L’origen de les passions dramàtiques catalanes es troba en la passió medieval catalanooccitana que es conserva, en la versió més completa, en un còdex de la Biblioteca Nacional de París anomenat ms. Didot (s. XIV). En el domini lingüístic català aquesta obra és present en diverses còpies d’època medieval, però sempre en fragments molt breus. S’ha especulat sobre la preexistència d’una versió catalana perduda, dela qual la passió Didot seria una traducció, però no és versemblant que pogués existir un text en vers del s. XIV (o anterior) compost en llengua catalana. De tota manera, si bé la llengua dels textos més antics és l’occità literari —amb més llibertat que rigor, com correspon a un text de caràcter semipopular—, al s. XV la catalanitat dels fragments conservats ja és gairebé completa. El caràcter tradicional de la representació donà lloc a moltes adaptacions, les quals generaren amb el temps un gran nombre de testimonis molt allunyats del text inicial, però que en ocasions en guardaren versos sencers fins al s. XIX (com en l’anomenada Passió Fonda, copiada el 1819). Des del s. XVI hi ha hagut també passions ben diferents de la primera, com la↑Passió de Cervera o les quatre passions (repartides en vuit consuetes) del↑manuscrit Llabrés, i aquesta varietat ha permès establir les diverses tipologies de passions a partir de les recerques pioneres de Josep Romeu, que s’haurien de corregir i completar a la vista del gran nombre de textos que s’han anat exhumant després. Al s. XVII les passions cícliques tendeixen a fusionar-se en un text únic en tres jornades, de vegades acompanyat de lloes i altres peces complementàries. Destaquem l’arcaica passió olotina exhumada per Nolasc del Molar i editada per Pep Vila (Girona 2001), el ms. 16 295 de la BNM editat per Eduard Julià Martínez (Madrid 1929) i la passió rossellonesa inèdita del ms. 15 de l’Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals de Perpinyà. La novetat que es produeix al s. XVIII és que les passions es comencen a imprimir, i això propicia la fixació d’una d’aquestes versions impreses, l’atribuïda des del 1773 a fra↑Antoni de Sant Jeroni, que ha estat des de llavors la més divulgada i majoritàriament representada.