Desenvolupament enciclopèdic
Balaguer, tot i que començà la carrerapoètica en llengua castellana (Flores del alma, 1848; Junto al hogar, volum II, 1852), i que, cap al final de la seva vida, tornà a escriure-hi, si bé de manera esporàdica i complementària, realitzà el gros de la seva obra en llengua catalana i, per extensió i en un moment determinat, en llengua provençal. Els primers poemes catalans els publicà en plena repressió del Bienni Progressista, i, en el fons, com un acte, alhora, de replegament i d’afirmació, el 1857. Un any després, n’aplegà, amb el títol de “Lo Trobador de Montserrat. Poesies catalanes”, una primera col·lecció dins Amor a la patria, un petit florilegi de llegendes en prosa castellana. I, entre el 1859 i el 1866, publicà els seus tres reculls més representatius: Italia (1859; reproduït en els reculls successius, amb afegits i amb el títol d’Eridanies), Lo trobador de Montserrat (1861) i Esperances i records (1866). El primer, imprès, per imposició, segons diu, de l’editor, amb els crèdits, el pròleg i les notes en llengua castellana, conté els poemes compostos durant les campanyes per la unificació i la independència d’Itàlia, que seguí com a corresponsal de guerra. El Trobador i Esperances són reculls miscel·lanis, que ordenà d’acord amb el lema del Jocs Florals de Barcelona en tres parts d’extensió molt desigual: Pàtria, Fe i Amor. El segon, a més, inclou un pròleg que constitueix una de les primeres síntesis historicoprogramàtiques del moviment renaixentista. El 1868, aplegà els reculls anteriors, que tingueren una àmplia difusió, en dos volums de Poesies catalanes completes. A partir d’aleshores, es limità a reeditar-losperiòdicament (1874, 1882 i 1891-92), a vegades amb nous poemes i amb traduccions castellanes degudes a diversos autors. El 1889 publicà un recull de Poesías castellanes, i, el 1895, un segonrecull, Celistias, tots dos alternant els textos originals amb versions de poemes catalans. En l’endemig, donà a conèixer l’únic poema llarg, Lo↑romiatge de l’ànima (1891). Balaguer intentà reproduir el model de Victor Hugo de poeta romàntic, és a dir, del poeta que identifica, amb una retòrica imaginativa i desbordant, l’emoció poètica amb la lluita per la llibertat, i així barrejà la divulgació de la història de Catalunya, que estén a les terres occitanes, amb els fets més incisius de l’actualitat política, des de les lluites nacionals d’Itàlia i de Catalunya fins a la guerra d’Àfrica o l’enderrocament de la Ciutadella, i aquests amb els temes religiosos o amorosos, en termes, però, més narratius que pròpiament intimistes. Conreà, amb un llenguatge dur i vacil·lant, si bé amb autèntiques troballes de detall, l’oda, el romanç, la cançó, l’alba trobadoresca, la llegenda, l’al·legoria i la balada. Cap al 1870, instal·lat, ja, a Madrid, aquest model entrà en crisi, i Balaguer inicià un període d’incertesa i de recerca que, d’una banda, desembocà en la creació, com Campoamor, d’un gènere propi, la tragèdia→Tragèdies, i, de l’altra, en un tipus de poema curt, en aparença realista i intimista, en la línia de Heine i Bécquer, que clausurà a la mort de la seva esposa (1881).
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Molas Batllori, J. (20022), p. 9-11.