La seva activitat literària es vincula al col·lectiu tarragoní La Gent del Llamp. Es donà a conèixer com a dramaturg amb L’espiral. Exercici d’autofàgia (premi Recull 1986), que s’inscriu en l’estètica de l’absurd, no debades l’autor traduí Fi de partida, de Beckett (premi J.M. de Sagarra 1988). Amb el grup Teatre Instantani escriví i dirigí El telèfon (1990) i el mateix any, amb la companyia Zàlata, de Joan Pasqual, estrenà Senyores i senyors a la X Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, on ja era conegut per Entaulats (1983). El 1994 presentà El bagul al XXV Sitges Teatre Internacional i El concurs al Teatre Romea. El 1996 publicà Dimes i l’altre, un aplec de textos dramàtics breus, al qual seguiren Dinastia Ming (1998, premi Crítica Serra d’Or de teatre), Peus descalços sota la lluna d’agost (2009, premis 14 d’abril de teatre i Crítica Serra d’Or de teatre), El cap ple de formigues (2010) i Oller davant un boc de cervesa (2012).
El 1990 aparegué el llibre de narracions Les flors verinoses, i posteriorment publicà les també narracions L’home que volia ser rei (2006) i La ciutat i alguna gent que hi viu (2018). És autor de les novel·les Rei de mi (1994, premi de novel·la Ciutat d’Alzira 1993) Contemplant el monstre (2007), Eva i el bosc (2008, juvenil) i Els arbres no es podien moure (2015). Ha conreat també l’assaig amb títols com Guia d’Alcover (1982), amb Andreu Barbarà; Obra literària d’Antoni Isern (1984), amb Magí Sunyer; Quan les cases volien ser palaus. La població d’Alcover, 1553-1625 (1989); Del Sindicat a la Cooperativa Agrícola, 1920-1995 (1995), amb Fina Cavallé; Tarragona escrita (2007), i Crema Troia a Tarragona (2007), entre d’altres.
Fou un dels cinc participants de la creació col·lectiva Hotel de mala mort, presentada al Grec 1997, i dirigí la col·lecció teatral “Textos a part” de l’editorial Arola, guardonada amb el premi Crítica Serra d’Or de teatre 2003.