Vida i obra
Advocat, membre d’una noble família menorquina, el 1811 fou escollit diputat per Menorca a la Junta Suprema de les Balears. La seva activitat com a escriptor fou tardana. En vida, tan sols publicà un llibre de caràcter devot, L’exercici del Via Crucis (Maó 1811); la resta dels seus treballs es conservà manuscrita, fet que en dificultà la difusió: Principis generals de la llengua menorquina o modo fàcil d’aprendre de lligir, parlari escriure aquesta llengua (1804), Principis generals i particulars de la llengua menorquina (1821), Resposta a alguns dubtes sobre els principis generals i particulars establerts en la gramàtica menorquina (1821), Notes sobre la pronúncia i l’ortografia menorquina (1824) —tot plegat, materials d’una única gramàtica en procés de revisió permanent—, a més de dues gramàtiques de llengua francesa (1807) i un extens Diccionari menorquí-espanyol-francès-llatí, amb un Suplement. Les seves idees lingüístiques, influïdes per les franceses de l’època, sobretot per François De Wailly, tenen un caràcter innovador i racional (accentuació, apostrofació, ús de les consonants, etc.). D’altra banda, a despit de la qualificació de menorquina que feu de la llengua, aclarí, als pròlegs de les seves obres, la consciència d’unitat lingüística de les terres catalanes, per al conjunt de les quals diu que l’escriví. És important també la seva activitat com a imitador i compilador de la poesia popular (textos que de vegades corregeix —com gloses— i d’altres reporta directament des de la tradició oral —com goigs—), com a preceptista (Compendi de la poesia menorquina o principis en què se funden les regles a les quals els versos estan subjectes, 1818), com a poeta, escriptor religiós i, sobretot, com a traductor del llatí (entre d’altres, les Bucòliques de Virgili, 1808, les Fàbules de Fedre, 1808, i els llibres de la Vellesa, l’Amistat, les Paradoxes i el Somni d’Escipió de Ciceró, 1807) i del francès (assenyaladament, les obres dramàtiques de Gabriel François Le Jay). Mantingué també una interessant correspondència amb el comte d’Aiamans sobre temes de llengua. Malgrat els successius canvis de sobirania de la Menorca del seu temps (de fet, la seva actuació política el situa sempre al costat de les noves autoritats borbòniques), tota la vida mantingué la fidelitat a la llengua catalana i l’afany de fer-ne un instrument vàlid de cultura per als seus contemporanis.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Carbonell, J. (1971-1972)
- Diversos autors (19921)
- Ginebra i Serrabou, J. (1996)
- Ginebra i Serrabou, J. (2004)
- Mas i Vives, J. i Ripoll Perelló, M.I. (2004)
- Paredes i Baulida, M. (1996)
- Paredes i Baulida, M. (20012)
- Paredes i Baulida, M. (2004)
- Paredes i Baulida, M. (2006)
- Paredes, M. i Salord, J. (2005)
- Paredes, M. i Viana, A. (2002)
- Veny-Mesquida, J.R. (2008).