Desenvolupament enciclopèdic
L’obra s’estructura en dos actes, precedits d’una Lletra cantada. Dos pastors, Tirsis i Mireno, sol·liciten l’ajut del màgic Mauro perquè posi remei a les seves penes amoroses. Mauro, però, nega que ell pugui intervenir en qüestions d’aquesta classe i els proposa participar en una representació de les bodes de Venus i Vulcà per descobrir, en les peripècies dels déus, la manera de superar el seu patiment. Les bodes de la desigual parella i la gelosia de Mart són tractades de manera grotesca, seguint l’exemple de les faules burlesques del seu temps. Al final, gràcies a l’aparició del personatge al·legòric del Desengany, s’evidencia que la solució de les frustracions amoroses no és altra que l’assumpció del desengany com a superació de l’engany de l’en-amorament. L’estructura de l’obra, en dos actes, com també les al·lusions a fragments cantats revelen que el seu model són les sarsueles que tot just començaven a aparèixer dins la literatura castellana de la mà de Calderón, com és el cas de l’obra El jardín de Falerina (1648), amb la qual la de Fontanella té diversos punts de contacte. L’autor és conscient de la singularitat formal de la seva obra i per això la qualifica de «poema dramàtic». No hi ha dubte que Lo desengany fou concebuda per ser representada en un espai particular de l’entorn de l’autor, com ara el jardí d’una casa senyorial; les al·lusions al públic es fan explícitament a unes dames que són «honor de la invicta Barcelona» (cosa que prova que la peça fou composta en plena guerra i, doncs, en l’etapa barcelonina de Fontanella, que s’establí a Perpinyà el 1652) i el màgic Mauro esmenta quins actors representaran els personatges de Mart i de Vulcà a la faula dramàtica: Fontano (és a dir, el mateix Fontanella) i Guidèmio. La barreja de realitat i ficció es fa així ben visible.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Miró, M.-M. (1988).