Al pròleg presenta els idil·lis com a «tota poesia d’acció senzilla, de llenguatge natural i de sentiment delicat», en què l’autor pretén ser objectiu, deixar la paraula als personatges i donar protagonisme a la natura—que parla tal com «sento que parla»—, d’on treu els símbols dels poemes. Intenta actualitzar el gènere clàssic de Teòcrit tot lligant propostes realistes i naturalistes amb la idealització pròpia del gènere. Alguns idil·lis s’acosten al model pastoral dels clàssics (“Los dos Cresos” o “L’anyell de Pasqua”), altres apunten la relació entre literatura i societat o entre l’individu i la realitat (“Lo rei i el pastor”). En els «idil·lis dramàtics» (“La nit al bosc” i “La rosella”), amb intervencions en estil directe i acotacions i descripció dels llocs de l’acció, presenta el triomf de l’amor sobre la societat i la necessitat de la poesia «en la materialitat de l’existència», i utilitza, en l’últim, els símbols de la rosella i l’espiga (la poesia i el treball). “La cigala i la formiga” presenta la tensió del poeta (joglar) i la societat (segador), amb un compromís final d’acceptació. El llibre conté dotze idil·lis escrits entre el 1883 i el 1887, molts dels quals foren premiats en certàmens —“La cigala i la formiga” (1883) i “Los dos Cresos” (1884) als Jocs Florals de Barcelona—; alguns van publicar-se abans en revistes com L’Avenç. Unes notes finals expliquen aquestes circumstàncies, i d’altres, com ara que Josep Rodoreda posà música a “La nit al bosc” i a “La rosella”. Cada idil·li va encapçalat per un dibuix de tipus realista que s’inspira en escenes o protagonistes, i el pròleg i les notes finals són decorats per orles estretes i verticals de tema naturalístic. Idil·lis. Llibre primer (1900 i 1908) fou lasegona edició i la tercera del llibre, sense les il·lustracions de l’autor i amb un pròleg de desembre del 1900, en què l’autor justifica el perquè de la segona edició i de la seva dedicació als idil·lis i el de la intenció de convertir-hi el «català que ara es parla» en llenguatge literari. Publicà també Idil·lis. Llibre segon (1900 i 1908), amb nou idil·lis, en què és més evident l’acostament al realisme amb temes del món contemporani.
Portada d’Idil·lis