Després d’estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts (1833-41) i a l’Institut Balear (1835-41) de Palma, on fou company de Marià Aguiló, cursà dret a Barcelona, on dugué una intensa vida literària amb altres estudiants mallorquins com Jeroni Rosselló, Marià Aguiló, Miquel Victorià Amer i Joan Palou i Coll. Compaginà aquesta activitat amb la de miniaturista, periodista i professor de matemàtiques i dibuix. Amb Llorenç Pons Santandreu, Miquel Victorià Amer, Victòria Peña i Josep Lluís Pons i Gallarza redactà la revista manuscrita El Plantel. El 1849 es llicencià a Madrid. Personatge polifacètic, es lliurà també a estudis diversos de música, astronomia, anatomia, pintura i física i química industrial.
De nou a Mallorca i després d’exercir per poc temps d’advocat (1850-54), el 1851 entrà com a delineant del cos d’obres públiques —fou aparellador de carreteres provincials (1852-54) i mestre major de fortificacions i edificis militars (1854-80)—, des d’on desplegà una gran activitat. També fou pèrit agrònom. La vinculació al ram militar li facilità l’exercici de tasques de tipus tècnic, com el projecte del ferrocarril —el 1853 inicià els estudis per a la creació d’una xarxa ferroviària a Mallorca—, el de l’eixample de Palma i alguns treballs topogràfics —el 1887 publicà “Estudios de historia topográfica de la ciudad de Palma” en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana—.
El 1856, ingressà a l’Acadèmia Provincial de Belles Arts i hi feu classes (1856-59). El 1862 fundà l’Ateneu Industrial, per difondre l’ensenyament tècnic entre el sector obrer, i edità Los Maestros Mayores de fortificaciones y edificios militares. Interessat per l’astronomia, en publicà articles en El Mallorquín. Instal·là un observatori al colomar de casa seva, des d’on recollia informació que després enviava a l’astrònom francès Nicolas-Camille Flammarion. Fou membre de la Societat Astronòmica de París. El 1868 obrí a casa seva una acadèmia de dibuix i matemàtiques. Dins el terreny històric, feu estudis d’història urbana, reunits en Antiguos recintos fortificados de la ciudad de Palma, i d’altres centrats en la qüestió obrera, des de la perspectiva de l’intervencionisme estatal.
Gaudí d’una extraordinària popularitat personal a tot Mallorca, que, pel seu càrrec públic, coneixia a fons. Fou membre de la societat El Porvenir del Obrero. Col·laborà a les publicacions mallorquines del moment, tant amb articles científics com literaris: El Isleño, Revista Balear (1872-74), Museo Balear (1875-78, 1885-88), La Ignorància, que dirigí del 1881 al 1885, La Roqueta (1887-1901), El Palmesano, etc.
Versificador facilíssim, dotat d’un fi sentit de l’humor, tota la seva producció poètica —escrita sempre en formes dialectals mallorquines— té un marcat to popular, que l’allunya dels motllos romàntics de l’època; conreà la poesia de tipus intimista (Records i Esperances, 1885) i especialment la narrativa i descriptiva, recollida en part a Poesies en mallorquí popular (1892), que aparegué amb un pròleg de J.M. Quadrado. Fou premiat als Jocs Florals de Barcelona els anys 1867, 1868, 1871 i 1872.
Del seu teatre, escrit tot en vers, hom n’ha de destacar les peces de caràcter costumista, molt àgils i amb notables encerts: La colcada (1862), El cordó de la vila (1866), escrita durant l’epidèmia de pesta groga del 1865 i estrenada amb gran èxit el 1866, l’entremès bilingüe Por no entenderse (1881, estr. 1869), La pesta groga (1890, redactada el 1870), i Un criat nou (1892) (reeditades el 1934) i Mestre Fornari (1900), entre d’altres. Estrenà els drames hagiogràfics Catalina Tomàs (1890) i La mort i glorificació de Sant Vicenç de Paül (1890).
El 1869, l’Ajuntament de Palma el nomenà cronista del regne i, com a tal, el 1870 publicà unes Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats, en les quals exaltava les figures de Joan Crespí i Joanot Colom i que foren contestades —i donaren lloc a una sonada polèmica pública— per Quadrado amb el fullet En Joanot Colom. Escriví també prosa (Cuentos (1884); Qüentos mallorquins, 1892; La gota d’aigo, 1893), l’opuscle La industria mallorquina (1884) i una Guía manual de las Islas Baleares (1891), entre moltes altres obres. Recollí part de la seva obra literària als tres volums d’El Mosaico (1896-99). El seu enterrament constituí una vertadera manifestació de dol popular.
Era germà de la poeta Victòria Peña.