Doctorat (1951) en filologia romànica amb la tesi Las fuentes y los temas del Polifemode Góngora (premi Menéndez y Pelayo). Fou professor de literatura castellana de la Universitat de Barcelona del 1947 al 1975 (el 1960 i el 1961 ho fou de la de Wisconsin, als EUA), catedràtic (1975-88) i emèrit (1989-95). Interessat en l’anàlisi de fonts literàries, publicà nombrosos estudis sobre el Siglo de Oro —Góngora (1952 i 1957), els preceptistes (1953) o Erasmo y Cervantes (1949)—, Leopoldo Alas —1987, 1989 i Nueva lectura de “La Regenta” de Clarín (2001)—, la literatura castellana contemporània —Novela y sociedad en la España de la postguerra (1995) i Poesía española. Del 98 a la postguerra (1998)— i catalana —sobre el seu besoncle Emili Vilanova: Obres completes (1949) i Emili Vilanova i la Barcelona del seu temps (2001)—, Josep Pla (1953) o Costa i Llobera (1973). És autor de diverses edicions crítiques, entre les quals destaca la de Lo somni (1946) i La lozana andaluza (1952). Crític (1958-68) de Destino, es feu ressò, aleshores fet excepcional, de la literatura catalana i estrangera del moment, que recollí en el llibre Auge y supervivencia de una cultura prohibida: literatura catalana de postguerra (2005), un dels més importants testimonis crítics del moment i on es recull la crítica sobre les obres dels grans autors de la postguerra. Organitzà alguns simposis internacionals com els dedicats a Maragall i el 98, o Cataluña y la regeneración de España (1999) i sobre La Regenta de Clarín (2001). Fou membre del jurat dels premis Nadal (des del 1959) i Bonsoms de l’Institut d’Estudis Catalans (des del 1973), entre d’altres. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1959) i corresponent de la Real Academia Española (1968).