És autor d’una extensa i heterogènia obra i editor d’obres de la literatura clàssica i medieval. Dotat d’una extraordinària versatilitat científica, fou capaç d’endinsar-se en la crítica literària de les diverses èpoques històriques.
Estudià el batxillerat als jesuïtes de Manresa i es doctorà (1903) en filosofia i lletres a Madrid, després de cursar la carrera a Barcelona. Entre el 1908 i el 1910, rebé l’influx directe de la filologia alemanya, atès que li fou concedida una beca, juntament amb Pere Barnils i Antoni Griera, per ampliar estudis de filologia romànica a la Universitat de Halle und Saale, on rebé classes dels professors Bernat Schädel i Hermann Suchier. Hi romangué dos cursos, assimilant la metodologia dels estudis de lingüística romànica i d’interpretació de textos antics en català, castellà, provençal, francès i italià. D’aquella estada, importà a Catalunya la tècnica del coneixement de l’estètica del llenguatge per a descobrir l’autenticitat o falsedat dels textos antics. Havent tornat a Barcelona, en el context de la revifada institucional auspiciada per la Mancomunitat i el noucentisme, treballà a les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans fins els anys vint i col·laborà en el Butlletí de Dialectologia Catalana. Desenvolupà la docència universitària en diversos països europeus i americans: fou professor de filologia romànica a les universitats d’Hamburg (1920) i Buenos Aires (1925), on publicà la seva transcendent obra El lenguaje como fenómeno estético (1926). Mentrestant, començà a donar classes de literatura castellana a la Universitat de Barcelona; n’obtingué la càtedra el 1931. El 1936 fugí a França i, a partir del 1937, treballà en l’oficina de la premsa italiana, òrgan de propaganda feixista durant la guerra civil. El 1945 fou elegit assessor de cultura de la Diputació de Tarragona i vicepresident del Patronat de Poblet i de l’Instituto de Estudios Tarraconenses Ramón Berenguer IV, una institució dependent de la Diputació tarragonina. Ingressà en la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona com a membre numerari i a la Real Academia Española com a membre corresponent. Després de la guerra, es traslladà a Tarragona i impulsà les seves activitats de recerca des de l’Instituto.
La primera obra de compilació d’articles fou Estudis de literatura catalana (1912), on fa un repàs d’alguns literats catalans contemporanis, des de Joan Alcover a Pere Coromines. Publicà dues biografies de Jaume I el Conqueridor (1914 i 1923), amb resultats científics desiguals; el Manual d’història crítica de la literatura catalana moderna (1922), una de les aportacions més importants a la literatura catalana; Goethe en la literatura catalana (1935), una de les seves obres més reeixides, i Aribau i la Catalunya del seu temps (1936) (vg. història de la literatura). Destacà en els estudis etimològics, que fins aleshores només havia conreat el filòleg Josep Balari i Jovany: “Estudis etimològics”(EUC, vol. VII) i “Estudis etimològics i lexicogràfics”(Butlletí de Dialectologia Catalana, 1, 3 i 4). Publicà també alguns estudis toponímics (“Els noms dels rius i els noms fluvials en la toponímia catalana”, “Notes sobre els sufixos -etum i -ellum en la toponímia catalana” i“Bellum videre en català”, tots tres en el Butlletí de Dialectologia Catalana). Feu diversos estudis monogràfics dedicats a Narcís Oller, Joaquim Ruyra i Víctor Català i sobre l’èpica catalana medieval. Fou, així mateix, un descobridor de la poesia èpica popular catalana, a partir dels fragments prosificats que, segons ell, contenien les cròniques catalanes, i un estudiós de la influència de les cançons de gesta franceses i dels romans bretons en les quatre grans cròniques.
A partir del 1939, un cop acabada la guerra civil, la seva obra es feu més dispersa, encara que no perdé la gran capacitat erudita. Es dedicà a les edicions de les grans obres literàries i cronístiques catalanes –Història d’Alexandre el Gran (1935) i Les quatre grans cròniques (1959)–, a la recuperació dels grans clàssics –Ausiàs March (1959) i Eiximenis, Turmeda i l’inici de l’humanisme a Catalunya (1959)–, i a l’anàlisi d’alguna figura històrica relacionada amb la cronística medieval. D’abans i de després de la guerra civil són les seves grans síntesis de les literatures catalana i castellana, entre les quals destaca Manual de historia de la literatura castellana (editat als anys trenta i reeditat i completat el 1957) i l’esmentat Manual d’història crítica... (1922).
A més, analitzà algunes figures cabdals de la literatura catalana, com en l’esmentada obra sobre B.C. Aribau, en què se centrà en el camp estrictament literari i intel·lectual i deixà de banda altres aspectes de la personalitat del biografiat. Emprà molts documents inèdits que són una mostra del seu rigor documental i del domini de la tècnica heurística: la correspondència epistolar d’Aribau amb els seus amics, la còpia autògrafa de l’Oda a la pàtria conservada a la Biblioteca de Catalunya, composicions poètiques inèdites en català i en castellà i articles periodístics publicats en diaris de Madrid.
Encara trobà temps per a dedicar-se a la petita història d’alguns indrets especialment relacionats amb la seva vida (Llibre de Tarragona,1953, i Llibre de Poblet,1955). També estudià la influència d’alguns grans literats, com Goethe, a Catalunya. Col·laborà en l’elaboració d’alguns dels grans projectes filològics catalans: el Diccionari Aguiló. Materials lexicogràfics aplegats (1915-34), juntament amb Pompeu Fabra, i en la preparació de la publicació del Diccionario Balari. Inventario lexicográfico de la lengua catalana. Del seu interès periodístic en parlen els quatre volums del Breviari crític (1926-33), on es recullen alguns articles apareguts, entre d’altres publicacions, a La Vanguardia i La Veu de Catalunya. Un fervent catolicisme ressalta també en les Memorias de infancia y adolescencia (1958).
En general, la seva obra es caracteritzà per la tendència a analitzar la literatura catalana i la castellana des d’una perspectiva hispànica. Influït potser pel context sociològic dominant després de la Guerra Civil Espanyola, presentà una visió unitària de les tradicions catalana i castellana, tot i remarcar convenientment l’especificitat de cadascuna d’elles. A partir dels anys cinquanta s’accentuà la tendència a cantar les excelsituds de l’Espanya imperial (El alma de España y sus reflejos en la literatura del siglo de oro, ~1950). No resulta gens estrany, tampoc, que en la seva obra tingués molt més pes la influència del mestres alemanys (Karl Vossler) i castellans (Marcelino Menéndez y Pelayo), que l’escola barcelonesa de Manuel Milà i Fontanals.