Apleguen trenta-set articles en llengua castellana sobre el teatre espanyol, amb poques variacions respecte als que van ser publicats a les pàgines de La Vanguardia entre el 1892 i el 1895. L’obra ofereix una panoràmica de l’escena espanyola del s. XIX que encara és de consulta obligada. El primer volum és dedicat al drama, i el segon, que quedà interromput per la seva mort, a la comèdia i al sainet. El mètode seguit per Yxart combina la visió històrica amb la voluntat d’interpretació. No es queda en la visió externa dels fets, sinó que proposa una lectura global de la significació sociològica de l’escena espanyola i, en el fons, planteja la necessitat de renovació dels paràmetres estètics vigents des d’una perspectiva regeneracionista que Clarín ja assenyalà en la ressenya que feu de l’obra per a El Imparcial, de Madrid. Els models teòrics de què parteix l’autor deriven fonamentalment de Taine i Brunetière, però l’aspecte més innovador de la seva proposta radica en la concepció global de l’art dramàtic, vist com un fenomen que depassa el component literari. De fet, originàriament el projecte preveia estudiar també l’escenografia i els actors. L’itinerari marcat per Yxart s’inicia en la tradició neoclàssica, ressegueix l’evolució de les diverses formes de la dramatúrgia romàntica i costumista i té en compte també la sociologia del públic i la interacció, a través de l’oferta i la demanda, amb els empresaris teatrals. La revisió de la tradició teatral espanyola del s. XIX el porta a la vindicació d’autors com Galdós, que podien suposar una renovació temàtica i formal. Pel que fa als dramaturgs estrangers, es mostra més partidari d’Ibsen que de Maeterlinck, a qui jutja poc «teatral». En general, el seu balanç de la situació de l’escena espanyola no és gaire positiu, perquè ni el drama ni la comèdia no acaben d’estar a l’altura de les exigències que el món contemporani plantejava al teatre. El principal escull es trobava en la deficient assimilació dels procediments realistes, que només en els gèneres menors aconseguien una certa rendibilitat, tot i que centrada en l’àmbit superficial i anecdòtic de la realitat quotidiana.