Es tracta d’un conjunt molt desigual, en extensió i valor literari, però que té com a nexe d’unió el seu caràcter urbà —l’acció sempre transcorre a Palma—, el protagonisme d’una classe social determinada —la menestralia mossona— i la voluntat satiricomoralista a través d’un humorisme de diversos matisos. Així, algunes de les narracions mostren explícitament una nostàlgia, de caràcter marcadament conservador, per una manera de viure i uns costums que es perden (Els Reis, Un homo de ca seva, La sang); altres satiritzen amb benevolència les petites il·lusions menestrals (Ses casetes, Es frac), mentre que a Escola pràctica i Ses peparines —sens dubte les millors i de més ambició literària— ens enfronta a les parts més fosques de la ciutat a través dels retrats, veritables aiguaforts, d’uns personatges —majoritàriament femenins— moguts per la mesquinesa i la cobdícia. Per altra part, la llengua utilitzada, malgrat la seva descurança formal, permet recuperar el llenguatge viu de la menestralia ciutadana del final del s. XIX. Les narracions, que en bona part havien estat publicades a la premsa mallorquina, sobretot a “La Ignorància” i “La Roqueta”, han estat considerades una de les mostres més reeixides de la prosa costumista catalana.