Desenvolupament enciclopèdic
La majoria de peces del primer volum i una del segon se centren en personatges rellevants de la història (Anníbal, Coriolà, Cèsar, Neró, Safo, Colom, el cabdill àrab Otman i Joan de Pròcida), situats en el moment més transcendental de llur vida, tant per a ells com, sovint, per a l’esdevenir de la història, quan, en completa solitud i víctimes d’una absoluta incomprensió social, escindits entre sentiments personals i posicions col·lectives, han de prendredecisions enfrontades al fat, o destí, que pesa damunt seu, amb un desenllaç que es resol la majoria de vegades amb la mort de l’heroi. Balaguer aposta per l’heroi individual, que considera la pròpia raó i la pròpia voluntat superiors a les de la massa; una aposta que té molt a veure amb la posició política de Balaguer i la seva comunió amb les idees i la trajectòria del general Prim. La figura de l’heroi esdevé la del lúcid detractor de les societats corrompudes, amb Roma com a exemple. La tragèdia més coneguda, Les esposalles de la morta, recrea, amb una gran reducció d’elements (començant pels personatges), el tema dels amors de Romeu i Julieta, convertit en un cant a la llibertat i una denúncia de les imposicions irracionals. Les tragèdies de Balaguer sorprengueren per la seva factura formal: un sol acte, llevat de Les esposalles, i pels dubtes sobre les seves condicionsescèniques; en alguns casos són monòlegs; en d’altres, hi intervenen de dos a tres personatges, que no fan sinó donar la rèplica al principal. Joan Sardà les definí com a «poesia tràgica». Balaguer les considerava «escenes» on pretenia concentrar tot el sentit de la vida del protagonista, amb les mínimes concessions narratives. A les Noves tragèdies, Balaguer hi inclogué Lo comte de Foix i Raig de Lluna, sobre la lluita dels comtats occitans contra els francs al s. XIII. El 1892, però, afegí a aquestes dues tragèdies, també d’un sol acte però amb més personatges i condicions escèniques, una terce-ra peça, La jornada de Panissars, i un pròleg, i les convertí en Los Pirineus, que, amb música de Felip↑Pedrell, s’estrenà com a òpera d’inspiració wagneriana el 1902. Balaguer hi recuperà la temàtica històrica dels seus inicis com a dramaturg, per cantar una gesta que, d’una banda, reafirma el dret a la llibertat dels pobles i, de l’altra, posa en evidència la unió fraternal entre la Provença i Catalunya, viscuda personalment pel dramaturg i fonament de la seva «idea llatina» d’unitat cultural dels pobles romànics de la Mediterrània. Cal remarcar la figura del personatge Raig de Lluna,present en les tres parts, una joglaressa d’origen moresc que s’identifica pregonament amb els Pirineus, dels quals es diu afillada, i en coneix els racons, la història, les llegendes i els misteris. Per a ella, com per al bard del pròleg, els Pirineus són un espai de llibertat, on només amb llibertat es pot viure, alhora que són el nexe d’unió entre els dos pobles germans.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Cortès i Mir, F. (1997), p. 469-509
- Cortès, F. i Colomer, E. (2004), p. 12-22
- Cuccu, M. (1998), vol. II, p. 52-64
- Fàbregas, X. (1968)
- Farrés, P. (19972)
- Farrés, P. (2001), p. 9.28
- Miralles, E. (1999).