Vida i obra
Pertanyia a una de les famílies més importants del patriciat barceloní. Inicialment identificat amb un conseller en cap de Barcelona, cal identificar-lo amb Romeu Llull i Tàrrega, que formà part del Consell de Cent barceloní el 1483 i el 1484, després de passar una llarga temporada a Nàpols (1450-79). També fou protector de l’Escola Lul·liana de Barcelona, i morí els primers dies d’abril del 1496. Pel que fa a la seva obra literària, cal deslligar-lo de la tradició barcelonina i situar-lo en l’encreuament cultural de les tradicions italiana, castellana i catalana. Escriví en català, castellà i italià. En la seva obra poètica, transmesa pel cançoner↑Jardinet d’orats i formada per una trentena de composicions, hom observa una de les darreres manifestacions de la tradició trobadoresca, una influència molt acusada d’Ausiàs Marc i una certa influència italiana (Francesco Petrarca) i francesa, prou superficials, i una més concreta influència castellana. És una lírica somorta i de vegades vulgar, amb molt rares mostres de personalitat i que de vegades adquireix tons familiars i pacíficament aburgesats. El vessant cortesà apareix en la seva composició en elogi de la jove dama Francina Rossa, per la qual Joan II sentí una passió senil, i al llarg poema Lo consistori d’amor, elogi col·lectiu de dames barcelonines (Na Sentmenat, Na Boscana, N’Almogàver, i d’altres), moltes de les quals vídues (la vídua Tagamanent, la vídua Corbera, la vídua Ribes, aquesta elogiada per altres poetes contemporanis). Destaca el plany per la mort de l’amada Vengut és temps qu·en amor daré terme, on hom troba significatius manlleus de la traducció catalana de la Belle dame sans merci d’Alain Chartier, obra de Francesc Oliver. En prosa escriví Lo despropiament d’amor, visió al·legòrica del Temple d’Amor, que en el fons constitueix una defensa de l’amor conjugal, i unes lletres amoroses dirigides a una tal Serena.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Turró, J. (19961).