Vida i obra
Canonge de Vic i de Barcelona. Visqué durant disset anys en el cercle del cardenal Roderic de Borja, però el 1492, essent aquest ja papa, retornà, malalt, a Barcelona. Com a jurista escriví una Practica cancelleriae apostolicae cum estilo et formis in romana curia usitatis (publicada a Lió el 1620). De jove escriví un tractat geogràfic, De fluminibus et montivus utriusque Hispaniae, que dedicà al cardenal Roderic de Borja. Autor d’epigrames i d’epístoles en llatí, sembla que sobre el nom i origen de Catalunya, dels seus pobles i ciutats, sobre la donació de Constantí el Gran a l’Església romana, l’única conservada és Barcino (1491) —descripció i història de la ciutat—, l’obra que li ha donat més fama, d’un gran interès per la informació i pels judicis que dona. Col·laborà amb el seu nebot l’humanista Pere Miquel↑Carbonell en la redacció de les Cròniques de Catalunya fins a l’època de Pere el Cerimoniós. Ajudà Il Platina en el recull dels Instrumenta pertinentia ad statum Ecclesiae in temporalibus. Amb Paulo Pompilio treballà en la confecció d’un vocabulari de neologismes literaris llatins i de vulgarismes, i també refongué i amplià les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols de Bernat↑Fenollar. Pere Miquel Carbonell l’inclogué en els seus De viris illustribus catalanis.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Espadaler, A.M. (2001)
- Vilallonga, M. (1986).