Estudià dret a Barcelona i Saragossa i després exercí com a agent fiscal (1828-40). Abandonà el càrrec per exercir de professor de geografia i història a la Universitat de Barcelona i a l’Institut de Segon Ensenyament, del qual fou director entre el 1860 i el 1868. S’inicià com a escriptor amb novel·les històriques, d’assumpte català a partir de La heredera de Sangumí (1835), entre les quals destaca Lorenzo (1837), i es prodigà sobretot en el camp del periodisme i la historiografia. Col·laborà al Diario de Barcelonal (1838-41) i a El Telégrafo (1858-68) amb els pseudònims Abén-Abulema i Benjamín, respectivament, i hi obtingué força popularitat amb els seus articles de crítica social i de costums o de política estrangera, que foren recollits parcialment per Joan Sardà a Artículos escogidos (1890). Fundà i dirigí una efímera Gaceta de Barcelona (1853). El 1860 publicà l’interessant opuscle Cataluña y los catalanes, recull d’articles ja apareguts a El Telégrafo (1859), en què amb intenció informativa i pedagògica defensà la identitat catalana.
Com a historiador, les seves obres més destacades són Historia de España (1841), amb la qual volia posar els fonaments d’una historiografia de base científica, i Proceso instruido contra Juan Sala y Serrallonga (1868). Publicà un recull de Pensamientos (1838), el dietari Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845 (1845), el costumari El libro verde de Barcelona (1848), en col·laboració amb Josep Manjarrés, les narracions moralitzants El libro de la familia (1864-67), llibrets d’òpera, com Arnaldo de Erill (1859), i nombroses traduccions del francès i de l’italià.
Des d’una sincera catalanitat participà indirectament, però activament en el procés de la Renaixença donant suport al certamen poètic que organitzà l’Acadèmia de Bones Lletres (1842); fou promotor i mantenidor dels primers Jocs Florals de Barcelona (1859), dels quals el 1864 fou president. El discurs que hi pronuncià, junt amb la traducció del poema La fuggitiva de Tommaso Grossi (La noia fugitiva, 1834), una breu nota sobre l’ús públic del català adreçada a Miquel Anton↑Martí (potser vinculat a la traducció de La fuggitiva), i una ressenya de La masia dels amors de Briz foren els seus únics escrits publicats en català. També col·laborà en el Diccionari català-castellà-llatí-francès-italià (1839) i el mateix any feu publicar els primers poemes de Joaquim Rubió i Ors al Diario de Barcelona. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1835) i de l’Academia de la Historia de Madrid, entre altres institucions.
Bibliografia
- Ghanime, A. (1995): Joan Cortada: Catalunya i els catalans al segle XIX. Barcelona, PAM.
- Molas Batllori, J. (1965): “Pròleg”, dins Cortada, Joan: Catalunya i els catalans. Barcelona, Edicions 62, p. 7-17.