Vida i obra
Filla d’una família d’argenters, aprengué l’ofici patern, que alternà amb estudis de llengües i de teoria musical i piano. El 1911 publicà el primer poema i poc temps després fou inclosa en l’Antologia de poetes catalans d’avui de L’Avenç (1913) i en l’Antologia de poetes catalans moderns feta per Alexandre Plana el 1914. Dos anys més tard publicà el primer llibre: Cançons i elegies. El mateix any es casà amb l’escriptor Carles Riba i, des d’aleshores, prengué una part molt activa en la vida literària catalana. Visità (o hi residí) Itàlia, França, Alemanya i Grècia, entre altres països, i publicà els llibres L’↑alta llibertat (1920) i Cant i paraules (dins del volum Poemes, 1936, que aplegava la seva producció completa). El 1938 guanyà el premi Joaquim Folguera amb Sempre i ara (1946). Tant ella com Riba mantingueren una clara posició de compromís amb la República, per la qual cosa el desenllaç de la guerra civil l’obligà a exiliar-se a França fins el 1943. De retorn a Barcelona, ben aviat s’incorporà a la vida literària d’aquells anys des de la resistència cultural. Assistí als congressos de poesia de Segòvia (1952), Salamanca (1953) i Santiago (1954); el 1955 feu dos llargs viatges per l’Alemanya Federal i la Gran Bretanya, i el 1959 intervingué en les converses sobre poesia celebrades a Formentor. El 1952 reuní en un volum les seves Poesies completes; sis anys després guanyà el premi Ossa Menor amb És a dir (que també fou guardonat amb la Lletra d’Or el 1960). Durant els anys seixanta, després de la mort de Riba el 1959, es retirà a la vida privada. L’esperança encara (1969) és fruit d’aquesta darrera etapa. A mig camí de l’instint i la cultura, Clementina Arderiu convertí la seva experiència personal de dona en una poesia que, formada en plena desclosa noucentista, s’obrí a les recerques postsimbolistes de la seva generació sense trencar amb la tradició popular ni amb la immediata de Jacint Verdaguer i Joan Maragall. Així, tradueix les seves inquietuds elegíaques en termes més aviat narratius, condensa la seva revolta metafísica o històrica en altres de sincopats i, en general, adopta la forma de cançó que, entre l’estil popular i el més culte de Josep Carner o l’avantguarda, aconsegueix moments d’una notable originalitat. Entre els elements temàtics que basteixen la seva poesia destaquen l’amor, la fe, el cant, la condició femenina, la fidelitat, l’esperança, la joia i el dolor, entre d’altres. En qualsevol cas, els seus poemes ofereixen un equilibri perfecte de passió i serenitat, tendeixen a una lleu idealització de la vida quotidiana i posen tot l’èmfasi en la musicalitat, l’esquematisme i la insinuació.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Bou, E. (1987), vol. 9, p. 240-247
- Folguera, J. (1976),p. 73-76
- Garcés, T. (19761)
- Marçal, M.-M. (1985), p. 9-61
- Molas Batllori, J. (1969), p. 5-15
- Roig, M. (19721).