Vida i obra
Fill d’un comerciant en gra d’idees liberals, fou membre de la milícia nacional de Tarragona. A vint anys es traslladà a Barcelona, on col·laborà en la revista “El Genio”, defensora del romanticisme liberal, i a la satírica “El Ángel Exterminador”, promogudes per Víctor Balaguer, amb el qual col·laborà a Pensil del bello sexo (1845). Després d’una ràpida evolució cap al conservadorisme, escriví a La Discusión (1847) de Pau Piferrer, el qual substituí com a professor de retòrica a l’Institut de Barcelona i al Col·legi Barcelonès, que dirigí un quant temps, i com a crític del Diario de Barcelonal, on feu ressenyes d’obres teatrals, clàssiques i actuals, i d’altres obres literàries, d’exposicions d’art i d’estudis filosòfics o històrics recents, retrats literaris, relats de viatges, articles sobre la crítica literària, belles arts i aspectes del romanticisme i articles polítics, que en part recollí, juntament amb alguns de publicats en altres periòdics, a Colección de artículos (1857). El 1849 obtingué el grau de batxiller en filosofia i feu un curs de ciències (1849-50), però l’any següent renuncià el lloc de regent de retòrica que havia obtingut el 1847. Exercí una gran influència sobre Antoni↑Brusi i Ferrer, a qui aconsellà de convertir obertament el seu periòdic en diari conservador d’opinió política (coincidint amb l’inici del Bienni Progressista, el 1854), amb independència de criteri davant el poder central i incorporant col·laboradors amb capacitat de crear opinió en la societat burgesa catalana. Proper a l’ideari de la Unión Liberal, anà a Madrid per dirigir el diari “La Época” (1863), però tornà aviat a Barcelona, on fou nomenat director del Brusi al juliol del 1865 i restà tota la vida al capdavant de la publicació. Els seus articles, sovint recopilats en volum, responien a una moderada reivindicació descentralitzadora, per la qual fou perseguit i sancionat, i a una posició difícil, per altra banda, davant de l’integrisme carlí (des d’on se l’arribà a titllar, grotescament, de volterià) i dels nous corrents del pensament polític català, la qual cosa el convertí en el representant d’un ideari anacrònic, que en el camp literari es traduí en un rebuig contundent dels nous corrents realistes i del naturalisme, formulat al pròleg de la traducció castellana de Nora (1884), de la baronessa de Brackel, el qual provocà una polèmica en què intervingueren, enfrontats, Ramon D. Perés i Narcís Verdaguer i Callís. Sobre l’any 1867, publicà dues novel·letes, Las tribulaciones de un boticario i El otoño y la primavera de la vida.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Bou i Ros, J. (2000)
- Bou i Ros, J. (2002)
- Bou i Ros, J. (2003)
- Diversos autors (20041)
- Gibert, M.M. (2007), p. 211-219
- Martí, C. (1989)
- Mohino i Balet, A. (1999)
- Mohino i Balet, A. (2000), p. 335-349.