Desenvolupament enciclopèdic
En diversos manuscrits no portava títol i, fins a l’edició de València del 1539, no li fou donat per primera vegada el nom de Càntica espiritual, que ha estat adoptat en bona part de les edicions modernes. Consta de 224 versos estramps, distribuïts en vint-i-vuit estrofes de vuit versos. Sembla obra de la maduresa del poeta, però no té el caràcter moral d’altres composicions d’aquesta època i té, altrament, un accent molt personal. El poeta s’adreça directament a Déu i l’interroga sobre la seva salvació. Sent dintre seu el desig de caminar envers Déu, però la voluntat no l’obeeix. S’acusa de tebiesa, de manca d’amor, de ser més sensible a la temença del càstig que no al veritable amor. Les confessions alternen amb súpliques, i la confiança i la temença s’emparen alternativament del seu esperit. El poema és una oració, construïda a base d’antítesis, que oposa el jo ple de dubtes i pors a l’absolut diví. Convençut que l’home necessita de la gràcia de Déu per a salvar-se, el poema expressa la desesperació per la seva no-presència, alhora que subratlla en tons desesperats la insuficiència de les capacitats humanes per tal d’aconseguir la salvació, mentre dona a entendre l’existència d’un determinisme arbitrari —aliè a les conductes, que justifica i salva qui vol— de la voluntat divina, que els homes, però, no poden entendre. L’accent sincer, el rigor de la construcció i fins i tot la força del pensament i de l’expressió en fan una de les obres cabdals de la poesia catalana.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Beltran, V. (2006)
- Bohigas, P. (1980).