Advocat, fou membre del partit conservador, regidor en diverses ocasions de l’Ajuntament de Tarragona i president de la Diputació. Col·laborà al “Diari de Barcelona” i fundà i dirigí “El Tarraconense” (1859-60). Amb el pseudònim de Lo Cantor del Francolí, escriví poesies de tema amorós, popularitzants i humorístiques, recollides a Los trobadors nous i Los trobadors moderns. Col·laborà al Calendari Català i el 1866 feu el discurs de gràcies dels Jocs Florals de Barcelona. En castellà publicà Cantos poéticos (1851) i obres teatrals sobre la història de Catalunya (El castellano de Tamarit o los bandos en Cataluña, 1850; Fuerosy desafueros, 1858, sobre la guerra dels Segadors, traduïda al català amb el títol de Justícia catalana, el 1887, per Rossend Arús i Arderiu i Manuel de Lasarte). Feu estudis biogràfics, treballs de crítica literària i deixà inèdit un drama històric (Lo rei catiu).