El 1913 abandonà els estudis de batxillerat per treballar i el 1914 començà a fer-ho com a escrivent de tintoreria. Del 1912 daten els seus primers escrits periodístics, apareguts en castellà al setmanari Heraldo de Tarrasa i on ja utilitzà el pseudònim Ferran d’Egara, pel qual fou conegut al llarg de tota la seva carrera. El 1914 començà a publicar els primers poemes a La Comarca del Vallés i el 1915 publicà diversos articles humorístics a la revista satírica Tanu (Terrassa), signats amb el pseudònim Faune Vell. Fou secretari de la Cambra de Comerç de Terrassa.
El 1917 partí cap a França i s’instal·là a París, ciutat des d’on impulsà i dirigí la revista Plançons (Revue franco-catalane d’Art et Littérature) i des de la qual començà a col·laborar a Papitu. Tornà a Terrassa el 1918. A partir d’aquest any i al llarg dels anys vint, col·laborà en diverses publicacions barcelonines i terrassenques: Un Enemic del Poble, Papitu, El Dia, La Comarca del Vallès, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, El Xerraire, La Tralla, Crònica social, La Nau i D’Ací i d’Allà, entre d’altres. El 1928 publicà la seva primera obra teatral, Clavell de sang, i el 1930 intentà publicar la seva primera novel·la, Més enllà del rancor, que, tanmateix, no aparegué fins el 1986. Durant la Guerra Civil fou director de la Llar d’Infants Joaquim Costa i col·laborà a Meridià i a Catalans!.
El 1939 s’exilià a París, on participà molt activament en les activitats catalanes de l’exili, com la represa de la Revista de Catalunya, la creació de l’associació Cultura Catalana o l’organització dels Jocs Florals. El 1943 hi fundà l’editorial Albor, on el 1945 edità el relat Claror de nit i el 1949, el llibre d’impressions Barcelona a vol d’infant. També publicà a França la biografia de Josep Oller, L’homme de la belle époque (1946), i el 1948 guanyà el premi de Teatre Català de Tolosa de Llenguadoc amb l’obra El cercle de la por, estrenada el mateix any i publicada a Barcelona el 1957.
El 1949 s’establí a Barcelona i al llarg dels anys cinquanta i seixanta publicà bona part de l’obra que havia anat escrivint des d’abans de la guerra i la que produí fins a la seva mort. En resultà una extensa obra poètica (Mig temps, 1950; Com el Vallès no hi ha res, 1951; Poesia secreta, 1955; etc.), narrativa (El gos que udolà a la mort, 1958; Món, dimoni i carn, 1962; etc.) i autobiogràfica (Quan els sentits s’afinen, 1960; De París, el fel i la mel, 1965). També publicà biografies (Clavé, un solitari, 1963) i la monografia comarcal El Vallès (1961). Traduí al català Baudelaire, Coolen, Maurette, entre d’altres, i, al castellà, nombroses novel·les de Simenon. També escriví El gran sapastre (1977), obra sobre Joan Puig i Ferreter, escrita cap al 1941, després d’enemistar-s’hi. Pòstumament s’editaren més obres seves que havien romàs inèdites, totes incloses, juntament amb més textos inèdits, en la seva Obra completa, en sis volums (1992-96).
Òmnium Cultural de Terrassa (Vallès Occidental) creà l’any 1986 el premi Ferran Canyameres de novel·la per a obres originals escrites en llengua catalana del gènere policíac, d’intriga o misteri, en honor de l’autor.