Iniciat en les activitats polítiques, fundà i dirigí a València, entre el 1906 i el 1909, el butlletí de la societat València Nova i els setmanaris “El Crit de la Pàtria” i “Renaiximent”. Formà part del grup que, vinculat a aquestes plataformes, a partir del 1907 encetà un corrent crític i europeista que, tot i reconèixer el mestratge de la Renaixença, renovà la poesia i la feu avançar en la seva normalització. El 1910 es traslladà a Sabadell, on promogué la creació del “Diari de Sabadell”, al capdavant del qual romangué fins el 1916. El mateix any 1910 publicà Cordes vibrants, un recull de poemes que recrea, superant-los, molts aspectes de la Renaixença i de l’estètica de Teodor Llorente, i que representa la primera mostra d’elements modernistes en la poesia valenciana. La notable influència de Joan Maragall i la combinació del vitalisme amb elements medievalitzants, ambientacions romàntiques o místiques i, fins i tot, trets decadentistes són algunes característiques que enllacen la seva primera poesia al modernisme. Durant una llarga residència a Barcelona —interrompuda per un breu exili (1919-20)—, dirigí “La Publicidad”, animà una “Biblioteca Valenciana” i publicà la versió catalana de Flor de maig i La barraca de Blasco Ibáñez. Amb el seu segon recull de poesia, Himnes i poemes (1916), inicià un tomb cap a la temàtica patriòtica, costumista i de recreació de la cançó popular, el qual continuà amb Cançons valencianes (1929) i culminà en un to de clara vindicació política i de suport republicà a Guerra, victòria, demà (1938). Si bé inicialment s’oposà al grup avant-guardista de Taula de Lletres Valencianes, liderat per Carles Salvador, i feu costat al sector dels populistes (junt amb Eduard Martínez Ferrando, Francesc Caballero i Muñoz i el seu germà Enric), més tard es dissiparen les seves discrepàncies i fins incorporà en la seva obra elements d’avantguarda com el cal·ligrama. Retornat a València, el 1934, fundà i dirigí la revista “La República de les Lletres”. Com a autor teatral, publicà Parents, amics i coneguts (1930), L’amor i els lladres (1932) i, amb Enric Duran, Paraís sis, tercer pis (1934). També és autor d’opuscles polèmics com Catalunya té raó (1934) i d’altres de divulgació històrica, i de la biografia Teodor Llorente (1936). Firmà habitualment com a Miquel Duran de València.