Vida i obra
Senyor de Mataplana, era nebot de Ponç de Mataplana, tan denigrat per↑Guillem de Berguedà, la mort del qual cantà en un sincer plant. Apareix documentat des del 1185, i des del 1197 consta com a casat amb una dama dita Sança. Lluità a la batalla d’Úbeda (1212) i a la de Muret, on rebé ferides que li provocaren la mort el 28 de novembre de 1213.↑Jaume I, en el capítol IX de la seva↑Crònica, afirma que fou un dels cavallers que, a Muret, fugiren i abandonaren el seu pare Pere el Catòlic. Fou un generós protector dels trobadors, i els acollí amb una gran afabilitat al luxós ambient del seu castell de Mataplana, com descriu Ramon↑Vidal de Besalú en dos dels seus poemes extensos (Abrils issia i So fo el temps). Conreà la poesia d’una manera esporàdica, sempre en forma de diàleg amb altres. Sens dubte, molt jove encara, canvià unes cobles humorístiques amb el trobador i gran senyor provençal Blacatz (no pas amb el seu fill Blacasset), En Blanchacet, eu sui denoit i En Diable, vos es per dar enoi, i no menyspreà de debatre amb un miserable joglar dit Recularie en una tensó interessant pel que fa a les referències als heretges valdesos (Scometre·us vuoill, Reculaire). La seva poesia més important és un sirventès contra el trobador Raimon de Miraval (D’un sirventes m’es prestalens), on l’acusa d’haver procedit contra la galanteria, per tal com havia foragitat de casa la seva muller (na Caudairenga) amb el pretext que era trobairitz i no tolerava que tingués un amant cortès. Miraval li replicà amb un altre sirventès escrit amb el mateix estrofisme i les mateixes rimes (Grans mestiers m’es razonamens). En aquest debat, Mataplana, tot i defensar el vincle matrimonial, proclama la llibertat de la dona poeta, que pot permetre’s un amant cortès, com feien els trobadors amb les dames. El seu provençal és molt correcte, exempt de catalanismes, i domina l’art de la versificació trobadoresca.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Riquer, M. de (19931).