganga (1968, que no pogué ser publicat íntegrament fins el 1976), Carta a un empresario (1974), Crónicas de marginados (1976), Barrio (1977), La nova pobresa (1989) i Els que no poden seguir (1993), on descriu la circumstància vital de les capes de la societat més desafavorides.
El seu compromís social l’involucrà en la política, activitat que el vinculà estretament al PSUC, tot i que no hi milità. Del juny del 1977 al desembre del 1978 fou senador per l’Entesa dels Catalans i del 1979 al 1983 regidor a l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat com a independent per aquest partit. Producte d’aquestes experiències foren Un charnego en el Senado (1979) i Un Ayuntamiento llamado ellos (1994), de to acusadament crític.
Publicà també diversos llibres de memòries i autobiogràfics: Aquella infància esvaïda (1987), Crònica sentimental, informal i incompleta (1936-1986) (1992), Les meves escoles (1998), Memòries d’un burgès i d’un proletari. De la República al 23-F (1931-1981) (1996) i Francesc Candel. Primera història, primera memòria (2006). De les seves nombroses col·laboracions a la premsa, en sortiren diversos reculls d’articles (La carne en el asador, 1966; Esa infancia devastada, 1980; El Candel contra Candel, 1981). Fou col·laborador habitual de la premsa diària i mantingué una secció en català al diari Avui.
Rebé diversos guardons, entre d’altres la Creu de Sant Jordi (1983), els premis Ramon Trias Fargas (1997), Jaume I (1997) i Ciutat de l’Hospitalet (2000), la Medalla d’Or de la Generalitat (2003) i la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona (2004). L’any 2005 es creà la Fundació Paco Candel, a la Zona Franca, que des del 2008 atorga el premi Memorial Candel a la trajectòria de persones distingides pel seu compromís social.
El febrer del 2022 la seva família donà el fons personal de l’escriptor —un dietari redactat entre el 1950 i l’inici de la dècada de 2000, cinquanta-cinc llibres escrits entre el 1956 i el 2006, 120 carpetes amb manuscrits i mecanoscrits, correspondència amb més de 5.000 cartes i articles i col·laboracions— a l’arxiu de la Biblioteca de Catalunya.