Fill de teixidors, practicà l’ofici a Barcelona, on estudià dibuix a l’escola de Llotja (1825-29). Ordenat de sacerdot el 1835, es destacà com a missioner i predicador i com a autor de devocionaris, catecismes i textos doctrinals, que difongué, en català o castellà, o en totes dues llengües, segons criteris influïts per la diglòssia, a través de la Llibreria Religiosa, que havia fundat. Cal destacar diferents Avisos als sacerdots, monges, pares de família i donzelles, entre altres estaments socials; el Catecisme de la doctrina cristiana (1847), el Camí dret i segur per arribar al Cel (1843) —185 edicions amb un total de més de 100.000 exemplars—, encapçalat per un poema popularitzat, i el Sant exercici del Via-crucis (1844), en què intercala fragments en vers. El ressò assolit es reflecteix en publicacions com Poesies dedicades a la feliç memòria del cèlebre i admirable predicador apostòlic català mossèn Anton Claret (1844), signada per un inconegut J.S., i en les rimes catalanes que Ramon Muns i Seriñà li dedicà quan fou designat bisbe de Santiago de Cuba, on es traslladà el 1850. Acusat de col·laboració amb els carlins, estigué un quant temps a les Canàries i, de retorn, el 1849, fundà a Vic la Congregació de Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, anomenats popularment claretians. A Cuba intervingué en afers de tipus moral més que social, que l’enfrontaren ales autoritats civils i que el feren objecte d’algun atemptat. El 1857 s’establí a Madrid com a confessor de la reina Isabel II i, a partir del 1859, per a l’administració i la custòdia del monestir d’El Escorial, el qual revitalitzà. Per la seva actuació a la cort en afers de política eclesiàstica (nomenament de bisbes) i per la seva adhesió a Isabel II fou combatut amb pamflets, novel·les i altres textos. Acompanyà la reina a l’exili (1868), però se’n separà aviat i assistí al concili I del Vaticà (1870).