Vida i obra
Fill d’un farmacèutic barceloní, tingué una formació científica—sembla que es doctorà en ciències naturals (1875)—, cosmopolita —viatjà sovint per diversos països d’Europa, una vegada amb Apel·les Mestres (1874)— i progressista —es vinculà al republi-canisme federal durant la revolució del 1868 iparticipà, encara el 1880, en el Primer CongrésCatalanista de Valentí Almirall—. Residí llarguestemporades a París, on publicà el seu llibre més famós, La Mort et le Diable (1880), amb pròleg d’Émile Littré. Fou també a París on es posà en contacte amb els corrents ideològics moderns —molt sovint a través d’Ernest Renan—, dels quals fou en part capdavanter dins la cultura catalana: difongué sobretot un evolucionisme d’arrel positivista, radical i optimista, i un vitalisme, d’arrel nietzschiana (autor de la versió castellana El Anticristo y la moral ascética, 1903), que es definia en oposició a la moral cristiana i que il·lustrava amb teories sobre les races i les cultures, no sempre coherents i rigoroses. Col·laborà en nombroses publicacions (entre d’altres, L’Avenç, “Revista Contemporánea”, L’Esquella de la Torratxa i, sobretot, “Joventut”) i publicà uns trenta-cinc títols de gènere i qualitat molt diversos, entre els quals es destaquen obres doctrinals, com Herejías (1887), Literaturas malsanas (1894), que suscità una polèmica amb Clarín, Amigos y maestros (1898), Inducciones (1901) i Cosas de España (1903); obres burlesques, com Los cent consells del Consell de Cent (1891), una de les més populars; obres de teatre, com Senyors de paper! (1901-02) i L’agència d’informes comercials (1905), i narracions de tema històric, no exemptes de tesi, com Dones de cor (1907) i Pasión y muerte de Miguel Servet (1909). Hàbil periodista, subratllà—amb més voluntat d’audiència que responsabilitat cultural— els aspectes més controvertits de la seva ideologia i de la seva personalitat, que volgué ornar amb èxits i relacions culturals molt il·lustres, però sovint gratuïtes. Aquesta actitud li restà credibilitat en el món de la cultura, que el respectà inicialment pel seu caràcter renovador i li proporcionà una gran popularitat; amb el temps l’anà reduint, però, a la figura simpàtica i innòcua de la bohèmia barcelonina que tothom reconegué amb l’hipocorístic de Peius. Pòstumament ha aparegut també el seu llibre de memòries Mis antepasados y yo. Apuntes para una memorias (2007).
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Sense autor (1985), p. 27-36
- Ainaud de Lasarte, J. (1963)
- Domingo, J.M. (20072), p. 7-13
- Espinós, J. (2007), p. 269-281
- Hina, H. (1986), p. 233-236
- Littré, E. (1907), p. 25-31
- Marfany, J.Ll. (19862), vol. 8, p. 152-156
- Siguán, M. (1990), p. 229-232.