Vida i obra
Es dedicà també al periodisme i a la crítica d’art. D’origen menestral, estudià humanitats i filosofia al Seminari de Barcelona (1864-72). Participà com a aficionat en activitats literàries, fins que el 1891 entrà a la redacció de la revista L’Avenç, amb articles decrítica literària i artística en els quals atacava la tradició acadèmica i renaixentista, alhora que defensava les noves posicions de la naixent renovació modernista que encarnava aquesta publicació. El 1892 abandonà L’Avenç per passar a La Vanguardia com a redactor i crític artístic. Amb Rusiñol, evolucionà cap al simbolisme i el decadentisme i fou un dels introductors de Maeterlinck: a més de dedicar-li un article, participà com a actor en la representació de La intrusa en la Festa Modernista de Sitges del 1893. En el certamen literari de l’anomenada Tercera Festa Modernista (1894) li fou premiada la narració La damisel·la santa, en la qual, fent ús de les formes prerafaelites, ironitza sobre el redemptorisme, potser amb el rerefons de l’oposició que ell i Rusiñol feien al confessionalisme del naixent Cercle Artístic de Sant Lluc. Paral·lelament, anà publicant contes en els quals, amb un llenguatge sintètic i suggestiu, presenta el contrast entre la ciutat moderna i els personatges marginats que s’hi mouen. Com a crític d’art, proposà Whistler, Puvis de Chavannes i Albert Besnard com a models i defensà la pintura simbolicodecorativa destinada a presentar els ideals de dignificació de la societat, motiu pel qual reclamà la intervenció de les institucions públiques i la creació d’un mercat artístic modern. Aquestes actituds l’anaren acostant al catalanisme polític, de manera que, després d’haver format part de la junta de l’Ateneu Barcelonès (1896-97) i de ser mantenidor dels Jocs Florals del 1896, s’incorporà com a redactor en cap a La Veu de Catalunya quan aquesta publicació es convertí en diari el 1899. Entre el 1899 i el 1901 fou director artístic de la revista “Hispania”, fins que trencà amb els criteris comercials de l’editor. En aquests anys es lliurà decididament a la creació literària: escriví les narracions de Les multituds (1906), una de les quals, “Deu-nos aigua, Majestat!”, li havia estat premiada als Jocs Florals del 1898. En aquest recull, seguint els corrents de la psicologia col·lectiva, s’encara amb els grans moviments de masses, que veu com a manifestació d’una ànima col·lectiva que anul·la l’individu. El 1901, publicà en volum la seva única novel·la, Els ↑sots feréstecs, una paràbola sobre el fracàs de l’intel·lectual per a redimir la societat, amb la qual obrí el camí al corrent central de la novel·la modernista, que emprengué des de l’anomenada llengua mascla fins a un seguit d’imatges i motius que s’anaren repetint. El 1909 recollí encara algunes de les seves narracions disperses a Llibre d’històries, un conjunt de moralitats (satíriques, iròniques i poètiques) en les quals parteix d’anècdotes concretes, moltes de caràcter cultural, narrades de manera molt sintètica i, sovint, autocomentades. Com a crític, en els anys del tombant de segle havia radicalitzat les seves posicions en defensar el que anomenava realisme paradòxic, que l’hauria pogut portar cap a un cert expressionisme, però progressivament anà perdent el caràcter capdavanter de la dècada anterior per tornar cap a posicions simbolicodecoratives, en les quals se situà en bona part com a forma de connivència amb el noucentisme naixent. Ho demostrà, sobretot, des de la “Pàgina Artística de La Veu”, que havia fundat el 1909. A més, treballà en l’estudi de la història de la pintura catalana i, com a membre de la Junta de Museus, col·laborà en la recuperació del patrimoni artístic català. Tanmateix, la seva obra més extensa, una Història documental de la pintura catalana, restà inèdita. De fet, els seus estudis més interessants i renovadors són sobre la pintura i el gravat dels s. XVI, XVII i XVIII. El 1910, després de veure’s barrejat en un conflicte durant la Setmana Tràgica i d’un seguit de tensions al diari, se suïcidà tirant-se al pas del tren a Sant Joan de les Abadesses. La seva col·lecció de dibuixos (dels s. XVII, XVIII i XIX), d’un valor extraordinari, fou adquirida pel Museu d’Art de Catalunya, i, pòstumament, amb pròleg i epíleg d’Eugeni d’Ors, es publicà una antologia dels seus escrits de crítica pictòrica amb el títol Etapes estètiques (1916).
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Barral i Altet, X.; Castellanos, J., Fontbona, F. i altres (1992)
- Castellanos, J. (1983)
- Castellanos, J. (1993), p. 5-42
- Marfany, J.Ll. (19751), p. 189-210
- McCulli, M. (1980)
- Serrahima, M. (1972), p. 123-144
- Yates, A. (1975), p. 61-108.