Desenvolupament enciclopèdic
N’és l’element essencial una balada, probablement nascuda al final del s. XVI al Ripollès. Al llarg d’un diàleg tètric entre l’esperit fantasmagòric d’Arnau i la seva esposa vídua, de tempo lent, solemne i repetitiu, es manifesta la condemnació del comte arran de les seves maldats. En les versions més llargues es fa referència a la hisenda, la família i les relacions socials. Romeu (1947) la interpretà com una expressió del sentiment col·lectiu de justícia: Arnau ha trencat el pacte amb els mossos i ho paga eternament; però també ha estat vista com una plasmació de l’enfrontament primordial i genèric entre el mal i el bé. L’enllaç sacríleg d’Arnau amb la superiora de les monges de Sant Joan de les Abadesses és un dels subtemes més divulgats i aprofitats en la literaturització posterior. La cançó es propagà pel Principat i per Mallorca, on apareix la versió del Comte Mal adaptada a la geografia local. Marian Aguiló recollí el text a Barcelona el 1844, el transmeté a Piferrer i, finalment, Milà i Fontanals el publicà amb notes llegendàries i històriques (1853). Víctor Balaguer (1858) identificà l’amant amb l’abadessa Adalaisa, i Pau Parassols (1859) emprengué la defensa de les monges de Sant Joan amb arguments que situaren la possible historicitat d’Arnau al s. XIV, com a comte de Pallars i senyor del castell de Mataplana, casat amb Elvira Ferrandis. Aquest imaginari dominà en els escriptors de la segona meitat del s. XIX, com ara Anicet de Pagès, Frederic Soler, Jacint Verdaguer i altres jocfloralistes. Ramon Picó i Campamar reelaborà fantasiosament la versió mallorquina del comte Mal (1884). Maragall abordà Arnau en tres etapes, que evolucionen des d’una presentació nietzschiana de l’heroi (1900) fins a una espiritualització i redempció més propera al wagnerianisme (1911). Josep M. de Sagarra amaní la història amb una gran càrrega sensual i materialista, sense lloc per a redempcions (1928). En aquesta època, el comte inspirà altres manifestacions artístiques, com les orquestracions de Toldrà (1926) o el monument de Jeroni Martorell (1927). El comte Arnau literari, actualitzat o arcaïtzant, ha sobreviscut en diferents gèneres: el dramàtic, amb Antoni Ribera (1951), Joan Brossa (1955), Miquel Arimany (1968), Rodolf Sirera (1977) i Marcel Farran (2005); el poètic, amb les narracions de Guillem Colom (El Comte Mal, 1950) i Ambrosi Carrion (El Comte Arnau, 1972) o la lírica d’Agustí Bartra (1974), Segimon Serrallonga (1987) i Josep Grau (1990); i fins s’ha endinsat en nous àmbits: Arnau, els dies secrets, sèrie de TV amb text de Xesc Barceló (1993), i la coreografia Fill de la terra, de l’esbart Sant Martí (2002). En l’aspecte literariomusical, el tema evoluciona des de les versions líriques de Felip Pedrell, que adapta el text de Maragall (1904), i d’Enric Morera, amb text de Josep Carner (1905), fins a les recreacions i harmonitzacions de Rafael Subirachs (1983) i Hèctor Parra (1998), que tornen a la cançó popular fixada per Capmany. Daniel Palomeras (1989) i Jaume Terradas (2002) l’han apropat als lectors juvenils. Als estudis clàssics de Serra i Pagès (1903-25), Romeu i Figueras (1948) i Ferrater i Móra (1948), cal afegir-hi fórmules recents, com el vídeo A la recerca del Comte Arnau (1983), les rutes literàries de Josep Camps i Llorenç Soldevila (1994) i el centre de documentació de Sant Joan de les Abadesses (2000).
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Romeu i Figueras, J. (1948)
- Romeu i Figueras, J. (2003).