Vida i obra
Estudià filosofia i lletres a la Universitat de València entre el 1924 i el 1928 i feu el doctorat a Madrid. El 1930 fou nomenat professor auxiliar de la Universitat de València, on exercí d’ajudant del catedràtic Lluís Pericot, amb el qual havia col·laborat en algunes excavacions en el marc del Servei de Prehistòria de la Diputació de València. Pertanyent a la generació d’universitaris valencianistes dels anys trenta, exiliat el 1939, desenvolupà una important tasca divulgativa sobre qüestions culturals i nacionals relacionades amb el País Valencià.
Com a historiador, inicià una especialització en història d’Amèrica, referida sobretot a la participació de valencians en l’època de conquesta i colonització. L’any 1929 publicà l’article “Valencians del segle XVI en Amèrica” en la revista Cultura Valenciana, i el 1931 publicà el llibre Noticia del intento de expedición de Jaume Rasquí al Río de la Plata en 1559 (La Semana Gráfica, València; reeditat a P. Campos, V. Genovés, E. Gómez Nadal, El valencià Jaume Rasquí, governador del Plata 1557-1559, introducció i edició de Manuel Ardit, pròleg d’Alfons Cucó, 1987). En aquest treball, que inclou documentació de l’època, analitza la frustrada expedició d’un valencià al Río de la Plata, una de les poques empreses de conquesta del segle XVI dirigides per un home de la nostra nació.
Fou un dels impulsors d’Acció Cultural Valenciana, entitat de signe nacionalista creada el 1930 on confluïren estudiants i joves professors universitaris que pretenien valencianitzar la universitat i alhora elevar el nivell cultural del valencianisme més enllà de l’erudició i de l’autodidactisme. En formaven part, entre d’altres, Joan Beneyto, Antoni Igual, Felip Mateu i Llopis, Vicent Genovés i Manuel Sanchis i Guarner. Alhora, inicià el seu compromís polític, de signe republicà liberal, i participà en la fundació de l’Agrupació Valencianista Republicana (1930) i en fou membre del comitè polític (1932).
El curs 1933-34 residí a París becat per la Junta para Ampliación de Estudios. Allà, influït pel clima de resposta unitària davant l’amenaça feixista que es concretà en la política dels Fronts Populars, inicià un canvi de rumb polític que l’apropà al marxisme i, en definitiva, el dugué a la militància al Partido Comunista de España des del 1936.
Formà part de l’Aliança d’Intel·lectuals en Defensa de la Cultura Valenciana i col·laborà assíduament en revistes com Acció Valenciana (1930-31), Avant (1930-31), El Camí (1932-34) i La República de les Lletres (1934-36). També publicà en la revista fundada per Josep Renau Nueva Cultura (1935-37), on mantingué, en català, una secció sobre temes culturals i nacionals valencians. Fou membre de la Secció Historicoarqueològica de l’Institut d’Estudis Valencians (1937).
Al llarg de la Guerra Civil Espanyola ocupà diversos càrrecs, i el 1939 s’exilià a París. Durant l’ocupació alemanya de França participà en la Resistència i, posteriorment, continuà la militància comunista, alhora que treballava a la Bibliotèque Nationale, a París, i com a documentalista del sindicat francès CGT. El 1969 es jubilà i es retirà a un petit poble pròxim a Tolosa de Llenguadoc, Valença d’Agen.
L’any 1972 publicà la seva obra més significativa, El País Valencià i els altres. Peripècies i avatars d’una ètnia (amb pròleg de Manuel Sanchis i Guarner). Aquest assaig tempta una caracterització històrica, social i cultural del poble valencià, exposant amb claredat remarcable i precisió subtil les alternatives nacionals a què havia d’enfrontar-se, bo i assenyalant l’“Europa de les regions, de les ètnies” com l’àmbit en què “catalans, valencians i balears” podrien “reprendre’s i «existir»”. Hom hi ha apuntat la densitat conceptual, la profunditat de la visió històrica i, alhora, la influència de Gramsci o de l’obra de Robert Lafont. Segons Francesc Roca, caldria situar aquesta reflexió “al costat dels exàmens de consciència de Vicens Vives, de Ferrater Mora o de Joan Fuster”.
Gómez Nadal representa l’aproximació d’un sector del valencianisme al marxisme, i alhora la presència de plantejaments marcadament valencianistes en el si del partit comunista. Fou un intel·lectual de raonament clar i d’amplis coneixements, ben informat dels corrents culturals del seu temps. La seva concepció nacional (“un principi bàsic: la unitat ètnica i lingüística”), és a dir, la integració de l’àrea catalana, fou inequívoca des de l’inici de la seva trajectòria fins al final. En la seva obra de divulgació (uns 130 articles) sotmet a anàlisi els diferents elements de caràcter cultural, lingüístic i polític, i també les actituds col·lectives, definitoris de la realitat valenciana des del punt de vista nacional. Els anys trenta teoritzà sobre la qüestió nacional a partir dels principis d’autodeterminació i federació segons el model de l’URSS. Però lluny de principis abstractes, la capacitat analítica i la sagacitat de l’historiador es fan paleses en la seva obra, més madura, del 1972. En l’època de la transició fou reivindicat per sectors del nou Partit Comunista del País Valencià que volgueren enllaçar amb la seva manera d’entendre el fet nacional. Com a historiador, la seva trajectòria fou estroncada pels esdeveniments tràgics que determinaren el seu allunyament de la universitat i del país. Tanmateix, la visió històrica impregna la seva aportació més coneguda i influent.
Lectures
- Aznar, M.; Pérez i Moragón, F. (ed.): “Introducció”, a Gómez Nadal, E.: Articles: 1930-1939; El País Valencià i els altres, Edicions Alfons el Magnànim. Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, València 1990.
- Pérez i Moragón, F.: “Gómez Nadal. Fragments d’una entrevista”, Trellat, 2/3, 1980.
- Roca, F.: Ictineu. Diccionari de les ciències de la societat als Països Catalans, 1979 .