Fou enginyer i tingué diversos càrrecs oficials a Barcelona i, entre altres ciutats, a Madrid. La seva traducció castellana, en prosa (fora de la Balada de Mallorca i el Somni d’Isabel), de L’Atlàntida de Verdaguer (1878) acompanyà la primera edició de la versió revisada del poema. Traduí també Rubió i Ors, Frederic Soler i Guimerà. Com a poeta, optà en llengua castellana pels Cantares (1866, conreats continuadament sota diferents títols, recollits a El libro de los cantares, 1909), un gènere de forma fixa (la copla d’origen o assimilació popular). Per altra banda, i en contradicció potser només aparent (cal tenir en compte el seu discurs d’ingrés a la Real Academia Española sobre La ciencia como fuente de inspiración poética, 1908), optà de manera bel·ligerant per la poesia científica amb Verdades poéticas (1881, reeditades diverses vegades), sota la probable influència de Joaquim M. Bartrina. Als temes científics (L’arribada de la primera locomotora) i a la imitació popular (Corrandes), hi afegí els temes patriòtics, històrics o laudatoris (Les campanes de la Seu, Al cel de la meva pàtria, Germanor) en els poemes catalans, recollits a Poesies catalanes (1906) i a “Lectura Popular” (1919). Conreà també la crítica literària, recollida en part en una sèrie de quaderns titulats Acontecimientos literarios. Impresiones y notas bibliográficas (1888-96). Fou premiat als Jocs Florals de Lo Rat Penat (1880)