Pompeu Crehuet i Pardas

(Barcelona, 11 de març de 1881 — Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 28 d’agost de 1941)

Pompeu Crehuet i Pardas

© Fototeca.cat

Dramaturg.

Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona el 1904. Aquell mateix any estrenà i publicà la seva primera obra i la més significativa, La morta, d’influència ibseniana i ambient negre i malaltís. Després escriví Claror de posta (1905), peça de vague ressò maeterlinckià i no tan reeixida. El 1907 feu una incursió en el teatre líric amb El mestre, musicada per Enric Morera. Posteriorment es decantà cap a la moda de l’anomenada “alta comèdia”, en la qual s’havia iniciat el 1905 amb Comèdia d’amor. En aquesta línia se situa bona part de la seva extensa producció posterior, amb obres com el monòleg Boca d’infern (1905), L’encís dels divuit anys (1907), Flors i violes (1909), La família Rocamora (1909) —amb un toc un xic més dramàtic—, El fill de la por (1920), El senyor de Halleborg (1922), Cada cosa en el seu lloc (1924), El pare pedaç (1924), Plou i fa sol (1925), Bromes i veres (1926, premi Fastenrath 1927), La Vall de Josafat (1927), El ram d’olivera (1928), El mal pagador o modistetes i estudiants (1926), Mamà política (1929) i Estàtua de sal (1936), entre d’altres. Aquestes obres obtingueren una bona acceptació, però no acompliren les expectatives literàries inicials. També conreà el conte infantil: Senyor Ruc, mestre d’estudi (1908).

Dirigí Revista Catalana (1909) i De Tots Colors (1908-13), on publicà obres de D’Annunzio i de l’etapa expressionista de Hauptmann. Col·laborà a Teatre Català (1932) i a El Nostre Teatre (1934), sovint amb el pseudònim Espill. Fou proper a l’ideari polític de la Lliga Regionalista i ocupà càrrecs administratius a la Mancomunitat.